Memòries del Còmic
Lo mes de març del 2018, entre altres coses, lo vaig dedicar a preparar la historia “Floridablanca nº1: una porteria nonaspina des de fa 55 anys”. Una de les protagonistes ere la meua estimada tia Estebenia. Aquells dies, a més de la porteria, vam parlar de moltes coses i una d’elles em va cridar especialment l’atenció.
Durant la dècada de 1940 va estar servint a Barcelona, a una casa del carrer Poeta Cabanyes, al Poble Sec, molt prop del Teatre Còmic. Em va explicar que alguns caps de setmana anava a veure la funció amb els senyors de la casa, i em va destacar que la dona del propietari, Vicenta, era de Nonasp.
De quant en quant, ella i altres noies del poble que estaven servint, l’anaven a veure a casa seva ja que abans era molta costum fer-ho. La tia Vicenta, que era així com la cridaven, los regalava entrades per a que anessin totes juntes al Còmic a veure “la revista”.
Quan vaig arribar al poble, li vaig demanar a la iaia Alicia que m’expliques qui era aquesta tal Vicenta. Ella em va situar una mica en la seva vida i en qui era la seva família, i em va animar a que, si volia saber mes, parles en la seva neboda Rosita.
Lo que va començar sent simplement una curiositat, ha acabat sent la historia que teniu avui entre les mans. Algunes tardes del mes d’agost i setembre del 2018, he estat parlant en Rosa Comas Llop, que molt amablement ha atès totes les meves preguntes i peticions, i entre les dos ham intentat donar-li forma a esta interessant historia.
Vicenta Llop Llop va nàixer lo 6 de febrer de 1896, sent filla de Sebastià Llop Andreu i Antonia Llop Pérez. Va ser la segona de tres fills, naixent entre Isidro (1894) i Florentina (1898).
Uns anys mes tard la seua mare mor, i son pare torna a contraure matrimoni en Maria Navarro Juncar, del que naixen quatre fills: Maria (1902), Sebastian (1906), Jose (1910) i Paquita (1913).
Al igual que a tantes famílies nonaspines i d’arreu, algunes noies, quan tenien l’edat de treballar anaven a Barcelona a guanyar-se la vida servint a cases acomodades ja que possiblement los salaris eren mes elevats que al poble, o en tot cas, eren nets.
Lo cas de Vicenta no va ser una excepció. En 13 o 14 anys va fer cap a casa de la Marieta de Sants, on va estar uns quants mesos i la va ajudar a buscar treball. Com era tant jove, un dels factors decisius per poder entrar a treballar a la casa dels seus futurs sogres va ser falsejar l’edat.
Allí servia als senyors de la casa: Francesc Roca, Magdalena Martorell i al seu fill, Joan Roca Martorell. Vicenta feia de cuinera i se’n encarregava de la neteja.
Joan, quan als 14 anys va sortir dels Escolapis de Sant Antoni, va passar a ser el “lazarillo” del seu pare que havia quedat cec per una lesió en el nervi òptic, i va ser d’aquesta manera com va aprendre l’ofici de la revenda d’entrades al Còmic.
Gràcies a la revenda, poc a poc va anar entrant al mon dels negocis, fins al punt de que va passar de ser un simple treballador a ser el propietari del Teatre Còmic.
El terreny sobre el que estava construït pertanyia als germans Magda, que eren alemanys. Tres socis: Ramon de Cabo, Aniceto Nomen i Juan Roca van comprar l’edifici assumint l’hipoteca i els riscos que això comportava.
A part del Còmic, amb el senyor Nomen i el senyor Rosset, tenia un magatzem de linòleums i aprests de carrosseries. Al cap del temps, Juan va cedir los drets del magatzem i va concentrar-se en una societat dual al Còmic.
Ramon de Cabo depositava tota la seva confiança en ell, de manera que les decisions i l’administració anaven a càrrec de Juan. Al morir, va fer-lo hereu de la seva part del Còmic, passant a ser l’únic propietari del teatre.
Mentrestant això anava succeint, Vicenta Llop Llop i Joan Roca Martorell van ser pares de Joan, al 1925. L’any següent, lo 29 de setembre de 1926, no sense vicissituds, es van casar a la parròquia de Sant Josep de Gràcia de Barcelona. Del matrimoni van nàixer Magda (1928), Mercedes (1931) i Ramon (1933).
En motiu de la celebració del casament de Vicenta, Sebastià, son pare, va anar a Barcelona. Portava una maleta molt voluminosa que va despertar seriosament la curiositat entre la família.
Lo seu gendre no va poder resistir mes, i aprofitant que es trobava a soles en la maleta la va obrir pressentint que trobaria mig armari nonaspí o qui sap el que. Lo que va aparèixer, davant de la seua sorpresa, va ser un solitari parell de sabates.
Amb la nova situació de Vicenta, qui la va substituir en les feines domestiques, va ser la seua germana Paquita, a la que els seus nebots es referien com “la tia petita”, ja que era la última d’una llarga llista de germans i germanes.
Igual que sa germana Vicenta, va anar a servir molt jove i va estar-hi fins que es va casar. A ella la van seguir una bona llista de germanes i nebodes que també van emigrar del poble a la capital per servir a Vicenta.
Durant la Guerra Civil la família es va repartir. Magda va anar a Nonasp, mentre que Mercedes i Ramon van anar a Roda de Barà, d’on era la família paterna. Allí també van fer cap sons iaios materns, Sebastià i Maria, que van fer lo paper de masovers del xalet, que era l’únic en tot el poble, i que los va portar a guanyar-se lo sobrenom de “els del xalet”.
Joan i Vicenta es van quedar a Barcelona, ja que lo Teatre Còmic va ser col•lectivitzat, de manera que los treballadors passaven a ser també los amos. Juan mantenia una bona relació en ells, i el van avisar per a que marxes ja que li anaven a fer un registre a casa. Com a mostra d’agraïment perquè li havien salvat la vida, passat lo conflicte i tornat a la seva posició d’amo, va tornar a contractar-los a tots.
Hi ha una anècdota que diu que quan va començar la Guerra, al menjador de la casa de Vicenta i Joan hi havia un quadre on estaven en foto les seves filles Magda i Mercedes, vestides de comunió. Com Barcelona era lo que podríem dir la capital de l’anarquisme, Joan, sense pensar-s’ho dos voltes i sent previsor, va folrar el quadre amb una trentena de fotos que li havien dedicat algunes artistes que havien passat pel Còmic.
Per parlar del record del Teatre Còmic, dels espectacles, del funcionament… ho faig en una de les poques persones en vida que lo va viure i conèixer de primera mà. Gràcies a la generositat de Rosa, aconsegueix que Ramon, lo fill petit de Joan i Vicenta, vingui a Nonasp per parlar del tema, i també molt atentament m’aporta tota la informació necessària per completar la historia.
El Teatre Còmic va ser inaugurat lo dia 21 de juny de 1905, sent obra de Joaquim Raspall, arquitecte representant del moviment modernista i noucentista català. Estava situat a l’Avinguda del Paral•lel, als números 85 i 87, ocupant tota la mançana que va entre els carrers Tapioles i Poeta Cabanyes.
Tenia un aforament per 600 persones segudes, repartides en dos pisos entre les butaques i les “silles” dels “palcos”. M’explica Ramon que ells tenien en propietat el “palco” numero 6, i per extensió també el 4, ja que era del soci del seu pare i padrí seu, Ramon de Cabo, a mes de tres butaques a la primera fila.
Durant la conversa, em crida l’atenció el fet de regalar entrades, ja que me’n adono pels diferents testimonis que he tingut que era una pràctica bastant habitual. Ramon em diu que son pare disposava d’una espècie de cartell on posava “cede el palco a…” i servia per apuntar el nom de la persona a qui havia convidat.
Ells disposaven d’unes 15 localitats, que en ocasions podien convertir-se en 19. Tot i que hi anessin tota la família, no les omplien totes, de manera que hi havia lloc de sobres pels convidats, que independentment de qui fossin, els situaven en ells al “palco”. Referent a això, Rosa m’explica que recorda haver-hi anat en la família moltes voltes i veure la funció des del famós “palco”, des del qual es tenia una visió privilegiada. Com a anècdota em conta que a ella li agradava molt el cantant Luis Mariano, i son oncle sempre li deia “Quan vingui al Còmic et guardaré una entrada”, en tant mala sort que lo dia que hi va anar, Rosa estava treballant i no li van donar festa.
Hi havia funcions cada dia a la tarda i a la nit, excepte el dilluns, tot i que també depenia de l’espectacle que es representava. També em conta Rosa que una volta van portar a son iaio Sebastià al Còmic i li van presentar a una de les artistes, ¡Es va posar mes ample que llarg!
En los 57 anys que va estar en funcionament el teatre, van passar-hi infinitat d’artistes i espectacles, però no obstant, la revista va ser realment el que va portar al Còmic als seus anys de més popularitat i esplendor. Es per això que se’l coneixia com “El Palacio de la Revista”.
Ramon recorda de la seva infància espectacles i personatges que van actuar-hi: “L’amor impossible cap a Trudy Boris, la jove ballarina Mercedes Mozart, Carmen de Lirio, Celia Gámez… Vaig veure dirigir l’orquestra al “maestro Alonso”, compositor de la Celestra, al “maestro Guerrero”, a Conchita Leonardo, una vedette ros platí que sortia a la passarel•la on Alady i Mary Sampere improvisaven un vis a vis amb el públic a vegades divertidíssim.
Pel Còmic va desfilar Totó, que era un caricato italià. Unus, del circ Barnum, que elegantment vestit amb frac i barret de copa incitava un numero únic que consistia en aguantar-se les cames al aire damunt del dit índex de la mà. També Gutavo Re, Raquel Meller en el seu declivi…”
Però els que van deixar mes impacte van ser Els Vienesos, companyia que va emigrar de l’Àustria post-nazi i que va muntar revistes amb ressonància nacional, destacant pel seu bon gust i desplegament de mitjans.
“Luces de Viena”, “Melodía del Danubio”, “Taxi al Cómico”, “Escuela de vampiresas”, “Esta noche no me acuesto”… representacions on es barrejava l’elegància i el bon humor. Destacat protagonista de molts d’estos èxits va ser Franz Joham, que junt al promotor Arthur Kaps van consolidar una oferta teatral que va marcar una època.
Ramon solia anar-hi els diumenges a la tarda després d’acompanyar a son pare als toros. Recorda el Còmic mes com un espai de joc que com un teatre, en cert sentit. Quan era petit es passava gran part de la funció corrent pels diferents “palcos” del teatre, i l’acomodador es limitava a dir-li: “vagi amb compte, nen” fent bastant la vista grossa perquè era el fill de l’amo.
També recorda haver jugat a amagar-se pel teatre en algun amic quan no hi havia funció, però sobretot, un dels últims records em diu que es quan portava als companys del batxillerat al Còmic, a veure “les immenses cames de les vedettes”.
Com tot en aquesta vida, al Teatre Còmic també li va arribar el final. La prescripció del temps d’arrendament s’anava arrimant, i els Srs. Magda no tenien intenció de renovar el contracte.
Ramon m’explica que “El Còmic va ser l’operació comercial mes fructífera del meu pare. Els que mes el vam “disfrutar” vam ser los fills i la mare (Vicenta), i mantenir la propietat significava invertir diners, degut a les precàries condicions en que es trobava l’immoble. Ningú de la família anava a continuar amb el negoci, per lo que la venda va facilitar l’economia dels seus hereus”.
La Caixa havia posat l’ull sobre la gran mançana que ocupava el Teatre Còmic. L’empresa d’enderrocs, el 16 de maig de 1962 va fer trossets el teatre en un obrir i tancar d’ulls, tot just el dia que la família creuava el Paral•lel per portar a enterrar a Joan Roca Martorell.
Ramon confessa que quan passa pel davant li costa imaginar que aquell conglomerat d’edificis i botigues va ser el Teatre Còmic, i que el seu pare difícilment reconeixeria aquest lloc.
Lluny queda aquell Paral•lel ociós i sempre festiu. Aquell Paral•lel d’espectacles, de music-halls, cafès, sales de ball, teatres com l’Arnau, l’Espanyol, l’Olímpia, l’Apol•lo, el Talía… o el propi Còmic. Malauradament, en aquest aspecte, pot dir-se que Joan va morir en el moment oportú.
