La farinera de Favara
Lo diumenge 15 de juny vam anar a la vila veïna de Favara per veure una indústria del passat i que avui en dia aquestes estan dins l’apartat anomenat com a Patrimoni industrial, fent referència a aquelles fàbriques que al seu moment van ser molt importants i que el pas del temps ha fet que quedon obsoletes per al treball que portaven a cap.
Estic parlant de la Farinera del Valen, actualment aquell edifici pertany a Mari Gallinat i Javi Ollés, a on viuen desprès de la reforma que van fer a l’edifici. Gràcies a ells aquella fàbrica l’han sabut conservar, i és prou important remarcar aquest fet “conservar”. Moltes voltes, massa diria jo, Patrimoni –en majúscula- d’aquesta mena acabe tirat, destruït i perdut per sempre, a voltes per falta de sensibilitat cap a les coses del passat, i que en bona part estan dins de lo que coneixem com a cultura, perquè no oblidem que recuperar, conservar i protegir aquestos materials també és recuperar, conservar i protegir la cultura.
A les 18:00 hores vam fer cap a la casa de Mari i Javi, al carrer Indústria, que segons em va contar Pedro Gallinat, el nom li van posar per los diferents negocis que allí hi havia concentrats, la fàbrica de pilotes Meseguer, 2 molins d’oli, la mateixa farinera i fins i tot un corral de bestiar.
Lo negoci de la farina ja venia del segle XIX, encara conserven una part de les moles de pedra que rotaven a partir de la força d’un embarrat, politges i corretges, amb la força que transmetia un motor elèctric.
Lo molí va evolucionar i l’any 1952 se va reformar, instal·lant un nou sistema en què a partir de 3 molins elèctrics transformaven lo cereal en farina, per conductes de fusta, lo producte obtingut pujava al pis superior a on unes màquines cernien i separaven la farina i el sègol fins a obtindre el producte final refinat sense cap impuresa.
Interessant de saber són alguns detalls que Pedro va contar-me, com ara que a ell li van dir que aquella nova farinera va costar 70.000 pessetes de l’època, en què un treballador de la mateixa fàbrica cobrave 7 pessetes de jornal, per tant, aquella fàbrica va costar 10.000 jornals de treballadors. En les 24 hores del dia que funcionava en plena campanya podia fer fins a 10.000 quilos de farina -quants pans i barres podien fer-se en tants quilos!!!!-. Un altre detall important que Pedro va saber és que el muntador d’aquell molí de farina, va dir que era dels més grans que havia fet la seua empresa a l’Aragó.
És increïble i espectacular veure el bosc de conductes de fusta que pugen i baixen a les dos altures en què està tot el conjunt muntat, en diferents angles, que van i venen, que volten i revolten, l’enorme embarrat en lo seu munt de politges i corretges que transmetrien la força motriu per poder funcionar tot lo sistema. Los quadres elèctrics en la seua base de marbre, a on estan los amperímetres i voltímetres per controlar les tensions i corrents, a més de la velocitat, hi ha fins i tot un gran ventilador muntat a la barra principal que amortiria les calors dels estius, que és quan tenie que funcionar la fàbrica. Tot el conjunt és una meravella no més de contemplar-lo, veure com funcionave ja seria espatarrant.
A la part baixa a una cantonada està l’oficina de fusta treballada, pintada de negre que impose serietat, en vidres glaçats, la parella de finestretes de vidre per a on atenien la gent, fins i tot l’oficina és una passada, és un transport al passat, en los seus arxivadors per a tindre tot el negoci controlat, resumin una meravella i tot aquest conjunt lo tenim aquí mateix a davant dels bigots i no ho sabem.
Una tarde molt xula, a on vam poder xalar de veure PATRIMONI industrial EN MAJÚSCULA, moltes gràcies a Javi, a Mari i a tota la família, que han sabut preservar un material d’un final inevitable, un patrimoni que al seu moment va fer que molts favarols i també nonaspins podien vendre els cereals al costat de casa i obtindre una farina de qualitat per a fer… lo pa nostre de cada dia.
