Lo molí de farina del convent
Quan preparo algun treball de temàtica local, a més de documentar-me, sempre acostumo a preguntar a n’alguna persona si sap alguna cosa. En este cas, ho he fet a la meua mare, Alicia Roc Tomàs (1934), i m’ha sorprès al dir-me que se die que la séquia de Matarranya s’acabave al molí, perquè la va fer l’amo d’este per portar l’aigua, ja que per mig d’un salt d’aigua, s’accionave una roda en una mena de culleres a les quals queia l’aigua i que feien moure lo molí de farina. Posteriorment, s’allargaria la séquia per regar a Davant la Vila, Múria i Sol de l’Horta.
Esta afirmació podria ser ven bé certa, perquè si mon fixam en lo traçat de la séquia a lo llarg del Cap de l’Horta, es pot veure com la séquia va pegada a les terres que regue, però a partir de la fila de la «Fillola», començe a apartar-se, i a la següent fila de la «Freixera», ja ha guanyat altura respecte a les terres que se reguen. Això implica que la séquia perd decantació, sent lo perfil de desnivell molt pla, i com a conseqüència la circulació de l’aigua més lenta. Recordo que quan la séquia ere de terra tenie almenys tres metres d’amplada, en la finalitat de poder transportar més aigua i compensar la falta de corrent. Tot aquestos inconvenients segur que es van tindre en compte a l’hora de fer la séquia, però segur que no van importar, ja que es tractave de guanyar l’altura de la séquia, per poder aconseguir el salt d’aigua necessari per a moure el molí de farina.
Per saber pel camí que s’anave del poble al molí de farina, hem de tenir en compte, que l’actual camí de l’estació del ferrocarril, date de finals del segle XIX, i lo pont de Matarranya de principis del segle XX. Per tant, s’havie d’anar per la costa del Sot, i en arribar a baix, agarrar lo camí que va al riu, travessar-lo i pujar per la «Carrera del Plantiu», per poder fer cap al molí de farina.
Un altre pas del riu Matarranya, per a mi molt interessant, lo trobam seguint lo camí del Sot, una mica més avant, a lo que se coneix com la roca «Badà», a on la gent sempre ha anat a banyar-se. A este punt arranca una faixa de codines o roques erosionades per l’aigua, que travessen tot lo riu en direcció al molí, i per les que es pot passar a peu sense banyar-se los peus. En una visita que JM lo «Gravat» i jo vam fer lo passat mes d’octubre al castell d’Algars, vam poder veure una formació rocosa molt pareguda, i que l’arqueòleg Pere Rams, mos la va descriure com un antiu pas natural per travessar lo riu Algars. Pos bé, jo crec que mos trobam en un cas similar, i que estam davant d’un antiu pas natural del riu, i que potser va ser decisiu a l’hora de triar lo punt a on es construiria lo molí de farina.
No sabem quan es va fer la séquia i molí de farina, sols sabem que lo primer propietari documentat va ser lo convent de la «Orden Hospitalaria» de Casp. José Pallisa Ráfales, en un article publicat a Cuadernos de Estudios Caspolinos IX, mos diu que a partir de l’any 1314, Nonasp va passar a ser propietat d’esta Ordre: «Ejecutado el Gran Maestre de la Orden del Temple, en Aragón y Cataluña los bienes pasan a propiedad de la Orden de San Juan, dependiendo Nonaspe de la Castellanía de Amposta».
El P. Faci cap a l’any 1730, va roplegar la història de la trobada de la Mardedéu de les Dos Aigües per un pastoret, i die: “La antigua Villa de Nonaspe (…) pertenecía a la Religión de S. Juan en su Castellanía de Amposta; pero su Gran Maestre D. Juan Fernández de Heredia (1377-1396) la desmembró de aquella, y donó a su Convento de S. Juan de la Villa de Caspe, que la posee hoy…”.Altres autors actuals com Amadeo Barceló, al llibre «La Orden de San Juan de Jerusalén en Caspe y Comarca durante la Edad Media”, fan referència a estudis més recents a on se diu que Nonasp passe a mans del convent de Casp entre los anys 1433 i 1444.
La primera notícia del molí de farina, l’he trobat al llibre citat d’Amadeo Barceló, a on fa referència a un document que es conserve a l’Arxiu Històric Nacional, i parle de la visita que el Castellà d’Amposta va fer a Nonasp lo 24 de maig de 1605, i que diu:
“A 24 días del mes de mayo de 1605, en el Lugar de Nonaspe miembro del dicho Convento de Caspe el señor D. Martín de Ferrera, Castellan de Amposta y Visitador (…) salieron a recibirle a la puerta de la Iglesia los Justicia y Jurados y mas adelante en la Cruz que está junto a la iglesia (…) lo recibieron el Vicario de dicho Lugar llamado mosén Jayme Taberner vestido con su capa de Coro procesionalmente y repicándose las Campanas y después de haber adorado la Vera Cruz (…) cantando el Veni Creator Spiritus procesionalmente fueron a la dicha Iglesia donde su señoría la visitó y reconoció (…) visitó y reconoció la casa y Castillo que el dicho convento tiene en el dicho Lugar (…) visitó el molino harinero el qual tenía dos muelas molientes bien adreçadas (…) se visitó el horno (…) se halló que se administra bien la justicia y que el prior, mi convento no ha hecho ni hace agravio a sus Vasallos y que los derechos de la Dominicatura están mejorados y se conservan con puntualidad…”
Un altre document interessant a on apareix lo molí, és una carta en data 20 de març de 1812, en què lo secretari de l’Ajuntament de Nonasp, D. Francisco Mora, done resposta a la «Administración Principal del Partido del Ramo de Bienes Nacionales», de les propietats que eren del convent:
“Lo que pertenecía al extinguido Convento de San Juan de Jerusalén de la Ciudad de Caspe en esta Jurisdicción es el Molino Harinero común campo anexo a esta finca, un cerrado que se llama la Plana, un Horno de Cocer Pan, La Diezma de trigo, centeno, cebada, avena, corderos, uvas, olivas y cáñamo; y la Dominicatura de la Val de Batea, censos, treudos…”
Les propietats del convent, després de ser desamortitzades, passen a ser administrades com a «Bienes Nacionales» i al Diario Constitucional de Zaragoza de 26 de maig de 1838, se publica un anunci de subhasta d’arrendament, que se farà lo 17 de juny a Casp, davant del seu alcalde, i diu: «Un molino harinerocon dos muelas corrientes y un huerto contiguo de una junta de labrar poco más o menos, sito en el pueblo de Nonaspe, confrontante uno con otro; cuyo tipo será el de 4.096 reales vellón”.
Un any després, lo Diario Constitucional de Zaragoza, de 15 d’agost de 1839, se publica un altre anunci: “Se ha dispuesto el arriendo en subasta pública de un molino harinero con dos muelas corrientes y un campo anejo de una junta de tierra contiguo al mismo, bajo el tipo de 5.000 reales vellón, el cual está sito en el pueblo de Nonaspe y perteneció al suprimido convento de S. Juan de Caspe, cuya subasta se celebrará en dicha villa el día 1º de septiembre próximo a las diez de su mañana ante los señores subdelegado administrador de rentas, comisionado y escribano del ramo…”
Continuant llegint lo Diario Constitucional de Zaragoza, lo 4 de maig de 1841, se publica un anunci de venda de Béns Nacionals: «Se anuncian los remates de las fincas que a continuación se expresan (…) el 21 de mayo próximo, dándose principio a las 10 de su mañana, en las casas consistoriales de esta capital (Zaragoza): Un molino harinero y porción de tierra anexa al mismo, que perteneció al suprimido convento Sanjuanista de Caspe, sito en los términos de Nonaspe, no tiene carga, esta arrendado en 5.000 reales vellón y fina su arriendo en 16 de julio de 1841, tasado en 19.418 reales vellón y capitalizado en 30.000…”
Una altra referència al molí la trobam al Diccionari de Madoz 1845-1850, a on fa una descripció de la indústria que hi ha a Nonasp: “Industria: la agrícola, cuatro tejedores de lienzos comunes, un molino harinero y tres de aceite.”
Un altre document interessant, és lo Reglament del Sindicat de Recs de la Séquia de Matarranya, aprovat per Reial Ordre de 29 d’abril de 1895, i que diu del molí de farina: “Tiene derecho al uso de las aguas (…) el dueño o poseedor del molino harinero (…) sin otra limitación de épocas que la de verano, efecto de la escasez de aguas del río Matarraña, con la cantidad de agua consistente en un volumen de seis hectolitros por segundo aproximadamente (…) se entenderá que su poseedor podrá usar de la cantidad de agua que hasta ahora, consistente en 8 brazales aproximadamente.”
Com hem vist, lo primer propietari del molí de farina i segurament qui lo va fer, va ser lo convent dels Santjoanistes de Casp, que lo van tindre hasta la seua desamortització. Després va passar a ser administrat per Béns Nacionals, sent venut l’any 1841.
Desconec qui va comprar lo molí de farina, però he pogut documentar alguns propietaris que ho van ser uns anys més tard per mig del BOPZ. De 1899 a 1905 ho és lo nonaspí Miguel Franc Sasot; de 1909 a 1913 Agustín Martón Gavin; de 1914 a 1916 Carmen Martón Poblador; i l’any 1917 ho és Miguel Blasco Alabart.
La «Guía general de Aragón, Navarra, Soria y Logroño», de Roman Garcia Garate, diu que l’any 1924, lo propietari del molí de farina es Victorio Vicente; Al cadastre de 1930 que hi ha a l’ajuntament, continua sent propietari Victorio Vicente Claramonte; Al llibre d’actes de l’ajuntament, de 15 de desembre de 1935, se diu que a Nonasp, són fabricants de farina la viuda de D. Matías Latogeta i D. Victoriano Vicente Claramonte.
Per documentar los moliners, ho faré per mig dels llibres de l’església, als que des de 1620 se registren los batejos, bodes i morts dels nonaspins. Al segle XVII, se registre a l’any 1627, la mort de Jacinto Granjer, que era moliner; i de 1648-1653 apareix com testimoni de dos bodes Juan Valldosera, d’ofici moliner.
Al segle XVIII hi trobam que l’any 1710 mort Pedro Zapater, moliner, de 36 anys, casat en Rosa Alamín; l’any 1711 mort Francisco Robles, moliner, de 30 anys; de 1718 a 1725 ho és Pablo Melic, casat en Susana Muñoz; al 1743 ho és Joseph Thomás, casat de primer en Theresa Xiner, i després en Theresa Andreu, és mort l’any 1750; al 1753 ho és Antonio Toner; al 1755 Valero Figot, casat en Josepha Colomer; de 1757 a 1762 ho és Joseph Gallinat, casat en Theresa Mompeón; al 1763 Antonio Reyes, casat en Maria Comas; de 1768 a 1773 ho és Manuel Molló, casat en Antonia Borrués; i l’any 1774 ho és Batiste Borrull, casat en Vicenta Ràfales.
Al segle XIX tenim a partir de 1801 a Francisco Gallinat Mompión de Favara, casat en Teresa Franc Taverner, és mort l’any 1804, a l’edat de 40 anys; de 1808 a 1811 a Francisco Trilla, natural de Vilalba dels Arcs, casat en Maria Melic de la Pobla de Massaluca; al 1818 ho és Josef Gallinat, de Nonasp, casat en Maria Antonia Gaya, d’Alcanyís; de 1833 a 1840 ho és Joaquín Martin, casat en Manuela Menor, los dos de Casp; l’any 1864 se mort Benito Martin de Fabara, moliner de farina, casat en Teresa Serres; de 1863-1875 ho és Agustin Martin, casat en Teresa Galcera, de Batea.
A finals del segle XIX arriben los Meseguer a Nonasp, i el primer registre que trobam és de l’any 1883 en què Ramón Meseguer Ibáñez, natural de Mont-roig, d’ofici moliner de farina, se casa en Fidela Ràfales Llop, de Nonasp. A partir de 1890, faig un seguiment dels oficis per mig dels censos electorals, i Ramón Meseguer al darrer cens que apareix com moliner és al de 1917. Al cens electoral de 1918 ho és Tomás Martell; al de 1923 Antonio Mir Ibarz; al de 1926 i 1928 Marcelino Guallar Buel; al de 1930 Miguel Andreu Carlús; al de 1932 Miguel Roc Pallejà; al de 1934 Miguel Arnau Carlús; i al de 1955 Pablo Orta Orta.
Lo molí de farina cesse en la seua activitat a principis dels anys 60 del segle passat, ja que a poc a poc se va mecanitzant lo camp, la gent deixe de pastar a casa, i en definitiva les farines cada volta són menys importants, perquè los temps van canviant. Algunes d’aquelles famílies que van estar a càrrec del molí com Meseguer, Arnau i Orta, los seus descendents avui en dia encara són coneguts com a «moliners».
