Dibuix fet per Gemma Ferrer Ràfales
Lo joc del “Pare carbasser” com també molts altres que he anat arreplegant, ja sol és un record de la gent més gran, que es troba retingut a n’algun racó de la seua memòria.
Precisar en què moment un joc cau un l’oblit, és sense cap dubte missió impossible, encara que quan tiram la vista enrere tots som conscients dels canvis que es van produint, si bé, en el dia a dia no els apercebem.
Entre els meus records, no hi està el d’haver-hi jugat. Però sí que tinc, el d’haver empleat com a frase feta: “Pareixes lo Pare carbasser”, dit a n’algú que dins d’un grup de gent acapara l’atenció dels altres, centrant en ell el protagonisme del moment.
Les persones entrevistades per recuperar, o bé, deixar constància escrita d’este joc, em diuen que hi jugaven a quant anaven a estudi i a meitat matí eixien al “recreo” al pati de darrere; també quan es trobaven pels carrers i places de la nostra Vila; i ja de més grans era un bon joc per jugar-hi en colla al voltant d’una taula, després d’haver menjat i begut, i ja tothom començava a estar ben engrescat.
Al “Pare carbasser” i poden jugar tants nois i noies com es vol i s’han de posar fent una redona. Un d’ells és el que fa de Pare i posa números a cada un dels jugadors.
Lo que fa de pare inicia el joc dient: “Lo pare carbasser quan va morir de vell va deixar… (exemple) vuit carbasses!”. El qui té este número ha de dir molt de pressa “De vuit al…” i dir un altre número. I així successivament hasta que un s’equivoca i queda eliminat.
Los jugadors han de demostrar la seua habilitat i rapidesa oral, ja que el que importa és fer que els altres s’equivoquen i siguen eliminats. El joc es torne a repetir i es van eliminant jugadors, resultant cada volta més fàcil equivocar-se, perquè es pot dir el número d’un jugador que no hi és, no contestar quan toca o feu quan no toca.
