Lo Sant Hospital de Nonasp
Foto: Hospital medieval, miniatura del segle XV
Al llibre «La red de hospitales en el Aragón medieval, ss. XII-XV» de Raúl Villagrasa Elías, publicat per la Institución Fernando el Católico, se diu que a finals de l’Edat Mitja, la major part de les ciutats, viles i nuclis habitats d’Aragó, contaven en un hospital, que a voltes se’ls die «sants» per lo seu caràcter caritatiu i religiós, al que hi podien fer cap, peregrins, malalts, invàlids, expòsits, vells, etc.
Aquestos hospitals estaven atesos per un matrimoni, que s’anomenaven hospitalers. S’encarregaven del manteniment de l’Hospital, de la recepció, allotjament, alimentació i higiene. Los hospitals es mantenien de la caritat de l’església, dels senyors locals, dels municipis i confraries, i atenien viatgers, pobres i malalts.
La primera informació de l’Hospital de Nonasp, l’he trobat al llibre «Geografía e Historia de Nonaspe», de Manuel Freixa Bondia, a on parla de la Visita Pastoral de 1595, i diu: “el Hospital y se pide que aunque se mantenga de limosnas se haga un aposento aparte, para que las mujeres no estén con los hombres. Fuera del Portal al lado del Hospitalhay una Ermita de San Sebastián, no tiene renta más que limosnas, llevan cabales las cuentas”.
Aquesta Visita Pastoral confirma que l’Hospital es manté de la caritat. També diu que està situat fora del Portal i al costat de la capella de Sant Sebastià. Hem de recordar que Nonasp estave tancat per uns Portals, i el que es fa referència és lo Portal de Sant Portomeu, que estave al sol del carrer Major.
Enfront d’este Portal, a extramurs, és a dir, fora del recinte murallat que tancave la vila de Nonasp, estave la capella de Sant Sebastià (actual Ibercaja), i que segons la tradició, es va construir per protegir la població de la pesta, no deixant que entrés dins la vila.
Tot just, al costat d’esta capella, estave l’Hospital de Nonasp, per tant, també estave fora del recinte murallat, ja que un dels objectius principals ere aconseguir l’aïllament de tots los desgraciats que allí es trobaven.
Los llibres de morts de l’església, són una bona font de coneixement. Fent un repàs al segle XVII, trobam algunes persones que al fer testament, fan donacions a l’hospital: L’any 1621 mor Juan de Ráfales i «deja de limosna al Hospital del lugar de Nonaspe una márfega, una manta y una sábana”; Lo 1622 mor Juan Trillon, i “deja al Hospital del lugar de Nonaspe una cama con un colchón, una sábana, una almohada y una manta”; Al 1630, mor Pedro Vallespir, i “deja limosna al Hospital de Nonaspe”.
Per los llibres de morts, també podem saber com eren los enterraments. Al 1623 mor a l’Hospital, Domingo Soro, i diu: «enterrose en el cementerio común con todos los clérigos y se le dijo una misa cantada todo gratis (…) es costumbre hacerle asi en todos los pobres que mueren en el Hospital, pero no es costumbre hacerles honras.”
Altres morts són: Al 1631, Juan Ornacino, pobre, francès, mor a l’Hospital; 1637, Jaima Torner, pobra, mor a l’Hospital; 1638, Pedro Forges, mor a l’Hospital, pobre, enterrat al cementeri comú i lloc acostumat dels pobres; 1667, Martin Andreu, mor a l’Hospital, pobre; i 1693, María Buendia, morta al «Santo Hospital».
Al segle XVIII, de l’Hospital, o com també se’l nomene «Sant Hospital», hi trobam moltes notícies. A l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa (AHPZ_J_001249_0004) hi ha un document de 1744, en què uns veïns de Nonasp es queixen, i diuen: “Que tenía este lugar un solanar en el Santo Hospital donde los pobres tenían su recreo en el invierno y el señor Alcalde que tenemos ha levantado una pared y lo ha dejado a oscuras de que a quedado privado de todo…”
Tornant al llibre de Freixa, este documente que l’any 1773, a una Visita Pastoral, se diu: “Hay un Hospital, del que es patrono el pueblo, que no tiene ni cerraja ni llave. Cuando llega un enfermo se recoge limosna. Tiene un hospiciero que nombra el pueblo y vive en la casa vecina a dicho Hospital. El médico y demás asisten de limosna”.
Lo llibre de morts de l’església, també mos done informació d’alguns dels encarregats de l’Hospital al segle XVIII. L’any 1718, mor Maria Plana, de 65 anys, hospitalera, casada en Isidro Thomás; Lo 1719, mor Isidro Thomás, de 99 anys, hospitaler, viudo de María Plana; I l’any 1729, mor Lorenzo Miró, de 55 anys, hospitaler, pobre, no tenie res.
També a este segle hi ha exemples de donatius per l’Hospital. Als Quinqué Libris de l’església, Visita Pastoral de l’any 1732, se diu: «Mandamos a los administradores de la Primicia de dicha Iglesia que las caridades de la Cuaresma predicadas en los años de 1728 y 1729 por el Vicario de aquella queda adjudicado este de limosna para el Hospital de dicho lugar y abastecerlo de ropas, las entreguen al administrador de dicho Hospital, para que junto con dicho Vicario las empleen en los más preciso para el mantenimiento de aquel.” Un altre exemple és lo de Catalina Campos, que mor l’any 1752: «Deja para el Santo Hospital de Nonaspe una sábana y una almohada llena».
Un altre capítol interessant és lo dels parts a l’Hospital. Lo 1726, mossèn Gabriel Altés, bateje a Francisca Ventura Expósito «una niña expósita de padres incógnitos. Se le puso por nombre Francisca Ventura y se llevó a Maella, encargando de lugar en lugar al Santo Hospital.” L’any 1740 se bateje a Francisco Verge, fill de Juan Verge i Maria Viernes Olim, “pobre vagabunda, que parió en el Hospital.” Lo 1753, es registre la mort de Concòrdia Soler «pobre de Hospital, de edad de 27 años (…) estaba preñada y adelantada y después de muerta la abrieron y sacaron la criatura viva, a la cual yo le eché agua y persigné. La finada era hija de Ribarroja, mujer de Pedro Puig, pobre de toda solemnidad, se le hizo entierro doble por amor de Dios.”
Al llibre de morts, també hi ha registrats cinc nonaspins que l’any 1710 moren a altres poblacions, en plena guerra de Successió: Marco Antonio Suñer, mor al Sant Hospital de Azuara; Juan Suñer al Sant Hospital de Casp; Estasia Taverner al Sant Hospital de Daroca; Jacinto Camps i Manuela Ráfales al Sant Hospital de Saragossa.
Los morts al Sant Hospital de Nonasp, durant lo segle XVIII són: 1706, Chaques, francès, rodamon; 1710, Domingo Bel, de Casp, viu a Nonasp; 1712, Maria Lacueva, pobra, de Cobatillas (Terol); 1715, Joseph Lanes, moliner de Faió, natural de Maella; 1715, Baltasar Jovany, pobre; 1718, Joseph Palau, passatger, de Pla d’Urgell; 1729, Thomasa Vilagrasa, pobra; 1735, Miguel, muntanyes, de la Seu d’Urgell; 1737, Vicente Verga, «natural de la Ciudad de Sila, soldado del segundo Batallón de Inválidos de Valencia, de la Compañía del Capitán D. Andrés Cantero.” ; 1750, Francisca Vigons, natural d’Albelda; 1752, Blas Xiner; 1760, Pedro Ravinat, de Casp, “Ermitaño en esta Villa en la Ermita de Nª Sª de Dos Aguas, murió en el Hospital.”; 1777, Joaquin Gil Thallada; 1780, Maria Andreu; 1781, Josef Aguilar.
A principis del segle XIX, es produeix el conflicte bèl·lic conegut com la guerra de la Indepèndencia, i dins d’este context, l’Hospital se fa servir per los soldats. Aixó, es corrobora quan l’11 de març de 1814, s’enterra al fossar de Nonasp a: “Tomás Almostí, natural de Borja, soldado del Regimiento de Cariñena, y según noticias casado en su pueblo, el que murió el día antes en el Santo Hospital donde están los enfermos de la tropa.”
A este segle, l’Hospital continua albergant la gent necessitada de Nonasp: Al 1864, mor al Sant Hospital, Juan Sampietro, de 69 anys, viudo de Teresa Moreno; Al 1868, mor Antonia Roc, de 43 anys, casada en Joaquin Viñas, i que ja feie temps que estave trastornada del cap; Al 1869, mor Maria Soler, vídua, de 46 anys; L’any 1890, mor Engracia Turlán Ráfales, de 56 anys, vídua.
Los forasters, igual que en segles passats, continuen sent usuaris freqüents i alguns d’ells es moren a l’Hospital: L’any 1802, mor una dona “murió de fiebre maligna en ese Santo Hospital, una mujer de unos treinta, a treinta y cuatro años que llegó a este pueblo pidiendo limosna con dos hijos, el uno de unos seis años, y el otro de unos tres años.” L’any 1812 mor a l’Hospital “el transeúnte Domingo Murt, marido de Rosa Llop, vecinos de la Villa de Flix.” L’any 1873 mor Sebastian Cros Sostres, de Massalió.
A partir de 1875, los llibres de morts del registre civil, mos aporten informacions més detallades: L’any 1892, mor José Espallargas Garcia, de Alcorisa, de 33 anys, i diu: “Que al tiempo de fallecer se encontraba enfermo en el Hospital de esta villa como pobre transeúnte en el albergado. Da cuenta del fallecimiento María Zurita Borraz, Hospitalera, natural de Nonaspe, casada, encargada del Hospital.” Un altre cas interessant és lo de Buenaventura Martínez, de quatre anys i sis mesos, que mor l’any 1894, i se diu: “Que estaba sacado de la inclusa de Zaragoza. Que al tiempo de fallecer se encontraba con su encargado Bartolomé Ramón Asensio, y familia del mismo, albergados en el Hospital de esta Villa.”
Lo 2 de setembre de 1892, dins de les obres del ferrocarril, en la construcció del túnel del Sol de l’Horta, es produeix un despreniment de pedra, produint la mort instantània de dos jornalers i dos ferits greus, que treballaven a càrrec del contractista Sr. Joaquín Almuzara. Los ferits són traslladats a l’Hospital de Nonasp.
També al segle XIX, es registren al llibre de morts de l’església nonaspins que han mort a altres poblacions: Al 1817, Maria Bielsa Borbon, de 12 anys, mor i s’enterra al Sant Hospital de Barbastro; Al 1823, Josef Suñer, mor al Sant Hospital de Tarazona; Al 1849, Placida Andres, mor al Sant Hospital «de San Julián y Santa Ana de la Villa de Atienza, en Castilla la Vieja”
Al segle XIX, lo Sant Hospital de Nonasp, en lo pas dels anys va perdent importància. En un qüestionari enviat l’any 1849 per la parròquia de Nonasp a l’arquebisbe de Saragossa, se l’informe: “Hay un Hospital derruido casi del todo, no tiene bienes. No se sabe el tiempo de su fundación ni por quien. El Ayuntamiento manda en él.”
Aquesta decadència de l’Hospital, farà que a finals del segle XIX, los estudis de Nonasp, que durant molts anys han estat al Castell, es traslladon al local de l’Hospital, situat a la plaça del Portal. La discissió no està exempta de polèmica, ja que lo nou local està ruïnós, i les escoles s’han de tornar a traslladar al Castell provisionalment, mentre durant les obres de remodelació.
Entrats al segle XX, les funcions de l’Hospital es fan al Castell, únic local que disposa l’ajuntament. Això m’ho confirmen alguns entrevistats, que m’han dit que ells sempre van sentir dir que al Castell hi estave l’Hospital.
Als registres del segle XX sols he trobat dos apunts: Lo primer, al registre civil, és lo naixement de Marcelino Ferrer Pérez, l’any 1907, a la casa de l’Hospital, al carrer de la Costa. És fill de Marcelino, natural de Lleida, d’ofici quincallaire, i Júlia, de Castejón de Monegros; Lo segon, és al llibre de morts de l’església, en què l’any 1919, Patricio Rico Heras, de 37 anys, «falleció en el Santo Hospital dos días después de llegar a este pueblo.”
L’any 1938, durant la Guerra Civil, se produeix la batalla de l’Ebre, i l’exèrcit franquista instal·la un petit hospital militar a Nonasp. A la revista Lo Portal nº 134, Daniel Maza, deia: “Igualmente en lo que hoy es el Bar Galdón en la calle Nueva, instalaron un pequeño hospital, para atender a los soldados heridos que eran trasladados a Nonaspe desde el frente. En la planta baja de la casa estaban instaladas las calderas que servían para desinfectar la ropa de los soldados, sucia y llena de piojos en la mayoría de los casos. Para ayudar en las tareas propias del hospital, cada día acudían un grupo de jóvenes nonaspinas, que bajo las ordenes de un capitán médico, hacían las primeras curas a los heridos, siendo los más graves trasladados al hospital de Caspe, mucho mejor dotado de personal médico y material”.
Com a continuïtat d’aquell ideari dels Sants Hospitals, l’any 1961, a proposta de l’alcalde Àngel Gimeno Comella, en sessió ordinària de 13 de maig, s’acorde: “No existiendo en la localidad local alguno ni establecimiento benéfico de ninguna clase donde poder alojar en caso de necesidad al personal transeúnte que de paso por las diferentes vías de comunicación pudieran sentirse enfermos, se propone a la Corporación, que en el edificio llamado Castillo se habilite una habitación con las debidas condiciones de construcción y limpieza y dotarla de una cama, (…) pues se trata de una medida a su juicio de humanidad y amor al prójimo al mismo tiempo que se ayuda al necesitado; y al propio tiempo habilitar también otra habitación donde puedan recogerse durante la noche aquellos transeúntes que sin estar enfermos no dispongan de medios económicos para el pago de fonda o cama; la Corporación ve con agrado esta iniciativa del Sr. Alcalde y acuerda por unanimidad proceder sin pérdida de tiempo a dotar de este humanitario servicio al pueblo de Nonaspe.”
Entre los meus records de joventut (per sentir-ho dir), quan arribava un rodamon al nostre poble, l’alguatzil s’encarregave de donar-li alguna cosa de menjar a n’algun bar, lo portave a dormir al castell, i l’un demà lo baixave a l’estació del ferrocarril i si li pagave un bitllet per pujar al tren.
Aquesta habitació al castell desapareix al començar les obres de rehabilitació a la segona meitat dels anys 80 del segle passat. Li he preguntat a José Albiac Altés, alcalde de Nonasp en aquells moments, i m’ha dit que en aquells anys ja no hi dormia ningú. Lo que se fee quan arribave un rodamon al poble, ere pagar-li alguna cosa de minjar als bars i el bitllet de tren.
