Foto: Perruqueria de Angelita Giner
Que les coses canvien no és una ximpleria, i quan ja es començe a tindre una certa edat, i miram enrere, de seguida mos posam a comparar com són les coses d’ara i com eren a la nostra joventut.
Un dels canvis importants que hi va haver al segle XX, van ser les perruqueres, perquè des de principis dels anys 40, en què es va establir la primera, se van propiciar canvis importants en los pentinats de les dones.
Però per saber com s’ho feen les dones sense perruqueres, li pregunto a la meua mare, Alícia (1934), que me diu que antigament, les dones, lo monyo no se’l tallaven i se l’arreplegaven fent-se un “cocotero”.
Aquí, ja se m’aurís la finestra de la memòria, i veig a la meua iaia Encarnación (1906-1998) de molt velleta, com la meua mare li feia lo “cocotero”. Lo primer era lligar-li una veta arran de cap per fer la coga, després l’enroscava, i a continuació la voltava fent un redot, al mateix temps que la pitjava en «horquilles», quedant fet lo «cocotero».
Durant la nostra conversa, recorde una anècdota familiar, que en la seua opinió situa el temps i circumstàncies que propicien el canvi, i algunes noies joves, influenciades per les modes de les ciutats comencen a tallar-se el pèl: “Seria als anys 20 del segle passat, quan la meua mare, Joaquina (1907) i sa germana Maria (1903), estaven servint, de mosses, a Barcelona, i les dos portaven “cocotero”. Un bon dia, Maria se va presentar a la casa que la mare estava servint, per ensenyar-li lo monyo com li havia quedat després de tallar-se’l. La mare a quant la va veure del disgust que va tindre li va tancar la porta, al mateix temps que li deia: Què has fet de tallar-te lo monyo? I després, al cap de quinze dies, també se’l va tallar ella.”
Continuant en la conversa dels monyos, me diu que quan ella era petita, quasi totes les xiquetes portaven trenes, i m’explica com les hi feia la seua mare: “Lo primer que feia la mare, era llavar-me lo monyo, i per fer-ho me cabussava lo cap dins d’un balde, me l’ensabonava en sabó moll i després com al costat tenia una “galleta” en aigua calenta me l’esbandia. A la darrera esbandida al pot de l’aigua li barrejava una mica de vinagre, que feia que lo monyo quedés més fi.
De trenes la mare sempre me’n feia, ja que així anava més ben pentinada. A voltes me’n feia dos; altres voltes en feia quatre, dos de baixes i unes altres dos que les començava a fer ven altes i les anava baixant, hasta que les ajuntava en les de baix, com si sol foren una sola trena. També a quant me’n feia quatre, a voltes les de dalt les crusave en les de baix. Foren com foren les trenes, al partir lo monyo per fer les trenes, al mig del cap havia de quedar la ratlla del pèl ben recta.”
Conclou dient-me que antiguament, una volta ja es feien grans les xiquetes, sa roplegaven lo monyo fent-se un “cocotero”. I me recorda que quan jo era petit, i vivíem al carrer Soldevila, en portaven la tia Rosario “la Corterola”, la tia Agustina “la Calistra”, la tia Vicenta “la Petra”, la tia Rosa “de Borràs”, la tia Ramona i la meua iaia Encarnación.
Si als anys 20 del segle passat, algunes noies joves es tallen el monyo influenciades per les modes de les ciutats, als anys 30, si miram fotografies, ja en podem veure a moltes més. Això farà que se tingo la necessitat de perruqueres, i és a partir dels anys 40 quan s’inicia este ofici al nostre poble.
MANUELA GINER TURLAN (1917) És filla de Manuel Giner Orero, i germana d’Ángel Giner Turlán, pare i fill, barbers en establiment al carrer de la Mardedeu. Cap allà l’any 1942-43, se’n va a Madrid a la casa d’uns familiars, a on està quatre mesos per aprendre l’ofici de perruquera.
Quan torna al poble, aurís la primera perruqueria de Nonasp al carrer Eres Baixes, a on viu. La seu a filla Angelines, diu que lo mobiliari de la perruqueria era una palangana per llavar el pèl, espill, tauleta i “silla”. Los primers pentinats són monyos a la Marcel, que ere la ratlla i tot d’ones. Més tard arriba la permanent, que és tota una odissea, ja que costa molt d’eixugar lo pèl, motiu pel qual les dones se la fan més a l’estiu.
Quan los pares d’ella es fan grans, es traslladen a viure al carrer de la Mardedeu, a on continuarà fent de perruquera hasta l’any 1954-55 en què lo seu home, Elias García, se’n va a treballar a la mina.
PACA ROC ESTANY (1924) Es posa després de Manuela Giner i té la perruqueria al carrer Minyons, fen de perruquera hasta el setembre de 1952, en què se casa en Juan Manuel Vallés Labanda, de La Canyada de Verich, i deixa el poble.
MARIA TERESA LLOP NAVARRO (1933) Entrevista feta a l’estiu del 2016:
“Jo anava al “corte” i la verdat ere que per tallar la roba me feia por, perquè pensava que si m’errava ja no hi havia remei, en canvi, en lo monyo no me feia res, perquè devia pensar que si lo tallava mal, pos ja tornària a créixer. I com m’agradava molt, allí al “corte”, a totes les que hi anàvem ja los tallava lo monyo. A la mare li dient, en ve d’ensenyar-li lo “corte”, hauria d’aprendre de perruquera.
Per mig d’unes amistats, va ser que vaig anar a aprendre a Faió. Allí hi havia una noia que li dient Carmeta i en sabia molt, tenia la perruqueria a una fonda que era dels seus pares, per los perxis, cap dalt al barranc. A Faió i vaig anar a “ratos”, i me va ensenyar a fer “permanents”. En canvi, lo de tallar lo monyo no me’n va ensenyar ningú, vaig ser jo, que me vaig donar la manya per tallar-lo.
Quan vaig començar a fer de perruquera tindria uns 18 anys, seria l’any 1950 aproximadament. La perruqueria la vaig posar a casa meua, és dir, la casa dels meus pares, al carrer del Fossar. S’entrava a la casa, travessaves l’entrada, pujaves unes tres escales i allí estava lo habitació a on feia de perruquera.
En aquells anys, encara no hi havia aigua correnta per les cases i l’aigua per llavar lo cap la tenia a una tenalla que hi havia darrere de la porta del carrer. I com no ere lo cas de traure l’aigua de la cisterna per llavar los caps, allà vora migdia, que ere quan tenia més poca feina, anava en un càntir al riu, baixant per la costa vella de Matarranya, l’omplia, me’l posava al cap i despresa cap a casa, lo buidava a la tenalla i així hasta que l’omplia. No me costava ni cinc minuts d’anar-hi.
Sempre tenia una olla al foc en aigua calenta, i la mare estava al “tanto”. Al moment de llavar lo cap, anava a buscar l’aigua calenta, la templava i a llavar lo cap.
Lo que feia més era llavar, tallar, marcar i permanents. Això de les permanents de primer eren de saquets, que tenien dins una espècie de carburo que bullia, per eixugar lo líquid que s’havia posat al monyo per fer la permanent. Per los saquets, tenia una palangana en aigua i se banyaven. Després en una grapa s’agarraven, ja que traïen foc. S’havia d’anar molt en compte, perquè si tocava a la pell cremava i eixia una bòfia. Més avant ja van eixir uns altres líquids o productes que no eren tan forts.
Se feien també bastants monyos, arreplegats, etc. A les Comunions tenia molta feina, a quasi totes se les feien tirabuixons. La major part de les xiquetes portaven trenes i les podia fer tirabuixons.
A les bodes la major part de les novies se feien la permanent. Me dient: “Fes-me la permanent i així ja portaré lo pèl arreglat uns quants dies”. Per Sant Portomeu, lo ball no el veia cap any, per què me passava tot lo dia treballant.
Quan me vaig casar vaig continuar fent de perruquera uns pocs mesos, però m’ho vaig deixar a principis de 1962, estant embarassada del meu fill.”
CONCHITA LLOP CATALAN (1934) Comença de jove treballant a la perruqueria de sa tia Paca Roc a on aprèn l’ofici. Quan es casa Paca, al setembre de 1952, aurís la perruqueria a casa seua, al carrer Eres Baixes, a on fa de perruquera hasta el setembre de 1956, en què se casa en Cèsar Llop Vallespí.
MARGARITA RAFALES GIMENO (1937) Per aprendre l’ofici de perruquera, l’any 1956 se’n va a Mora la Nova, a on treballarà durant un any a la perruqueria de Vicenta Grau. Després torne a Nonasp, i auris la perruqueria a la casa familiar del carrer del Tello.
A l’any següent, lo 2 d’agost de 1958, es case en Francisco Ayllón Gil. Ella continue treballant de perruquera i Paco treballe de Maquinista de trens de vapor a Faió. A n’esta població als trens de mercaderies, se’ls ha de ficar una altra màquina, que li diuen “la doble”. Per culpa del perfil i traçat de la via costa amunt, és necessari donar doble tracció, sent uns dels punts més crítics la Costa de Bernola. A l’arribar a l’Estació de Favara aquestes màquines són desenganxades i se’n tornen de recules cap a Faió.
Margarita fa de perruquera hasta l’any 1964, ja que per raons de treball de Paco, tota la família se’n va a viure a Mora la Nova. Diu que totes les coses de treball i mobiliari de la perruqueria, se les va quedar Blanca Giner Llop.
ROSA VIDAL ANDREU (1942) Als tretze anys, quan encara va a estudi, ja llave caps a la perruqueria de Margarita Ràfales. En lo temps va ficar rul·los i lo que li dixaven fer, perquè com diu, la perruquera no ere ella. Als disset anys se’n va a Barcelona, a l’acadèmia de Henry Colomer, al Passeig de Gràcia, on està tres mesos, lo temps que necessita per traure’s lo títol. Al tornar al poble, es fica de perruquera a la casa dels seus pares, al carrer de la Mardedeu. Ho fa hasta los 21 anys en què se case i se’n va a viure a Saragossa.
BLANCA GINER LLOP (1948) Com son pare té la ferreria a la part de davant de la casa, i aquesta també dona al carrer San José, li posen la perruqueria a n’este carrer. Treballa poc temps de perruquera, ja que després es dedica a fer jerseis en màquines de tricotar. La feina li porten de Tortosa i ella és l’encarregada de fer les mostres i repartir la feina entre les dones del poble que treballen a casa.
ANGELITA GINER TABERNER (1949) Angelita forma part d’una família de barbers i perruqueres. Lo seu iaio, Manuel Giner Orero “lo Sevil”, va ser barber durant tota la seua vida. Los seus fills van continuar en l’ofici: Manuela Giner, que era la padrina d’Angelita, va ser la primera perruquera a Nonasp, i son germà Àngel, pare d’Angelita, va fer de barber mentre va tindre salut.
Angelita, ja de joveneta, als estius, li aide a son pare i també un estiu li aide a la perruquera Rosita Vidal, de la que diu que n’aprèn un mica. Quan eixís d’estudi en 14 anys, se’n va a Madrid, a casa d’uns parents de la part de son pare, per dependre l’ofici de perruquera. Allí hi va estar dos o tres mesos, i diu que la tenien a “pan y cuchillo”. Va aprendre a una perruqueria que hi havia al carrer que vivia en la seua tia, al barri de Rosales, i dos carrers més amunt tenia l’acadèmia.
De l’acadèmia recorde que estave molt massificada, en canvi, a la perruqueria ere un tracte més personalitzat, ja que estaven més per ella. Me diu: “Si me necessitaven a l’acadèmia, estava a l’acadèmia, si me necessitaven a la perruqueria, estava a la perruqueria. Vaig aprendre los pentinats d’aquella època, lo cardat, i sobretot los rul·los, que servien per ficar lo pel buit. I després los “secadors” i lo tallat. Quan vaig acabar, mon pare me va vindre a buscar a Madrid i vaig agarrar les coses que necessitaria més: Aigua oxigenà, tints i laca, que és allò que és portave”.
Quan torne a Nonasp, a primers de 1964, encara no havia fet los 15 anys, i se posa de primer a casa seua, ja que sa mare li havie dit al paleta Vicente Tomás que li fes lo quartet, però esperant que s’acabessen les obres de la perruqueria a la plaça de Santa Llúcia, se va tindre que ficar al menjador de casa seua. Allí va improvisar la perruqueria, en un espill, una tauleta i un “secador” que va portar de Madrid. Quan Vicente acabe les obres, trasllade la perruqueria a la plaça de Santa Llúcia. Així m’explica los seus records:
“De mobiliari, de primer, tenia un banc de la barberia de mon pare, que ere estret i tapissat en escai. Després vaig traure això i vaig ficar silles. De secadors de peu en tenia tres i anaven en silla i los llava-caps també. Tenia un altre quarto en un tocador vell, per preparar los tints, calentar l’aigua en un fogonet de butano, les tovalloles… era com una mica de magatzem.
A la perruqueria m’aidave ma mare, que preparave los tints i los ficave al cap de les dones. També quan tenia molta faena hi estave Clarisa, que l’anava a cridar, baixave i m’aidave.
Per entretindre a la gent tenia la revista Hola, novel·les de Corin Tellado i una Tv Elve, perquè les dones, si no, no venien a la perruqueria hasta que s’havie acabat la novel·la… I a jo me feien fer més tard, la vaig comprar per guanyar temps. També tenia un Petromax, per si marxave la llum, perquè com la gent no marxave, jo anava llavant i marcant, i quan tornave la llum anava ficant les dones al secador i després les pentinava.
Quan vaig començar treballava los domenges hasta les cinc de la tarde. Però lo dia que més treballava de l’any ere la vespra de les festes de Sant Portomeu, hi anava a la perruqueria a les cinc del matí i eren les dos de la nit quan plegava. Jo no vaig veure mai cap presentació, ni res, sempre treballant, com més festa, més faena.
Un any, quan faltaven dos o tres dies per les festes, vaig contar que vaig fer tretze permanents. Cada una costava almenys una hora, entre enrotllar-les i després estar en la gorra de plàstic. Hi havia dones que los pujava més de pressa i n’havia que los costave més, després llavar i marcar. La permanent era lo pentinat més habitual als pèls tiesos… També hi havia dones que sol volien llavar, marcar en los rul·los i tenyir.
Del temps de perruquera tinc moltes anècdotes, una va ser en Miguela “la Curra”, que érem molt amigues, i una tarde de les que no hi havia molta faena, no mos se va passar pel cap altra cosa més que apartar tots los trastos als costats, tirar “polvos talcos” enterra, i esllissar-mos com si patinàssem a la neu.
Una altra que recordo, va ser pa festes i tenia la perruqueria plena de gent. Aquell dia portaven vaquilles, i Adela la del practicant es va posar a defora de la porta… I jo li dic: “Mira que si m’entre la vaquilla a qui dins, jo us tancaré la porta i te quedaràs al carrer” I ella va continuar a la seua… La tia Sofia, sa iaia de Pachero, se va ficar a la barancana de Santa Llúcia, allí en lo davantal, com si anés torejant a la vaquilla…
Vaig tindre la perruqueria oberta hasta que la meua filla va fer los 17 anys (1990 aprox.) perquè me vaig esperar per si volia agarrar lo meu ofici. Com això no va passar, vam prendre la decisió de tancar-la, perquè Luis en lo negoci familiar d’elaboració i venda d’olis i vins tenie molta feina.”
PILAR MARTELL SUÑE (1950) Anant a estudi, ja va a la perruqueria de Margarita Ràfales, i allí llave caps o lo que li manen. Recorde que passa molt temps pujant aigua freda al primer pis, a on la tia de Margarita, en uns quants topins calente l’aigua al foc, que després ella baixa per llavar los caps.
Lo darrer curs d’estudi, no l’acabe, ja que per Pasqua, ve a Nonasp la seua tieta Magdalena, que viu al Vendrell, i li diu que a una perruqueria fa falta una noia, i sense pensar-ho se’n va a treballar-hi. M’aclareix, que en aquells temps, són molts los que deixen l’estudi sense acabar lo darrer curs, però a l’estiu, durant un mes i mig va al repàs que fa lo mestre D. Alfredo Llop Bielsa, i quan s’acaba, l’examina i aprova, donant-li lo Graduat Escolar.
Dos anys després de treballar a la perruqueria del Vendrell, se’n va a l’acadèmia de perruqueria de Henry Colomer que hi ha a Tarragona, però com allí no queden places, la passen a una altra que hi ha a Reus, a on està un any i mig.
En disset anys torna al poble, i posa la perruqueria als baixos de casa seua al carrer de la Mardedeu. Quan l’obris, a més d’ella, fan de perruqueres Margarita Ràfales, Rosa Vidal, Blanca Giner i Angelita Giner. Fa de perruquera un parell d’anys, ja que ha de plegar per una al·lèrgia que li eixís.
LAURA TABERNER RAFALES (1950) Ja de ben petita, als estius, anava a Barcelona a passar uns dies a ca la germana de sa mare, Rosa Ràfales Adriola, que treballava de portera al carrer Floridablanca núm. 8.
Als catorze anys, una volta acabada l’etapa escolar, se’n va a Barcelona, a ca la tia Rosa, per aprendre un ofici. Al mateix immoble de la porteria, hi ha un perruquer que li diuen Miquel Griñó, i després de parlar sa tia en ell, l’agarren d’aprenenta. Comença llavant caps i allò que li manen, i als quinze anys ja l’asseguren, cobrant la primera quinzena que li paguen 150 pessetes. A aquesta perruqueria és a on aprèn l’ofici i treballa durant cinc anys, de dilluns al matí a dissabte a la nit.
A la perruqueria del carrer Floridablanca hi passa molts bons moments. Entre les clientes hi està la mare de Miquel Navarro, lo baix del grup musical Los Mustang, i també la novia de Santi Carulla, la veu de Los Mustang. Per aquesta relació en lo grup musical, tenen passes gratuïts, per anar al Palau de Deports de Montjuïc, a on Miquel lo perruquer, sa germana Rosa, que també treballa a la perruqueria i Laura, poden veure tots los grups musicals que després estan de moda: Los Mustang, Los Sirex, Guardiola, el Dúo Dinámico i més.
La segona a on treballa és la perruqueria “Román”, situada a la Via Augusta, propietat d’un perruquer i en una clientela de gent adinerada. Los tres mesos d’estiu lo perruquer la tanca i trasllada als treballadors a la perruqueria dels seus pares a Cadaqués. Aquí Laura fa la manicura i monyos a la família Ferrari (dels cotxes), a austríacs, alemanys i italians, alguns d’ells de la noblesa, que estan estiuejant a les seues mansions i embarcacions de luxe. Entre les clientes destaca a la senyora de Carles Buïgas i Sans, arquitecte que va dissenyar la Font de Montjuïc l’any 1929.
Després de dos anys, passa a treballar a la perruqueria “Pepe”, al carrer Girona, a on es troba en un ambient més familiar i agradable. A conseqüència de la mort del seu pare l’agost de 1971, es decideix per tornar al poble, ja que sa germana Ana sol té nou anys i la seua mare, a més de tenir poca salut es queda molt afectada. A Nonasp, obrís una perruqueria al carrer Eres, als baixos de ca los seus padrins, Trini Ràfales Adriola i Miguel Tomás Moreno, tenint-la oberta hasta l’agost de 1973, poc antes de casar-se, en què decideix posar punt final a l’etapa de perruquera.
ESMERALDA EJARQUE MUR (1960) Durant un any aprèn l’ofici de perruquera a l’acadèmia “Sandy” del carrer Delícies de Saragossa. En disset anys obrís la perruqueria al carrer Vell, en mobiliari i aparells que havia comprat de segona mà a Laura Taberner i a una perruqueria que s’havia tancat a Saragossa. Fa de perruquera hasta l’estiu de 1984, en qué decideix plegar al nàixer lo seu fill Dorian.
GEMA LLOPIS VIDAL (1966) Aprèn l’ofici de perruquera a Saragossa per mig de la formació professional. A Nonasp, obre la perruqueria a l’avinguda D. Millán, fent de perruquera de 1985 a 1992, en qué es casa i se’n va a viure a Barcelona. Com a Gema li aida sa mare, Rosa Vidal, després continua ella de perruquera hasta lo 2007 què se jubila.
CAROL BARCELO SUÑER (1974) Va estar quasi dos anys aprenen l’ofici de perruquera a l’acadèmia Arte-Miss de Saragossa. Obre la perruqueria a Nonasp l’any 1991, al carrer de la Presó, i la tindrà en actiu hasta l’any 1999, en què després de casar-se en Santi Franc, decideix canviar d’ofici i fer de carnissera.
VERO ROC ANDREU (1975) Va anar a aprendre l’ofici de perruquera a Saragossa junt en Carol Barceló. Les dos van anar a la mateixa acadèmia, i durant lo període de formació van viure juntes a un col·legi de monges. Mentrestant, los pares, li van anar arreglant lo local per fer de perruquera.
Acabada la formació de perruquera i estètica, comença a pentinar a l’estiu de 1991, quan li faltave poc per complir los setze anys. De l’ofici de perruquera, diu que sempre està en constant evolució, ja que si bé l’acadèmia és la base de la formació, després t’has d’anar actualitzant en cursos, perquè les modes de pentinats canvien molt de pressa.
Quan va començar l’any 1991 tenia dos “secadors” de peu sempre en funcionament, perquè hi havie moltes dones “d’una edat” que anaven sovint a fer-se la permanent. Ara en té un de “secador” de peu, i lo fica en funcionament dos o tres voltes a la setmana, ja que cada volta es busca més la naturalitat al pèl.
L’ofici de perruquera va ser per vocació i ara, des de principis de març de 2023, la seua filla África, s’ha incorporat a treballar a la perruqueria, després d’haver-se format a Lleida i haver treballat durant un temps a una perruqueria d’aquesta ciutat.
RODRIGO PARICIO BELVEDERE (1977) Una volta acabats los estudis de batxillerat, inicia la formació de perruquer a l’acadèmia “Resol”, al carrer Alfonso de Saragossa. Hi està quatre anys i aprèn a tallar lo pel tant a homes com a dones, estètica, maquillatge… i tot lo referent a la bellesa d’un saló. A cada curs fa l’examen corresponent i acaba la formació en un títol avalat per lo que després és lo Ministeri d’Educació i Ciència.
De primer treballa a la perruqueria “Romero” al carrer Alfonso, propietat del perruquer més famós que en aquells moments hi ha a Saragossa. Al cap de sis mesos, decideix que la ciutat no és per ell i torna al poble. Això es cap a l’any 1997, ja que al programa de festes hi trobam lo primer anunci de “Peluquería Rodrigo”. De primer lloga al carrer del Tello l’antiga barberia de Plàcido Juncar “lo Bayón”, darrer barber d’homes, que s’havia jubilat l’any 1995. Després es trasllada al Portal a on continua de lloguer, hasta que s’instal·la a un local de la seua propietat al carrer San José.
