Foto: Enrique Vallespí fent pilotes al museu l’any 2014
Les dècades dels anys 60 i 70 del segle passat, per los llauradors de Nonasp van ser de transició, es va passar de treballar la terra tal com s’anava fent des de feia centenars d’anys, a la mecanització en l’arribada dels tractors. Això va tenir com a conseqüència que alguns oficis com lo que tenia Enrique Vallespí Suñer, conegut per “lo guarnicioner”, acabés per desaparèixer.
Enrique va nàixer l’any 1945 i va ser lo segon fill de Romualdos de “ca Permilis” i Josefina de “cal Surdet”. Als sis anys comença a anar a estudi i acaba als catorze en lo mestre nonaspí D. Alfredo Llop Bielsa, que des de lo setembre de 1956, tenia en propietat la plaça a Nonasp.
Quan eixís d’estudi és l’any 1959 i los seus pares decideixen que Àngel, lo seu germà gran, sigo el que continuarà treballant la terra familiar i que ell aprengue un ofici. Com al poble no hi ha guarnicioner, i la gent ha d’anar a Favara o Maella, los seus pares pensen que pot ser un bon ofici en lo que es podrà guanyar bé la vida.
Lo seu pare sap que hi havia un guarnicioner a Vilalba dels Arcs i es posa en contacte en ell, per proposar-li que li ensenyo l’ofici a Enrique a canvi del seu treball. Com accepta, per Tots Sants, acompanyat del seu pare, se’n van a peu en los animals, fent camí a la Pobla de Massaluca per arribar a Vilalba dels Arcs.
Aquell guarnicioner, al que li dient Joanot, es dedicava a treballar la terra durant lo dia i feia de guarnicioner a quant retirava, a les nits. Com Enrique va arribar al temps de l’oliva, anava en ell i dos nois joves que tenia a collir-ne tot lo dia, i era a la nit quan aprenia l’ofici. Enrique i un fill de Joanot, treballaven de dos a quatre hores, i no feien més que cosir a mà les corretges que lo guarnicioner havia tallat per fer los reculants o colleres.
Però Enrique pensava que se n’havia anat de casa per aprendre un ofici, i que per fer de pagès no li calia haver marxat, ja que de terra a casa en tenien molta i lo seus pares i iaios sempre hi havien viscut.
Quan ja s’arrimave Nadal, com per passar aquells dies en la família, havia d’anar en autocar de Vilalba a Mora i d’allí agarrar lo tren per arribar a Nonasp, va ser quan lo senyor Joanot li va demanar que al passar per Mora, com era una població més gran i havia dos o tres guarnicioners, li comprés agulles, fills, i altres materials que necessitava, a una guarnicioneria a on li vendrien de tot.
Aprofitant la compra de materials, va preguntar si sabien d’algú que necessités un aprenent. A lo que li van contestar que a Mora la cosa estava difícil, però a Ascó, hi havia un guarnicioner que sol treballava de l’ofici, que havia tingut aprenents i ara no en tenia cap.
Passades les festes de Nadal, Enrique i son pare van agarrar lo tren, un per tornar a Vilalba i l’altre per anar a Ascó a parlar en lo guarnicioner José Lecina i la seua dona Carmen, per si volien agarrar al seu fill d’aprenent. Este va acceptar, i com tenien una filla que li dien Carmen i una sola habitació per dormir, van decidir que mentre estès Enrique, a Carmen la portarien a ca los iaios.
Al cap de pocs dies li va arribar a Enrique una carta de son pare a on li comunicava la notícia. De seguida va parlar en lo senyor Joanot per explicar-li les raons de per què lo deixava, i tot seguit, se’n va anar a Ascó, arribant a aquesta població per les festes de Sant Antoni, que eren les dels cavalls i tots los animals.
Durant los quatre anys i mig que va estar a Ascó en José Lecina de ca Jorge, va aprendre a fer albardes; cabeçons; colleres; a reculants que és lo que aguante al carro; los tiros que són per carros tirats de dos animals, (lo de davant porte uns tiros llargs que s’enganxen a les barres del carro per tirar los dos a l’hora); i tota classe d’arreus per los animals.
Per la gent feien sandàlies de sola plana, en plantilla i corretja, tot fet de cuiro. També comprava rodes de camió per fer avarques, aquestes es feien corbades i eren totes de goma. A més, feien braguers per gent que estava herniada.
De les coses que Enrique va aprendre a Ascó, va ser a traure la pell als animals. Diu, que los matxos, mules o cavalls, es morien a les cases de vells treballant. Quan això passava, l’amo portava l’animal a n’algun cul de barranc, i ells acudien de seguida a espelletar-lo i després l’enterraven allí mateix.
Recorda que estant a Ascó, una volta va baixar una riada molt gran a l’Ebre, i d’alguna granja que hi hauria per algun poble riu amunt, se va emportar vaques i aquestes van quedar enganxades a un xopar d’Ascó. L’oncle Josep Lecina i ell vam aprofitar per a espelletar-ne vuit o deu.
També va aprendre a fer matalassos, de tapisser… Des de que va arribar a Ascó, José Lecina ja no va cosir més, ho feia ell, però quan havia de tallar alguna peça de cuiro, lo feia aixecar i li ensenyava com ho feia. Diu que aquella família lo van tractar com si fos un fill. A canvi del seu treball va aprendre l’ofici, li donaven la manutenció i una paga igual a la que li donaven a la filla, per poder anar al bar, cine…
Mentre està aprenent l’ofici a Ascó, los seus pares fan les obres al nº 79 del carrer Maella per fer-li lo taller de guarnicioneria. Lo cartell que encara es pot veure avui en dia, és dissenyat per son padrí, lo mestre D. Alfredo Llop Bielsa.
És a començaments de l’estiu de 1964, prop de complir los dinou anys, quan decideix tornar al poble, ja que considera que no li queda res per aprendre. Diu que després a Nonasp sols hi estava lo tractor de Roc i d’animals n’hi havia a totes les cases: Un, dos o tres, en este darrer cas, eren dos de grans per treballar i un de petit per anar a l’horta.
Tornant a allò que me contava de traure la pell als animals que es morien, a Nonasp, se portaven al muladar, que estava a un barranquet a mà esquerra del camí de Favara (ara carretera). Com l’animal mort estava tombat a terra, s’havia de traure la pell d’un costat i després tombal agarrant-lo de les potes (diu que sol era complicat) i traure la pell de l’altra part. La pell de les potes i coll no s’aprofitava. A diferència d’Ascó, los animals no s’enterraven, ja que de seguida acudien lo “buitres” i se’l menjaven.
Les pells durant un parell de dies les ficava a remulla a un safareig que s’havia fet per això a la guarnicioneria. Després posava la pell plana i la salava, en la finalitat de què no es podrís. Al cap de vuit o deu dies, ja es podia enrotllar o doblar per guardar-la.
Treballant a Nonasp, sols va traure la pell a dos animals, ja que sol era complicat i com tenia molta feina, va decidir de comprar-les a una casa de Lleida. Un recader les hi portava a Mequinensa i ell les anava a buscar en una moto Lube 125 cc que s’havia comprat o en lo camió dels miners.
Les pells d’animals de llaurant-ça sol se feien servir per a fer la part exterior de les albardes. L’interior o la part que tocava a la pell dels animals es feia de pell de badana. Les corretges es feien totes en pell de vaca.
La pell de badana, que ere de cabra o ovella, era la més fina, i en ella se feien totes les parts que tocaven a la pell dels animals, de les albardes, colleres, sillonets… En la pell de vaca, feia les sandàlies, avarques, corretges, i les parts dels arreus que no tocaven a la pell.
Al poble de braguers també en va fer, però sempre per encàrrec. Se feien de pell de badana, tant per homes com per dones, i consistia en unes corretges i una espècie de coixinet ple de llana que era lo que pressionava l’hèrnia perquè no se’n eixisqués.
Al poc de fer de guarnicioner a Nonasp, ja se va posar a fer pilotes. Per aprendre a muntar-les, ficar la càmera i tancar-les va anar un dia a Favara, a ca un amic que li dient Agustín, de ca la Maja, que era un particular que en feia.
Les primeres pilotes van ser de can Rafel de Barcelona i les hi portava un recader. Les hi deixava a Favara i les anava a buscar en la moto. A més de fer-ne ell, en repartia a tota la gent del poble que en vulgues fer. Una volta cosides, era son oncle José Suñer Vidal de cal Surdet, un dels que les tancaven. Les pilotes acabades, en la moto les tornava a portar a Favara, carregant de tres a quatre sacs, i dins de cada un hi havia de 30 a 40 pilotes, desinflades i plegades.
A més de treballar per can Rafel, diu que va treballar per dos cases més de Saragossa, a una li dient Rivas i l’altra no ho recorda. Tot això va ser antes d’anar a la mili. Durant el temps que va estar a la mili, de les pilotes se’n cuidava son pare i son germà.
Enrique va ser quinto del 66, per lo que a la mili va marxar l’any 1967, en vint-i-un anys complits. Una volta jurada la bandera, va ser destinat al Regiment d’Artilleria nº 32 de Melilla. Al saber que era guarnicioner, li van fer una prova, ja que m’aclareix que de cosir pilotes n’hi havia molts que en sabien, però no eren guarnicioners com ell. Un subtinent al veure com treballava, ja li va dir que es quedave allí, dins de la companyia a on estaven los animals per transportar l’armament.
De la mili recorda algunes anècdotes, una d’elles era que als oficials que es compraven cotxe, los feia fundes per los “assientos”. Los deia que li portessen la roba que volguessen, i a les tardes que les tenia lliure los ho feia, traient-se uns diners que sempre anaven bé.
Un altra volta, me diu que va fer carteres de mà per portar documents los oficials, i l’ajudant del Coronel (era un Comandant que li feia de secretari), va voler que li fes una d’igual i d’agraïment li va donar un mes de permís.
Després d’un temps d’acabada la mili, seria l’any 1969, quan va vindre lo favarol Meseguer a demanar-li que treballés per ell i diu que se van arreglar. La fabrica Meseguer de Favara, era la pionera i la més important en la fabricació de pilotes. Al llibre de Lola Bielsa Masdeu “Fabara, capital del “pilotón”, es diu que va ser l’any 1915, quan lo favarol Alfonso Meseguer, va transformar lo taller de guarnicioneria, en un petit taller per fabricar les primeres pilotes per jugar al futbol.
Segons Enrique, en aquells anys, de pilotes en feia pràcticament tot lo poble. La pilota de futbol que més es feia, era de 20 hexàgons i 12 pentàgons, i a un cosidor bo, li costava unes tres hores, per lo que al dia se’n podia fer tres. Se feien de diferents models i deports, com les de rugbi, que eren les més fàcils i costaven menys temps, per tant, eren les més barates; de “balonmano”; voleibol…
Per la gent del poble este treball era un complement per viure. En feien les dones i los homes aidaven a quant retiraven, i sobretot a l’hivern. Alguns en prenien per fer-ne cinc o sis a la setmana; altres buit o deu… L’auge més fort va ser los anys 70 i 80. Va treballar pa Meseguer hasta que va plegar la fàbrica, cap a l’any 1990.
En lo declivi dels animals de llaurança, Enrique comença a compaginar los treballs de guarnicioner en los de llaurador. Es dedica a entapissar en escai i roba tota classe de mobles, com butaques, sofàs, “silles”… També fa toldos per los remolcs dels tractors per posar-hi la verema, i més tard, ho farà per Fumarra (tallers Ráfales), que es dedica a la fabricació de remolcs per tota classe de vehicles.
Los darrers anys que va treballar de guarnicioner, lo treball més important va ser lo de fer matalassos, ja que com tenia una furgoneta, li permetia carregar-li la màquina per picar la llana i anar per los pobles del voltant. Tot va començar perquè lo van vindre a buscar-lo de Massalió, després ja va anar a Maella, La Fatarella o Batea, a n’este darrer poble era a on tenia més feina. Va treballar hasta l’any 2005, prop de complir los seixanta anys, en què va haver de deixar de treballar al caure malalt.
