Foto de cabecera: 1942 donya Pilar Pérez Hernando
L’any 1934, va ser lo quart any de la Segona República, i a Nonasp, van nàixer vint-i-vuit xiquets-es, dels que es van batejar denou i los altres nou restants, los pares van decidir no batejar-los. La meua mare, Alícia Roc Tomàs, estave dins del segon grup. Ella, segons lo registre civil, va nàixer lo 10 de desembre, a les quinze hores, a l’avinguda de la República, nº 61.
Lo 17 i 18 de juliol de 1936, un grup de generals donen un cop d’estat militar contra lo govern de la Segona República, que fracasse parcialment i desencadene la Guerra Civil. Dos anys més tard, lo 30 de març de 1938, Nonasp serà ocupat per l’exèrcit nacional. Es nomenen noves autoritats locals d’acord en la nova legalitat i s’inicie entre los republicans que han quedat al poble un procés de depuració de responsabilitats polítiques, al mateix temps que s’han d’adaptar al nou règim.
Dins d’aquest context, lo 2 de juny de 1938, un franciscà va batejar a Alícia, a son germà Benicio i sa cosina Maria. Van ser padrins tres soldats: de Maria un que li diuen Joaquin Esteve, de Benicio ho és Manuel Bernal i d’Alícia ho es Serafín Romero, que és d’Alcolea de Tajo (Pontevedra).
La Guerra Civil acabe lo 1 d’abril de 1939, en la derrota de l’exèrcit de la República i s’estableix lo règim franquista a Espanya. Als estudis de Nonasp, hi estan los mestres Enrique Muñoz, que serà detingut lo 9 de juny de 1939, i traslladat a la presó de Casp, i posteriorment a la de Saragossa, quedant sense ocupar la seua plaça; Vicente Juste; i les mestresses Natividad Moles Miravete i Pilar Pérez Hernando.
L’any 1940, en sis anys, Alícia comença a anar a la «mestra», que es com diuen les xiques, mentre que los xics diuen «estudi». L’ensenyança que s’impartís, transmet los valors del nacionalcatolicisme, en què el nou Estat i la religió catòlica van junts.
A continuació, faig la transcripció dels records d’Alícia, del temps en que va anar a la «mestra»:
«Quan era petita, i per tant per anar a la «mestra», se pot dir que totes les xiquetes portaven trenes. A mi la mare sempre me’n feie, ja que així anava més ben pentinada. A voltes me’n feie dos, altres voltes en feie quatre, dos de baixes i unes altres dos que les començave a fer ven altes, les anave baixant, i acabave ajuntant-les en les de baix, com si sol foren una sola trena. També a quant me’n feie quatre, a voltes les de dalt les creuave en les de baix. Foren com foren les trenes, al partir lo monyo per fer les trenes, al mig del cap havia de quedar la ratlla del pèl vent recta.
Durant los anys que vaig anar a la «mestra», vaig anar vestida de negre durant molt de temps. Lo 12 de novembre de 1944, quan me faltave un mes per complir los deu anys, se va morir la meua iaia Leonor Moreno Andreu. Com encara era una cria, me van posar de mig dol. Això ere que te posaven un vestit negre en una flor blanca, un vestit negre en alguna ratlla blanca, o un vestit blanc en algun motiu negre.
Lo 15 de maig de 1946, en onze anys, se va morir lo pare. Vaig portar dol quatre anys, al complir los quinze ja me’l van traure. Portava tot negre, sabates, calcetins i vestit. L’únic que no me van posar va ser lo mocador al cap.
A les escoles, los mestres estaven a la planta del carrer, i al pis de dalt, estaven les mestresses. Los dos o tres anys primers de la «mestra», vaig anar en donya Pilar, que ere molt bona mestressa i ensenyava molt. Ere de Saragossa, soltera, i vivia en una germana que també ere soltera, al Portal, al pis de dalt de ca D. Alfredo. Després ja vaig anar sempre en donya Nati, que ere de Maella, i s’havie casat en lo mestre Vicente Juste.
L’horari de la «mestra» ere al matí de 10 a 1 i per la tarde de 3 a 5. Si arribàvem a la «mestra» prompte, mos quedàvem jugant pel carrer, i quan ere l’hora i mos feien entrar, sempre hi havie algun xiquet o xiqueta que deie: «A dentro», i ràpidament se li contestave:«Mentira», a lo que es responia:«Agarra un xixó i estira, i contra més estiraràs, més tonto siràs».
Una volta a dins de la “mestra”, antes de assentar-nos, és dir, dretes, mos feien dir:
– Buenos días. ¿Como esta usted?(entonan una mica). Després mos havíem que senyar. Fet tot això mos assentàvem i començave la mestressa a donar-nos la lliçó que tocave.
A quant havíem de marxar, mos aixecàvem i dretes havíem de dir: «Paso bien”. I apretavem a córrer i baixant les escaleres cantàvem: “Paso bien, a la tarde tornarem, si volem i si podem”
Per la tarde, antes de marxar, mos posàvem dretes i aixecant la mà, cantaven lo «Cara el Sol», i també una cançó que diem«Gloria», que ere l’himne nacional en lletra.
Als matins donàvem la llissó que tocave de memòria, i fèiem comptes i mos feien escriure fent un dictat. Tot lo temari estave a un sol llibre que se die la «Enciclopedia Escolar”, era molt doble i hi havie de tot: història d’Espanya, història Sagrada, Aritmètica, los verbos… A mig matí eixíem al recreo i jugavem pel carrer Maella. Cada temporada es jugave a jocs diferents: Saltar a la corda, jocs de corro, a la pilota, los ossets, patacons i molts més.
Per la tarde mos feien llegir algun text del llibre«Lecturas»i a més fèiem«Labors». A les tendes de roba venien unes teles en dibuixos de fruits i flors, que eren per les xiquetes que anaven a la mestra i havien d’aprendre a brodar. La mestressa, mos ensenyave a cosir a mà i a brodar en lo bastidor.
Tant una mestressa com l’altra, nos mos van pegar mai, per castigar-nos mos feien posar un bon rato dretes i sense moure-mos, al costat de la seua taula.
A l’hivern, s’encenia l’estufa, i mos feien portar una rameta cada dia. Les noies més grans eren les que se’n cuidaven de traure la cendra i encendre-la. L’estufa estave prop de la mestressa, però sí feie molt fred, mos feie anar a calentar-nos.
Quan tenia uns set o vuit anys, per acabar el curs, vam fer com una representació teatral, a un escenari que hi havia al saló del pis de dalt del Centro. Cada grup lo van vestir d’acord en la cançó que havia de cantar. Jo, que estava en lo grup de les més petites, mos van vestir de «mariposes», i fent un corro al mateix temps que anaven girant, vam cantar la cançó que mos havie ensenyat la nostra mestressa. Los nois petits, entre els que hi estava mon germà Benicio, anaven de «baturros»; los nois grans anaven de pescadors; i les noies més grans anaven vestides per cantar «las segadoras.
També recordo, que un any, l’ajuntament va plantar xiprers a la Costa i pel camí de la Mardedeu, i es va aprofitar per què los xiquets d’estudi, celebréssem la festa de l’arbre. Naltros no hem vam plantar cap, però los mestres mos van assignar un xiprer per cada u, dient-nos que era lo nostre, i que l’havíem de cuidar i regar. Després, a la plaça de la Mardedeu, mos van donar berena: un panet, dos tomes de xocolate i una taronja. Per acabar, vam cantar una cançó al·lusiva a la festa de l’arbre.
Donya Nati no ensenyave tant com donya Pilar i sobretot després de tindre el fill. Molts dies no venie i si venie de matí eren les onze. I naltros anàvem jugant a conillets, amagant-nos al quarto de la llenya o dins de l’armari. I com lo trebol era de ges, aixecàvem bona polseguera, encara que potser, ere perquè no s’agranave.
Recordo que Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” moltes voltes se posaven dins de l’armari i feien de Gramola (en aquells anys al Sindicat se ballave en música de la Gramola). I dins de l’armari anaven cantant cançons que després estaven de moda. I de tant en tant obrien una mica la porta i mos dient:Us agrada?
I mentre això passave sempre hi havie alguna xiqueta que aguaitave al cap de les escaleres per mirar si venie la mestressa o potser D. Vicente que, de tant en tant, passave a donar volta lo dia que no estave la seua dona, donya Nati.
Però un dia no mos vam adonar que D. Nati ja estave a dalt i quan la vam veure, totes corrent, mos vam assentar, cada una a la seua taula. I Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” continuaven fent la Gramola dins l’armari, hasta que donya Nati va obrir la porta i se va acabar la diversió.»
Lo dia 30 de març de 1938, és quan l’exèrcit nacional ocupe Nonasp, i per tornar a celebrar actes religiosos, s’ha de buscar un local. Per lo que se decideix, que el que havie set el Centro Republicà, sigui a on es celebron los actes religiosos.
A l’estiu de 1941, arriba a Nonasp mosén Alejandro Burillo, que s’ocupara de l’ensenyament dels xiquets més petits de 1941 a 1949, ja que lo titular D. Enrique Muñoz es trobe desterrat. A més, impulsarà la reconstrucció de l’església, perquè segons diu al «Libro de Culto de la Iglesia Parroquial de Nonaspe», poc antes de entrar los soldats de Franco: «Se colocan dos cajas dinamita en cada una de las claves de los arcos por las hordas rojas, y se derrumba la bóveda en sus tramos primero y arco Toral…”
L’any 1943 es nomena una comissió per fer la reconstrucció de l’església. Com diu mossèn Alejandro: «Se sentía verdadera necesidad de tener la Iglesia, el pueblo compartía también esta imperiosa necesidad debido al gran inconveniente y antipatía que los buenos fieles albergaban en su interior, al Salón Republicano-Comunista, adaptado a Capilla, al que no acudían algunos para cumplir con sus deberes religiosos odiando al citado Centro a pesar de haber sido bendecido y vivir en el, el Divino Prisionero”.
Una volta acabades les obres, los dies 5 i 6 d’octubre de 1946, s’inaugure la reforma. Estos anys en què es fan les celebracions religioses al Centro, coincideixen en los que Alicia va a la «mestra», i tornant als seus records, me diu:
«Durant la Quaresma que són set setmanes, dos tardes per setmana mos portaven a l’església del Centro i resàvem lo Rosari, mentre lo mossèn i naltros, anàvem voltant les estacions del Viacrucis.
Lo maig ere lo mes de “las Flores”, lo mes de “Maria”, i tots los dies per la tarde, cap allà les quatre, la mestressa, mos portave en fila de dos a l’església del Centro, a on resàvem lo rosari i després ja marxàvem cap a casa.
Lo mes de juny era lo mes del “Sagrado Corazón” i també anàvem moltes tardes a l’església del Centro i resàvem lo Rosari.
Los altres mesos ho venia lo mossèn a estudi, o mos feien anar a l’església del Centro a dependre la doctrina.
Durant los anys que vaig anar a la mestra, los domenges al matí, anava a missa i per la tarde al rosari i al catecisme. Una volta eixies de la mestra ja no t’obligaven, però mira, com sempre ho havies fet, pos ja te mudaves, hi anaves, i tot lo dia festa.»
Benicio, lo germà d’Alícia, en 12 anys va deixar d’anar a estudi, per fer de «pinxe» d’un encarregat d’obres, que treballave a la reforma del pont de la Montfalla. Alícia ho va fer en 13 anys, per aidar a l’economia familiar, portant aigua en un ruquet a les cases que li demanaven.
Uns anys més tard, quan Alicia tindria 16 o 17 anys, per un any tornaria a estudi, ja que la mestressa Maria Facunda, feia repàs gratuït per les noies durant una hora, a l’hivern, i una volta ja s’havia fet de nit. Lo que més recorda és que feien dictats de coses pràctiques, com menjars, cuidar les mans i altres
