Durant l’any 2023, los Amics de Nonasp, hem celebrat diferents efemèrides, com los 25 anys del Museu, los 80 anys del cine, 100 anys de la llum elèctrica i los 130 anys del tren a Nonasp, uns fets, que sense cap dubte, mereixent ser commemorats.
Però un número redó d’anys, també mos pot fer recordar a n’alguna persona, i en este cas us proposo que sigo Pilar “la Manxoreta”, ja que lo passat mes de desembre es van complir los vint anys de la seua mort.
Los seus pares eren Portomeu Rams Llop i Florència Taberner Franc, ella de ca “Manxoro”. Se van casar lo 6 de setembre de 1900 a l’església de Sant Portomeu de Nonasp i van tindre set fills: Portomeu (1901) que és mort set dies després; Maria Cinta (1902- ); Francisca (1904-1989); Manuel (1907-1941) mort a Gusen, un camp de treball depenent de Mauthausen (Àustria); Rosario (1909-1910); José (1911-1948); i Pilar (1916-2003).
Pilar és la filla petita del matrimoni, i naix lo 22 de setembre de 1916, a la casa familiar dels seus pares al carrer del Rabal. És batejada quatre dies més tard per mossèn Luciano Royo a l’església de Sant Portomeu. Quan es moren los seus pares, Portomeu l’any 1955, i Florència l’any 1958, se’n va a viure en sa germana María Cinta, al carrer La Muela.
Los meus record de Pilar “Manxoreta”, són dels anys 70 i primers del 80 del segle passat. La recordo com una dona ja gran, i que la seua característica principal era la poca altura que tenia, ja que no tindria molt més d’un metre. Era molt freqüent veure-la passejant per qualsevol carrer del poble, o bé, a la Mardedeu buscant pinyons. Als recents nascuts sempre es parava a conèixer-los i als batejos quan es tiraven les peladilles, es barrejava en tots los xiquets per arreplegar-ne unes quantes.
Lo ser menudeta i el seu caràcter un mica especial, feien d’ella una persona vulnerable, ja que a voltes era víctima d’insults i bromes pesades d’alguns “crios” ja grandets, encara que he de puntualitzar que eren una minoria. La seua reacció, davant la impotència que sentia, era tirar-los alguna pedra, al mateix temps que els soltava un llarg repertori de cagaments. La conseqüència d’estos episodis, era que los xiquets més petits veiessen a Pilar “la Manxoreta” en por, i que en més d’una ocasió, per no creuar-se en ella, anessen a voltar per un altre carrer.
Seria a mitat dels anys 80, potser quan sa germana ja no es podia fer càrrec d’ella, que la van portar a Tarazona, a una residència gestionada per monges. Se va morir a l’edat de 87 anys, lo dos de desembre de 2003, i lo seu cos va ser traslladat a Nonasp, a on va ser enterrada.
Tots los que la vam conèixer, segur que recordam moltes històries d’ella, que ja formen part de les vivències de la gent del nostre poble, i en los pas del temps han passat a formar part de la memòria col·lectiva dels nonaspins.
