Dibuix fet per Gemma Ferrer Ràfales
La memòria és la capacitat de recordar de les persones, per tant, ho podem considerar com un instrument meravellós, que en los pas dels anys mos permet recordar les nostres vivències, o bé, explicar-les a persones més joves interessades en conèixer-les.
Per recuperar lo joc de les Agulles, ho farem per mig de la memòria de dos testimonis: lo primer és lo de la meua mare Alícia Roc Tomàs (1934), que en lo seu dia va ser la informant al publicar este joc a la revista municipal Lo Portal núm. 177, l’any 2011. I ara, a més, contam en lo d’Alicia Albiac Albiac (1935).
Les dos informants coincidisen en lo fet que elles i les seues mares no hi van jugar mai. Mos parlen d’un temps de jocs, que mos porta a la meitat del segle XIX, fent-nos viatjar entre 140 i 170 anys enrere.
La meua mare recorde que quan ella ere petita, a voltes s’assentave a escoltar el que parlaven les dones velles quan es reunien als carasols per cosir, fent algun sorgit o ficant algun pedaç a la roba que els homes portaven per treballar.
Una d’aquelles dones octogenàries, li dien Francisca Llop Viñas, i havie nascut l’any 1869, i contave que sent molt jove ja li van fer el festeig, i recordave que el seu “novio”, que ere més gran que ella, quan anava a veure-la li donave una quaderna (moneda de vuit maravedís), per tindre-la contenta. I ella, que ere una cria, anave en les perres a comprar-se agulles, en les que jugave en les amigues.
Lo segon testimoni és lo d’Alicia Albiac, ella me parla de sa iaia Roseta, que vivie al cap del carrer Soldevila. A principis dels anys quaranta del segle vint, sent ella petita l’anave a veure, i la recorde al carrer assentada en un corro de dones i com li explicave històries que ella atentament escoltave.
Sa iaia Roseta va nàixer l’any 1875 i era filla del matrimoni format per Joaquin Barberán i Maria Giner, que s’havien casat l’any 1854, és dir, ja feia vint-i-un anys, sent el dècim fill del matrimoni.
Sa iaia Roseta li contave que la seua mare quan se va casar l’any 1854, tenie tretze anys i lo seu pare vint-i-dos. Diu que les famílies se devien conèixer, el cas és que los van fer el festeig i casament, per evitar que Joaquim Barberán anés a fer la mili, ja que los que estaven casats es lliuraven.
Joaquim Barberán ere d’una bona casa de Maella. Quan es va casar en Maria Giner va vindre a viure a Nonasp i va portar dos mules, a més, los seus pares li van comprar finques perquè pugues treballar a casa de llaurador.
La iaia Roseta explicave, que la seua mare, Maria Giner, sempre deia que la van fer casar tenint edat de jugar i sent una cria la feien dormir en l’home. Al cap de poc de casar-se, quan arribave l’home de treballar, ella estave pels carrers jugant en les amigues a les agulles, i la seua mare l’havie de cridar perquè fes cap a casa.
A l’hora d’explicar la dinàmica del joc, coincideixen les informants, en què ere un joc de xiquetes, les agulles eren de cap i se jugava als carrers que en aquells temps eren de terra.
Cada xiqueta que jugave ficave una agulla, i totes les agulles se ficaven juntes i se barrejaven en terra, de manera que quedaven amagades. Després se feia un caballonet i es partie en tants muntets com xiquetes. Cada una buscave al seu muntet de terra les agulles que hi havie amagades, i guanyave o perdie depenent les que trobave.
