Una data redona sempre és una bona ocasió per recordar, i com fa uns dies que s’han complit deu anys que es va morir mon pare, Agustín Rius Llop, m’he decidit per compartir una de les moltes històries que me contave i que jo, sempre atent, anava prenent notes. En este cas, és de tot allò relacionat en los animals que hi havie a totes les cases per treballar la terra. Este és lo seu testimoni:
“Durant molts anys, a casa, vam tindre dos animals, però quan me vaig casar (1961) ja sol teníem una somera grossa, molt maja i molt bona. En esta somera llaurava tota la terra que teníem a prop del poble. Lo mas de la Cova, al terme de Mequinensa, lo donàvem a llaurar.
Naltros, a l’estable, teníem quatre pessebres i lo menjar encara que sol tinguéssem un animal lo posàvem en dos pessebres, ja que si lo posaves tot a un i estave molt ple, al menjar en tiraven a terra. A la nit, a cada animal que teníem, li donava la palla de l’ordi o del blat, en una mica d’alfals barrejat, i una almosta d’ordi, que prèviament l’havíem passat per l’arera, per traure alguna aresta o brossa que hi pugues haver.
Los animals si podie ser s’havien de traure tots los dies de l’estable, i a les cases que los homes no podien perquè treballaven al jornal, les dones, a més de fer les faenes de casa, com havien d’anar a l’horta, aprofitaven per a prendre l’animal en la sària, posant dins l’aixà o lo que fos i per tornar a casa li carregaven l’hortalissa que havien collit. Mentre feien estes faenes lligaven l’animal en una soga a on poguessen pasturar, també aprofitaven per a abeurar-los al riu o als abeuradors de la costa del Sot o als de la sèquia de Matarranya, que estaven al costat de la cabana de la Silveria.
També hi havia gent, que los traïa de l’estable sol per portar-los a pasturar i abeurar, i los lligaven en una soga llarga a un xop o als juncs del riu. S’ha de tenir en compte, que va ser a finals de 1961 quan va arribar aigua a les cases, i, per tant, los animals s’havien d’abeurar almenys una volta al dia al riu.
Als estables no sé traient les taraganyes que se posaven a les bigues del trèvol, ja que com als animals sempre hi anaven los tavans, mosques i mosquits, estos se quedaven enganxats a les taraganyes que teixien les aranyes, per agarrar-los i alimentar-se.
A l’estable s’havie de posar pallús, sobretot quan los animals no sé traient gaire, o bé, si ere un animal gros, i l’havies fet treballar tot lo dia, se fotie dos cànters d’aigua, i clar, després l’havie de pixar, imaginat lo xafarranxo que se fotie. Un animal petit com una somera o ruquet, pixave poc.
Lo fem, de tant en tant, s’havie de traure en lluna vella de l’estable perquè si no s’hi avivaven les puces. En la forca se posave a un catró i després se buidave als cornalons de la sària. La sària prèviament, se li posave un puntal a cada cornaló per que al buidar lo fem del pes no l’arrossegués fent-la caure. La sària quan ere nova s’enlliçave molt, al cap del temps ja agarrave lo motlle. Lo primer catró s’havie de tirar a poc a poc i en la mà emparellar bé lo fem al cul del cornaló, perquè agarres bon motlle. Una volta tret lo fem, a l’estable s’hi tirave pallús nou, o palla de centeno, que com ere molt corretjuda no valie per menjar-se-la los animals.
La gent tenie los seus femers pels voltants del poble. Naltros lo teníem damunt lo camp de futbol, a un morret de pedra fava, al costat de la Creueta. Al cap d’uns dies d’haver-lo tret s’havie de regirar en lluna vella, ja que fermentave i la palla que s’havie tirat a l’estable, s’anave coent i tot se tornave fem. A quant estave ben cuit se deie que estave trit. Si no se regirave lo fem podie arribar a cremar-se de la fermentació.
Si lo fem se traïe en lluna nova encara que se calentave, no fermentave i, per tant, era més bé una barreja de pallús i de les caguerades de l’animal. Jo de primer no i creia, però ho vaig poder comprovar lo de la lluna, que sí que era veritat.
L’animal a naltros mol ferrave José Giner “lo ferrer”, que tenie la ferreria al Portal Nou. Al poble també ferrave l’oncle Jala, al carrer Maella. Segons lo que sé traient de l’estable los animals, és dir, lo que se feien treballar, s’havien de ferrar més o menys sovint. Prop dels dos ferrers, davant lo Centro, hi vivia l’oncle Romaldos Albiac “l’esquilador”, que se dedicave a esquilar los animals.
Al plegar de la mina, la somera, me la vaig traure i vaig comprar un matxo al Fumat, que ere un tractant d’animals de Fraga. Però li va eixir mal a la pota i anave coix, i no se li acabà de curar mai, con que lo vaig tindre de canviar.
Lo següent animal ere molt bo per treballar, però sol que estès un dia a l’estable no se podie aguantar i jo a voltes estava alguns dies sense traure’l, perquè a lo millor anava a fer algun jornal. Així és que lo vaig tindre que tornar a canviar.
Lo nou animal ja va ser lo darrer que vaig tindre, ere una mula blanca, que era molt mansa i encara que estès uns dies a l’estable, no passave res. Va ser l’animal que vaig tindre durant més temps i me’l vaig traure a finals de juliol de 1975 en què vam comprar lo tractor “Barreiros”. La mula se la va quedar lo Fumat.
Després de plegar de la mina vam comprar un carro vell, de rodes en cèrcols de ferro, però al cap de poc temps vam comprar un carro de la marca Rigual a Batea, en les rodes de goma, i ere un carro mol majo. A quant vam comprar lo tractor mol vam vendre a l’oncle Manuel “Valero”, lo pare de Rosita i Susi, li vam demanar lo mateix que mos havie costat, no recordo bé si eren dotze o catorze mil pessetes, ja que després un carro nou ja en valie vint o vint-i-cinc.
També vam vendre l’albarda a Batiste “lo Merdero”. Li vam demanar 1.000 pessetes, que eren perres, però és que estave nova, no feie ni un any que mos l’havie fet Enrique “lo Guarnicioner”. A quant la va veure, li va agradar i no va dir res del preu.”
LO RUC QUE S’ESPANTAVA
Lo meu pare, a més de contar-me tot lo relacionat en los animals per treballar la terra, me va contar una història familiar molt interessant, i que ell recordave, més bé, com un fet desgraciat:
“L’oncle Antonio “Mata-gossos” estave casat en la tia Ramona, i ere cosina germana de la mare i vivien al costat de casa nostra. L’oncle Antonio treballave les terres de l’oncle Àngel “lo dels mobles” i li havie de collir les patates i com no tenie animal li va dir al pare que li deixarà un ruc que teníem per portar-li les patates.
Lo pare li va deixar, ja que tenien molt bona relació, però lo va avisar que lo tinguere sempre lligat, perquè a quant veie un altre ruc o somera se tornave boig i arrencave a córrer cap a l’animal i li haguera fet mal.
L’oncle Antonio va anar a collir les patates i los sacs los va carregar al ruc, un a cada costat de l’albarda i un tercer damunt los carrejadors i los va lligar en les sogues. Després va anar a ca l’oncle Àngel que vivie al carrer Hutxe, al costat del Castell i allí va deslligar los sacs i los hi va entrar a casa seua.
Mestres feia això, la mare havie anat al corral que teníem al carrer Amades, i allí per casualitats, va aguaitar al cap de carrer, i va veure que passave un altre animal i que lo ruc nostre no l’havie lligat a l’estaca. Al veure això la mare va anar a agarrar-lo, perquè se va dir: s’aviarà darrere del ruc que ha passat.
Just a quant arribave al ruc, este va arrencar a córrer i les sogues que estaven a terra, però d’un extrem lligades als carrejadors, se li van embolicar per una cama i lo ruc va arrastrar a la mare per tot lo carrer de la Presó i Teixidors.
L’oncle Portomeu “lo Ferrer” i l’oncle Portomeu “lo Sapo”, que estaven al carrer de la Mardedeu, van veure lo ruc com baixave corrent i arrossegant a la mare, i se van posar davant del ruc i li van dir: ¡Sooo!. I lo ruc se va parar allí, davant la barberia de l’oncle Sapo. La mare no se va xafar res, però se va fer bastant mal.
A quant va passar això, jo tindria uns catorze anys (1946), perquè encara vivia ma germana.”
