Foto: Raquel Albiac Franc fent cagar lo Tronc de Nadal
Un any més arriben les festes de Nadal, i com en anys anteriors, m’he proposat parlar de les nostres tradicions. Estos anys passats he parlat de “l’Home dels Nassos”, de “plegar Cap d’Any” i de “Medir lo Pam”. Ara toca parlar de “Cagar lo Tronc”, una tradició que sense cap dubte, continua molt viva a les cases a on hi ha xiquets petits.
Cagar lo Tronc és una tradició pròpia dels pobles d’Aragó i Catalunya, que segons los experts se tracte d’una tradició en segles d’antiguitat, que tindria lo seu origen en costums precristianes i litúrgies paganes.
Per conèixer millor esta tradició i com ha anat canviant los darrers anys, he parlat en Maria José Ràfales Puértolas, Maria Alfonso Andreu i Alicia Roc Tomàs. Les tres, a més de nonaspines, son octogenàries i han vist com los cagava lo tronc a elles, als fills i als nets.
Lo primer testimoni és lo de Maria José Ràfales Puértolas, que va nàixer lo 7 de gener de 1935. Ella és filla del matrimoni format per Felipe Ràfales Ràfales i Mariana Puértolas Soler, casats a Nonasp l’any 1928.
Cagar lo tronc és per ella una tradició de tota la vida. Me diu que a son pare i sa mare, quan eren petits, a les seues respectives cases, ja los cagava lo tronc. A ella de ben petita també li van fer cagar.
Son pare, en temps, portava cap a casa un bon tronc, a poder ser d’oliver i que tingues lo cor foradat per poder cagar. La vespra de Nadal, al tard, després de retirar-se (ere llaurador), ho començava a preparar tot, mentre que sa mare en qualsevol excusa la prenia a una altra habitació de la casa.
Son pare ficava lo tronc a un costat del foc, perquè anés cremant d’un extrem i a l’altre ficava lo sac en tot lo que havia de cagar a dins. Una volta tot preparat, i tots reunits al voltant del foc, son pare li donava un garrot que li havia fet per l’ocasió i li feia pegar al tronc, al mateix temps que cantava: “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”.
Li feia cantar la cançoneta unes quantes voltes, hasta que son pare li deia: “Ja ha degut de cagar prou este tronc”. Con que deixava lo garrot, s’agenollava i tota emocionada anava traient tot que havia cagat.
De les coses que li cagava, recorda especialment una serpeta de massapà, que anava dins d’una capsa de cartó i portava una cirereta a la boca (la tenia oberta); també recorda que li cagava un parell de mandarines, un parell de taronges, alguna barreta de “birlatge”, tarrons, palomes fetes a casa… M’aclarís que “si se comprava a casa dos barres de tarrons pa Nadal, estes se ficaven al tronc” i que això del tronc va durar hasta que es va adonar que ho feien los pares.
Lo 16 de novembre de 1963, se casa en Delfín Roc Llop i a l’any següent tenen un xiquet al que li fiquen per nom Delfín. D’ell me diu: “Al meu fill també li fèiem cagar lo tronc. Va continuar com jo, coses de menjar, tarrons i dolços de Nadal. Los joguets eren pals Reis. Son pare ere lo que li feia cagar i sa iaia Mariana i jo miràvem.”
Per acabar, me diu que al seu net que també li diuen Delfín, al no viure a Nonasp, a casa seua ja no li han fet cagar lo tronc.
Lo segon testimoni és lo de Maria Alfonso Andreu. Comença parlant-me dels pares i germans, dient-me que es filla d’Agustín i Júlia, casats a Nonasp lo 2 de febrer de 1910. Van tindre quatre fills, la primera Serafina, que va nàixer l’any 1911 i va morir l’any 1915. Després Agustín, l’any 1915, del que destaca que va anar a la Guerra en lo batalló del Komsomol, va passar per camps de treball forçosos i al tornar a Nonasp va treballar a les mines de Mequinensa, morint l’any 1947, a l’edat de 32 anys. Lo tercer fill és Francisco, que naix l’any 1926, però mor als quatre mesos; i la darrera és Maria, que naix lo 22 de novembre de 1930.
Maria recorda que a ella de petita li cagava lo tronc. Ere un tronc del corral en un forat perquè pogués cagar. Al mateix temps que picava al tronc li feien cantar la cançoneta “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”. Lo tronc li cagava un grapat de nous, algun codony, mangrana, etc. A quant se’n va adonar que això ho feien los pares ja se va acabar.
Lo 6 de juliol de 1953 se casa en Joaquín Albiac Ràfales. Tenen quatre fills: Paco (1954), María (1955), Agustina (1958) i Rosabel (1965). A tots los fan cagar lo tronc, seguint en la tradició, però lo tronc ara ja cage alguna barra de tarró i algun dolç propi de les festes de Nadal.
Uns anys més tard, arriben los nets: Raquel i David, los fills de Paco; Cristian i Laura, los fills de Maria; Marc, Gemma, Núria i Arnau, los fills d’Agustina; Silvia i Olga, les filles de Rosabel.
La vespra de Nadal, al tard, a la casa dels iaios Maria i Joaquin se troben los fills i néts. Lo foc ja està encès, son iaio ha pujat del corral un tronc foradat que guardava per este dia. Los pares porten los regals per cada un dels seus fills i mentre ho preparen, son iaio Joaquin en qualsevol excusa pren als nets. Al cap d’un rato tornen, lo sac ja està ficat al tronc, i dins, los regals en lo nom de cada xiquet.
Los iaios los demanen que tots junts canton la cançoneta “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”, al mateix temps que algun d’ells pegava al tronc. Després arriba lo moment més esperat, tots s’amorren al sac per veure que los ha cagat a cada un. A esta nova generació, als més petits los cague dolços de Nadal, i als més grans, alguna cosa de roba, és a dir, coses d’aprofitar.
La tercera entrevistada és Alicia Roc Tomàs, la meua mare. Los seus pares, Amado Roc Giner i Joaquina Tomàs Moreno, se van casar a Nonasp, lo 21 de novembre de 1931. Tenen dos fills, Benicio (1932) i Alicia que naix lo 10 de desembre de 1934.
Alicia de primer me diu que sa mare, Joaquina, tenia molt bona relació en Remunda Muner, que vivia al Prat de Llobregat. La seua mare, a voltes de Nadal, després de matar lo gorrino, li enviava a Remunda una canastra en coses de menjar que li facturava en lo tren, ficant-li una mica de gorrino, mostillo, patates, mangranes, figues seques, és a dir, coses del temps.
Remunda li tornava la canastra, en taronges, alguna barra de tarrons, “birlatge” i coses de menjar per Nadal. Joaquina, quan arribava ho amagava i la vespra de Nadal ho ficava per fer cagar lo tronc a Benicio i ella.
Com a totes les cases a on hi havia criatures, la vespra de Nadal al tard, ficaven al foc un tronc, a poder ser foradat, que anava cremant-se. A l’altre extrem lo sac en tot lo que havia de cagar. En tot a punt, ella i son germà, se preparaven per picar al tronc, un en les tenasses i l’altre en la paleta del foc, al mateix temps que cantaven la cançoneta: “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”.
Desprès de fer-los cantar i picar dos o tres voltes, diu que s’agenollaven i Alicia quasi clavava lo cap dins del sac i com més coses treien, diu que millor, encara que reconeix que desprès no menjava res de lo que li havia cagat.
Alicia se casa en mon pare, Agustín Rius Llop, lo 29 d’octubre de 1961. Jo nasc l’any 1962, al carrer Soldevila nº 25. La casa dels meus pares, pot considerar-se de les més velles del poble, allí hi ha un canyo, l’estable, algorfa, l’algorí, solonar, alcoves, i com no, un dels focs d’aquells tant antics, en una campana de grans dimensions, d’uns tres metes d’amplada, és a dir, tot que ere l’estança on estava lo foc.
Este tipus de campana permet entrar la llum durant lo dia, però te l’inconvenient de que entre l’aigua quan plou, l’aire i fred. A l’arribar la llum elèctrica a les cases l’any 1923, los fumerals se fan més petits, tal com lo coneixem a la majoria de les cases velles.
En este escenari propi d’altres segles, era a on jo feia cagar lo tronc. Allí mos reuníem lo meu pare, la meua mare i la iaia Encarnación. Ficaven un bon tronc al foc i per l’altre extrem un sac en lo que m’havia de cagar lo tronc. Me feien picar i cantar la cançoneta dos o tres voltes, i quan me dient que ja havia degut de cagar prou lo tronc, pos a traure los dolços que aquell Nadal se menjarien a casa nostra.
Uns anys més tard, concretament lo 1998, arriba Estela. De ben petita, a la casa dels iaios Agustín i Alicia, en la il·lusió renovada per l’arribada de la neta, se torna a preparar un tronc d’oliver en un bon forat per fer-li cagar lo tronc, igual que feia uns anys li havien fet cagar a son pare.
També li fan cagar lo tronc los iaios Manuel i Amelia i a esta casa hi ha una petita variant en la cançoneta: “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc. Tronc de Sant Esteve, pixa per davant i caga per darrere”. Això s’explica perquè la cançoneta és originària de La Fatarella. La iaia Amelia, és filla de Josepa Miró, de la Fatarella i casada a Nonasp en Emilio Ràfales “Sinyoreta”. Per tant, la iaia Amelia li ensenya la cançoneta com a ella li cantava sa mare, després li cantaria a la seua filla Gema i ara a la neta.
Com a conclusió, després d’haver parlat en María Jose, María i Alicia, podem afirmar, que és una tradició que continua molt viva i que se transmet de generació en generació entre la gent del nostre poble. Los xiquets petits són los protagonistes de cagar lo tronc, però als que més il·lusió los fa, m’atrevisc a dir, es als pares i iaios, que com diem a Nonasp: “los cau la bava” mentre veuen com cague lo tronc.»
