Dibuix de Gemma Ferrer Ràfales
Us acordau d’aquelles agüeletes vestides totes de negre, en la cara pansideta i tota arrugadeta per los anys i a voltes per la falta de dents? Anaven vestides de colors obscurs, quasi sempre negre, perquè eren colors més soferts, i sobretot, per los dols dels familiars ja morts.
Calçaven espardenyes de vetes; portaven calces de punt anglès; les faldetes de davall blanques i les de damunt de color blau obscur o negres; per abrigar el cos, davall portaven la xambra (camisa) i damunt lo gavant (brusa); als muscles, si era hivern una toquilla feta de llana, i si era estiu, un mocador de tres puntes; al cap, portaven mocador si era per anar a l’horta i si era per anar a missa, es posaven una mantellina negra.
La imatge o record d’aquesta agüeleta és la que hem de tenir present a l’hora d’entendre este joc d’acaçar, en el que l’atreviment dels xiquets, o com diem a Nonasp, ser uns poques vergonyes, serveix d’excusa per a fer un joc que sigui divertit.
Lo xiquet-a què fa d’Agüeleta de Cocus és la que “para”, i va caminant, fent veure que va a missa, mentre els altres xiquets es posen a caminar darrere d’ella, produint-se el següent diàleg:
Xiquets – Agüeleta de Cocus, on aneu?
Agüeleta – A missa.
Xiques – Mos deixeu vindre?
Agüeleta – No, no que us petareu.
Xiquets – No mos petarem, deixeu-nos vindre.
En arribar a la porta de missa, els xiquets es peten. I l’agüeleta diu:
– Bruts, més que bruts, ja ho sabia jo que us petaríeu.
Al mateix temps que diu això, l’agüeleta es posa a acaçar als xiquets, i el que agarra és el que perd i, per tant, haurà de fer d’agüeleta de Cocus al tornar a començar el joc.
