Foto: Llidoner del Plantiu
Pocs dies després d’haver-se acabat les festes de Sant Portomeu, ja començave lo mes de setembre, i en ell, la tornada a l’escola. Ho fèiem en horaris de nou a una i de tres a cinc. A les tardes, després d’eixir d’estudi, deixar la cartera a casa i berenar, mos trobàvem los xiquets i com lo dia encara allargave molt, teníem temps per anar per les costes, rius i hortes del nostre poble.
Per los xiquets del meu temps, los voltants de la vila, formaven part del nostre espai per jugar. Fèiem cabanes, coneixíem tots los tolls a on podíem pescar i banyar-nos, les plantes per fer arcs i fletxes, los horts a on hi havia ginjolers o los camins i ribes del riu a on estaven los llidoners.
Lo mes de setembre, era el temps d’estar pendents del procés de maduració dels llidons. Estos de primer són de color verd, i quan, a finals de setembre, comencen a madurar es tornen grocs, i al mes d’octubre, una volta ja estant madurs, es posen negres i, per tant, ja es poden collir.
Los meus records d’anar a collir llidons, són d’una banda, en los meus amics, que tots junts, baixàvem per la costa de Matarranya, creuàvem lo pont, passàvem per davant la fonteta, i continuàvem per lo camí de Davant la Vila. A l’espona d’un dels primers bancals que donaven a n’este camí que va per la riba del riu, hi estava un llidoner, al que mos escarrassàvem per omplir de llidons la bossa de plàstic que mos havien donat a casa.
Ja de tornada al poble, al pujar per la costa de Matarranya, era freqüent veure cagallons de corder, ja que en aquells anys, los pastors tancaven lo bestiar en corrals que estaven dins del poble. Una de les converses que teníem, era considerar la possibilitat de barrejar uns quants cagallons en los llidons, a causa al seu paregut físic, en la finalitat de convidar a n’algun xiquet per enganyar-lo.
També tinc molt pressent lo record del meu pare, que aprofitant quan anava al Cap de l’Horta a on feia l’hortalissa, baixàvem per la Carrereta i fèiem cap al llidoner que hi ha al Plantiu, a la riba que dóna al riu, per collir los llidons. Este exemplar és sense cap dubte, lo més gran que hi ha al nostre terme. Segons JM Gravat, en un programa dedicat als arbres singulars de Nonasp, diu que té una alçada aproximada de 15 metres i la tronca un diàmetre de 4,40 metres. A més, este llidoner durant molts anys, va donar nom a un toll que hi havia al riu, i que avui en dia està tapat per la glera.
Los llidons no es collien per menjar-los, sinó que es menjaven per disparar-los, i per això s’havia de fer un bon canut. En lo meu cas, ja de vent petit, me’l feia lo meu pare, que a més de collir los llidons, a qualsevol canyar que hi havia per la vora del riu o pel caixer de la sèquia, buscava una canya ben llarga i dobla, i que a la punta se’l veges un bon plomall. La tallava per baix, i de l’altre extrem, just la part anterior al plomall, ajudat per una navalla d’empeltar, era d’on feia un canut. Després ja sols quedava passar-li una vareta per l’interior per traure la pelussa.
Una volta teníem la bossa de llidons plena i lo canut fet, mos posàvem a la boca uns quants llidons i los anàvem rosegant per aconseguir que lo pinyol quedés ven pelat. Sense traure’l de la boca, mos posàvem lo canut als llavis, i en la llengua col·locàvem lo pinyol dins del canut i, unflant les galtes d’aire, lo disparem tot lo més fort que podíem.
Fèiem punteria a qualsevol cosa i les dianes podien ser fitxes o mòbils: com les cames d’algun xiquet-a, gossos, gats, pardals… Qualsevol cosa era bona per posar a prova la punteria, i en lo cas d’encertar, presumir d’ella davant la colla d’amics.
També era freqüent prendre un grapat de llidons a l’escola. En aquells anys de principis dels 70, ja teníem molts pupitres nous i individuals, però encara en quedaven alguns de vells, que eren per dos xiquets, i en los seients que pujaven i baixaven. Pos bé, una malifeta era abans d’entrar lo mestre, posar pinyols de llidons, just a on descansava la fusta al baixar lo seient. I clar, quan entrava lo mestre, tots los xiquets corríem a assentar-nos, i al pressionar lo seient en lo pes del cos, lo pinyol s’esclafava com si d’un petard es tractés, produint-se les risses de tots los xiquets.
Però los temps anaven canviant i los xiquets anàvem innovant, i un bon exemple lo puc donar jo. En aquells anys de principis dels 70, les “basures” es tiraven per les costes, o bé, eren recollides per lo servei municipal i tirades en llocs prop del poble. En una de les moltes visites que hi fèiem, vaig trobar un tub metàl·lic d’una làmpada, tot niquelat, que pel diàmetre del tub, va resultar que era perfecte per fer de canut, i a més, no tenia l’inconvenient dels canuts de canya, que en lo pas dels dies es pansia i se n’havia de fer un de nou, per lo que lo vaig guardar d’un any per l’altre, i ja no en vaig tornar a fer més de canuts de canya.
Una variant del joc, i que es practicava a l’escola, era substituir lo canut de canya per un tubet de “boli” Bic i los pinyols de llidó per petites boletes de paper que fèiem a la boca per mig de la saliva. Mentre lo mestre parlava, o feien los treballs escolars, los xiquets que estaven assentats més enrere practicaven la punteria, tirant estos projectils de paper al clatell dels xiquets assentats més capdavant, i que, a l’impactar, quedaven pegats a la pell.
