Foto: Irene Roc Ferrer medint un pam de llonganissa
Ja arriben les festes de Nadal, i durant estos dies, al nostre poble, tenim petites tradicions, que durant generacions s’han transmès de pares a fills. Fa dos anys us vaig parlar de l’Home dels Nassos, l’any passat de plegar Cap d’Any i enguany us vull parlar de “Medir lo Pam”.
Per començar a investigar he buscat per internet, i he de dir, que no he trobat cap referència a esta tradició, a difèrencia d’altres que compartim en pobles i comarques veïnes i que sí que estan documentades.
Lo segon pas, a set anar a parlar en tres persones octogenàries, les tres bones col·laboradores meues: Angeles Marches Llop, Alicia Albiac Albiac i la meua mare, Alicia Roc Tomás. En elles sí que he tingut sort i m’han explicat alguns aspectes que desconeixia, perquè jo, la tradició l’associava sols a la nit de Nadal, que després d’acabar la celebració de la missa del Gall, les colles anaven a Medir lo Pam. Però les tres coincideixen en contar-ho com ho vivien a casa de petites.
Per començar m’expliquen que al novembre, una volta passat Tots Sants, a les cases ja se començave a matar los gorrinos i un dels embotits que se feien eren les llonganisses, en carn del gorrino trinxada, sal i pebre. Les llonganisses una volta fetes, se posaven a eixugar, penjades al solonar o un quarto en bona ventilació. Si feia cerç s’eixugaven de pressa, però si feia boira, al ser humida ja costava més.
A quant ja començaven a estar seques, se’n deixava dos o tres per menjar i les altres se posaven en adob a una parreta, perquè la llonganissa a quant començava a fer calor, se tornava rància.
L’adob se guardava per la sega i la trilla, perquè eren feines dures. La jornada començava al clarejar lo dia, i cap allà les nou del matí s’esmorzava. Se feia una mica de foc a dins del mas, i a una paella, se posava un xorret d’aigua, un tros de llonganissa, un ou esclafat i se sofregia tot una mica. Una volta fet, al plat o també a mateixa paella, aquells homes i dones, hi muntaven un bon tros de pa, i a continuar la feina, que lo dia era molt llarg.
Però les llonganisses que a naltros mos interessen, son les que se deixaven per menjar. Alicia Albiac, diu que a quant los seus pares mataven lo gorrino, en feien una de ben llarga, i ja deien: Per “Medir lo Pam” la nit de Nadal. Aquesta nit del 24 de desembre, la seua iaia i mare, antes de començar a cenar, posaven damunt la taula la llonganissa que havien guardat, i a ella i los seus germans, un per un, los feien medir lo pam a la llonganissa, i segons com era lo pam de cada xiquet, tallaven lo tros i los feien a la brasa. Mentre se coïa, se menjaven de primer un plat de bròquil, d’una pinya que l’oncle Tabola los havia guardat per l’ocasió.
Angeles Marches, me diu que de petita vivia al carrer Amades i que eren cinc germans: Joaquina, Angeles, Hermenegildo, Antonio i José. M’explica que al matar lo gorrino se guardava tres o quatre llonganisses, i les altres se posaven en adob. Lo dia de Nadal, per esmorzar, la seua mare los feia medir lo pam de llonganissa a tots los germans, i diu que antes d’este dia no se’n menjava. La seua mare per esmorzar los feia un plat de sopes escaldades, acompanyades de la llonganissa, menjant-se-la cada un dels germans, com més li agradava: a la brasa, barrejada al plat de sopes, o crua, és a dir, cullerada de sopes i mos de llonganissa.
Lo darrer testimoni, és lo de la meua mare, Alicia Roc, que m’ho conte així: “Lo de medir lo pam, jo crec que la iaia i la revís-iaia jo ho feien. A mon germà Benicio i jo, la mare, lo dia de Nadal pel matí, a quant mos despertàvem, per esmorzar mos die: venga que medirem lo pam. I baixava una llonganissa del solonar, a on les teníem a eixugar, i mos feia medir un pam.
En aquells temps, a l’hivern ere molt de costum fer per esmorzar un plat de sopes escaldades, per calentar lo cos, i aquell dia s’acompanyaven de la llonganissa. Altres dies s’acompanyaven un ou esclafat, una sardina salada, o lo que fos.
A mi lo que m’agradave molt era un plat de sopes en una torrà escaldà. La mare pel matí, a quant s’aixecava, lo primer que feia era encendre lo foc, ja que a més calentar la casa, servia per a fer lo menjar. Com que a quant me feia este esmors, tallava una rodanxa de pa i la posava a la vora de foc per fer la torrà. Al mateix temps posava un topí en aigua i un pessic de sal, per fer-la bullir. A continuació en lo pa feia les sopes i les posava directament al plat, posant-les un xorret d’oli.
Una volta feta la torrà, la posava al plat, damunt les sopes. A quant l’aigua del topi ja havia arrencat lo bull, la feia servir per escaldar les sopes i la torrà. Després la mare la traïa la torrà en cuidado del plat de les sopes i me la posava a un altre plat, i per damunt en lo setrill la posava ben olia-da.
Tot preparat, primer me menjava lo plat de les sopes, perquè no se refredés l’aigua i a continuació me menjava la torrà escalda, i tot això acompanyat de tant en tant, d’un bon mos de llonganissa”.
Per poder il·lustrar esta petita història, vaig parlar en lo meu veí i amic Javi Roc, i vam recrear en les seues filles lo “medir lo pam”. La filla petita, Eva, volie tallar ella la llonganissa i Javi tenie que aguantar-li lo ganivet no sigues que se tallés de l’emoció. I la filla gran, Irene, se va pintar les mans en rotulador per fer la broma que s’havie tallat fent lo pam.
Esta petita tradició penso que ja sol se conserve en alguna colla de gent, que almenys sigo de mitjana edat o més, i que ho celebro la nit de Nadal, després de la Missa del Gall. Pel que fa a medir los xiquets lo pam de llonganissa per esmorzar lo dia de Nadal, és una costum que segur que ja ha desaparegut de les famílies des de fa bastants anys. En lo pas del temps, han canviat les costums, la manera de viure, lo menjar dels grans i dels xiquets, i s’ha deixat de matar lo gorrino, de fer llonganisses a casa, d’esmorzar sopes i de medir lo pam los xiquets lo dia de Nadal.
