L’any passat, per estos dies, parlava de l’home dels nassos, que com tots sabeu, se pot veure per los nostres carrers lo darrer dia de l’any. Però a més d’este home, també és un costum molt antiu que este dia los xiquets vaigon casa per casa a “Plegar Cap d’Any”.
Lo darrer dia de l’any, quan se començe a fer de nit, se poden veure per los carrers del poble grups de xiquets i xiquetes en bosses de plàstic on depositen lo que los donen per les cases, a les que després de picar al porter automàtic, una de les persones que hi viu los pregunte: Qui és?
Ells contesten: “Venim a plegar Cap d’Any i si no mos donau res us pendrem la clau del pany”.
Generalment, és la dona de la casa, la que obre la porta i baixa per les escaleres en alguna cosa pals xiquets. Així és com se conserva esta tradició, ja que lògicament, en lo pas del temps ha tingut canvis.
A mitat dels anys 80 vaig tenir l’ocasió de parlar en persones que eren octogenàries, i me van explicar com ho vivien ells a quan eren petits, a principis del segle XX. Per entendre lo sentit de la primera estrofa de la cançoneta que fa referència a la “clau del pany”, he de dir que per aquells anys, les portes de les cases eren més grans que les d’avui en dia, i per elles, a més de les persones, havien de passar los animals de llaurança per deixar-los a l’estable, ja que per la mateixa porta hi passaven animals i persones.
Estes portes s’obrien per mig d’un picaport i sol tenien una clau, feta per lo ferrer del poble, d’un pam de llarg, i sempre estava posada al pany, encara que fora per la part de dins. Se podia donar lo cas de què si la dona anava a comprar, al corral o lo que fos, tancava la porta en clau, però la deixava al pany o l’amagava posant la mà dins de la gatera, i al travesser de fusta que hi havia a la part de darrere de la porta, allí deixava la clau. Això ho feien perquè si mentrestant un altre membre de la família tornava a casa pugues trobar la clau, obrir la porta i entrar.
Explicada la importància de la clau, continuaré dient que després, igual que ara, los xiquets quan començava a fer-se de nit, anaven a “Plegar Cap d’Any”. Primer a les cases on tenien més confiança, algunes ja los havien dit que hi anessen, és a dir, familiars, veïns i amics dels pares o dels iaios. Acabades estes, si los xiquets eren ben decidits, a qualsevol casa provaven sort.
A l’arribar a la casa elegida, obrien la porta per mig del picaport, i al peu de les escaleres, cridaven vent fort, produint-se lo següent diàleg entre lo xiquet i la dona de la casa:
– Tia!
– Qui és?
– Vinc a plegar Cap d’Any i si no me donau res us prendré la clau del pany.
La dona de la casa, que ja tenia alguna cosa preparada, baixava per les escaleres i quan arribava a l’entrada de la casa, a on estaven los xiquets, estos continuaven dient:
Aquí està lo Rei petit
que per una botifarra
ballarà tota la nit.
Aquí està lo Rei gran
que per una botifarra
ballarà tot l’any.
Acabada la cançoneta, la dona los donava allò que ja tenia preparat i que podia ser unes monedes, alguna barreta de guirlatxe, un grapat de figues seques, un pessic d’armelles mollanes, etc. Los xiquets ho ficaen dins d’alguna estelleta que portaven i després de donar les gràcies, continuaven en la plega de Cap d’Any.
