Foto: 1968 Los primers Reixos
Les tradicions de Nadal me traslladen al temps de la infància, a un punt molt llunyà en què la memòria se perd, i los records són una barreja d’allò que m’han contat i de lo que la meua memòria ha guardat, donant aquesta suma un record més bé imprecís, però molt entranyable…
Los primers records meus són de la casa familiar del carrer Soldevila nº 25, a on vaig nàixer, viure i jugar pel carrer los primers buit anys, ja que los meus pares després de fer-se una casa nova, van vendre aquella antiga casa a una gent de Barcelona, descendents de Nonasp, que venien a passar los estius al nostre poble.
Aquella casa situada a un dels carrers més antics del poble, me porta al cap lo record de les diferents habitacions i racons que la conformaven, així com d’un vocabulari ja desaparegut en lo que coneixíem cada una de les seus parts: Canyo, estable, pallissa, foc, sala, alcova, post, aiguarí, algorfa, quarto de pastar, solonar…
Lo cor d’aquella casa, com totes les d’aquells temps, era la estància que s’anomenava “lo foc”, que com lo nom indica era a on se feia lo foc a terra per cuinar i estar calents, i al seu voltant era a on se menjava i feia la vida la gent de la casa.
Al “foc” i tinc los primers records de jocs comptats per la meua mare: “Tindries dos o tres anys, i ton pare que després treballava a les mines de Mequinensa, cada setmana, a un economat de la mina, comprava per tu uns caramels molt grossos. Quan arribava a casa, tu ja te posaves a regirar l’estella, buscant los caramels. Mentre-tant ton pare se posava agenollat, en les mans a terra, quedant-li l’esquena horitzontal, perquè tu poguesses pujar a cavall seu, i donar-te unes quantes voltes al voltant de la taula, mentre te die perquè ho diguesses tu: Arri ruc, arri ruc!”
A esta mateixa estància “lo foc” és a on per primera volta me van fer Cagar lo Tronc. Un escenari perfecte, propi d’altres segles, ja que estàvem davant d’un d’aquells focs tan antics, en un fumeral de grans dimensions, en la campana d’uns tres metres d’amplada, és a dir, tot l’ample de l’habitació a on estava. Allí mos reuníem mon pare, ma mare i la iaia Encarnación.
També los primers records dels Reixos són d’aquella casa, ja que a principis dels anys 60 del segle passat, la festa era celebrada en l’àmbit familiar, és a dir, cada un a casa seua, potser com s’anava fent de segles enrere.
La vespra dels Reixos, en l’ajuda dels meus pares, preparava un cabasset ple d’ordi i lo posava al balcó, per què al passar aquella nit los Reixos pel carrer Soldevila, estos poguessen prendre l’ordi per alimentar als seus cavalls i a canvi, dins del cabasset me deixessin un regal.
Quan he dit que venien en cavalls ho he dit bé, ja que als camells ni se’ls coneixia. A Nonasp de sempre havien vingut en cavalls, i estos ja se sap que menjaven ordi, i clar, a totes les cases n’hi havia, pos era lo que se donava per menjar als animals de llaurar.
La nit de Reixos era màgica, quan ja s’arrimava l’hora d’anar a dormir, en los meus pares posaven lo cabasset d’ordi al balcó, i després ja me portaven al llit. Tancada la llum i tot en silenci, escoltava per si sentia lo soroll dels cavalls al passar pel carrer i me proposava no dormir. Però clar, la son podia més que les ganes de veure’ls i me quedava adormit.
L’un demà, dia de Reixos, quan me despertava, lo primer que feia era anar corrent al balcó, a on estava lo cabasset, ara sense l’ordi, ja que com era tradició los Reixos se l’havien emportat per menjar los seus cavalls, i a canvi m’havien deixat un regalet, fent-se realitat la vinguda dels Reixos.
Començava l’article parlant de la memòria, i ara he d’afegir un nou element que m‘aida a recordar. Os parlo d’una foto meua, en la que be cert que tindria uns cinc o sis anys, i estic davant de missa, arreplegant un regal de les mans del Rei Gaspar.
La foto és testimoni de què los anys 60 van ser temps de canvis, i encara que no puc precisar quin va ser lo primer any que se va fer l’arribada dels Reixos i l’entrega dels regals als xiquets, potser ho hauríem de situar a la segona meitat de la dècada dels anys 60.
Però jo, en este cas, aprofitant la foto meua en què he reconegut alguns dels protagonistes, he decidit tirat d’este fil per entrevistar-los, demanar-los fotos i reconstruir com van ser los Reixos d’aquell any, que com era tradició van vindre a Nonasp en los seus cavalls.
La suma de les diferents entrevistes me porta a la conclusió de què la foto de Reixos meua és de l’any 1968. Pel que fa als protagonistes van ser:
– Melchor: Rafel Llop Llop, en lo cavall blanc d’Arturo, i lo seu patge era son germà Leopoldo Llop Llop.
– Gaspar: Jesús Navarro Navarro, en lo cavall de l’oncle Poquet, i lo seu patge era Isidro Puértolas Llop.
– Baltasar: José Vicente Silué, (lo cavall no se de qui era), i lo seu patge era son germà Miguel Angel Vicente Silué.
– Herald: Sebastian Andreu Albiac, en lo cavall de l’oncle Pimpom
– Sant Josep i Mare de Deu: Germán Vidal Tomás i Virginia Puértolas Campanales
Dels entrevistats, cap d’ells s’acorda d’on va eixir la comitiva reial la vespra dels Reis. Però a canvi, m’han comptat detalls interessants, com que los vestits dels Reixos se van portar llogats de Reus, dins d’un bagul.
Lo que recordant tots és que van baixar pel carrer de la Mare de Déu. De primer anava Sebastià vestit d’Herald en lo cavall de l’oncle Pimpom i tocant un tambor, fent la sensació que lo cavall anava marcant lo pas al ritme del tambor.
A continuació anaven los Reixos pujats als seus cavalls, que eren agarrats del ramal pels respectius patges, ja que estos anaven caminant. Jesús Navarro (Gaspar), recorda que a meitat carrer de la Mare de Deu, al pas dels Reixos, la gent que mirava des de los balcons se va posar aplaudir, i lo seu cavall se va espantar, posant-se dret, a dos potes. Per sort no va caure, i la comitiva va continuar la seua marxa.
Arribats al Portal, van pujar pel carrer Major per fer cap a la plaça de Missa, a on los esperava Sant Josep i la Mare de Déu. Baixats tots dels cavalls, Sebastià que feia d’Herald, va llegir un text que portava escrit a un pergamí i a continuació los Reixos van fer les ofrenes.
L’endemà se van trobar tots al bar “Fronton”, per vestir-se i anar junts a l’església, a on mossèn Doroteo va celebrar la missa de Reixos. A més dels ells, també van assistir uns xiquets vestits de pastorets.
Acabada la missa, los Reixos se van posar a la porta de l’església, i cridant d’un en un a tots los xiquets del poble, van anar repartint los regals que guardaven dins de la casa del mossèn.
Un altre detall d’aquells anys, me l’aporta lo meu amic Remundo Ràfales Roc, quan me recorda que en aquells anys, al Portal, hi estava l’estanc del poble, i los dies previs als Reixos, de la seua paret i penjaven un cap de cartó pedra, que potser seria una representació d’un patge, i per una gran boca que tenia oberta, tots los que érem xiquets en aquells anys, podíem fer arribar les cartes als Reixos, i demanar-los los joguets en los que somiaven.
Parlant en JM Gravat de com eren los Reixos d’aquells anys, vam coincidir en que los regals potser no eren tan abundants com avui en dia, però en la conversa vam recordar alguns que per nosaltres havien tingut una significació especial.
Ell me va parlar de dos regals, evidentment d’anys diferents, que li va fer lo seu padrí Vicente Tomás Ferrer (1939-1919), dels que guarda lo record gràcies a les fotos que en lo moment d’entrega del regal li feia, ja que era un gran aficionat a la fotografia.
A la primera foto està a prop d’un tractor en remolc, en un petit motor elèctric per fer-lo córrer, que s’accionava a distància per mig d’un fil elèctric, en un comandament a l’altre extrem. A la segona foto, de l’any 1970, lo veiem vestit de pistoler-xerif, robes i armament tot inclòs.
Jo també us vull parlar d’un regal, m’atrevisc a dir dels bons, que no recordava, però la meua mare m’ha fet memòria al contar-m’ho: “Un any vaig veure a l’aparador de la tenda de Ca Toni un gran carro, com lo que teniu al Museu, i sense pensar-ho dos voltes, te’l vaig comprar perquè te’l portessen los Reixos. Hi vas jugar molt, lo baixaves al carrer i en Pedro i Ricardo que eren de la mateixa edat jugàveu. Un pujava al carro i l’altre tirava. Va durar bastant, però com tot, va arribar un dia en què se va xafar”.
La festa dels Reixos, a set de sempre un motiu d’il·lusió per tots los xiquets. Però quan jo era petit, los dies anteriors a la festa potser eren més bé de preocupació, ja que una condició imprescindible perquè portessen un regal era que lo xiquet durant l’any s’hagués portat bé, perquè en cas contrari, los mateixos pares dient als xiquets que los Reixos los podien portar carbó.
Però al mateix temps, se podia donar lo cas, que davant la pregunta seriosa entre xiquets de: – Que te portaran los Reixos? La resposta fos més bé divertida: Una nina, un ninot i un castanyot! Passant en la darrera paraula a l’acció, fotent-li lo corresponent castanyot a qui havia formulat la pregunta.
