Sant Antoni dels rucs

Foto d’Àngel Albiac Salvador. 1939-1940 Beneint los animals al Portal

Des de temps immemorial, a Nonasp, cada 17 de gener, s’ha celebrat una de les festes més importants de l’hivern, Sant Antoni Abat, conegut popularment com a Sant Antoni dels rucs, patró de tots los animals, però sobretot, dels cavalls, mules, matxos, rucs i someres, és a dir, dels animals de peu redó empleats per treballar.

La festa té los seus orígens en celebracions paganes precristianes, en les que ja se fee homenatge als animals que servien d’aliment i per treballar, al mateix temps que s’encenien fogueres per celebrar el solstici d’hivern, simbolitzant en lo foc la vida, la purificació i la renovació. En l’arribada del cristianisme aquestes celebracions paganes es van vincular a Sant Antoni Abat, patró dels animals.

Les fogueres de Sant Antoni, s’encenen la vespra per la nit, i a Nonasp, encara que avui en dia es continuen fent, si ho comparam en fa alguns anys, es pot afirmar que se’n fan més bé poques. A n’això ha contribuït que molts carrers s’han buidat de població autòctona, a més d’un considerable envelliment de la població.

Los meus records de les fogueres, los situarem a finals dels anys 70 i principis dels 80. En este període de temps, es podie veure més d’una foguera a n’alguns carrers. Per preparar-la, com los carrers ja estaven cimentats, lo primer ere portar terra per fer lo foc a damunt i no fer malbé el ciment, després arribave una bona tractorada de llenya, i si s’havie arrencat arbres, les soques eren les que feen cap a la foguera. En estos anys, los veïns s’ajuntaven per cenar la vespra i dinar lo dia de Sant Antoni.

He preguntat a persones d’edat més avançada com són los seus records, que los ham de situar a la dècada dels 40 del segle passat. Tots coincidíssen en el fet que per fer la foguera, cada veí portave un tronc de casa seua, i que com encara la gent estave collint les aulives, després de retirar, es cenave a casa, i ere en acabat quan s’ajuntaven tots los veïns al voltant de la foguera. Algunes voltes se fee un topí de xocalate, i altres, se portaven pastes fetes de casa, que se compartien en los veïns, acompanyades d’un trago de vi ranci o mistela.

Lo dia de Sant Antoni, com ere la festa dels animals, estos no s’albardaven i los llauradors feen festa. Aquell dia, lo primer ere traure’ls de l’estable sols en lo cabeçó i al carrer se lligaven del ramal a l’estaca que hi havie a la frontera de la casa, i en lo rascador li traïen tota la terra i brutícia que l’animal portave a damunt, quedant ben llimplo.

Després se portaven a la plaça de Missa, a on se concentraven los animals, i una volta acabada la missa, lo mossèn los beneïe per estar protegits de malalties i caigudes durant tot l’any. Los entrevistats recorden que, després de la benedicció, Eusebio Llop Andreu «lo Sant», cridant ben fort, die: Viva Sant Antoni! I la gent contestave: Viva! Donant per acabat l’acte i tornant los animals a l’estable.

La fotografia de Sant Antoni més antigua que tenim, és d’Àngel Albiac Salvador, i encara que és una excepció, los rucs són beneits al Portal. Este fet, mos situa entre l’any 1939 i 1940, en què després d’acabada la Guerra Civil, com una part de l’església estave derruïda, los actes religiosos se celebraven provisionalment a la capella de Sant Sebastià i això explica que la benedicció sigo al Portal.

Si mos fixam bé en la fotografia, la càmera està situada a ca la tia «Buixana» (Teresa Buisán Millán), i la gent està mirant a la càmera, però los animals estan tots mirant a la desapareguda capella de Sant Sebastià. Un altre detall interessant és que alguns animals estant a pèl en l’amo dret al costat i, d’altra banda, hi ha animals que al llom se’ls ha posat una manta morellana, perquè van montats per l’amo.

La festa de Sant Antoni, lo Primer Dissabte, la Castanyà, Cagar lo Tronc, Plegar Cap d’Any, l’Home dels Nassos, la nostra llengua, i segurament altres exemples més, formen part del nostre patrimoni immaterial, i conformen la nostra identitat com a poble, i entre tots ho tenim de preservar i transmetre a les generacions venidores.