La Veracreu o Vera Cruz
Avui vull contar-vos una història espectacular, per als que mos apassiona saber del passat -i si és de Nonasp encara mos agrade més- podríem dir que és un fet de traca i mocador. Quan pensa’m que sabem moltes coses -no totes, és impossible- a nivell local, relacionades en lo passat del nostre poble, un dia apareix de manera documentada una informació que mos deixa descol·locats.
Aniré poc a poc, intentant situar aquest relat, perquè és per sucar pa. Ho faré de manera abreviada, pos el principi de la història ve de molt lluny, hi hagut diferents historiadors que ho han contat de diferent manera, perquè les persones som així, diverses en pensaments i maneres d’explicar.
Cap a l’any 326 de la nostra era, se conte que la mare de Constantí el Gran, Helena va trobar a Jerusalem la Creu en la que havia set crucificat Jesús Crist. De les restes de aquella creu de fusta, segles desprès van fer-se relíquies que estan repartides per esglésies i catedrals de diversos països del món.
Una d’aquestes va fer cap a Casp. Johan Ferrández d’Heredia –Juan Fernández de Heredia– gran mestre de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, que estava molt vinculat a Casp, tant que el 1394 va fundat a esta població lo Convent del mateix nom de l’ordre. Quan va morir va voler ser enterrat a la ciutat del Compromís. També van arribar en les restes mortals joies i relíquies diverses, una d’aquestes era la Veracreu o Vera Cruz -la Verdadera creu- que li havia regalat poc abans de morir el Papa de Roma Clement VII, que la feia servir com a pectoral.
Aquesta relíquia és dels trossos que se conserven més grans del mon, tant sol per darrere dels de Notre Dame a París, Roma i Santo Toribio de Liébana a Santander. La creu medis 20 cm. d’altura i 18 cm d’ample, i esta protegida dintre d’un reliquiari d’or i de plata.
Fins aquí una historia interessant, però la cosa no acaba aquí per als que som de Nonasp. I algú dels que llegiu podeu pensar, i que hi pot haver més?
Agarro aire i allà vaig…… Resulte que sabem de manera documentada que l’any 1716, sent jurat Bernardo Andreu de l’església de Nonasp, d’un calze –caliz- que hi havia trencat d’un pes de 27 onzes de plata, és va encarregar al joier de Fraga fer una creu reliquiari. Ere Vicari de l’església de Nonasp Gabriel Altés, aquest se’n va anar a Casp en la creu reliquiari feta i li va suplicar al Prior Major Agustín Guiral i Xancho i a tots los senyors del convent de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem -de la que també era membre la parròquia nonaspina- tingueren la caritat de donar un tros del Sant Signum -Veracreu- per a la recent creu feta pels nonaspins. I així va ser que en presencia del senyor Prior i demés membres del convent, Joseph Guiral sagrista major va posar una porció de la Veracreu al reliquiari acabat de fer de Nonasp. Acaba el document dient que van donar autentica firma lo senyor Prior i lo Sagristà Major Notari Apostòlic del convent, i així va quedar autenticat al arxiu de la parròquia.
Senyores i senyors això és una història casi impossible, ni d’imaginar, es igual si un és creient o no creient, és igual si un és devot o no, és indiferent la fe que un puga tindre.
Això es una història increïble. Saber que al nostre poble hi va haver una relíquia d’aquesta mena es extraordinari, i torno al que dia al principi, pensa’m a voltes que sabem molt i resulte que no sabem quasi res. I parlant del saber o no saber, ja ho dia fa 2500 anys el filòsof grec Sòcrates, …Només sé que no sé res.
A dia d’avui l’únic que sabem d’aquesta relíquia és que l’any 1849 encara estave inventariada a una visita pastoral que se va fer aquest any. Després, degut a guerres i mes guerres, han fet desaparèixer un patrimoni inimaginable que seria admirat per tothom, però com sempre ha passat les persones som com som, erràtiques i no aprenem. Esperem que els que vinguin en el futur no caiguén en aquestos errors.
Vull acabar dient en veu alta, que aquesta historia i d’altres que potser sabrem en el futur sobre el passat nonaspí, ho hem pogut averiguar gracies al treball d’Hipòlit, amic i company, que treballave des de l’anonimat, en segon pla, sense donar-se a veure, recuperant d’una pèrdua gairebé segura, un material impagable.
Hipòlit quant te troba’m a faltar… i més que trobarem a faltar la teua absència en el futur.
