L’any 2015, va ser lo segon any del projecte «El Museu Parla», per fer un inventari i recull de la memòria oral de les col·leccions del Museu Etnològic de Nonasp. Un dels entrevistats per l’antropòloga Pepa Nogués, va ser Pere Suñer Suñer, que va explicar la seua història de vida i la dels seus pares en relació a tots els oficis que van desenvolupar i treballs que van emprendre: comerciants de materials de construcció, comissionistes d’olives i armelles, matarife, transportista i botiguer.
Dins del treball de transportista, parlava del transport d’animals de llaurança que va fer per Daniel Miró Llop, que es dedicava a la compra i venda d’animals per los llauradors. Daniel era de la Fatarella, i era almenys la segona generació de tractants. Vivia al carrer de les Moreres, i un carrer més avall tenia la quadra a on tenia els animals.
Com la història me va parèixer interessant, l’any 2018, vaig entrevistar a l’oncle Pere, per aprofundir i conèixer millor com era l’ofici de tractant i el transport d’animals. Este és lo seu testimoni:
«A Daniel, lo transport d’animals en camió li feia Matarrals, que era de la Fatarella, però quan los va tocar d’anar-hi als seus nois, no van voler saber res.
Jo vaig començar a fer lo transport d’animals per Daniel a finals dels anys seixanta, quan tenia lo segundo camió, i encara que ho fèiem en dissabte i domenge, no m’importava, ja que me guanyava uns diners que m’anaven molt bé per passar la setmana.
Recordo a Daniel com una persona molt oberta. A la butxaca sempre portava un Sant Crist, potser perquè havia estudiat al Seminari de Reus. També portava una pistola petita, que a mi me la va ensenyar, però jo no li vaig veure traure-la mai.
Cada cap de setmana, havia de ficar un pam de terra a la caixa del camió per poder portar dins los animals. Havia de conduir en molt cuidado, i a les corbes no frenar, perquè si no, ja tenies tots los animals en un munt. A quant això passava, si algun animal havia quedat de peus, l’havies de traure i los altres mirar-los d’adreçar.
Hi havia voltes que fèiem la ruta de Falset i tots aquells pobles del Priorat. Altres voltes fèiem la ruta de Bot, Horta, Arenys i Arnes. També fèiem la de Vall-de-roures, Calaceit, Cretes, Massalió, Maella… A Nonasp durant molts anys l’oncle Sustanciero, se’n va cuidar de fer-li de representant.
Daniel Miró Llop
Quan arribava lo cap de setmana, Daniel ja tenia la ruta preparada, perquè als pobles ja tenia un que li die: Allí n’hi ha un matxo que se’l volen traure. Pos, ell hi anava, i tenia una gràcia que quan hi estava la dona, los quartos que oferia los ensenyava i com que les dones són tant (fa el gest d’arroplegar cap a casa), enseguida feia el tracte. I me die: Has vist Pere? Li he posat les 30.000 peles davant i enseguida (fa el gest de qué les ha arroplegat, la dona). I si no, no m’hauria arreglat en l’home.
Les dones sa conformaven més prompte. A lo millor discutien per 1.000 pessetes i ell feie: Ti. Si vols, venga! Món n’anem i agarro la mula. I posave les pessetes damunt la taula. I ell que no, però ella lo convencie que sí. Ja està! Si estave la dona davant, ell feie millor tracte, perquè si l’animal ja no valie pa treballar, l’home volie traure lo màxim possible, però ella quan vie les perres, pos feien la tracte.
Los animals la major part de la gent se’ls traïen per vells, o bé, per què tenien algun defecte, eren guits (que tiraven coces), o per ser mossegadors. Si l’animal era bo per treballar, ningú se’l traïa.
Los animals vells los portàvem a Reus, cap al matadero. Algun animal que encara estava de bon veure, si era cavall o egua i estava grasset, me die: “Este farà cap al Vendrell” (Rioleón Safari).
Si era jove i se l’havien canviat per algun defecte, ell lo mirava de tornar a vendre, ja que al comportament dels animals, també i feia molt lo tracte de l’amo.
Ell estava sempre al tanto, i quan algú li criava algun animal, ell si podia lo comprava. A una masia de Prat del Compte, vam carregar moltes voltes.
Si se tire un ruc a una egua, naix una mula o matxo; de la somera i ruc, naix somera o ruc, cada volta una cosa; de cavall i egua, naix cavall i egua; somera i cavall, naix mula o matxo. Lo matxo i la mula no valen per criar.
Hi vaig anar en ell de 12 a 14 anys, hasta que me vaig xafar lo fèmur al camp de futbol de la Fatarella. Vaig recular lo camió Ebro per carregar tres mules, per baixar-les a Reus al matadero. Al baixar del camió, en lo taló vaig pisar una pedra, i ja vaig notar que s’havia partit la cama.
Vam telefonar i va vindre l’ambulància de la Creu Roja de Mora, i com no podia eixir de la província me va portar hasta Maella, a on me van canviar a una altra ambulància que me va portar a Saragossa. Tenia 56 anys i ja me van donar la jubilació per invàlides. Després hi va anar David durant algun temps».
L’any 1934, va ser lo quart any de la Segona República, i a Nonasp, van nàixer vint-i-vuit xiquets-es, dels que es van batejar denou i los altres nou restants, los pares van decidir no batejar-los. La meua mare, Alícia Roc Tomàs, estave dins del segon grup. Ella, segons lo registre civil, va nàixer lo 10 de desembre, a les quinze hores, a l’avinguda de la República, nº 61.
Lo 17 i 18 de juliol de 1936, un grup de generals donen un cop d’estat militar contra lo govern de la Segona República, que fracasse parcialment i desencadene la Guerra Civil. Dos anys més tard, lo 30 de març de 1938, Nonasp serà ocupat per l’exèrcit nacional. Es nomenen noves autoritats locals d’acord en la nova legalitat i s’inicie entre los republicans que han quedat al poble un procés de depuració de responsabilitats polítiques, al mateix temps que s’han d’adaptar al nou règim.
Dins d’aquest context, lo 2 de juny de 1938, un franciscà va batejar a Alícia, a son germà Benicio i sa cosina Maria. Van ser padrins tres soldats: de Maria un que li diuen Joaquin Esteve, de Benicio ho és Manuel Bernal i d’Alícia ho es Serafín Romero, que és d’Alcolea de Tajo (Pontevedra).
La Guerra Civil acabe lo 1 d’abril de 1939, en la derrota de l’exèrcit de la República i s’estableix lo règim franquista a Espanya. Als estudis de Nonasp, hi estan los mestres Enrique Muñoz, que serà detingut lo 9 de juny de 1939, i traslladat a la presó de Casp, i posteriorment a la de Saragossa, quedant sense ocupar la seua plaça; Vicente Juste; i les mestresses Natividad Moles Miravete i Pilar Pérez Hernando.
L’any 1940, en sis anys, Alícia comença a anar a la «mestra», que es com diuen les xiques, mentre que los xics diuen «estudi». L’ensenyança que s’impartís, transmet los valors del nacionalcatolicisme, en què el nou Estat i la religió catòlica van junts.
A continuació, faig la transcripció dels records d’Alícia, del temps en que va anar a la «mestra»:
«Quan era petita, i per tant per anar a la «mestra», se pot dir que totes les xiquetes portaven trenes. A mi la mare sempre me’n feie, ja que així anava més ben pentinada. A voltes me’n feie dos, altres voltes en feie quatre, dos de baixes i unes altres dos que les començave a fer ven altes, les anave baixant, i acabave ajuntant-les en les de baix, com si sol foren una sola trena. També a quant me’n feie quatre, a voltes les de dalt les creuave en les de baix. Foren com foren les trenes, al partir lo monyo per fer les trenes, al mig del cap havia de quedar la ratlla del pèl vent recta.
Durant los anys que vaig anar a la «mestra», vaig anar vestida de negre durant molt de temps. Lo 12 de novembre de 1944, quan me faltave un mes per complir los deu anys, se va morir la meua iaia Leonor Moreno Andreu. Com encara era una cria, me van posar de mig dol. Això ere que te posaven un vestit negre en una flor blanca, un vestit negre en alguna ratlla blanca, o un vestit blanc en algun motiu negre.
Lo 15 de maig de 1946, en onze anys, se va morir lo pare. Vaig portar dol quatre anys, al complir los quinze ja me’l van traure. Portava tot negre, sabates, calcetins i vestit. L’únic que no me van posar va ser lo mocador al cap.
A les escoles, los mestres estaven a la planta del carrer, i al pis de dalt, estaven les mestresses. Los dos o tres anys primers de la «mestra», vaig anar en donya Pilar, que ere molt bona mestressa i ensenyava molt. Ere de Saragossa, soltera, i vivia en una germana que també ere soltera, al Portal, al pis de dalt de ca D. Alfredo. Després ja vaig anar sempre en donya Nati, que ere de Maella, i s’havie casat en lo mestre Vicente Juste.
L’horari de la «mestra» ere al matí de 10 a 1 i per la tarde de 3 a 5. Si arribàvem a la «mestra» prompte, mos quedàvem jugant pel carrer, i quan ere l’hora i mos feien entrar, sempre hi havie algun xiquet o xiqueta que deie: «A dentro», i ràpidament se li contestave:«Mentira», a lo que es responia:«Agarra un xixó i estira, i contra més estiraràs, més tonto siràs».
Una volta a dins de la “mestra”, antes de assentar-nos, és dir, dretes, mos feien dir:
– Buenos días. ¿Como esta usted?(entonan una mica). Després mos havíem que senyar. Fet tot això mos assentàvem i començave la mestressa a donar-nos la lliçó que tocave.
A quant havíem de marxar, mos aixecàvem i dretes havíem de dir: «Paso bien”. I apretavem a córrer i baixant les escaleres cantàvem: “Paso bien, a la tarde tornarem, si volem i si podem”
Per la tarde, antes de marxar, mos posàvem dretes i aixecant la mà, cantaven lo «Cara el Sol», i també una cançó que diem«Gloria», que ere l’himne nacional en lletra.
1942 donya Natividad Moles Miravete
Als matins donàvem la llissó que tocave de memòria, i fèiem comptes i mos feien escriure fent un dictat. Tot lo temari estave a un sol llibre que se die la «Enciclopedia Escolar”, era molt doble i hi havie de tot: història d’Espanya, història Sagrada, Aritmètica, los verbos… A mig matí eixíem al recreo i jugavem pel carrer Maella. Cada temporada es jugave a jocs diferents: Saltar a la corda, jocs de corro, a la pilota, los ossets, patacons i molts més.
Per la tarde mos feien llegir algun text del llibre«Lecturas»i a més fèiem«Labors». A les tendes de roba venien unes teles en dibuixos de fruits i flors, que eren per les xiquetes que anaven a la mestra i havien d’aprendre a brodar. La mestressa, mos ensenyave a cosir a mà i a brodar en lo bastidor.
Tant una mestressa com l’altra, nos mos van pegar mai, per castigar-nos mos feien posar un bon rato dretes i sense moure-mos, al costat de la seua taula.
A l’hivern, s’encenia l’estufa, i mos feien portar una rameta cada dia. Les noies més grans eren les que se’n cuidaven de traure la cendra i encendre-la. L’estufa estave prop de la mestressa, però sí feie molt fred, mos feie anar a calentar-nos.
Quan tenia uns set o vuit anys, per acabar el curs, vam fer com una representació teatral, a un escenari que hi havia al saló del pis de dalt del Centro. Cada grup lo van vestir d’acord en la cançó que havia de cantar. Jo, que estava en lo grup de les més petites, mos van vestir de «mariposes», i fent un corro al mateix temps que anaven girant, vam cantar la cançó que mos havie ensenyat la nostra mestressa. Los nois petits, entre els que hi estava mon germà Benicio, anaven de «baturros»; los nois grans anaven de pescadors; i les noies més grans anaven vestides per cantar «las segadoras.
També recordo, que un any, l’ajuntament va plantar xiprers a la Costa i pel camí de la Mardedeu, i es va aprofitar per què los xiquets d’estudi, celebréssem la festa de l’arbre. Naltros no hem vam plantar cap, però los mestres mos van assignar un xiprer per cada u, dient-nos que era lo nostre, i que l’havíem de cuidar i regar. Després, a la plaça de la Mardedeu, mos van donar berena: un panet, dos tomes de xocolate i una taronja. Per acabar, vam cantar una cançó al·lusiva a la festa de l’arbre.
Donya Nati no ensenyave tant com donya Pilar i sobretot després de tindre el fill. Molts dies no venie i si venie de matí eren les onze. I naltros anàvem jugant a conillets, amagant-nos al quarto de la llenya o dins de l’armari. I com lo trebol era de ges, aixecàvem bona polseguera, encara que potser, ere perquè no s’agranave.
Recordo que Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” moltes voltes se posaven dins de l’armari i feien de Gramola (en aquells anys al Sindicat se ballave en música de la Gramola). I dins de l’armari anaven cantant cançons que després estaven de moda. I de tant en tant obrien una mica la porta i mos dient:Us agrada?
I mentre això passave sempre hi havie alguna xiqueta que aguaitave al cap de les escaleres per mirar si venie la mestressa o potser D. Vicente que, de tant en tant, passave a donar volta lo dia que no estave la seua dona, donya Nati.
Però un dia no mos vam adonar que D. Nati ja estave a dalt i quan la vam veure, totes corrent, mos vam assentar, cada una a la seua taula. I Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” continuaven fent la Gramola dins l’armari, hasta que donya Nati va obrir la porta i se va acabar la diversió.»
Lo dia 30 de març de 1938, és quan l’exèrcit nacional ocupe Nonasp, i per tornar a celebrar actes religiosos, s’ha de buscar un local. Per lo que se decideix, que el que havie set el Centro Republicà, sigui a on es celebron los actes religiosos.
A l’estiu de 1941, arriba a Nonasp mosén Alejandro Burillo, que s’ocupara de l’ensenyament dels xiquets més petits de 1941 a 1949, ja que lo titular D. Enrique Muñoz es trobe desterrat. A més, impulsarà la reconstrucció de l’església, perquè segons diu al «Libro de Culto de la Iglesia Parroquial de Nonaspe», poc antes de entrar los soldats de Franco:«Se colocan dos cajas dinamita en cada una de las claves de los arcos por las hordas rojas, y se derrumba la bóveda en sus tramos primero y arco Toral…”
L’any 1943 es nomena una comissió per fer la reconstrucció de l’església. Com diu mossèn Alejandro: «Se sentía verdadera necesidad de tener la Iglesia, el pueblo compartía también esta imperiosa necesidad debido al gran inconveniente y antipatía que los buenos fieles albergaban en su interior, al Salón Republicano-Comunista, adaptado a Capilla, al que no acudían algunos para cumplir con sus deberes religiosos odiando al citado Centro a pesar de haber sido bendecido y vivir en el, el Divino Prisionero”.
Una volta acabades les obres, los dies 5 i 6 d’octubre de 1946, s’inaugure la reforma. Estos anys en què es fan les celebracions religioses al Centro, coincideixen en los que Alicia va a la «mestra», i tornant als seus records, me diu:
«Durant la Quaresma que són set setmanes, dos tardes per setmana mos portaven a l’església del Centro i resàvem lo Rosari, mentre lo mossèn i naltros, anàvem voltant les estacions del Viacrucis.
Lo maig ere lo mes de “las Flores”, lo mes de “Maria”, i tots los dies per la tarde, cap allà les quatre, la mestressa, mos portave en fila de dos a l’església del Centro, a on resàvem lo rosari i després ja marxàvem cap a casa.
Lo mes de juny era lo mes del “Sagrado Corazón” i també anàvem moltes tardes a l’església del Centro i resàvem lo Rosari.
Los altres mesos ho venia lo mossèn a estudi, o mos feien anar a l’església del Centro a dependre la doctrina.
Durant los anys que vaig anar a la mestra, los domenges al matí, anava a missa i per la tarde al rosari i al catecisme. Una volta eixies de la mestra ja no t’obligaven, però mira, com sempre ho havies fet, pos ja te mudaves, hi anaves, i tot lo dia festa.»
Benicio, lo germà d’Alícia, en 12 anys va deixar d’anar a estudi, per fer de «pinxe» d’un encarregat d’obres, que treballave a la reforma del pont de la Montfalla. Alícia ho va fer en 13 anys, per aidar a l’economia familiar, portant aigua en un ruquet a les cases que li demanaven.
Uns anys més tard, quan Alicia tindria 16 o 17 anys, per un any tornaria a estudi, ja que la mestressa Maria Facunda, feia repàs gratuït per les noies durant una hora, a l’hivern, i una volta ja s’havia fet de nit. Lo que més recorda és que feien dictats de coses pràctiques, com menjars, cuidar les mans i altres
Foto: La Creu de la Mardedeu on dixaven els xiquets. (1915) Autor Josep Salvany i Blanc. Font Arxiu de la Biblioteca de Catalunya.
Per entendre des d’un punt de vista històric quins hi han set los motius per abandonar una criatura acabada de nàixer, he llegit a la web los articles “Abandono infantil en España” i “Madres de los niños abandonados en España”.
Los dos articles coincideixen que a lo llarg de la història han set moltes les mares que s’han vist obligades per diferents motius a abandonar al seu fill. El perfil de les mares era de noies joves, solteres, pobres i quasi sempre analfabetes. Este fet va tindre lo seu moment de més auge entre meitat del segle XIX i meitat del segle XX, en què se van abandonar un milió de xiquets en tota Espanya.
Les causes més freqüents dels abandons eren per ser el fruit de relacions de parella il·lícites mal vistes per la societat i per l’Església catòlica, los motius econòmics (principalment la misèria), la falta de llet materna, los xiquets malalts o en discapacitat, i en menor mida los procedents de la prostitució o la violació.
A la problemàtica de l’embaràs no volgut, s’afegia la penalització legal de l’avortament a Espanya des de 1822 a finals del segle XX, encara que no es va erradicar la perillosa pràctica de l’avortament clandestí.
Dins d’este estudi dels xiquets abandonats, també he inclòs els no reconeguts per los pares, però als que la mare decidia no abandonar-los. Cosa que resultava un autèntic acte de valentia, ja que hasta la segona meitat del segle XIX, la formació en valors a les noies era exclusivament per mig de la família i de l’Església. La família era considerada la base de la societat, la que assegurava l’ordre moral i material. Dins d’ella, la dona, havia de ser la mare amorosa i abnegada, que havia d’engendrar, alimentar, cuidar i educar als fills.
Per fer este treball he revisat los llibres de batejos de l’església i los de naixements del registre civil. Estos xiquets abandonats, los he localitzat per l’apellit, ja que la majoria d’ells de primer se’ls posa DE GRACIA, també i trobem algun EXPOSITO, i en alguns casos se’ls posa per apellit perlo lloca on s’han trobat. En lo cas dels xiquets, que no són reconeguts per lo pare, però la mare decideix fer-se càrrec, de primer apellit porten DE GRACIA i en alguns casos de segundo lo de la mare.
Los llibres de batejos de l’església de Nonasp, comencen al segle XVII, concretament l’any 1620. Durant este segle no he trobat registrat cap xiquet abandonat. És al segle XVIII a quant ja es troben registrats sis casos, és a dir, es marquen posant-los De Gracia o Expósito.
N’hi ha quatre que es tracte de xiquets abandonats: Lo primer cas lo trobam l’any 1726 en què es bateje a Francisca Ventura Expósito, és diu que es “una niña expósita de padres incógnitos”, és padrí Francisco Camarasa, solter, i esta xiqueta se porte a Maella, al Santo Hospital, que es tractave d’una institució de beneficència; lo segon és el 1743, en què se bateje a Joseph de Jesús, i diu: “un niño Expósito de padres no conocidos, que trajeron de fuera (no era de Nonasp)con cédula de no estar bautizado…”; al 1774 Antonio de Gracia; i al 1778 Bartolomé Joaquin de Gracia, també de pares desconeguts.
Los altres dos casos són de xiquets no reconeguts per los pares, és a dir, que estos no es casen en la mare de la criatura, i per tant no reconeixen al fill. Però en estos dos casos la mare sí que es fa càrrec i reconeix al fill: Al 1765 es bateje a Matilde de Gracia, filla de Mariana Ráfales; i al 1774 a Pedro de Gracia, fill de Catalina Moreno.
A Nonasp, l’auge d’estos xiquets abandonats o no reconeguts per los pares, es produeix al segle XIX, en què he pogut documentar trenta i un cas. A l’hora de fer los apunts als registres, en trobam alguns que mos aporten poca informació i altres, en canvi, sí que hi ha informació molt interessant. Per tant, me centraré en los casos que aporten alguna informació interessant.
Casa de la Misericordia de Tortosa – Font web Ruta María Rosa Moles
1831 FRANCISCO EXPOSITO. De pares desconeguts. Es bateje a les 10 de la nit, un 18 de febrer, en un temps en què ja fa hores que és de nit, no hi ha llum als carrers, i encara fa bastant fred. El perquè, és per amagar, allò que es considerave el fruit del pecat.
1848 QUITERIA DE GRACIA. De pares desconeguts, i diu: “Bautizada por necesidad por la Comadre Magdalena Suñer...”Encara que los pares se diu que són desconeguts, però la xiqueta a set batejada per necessitat per la Comare (o partera). És a dir, que encara que s’abandone a la criatura, la mare va estar assistida al part, i una de les facultats que tenie la Comare, ere que si la criatura que venie al món estave en perill de morir, fer-li un senzill acte de bateig. Això ere lo de ser batejada per necessitat.
1861 IDELFONSO DE GRACIA EXPOSITO.
“Hallado a las seis y media de la mañana en la puerta del vecino Vicente Martell, hijo de padres desconocidos…”
1872 MARIANO DE GRACIA “un niño hallado en la calle Eras Bajas, y afueras de esta Villa, a las doce de la noche del día anterior, hijo de padres desconocidos”. És padrina Josefa Moreno, d’ofici Comare…
1873 MANUEL DE GRACIA. Diu: Bauticé un niño ayer hallado a las ocho de la noche en el Azaguán de José Albiac, calle del Arrabal, hijo de padres desconocidos. És padrina, Josefa Moreno, d’ofici Comare…
1875 GASPAR DE GRACIA. Diu: “Bauticé un niño que fue hallado a las doce y media de la noche de hoy en este pueblo, y calle de Pomar, hijo de padres desconocidos”
1876 JOSEFA PLANAS EXPOSITO Al registre civil, diu:
“Inscripción en el Registro a las ocho de la mañana del 20 junio 1876. Comparece Josefa Moreno, con domicilio en la calle Tejedores, presentando para se inscriba en el Registro civil una niña que fue hallada en la puerta de su misma casa. Sobre las diez de la noche del día anterior.
La niña expósita fue examinada encontrando las prendas siguientes: Una gorra blanca de muletón con una puntilla en la parte de delante; un gabán de indiana de rayas negras; un pañal de color, rayado, otro de aspillera; otro pañal blanco de lienzo; una camisa blanca de algodón con manga corta; no teniendo ninguna marca ni señal.
Que tanto los padres como los abuelos de dicha expósita son desconocidos. Y que a la expresada niña se le puso por nombre y apellido Josefa Planas.
Esta xiqueta que l’havien trobat abandonada a les 10 de la nit, l’endemà, la mare es presente al mossèn i reconeix a la seua filla. Al llibre de batejos li posen Josefa de Gracia, i aquí es diu:
“Bauticé solemnemente una niña ayer nacida a las diez de la noche; hija de Padre desconocido; y su madre legítima Antonia Llop, mujer de Esteban Altés, y hace que no viven juntos cinco años. Fue su madrina Josefa Moreno (la dona que l’havia trobat).
1879 GUILLERMA DE GRACIA. Diu al llibre de batejos:
“Bauticé una niña hija de padres incognitos, que se encontró en la calle de Maella, y en la puerta de Guillerma Mestre, casada con Manuel Bernad, entre la una y dos de la madrugada. Se le puso por nombre Guillerma de Gracia. Fue su padrina Guillerma Mestre”.
1880 Mor a Nonasp VICTORINO DE GRACIA
Era natural de Barcelona, de quatre mesos, fill il·legítim o natural de Isidro Albiac i de Maria Alfonso, veïns de Barcelona. Estave a Nonasp, en la seua dida Francisca Giner, casada en Antonio Llop…
1885-09-29 MIGUELA DE GRACIA. Se diu al Registre civil:
“Que nació en la casa de Ramón Claramunt, calle de Miñones. Es hija de padres desconocidos. Que en el acto de la presentación llevaba las ropas siguientes: Un capillo de tela de algodón blanco; dos gorras de tela blanca y algodón; una camisa de tela de algodón blanco; un jubón de indiana oscuro; un pañal blanco; otro de muletón negro; otro de cutiroyo y blanco; otro de indiana oscuro; una blusa de indiana de color blanco. Envuelto en un pañuelo de seda de color café y una faja blanca y azul”.
1890-07-26 ANA MARIA CALLE Als registres se diu:
“Fue encontrada en la calle de la Virgen y casa número 54, por Teresa Suñer Pastor, sobre las cuatro de la mañana. Que la encontró abandonada, llevando las prendas de ropa siguientes: Una camisa de algodón; tres pañales, uno de lienzo, otro de muletón blanco y otros de coti; un jubón de indiana de color con un trapo y una venda en el ombligo; dos pañuelos, uno blanco y otro de color; un capillón blanco; dos gorras, una blanca y otra de color; una faja azul y un pedazo de ropa de borreta también azul; dos pañuelos, uno negro y otro de color, los dos en mal uso; no se le ha encontrado ninguna seña particular ni escrito alguno. A la expresada niña se le había de poner el nombre de Ana María Calle. Fue su madrina la Comadrona Antonia Llop Calaf”.
1895 DIONISIO
Este és lo darrer xiquet que naix al segle XIX i que té una interessant història. És trobat a les cinc del matí, del 21 de juliol de 1895, per Dionisia Suñer, Ermitanya de la Mardedeu de les Dos Aigües. Lo van deixar dins d’un cabasset, penjat d’una creu que hi havia a la plaça, per lo que seria conegut com lo xiquet de la Creu. En aquell temps es va rumorejar que los pares eren de La Pobla de Massaluca.
Al registre civil, li van posar Dionisio de las Dos Aguas, i al registre de batejos, Dionisio De Gracia. Va ser criat a Nonasp per Tomasa Tena, i quan ja va ser mosso, se’n va anar a treballar a Barcelona, allí es va casar, va tenir fills, i aquí he d’aclarir que apellit nonaspí Dos Aguas, no el va portar mai, per lo que ess va perdre, ja que sempre va utilitzar lo del bateig, De Gracia. Va morir en un accident al port de Barcelona, l’any 1928, en 33 anys.
De tots estos xiquets abandonats, la major part, farien cap a les cases anomenades Incluses. Estes institucions eren les que es feien càrrec d’estos xiquets, i per criar-los, havien de buscar dones que tinguessen llet, per donar-los lo pit, ja que era l’única manera de criar-los. Estes dones s’anomenaven dides i ho feien a canvi d’una compensació econòmica.
Encara que no hi ha dades, als llibres de morts del registre civil, he trobat quatre casos d’estos xiquets. Lo 19 d’agost de 1889, mor Francisca de Paula, de la casa de Expósitos de Tortosa, que li donave llet Antonia Sillué; lo 4 de novembre de 1891, mor Jacoba Armisen de Gracia, que era de la casa de la Maternitat de Saragossa; lo 10 de desembre de 1891, mort Felix de Agosto, i era Leonor Suñer Lázaro, l’encarregada de donar-li llet i criar-lo per la casa de la Maternitat de Tortosa; i lo 20 d’abril de 1892, mort Emilio Inocente del Almendro, que li donave llet Maria Turlán, i era de la casa de la Misericòrdia de Tortosa.
En l’arribada del segle XX, hi ha una pèrdua d’influència de l’església i la seua moral. A Nonasp, hi ha una important corrent de les idees republicanes i anticlericals. Tot això influeix en un canvi de mentalitat, i a principis del segle XX, encara que hi podem trobar algun cas, desapareix la pràctica d’abandonar los xiquets, i posar-los De Gracia, i als xiquets que són de mare soltera, se’ls pose los apellits de la mare i són criats per ella i la seua família.
Maternitat i inclusa provincial de Saragossa – Font Alicia Sánchez Lecha
Tal com van passant los anys, cada volta recordo més les coses de la meua infància, i entre los molts records, a l’estiu estan los de veure a la gent trillar per les moltes eres que hi havie per voltant del poble, i com tots los crios, anàvem que mos les pelavem per pujar als trills. Després arribarien les trilladores, que eren unes grans màquines que facilitaven molt la feina. També tinc records d’haver acompanyat al meu pare a segar. Però potser lo més important, va ser arroplegar dels meus pares com es feien aquelles feines, que ara ja sol són records cada dia més llunyans. Així m’ho van contar:
SEMBRAR Naltres no teníem molta terra per a poder sembrar, ja que lo mas estave plantat d’armelles i sol podíem sembrar entremig d’ells. Sembràvem sol per tindre palla i gra, pa l’animal. La terra que s’havie sembrat a l’any següent se deixave descansar.
A principis d’any, al rompre, en l’aladre se llaurave lo restoll del sembrat de l’any passat i la terra se deixave descansar per quan s’havie de tornar a sembrar. Lo millor temps per sembrar ere de Sant Miquel al Pilar, perquè al sembrar prompte si feie alguna ploguda ja naixie lo sembrat i s’arrelave antes de fer fred.
Per fer la sembra se posave lo gra a un cabàs, al que se lligave un vencill a una ansa i se penjave del muscle i s’aguantave en una mà de l’altra ansa i en la mà lliure s’anave escampant lo gra al mateix temps que se caminave. Després per colgar lo gra se llaurave en l’aladre de fusta, que com portave les orelles, agarraves una amplada de dos pams. Més avant va vindre l’aladre de tres relles.
Una volta feta la sembra, s’ataulave en taula de ganxos, per què se trencaven los terrossos i se deixave la terra plana, per què a l’hora de segar se feie millor.
SEGAR Naltros sempre vam segar en la dalla, però alguns anys antes sols se segave en la falç i ere una feina que feien los homes. Al segar lo sembrat quedave estes a terra en un rem. Les dones en lo rasclet feien les gavelles, per fer-les se col·locaven al mig del rem i tiraven el rasclet a un costat i l’altre i arrossegaven lo sembrat per amuntonar-lo i fer la gavella, després posaven lo rasclet damunt la gavella pitjant lo sembrat i lo mocaven, que consistie a traure als dos costats les espigues se sobreeixien i emparellant-les a la gavella.
En quatre gavelles se feie la garba. Per fer-la s’estenie un vencill a terra i s’anave col·locant les gavelles, l’una damunt l’altra, i posant les espigues i soques alternades, per evitar que s’esbotifarrés la garba al lligar-la.
Després en l’animal se carrejaven les garbes per portar-les a l’era. A l’animal, damunt l’albarda, se li posaven los carrejadors, que ere on se lligaven les sogues per poder aguantar la carga. La carga, era quatre garbes a cada costat de l’animal, és dir vuit garbes feien lo que se deie la “carga”. A quant se recollie lo gra després de trillar se deie mos ha donat a tant la carga. Un any normal donave a quartera la carga. (quartera és un sac de quatre dobles).
Los anys que no plovie, lo sembrat potser sol creixie un pam, al ser tan curt no se podia segar i la gent lo que feia era arrencar-lo en la mà. No se deixava perdre res, la gent pensava almenys que puga arreplegar dos borrasses de palla. A voltes encara que sigues petit, l’espiga era lo que tenia millor.
Als anys 50 i 60 van arribar les màquines de segar tirades per l’animal. Les tenien los que sembraven molt, però la gent que sol ho feie per tindre palla i gra per l’animal, va continuar segant en la dalla.
TRILLAR L’era per trillar, era una superfície redona, d’un diàmetre d’entre deu a quinze metres, hi estave situada al costat de les pallisses que hi havie als masos. La seua ubicació, a més, d’estar al costat dels masos, sempre estaven a un punt alt, i que no estès voltat d’arbres, ja que era important durant lo procés de la trilla que hi corres l’aire a l’hora de ventar lo gra.
Al mes d’abril o maig, aprofitant alguna ploguda, se rotllave l’era. Si se donave lo cas que no hagués plogut, es portave aigua del riu en cànters, i se remullave tota l’era. Després, en los dos casos, si tirave palla, perquè al rollar-la en la terra humida, la palla evitave que la terra s’apegués al roll. La finalitat, era aconseguir que la terra quedes ben compactada, ja que si al trillar es feia terra, lo trill no tallave bé.
Un altre treball preparatori, ere lo de fer graneres de granadella o de baladre. De la planta escollida, sempre es triaven les més llargues, perquè no s’hi posave cap mànec. Una volta fet un bon feix, s’havie de lligar en un cordell o fil ferro deixant-lo ben apretat. Lo baladre que ere més curt se lligave almenys per dos punts i la granadella que ere més llarga, per tres punts. Una volta lligada la granera, com la planta encara estave verda, se deixave a terra, i a la punta s’hi posava una llosa de pedra de cala per aplanar-la mentre durave lo procés d’assecat.
Los sembrats que se feien prop del poble, com per les hortes i valletes, se trillaven a les eres del voltant del poble. Tal com s’anave segant, la gent carrejave les garbes, en lo carro o en l’animal, i li les anaven amuntonant a l’era. Acabada la sega, a finals de juny o principis de juliol ere lo moment de trillar. Naltros trillàvem a una era que estave a la Creueta.
Se començave fent la parva, que consistie en deslligar los vencills de les garbes, al mateix temps que s’escampaven per tota l’era, i en la forca s’havien de sostovar i emparellar bé los feixos, deixant la mateixa doblària a tota la parva, quedant a punt per batre’s.
Los trills més antius eren los de pedrenyera, que consistie en una taula de fusta allargada, i que a la part de davall tenie trossos de metall i pedres de sílex incrustades. Després arribarien los trills en uns rolls en destrals, i los darrers i que es consideraven més moderns eren d’uns discos metàl·lics dentats. A Nonasp se deie que los millors trills eren los que es feien a la ferreria de l’oncle Jala.
La feina de batre consistie en lo trill tirat de l’animal, anar donant voltes per damunt la parva, del mig cap a les vores. Lo qui trillave anave a cavall del trill, ja que al pesar més, també tallave millor la palla. Quan se veie que la palla de damunt estave tallada, en la forca s´havie de girar la parva, perquè la palla de davall no se tallave, tornat a donar voltes en lo trill. L’operació se repetie les voltes necessàries perquè la palla quedés tallada a una bona mida per menjar-se-la los animals.
Lo refranyer die: “Qui no bat pal juliol, no bat quan vol”. Això volie dir, que tal com avançave juliol i s’entrave a l’agost, les nits eren més llargues, i los matins més humits, i per tant les condicions ja no eren les més idònies per trillar, ja que la palla havie d’estar ben seca. A més, se sumave lo perill d’alguna tronada.
Quan ja s’havie fet palla, en lo redable tirat per l’animal, se feie la tonga, que consistie a cavallonar la barreja de palla i gra, fent un munt allargat enmig de l’era. Després en una granera de baladre o de granadella, s’agranaven los dos costats, acabant d’amuntonar-ho tot.
La feina de trillar es feie al matí, i la de ventar es feie més per la tarde. A voltes es feie aprofitant lo sers, però en la major part dels casos, s’havie d’esperar per ventar quan alenave lo garbí.
La tonga o cavalló de palla i gra, l’havíem fet entravessat o perpendicular a l’aire. D’esta manera al ventar en la forca, marxave la palla i lo gra al pesar més tornava a caure al mateix puesto. A continuació lo munt del gra s’havie de palejar en la pala de fusta, per traure alguna palla que encara havie quedat barrejada en lo gra.
Per acabar, lo gra s’havie de arerar. L’arera si ere per porgar lo blat ere de cuiro muntat en un cèrcol de fusta, i si ere per l’ordi ere de fill ferro muntat en un cèrcol de fusta. A l’arera se li lligave un cordell, fent una mena d’anell, que se posave a un dels forcons de la forca, que posant-la dreta feie de punt de suport. Al mateix temps l’arera ere agarrada en les mans i s’anave movent, mentre una altra persona, en lo cabàs, anave tirant lo gra a l’erera, deixant lo gra definitivament sense cap palla i aresta.
Lo gra, lo posàvem en sacs de quatre dobles, i després lo portava cap a casa per ficar-lo a l’aiguarí. La palla la guardàvem al corral del carrer Amades, al trebol del primer pis. Per portar-la la posava en borrasses, i si ho feia en l’animal en carregava dos, una a cada costat i lligades als carrejadors. Quan les portava en lo carro ficava totes que hi cabien. La iaia Encarnación, cada dia baixave a casa una saca de palla per l’animal.
La gent va deixar de trillar quan van començar a vindre les màquines de trillar. A Nonasp, la primera va ser d’un que era del cal Guapo de la Pobla de Massaluca, i se’n cuidava Manuel lo Bo que treballava per ell.
En més d’una ocasió, ja he comentat, que a l’arxiu parroquial se conserven los llibres a on des de 1620 s’han registrat los batejos, confirmacions, matrimonis, morts i visites pastorals, i que mos poden donar informació dels nonaspins que mos van precedir en segles passats.
Però, en lo cas del doctor Agustín Ferrer Altés, la principal font d’informació es la premsa escrita, i que es pot consultar per mig de l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España, DARA Documentos y Archivos de Aragón i la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
Los pares d’Agustín van ser la nonaspina Teresa Altés Albiac (ca Altés) i Senén Ferrer Navarro, que era natural de Visiedo (Terol) i vivia a Fraga, d’ofici comerciant. Es van casar a l’església de Sant Portomeu de Nonasp, lo 18 de febrer de 1850, per mossèn Ramón Vallés.
Per lo llibre de batejos sabem que Agustín Ferrer Altés va nàixer a Nonasp lo 18 d’agost de 1852 i va ser batejat dos dies després. També se diu que los pares són parroquians de San Pablo de Saragossa. Per lo que es pot deduir que Teresa Altés Albiac, encara que vivia a Saragossa, va vindre a tenir el fill a la casa dels seus pares, al carrer de la Mardedeu.
Continuant en los llibres parroquials, trobem un altre fill nascut a Nonasp, ja que lo 3 de desembre de 1853, es bateja a Teresa, Francisca, Javiera Ferrer Altés. Esta xiqueta es mor en poc més d’un any, lo 21 de març de 1855, i serà un dels darrers enterraments que es faran a l’ermita de la Mare de Deu de les Dos Aigües.
La darrera informació d’esta família, que es troba als llibres parroquials, és la mort a Nonasp de Senén Ferrer Navarro, lo 31 d’octubre de 1880. Es diu que tenia 62 anys, d’ofici comerciant, i estava casat en segones núpcies, en Mariana Altés, de qui no deixa fills. Del primer matrimoni, en Teresa Altés, deixa a Agustín, Àngela i Teresa Ferrer Altés.
A la Revista de Sanidad Militar, de 1 de maig de 1902, se diu Agustín Ferrer Altés, es gradua de Llicenciat en Medicina i Cirurgia, per la Universitat de Saragossa, lo 12 de setembre de 1873.
A La Gaceta de Sanidad Militar, se diu que per una “Real Orden” de 16 de juny de 1876, se li ha concedit “por méritos de guerra la Cruz roja de primera clase del Mérito militar al Médico provisional D. Agustín Ferrer y Altés.” Potser, una volta llicenciat com a doctor l’any 1873, va deure fer el servei militar, i este va coincidir en lo que es coneix com la tercera Guerra Carlista (1872-1876).
Per los Anuario Almanaque del Comercio, la Magistratura y de la Administración de 1880 i 1882, sabem que està de doctor a Gelsa (Saragossa), i uns anys més tard, al Cens electoral de 1895 de Bujaraloz (Saragossa), lo trobem com a doctor d’aquesta població.
La Revista de Sanidad Militar, d’un de setembre de 1896, és publiquen los resultats de les oposicions celebrades al mes d’agost, per cobrir places de “Médicos segundos”, per ser destinats a l’Illa de Cuba. A n’esta relació apareix Agustín Ferrer Altés, de qui hem de tenir en compte que ja tenia 44 anys.
La Revista de Sanidad Militar, d’un de maig de 1902, diu: “D. Agustín Ferrer y Altés (…) Ingresó en el Cuerpo, con el empleo de Médico segundo, en 28 de agosto de 1896 y previa oposición especial para la Isla de Cuba. Desempeñó el servicio de eventualidades en Santiago, y sirvió después en el batallón de Asia y en la clínica del Cobre, siendo repatriado en octubre de 1898.”
Dins de lo que se coneix com la repatriació final dels militars que hi havia a Cuba, lo diari El Correo Militar, del 2 de setembre de 1898, informa de l’arribada del “Covadonga” al port de Santander:“En la tarde de ayer fondeó en el puerto de Santander el vapor de la trasatlántica Covadonga, a bordo del cual regresan a la Península 2.000 soldados pertenecientes a los batallones Asia, Talavera e Isabel la Católica. Durante la travesía han fallecido los 72 individuos (…) Regresan a bordo del Covadonga (…) El médico D. Agustín Ferrer Altés…”
Tornant a la Revista de Sanidad Militar, d’un de maig de 1902, se diu:“Había obtenido el empleo de Médico primero el 31 de agosto de 1898. Destinado seguidamente al regimiento Caballería del Rey, pasó en julio de 1900 al batallón Cazadores de Barbastro hasta el 15 de abril (1902) próximo pasado, en que falleció en esta Corte, a consecuencia de una apoplejía. Estaba en posesión de dos cruces rojas de primera clase del Mérito Militar, una de ellas pensionada, y de la cruz de María Cristina de primera clase.”
La revista La Defensa, de 16 d’agost de 1902, publica la concessió de pensions: “A doña Josefa Enriqueta Celestino Santa Romana, viuda del médico primero de Sanidad Militar, D. Agustín Ferrer Altés”
La darrera informació, l’he trobat al Boletín Oficial de la Provincia de Zaragoza, del 4 d’abril de 1905, en què lo Jutjat de Primera Instància de Casp, anuncia per lo 26 d’abril, una subhasta: “Que para el reintegro del importe de 375 pesetas que le fueron facilitadas para atenciones de su última enfermedad al médico militar don Agustín Ferrer Altés, como de la propiedad de este se venden las fincas siguientes en Nonaspe:
1º – Tercera parte finca rústica, partida Carrera de Algars, tasada esta parte en 132 pesetas.
2º – Tercera parte finca rústica, partida Pla del Consell, tasada en 41 pesetas
3º – Tercera parte finca rústica, masada en Val Perera, tasada en 35 pesetas.
Los pares són Mariano Gimeno Llop i Concepción Vicente Sabaté, casats a l’església de Sant Portomeu de Nonasp, lo 11 de març de 1918. Mariano treballe al ferrocarril, a la Brigada que s’encarrege del manteniment de les infraestructures.
Batiste és lo fill gran i naix lo 19 de novembre de 1918 a Nonasp, després vindran Mariano (1921), Gabriel (1923), Ramón (1924) que naix a la casella de les Tasconeres, Joaquín (1931) que naix a La Zaida, i Palmira (1936) que naix a Nonasp.
Batiste, l’any 1945, es case en Pepita Tomás Moreno, i segons un cens electoral d’este any treballae de miner a Mequinensa.
Al programa de festes de 1950, hi trobam un anunci que diu: “Bautista Gimeno Vicente, Herrería y cerrajería – Especialidad en cocinas económicas” Calle La Virgen, 28”. Al cens electoral de 1951, diu que l’ofici de Batiste és lo de ferrer”.
No sabem en què moment tanca la ferreria, però al cens de 1955, l’ofici ja torne a ser lo de miner, i per testimonis sabem que treballe a la Carbonífera de l’Ebre o la mina Virgen del Pilar de Mequinesa, a on estarà hasta l’any 1957, en què la família se’n van a viure a Barcelona, treballant de primer al port i després a un taller de metal·lúrgia.
Bautista Gimeno mort lo 22 d’agost de 1990, a l’edat de setanta i un any.
ANGEL VIÑAS MORENO
Los pares són Mariano Viñas Ráfales i Rosa Moreno Andreu, que es casen a l’església de Sant Portomeu de Nonasp, lo 22 de setembre de 1928. Tenen dos fills: Àngel (1929) i Pepito (1933)
Àngel Viñas Moreno, naix lo 23 de juliol de 1929 a Sitges (Barcelona), segurament a n’esta població és a on viuen i treballen los seus pares.
Acabada la guerra civil, la família ara viuen a Nonasp. Lo pare d’Àngel, Mariano, fa de recader, i cada dia va dos voltes a l’estació del tren, per replegar los paquets que porte el tren correu, i pujar-los al poble i entregar-los als destinataris.
La mare, Rosa, es dedica a vendre peix, ho fa a la plaça del Portal, entre lo cantonet del carrer del Tello i lo de la tia Alfreda. Si no ho pot vendre tot, se’n va a voltar lo carrers del poble per acabar-lo de vendre.
Lo fill gran, Àngel Viñas, per un cens electoral de 1951, sabem que treballe de miner, però decideix plegar i posar una ferreria als baixos de casa seua al carrer del Tello. Al cens electoral de 1955, consta com ofici seu lo de “mecànic”, però també d’este any tenim factures que són de treballs de ferrer. També tenim alguns testimonis que ho recorden i que diuen que va tindre la ferreria hasta que se va casar lo 24 de març de 1963, en Josefa Algueró Callizo, de Mequinensa, i se’n va anar a viure al poble de la seua dona.
A Mequinensa continua fent treballs de ferrer i a finals dels anys 70 també d’alumini. Però si preguntem a la gent, segur que tots lo recordam com a “Mequifoto”, en la càmera fotogràfica i fent fotos a totes les festes importants. Àngel Viñas va morir lo 05 de febrer de 2024 a Barbastro i va ser enterrat a Mequinensa.
Àngel Viñas Moreno
FLORENCIO ROC MARCHES
Florencio Roc Marches naix a Nonasp lo 23 de maig de 1948 i és fill de Florencio Roc Llop i Teresa Marches Tena.
Als catorze anys, sols eixir d’estudi s’apunta a CEAC, per fer un curs per correspondència enfocat a fer treballs en construccions metàl·liques. Aquí me diu que tot lo que va aprendre li va servir a Barcelona per a començar en l’ofici.
Als 15 anys, se’n va anar a l’Hospitalet de Llobregat, allotjant-se a ca Emilia “la Rubia”. Allí se va posar a treballar a una ferreria a la Travessera de les Corts, a on hi havia deu o dotze operaris. A n’este taller va aprendre a treballar en plànols, soldar, tallar los materials i conèixer les seues característiques.
L’any 1969 acaba l’etapa barcelonina, ja que ha d’anar a fer la mili a Saragossa. Una volta acabat lo servei militar, un ferrer de Vilalba dels Arcs li ofereix feina i l’accepta. A n’este poble i està durant un any i mig, i aquí aprèn a fer tot tipus d’aladres.
A Nonasp, l’any 1972, obris lo que podrien dir una ferreria tradicional, en la “fragua” per “calentar” lo ferro i forjar-lo; la manxa de ferrer, que ja és un poc moderna i va equipada en un molinet elèctric per fer l’aire; l’enclusa per treballar lo ferro a cops de martell; i totes les eines pròpies d’una ferreria.
Als anuncis dels programes de festes dels anys 70, s’anuncia com “Especialidad en aperos agrícolas”, i és que durant estos anys, los llauradors, es van traure los animals i es van comprar tots tractors, per lo que va haver-hi molta demanda d’aladres.
En l’experiència adquirida a Vilalba, va continuar a Nonasp fent tot tipus d’aladres, cultivadors, tragelles, rolls i lo que li demanaven. Una de les coses que va tindre més èxit, i que ell va dissenyar, va ser un cavador de vinya que “s’acoplava” a l’aladre o cultivador, i que en va fer per tots los pobles del voltant: Batea, La Pobla de Massaluca, Favara… Este cavador va anar a registrar-lo a Saragossa. A més d’estos treballs, feia tot tipus de construccions metàl·liques, portes, balcons, reixes, forja…
Al programa de festes de 1982, a més d’anunciar-se en treballs de serralleria i aladres per tractors, també anuncia que fa treballs d’alumini, i és que, los paletes li diuen que hauria de treballar l’alumini, per lo que es va decidir i va comprar la maquinària necessària per a fer estos treballs. Així va ser com va començar a fer portes, finestres i tot lo que li demanaven. A poc a poc, lo treballs d’alumini van anar a més, i los treballs en ferro es van quedar en una cosa esporàdica per algun client.
Continuant revisant los anuncis del programa de festes, l’any 2005 l’empresa familiar s’anuncie com “Alu-Roc”, i junt en lo nom de Florencio Roc i està lo del seu fill Javier Roc Segura; Al 2012 anuncien una nova tenda d’exposició de cortines a Gandesa; i des de lo 2016 compten en tenda Online per los treballs d’alumini i venda de cortines i cobrellits a mida.
BATISTE ROC – TALLERS JABA
Bautista Roc Marches, naix a Nonasp, lo 06 d’octubre de 1954 i es fill de Florencio Roc i Teresa Marches.
De petit ja l’interessave la mecànica, i sols eixir d’estudi als 14 anys, se va apuntar a CEAC, que ere un Centre d’estudis per correspondència, per fer un curs de Mecànica de Cotxes. Als 17 anys ja l’havie acabat i havie obtingut lo diploma corresponent.
L’any 1972, quan son germà Florencio va obrir lo taller de ferreria, es va posar a treballar en ell, hasta que se’n va tindre que anar a fer la mili. Durant este temps, va aprendre los treballs de ferrer, com fer aladres, cultivadors i altres tipus de feines de ferrer.
Als 20 anys se’n va anar a fer lo servei militar a Valencia, a un “cuartel” d’enginyers. Al poc d’arribar, van preguntar si hi havie algun mecànic, i com ell tenie lo títol obtingut del Centre d’estudis CEAC, lo van fer “jefe” de taller de mecànics. Allí diu que va agarrar molta experiència arreglant cotxes, camions, tanquetes i tots los vehicles hi havie.
Acabada la mili, a l’avinguda Catalunya, ell mateix, es va fer la casa i taller als baixos. A l’abril de 1978 va obrir lo nou taller, i al programa de festes s’anunciave com a “Mecànic de cotxes, reparació de maquinària agrícola, servei oficial Pasquali i assistència tècnica Barreiros”.
Als anuncis dels anys 80, a més de lo dit anteriorment, destaca la fabricació d’ensulfatadores suspeses de 300 i 400 litres per tractor. D’estos anys diu que va vendre 84 motocultors, i que va compaginar lo treball de mecànic de cotxes i maquinària agrícola, en los treballs de ferreria. Destaca que va fer moltes portes per granges de Nonasp i Favara; a més d’aladres, cultivadors, rolls i tot lo que li demanaven.
L’any 1993, Batiste, trasllada lo taller al carrer Maella nº 86, a un local més gran i en més bones condicions. És per estos anys, quan Javier Gil Lombarte, després de fer la mili voluntari a la Creu Roja, es posa a treballar a un taller de ferreria que és die “Higueruela” a Valderrobres. Passats uns vuit anys li fan una millor oferta de treball i se passa al taller “Hermanos Ráfales”, també de Valderrobres, a on estarà dos anys.
A Nonasp, ve l’any 2002 i enganxa com a treballador al taller de Batiste del carrer Maella. És al 2006, quan Javier Gil i Batiste Roc s’associen, i obrissen “Talleres Jaba”, al polígon industrial de la Mitjana. Durant los anys que han passat, Batiste ha continuat fent de mecànic de cotxes i maquinària agrícola; i Javi s’ha dedicat a fer tot tipus de soldadures i construccions metàl·liques. Avui en dia, es pot dir, que és l’únic successor d’aquells antius ferrers…
TALLERS JULIO
Francisco Roc, conegut per tots com “Julio”, i Laura Taverner, es van casar lo 23 de setembre de 1973, i segons ells, lo “Taller Julio” és lo projecte de vida que es van fer.
Laura en catorze anys se’n va a Barcelona a on treballa de perruquera hasta l’any 1971, en què per circumstàncies familiars decideix tornar a Nonasp. Aquí obre una perruqueria al carrer Eres a on treballarà hasta l’agost de 1973, poc antes de casar-se, en què decideix posar punt final a n’esta etapa.
Lo primer treball de Julio, després d’eixir d’estudi, va ser en Anía, que estava construint la carretera de Faió. Després continuarà treballant en diferents feines. Al mateix temps es forma com electricista per mig d’un curs que fa per correspondència en CEAC.
Una volta feta la mili, cap a l’any 1971, s’associa en Manolo Ráfales “Fumarra”, en lo que diu que de sempre havia tingut molt bona relació, i que estava treballant a la ferreria de son sogre al Portal Nou. Fan un taller al carrer Extensión Agraria, i li posen de nom “Talleres Unión”, a on fan treballs d’electricitat, mecànica i ferreria.
L’any 1973, al casar-se Julio i Laura, decideixen començar un nou projecte los dos, per lo que Julio deixa Talleres Unión, i se’n va a treballar dos anys a Flix. Durant este període de temps aprofiten per fer a la carretera de Batea una nau, a on instal·laran “Talleres Julio”. Allí de primer fan treballs de mecànica i ferreria, i en lo temps alumini i calefacció.
A l’any 1982 traslladen a Móra d’Ebre “Talleres Julio”, a on de primer aposten per dos línies de treball: Fabricació d’alumini i calefacció. Al tractar-se d’una població gran, es troben en moltes possibilitats de créixer, ja que troben molt poca competència. Tant és així, que en lo temps decideixen deixar les calefaccions i centrar-se en l’alumini.
L’empresa arriba a tindre cinquanta treballadors i Julio i Laura sempre comparteixen la seua gestió. Estan actius hasta l’any 2012, en què decideixen tancar-la, i es fan càrrec de la continuïtat un petit grup de treballadors que formen una cooperativa.
