Lo 13 de setembre de 1923, lo capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va propiciar un cop d’estat, que va donar pas al règim polític conegut com la dictadura de Primo de Rivera.
Per mantindre lo règim se crea com a partit únic la Unión Patriótica, i a més, el Sometent (Som atents), una milícia ciutadana d’origen català, organitzada per los propietaris per defensar los seus interessos a les “huelgues” dels obrers, i que la dictadura de Primo de Rivera fa extensiva a tot lo país. En los cas d’Aragó és creada lo 25 de setembre de 1923, per lo governador militar de Saragossa, José Sanjurjo.
La revista “Paz y buena voluntad”, que s’editava a Saragossa, era la publicació oficial dels sometents de la 5ª Regió, que estava formada per les províncies de Saragossa, Osca, Terol, Sòria, Guadalajara i Castelló. La publicació recollia disposicions oficials, informació de la vida interna del sometent i articles basats en la finalitat de l’organització.
A Nonasp, en l’arribada del nou règim polític, és substituït l’alcalde Casildo Altés Vallés “Mensiana”, per Mariano Ráfales Llop “Sinyoreta” l’octubre de 1923. A la nova corporació, en sessió de 08 d’abril de 1924, s’incorpora lo mestre dels estudis de Nonasp, Enrique Casaus i uns dies més tard, en sessió de 27 d’abril de 1924, se nomena manescal de Nonasp a Luis González Mange, dos personatges claus del Sometent i la política local d’estos anys.
A la premsa regional, trobam diferents cròniques dels actes i celebracions del règim, la primera d’elles a Heraldo de Aragón del 22 de gener de 1924, a on es pot llegir:
“El día 10, con motivo de la llegada del delegado gubernativo D. Anselmo Loscertales, el alcalde y toda la corporación salieron a la estación y después de los saludos se dirigieron a la casa de la Villa en que se había convocado sesión extraordinaria (…) el delegado visitó los locales de escuelas, matadero y cementerio (…) también visito la Casa del Pueblo (…) el Sindicato y la Iglesia parroquial y a continuación fue acompañado a la estación…”
Los diaris El Noticiero i Heraldo de Aragón, en l’edició de 21 i 23 de maig de 1924, respectivament, se fan ressò de les celebracions per commemorar l’onomàstica del Rei Alfonso XIII. Text corresponent a Heraldo de Aragón:
“Volteo de campanas (…) las calles y balcones aparecieron adornadas con tapices, follajes, etc (…) desfile de niños y niñas de las Escuelas nacionales llevando la bandera de la patria (…) Santo Sacrificio de la Misa, por la salud de su Rey (…) cuadro infantil cantando himnos patrióticos (…) por un coro de 300 niños (…) después de obsequiar el alcalde a los niños, se organizó un programa de espectáculos deportivos para las seis de la tarde, en el espacioso campo de fútbol, donde acudió todo el pueblo…”
Si continuam llegint la premsa, trobam notícies en un alt component de propaganda del règim. Lo diari La Vanguardia, de 26 de juliol de 1924, diu:
“El gobernador ha remitido a Madrid un estado de la organización del partido de la Unión Patriótica de la provincia, demostrando en él el entusiasmo reinante. Cita el caso del pueblo de Nonaspe, que estaba dividido en dos bandos, y que merced a la labor realizada por el delegado gubernativo se han unido ambos bandos, ingresando en la Unión Patriótica”.
Però no tot era tan fàcil per l’alcalde Mariano “Sinyoreta”, ja que Benito Bernús, a les seues memòries diu que la Guardia Civil de Favara, li va demanar que com a alcalde clausurés el Centro Republicà, a lo que se va oposar, dient que primer dimitiria del càrrec, que consentirie fer-ho.
Lo segon problema, i potser, lo més important, va ser conseqüència de l’acord de la sessió de l’ajuntament de 09 d’abril de 1924, en què s’aprova: “…confeccionar las ordenanzas que se crean adecuadas, para poder implantar el cobro de los nuevos arbitrios municipales, a fin de aminorar el déficit en todo que sea posible…”. Lo resultat va ser que a la sessió de 01 d’agost de 1924, vuit dels onze components de la corporació són renovats per haver presentat la seua dimissió. Un dels regidors que no dimiteix és lo mestre Enrique Casaus, que a la mateixa sessió es farà càrrec de l’alcaldia.
Una de les constants del règim, són los homenatges a les figures del Rei i de Primo de Rivera, i los llibres d’actes de l’ajuntament són una bona prova. A la sessió de 22 d’agost de 1924, a proposta del president de la Unió Patriòtica local Miguel Vilella Roc, s’acorda comprar una placa commemorativa de Primo de Rivera; en sessió de 18 de gener de 1925, s’acorda que l’alcalde Enrique Casaus, lo dia 23 vaigo a Madrid, per assistir a l’homenatge als Reis, en motiu de la festa onomàstica; lo 08 de febrer de 1925, s’acorda nomenar als Reis, alcalde i alcaldessa honoraris de Nonasp; lo 29 de març de 1925, s’acorda contribuir en 300 pessetes, per regalar un cotxe que val 8.000 pessetes, al delegat D. Anselmo Loscertales.
Però potser l’acte més important de la Unió Patriòtica i lo Sometent, fos lo celebrat lo 26 d’agost de 1925, en la benedicció i entrega del banderí al Sometent de Nonasp, en una missa de campanya celebrada a la plaça del Portal, en l’altar instal·lat davant de la porta de la capella de Sant Sebastià. A la revista Paz y Buena Voluntad nº 18, es fa una extensa crònica, acompanyada d’un bon grapat de fotos:
“Con toda solemnidad se celebró el día 26 de agosto el acto de bendición y entrega del banderín al Somatén en esta villa. En un artístico altar adornado con los colores nacionales se celebró, a las nueve de la mañana, solemne misa de campaña con asistencia de autoridades y Somatén armado. Al acto asistieron, en representación de la Comandancia General, el Capitán Auxiliar del partido, don Julián Hermosilla, y el Vocal de la Comisión D. Ramón Camas, que cada día da más pruebas de su entusiasmo por la Institución.
Terminada la misa y bendecido el banderín, que es una verdadera obra de arte, donado por el Cabo del distrito, D. Luis González (veterinari), se adelantó la señorita Matilde Casaus (filla de l’alcalde), madrina de la enseña, leyendo unas patrióticas cuartillas y haciendo entrega del banderín al Vocal Sr. Camas. A continuación, dicho señor, en tonos vibrantes, hizo historia de lo que es y deber ser el Somatén, citando algunos ejemplos de la actuación del Somatén catalán y haciendo entrega del banderín al Cabo del Distrito. Este contestó en tonos patrióticos, ofreciendo inculcar a todos, amor a la Institución y la necesidad de agruparse bajo el lema “Paz y buena voluntad”.
A continuación, el celoso cura párroco exhortó a todos los fieles a cooperar a la obra de regeneración emprendida por el Excmo. Sr. General Primo de Rivera, e invitó a todas las personas honradas a afiliarse al Somatén Nacional. Terminó dicho acto dando vivas a España, al Rey y al Somatén Nacional.
Acto seguido se organizó la comitiva para conducir el banderín al domicilio del Cabo de Distrito, donde quedó depositado, trasladándose autoridades y somatenes a casa de la madrina, señorita Matilde Casaus, donde fueron agasajados con dulces y licores, haciendo los honores dicha señorita y sus acompañantes en el acto de la bendición, señoritas Luisa Navarro, Irene y Adoración Gimeno.
Terminados todos estos actos se reunieron autoridades y somatenes en comida íntima, en la fonda de Benito Albiac Cañardo, asistiendo un número de 50, reinando en todo momento la más estrecha unión y entusiasmo por la Institución”.
El Sometent era una organització paramilitar armada, formada fer la gent de confiança de les autoritats i que ajudava de manera activa per mantenir l’ordre públic. És en este context, en què es produeix la notícia que es fa ressò La Voz de Aragón, de 26 d’octubre de 1925:
“En los extramuros de Nonaspe fue sorprendido por el cabo del Someten don Luis González y varios somatenistas, Daniel Rey Vigen, de 45 años, soltero y natural de Vigo. Fue entregado a la benemérita del puesto, porque sus señas coinciden con las de un mendigo reclamado por el juzgado de Falset, como supuesto autor del asesinato de una mujer cometido en aquella población.”
Per lo nou alcalde Enrique Casaus, les coses no devien anar massa bé, ja que lo 21 de setembre de 1925, presenta la dimissió al·legant: “siéndole de todo punto imposible el atender al cargo debido al excesivo trabajo que pesa sobre él y por otras causas que se reserva”. Posada la proposta a votació secreta no és acceptada, per lo que l’alcalde continua en el càrrec, encara que no serà per massa temps. En sessió de 17 de març de 1926, es renova l’ajuntament, ja que han dimitit nou components, hi ha una vacant per defunció i sols continua un regidor en lo càrrec. Lo nou alcalde serà Miguel Vilella Roc “Roc” i tindrà de primer tinent d’alcalde a Luis Gonzalez Mange. L’exalcalde i mestre de xiquets de l’escola, Enrique Casaus, sol·licita que sigo traslladat de poble i a finals d’any abandona Nonasp.
La premsa regional El Noticiero i Heraldo de Aragón, de 23 de març de 1926, fan una extensa crònica de la visita de Primo de Rivera a Casp. De l’assistència a l’acte de la gent de Nonasp, el Noticiero, diu: “Formaron en sus lugares respectivos el cabo de Nonaspe don Luis González y el subcabo don Enrique Casaus…”. Lo diari Heraldo de Aragón, destaca l’assistència de la gent dels pobles de la comarca: “De Chiprana llegaron más de 500, Fabara envió alrededor de 200, Maella estuvo representada con una cifra superior, lo mismo Nonaspe…”. De Heraldo de Aragón, també cal destacar una fotografia d’un grup de somatenistes armats i en la seua bandera, en un peu de foto que diu: “El Somatén de Nonaspe, que fue revistado por el general Primo de Rivera”.
Dins dels actes de propaganda del règim, s’ha de celebrar un “Plebiscito Nacional”, por lo que l’ajuntament en sessió de 08 de setembre de 1926, acorda que la taula que s’ha de formar estigue vigilada per tres persones de confiança: D. Luis González en representació de l’alcalde, mossèn Luciano Royo del Comitè local de la Unión Patriòtica i Ángel Albiac Salvador del Sometent. A més, hi haurà una comissió de senyores composta per Nieves Millán, Ángeles Gayarre i Rosario Álvarez.
Continuant llegint les actes municipals, a la sessió de 05 de juny de 1927, diu: “El próximo día 7 y en el rápido de Barcelona pasará por Caspe el Excmo. Sr. General Primo de Rivera, por cuyo motivo el Sr. Gobernador irá y llegará a Caspe (…) que en ese día vaya a Caspe una Comisión de este Ayuntamiento presidida por el Sr. Alcalde (…) se ha reunido el Ayuntamiento Pleno, Comité de la Unión Patriótica y Somatén, para que esa Comisión (…) exponga al Excmo. Sr. Gobernador (…) las necesidades más urgentes a realizar en esta localidad…”
La revista que s’edita a Casp, i que se diu “Caspe”, a l’edició de 15 de desembre de 1927, hi ha una extensa crònica de la benedicció i entrega de la bandera del Sometent de Casp, i de l’assistència de nonaspins diu: “…de Nonaspe, el cabo Sr. González y somatenes Sres. Albiac, Andreu Albiac (L), Roc y el Secretario del Ayuntamiento Sr. Simó…”
Com hem pogut comprovar, dins d’este període històric, una de les persones més actives del règim és Luis González Mange, casat en Ángeles Gayarre Machín, de la que té tres fills: Luis, Jesús i María, aquesta darrera naix a Nonasp lo 12 de febrer de 1925. Un fet que ho canviarà tot, serà la mor d’Ángeles Gayarre, lo 08 de febrer de 1929.
Això tindrà com a conseqüència, que en sessió de 18 d’abril de 1929, l’ajuntament accepto la dimissió del càrrec de 1º tinent d’alcalde i veterinari municipal, al·legant canvi de residència. També la revista “Paz y buena voluntad”, informa de la dimissió del cabo de districte Luis González per canvi de residència, i lo nomenament d’Àngel Albiac Salvador com nou cabo de districte.
Lo 06 de febrer de 1929, mor la reina María Cristina d’Habsburgo-Lorena, i dels funerals que es fan a Nonasp, es fa ressò La Voz de Aragón, de 09 de març de 1929:
“Se celebraron el jueves en esta villa solemnes funerales (…) de la que fue reina (…) doña María Cristina (…) asistieron el Ayuntamiento, Unión Patriótica, Somatén, así como los niños y niñas de las escuelas nacionales con sus maestros, llevando la bandera enlutada (…) por la tarde, los maestros (…) con unos doscientos cuarenta alumnos (…) les fueron entregadas las moreras enviadas por la Comisaría de la Seda, que fueron bendecidas por el párroco (…) los niños las plantaron en las cunetas de la carretera que conduce a la estación…”
Lo mateix diari, La Voz de Aragón, de 05 de maig de 1929, dona la notícia dels diners arreplegats per la: “Suscripción para erigir un monumento a S. M. la reina doña María Cristina (…) Ayuntamiento, autoridades, funcionarios municipales, Somaten y vecindario de Nonaspe 58,75 pesetas”.
Lo 28 de gener de 1930, dimiteix Primo de Rivera, i és substituït per general Dámaso Berenguer, donant pas al període que se coneix com la “dictablanda”. Per Reial Decret es constitueixen nous ajuntaments, i a Nonasp, a partir del 26 de febrer de 1930, tornarà a ocupar lo càrrec d’alcalde Mariano Ràfales Llop “Sinyoreta”.
Llegint los llibres d’actes de l’ajuntament, veiem com los temps comencen a canviar, i a finals de 1930, arriben notícies de la insurrecció de Jaca, a on són afusellats Fermín Galán i Angel García Hernández, i lo tinent Paco Albiac Franc és empresonat.
Recuperant la lectura de les Memòries de Benito Bernús, mos diu que lo Centro Republicà, l’any 1931 va tornar a celebrar la festa de l’11 de febrer, que des de l’any 1923 no ho havien pogut fer. En la banda de música de la Pobla de Massaluca van anar a casa de l’alcalde Mariano “Sinyoreta”, per donar-li les gràcies que l’any 1923 no autoritzes la clausura del Centro.
Lo 19 de març de 1931, trobant-se reunit l’ajuntament, es presenta una manifestació per demanar l’indult del capità Sediles, que es troba condemnat a mort per los fets de Jaca. Després d’escoltar als manifestants, s’acorda:
“Por haberse presentado una grandiosa manifestación tranquila y pacífica (…) integrada por Sociedades, Entidades, Comercio y el vecindario en causa (…) por unanimidad se acuerda acceder a los buenos deseos humanitarios, y elevar instancia bien razonada al Sr. Presidente del Consejo de Ministros y telegramas al mismo y al Mayordomo Mayor de Palacio, con el fin de que se dignen aconsejar a S. M. el Rey (g. D. g.) la gracia de indulto de la pena de muerte del Capitán Sediles y una amplia amnistía para todos los que se hallen encartados”.
Los esdeveniments se succeeixen molt ràpidament. Lo 12 d’abril hi ha eleccions municipals i a Nonasp guanya la candidatura republicana encapçalada per Mariano Llop Tomás “Calcilla”. Lo dia 14, a Madrid, una volta es coneixen los resultats de les eleccions, el rei Alfonso XIII abandona el país i Alcalá-Zamora en nomenat president provisional de la II República, donant pas a un nou temps.
Durant l’any 2023, los Amics de Nonasp, hem celebrat diferents efemèrides, com los 25 anys del Museu, los 80 anys del cine, 100 anys de la llum elèctrica i los 130 anys del tren a Nonasp, uns fets, que sense cap dubte, mereixent ser commemorats.
Però un número redó d’anys, també mos pot fer recordar a n’alguna persona, i en este cas us proposo que sigo Pilar “la Manxoreta”, ja que lo passat mes de desembre es van complir los vint anys de la seua mort.
Los seus pares eren Portomeu Rams Llop i Florència Taberner Franc, ella de ca “Manxoro”. Se van casar lo 6 de setembre de 1900 a l’església de Sant Portomeu de Nonasp i van tindre set fills: Portomeu (1901) que és mort set dies després; Maria Cinta (1902- ); Francisca (1904-1989); Manuel (1907-1941) mort a Gusen, un camp de treball depenent de Mauthausen (Àustria); Rosario (1909-1910); José (1911-1948); i Pilar (1916-2003).
Pilar és la filla petita del matrimoni, i naix lo 22 de setembre de 1916, a la casa familiar dels seus pares al carrer del Rabal. És batejada quatre dies més tard per mossèn Luciano Royo a l’església de Sant Portomeu. Quan es moren los seus pares, Portomeu l’any 1955, i Florència l’any 1958, se’n va a viure en sa germana María Cinta, al carrer La Muela.
Los meus record de Pilar “Manxoreta”, són dels anys 70 i primers del 80 del segle passat. La recordo com una dona ja gran, i que la seua característica principal era la poca altura que tenia, ja que no tindria molt més d’un metre. Era molt freqüent veure-la passejant per qualsevol carrer del poble, o bé, a la Mardedeu buscant pinyons. Als recents nascuts sempre es parava a conèixer-los i als batejos quan es tiraven les peladilles, es barrejava en tots los xiquets per arreplegar-ne unes quantes.
Lo ser menudeta i el seu caràcter un mica especial, feien d’ella una persona vulnerable, ja que a voltes era víctima d’insults i bromes pesades d’alguns “crios” ja grandets, encara que he de puntualitzar que eren una minoria. La seua reacció, davant la impotència que sentia, era tirar-los alguna pedra, al mateix temps que els soltava un llarg repertori de cagaments. La conseqüència d’estos episodis, era que los xiquets més petits veiessen a Pilar “la Manxoreta” en por, i que en més d’una ocasió, per no creuar-se en ella, anessen a voltar per un altre carrer.
Seria a mitat dels anys 80, potser quan sa germana ja no es podia fer càrrec d’ella, que la van portar a Tarazona, a una residència gestionada per monges. Se va morir a l’edat de 87 anys, lo dos de desembre de 2003, i lo seu cos va ser traslladat a Nonasp, a on va ser enterrada.
Tots los que la vam conèixer, segur que recordam moltes històries d’ella, que ja formen part de les vivències de la gent del nostre poble, i en los pas del temps han passat a formar part de la memòria col·lectiva dels nonaspins.
Fa uns dies lo nostre amic Ignacio Gracia, mos feia saber que estava prevista per Adif la demolició de la casella del ferrocarril del Llentic. La notícia mos va agarrar per sorpresa, ja que no sabíem que havia motivat aquesta decisió tan radical.
Lo diumenge passat, en JM lo Gravat la vam anar a veure, i mos vam trobar que la part davantera de l’edifici s’havia anat tota a terra, caient part de la runa molt prop de les vies del tren, cosa que mos va fer entendre la discissió presa per Adif.
Al terme de Nonasp, hi estan les caselles de Bernola, Llentic, Cap de l’Horta, Sol de l’Horta, Vall de Batea i Tasconeres. Es van construir al mateix temps que totes les infraestructures ferroviàries (1891-1893), i estaven habitades per famílies de treballadors que es dedicaven a la conservació de línia ferroviària.
A la casella del Llentic, sabem per lo cens electoral de 1934, que en aquell moment hi vivien dos famílies: La formada per Manuel Turón Aguilar i Carmen Sanz Ferrer; i José Vicente Sabaté i Agustina Cervera Altés.
Entre 1944 i 1947, es va fer la remodelació dels ponts de la Montfalla i Llentic, en què va ser substituïda l’estructura metàl·lica dels ponts, doblant les pilastres i fent-los de formigó tal com es poden veure avui en dia.
S’estima que en estos anys, entre los dos ponts i van poder treballar més de mil homes. I durant este període, a la casella del Llentic i va haver-hi un destacament de la Guàrdia Civil; al costat de la casella, en direcció al pont de Llentic, es van edificar dos o tres barracons en lliteres per los treballadors dels dos ponts; i enfront de la casella, al l’altre costat de la via es va fer la “ranxería” per donar menjar als treballadors.
Lo pas del temps és inexorable i aquestes infraestructures que han format part del paisatge ferroviari durant molts anys, aniran desapareixent a poc a poc. Ja ho han fet lo moll de l’estació i ara li toca a la casella del Llentic. Per tots los que ho hem conegut mos quedarà lo record, i a més, les fotografies perquè les generacions venidores puguen conèixer lo nostre passat.
Una tarde del mes de gener de 2023, vaig tindre la sort de ser convidada per Alba Cervera a conèixer de la seua mà lo seu actual lloc de treball: lo Barcelona Supercomputing Center (BSC), on fa d’investigadora sènior i coordinadora del projecte Quantum Spain. El Centre Nacional de Supercomputació, està especialitzat en computació d’altes prestacions i gestione el Maremagnum, una de les supercomputadores més potents de tot Europa.
Alba és graduada en Física (UB), té un màster en Astrofísica, Física de partícules i Cosmologia (UB) i la tesi doctoral (UB) Maximal Entanglement: Applications in Quantum Information and Particle Physics, qualificada Cum laude.
Alba és filla i neta de nonaspins que, com tanta altra gent, van haver de marxar del poble en busca de noves oportunitats laborals. És per això que, abans de tot, introduirem la història familiar per, finalment, arribar a la de l’Alba Cervera: la jove promesa de la computació quàntica.
Llorens Cervera Llop, és fill de Justo Cervera Altés, de Casp, i de Prudència Llop Giner, de Nonasp, casats lo 27 de maig de 1916 a Nonasp. Llorens va nàixer lo 12 de desembre de 1931 a Vilella Baixa (comarca del Priorat, Catalunya), a on los seus pares treballaven a la terra. Quan Llorenç tenie sis o set anys van tornar a Nonasp. Tot i la poca edat, anave a treballar en son pare i mai va anar a estudi.
Los pares de Roser, Jordi, Neus i Roser
Roser Roc Andreu, de ca “Nyoto”, es filla d’Isidro Roc Llop i de Sofia Andreu Andreu, los dos de Nonasp i casats lo 29 de febrer de 1936. Roser va nàixer a la casa familiar del carrer Sòl de Vila, lo 18 de febrer de 1937. Als sis anys va començar a anar a estudi i d’aquells anys recorda que sempre li va agradar molt de llegir i estudiar. De fet, un any, dins d’unes activitats de finals de curs, li van donar un premi per llegir bé. També recorda que quan tenia deu anys, va estar sis mesos a Barcelona, i va anar al col•legi en sa cosina, a on diu que va aprendre molt i que va ser una experiència que la va marcar.
Llorens i Roser se van casar lo 25 de maig de 1958, a l’església de Sant Portomeu de Nonasp. Van tindre dos fills: Jordi (1960) i Neus (1965). Llorens va treballar a la mina de les Boqueretes (Miquerensa) durant nou anys, hasta que al setembre-octubre de 1960, va formar part d’un dels primers grups de miners que van acomiadar. Després va treballar les terres familiars hasta l’any 1974.
Roser va fer diferents treballs de confecció i també donave faena a les dones per treballar a casa, com los jerseis que portave de Fabara. També va fer brodats per una casa de Barcelona, i per fer lo transport, la tia Pellera (dona de Casp que venia a Nonasp en lo tren a comprar pells de conill a canvi de fils i agulles) los hi prenia a Casp i després un home li feia lo transport.
Jordi los primers anys va anar a estudi a Nonasp, en lo mestre D. Ángel Barranco. Quan va tindre deu anys, aprofitant que se facilitave la possibilitat d’anar a estudiar a l’Institut de Casp, va formar part d’un grup de catorze o quinze estudiants, que durant quatre anys van fer los estudis a l’Institut de Casp.
Roser i Llorenç lo dia de la boda 25-05-1958
Roser diu “Una volta acabat lo batxillerat, després, per continuar estudiant s’havia d’estar intern a Saragossa o a Barcelona. Naltros vam mirar les condicions al col•legi de Barcelona La Salle Bonanova, per mig de Carmen Núñez, la dona de José Pallisa, que treballaven allí los dos de professors de dibuix. Però sol feen intern de dilluns a divendres, i clar això no podia ser.
Aquell moment, en que estàvem si a Jordi lo portam aquí o lo portam allà, perquè volíem que continues los estudis i a la terra no li calgués treballar, va coincidir en que mon germà José s’havia de casar en una noia que havia conegut a Sant Feliu, i com s’havien comprat un pis, vaig anar jo a portar-li roba i aidar-li a pintar-lo.
Va ser a quan en vam parlar en mon germà i ma cunyada, de que hi havia un magatzem molt gran de fruita, i Llorens podia entrar a treballar fixo i jo per hores. Quan vaig tornar a Nonasp, ho vam parlar a casa, i també los vaig dir que havia vist un pis situat a la Rambla, acabat i per entregar les claus en mà.
A casa, no treballàvem la terra de ningú, sol la nostra, però teníem l’animal vell, i Llorens ja tenia aparaulada la mula de “Sopes”, perquè s’havia de comprar tractor. Com los temps canviaven, també naltros hauríem de comprar tractor, perquè si no, no es podia treballar la terra… així que lo meu pare va dir, per mi ja hi podeu anar, i jo me’n aniré a treballar a Flix, que no vull saber res de la terra. Que estudion los nois…”
Llorens i Roser van marxar de Nonasp l’1 d’abril de 1974, i los fills, Jordi i Neus, es van quedar a Nonasp per acabar lo curs escolar i van passar l’estiu en sons iaios, marxant a Sant Feliu de Llobregat l’1 de setembre.
Llorens i Roser van arribar a Sant Feliu, a les 8 o les 9 de tarde, i ell, l’un demà ja va començar a treballar, i ella, al cap de tres o quatre dies. Llorens diu que “feia l’horari de les cinc del matí a les dos de mig dia i després al “reparto”. I quan tornavem a unes maquines que hi havia d’embossar patates, taronges, cebes, o lo que sigués… Los domenges hasta les dos o les tres anaven en son germà de Roser a descarregar camions. Si havia un hora per fer ere pa mi, jo sempre dia a tot que sí…”.
A n’este magatzem de fruita, eren uns quants socis, i un d’ells va plegar i los demés se van quedar. Van fer un sorteig i al grup de Llorens li va tocar plegar, quedant-se los demés. Roser va continuar treballant.
Llorenç explique que “Al cap de sis mesos d’estar al paro, me va eixir faena al Canal de recs de l’Infanta, que va de Molins de Rei a l’Hospitalet i passa per Sant Feliu. Treballava junt en altres companys, allà a on mos enviaven del canal. Al cap d’un any i mig, lo guarda que se’n cuidava de canal a Sant Feliu se va jubilar, i un dels “jefes” que tenia volia que entres jo, encara que no me pertocava ja que hi havia gent en més temps treballat.
Jordi Cervera
Lo treball de guarda del canal, era com lo de partidor a les sèquies de Nonasp, jo me’n cuidava que no faltés l’aigua i que no s’embossés res. Però de “llimplar” o fer manteniment ja hi havia altres que se’n cuidaven.
Jo a les vuit del matí començava a treballar, però si hi volia anar antes ho podia fer i una volta feta la feina, pos ja estava. Si passava alguna cosa havia de passar per mi, i jo deia, està bé, o no està bé. I segons lo que era donava part a un vocal, i quan los divendres feien junta tots los pagesos més grans s’ho parlaven.
De les finques que se regaven, hi havia unes que s’havien de regar en motor, i los dimarts i dimecres estava tot lo dia engegat i a lo millor no regava ningú. Quan jo vaig entrar, lo primer dia vaig anar a donar volta, i collons, si no hi ha ningú regant, i jo he de estar aquí? Vaig anar al vocal i li vaig dir, mira passa això, jo donaré lo número de telèfon a tots los que han de regar i quan vulguin regar que me trucon, que volen regar demà, jo aniré i engegaré, i quan acabon si no hi ha ningú, jo pararé el motor. Me va dir, pos molt ben fet.
Me vaig guanyar la confiança dels pagesos, i aprofitant això, me van deixar terres per treballar. Feia verdura i tenia arbres fruitals, i per lo consum de casa no mos ho podíem acabar, tot sense pagar ni cinc…”.
Jordi explica que mentrestant ell va seguir estudiant a Sant Feliu. Va estar dos anys a l’Institut que tenie davant de casa, va fer el COU, la selectivitat i després va començar una carrera.
“Volia fer història, però jo mateix me vaig enganyar pensant que no tindria sortida, i me vaig decantar per una que pensava que seria més de profit per la meua vida professional, que era Empresarials. Fent-la vaig veure que no m’agradava. A part, als 16 anys vaig començar a treballar a traves d’un company d’estudis que me va dir que necessitaven una persona a un taller que feien motllos de ceràmica. Vaig començar a treballar sense contracte ni res… Era un senyor que me va ensenyar l’ofici i ho compaginava en los estudis. Quan vaig començar la universitat, acabava de treballar a les dos, i a les dos i mitja començaven les classes. Arribava tard, sense dinar, i a sobre no m’agradava… al cap d’uns mesos me vaig començar a cansar i m’ho vaig deixar”.
“Al 1981 vaig anar a fer la Mili, a Melilla, a Regulars II. Vaig arribar a Cabo 1er, vaig estar un any i va ser una experiència… A Melilla me va agafar lo 23-F. Vaig dormir tota la nit armat, encara que mos van dir que lo que estave passant era un problema en Marruecos, vam estar tot lo dia mobilitzats. De fet, lo 27 de febrer me tocave lo primer permís i sol estava preocupat perquè pensava que no me dixarien fer-lo… perquè realment no sabíem lo que passave… Al final vaig poder telefonar a casa i tots estaven molt preocupats”.
“Quan vaig tornar de la Mili, vaig continuar treballant en aquest senyor, i un dels clients que li fèiem motllos va comentar que necessitava algú per treballar en ell. Jo com no li veia futur allà on estava perquè era un senyor molt gran, no se retirava, però anava cobrant, ja tenia 80 anys… Vaig veure que no tindria futur de cap manera, i li vaig dir pos jo mateix. I efectivament, vaig començar a treballar allí”.
Gemma, Jordi, Gerard i Alba
A n’este nou treball, que estave al barri de Sant Andreu (Barcelona), vaig conèixer a la meua dona, que era la que decorava la ceràmica que feien. Al cap de tres o quatre anys mos vam fer novios. Paral•lelament, a Sant Feliu, anaven a obrir una fabrica per fer figures de bronze i jo me vaig enterar. Vaig enviar lo meu currículum, i casualment lo dia de l’atemptat d’Hipercor (19- 06-1987), pel matí me van enviar un telegrama urgent que me demanaven de la empresa de Sant Feliu. Plegàvem a les tres de la faena, ere divendres, i volíem anar a l’Hipercor a comprar uns complements que me faltaven perquè teníem una boda d’un de la colla, però com que vaig recibir lo telegrama pos ja no hi vam poder anar i vam agafar lo tren directes a Sant Feliu. L’entrevista de treball va anar bé i me van agafar. Quan vam sortir, mon vam enterar que havien fet l’atemptat a l’Hipercor. És una anècdota, però mos vam escapar de miracle.
A esta nova empresa feia motllos per figures de bronze i després ja fonia, soldava, de tot… però els motllos los feia jo, era l’únic. Després de quinze o setze anys traballant-hi, la empresa va quebrar i mos van fotre a tots al carrer. Me vaig trobar de la nit al matí, en quaranta anys, que no tenia res que fer. Vaig començar a enviar sol•licituds i me van dir que hi havia una oportunitat a una empresa que treballava per la SEAT, i hi vaig estar disset anys. Després vaig agafar una sèrie d’infermetats a les cames, vaig estar dos anys en crosses, i ja la opció de treballar ja no es contemplava i vaig arribar a un acord en la empresa, i bueno en estes estic encara, ara per jubilar- me”.
Entremig de totes este vivències, l’11 de març de 1989, Jordi se va casar en Gemma Lierta Revilla a la parròquia de Sant Llorenç, a Sant Feliu de Llobregat. Van tindre dos fills: Alba (1991) i Gerard (1998).
L’Alba va estudiar l’educació primària a l’Escola Pompeu Fabra, després va estar a l’Alzina fent l’educació secundària i el batxillerat i després a la Universitat de Barcelona, on va fer el grau de Física. Li pregunto el perquè d’aquesta elecció:
“Tot comença com totes les carreres, motivada per alguna cosa, i després veus que no t’agrada tant, o després veus coses noves… en el cas de la quàntica jo sóc de la primera generació… quan ja estava fent Física, a dintre de la carrera van posar l’assignatura de Teoria de la Informació, que abans no hi era… llavors jo la vaig agafar, per curiositat, perquè no en tenia ni idea. Em va agradar molt l’assignatura i també el professor. Llavors, el TFG vaig voler que estigués relacionat amb el tema”.
“També m’agradava la física de partícules i no hi havia cap màster per Espanya d’informació quàntica, així que el professor em va dir que el Màster d’Astrofísica, Física de Partícules i Cosmologia (UB) també estava molt bé. El vaig fer i quan el vaig acabar ja tenia clar que volia fer el doctorat. Vaig tornar al professor i ho vam tirar endavant. Quan estava al segon any de doctorat (el 2016), l’IBM va treure ordinadors quàntics al núvol. Llavors era una cosa totalment impensable per tothom, ningú s’ho pensava… se portava molts anys dient que s’estava fent un ordinador quàntic, però ningú ho acabava de aconseguir, però un núvol gratis, tu podies intentar utilitzar-lo… llavors mos van centrar en això. El BSC va decidir fer un grup de computació quàntica, al començar a fer-lo, nosaltres vam formar part del grup, i llavors em vaig centrar en computació, perquè la quàntica son moltes parts, hi ha també comunicacions, hi ha sensors, altres històries… i la computació és una d’elles i en això em vaig centrar”.
“Quan vaig acabar el doctorat vaig anar a Toronto perquè la manera de continuar la carrera investigadora és fer un post-docorat. Un post-doc es que hi hagi un investigador independent, però al mateix temps formes part d’un grup més gran, no pots fer totalment el que vulguis, però ja no ets un estudiant, i vaig anar a la universitat de Toronto i vaig estar dos anys, dels quals un i mig va ser la pandèmia del Covid-19. Vaig aprendre moltes coses i després ja vaig tornar aquí”.
Familia Cervera Roc
Esta entrevista es porte a terme al Barcelona Supercomputing Center (BSC), que és on, molt amablement Alba m’ha citat per contar-me la seua història i ensenyar-me el seu actual lloc de treball. Entre tot això, anem passejant per les instal•lacions d’este impressionant superordinador. Li pregunto com va arribar a treballar al BSC?
“Jo ja coneixia el BSC perquè vaig acabar el doctorat aquí. Quan estava a Toronto buscava opcions per tornar a Espanya. Vaig contactar amb el BSC, per preguntar si tenien alguna oposició per un post-doc per aconseguir tornar i me van dir que s’estava gestant un projecte de computació quàntica amb els fons de recuperació, que havia de coordinar el BSC, i necessitaven algú que el coordinés, que sapigués del tema i tingués experiència en ordinadors quàntics. Vaig pensar aquesta sóc jo… i vaig tornar al setembre-octubre de 2021 en la idea de coordinar el projecte, però també fer investigació. Llavors va coincidir que sortia el Quantum Spain, vaig preparar el projecte en l’ajuda dels d’aquí, i ja vaig començar com a coordinadora del projecte…”.
Graduació d’Alba
“A mi aquest tema sempre m’ha agradat d’anar provant ordinadors quàntics, i tenia experiència en provar més d’un, apart del de IBM, i llavors es lo ideal per portar el Quantum Spain, perquè hi ha moltes parts. La de recerca que són molts grups, jo no decideixo res d’això, però la part d’instal•lar un ordinador quàntic implica saber com funciona la màquina per saber com escriure un projecte, i un cop arribi la màquina saber com funciona per poder donar instruccions a la resta de la gent que la vulgui utilitzar. Això no s’ha fet mai de ficar un ordinador quàntic aquí. Tenim un pla, que esperem que funcioni, però segur que no serà tant fàcil i trobarem problemes de tota classe. És normal, has de saber del tema i al mateix temps tenir interès científic de perquè vols fer tot això…”
Entremig de la conversa, li pregunto a Alba quines funcions té o pot fer el superordinador:
“Cada departament té la seva recerca, però per exemple es fan simulacions d’on anirà el núvol de pols del volcà de La Palma, les imatges del satèl•lit Copernicus venen aquí i en això es fa la simulació de cap a on aniria el pols. Tots los dies hi ha un grup que es dedica al pols saharià, que mira la qualitat de l’aire que arriba a la península i cap a on es mourà, hi ha col•laboració en la AEMET per fer estes coses. Després hi ha gent fent simulacions del cor, com es mou, fins i tot veient que passa si li poses un marcapassos, si funcionarà be o malament, tot en simulació… També on ficar los diferent molins de vent per traure la major eficiència energètica… Aquest xat que s’ha fet famós a Google, això es diu processament del llenguatge natural, es tot un camp de d’intel•ligència artificial, i aquí també es fan moltes simulacions d’això. Perquè això es pugue fer necessites entrenar el model d’intel•ligència artificial amb dades normals”.
Graduació d’Alba
També hi ha un projecte del BSC amb la Biblioteca Nacional per digitalitzar totes las dades, que son milions, posar-ho tot amb ordre i utilitzar-ho per entrenar una xarxa d’espanyol. Un altre projecte amb la Generalitat es la versió catalana que també ho van entrenar i han fet campanya per aconseguir diferents dialectes de la llengua catalana. Que no només sigui el català de Barcelona que es a on hi ha més informació, si no que van demanar que tothom que vulgues participar digués una sèrie de paraules i frases en lo seu accent… el BSC es el que s’encarrega de fer tota la part de simulació i crear aquesta intel•ligència artificial catalana… Hi ha molts altres projectes…”.
Continúa explicant-me en quins projectes està treballant ara mateix
“Jo estic en la part de quàntica i per tant no tenim una aplicació tant directa. La computació quàntica al final es com si estiguéssim als anys quaranta de la computació d’ara i llavors que passa, tots son, diguem, proves de concepte. Són problemes molt simplificats, perquè el nostre objectiu no és superar la computació normal, sinó veure si la quàntica va millorant o no. Si ara hem funciona aquesta cosa amb aquestes dades, que passa si jo tinc un ordinador quàntic mes gran, o sigui, com evoluciona això, si te bona pinta o no. És un model sobretot matemàtic, però ara ho comencem a posar en pràctica, a veure si funciona tant be com pesem o no. Llavors tenim varius tipus de projectes, però tots són com més petits, per aplicacions. Des de intel•ligència artificial a química… però un dels objectius del programa europeu es connectar l’ordinador quàntic amb lo superordinador, de forma que sigui com una part. De fet un superordinador, no es un ordinador, son molts junts, que treballen junts. La idea es que un superordinador tingui varies part: la quàntica, la no quàntica, la que necessitis… Perquè hi ha molts algoritmes quàntics que necessiten una mica de tot, de la normal i de la quàntica… los tipus d’algoritmes com los programen, los fiquem, es part de la investigació que fem”.
Ja estam arribant al final del nostre passeig pel BSC i li pregunto a Alba pels seus plans de futur:
“A dia d’avui tinc clar que vull seguir aquí al BSC, vull intentar de quedar-me de forma més permanent i continuar en investigació, segur, no m’interessa de moment marxar a un empresa… Aquí pots tirar endavant projectes científics molt ambiciosos i això no m’ho pot por oferir ningú més… Per mi lo més interesant és que a part de la ciència normal i corrent que podem fer, és un repte molt diferent del que jo havia vist mai perquè jo com a física-teòrica, això és com molt experimental, al final és com que té estàs canviant de camp, aprenent de superordinador que jo no los havia tocat mai en la vida, és com molt mes ambiciós en aquet sentit i més curiositat per aprendre coses noves i no quedar-te en lo mateix, és com una mica ideal en aquet sentit… Estic molt contenta…”.
Acabada la Guerra Civil i degut a la escasses de productes bàsics de menjar, sobretot a les ciutats, lo govern de Franco va ficar les Cartilles de Racionament, que afectava als productes bàsics de menjar i de primera necessitat. Lo racionament va portar l’aparició d’un mercat negre de tot allò que estava intervingut per l’Estat i que se va conèixer com “estraperlo”. Per vigilar, l’any 1940,es crea la Fiscalia Superior de Taxes, que s’encarrega de vigilar el compliment del règim de taxes establert, persegueix la venda clandestina, proposa i imposa sancions.
Benicio Roc, Joaquina Tomàs i Alícia Roc – Anys 40, a l’estació del ferrocarril a Nonasp
En una revisió que he fet de premsa aragonesa, que es troba digitalitzada a l’Hemeroteca Municipal de Saragossa, he trobat diferents sancions imposades a industrials de Nonasp per no complir en les normes establertes.
La primera és publicada a el Noticiero i Heraldo de Aragón, de 21de gener de 1939, i diu que la Junta Provincial d’Abastos, imposa una multa de 250 pessetes, a Miguel Zurita, per vendre pa en falta de pes. Del “cupo” de farina per elaborar lo pa, a la sessió de l’ajuntament de 2 de juliol de 1939, se diu que s’han concedit 60 sacs de farina al mes. Però molt devia escassejar la farina, ja que lo 30 de juliol de 1939, se diu que un comissionat viatjo a Saragossa per comprar farina, perquè les farineres de Favara i Casp no la poden servir.
Los mateixos diaris, el Noticiero i Heraldo de Aragón, de 3 de setembre de 1939, diuen que se multa en 150 pessetes, a Josefa Melic, per comprar ous a un preu superior a la taxa establerta. Un altre cas que trobam a estos diaris, és lo 30 de desembre de 1939, en una multa de 100 pessetes, a Rosenda Andreu, per venda de carn en condicions dolentes per lo seu consum.
Los molins d’oli i la venda d’este producte és vigilada del molt prop per la Fiscalia de Taxes. Lo 10 de desembre de 1940, a el Noticiero i Heraldo de Aragón, se diu que es multa a Agustín Borraz Andreu, en 1.500 pessetes, per venda d’oli a preus abusius. Los mateixos diaris, lo 24 de gener de 1941, diuen que a Francisco Freixa Roc, se’l multa en 3.000 pessetes, i a la viuda de Miguel Vilella, 1.500 pessetes, los dos per amagar oli. A les edicions de 2 de febrer de 1941, se multa a Casildo Altés Vallés, en 5.000 pessetes, per amagar oli. Lo 5 de juliol de 1941, a José Barberán, en 1.000 pessetes, per amagar oli.
Aquestes notícies, sempre acaben dient, que a més de la sanció econòmica, és decomissat l’oli per la seua immediata distribució al veïnat, i lo tancament dels establiments per tres mesos. En relació a l’oli decomissat, a la sessió de l’ajuntament de 2 d’agost de 1941, es diu:
“Se acuerda que el depósito, de doscientos quince kilogramos de aceite decomisado, ordenado que se venda por la superioridad, se efectúe la venta del mismo en los domicilios en que se haya decomisado, y entre los vecinos que figuran en la lista del último racionamiento de dicho producto, siendo suministrado por partes iguales entre todos ellos.”
Maria Jose i Felipe Rafales Rafales
El Noticiero i Heraldo de Aragón, de 13 de novembre de 1941, publiquen la relació d’establiments que durant lo mes d’octubre s’han tancat per la Fiscalia de Taxes: Exp.366, molí d’oli de la viuda de Miguel Vilella; Exp.367, molí d’oli de Casildo Altés Vallés; i Exp.370, molí d’oli de Francisco Freixa. L’ajuntament, a la sessió de 8 de novembre de 1941, informa de les gestions fetes a Saragossa, on s’han entrevistat en lo Fiscal provincial de Taxes, que ha dit los requisits que s’han de complir per obrir los molins d’oli.
El Noticiero, lo 14 d’agost de 1942, publica la relació de multes del mes de juliol, impostes per la Fiscalia de Taxes, i entre elles trobam una a Gabriel Albiac Franc, de 5.000 pessetes. A més, es diu que la Fiscalia ha decretat a l’expedient nº 4.754, la clausura de Tejidos de Gabriel Albiac Franc.
La darrera notícia de sancions l’he trobat a el Noticiero, de 10 de desembre de 1946, on se publica la relació de sancionats per la infracció del règim de Taxes, en multes que oscil·len de 1.000 a 10.000 pessetes, figurant a la llista Rosenda Andreu Soler.
Si los industrials feien estraperlo, la gent tampoc es quedava enrere. Des de fa uns anys, he replegat testimonis de gent del nostre poble, i lo primer que vull aportar és lo de María José Ràfales Puértolas(1935), replegat a l’hivern de 2018-19, i que va formar part de l’article “Lo forn de Rogeta i pastar a casa”. Així relatava les dificultats de moldre lo blat per obtenir la farina per elaborar lo pa:
“A quan jo era petita, lo pare sembrava blat, perquè del gra se feia la farina per elaborar lo pa. A l’hora de moldre com estava lo racionament, lo pare amb lo carro anava a Favara, perque hi havia un molí on mos podien donar la farina de racionament que mos tocava. Però si n’eixia més de la que tenien assignada al racionament, se la quedava l’Estat i mos la pagaven al preu establert, per lo que sols portàvem lo blat just a moldre. A este molí mos donaven per separat la farina i lo segó, que era la pell del gra de blat.
Lo blat que mos sobrava l’anàvem a moldre d’estraperlo a Riba-roja, on hi havia un molí que lo portava lo pare de l’alcalde d’este poble, que era un home gran. Allí hi anava jo amb 12anys. Marxava amb lo tren de les 12 del migdia, i si tenia sort i era la primera de moldre, al correu de les 5 de la tarde ja tornava en la farina. Si no havia de deixar lo blat i l’un demà havia d’anar a buscar la farina.
A Nonasp, també se podia moldre d’estraperlo que se deia, al molí de farina del Cap de l’Horta i a la Fàbrica de farina de Roc. S’havia de moldre a la nit al ser d’estraperlo. Lo perill no era la gent del poble, ja que tots ho sabien. Eren los de la Fiscalia de Taxes, que a voltes venien. Als molins del poble te donaven la farina del blat barrejada en lo segó.”
Premsa estraperlo de ca Rius
Lo segon testimoni és de la meua mare Alícia Roc(1934),que me contava lo cas de Mariano Andreu Buzón “lo Coixo”, que eren veïns, i se dedicava a l’estraperlo, anant a vendre principalment per pobles catalans, com la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, La Fatarella… D’ell me die: “L’oncle Mariano “lo Coixo” s’arriscava i va tindre sort perquè mai li van dir res. Ell venia productes de primera necessitat com fesols, cigrons, saques de farina, etc. La mare quan necessitava farina li comprava una saca i ell sempre li deixava a bon preu.
L’oncle Mariano a casa seua tenia los productes que després anava a vendre. Però havia d’estar sempre alerta i si se “enterava” que podia haver-hi algun registre dels de la Fiscalia de Taxes, anava a parlar amb la mare per demanar-li amagar a casa nostra les saques de la farina.
Després de donar-li lo consentiment la mare, passava les saques de farina, que a lo millor en podia tindre tres o quatre. Si les tenia a l’entrada de casa seua, les passava a casa i les posava davall de les escales. També recordo que en alguna ocasió les va passar per les galeries que hi havia darrere de les cases. Només passava les saques de la farina, los altres productes com fesols o cigrons, los hagués pogut justificar per lo seu autoconsum.”
Lo següent testimoni és lo del meu pare, Agustín Rius Llop (1932-2015), on explica la importància dels olivers, los molins d’oli que hi havia i com ell recorda que los seus pares feien oli d’estraperlo al mas de la Cova:
“Als anys 40 tota l’horta d’Algars i Matarranya estava plantada d’olivers i va ser així hasta los anys 50 en què va haver una gran gelada i la gent va haver d’arrencar los olivers, ja que se van gelar hasta les soques. Durant molts anys l’oliva va ser considerada la millor collita a una casa de llauradors. La gent sempre deia: “Mentre dura l’oliva, dura la renta”.
Al poble hi havia tres molins d’oli, lo de Roc, lo de Freixa i lo dels hereus de Dionisio Millán. Este darrer lo tenia Casildo Altés “Mensiana” i era lo molí al que la gent portava més olives, perquè dient que era lo que feia l’oli millor. Tenien un motor i pujaven aigua de la sèquia i llavaven les olives a unes piles molt grans que tenien.
Premsa estraperlo de ca Rius
Los dels molins anaven a buscar les olives en un carro als masos i allí per saber les olives que compraven les havien de medir en un doble i lo preu era a tant lo doble. Un doble són uns dotze quilos, però varia el pes de les olives del novembre a les del mes de gener, quan l’oli va ja ha perdut aigua i està arrugada i, per tant, al doble i entren més olives, per això pesa més lo doble i també dona més rendiment. A l’hora de moldre l’oncle Casildo sempre deia: “Per menys de 1.000 duros no perdo la nit al molí.”
Però com l’oli era un producte intervingut per l’Estat, als molins te’l donaven racionat i tenint olives no tenies oli. Això va portar que a les cases la gent compressen o se fessen petites premses per obtenir oli d’amagat.
Naltros quan collíem les olives al mas de la Cova, cada dia fèiem una mica d’oli d’estraperlo. Al tard mos posàvem un remig d’olives al coll i lo portaven a una roca plana que hi havia prop del mas, just a on als anys setanta vam fer lo carregador de la verema, allí havíem portat lo roll de l’era i anàvem posant les olives damunt la roca i entre lo pare i jo les rotllàvem, a continuació arreplegàvem la pasta i la posaven dins d’una galleda de zinc i la portàvem cap al mas.
A quant arribàvem al mas, la mare ja havia fet foc. La galleda de zinc en la pasta de les olives la posàvem a la vora del foc (sense que lo foc hi toqués) perquè la pasta se calentes i de tant en tant, la mare en la mà l’anava remenant perquè tota la pasta se calentes de forma uniforme.
Si la pasta se calenta va entre 40 a 70 graus, l’oli començava a surar i la mare decantava la galleda a la tenalla de l’oli per traure’l. Després sense deixar refredar la pasta la posàvem a la premsa de cofins que teníem per acabar de traure l’oli a la pasta i que sol quedés la sansa. Això ho anàvem fent cada dia, ja que los cofins de la premsa nostra eren del diàmetre d’una boina”.
També vull aportar lo testimoni de la meua mare Alícia (1935), que a més d’explicar com feien l’oli a casa, conta com la seua mare, Joaquina Tomás Moreno (1907-1957), feia estraperlo enviant oli al Prat de Llobregat, un cas que en moltes ocasions explicam al Museu, quan estam davant del roll i premses per obtenir oli:
“La mare li va dir al iaio Tomás, que era paleta, que li fes un piló d’obra a una ‘bodega’ que teníem a casa. Lo piló era la base per instal·lar lo rudimentari mecanisme per l’extracció d’oli. Este piló tenia un sequiolet per arreplegar oli i conduir-lo a una galleda de zinc.
Moli de l’horta
Per fer los cofins va comprar sogueta de trena, que era plana, i la va enrotllar, cosint-la al mateix temps, perquè no si li des-fes lo cofí. Pot-ser que lo cofins tingueren un pam i mig, és dir, uns trenta centímetres. De confins en tenia cinc o sis.
La mare se va fer portar lo roll de l’era a l’entrada de casa i com estava en cimentada podia rotllar les olives. S’havia de tirar-les a poc a poc perquè com lo roll ja pesava molt, era més fàcil rotllar-les.
Per extraure l’oli, anava posant damunt lo piló los confins i la pasta de les olives al mig. Damunt hi posava una fusta dobla d’uns tres dits que servia de base per a pressionar-ho en una barra de fusta, que un extrem se posava dins d’un forat fet a la paret pel iaio Coco i a l’altra punta hi posava un saquet d’arena lligat, que en lo seu pes apretave la pasta.
La mare també comprava oli per la tia Remunda Muner, germana del iaio de Vicent Muner Roc. Ella vivia al Prat i estava casada en l’oncle Mariano Giner, que era parent de la tia Floquensia “la Paqueta” i treballava a l’estació del Prat de guardaagulles. La mare comprava l’oli al molí de Mensiana i a particulars, que com ja ho sabien, anaven a la mare i li dient: “Joaquina que mos compraries l’oli que mos sobre?”
La mare per enviar l’ol i lo posava en uns bots petits que venien, que no serien de mes de deu o quinze litres. Los omplia i després los lligava ben bé, traient prèviament l’aire perquè no glopejo l’oli durant lo transport i delates lo contingut.
Una volta lo bot ja estava preparat, lo posava dins d’una canastra i la tapava en un drap que cosia per damunt. A este drap hi posava un paper cosit en l’adreça escrita. Després anava a l’Estació a facturar la canastra i l’encarregat li preguntava qui enviava lo paquet i la mare sempre deia “Pepita Flores” i també li preguntaven qui l’havia de rebre i també die “Pepita Flores”. Los bots los enviava d’un en un, encà que hagués de facturar dols voltes a la setmana.
Molí del Panyero, després de Dionisio Millán i los Mensianes. Foto de Mario Rius
Aquí no hi havia cap problema, però al Prat s’havia d’anar en conta, perquè hi havia voltes que los de la Fiscalia de Taxes regiraven tots los paquets que arribaven facturats. L’oncle Mariano, al treballar a l’Estació, ja vigilava i quan arribava la canastra de la mare, la posava de part, perquè los de la Fiscalia no la trobessen i quan anava cap a casa, que ja havien marxat tots, la prenia. Allí la tia Remunda s’encarregava de vendre l’oli. La mare feia la faena aquí i la tia Remunda al Prat. Això va durar uns anys, perquè jo era gran i també vaig anar a facturar a l’Estació. A l’abril de 1952, se suprimeixen les cartilles de racionament, posant fi al racionament d’aliments i, per tant, a poc a poc, desapareixent los mercats clandestins de productes de primera necessitat anomenats “estraperlo”. La Fiscalia Superior de Taxes encara tardaria uns anys a desaparèixer, i ho faria per decret de 26 de desembre de 1963.
És fill d’Agustín Llop Vallespí (1886-1953) i d’Alfreda Bielsa Omella (1883-1969), de ca la “Mestresseta” i neta per línia materna de Ramon Omella, natural de Torre d’Arques, que va vindre a Nonasp per fer de mestre de xiquets cap allà l’any 1843, exercint hasta que es va morir lo 23 de març de 1864.
Agustín és lo sèptim fill del matrimoni format per Manueli Rosai, potser, lo fet de ser família nombrosa, fa que de jove se’n vaigo a treballar a Barcelona. Lo cas d’Alfreda és molt paregut, ja que és la tercera de set germans.
Lo primer testimoni que vull aportar és lo de Mercedes Suñer Turón, que me diu: “Agustín de ben jove se’n va anar a treballar a Barcelona, on aprèn l’ofici de sastre. Alfreda, també se’n va a Barcelona de ben jove i treballa servint de mossa a una casa. Allí es fiquen a festejar i se casen. Ell treballa de sastre, i ella té una parada al mercat dels Encants, on ven robes, fils i brodats”.
Lo 17 de maig de 1908, naix a Barcelona, lo primer i únic fill del matrimoni, al que li posen per nom Alfredo. Una particularitat del seu físic que l’acompanya tota la vida és que té la boca torta, i aquí aporto lo testimoni de Marí Carmen Vallespí, que me diu com va ser: “Jo vaig veure fotos d’ell, que encara lo portaven al coll i ja tenia la boca torta. Pot ser quan li va passar no tindria més d’un any. Sempre vaig sentir dir que va ser a conseqüència d’un corrent d’aire d’una broma, durant una tronada molt grossa hi va haver a Barcelona”.
L’any 1917, l’ajuntament, es proposa construir uns estudis nous, i per finançar-los posa a subhasta publica tres edificis municipals. Estos s’adjudiquen al millor postor, que en el cas dels estudis vells de la plaça del Portal, és Agustín Llop Vallespí, per la quantitat de 1.751,25 pessetes; la presó (en l’actualitat propietat dels Amics de Nonasp), a Mariano Ràfales Llop, per 305 pessetes; i un quarto destinat a la venda de carn, i que ja feia temps que no s’utilitzava, a Daniel Maza Giner, per 154 pessetes.
Los estudis de la plaça del Portal, segons se diu en algunes actes de l’ajuntament, era un edifici vell i en malt estat, per la qual cosa que hem de pensar que lo tirarien tot a terra, i es farien una casa nova, tal com es pot veure avui en dia.
Acabades les obres, Agustín i Alfreda, tornen a Nonasp, i ell instal•la la sastreria per homes als baixos de casa seua, a la plaça del Portal. Però lo seu fill, Alfredo, se queda a Barcelona, on amb lo pas dels anys estudiarà magisteri.
Aquí aporto lo testimoni d’Álvaro Llop, que recorda com lo seu iaio li va contar que en una ocasió en què Alfonso XIII va anar a Barcelona, li va poder donar la mà, dins d’un acte en què representava als estudiants. Pot ser que això ho hauríem de situar dins del context de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
Un moment important en la vida de qualsevol jove, era a l’hora de quintar. Segons lo Llibre de Quintes de l’ajuntament, lo 22 d’abril de 1929, vint-i-quatre joves nascuts l’any 1908 formaven la quinta de 1929, tots en vint anys complits, van ser tallats i si no van al•legar cap impediment físic, se’ls va considerar útils per fer lo servei militar obligatori. En los cas d’Alfredo Llop, a la classificació es va declarar apte per ser soldat, amb una altura de 1,773 metres i amb l’ofici de mestre.
Al mateix Llibre de Quintes, hi ha una anotació que diu “al ingressar en Caja ha sido declarado excluido para Servicios auxiliares”. També trobem al llibre de la Comissió Municipal Permanent de l’ajuntament, sessió de 18 de gener de 1931, una comunicació: “Del Coronel Presidente de la Junta de Clasificación y Revisión de la provincia nº78 de fecha 14, participando que el mozo Alfredo Llop Bielsa, nº7 del Reemplazo de 1929, ha sido clasificado “Soldado útil exclusivamente para servicios auxiliares”.
Per saber quin és lo primer poble que Alfredo Llop exercís de mestre, continuarem llegint lo llibre de la Comissió Municipal Permanent, sessió de 22 de març de 1931, on s’informa d’una comunicació que diu que amb data de 16 de març, l’han designat com Mestre Nacional per l’escola de Moyuela (Saragossa) i se demana que se li entrego a l’interessat per lo seu coneixement.
Com Alfredo ja festejava en Julia Vallespí Vidal(1912-1983), potser que lo fet de tindre plaça de mestre i les dificultats per desplaçar-se pròpies del temps, faran que durant les vacances d’estiu, ficon lo dia per celebrar la boda. Se casen lo 21 de desembre de 1931, coincidint en les festes de Nadal, a l’església de Sant Portomeu de Nonasp i fan de testimonis lo secretari de l’ajuntament, Miquel Simó Solé i lo mestre de l’escola de Nonasp, Enrique Muñoz Gómez.
Encara que la residència la tenen a Moyuela, on Alfredo té la plaça de mestre, Julia ve a Nonasp a tindre lo primer fill del matrimoni, on tenen tota la família. Naix a finals d’any de1932 i li posen per nom Cèsar.
A la Gaceta de Madrid, d’11 de setembre de 1934, se publica que Alfredo Llop és traslladat de l’escolade Moyuela, a l’escola unitària de Capçanes (Tarragona). A este poble hi estarà hasta que en el transcurs de la guerra civil és mobilitzat, i formarà part de les Milícies per la Cultura, que tenen per objecte l’alfabetització dels soldats enviats al front.
A l’Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona, es conserven 2.282 fitxes d’inscripció a les Milícies de la Cultura. I entre elles, hi està la d’Alfredo Llop, de la que he pogut obtindré una còpia digital. Per la lectura de la fitxa, sabem que lo Comissari del C.R.I.M. (Centre Reclutament i Instrucció Militar) lo proposa per les Milícies de la Cultura; que és mestre de 1ª ensenyança a Capçanes; que està vinculat al PSUC i afiliat al sindicat FETE (Federació de Treballadors de l’Ensenyança) des d’agost 1936; los avals són del PSUC, FETE i Centro Republicano de Izquierda de Nonasp.
Com molts altres soldats republicans, amb lo final de la guerra passa a França, però no hi estarà gaire temps, ja que lo mateix any 1939, és sotmès a un Consell de Guerra. A l’expedient de depuració diu: És nascut a Barcelona, pedania d’Hostafrancs; residencia a Capçanes, comarca del Priorat; condemnat a una pena de vuit anys d’inhabilitació especial.
Lo Consell de Guerra, potser se celebra los primers mesos de 1939, ja que sabem que Alfredo Llop, al mes de juny es troba a Nonasp. L’ajuntament en sessió ordinària de 18 de juny 1939, acorda donar part al Governador Civil de la conducta improcedent del Secretari D. Enrique Ramos i nomenar a Alfredo Llop com a Secretari habilitat mentre és resolt la situació.
En sessió de 25 de novembre de 1939, és ratificat amb lo càrrec de secretari habilitat i continuarà exercint hasta la sessió de 27 de gener de 1940. L’un demà, 28 de gener, l’ajuntament se reuneix en sessió i diu que com ha quedat vacant la plaça de secretari, sé nomene provisionalment per ocupar lo càrrec a Antonio Ribot Mullerat.
Lo fet de deixar lo càrrec de secretari, me porta a pensar que és rehabilitat per exercir de mestre. Dels següents anys poca cosa sabem, però cal destacar que al gener de 1941, naix a Nonasp lo segon fill, al que li posen per nom Alfredo. Per saber los pobles en què exerceix de mestre d’Ensenyança Primària, ho farem llegint a Daniel Maza, a la revista Lo Portal nº64, de maig de 1989, l’article “Adiós a un maestro”, on a més de citar Moyuela i Capçanes, diu que també va estar a Sant Vicenç de Calders, Alió, Amposta i Flix. D’esta darrera població, Alfredo Llop, ja ve a Nonasp, on l’un de setembre de 1956, pren possessió en propietat de l’Escola Unitària nº 2.
Continuo llegint l’article de Daniel Maza, per saber en què condicions se trobe els estudis de Nonasp: “La escuela que se encuentra D. Alfredo, està pràcticament en ruinas: los tejados llenos de goteras, convierten las aules en auténticas piscines los días de lluvia; las viejas puertas no cierran; y por las rendijas de las destartaladas ventanas se cuela el aire frío del invierno (…) Así empiezan unos años de constante actividad, en los que D.Alfredo hace todo tipo de peticiones al Ayuntamiento, cuyo último objectivo es aconseguir para las escuelas un mínimo de confort y equipamientos”.
La lectura dels llibres d’actes de l’ajuntament, me confirmen lo que escriu D. Maza, ja que són moltes les sol·licituds i acords per arreglar retretes, finestres, blanquejar, fer taules noves i més coses. De tots los acords vull destacar alguns que mos poden aidar a conèixer a este mestre nonaspí.
A la sessió de 19 d’octubre de 1957, s’acorda la creació d’un Coto Escolar: “Vista la instancia de D. Alfredo Llop Bielsa, de que sea cedido a la Escuela que regenta el terreno denominado Cuesta de Matarraña, Cuesta del Sot y Cruceta (…) de unes 5 hectáreas para crear el Coto Escolar forestal, institución que tantos beneficiós educatives y económicos ha de proporcionar a la infància y juventud y dado el entusiasmo que el referido Maestro tiene por la obra educativa, se acuerda concedir la ocupación a la Escuela, con el exclusivo fin de que se cree el Coto Escolar…”
Un altre acord important, lo trobem a la sessió de 28 d’octubre de 1961, on Alfredo Llop impulsa la creació de l’escola de pàrvuls:
“Reunida la Junta Municipal de Educación Primaria (…) el Sr. Alcalde manifiesta la necesidad ineludible que siente la población (…) de crear una Escuela de Párvulos (…) Que la población infantil comprendida en la edad escolar como párvulos es en lalocalidad de 36 niños y 31 niñas (…) y que justifica la aspiración de contar con Escuela de Párvulos (…) Los assistentes exponent su conformidad (…) y acuerdan se inicie el expediente de sol·licitud de creación de una Escuela de párvulos (…) firman los asistentes… L. Freixa, A. Rupérez, A. Barrachina, Balbina Navarro,D. Reyes, María V. Cubeles, Germán Fernández, Rdo. D. Doroteo Juan (…) Nonaspe a 28 de octubre de 1961. VºBº El Alcalde Presidente de la Junta Municipal Ángel Gimeno; El Secretario de la Junta Municipal Alfredo Llop Bielsa”.
A més de la labor de docent, comparteix responsabilitats públiques. Poc temps després d’arribar a Nonasp, a la Comunitat de Regants de Matarranya, lo secretari Joaquín Gimeno renuncia al càrrec per motius de salut, i és Alfredo Llop qui lo substituirà per acord de Junta General de 6 de maig de 1957, firmant la darrera acta de secretari lo 10 de juny de 1984. D’este temps, cal destacar les obres de canalització de les sèquies de Matarranya i Llentic i Sot durant l’hivern de 1982-83, amb un pressupost de 44.140.223 pessetes.
També és nomenat “concejal”, lo 2 de febrer de 1964, al renovar-se parcialment l’ajuntament que presideix Ángel Gimeno Comella. Lo 5 de febrer de 1967, hi ha una altra renovació parcial, i ara és nomenat tinent d’alcalde. Ocuparà este càrrec hasta la sessió de 7 de febrer de 1971, en què és cessat de la corporació que ara presideix Luis Freixa Domenec.
Després d’exercir de mestre durant quaranta-quatre anys, D. Alfredo, que era com lo coneixíem tots, se jubila a l’estiu de 1975, amb 67 anys complits, una volta acabat lo curs escolar. Entrevistats alguns alumnes seus, vull destacar lo testimoni de José Albiac Altés, que recorda d’ell: “Quan explicava història tothom estava en la boca oberta, tots escoltàvem”. Mari Carmen Vallespí, me diu, que a més del treball que feia de docent: “Ell tot l’any, de dilluns a divendres, als baixos de casa seua, feia repàs i a més ensenyava a escriure a màquina”.
Lo 17 d’octubre de 1976, Alfredo Llop i Julia Vallespí, se desplacen a Capçanes, on li han preparat un homenatge. Per les fotografies d’aquell dia, es pot deduir que el primer acte va ser una missa amb tots los exalumnes, després van anar tots al col·legi on es fan una foto de grup, los parlaments propis d’un homenatge i entrega de placa commemorativa per Alfredo i ram de flors per Julia.
Los anys van passant i l’un de novembre de 1983, mor a Nonasp Julia Vallespí i això tindrà com a conseqüència que al cap de pocs mesos, Alfredo es trasllado a viure a Casp amb lo seu fill César. A finals de 1988, l’ajuntament que presideix José Albiac Altés, decideix posar-li al Col·legi de Nonasp, lo nom d’Alfredo Llop, i a la sessió de 12 de gener de 1989, acorda los actes per celebrar-ho: “A propuesta del Sr. Alcalde, la Corporación acuerda por unanimidad, la celebración de un día festivo para commemorar el nuevo nombre del Colegio Público de la localidad, cuya actual denominación es “Colegio Público D. Alfredo Llop Bielsa”. Se acuerda proponer al Consejo Escolar el día 23 de abril, San Jorge, para la celebración de dicho acto. Igualmente se acuerda encargar la placa commemorativa y hacer llegar invitación a D. Alfredo Llop Bielsa y al Ministerio de Educación para que asista algún representante del mismo”.
Per saber com van acabar les bones intencions de celebrar l’acte, ho farem lleguin Lo Portal nº 63, del mes d’abril 1989, on Daniel Maza, diu:
“Con motivo de haberse puesto el nombre del maestro jubilado D. Alfredo Llop Bielsa al Colegio Público, se acordo celebrar un acto de homenaje a dicho maestro el día 23 de abril, descubriendo una placa en la fachada del Colegio dentro de los actos previstos para el día de Aragón. Con la conformidad del Consejo Escolar, se invito a los actos a la Delegada de Educación, la cual confirmo su asistencia siempre que se cambiara la fecha del acto, por lo que se decidió trasladarlo al día 21 viernes; puesto al habla el Sr. Alcalde con D. Alfredo, excuso éste su asistencia por la edad y su precario estado de salud, por lo cual se decidió suspender los actos programados”.
I si continuem llegint a Daniel Maza, a Lo Portal nº64, de maig de 1989, a l’article “Adiós a un maestro”, mos compte lo final d’esta història: “El pasado mes de mayo, en precario estado de salud, fue trasladado a una clínica de Zaragoza, donde, tres una delicada operación de hígado, falleció el día 24 de dicho mes, a los tres días de ser operado”.
