Dissabte, 13 de setembre. Sessió formativa per aprendre a fer i editar fotografies amb el mòbil, a càrrec de la fotògrafa Alyona Sorokina. Divendres, 19 de setembre, 19:30h – Museu Etnologic – Presentació del llibre de Patrici Barquín «Se va solsint. Otra forma de ver el mundo» Dissabte, 20 de setembre, 22 hores – Centro Polivalent – VIII Nit d’Estiu – «150 aniversari de la construcció del Castellet de Faió» Domenge, 21 de setembre, 11 hores – Castellet de Faió – Explicació de les funcions com a torre de senyals òptiques. Dissabte, 27 de setembre, 18:30 hores. Al Centro polivalent, projecció del documental «Carretera a Gusen» Dilluns, 29 de setembre, 18:30 hores. Saló d’actes de l’Ajuntament. Inauguració exposició fotogràfica «Nonasp de Foto 2022, 2023 i 2024» Dilluns, 29 de setembre, 19 hores – Museu Etnológic – Presentació del llibre de Carmelo Marcén «Ecorrelatos inacabados. Sin fecha de caducidad».
Lo 25 de juliol de 2025, vam fer una reunió de treball a l’Ajuntament de Nonasp, estant present l’alcalde Fernando Taberner i membres de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), com la presidenta Anna Soriano, la secretaria Cèlia Badet i la Pepa Nogués, col·labora dels Amics de Nonasp en diferents treballs passats. De l’Associació Amics de Nonasp vam estar presents a la reunió Mario Rius i JM Ràfales.
Lo motiu d’esta trobada ere la preparació de la 32a Trobada Cultural de l’ASCUMA, que enguany es farà a Nonasp, lo dissabte 4 d’octubre.
La iniciativa de fer esta trobada, al seu moment va ser d’Hipòlit Solé, que durant molt de temps va formar part de la junta d’ASCUMA, sent president o secretari en diferents anys.
La d’enguany sirà la tercera volta que la cultura del Matarranya promoguda per l’ASCUMA es reunís al nostre poble, ja que al 1993 i al 2004 ja es va celebrar a Nonasp, i que espera’m que no sigue l’última, la qual cosa voldrà dir que esta manifestació seguis estant viva.
La reunió va anar com no podie ser d’altra manera, molt bé, acordant los diferents actes que es portaran a terme durant la jornada. Quan estigue tot tancat ja s’anunciarà pa que tothom conegue el programa detalladament.
Lo diumenge 15 de juny vam anar a la vila veïna de Favara per veure una indústria del passat i que avui en dia aquestes estan dins l’apartat anomenat com a Patrimoni industrial, fent referència a aquelles fàbriques que al seu moment van ser molt importants i que el pas del temps ha fet que quedon obsoletes per al treball que portaven a cap.
Estic parlant de la Farinera del Valen, actualment aquell edifici pertany a Mari Gallinat i Javi Ollés, a on viuen desprès de la reforma que van fer a l’edifici. Gràcies a ells aquella fàbrica l’han sabut conservar, i és prou important remarcar aquest fet “conservar”. Moltes voltes, massa diria jo, Patrimoni –en majúscula- d’aquesta mena acabe tirat, destruït i perdut per sempre, a voltes per falta de sensibilitat cap a les coses del passat, i que en bona part estan dins de lo que coneixem com a cultura, perquè no oblidem que recuperar, conservar i protegir aquestos materials també és recuperar, conservar i protegir la cultura.
A les 18:00 hores vam fer cap a la casa de Mari i Javi, al carrer Indústria, que segons em va contar Pedro Gallinat, el nom li van posar per los diferents negocis que allí hi havia concentrats, la fàbrica de pilotes Meseguer, 2 molins d’oli, la mateixa farinera i fins i tot un corral de bestiar.
Lo negoci de la farina ja venia del segle XIX, encara conserven una part de les moles de pedra que rotaven a partir de la força d’un embarrat, politges i corretges, amb la força que transmetia un motor elèctric.
Lo molí va evolucionar i l’any 1952 se va reformar, instal·lant un nou sistema en què a partir de 3 molins elèctrics transformaven lo cereal en farina, per conductes de fusta, lo producte obtingut pujava al pis superior a on unes màquines cernien i separaven la farina i el sègol fins a obtindre el producte final refinat sense cap impuresa.
Interessant de saber són alguns detalls que Pedro va contar-me, com ara que a ell li van dir que aquella nova farinera va costar 70.000 pessetes de l’època, en què un treballador de la mateixa fàbrica cobrave 7 pessetes de jornal, per tant, aquella fàbrica va costar 10.000 jornals de treballadors. En les 24 hores del dia que funcionava en plena campanya podia fer fins a 10.000 quilos de farina -quants pans i barres podien fer-se en tants quilos!!!!-. Un altre detall important que Pedro va saber és que el muntador d’aquell molí de farina, va dir que era dels més grans que havia fet la seua empresa a l’Aragó.
És increïble i espectacular veure el bosc de conductes de fusta que pugen i baixen a les dos altures en què està tot el conjunt muntat, en diferents angles, que van i venen, que volten i revolten, l’enorme embarrat en lo seu munt de politges i corretges que transmetrien la força motriu per poder funcionar tot lo sistema. Los quadres elèctrics en la seua base de marbre, a on estan los amperímetres i voltímetres per controlar les tensions i corrents, a més de la velocitat, hi ha fins i tot un gran ventilador muntat a la barra principal que amortiria les calors dels estius, que és quan tenie que funcionar la fàbrica. Tot el conjunt és una meravella no més de contemplar-lo, veure com funcionave ja seria espatarrant.
A la part baixa a una cantonada està l’oficina de fusta treballada, pintada de negre que impose serietat, en vidres glaçats, la parella de finestretes de vidre per a on atenien la gent, fins i tot l’oficina és una passada, és un transport al passat, en los seus arxivadors per a tindre tot el negoci controlat, resumin una meravella i tot aquest conjunt lo tenim aquí mateix a davant dels bigots i no ho sabem.
Una tarde molt xula, a on vam poder xalar de veure PATRIMONI industrial EN MAJÚSCULA, moltes gràcies a Javi, a Mari i a tota la família, que han sabut preservar un material d’un final inevitable, un patrimoni que al seu moment va fer que molts favarols i també nonaspins podien vendre els cereals al costat de casa i obtindre una farina de qualitat per a fer… lo pa nostre de cada dia.
El diumenge 18 de maig a primera hora de la tarde, Mario i jo vam anar a la població montenegrina de Lalueza, i a què vam anar?, podeu pensar algú dels que llegiu aquesta crònica.
Ja sabeu que cada any intentam fer al nostre museu un espai nou, i el que estam preparant si tot va bé per enguany és la farmàcia. Per a poder fer aquest ofici, ja fa anys que anem guardant medicaments antius, així com mobiliari i altres peces relacionades.
Santiago Vilella Barrachina, nonaspí, farmacèutic i que a més és fill de farmacèutica, Angelita Barrachina Mullerat, quan va saber que estàvem preparant el nou espai, va oferir-nos els mobles que la seua mare tenia a la farmàcia de Nonasp als anys ’50 del segle passat. Aquestos mobles els van fer a la fusteria de l’oncle Emilio Gimeno Comella, per tant per naltres allò si cap encara tenia més valor. Mobles de farmàcia i fets a Nonasp, fantàstic!!!
Tornant al viatge que dia al principi, vam arribar a Lalueza a on mos esperava Santiago, el primer que vam fer és veure la farmàcia que durant gairebé 40 anys ha regentat, i que actualment ja conduís el seu fill Miguel, igualment farmacèutic.
Tot seguit vam anar a carregar lo mostrador i la vitrina de la vella farmàcia que Santiago ha guardat durant tants anys, que a més del vincle emocional –eren de la seua mare- encara feia servir per a tindre medicaments.
Desprès de carregar vam anar a veure l’exposició que tenen a aquest poble sobre l’espart, d’aquesta planta se feien sogues per a poder lligar garbes de cereal, d’alfals, o altres faenes. Santiago ha fet una publicació sobre el procés d’aquesta planta des que s’arranca fins a ser convertida en sogues –vencills- per a fer diferents treballs. Va regalar-nos aquest llibret que porta per títol “Los esparteros de Lalueza” a on conte tota la transformació de la planta a més d’explicar el context històric d’aquest treball a la població de Lalueza. Santiago amablement mol va firmar i dedicar als Amics de Nonasp.
Per a guiar-nos per aquesta exposició, que està a un local cedit per l’ajuntament als baixos de la casa consistorial, a més de Santiago estave també present el senyor Feliciano Gascón Sanz de 87 anys que durant molts anys va dedicar-se a tot el treball que comportava la transformació de l’espart.
Lo senyor Feliciano va contar-nos tot el procés en passió, que com li va dir Mario naltres al museu les visites guiades les explicam igualment de manera apassionada. Lo senyor Feliciano va regalar-nos un parell d’aquestos vencills que incorporarem al nostre museu.
Una tarde molt profitosa, peces per la farmàcia de primera categoria i molt nonaspines, una tarde formativa en què vam aprendre un ofici del passat, moltes gràcies a Santiago i al senyor Feliciano.
Lo dissabte 8 de març de 2025, vam anar a Saragossa, a la galeria d’art Cristina Marín, a veure l’exposició «Entre hierro y acero» de l’escultor nonaspí Santiago Gimeno, qui mos havie convidat a veure-la i mos va recibir per explicar-nos-la.
A Santiago Gimeno Llop (Nonasp, 1952) la passió per l’escultura li ve de petit quan, a l’ebenisteria de son pare li va ensenyar a fer servir les ferramentes d’este ofici. Als 16 anys va entrar a l’Escola d’Art de Saragossa on, posteriorment, al 1989, va passar a ser professor titular de talla i fusta. L’any 2009 va ser nomenat acadèmic de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Luis, de Saragossa. Al llarg de la seua carrera com a escultor ha obtingut importants premis com el de l’Associació Aragonesa de Crítics d’Art, el VI Premi Isabel de Portugal de Arte i el Premi Internacional de Escultura Ángel Orensanz, entre altres. També va guanyar l’any 2012 un dels dos premis del Concurs Puerto Venecia, i el 2016 va guanyar el concurs d’escultura Pikolin i el seu disseny va passar a ser la nova i emblemàtica Torre Pikolin.
Lo divendres, dia un de març de 2025, a les set de la tarde, estàvem al Museu de les Terres de l’Ebre d’Amposta. Havíem set convidats per lo director de serveis territorials del Departament de Cultura a les Terres de l’Ebre i la directora-gerent del Museu de les Terres de l’Ebre, per assistir a la presentació de la targeta digital, a on es recullen les actes de la “XVIII Jornada d’Etnologia de les Terres de l’Ebre”.
Esta jornada, es va celebrar al desembre de 2021, al Museu de la Mar de l’Ebre, a La Ràpita, per parlar dins de la temàtica de “El món mariner”, de la construcció naval, navegació i pesca, fluvials i marítimes.
Los Amics de Nonasp, vam ser un dels convidats a participar a n’esta jornada, per parlar de la pesca tradicional a Nonasp, als rius Matarranya i Algars.
La intervenció va anar a càrrec de J. M. “Gravat”, que va començar parlant d’on es troba Nonasp, de la nostra associació i lo museu etnològic. Després de situar-nos al mapa, ja va entrar en matèria, parlant dels nostres rius i los peixos que l’han habitat, com les anguiles, barbs, madrilles, pigots…
Després va continuar donant a conèixer les antigues tècniques de pescar al nostre poble, com la pesca en reixaga i cremaller, en botifarres (dinamita), en estremall (xarxa feta de tres malles), en un mall picant a les roques, en lleiteroles, a xarpa…
Los Amics de Nonasp, volem donar les gràcies al Museu de les Terres de l’Ebre per haver-nos convidat i poder donar a conèixer les antigues tècniques de pesca. Però lo més important, donar a conèixer lo nostre museu i lo nostre poble.
