Enguany, lo 17 i 18 de juliol, es compleix lo 90 aniversari de l’inici de la Guerra Civil espanyola, en un fracassat cop d’estat per part d’un grup de militars contra lo govern elegit democràticament de la Segona República, conegut com del Front Popular. Segurament, l’aniversari serà un bon motiu per a molts per parlar de la Guerra Civil, però en lo meu cas, ho faré dels últims dies de la República, centrant-me en lo període comprés entre l’1 de gener de 1936 i lo 18 de juliol de 1936, per veure com ere Nonasp, com vivie la gent i les seues inquietuds.
Per saber quina població tenie Nonasp, ho farem per mig de l’acta de la sessió de l’ajuntament de 2 d’abril de 1936, a on s’informe que ha estat exposat al públic lo Padró quinquennal d’habitants. La població de dret és l’empadronada, independentment d’on es trobe, i són 923 homes i 904 dones presents a la localitat; i 21 homes i 44 dones absents; fent un total de 1.892 habitants.
Per lo cens electoral podem saber de molts dels oficis dels hòmens, ja que les dones tret d’alguna excepció totes se’ls posa «Sus labores». L’agricultura és l’activitat principal i de llauradors en trobam 322; de jornalers 118; los que tenen negocis de roba, comestibles, tavernes, compradors de productes agrícoles, consten com «Del comercio», i n’hi ha 17, paletes 8, pastors 11, fusters 4, ferrers 4, carnissers 2, barbers 4, fondes 2, a més hi ha cafeters, esquiladors, moliners, soguers, fabricant de cistelles de vímet, electricista…
Les principals indústries locals són per transformar los productes agrícoles. Hi ha dos molins de farina, un de la viuda de Matías Latogeta i l’altre de D. Victoriano Claramonte; quatre d’oli, de Francisco Freixa, Miguel Franc Sasot, Casildo Altés Vallés i Miguel Vilella Roc; i cinc forns de pa, de Miguel Zurita Andrés, Raimundo Alañá Navarro, Pedro Suñer Andrés, Pablo Orta Orta i Francisco Pallisa Laporta.
De personal que es pot classificar com a servidors públics, als estudis hi estaven los mestres Enrique Muñoz Gómez i Leopoldo Ruiz Vera, i les mestresses Natividad Moles Miravete i Pilar Pérez Hernando; los doctors eren lo titular José Macipe Indurain i lo nonaspí Emilio Ribot Mullerat, que exercia com a particular; la plaça de comare o partera la ocupave Genoveva Solé Vallespí; farmacèutic ere Alfredo Castañer Franc; menescal Juan Manuel Algar Repollés; secretari d’ajuntament Miguel Simó Solé; cap d’Estació de ferrocarril Antonio Cruxent Monclús; carter Francisco Masip Pueyo; i vicari Luciano Royo Martín.
L’ajuntament havie sigut triat a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, i estave format per l’alcalde, Mariano Llop Tomás, i los regidors Agustín Reyes Comas, Cándido Soler Gimeno, Agustín Ráfales Vidal, Jacinto Borraz Puértolas i José Borraz Andreu, tots regidors del Centro Republicà; Mariano Ráfales Llop, independent; Joaquín Ráfales Albiac i Santiago Gimeno Salvador, regidors del Sindicat Agrícola.
Mariano Llop Tomás (Calçilla) Alcalde de Nonasp
Lo nou ajuntament republicà, l’any 1931, havie canviat los noms d’alguns carrers, i los havie posat noms segons els nous temps: La plaça de l’Església és Pi i Margall; carrer Nou és Ramón i Cajal; lo carrer de la Presó és N. Salmerón; lo carrer San José és F. Ferrer i Guàrdia; lo Portal és la plaça de la Libertat; lo carrer Maella és carrer de la República; lo carrer Mardedéu és Joaquín Costa; plaça de Sant Joan és Fermín Galán; i la plaça de Santa Llúcia és García Hernández.
Però lo carrer que se li havie canviat lo nom, i segurament lo més simbòlic per la gent de Nonasp, ere lo carrer Major, que se li havie posat lo nom del nonaspí Francisco Albiac Franc, que va participar en la insurrecció de Jaca, i a on van ser afusellats Galán i Garcia. Paco Albiac, que ere tinent, va ser condemnat a 12 anys de presó, i empresonat al castell militar de La Mola, situat a l’illa de Maó (Balears). Al proclamar-se la República, va ser posat en llibertat, i van ser molts los homenatges que se li van fer, ja que es va convertir en un dels herois de la República. Dins del període de temps que analitzo, lo diari La Vanguardia, de 16 de juny de 1936, informe del nou destí del militar: «Han sido destinados al batallón de la Guardia Presidencial (…) el teniente don Francisco Albiac Franc”.
Los llibres d’actes de l’ajuntament són una important font d’informació, un bon exemple lo trobam a la sessió de 2 de gener, a on s’aprove un pressupost municipal per 1936 de 42.600 pessetes. Dos acords interessants los trobam a la sessió de 8 de març, un d’ells diu: «Se acuerda que sean publicadas las cuentas de 1935 en un centenar de ejemplares, encargándose de ello “La Tipográfica” de Caspe, para luego ser repartidos a las Sociedades, Entidades, Comercios, pueblos limítrofes y Centros oficiales.»A l’altre acord, lo depositari municipal Casildo Altés, informa dels moviments de caixa de l’any 1935, i diu que hi havie en caixa de l’any anterior 13.556,02 ptes; ingressat 41.960,59; pagat 41.444,62; quede per l’any 1936, 14.071,99 ptes.
Una de les característiques de la Segona República, va ser que per primera volta l’Estat ere formalment laic. Això va tenir lo seu reflex en una divisió entre actes religiosos a càrrec de mossèn Luciano Royo, i los civils, a càrrec del Jutge municipal, Agustín Andreu Navarro, i lo secretari de jutjat, Manuel Llop Llop. Lo primer semestre de 1936, es van fer 7 enterraments civils i 7 per l’església; de 14 nascuts, sols 6 es van batejar; i de 21 bodes totes van ser per lo civil.
Agustín Andreu Navarro (Obreret) Jutge municipal
La vida política de Nonasp, gire al voltant del Centro Republicà, ubicat al carrer Maella, i lo Sindicat Agrícola, al Portal. Les dos societats compten en un important número de socis, i als seus locals hi ha saló de bar-cafè, i saló de ball-teatre. Lo Centro Republicà, l’1 de gener de 1936, celebre una junta general per aprovar les comptes i renovar los càrrecs, sent elegits Manuel Giner Orero com a president, Benito Bernús Roc com a vicepresident i Gregorio Mompel Andreu com a secretari.
Lo Sindicat Agrícola se reuneix en Junta General lo 17 de gener per renovar càrrecs, i la nova junta quede composta per Salvador Puértolas Andreu com a president, Santiago Gimeno Salvador com a vicepresident, i los vocals Joaquin Albiac Navarro, Felipe Ràfales Ràfales, Manuel Puértolas Llop, Joaquín Ràfales Ràfales, Pedro Vilella Millán, José Tomás Aliaga i Bartolomé Meseguer. Lo secretari, Àngel Albiac Salvador, després d’exercir lo càrrec durant molts anys dimiteix i en nova junta celebrada lo 25 de gener, és elegit Santos Morales.
Dins d’este període de la nostra història, se celebren diferents eleccions. Lo 7 de gener de 1936, lo president de la Segona República, Niceto Alcalá-Zamora, dissol les Corts, i es convoquen eleccions generals per lo 16 de febrer de 1936. A Nonasp, se celebre almenys un acte electoral, ja que l’ajuntament, reunit en ple, informe d’una comunicació del president del Sindicat Agrícola, a on diu: «El día uno de febrero, a las ocho de la tarde, se celebró un acto público en el café de dicho Sindicato, tomando parte los propagandistas de Acción Popular D. Juan Cremades y D. Luis Blasco.”
A Nonasp, es vote en dos seccions, la primera està als baixos de l’ajuntament, i lo president és Roque Andreu Alfonso; los interventors del Sindicat Agrícola són José Ráfales Viñas i Joaquín Barberán Borraz, en representació de D. Antonio Cremades; los del Centro Republicà són Isidro Roc Ráfales i Àngel Roc Gimeno, en representació de D. José María Lamana. Los resultats són 158 vots per los candidats de la CEDA, i 194 per los del Front Popular.
La secció segona, està als baixos de la casa de la viuda de Manuel Albiac Tena, al Portal Nou, i lo president és Benito Roc Buisán; los interventors del Sindicat Agrícola són Tomás Navarro Llop i Pedro Vilella Millán, en representació de D. Antonio Cremades; los del Centro Republicà són Emilio Bes Alfonso i Manuel Giner Ràfales, en representació de D. José María Lamana. Los resultats són 131 vots per los candidats de la CEDA, i 225 per los del Front Popular.
Lo 22 de març, es publica al BOE la convocatòria d’eleccions municipals per lo dia 12 d’abril, i a Nonasp, d’acord al número d’habitants, li correspon a la Corporació set regidors, cinc per la majoria, i dos per la minoria. Lo Sindicat Agrícola, se reuneix lo 29 de març en Junta General, i acorde presentar de candidats a regidors a Agustín Borraz Andreu, Santiago Andreu Vilella, Joaquín Barberán Borraz, Gabriel Albiac Franc i José Puértolas Ràfales. (Del Centro Republica no disposo d’informació). Lo 5 d’abril, es reuneix l’ajuntament, i s’informe d’un telegrama del governador Civil, a on diu que lo Govern ha decidit suspendre les eleccions.
La Constitució de la República, die que per elegir un nou president havie de fer-se en votació conjunta dels diputats del Congrés, i un número igual de Compromissaris elegits en unes eleccions. Estes es fan lo 26 d’abril de 1936, encara que los partits de dretes, com la CEDA, Agraris i Tradicionalistes, van decidir no presentar-se.
Lo 26 d’abril, de les 8 del matí a les 4 de la tarde, es vote en dos seccions. La primera als baixos de l’ajuntament, la presideix Roque Andreu Alfonso, i és interventor del Centro Republicà, Joaquín Gimeno Ràfales, en representació de D. Antonio Guallar Poza; Los candidats del Front Popular són los únics que es voten i obtenen 156 vots d’un cens de 526 electors. La secció segona, ubicada al Portal Nou, nº3, la presideix Benito Roc Buisán, i són interventors del Centro Republicà, Emilio Bes Alfonso i Manuel Giner Ráfales, en representació de D. Antonio Guallar Poza; la candidatura del Front Popular obté 193 vots, d’un cens de 568 electors.
Lo nou president de la República és Manuel Azaña, i a Nonasp, l’ajuntament se reuneix lo 17 de maig: «Se da cuenta de una Circular de la casa Editorial Rivas, en la que informa de haber editado una hermosa lámina de 64 x 68 cm. en cinco colores, con la fotografía del nuevo Jefe del Estado D. Manuel Azaña, Presidente de la República, cuyo envío la hace a reembolso y cuyo importe es de 7 Pts., quedando aceptado, y a la vez, encargar al carpintero D. Ángel Albiac, para que lo coloque en un marco, y ponerlo en la casa Consistorial, con el cuadro de la República al medio de los dos presidentes elegidos hasta la fecha.”
La iniciativa més important de l’ajuntament republicà va ser per construir la carretera de Nonasp a Batea, i després de fer moltes gestions, lo 15 d’agost de 1935, la Gaceta de Madrid, publicave l’adjudicació definitiva: «Al mejor postor D. Carlos Loring Martínez, vecino de Málaga, con domicilio en Mula, Gran Vía, sin número, que licitó en Madrid, comprometiéndose a terminar las obras veintidós meses después de empezadas, por la cantidad de 506.490 pesetas…”
Al mes de gener de 1936, l’ajuntament convoca als propietaris afectats per la construcció de la carretera, per informal’s de les indemnitzacions; al febrer comencen les obres i s’autoritze al contractista a ocupar terrenys de propietat comunal i extraure pedres i arenes necessàries per a fer les obres; al març l’alcalde Mariano Llop, viatje a Saragossa per entrevistar-se en lo governador Civil i demanar-li autorització per obtenir explosius per lo contractista de les obres Isidoro Zubero. Les obres van donar feina a molta gent. Per les actes de l’ajuntament, sabem que al mes de gener a Nonasp hi havia: «70 trabajadores en paro forzoso y 70 en paro parcial. Total 140». Al mes de maig eren: «20 trabajadores en paro forzoso y 20 en paro parcial. Total 40»
Una altra iniciativa va ser la compra dels primers parallamps que hi va haver a Nonasp, ja que lo 12 de setembre de 1935, hi va haver-hi una gran tronada, i un rellamp que va caure a una casa del carrer Eres Baixes, va matar una dona, un animal que hi havie a l’estable, i van sofrir cremades la filla i la neta. Lo gran impacte que va tenir la desgràcia entre la població, va fer que l’ajuntament demanés pressupostos per instal·lar cinc parallamps: A les Escoles Municipals, a l’Ajuntament, i a una casa de la Muela, pagant-los estos tres lo municipi; i al Centro Republicà i Sindicat Agrícola, pagant-los les respectives societats. Lo 31 de maig de 1936, reunit l’ajuntament, s’accepte lo pressupost de 2.435 ptes de D. Antonio Ribot, i se li demane que instal·lo los parallamps lo més prompte que pugo.
Al mes de maig se fan gestions a Saragossa per la compra d’un cotxe fúnebre, per portar los morts al cementeri municipal. En sessió de 24 de maig, se llegeix una circular de la Diputació Provincial, a on pregunta que necessitats se consideren més urgents, i després de parlar-ho, se li conteste que són: «1º – Solicitar que el Sr. Arquitecto Escolar, se sirva confeccionar el plano y presupuesto de un Edificio para la construcción de cuatro viviendas juntas para los Sres. Maestros. 2º – Solicitar de que se haga cargo del camino del Volter o facilite los medios para poderlo terminar. 3º – Solicitar el teléfono, por considerarlo de urgente necesidad.”
També se fan gestions dels sindicats de recs per canalitzar les séquies. Lo 26 de març viatgen a Saragossa, l’alcalde Mariano Llop, i lo regidor Santiago Gimeno, que també és president del Sindicat de recs de les séquies de Matarranya i Algars, per reunir-se en lo delegat del Govern de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Lo 6 d’abril venen a Nonasp, dos enginyers de Confederació i lo delegat D. Venancio Sarrià. Lo 25 d’abril, hi ha junta general de les séquies per informar de les gestions fetes. Lo 4 de juliol, hi ha reunió del sindicat de recs de Matarranya, a on se delega al vocal Tomás Millán perquè lo día 12 viatjo a Casp i Saragossa, per demanar a Confederació la prompta construcció dels canals laterals al riu Matarranya.
Un fet històric, va ser lo Congrés Pro Autonomia, que durant los dies 1, 2 i 3 de maig es va celebrar a Casp. De la nostra comarca hi va haver representants de Xiprana, Favara, Maella i Faió. De Nonasp hi van assistir l’alcalde Mariano Llop, lo primer tinent d’alcalde Agustín Reyes, i lo secretari de l’ajuntament Miguel Simó.
La gent jove, per divertir-se ho fan al Centro Republicà i al Sindicat Agrícola, a les dos societats, los dies festius fan ball en gramoles, que compten en amplificadors de so de vàlvules. A més, les dos societats compten en quadres artístics, que sovint interpreten sainets i obres teatrals.
Sindicat Agrícola Catòlic de Nonasp
Cada 14 d’abril, se commemore l’aniversari de la II República, i per celebrar-lo, l’ajuntament contracte la música de Garcia, que es compromet a tocar per 200 pessetes, més lo cost del viatge i manutenció; també se celebre una correguda de bicicletes, en lo premis a càrrec de l’ajuntament; i se subvencione a la Asociación Deportiva de Futbol en 50 pessetes perquè pugo contractar un equip foraster i jugar este dia un partit de futbol.
Lo futbol és per la gent jove un dels divertiments més importants, i són moltes les cròniques que hi ha a la premsa de l’època. Lo darrer partit que juge l’equip de Nonasp, és lo diumenge 12 de juliol de 1936, i es pot llegir la crònica al Diario de Aragónde 15 de juliol:
“El domingo jugó la Asociación Deportiva de Nonaspe, en octavo partido de esta temporada, adjudicándose la sexta victoria de la misma, contra el C. D. Fabarol. El score de cinco goles a uno a favor de Nonaspe (…) Desde los primeros momentos domina Nonaspe, ejerciendo una presión continua sobre la puerta de Fabara. A los diez minutos se tira contra esta un free-kik, que convierte Taberner en gol (…) A los pocos minutos de empezar la segunda parte, Fabara consigue su primer gol (…) En la segunda parte, Nonaspe marca los cuatro goles de la victoria, conseguidos dos por Taberner I, el uno de un estupendo remate de cabeza a un centro de Soler I; otro por Domenech y el último por Soler II…”
Lo 18 de juliol de 1936, és a la nit quan la gent de Nonasp escolte per la ràdio la notícia de la rebel·lió dels militars de l’Àfrica contra la República. Lo 19 a la nit, se constitueix un Comitè Revolucionari. Lo 23, a proposta del president del Comitè, se reuneix a l’Ajuntament la Corporació Municipal i lo Comitè, i s’acorde que este darrer se farà càrrec del poble, quedant destituït l’alcalde, regidors i secretari. S’estave al començament d’una llarga guerra, que serie una confrontació entre espanyols, veïns, amics i familiars.
Quan preparo algun treball de temàtica local, a més de documentar-me, sempre acostumo a preguntar a n’alguna persona si sap alguna cosa. En este cas, ho he fet a la meua mare, Alicia Roc Tomàs (1934), i m’ha sorprès al dir-me que se die que la séquia de Matarranya s’acabave al molí, perquè la va fer l’amo d’este per portar l’aigua, ja que per mig d’un salt d’aigua, s’accionave una roda en una mena de culleres a les quals queia l’aigua i que feien moure lo molí de farina. Posteriorment, s’allargaria la séquia per regar a Davant la Vila, Múria i Sol de l’Horta.
Esta afirmació podria ser ven bé certa, perquè si mon fixam en lo traçat de la séquia a lo llarg del Cap de l’Horta, es pot veure com la séquia va pegada a les terres que regue, però a partir de la fila de la «Fillola», començe a apartar-se, i a la següent fila de la «Freixera», ja ha guanyat altura respecte a les terres que se reguen. Això implica que la séquia perd decantació, sent lo perfil de desnivell molt pla, i com a conseqüència la circulació de l’aigua més lenta. Recordo que quan la séquia ere de terra tenie almenys tres metres d’amplada, en la finalitat de poder transportar més aigua i compensar la falta de corrent. Tot aquestos inconvenients segur que es van tindre en compte a l’hora de fer la séquia, però segur que no van importar, ja que es tractave de guanyar l’altura de la séquia, per poder aconseguir el salt d’aigua necessari per a moure el molí de farina.
Per saber pel camí que s’anave del poble al molí de farina, hem de tenir en compte, que l’actual camí de l’estació del ferrocarril, date de finals del segle XIX, i lo pont de Matarranya de principis del segle XX. Per tant, s’havie d’anar per la costa del Sot, i en arribar a baix, agarrar lo camí que va al riu, travessar-lo i pujar per la «Carrera del Plantiu», per poder fer cap al molí de farina.
Un altre pas del riu Matarranya, per a mi molt interessant, lo trobam seguint lo camí del Sot, una mica més avant, a lo que se coneix com la roca «Badà», a on la gent sempre ha anat a banyar-se. A este punt arranca una faixa de codines o roques erosionades per l’aigua, que travessen tot lo riu en direcció al molí, i per les que es pot passar a peu sense banyar-se los peus. En una visita que JM lo «Gravat» i jo vam fer lo passat mes d’octubre al castell d’Algars, vam poder veure una formació rocosa molt pareguda, i que l’arqueòleg Pere Rams, mos la va descriure com un antiu pas natural per travessar lo riu Algars. Pos bé, jo crec que mos trobam en un cas similar, i que estam davant d’un antiu pas natural del riu, i que potser va ser decisiu a l’hora de triar lo punt a on es construiria lo molí de farina.
No sabem quan es va fer la séquia i molí de farina, sols sabem que lo primer propietari documentat va ser lo convent de la «Orden Hospitalaria» de Casp. José Pallisa Ráfales, en un article publicat a Cuadernos de Estudios Caspolinos IX, mos diu que a partir de l’any 1314, Nonasp va passar a ser propietat d’esta Ordre: «Ejecutado el Gran Maestre de la Orden del Temple, en Aragón y Cataluña los bienes pasan a propiedad de la Orden de San Juan, dependiendo Nonaspe de la Castellanía de Amposta».
El P. Faci cap a l’any 1730, va roplegar la història de la trobada de la Mardedéu de les Dos Aigües per un pastoret, i die: “La antigua Villa de Nonaspe (…) pertenecía a la Religión de S. Juan en su Castellanía de Amposta; pero su Gran Maestre D. Juan Fernández de Heredia (1377-1396) la desmembró de aquella, y donó a su Convento de S. Juan de la Villa de Caspe, que la posee hoy…”.Altres autors actuals com Amadeo Barceló, al llibre «La Orden de San Juan de Jerusalén en Caspe y Comarca durante la Edad Media”, fan referència a estudis més recents a on se diu que Nonasp passe a mans del convent de Casp entre los anys 1433 i 1444.
La primera notícia del molí de farina, l’he trobat al llibre citat d’Amadeo Barceló, a on fa referència a un document que es conserve a l’Arxiu Històric Nacional, i parle de la visita que el Castellà d’Amposta va fer a Nonasp lo 24 de maig de 1605, i que diu:
“A 24 días del mes de mayo de 1605, en el Lugar de Nonaspe miembro del dicho Convento de Caspe el señor D. Martín de Ferrera, Castellan de Amposta y Visitador (…) salieron a recibirle a la puerta de la Iglesia los Justicia y Jurados y mas adelante en la Cruz que está junto a la iglesia (…) lo recibieron el Vicario de dicho Lugar llamado mosén Jayme Taberner vestido con su capa de Coro procesionalmente y repicándose las Campanas y después de haber adorado la Vera Cruz (…) cantando el Veni Creator Spiritus procesionalmente fueron a la dicha Iglesia donde su señoría la visitó y reconoció (…) visitó y reconoció la casa y Castillo que el dicho convento tiene en el dicho Lugar (…) visitó el molino harinero el qual tenía dos muelas molientes bien adreçadas (…) se visitó el horno (…) se halló que se administra bien la justicia y que el prior, mi convento no ha hecho ni hace agravio a sus Vasallos y que los derechos de la Dominicatura están mejorados y se conservan con puntualidad…”
Un altre document interessant a on apareix lo molí, és una carta en data 20 de març de 1812, en què lo secretari de l’Ajuntament de Nonasp, D. Francisco Mora, done resposta a la «Administración Principal del Partido del Ramo de Bienes Nacionales», de les propietats que eren del convent:
“Lo que pertenecía al extinguido Convento de San Juan de Jerusalén de la Ciudad de Caspe en esta Jurisdicción es el Molino Harinero común campo anexo a esta finca, un cerrado que se llama la Plana, un Horno de Cocer Pan, La Diezma de trigo, centeno, cebada, avena, corderos, uvas, olivas y cáñamo; y la Dominicatura de la Val de Batea, censos, treudos…”
Les propietats del convent, després de ser desamortitzades, passen a ser administrades com a «Bienes Nacionales» i al Diario Constitucional de Zaragoza de 26 de maig de 1838, se publica un anunci de subhasta d’arrendament, que se farà lo 17 de juny a Casp, davant del seu alcalde, i diu: «Un molino harinerocon dos muelas corrientes y un huerto contiguo de una junta de labrar poco más o menos, sito en el pueblo de Nonaspe, confrontante uno con otro; cuyo tipo será el de 4.096 reales vellón”.
Dibuix de JM Ràfales lo Gravat
Un any després, lo Diario Constitucional de Zaragoza, de 15 d’agost de 1839, se publica un altre anunci: “Se ha dispuesto el arriendo en subasta pública de un molino harinero con dos muelas corrientes y un campo anejo de una junta de tierra contiguo al mismo, bajo el tipo de 5.000 reales vellón, el cual está sito en el pueblo de Nonaspe y perteneció al suprimido convento de S. Juan de Caspe, cuya subasta se celebrará en dicha villa el día 1º de septiembre próximo a las diez de su mañana ante los señores subdelegado administrador de rentas, comisionado y escribano del ramo…”
Continuant llegint lo Diario Constitucional de Zaragoza, lo 4 de maig de 1841, se publica un anunci de venda de Béns Nacionals: «Se anuncian los remates de las fincas que a continuación se expresan (…) el 21 de mayo próximo, dándose principio a las 10 de su mañana, en las casas consistoriales de esta capital (Zaragoza): Un molino harinero y porción de tierra anexa al mismo, que perteneció al suprimido convento Sanjuanista de Caspe, sito en los términos de Nonaspe, no tiene carga, esta arrendado en 5.000 reales vellón y fina su arriendo en 16 de julio de 1841, tasado en 19.418 reales vellón y capitalizado en 30.000…”
Una altra referència al molí la trobam al Diccionari de Madoz 1845-1850, a on fa una descripció de la indústria que hi ha a Nonasp: “Industria: la agrícola, cuatro tejedores de lienzos comunes, un molino harinero y tres de aceite.”
Un altre document interessant, és lo Reglament del Sindicat de Recs de la Séquia de Matarranya, aprovat per Reial Ordre de 29 d’abril de 1895, i que diu del molí de farina: “Tiene derecho al uso de las aguas (…) el dueño o poseedor del molino harinero (…) sin otra limitación de épocas que la de verano, efecto de la escasez de aguas del río Matarraña, con la cantidad de agua consistente en un volumen de seis hectolitros por segundo aproximadamente (…) se entenderá que su poseedor podrá usar de la cantidad de agua que hasta ahora, consistente en 8 brazales aproximadamente.”
Com hem vist, lo primer propietari del molí de farina i segurament qui lo va fer, va ser lo convent dels Santjoanistes de Casp, que lo van tindre hasta la seua desamortització. Després va passar a ser administrat per Béns Nacionals, sent venut l’any 1841.
Desconec qui va comprar lo molí de farina, però he pogut documentar alguns propietaris que ho van ser uns anys més tard per mig del BOPZ. De 1899 a 1905 ho és lo nonaspí Miguel Franc Sasot; de 1909 a 1913 Agustín Martón Gavin; de 1914 a 1916 Carmen Martón Poblador; i l’any 1917 ho és Miguel Blasco Alabart.
La «Guía general de Aragón, Navarra, Soria y Logroño», de Roman Garcia Garate, diu que l’any 1924, lo propietari del molí de farina es Victorio Vicente; Al cadastre de 1930 que hi ha a l’ajuntament, continua sent propietari Victorio Vicente Claramonte; Al llibre d’actes de l’ajuntament, de 15 de desembre de 1935, se diu que a Nonasp, són fabricants de farina la viuda de D. Matías Latogeta i D. Victoriano Vicente Claramonte.
Per documentar los moliners, ho faré per mig dels llibres de l’església, als que des de 1620 se registren los batejos, bodes i morts dels nonaspins. Al segle XVII, se registre a l’any 1627, la mort de Jacinto Granjer, que era moliner; i de 1648-1653 apareix com testimoni de dos bodes Juan Valldosera, d’ofici moliner.
Al segle XVIII hi trobam que l’any 1710 mort Pedro Zapater, moliner, de 36 anys, casat en Rosa Alamín; l’any 1711 mort Francisco Robles, moliner, de 30 anys; de 1718 a 1725 ho és Pablo Melic, casat en Susana Muñoz; al 1743 ho és Joseph Thomás, casat de primer en Theresa Xiner, i després en Theresa Andreu, és mort l’any 1750; al 1753 ho és Antonio Toner; al 1755 Valero Figot, casat en Josepha Colomer; de 1757 a 1762 ho és Joseph Gallinat, casat en Theresa Mompeón; al 1763 Antonio Reyes, casat en Maria Comas; de 1768 a 1773 ho és Manuel Molló, casat en Antonia Borrués; i l’any 1774 ho és Batiste Borrull, casat en Vicenta Ràfales.
Rodes de pales del molí de farina
Al segle XIX tenim a partir de 1801 a Francisco Gallinat Mompión de Favara, casat en Teresa Franc Taverner, és mort l’any 1804, a l’edat de 40 anys; de 1808 a 1811 a Francisco Trilla, natural de Vilalba dels Arcs, casat en Maria Melic de la Pobla de Massaluca; al 1818 ho és Josef Gallinat, de Nonasp, casat en Maria Antonia Gaya, d’Alcanyís; de 1833 a 1840 ho és Joaquín Martin, casat en Manuela Menor, los dos de Casp; l’any 1864 se mort Benito Martin de Fabara, moliner de farina, casat en Teresa Serres; de 1863-1875 ho és Agustin Martin, casat en Teresa Galcera, de Batea.
A finals del segle XIX arriben los Meseguer a Nonasp, i el primer registre que trobam és de l’any 1883 en què Ramón Meseguer Ibáñez, natural de Mont-roig, d’ofici moliner de farina, se casa en Fidela Ràfales Llop, de Nonasp. A partir de 1890, faig un seguiment dels oficis per mig dels censos electorals, i Ramón Meseguer al darrer cens que apareix com moliner és al de 1917. Al cens electoral de 1918 ho és Tomás Martell; al de 1923 Antonio Mir Ibarz; al de 1926 i 1928 Marcelino Guallar Buel; al de 1930 Miguel Andreu Carlús; al de 1932 Miguel Roc Pallejà; al de 1934 Miguel Arnau Carlús; i al de 1955 Pablo Orta Orta.
Lo molí de farina cesse en la seua activitat a principis dels anys 60 del segle passat, ja que a poc a poc se va mecanitzant lo camp, la gent deixe de pastar a casa, i en definitiva les farines cada volta són menys importants, perquè los temps van canviant. Algunes d’aquelles famílies que van estar a càrrec del molí com Meseguer, Arnau i Orta, los seus descendents avui en dia encara són coneguts com a «moliners».
Los professors de farmàcia que en segles passats s’anomenaven Apotecaris, en l’arribada del segle XX, la gent passe a conèixer-los com Farmacèutics. La relació que faig és dels que hi van estar més temps, ja que entremig d’ells, n’hi va haver-hi alguns que sols hi van estar pocs mesos, perquè no els era rendible la farmàcia de Nonasp. A n’esta relació de farmacèutics, també hi estan inclosos alguns nascuts a Nonasp, i que la seua vida laboral la van fer a altres poblacions.
ALFREDO CASTAÑER FRANC
Naix a Nonasp, lo 3 de maig de 1883, i és fill del doctor Narciso Castañer Gasca i Teresa Franc Sasot. Estudia la carrera de farmàcia i perteneix al Cos de Farmacèutics Titulars de Madrid. L’any 1909 és farmacèutic de Bujaralòs; de Nonasp ho és de 17 de gener de 1910 a 31 de desembre de 1914 i de 20 de setembre de 1916 a 30 de juny de 1922 en què és nomenat farmacèutic de Cetina; és farmacèutic de Favara almenys des de 1928 i l’any 1934. Estant mancomunats Nonasp i Favara, Alfredo Castañer fixa la seua residència a Nonasp. L’any 1913 és un dels fundadors del Centro Republicà Radical de Nonasp. L’any 1911 se case en Josefina Monné Sanz, i uns anys més tard, es torne a casar en Pilar Navarro. Mor a Nonasp lo 7 d’octubre de 1942.
ANGELITA BARRACHINA MULLERAT
Naix a Batea, lo 16 d’abril de 1918. L’any 1943, acabe los estudis de farmàcia per la Universitat de Barcelona. Se case lo 30 d’abril de 1947, en Pedro Vilella Millán, industrial i alcalde de Nonasp de 1950 a 1954. L’any 1949 aprove les oposicions i instal·le la farmàcia a casa seua, al carrer de la Mardedéu. L’any 1965, la família Vilella Barrachina es traslladen a viure al barri de Las Fuentes de Saragossa, a on aurís una nova farmàcia. L’any 1984, se jubile i traspasse la farmàcia de Saragossa i lo matrimoni venen a viure a Nonasp. Mor a Saragossa, lo 15 de desembre de 1994.
EMILIANO PALLARÉS GARCIA
Naix a Paniza (Saragossa). Se case en Soledad Campos Cortes, natural de Monegrillo (Saragossa). Lo 18 de juny de 1930, és nomenat practicant titular de Monegrillo i Farlete, cessant lo 29 de juliol de 1936. Arriba a Nonasp a principis de 1940 per ocupar la plaça de Practicant titular, i lo 26 de maig de 1940, l’ajuntament també li adjudica la plaça de Comadrona. A partir de 1965, quan Angelita Barrachina, es trasllade a Saragossa, es fa càrrec de tindre productes de farmàcia. Viuen de lloguer a una casa del carrer Major, tenint a la mateixa casa un quartet a on done les injeccions i l’espai per los medicaments. Al febrer de 1971 se jubile i és substituït per Donato Herrero. Emiliano mor a Nonasp, lo 4 de gener de 1979, i la seua dona Soledad, mor a Barcelona, lo 18 d’octubre de 2006, i és enterrada a Nonasp.
GABRIEL PARICIO RUIZ
Naix a Saragossa, lo 20 de setembre de 1939. Començe los estudis de Farmàcia a la Universitat de Santiago de Compostela i los acabe a Buenos Aires (Argentina), a on es trasllade a viure junt en los seus pares. Exerceix de primer a l’hospital de la localitat de San Isidro (Buenos Aires) i després a localitat de Pilar (Buenos Aires) en farmàcia pròpia, i a on va conèixer a la farmàcia de l’hospital a Matilde Belvedere Margueth, que treballave d’infermera, i en la que es case lo 2 de març de 1972. Arribe a Nonasp, lo 28 de gener de 1979, fent de farmacèutic hasta l’any 2005, en què se jubile.
ESMERALDA MONSEC BRUNET
Naix a Favara. Va estudiar Farmàcia a la Universitat de Barcelona. Al 2002 va acabar la carrera en les pràctiques tutelades a la farmàcia de Gabriel Paricio, a Nonasp, i ja se va quedar treballant en ell. Al març de 2005 va passar a ser la titular de la farmàcia de Nonasp.
SANTIAGO VILELLA BARRACHINA
Naix a Nonasp, lo 29 de juny de 1954. És fill de Pedro Vilella Millán i Angelita Barrachina Mullerat. Se titula de Llicenciat en la segona promoció de la Facultat de Farmàcia de València (1975-80). Se case en Maria Teresa Boix Julià, lo 5 de maig de 1990. És farmacèutic titular a la monegrina localitat de Lalueza (Osca), des del 15 de juliol de 1982, i en l’actualitat està acollit a la modalitat de jubilació activa, regentant la farmàcia junt en lo seu fill Miguel, tercera generació de farmacèutics.
MIGUEL ÁNGEL NAVARRO LLOP
Naix a Nonasp, lo 12 maig 1957. És fill de Francisco Navarro Llop i Miguela Llop Puértolas, “de cal Jerret”. Viu a Queixans (Girona) dels 2 als 12 anys, ja que lo seu pare és Cap de l’estació del ferrocarril. Fa los estudis primaris a l’escola nacional de Queixans. Començe lo batxiller elemental al col·legi Sant Miquel de Sants, de Vic (Barcelona), i al ser traslladat lo seu pare a Saragossa, l’acaba al col·legi de Santo Domingo de Silos, de Saragossa. Fa el Batxiller superior a l’Institut Goya de Saragossa. Es llicencie en Farmàcia per a Universitat de València l’any 1983. És farmacèutic en oficina de farmàcia a Robres (Osca) de l’any 1984 al 2023 en què es jubile.
La Paz de Wad-Ras. Óleo de J. Chave, 1880. Museo del Ejército
Per: Mario Rius
Més d’una volta ja he parlat de la importància dels arxius de premsa digitalitzats per los que som aficionats a la història, i un bon exemple és l’Hemeroteca Digital de l’Ajuntament de Saragossa, a on es poden trobar un bon grapat de diaris digitalitzats dels segles XIX i XX. Un d’ells és lo Diario de Avisos, a on es pot llegir una interessant crònica de 09 de setembre de 1915, titulada «El último», i que firma lo mestre de Nonasp, Antonio Galve.
Este mestre arriba a Nonasp los primers dies de 1915 procedent d’Urrea de Gaén, i és traslladat a les escoles d’Andorra a l’estiu de 1917. Durant la seua estada a Nonasp, compagina lo treball de docent, en lo de corresponsal al Diario de Avisos i Heraldo de Aragón.
A la crònica titulada «El último», parla de la mort de Joaquín Franc, del que diu que és un heroi de la campanya d’Àfrica de 1860:
“Después de penosa enfermedad, ha rendido su tributo a la muerte el anciano Joaquín Franc, único que quedaba en este pueblo de los héroes que tan alto pusieron el pabellón español en la campaña de África del 60.
Pobre vivió y pobre ha muerto; para estos héroes ignorados víctimas casi siempre de las injusticias sociales, ni aún después de muertos encuentran un aplauso, una corona, un elogio, que tanto se prodigan.
¡Cuantas veces en las tardes invernales al calor amoroso de un sol espléndido, escuché de sus labios los gloriosos episodios de la brillante lucha con el moro! Su cuerpo encorvado por el peso de los años, agobiado por el trabajo, debilitado por las miserias propias de la vejez, parecía rejuvenecer al recordar las ya lejanas hazañas; sus ojos adquirían una expresión magnífica. Al lado del simpático viejecillo se inflamaba mi amor a la patria y sentía envidia al no poder servirla como él. Con qué calor, con que entusiasmo hablaba de la guerra, de España, de la Patria.
Con qué veneración nombraba a sus jefes, Prim, O’Donell, Echagüe, Zabala, etc. Con qué fruición recordaba Tetuán, Los Castillejos, Wad-Rás y otros teatros de la lucha, testigos del heroísmo español. Y no el tío Joaquín se expresaba en esta forma solamente; cuantos he conocido hablaban lo mismo.”
La història d’este nonaspí, m’anima a consultar una pàgina web Museo del Ejército, del Ministeri de Defensa, a on diu que la guerra d’Àfrica va ser conflicte bèl·lic que va enfrontar a Espanya en lo sultanat del Marroc.
“La guerra, que duró cuatro meses, se inició en diciembre de 1859 cuando el Ejército español, desembarcado en Ceuta el mes anterior, comenzó la invasión del sultanato de Marruecos. Se trataba de un ejército mal equipado, preparado y dirigido, y con un aprovisionamiento muy deficiente, lo que explica que de los cerca de 4000 muertos españoles, dos tercios no murieran en el campo de batalla, sino que fueran víctimas del cólera y de otras enfermedades. A pesar de ello se sucedieron las victorias en las batallas de los Castillejos —donde destacó el general Juan Prim, lo que le valió el título de marqués de los Castillejos—, la de Tetuán —ciudad que fue tomada el 6 de febrero de 1860 y que le valió a O’Donnell el título de duque de Tetuán— y la de Wad Ras del 23 de marzo que despejó el camino hacia Tánger, victorias que fueron magnificadas por la prensa en España. El 26 de abril de 1860, se firmó el Tratado de Wad-Ras que puso fin a la guerra…”
També consulto los llibres de missa per conèixer la vida d’este nonaspí. Lo nom complet és Joaquim Franc Andreu i va nàixer lo 13 de gener de 1835. Com ja he dit, durant lo període del servei militar va participar a la guerra d’Àfrica (1859-1860). Se casa lo 30 de setembre de 1865, en 30 anys, en María Taverner Alfonso, de 21 anys. Tenen deu fills, que naixen entre los anys 1866 i 1887, és a dir, quan naix lo darrer, Joaquín Franc ja té 52 anys. Maria se mor l’un de febrer de 1915 i Joaquín lo tres de setembre del mateix any, a l’edat de 81 anys.
Tornat a la crònica del mestre Antonio Galve, este l’acaba fent algunes peticions al govern i al poble de Nonasp, sempre des d’una visió idealitzada d’aquell conflicte bèl·lic:
«El último superviviente de una raza de héroes ha muerto! ¡y ha muerto pobre porque para él no hubo una misera pensión que hiciera llevaderos los padecimientos y miserias propias de una larga vejez (…) Pidió recientemente se le concediera algo con que pasar decorosamente el resto de sus días y el pobre ha muerto alimentando la esperanza de que sería atendida su justísima petición. (…) Con qué poca cosa los gobiernos hubieran realizado una hermosa obra de justicia y caridad, pagando a esos héroes una deuda de gratitud que la Patria había contraído con ellos.
Descanse en paz el tío Joaquín, soldado valiente y esforzado en su juventud, como lo demostró su brillantísima hoja de servicio, hombre honrado y trabajador en la virilidad, padre amantísimo, ciudadano modelo siempre y justo en la ancianidad. ¡Qué Nonaspe guarde su recuerdo y practique sus virtudes para bien de la Patria. Para terminar; ¿No podría el pueblo de Nonaspe dedicarle una lápida, costeada por suscripción popular? ¿La merece? ¡Pues manos a la obra!
La Revolució de setembre de 1868, coneguda com la Gloriosa, va ser un aixecament militar en elements civils, que va suposar lo destronament i exili de la reina Isabel II, i l’inici del Sexenni Revolucionari o Democràtic. Les Juntes Revolucionàries van exercir lo poder hasta la constitució del govern provisional del general Serrano, en el que s’iniciarà el procés polític per elegir rei d’Espanya a Amedo I.
Al llibre “Caspe y el Sexenio Revolucionario” de Francisco Javier Cortes Borroy, diu: “En Caspe, el 30 de septiembre de 1868 se destituye a todos los empleados y funcionarios municipales, así como a los concejales y al propio Alcalde… Ese mismo día se constituyó la Junta Revolucionaria…”
A Nonasp, també es destitueix l’ajuntament i es nomene una Junta Revolucionària. Així es corrobore al registre de morts, a on es diu que lo 8 d’octubre de 1868, mor José Vicente Andrés, a un despoblat del terme municipal, i l’endemà lo mossèn l’enterre, per ordre del “Presidente de la Junta revolucionaria de este pueblo”.
Cortes Borroy, diu al seu llibre, que a Casp: “La Junta Revolucionaria tuvo una vida corta, disolviéndose el 23 de octubre. Había cumplido su papel, realizar la transición política. Ya no tenía sentido porque a nivel nacional el Gobierno Provisional del General Serrano se hallaba consolidado y a nivel local se había constituido un nuevo Ayuntamiento…”
A Nonasp, es nomene a Miguel Franc Vallespí, com nou alcalde. Encara que no hi ha llibres d’actes de l’ajuntament, per diferents documents, he pogut documentar que el 19 de novembre de 1868 ja ocupe l’alcaldia, i ho farà hasta finals de 1971.
Lo diari El Descamisado, que s’editave a Casp, lo 19 de novembre de 1868, diu: “Porque hay liberales muy probados y decididos hasta en las pequeñas localidades como Nonaspe, que en un caso dado resultarían no poco comprometidos”. I lo mateix diari lo 31 de desembre de 1868, continue dient: “Nuestros buenos amigos del pequeño pueblo de Nonaspe, Franc, Ráfales, Mora y demás, sabemos que, en cuanto les sea dable, con la lealtad y patriotismo que les caracteriza, han de conducir bien aquel vecindario, que tan identificado se halla con las eternas leyes del progreso”.
L’aprovació del matrimoni civil a Espanya va arribar en la Ley Provisional de Matrimonio Civil de 1870 i serà lo jutge municipal l’encarregat de celebrar-lo. A Nonasp, se celebre una sola boda civil, i és lo 12 de setembre de 1870, en què lo jutge municipal Alejandro Altés Albiac, case a José Viñas Roc i Francisca Antònia Andrés.
Al llibre de Cortés Borroy, és pública un informe del T. Coronel, Jaime Bernabeu, del Regiment d’Infanteria de Cadis, Columna de Casp, de data 6 de març de 1870, a on es diu de Nonasp: “Nonaspe es pueblo en su mayor parte liberal monárquico (…) el nombre de republicanos que han dado en llamar en todo este País a los liberales en general, carece de fundamento, por la circunstancia de llamar Carlistas a los que lo son, y republicanos a todos los de la escuela liberal; por la expresión de sus sentimientos que me han manifestado todos los pudientes, y por la lectura de los periódicos monárquicos liberales a los están suscritos, me he convencido de esta verdad (…) También en este pueblo hay trabajos Carlistas, aunque en muy pequeña escala, y se cree que están dirigidos por el Cura, pero con pocos resultados, por el buen sentido en que está la población”.
Lo mossèn de Nonasp, que se supose que dirigeix lo moviment carlista, és Domingo Casanova París, que havie arribat a Nonasp l’any 1861, i ocuparà la vicaria hasta la seua mort, l’any 1904.
Archivo General Militar de Madrid/Biblioteca Virtual de Defensa
REGNAT D’AMADEO I
Amadeo de Saboya, va ser rei d’Espanya del 2 de gener de 1871 a l’11 de febrer de 1873. Va ser lo primer intent a la història d’Espanya de posar en pràctica la forma de govern de la monarquia parlamentària.
Lo diari El Eco de Aragón, de 23 de febrer de 1871, hi ha una crònica que fan des de Maella, a on es parle dels resultats de les eleccions a diputats provincials: “Entusiasmado tomo la pluma a fin de manifestar el feliz éxito que los liberales hemos conseguido en las elecciones para diputado provincial en este distrito, compuesto de Fabara, Nonaspe, Fayón, Chiprana y Maella, con el resultado de 1.095 votos, para D. Juan Samper y Pellón”.
A Nonasp, a partir de 1872, l’alcaldia és ocupada per Enrique Franc Vallespí. Per diferents documents examinats, és alcalde almenys del 26 de gener de 1872 a 22 d’abril de 1873.
Lo 21 d’abril de 1872, va ser la data del començament de la tercera guerra carlista. Va ser una guerra civil, de 1872 a 1876, i que va enfrontar als partidaris de Carlos, duc de Madrid, pretendent carlista al trono i los governs de Amadeo de Saboya, de la Primera República i del rei Alfonso XII.
La primera notícia de partides carlistes que he trobat, és del BOPZ de 5 de maig de 1872, i que diu: “La facción Gamundi se hallaba anoche en Monroyo, y otra partida de 30 caballos que apareció cerca de Nonaspe se había corrido hacia Caspe, donde pidió raciones, que pagaron enseguida, marchándose después con dirección a Maella, perseguidas activamente por la fuerza del ejército tanto una como otra”.
En l’inici de la guerra carlista, les autoritats locals que eren de signe lliberal, van crear un grup anomenat “Voluntaris de la llibertat”, en la finalitat de defensar-se de les incursions de les partides carlistes. Al llibre de batejos, mossèn Domingo Casanova, diu que lo 3 de maig de 1872, no va poder batejar a Agustín Martín Galcera a l’església parroquial “en atención a estar ocupada en armas por los Voluntarios de la libertad de este Pueblo”, i ho ha de fer a la capella de Sant Sebastià, que estave al Portal.
Los batejos continuen celebrant-se a la capella de Sant Sebastià hasta lo 2 de juliol. Lo següent bateig, que se celebre la 18 de juliol de 1872, ja torne a oficiar-se a l’església parroquial. Per tant, la utilització de l’església per estos Voluntaris de la llibertat dura tres mesos. I com no disposem de més informació, no podem saber quants voluntaris hi havie, qui los manave, o si esta organització va tenir continuïtat o es va dissoldre.
Archivo General Militar de Madrid/Biblioteca Virtual de Defensa
LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA
L’11 de febrer de 1873, renuncie Amadeo de Saboya a la corona d’Espanya, i el Congrés i Senat proclamen la República per immensa majoria. Aquesta experiència republicana acabe lo 3 de gener de 1874 després del colp d’estat del General Pavia, que aplane lo camí al pronunciament de Martínez Campos lo 29 de desembre d’eixe mateix any i retorne la monarquia borbònica en la persona d’Alfonso XII, fill d’Isabel II.
En l’arribada del nou govern, també hi ha nous ajuntaments. A Nonasp, l’alcalde sirà Agustín Mora Llop, que en anys anteriors havie fet de secretari de l’ajuntament. Per l’examen de diferents documents, hem pogut comprovar que almenys ho és del 4 de novembre de 1873 al 8 de febrer de 1877.
Cortes Borroy, al llibre “Caspe y el Sexenio Revolucionario”, diu: Con la proclamación de la I República, el 11 de febrero de 1873, la Tercera Guerra Carlista alcanzó su grado de mayor intensidad. Fue entonces cuando se crearon los Comités Locales Republicanos de Caspe, Mequinenza, Sástago, Escatrón, Maella, Nonaspe… (…) el nuevo Ayuntamiento (de Caspe) tomará como medida fundamental la reorganización de los Voluntarios que pasarán a llamarse de la República.”
A Nonasp, cal destacar, que lo 6 d’octubre de 1873, són cremats los libres de Registre civil, per la partida carlista coneguda com la Ronda de Favara. Tres dies després, al diari El Estado Aragonès, hi ha una molt interessant crònica, que firma “El corresponsal”, i que explica aquells fets:
“Hace ya días que por aquí corrían frecuentes rumores de que en Fabara se verificaban reuniones de personas de opinión carlista, con el fin de ponerse de acuerdo para salir al campo; pero todos creían que solo era música celestial, por cuanto se decía además que entre ellos había varios que querían la jefatura de la partida.
Hoy se han confirmado dichos rumores; pues a las cinco de la mañana se ha presentado en esta villa al frente de unos 30 hombres mal armados, don Macario Latorre, titulado comandante, que es uno de los buenos contribuyentes de Fabara. En esta se le han agregado unos seis vecinos.
Los descompasados gritos de, ¡viva la Religión! Que los Tersistas daban al entrar a este pueblo, despertaron al Recaudador de contribuciones que se hallaba en esta, éste sin esperar a concluirse de vestir, cogió el dinero del trimestre que ayer concluyó de recaudar y los demás accesorios, y saltando una buena pared por la parte de detrás de la casa, tomó con valor las de Villadiego. No tardaron en hacerle una escrupulosa visita, pero los resultados fueron nulos para los carlistas.
Luego después el jefe carlista pidió al Ayuntamiento el importe de un trimestre de contribución, pero se contentó con 3.000 rs. que adelantaron algunos propietarios. Además, se llevaron unas pocas de malas carabinas, registraron inútilmente unas casas soprestesto de que había armas, quemaron el registro civil; y sin incomodar a nadie emprendieron el camino que se dirige a Cataluña (…) El Corresponsal”
Les incursions de les partides carlistes són molt freqüents, hi estan la “Ronda de Favara”, el “cura de Flix”, Gamundi i altres. De la premsa de l’època, destacarem que l’octubre de 1873, el Diario de Zaragoza, diu: “Una partida carlista al mando del cabecilla el cura de Flix, compuesta de unos 80 a 100 hombres, entraron en Nonaspe llevándose 300 rs. y la yegua del alcalde, diciéndole al mismo que si no aprovechaba se la volverían”. I el diari La Fraternidad diu: “Las cantidades cobradas en Nonaspe, por el cura de Flix son 2.800 reales”.
També podem destacar alguns fets al setembre de 1874. Al Diario de Avisos, se diu: “La Ronda de Fabara ha cometido infinitos desmanes en dicho pueblo (Favara) y en el de Nonaspe persiguiendo a varios vecinos a tiros y apaleando a los que podía coger.” Lo mateix diari, uns dies després, continua dient: “Todavía, en el pueblo de Fabara, existe la Comandancia de armas carlista cobrando contribuciones y quemando la correspondencia oficial y particular de estos pueblos. En Nonaspe, la ronda de Fabara ha cometido estos días algún exceso, así como en Fabara, donde, según se me asegura, han herido gravemente a uno de los mozos que, como es costumbre, se hallaba rondando el pueblo con otros compañeros”.
Aparato Salamanca – Tratado de telegrafía de D. Manuel Bringas
REGNAT D’ALFONSO XII
Lo pronunciament del general Martínez Campos, de 29 de desembre de 1874, restaure la dinastia borbònica en la figura d’Alfonso XII. El nou rei arribe a Barcelona lo 9 de gener de 1875 i a Madrid el dia 14.
Al llibre Caspe y el Sexenio Revolucionario, de Cortes Borroy, diu: “Hasta junio (1875) hubo una tranquilidad relativa en Caspe, ya que los carlistas estuvieron más ocupados en diferentes pueblos de la comarca: Nonaspe, Mequinenza, Fabara y Escatrón.”
Dels enfrontaments entre les tropes governamentals i les carlistes, és la mort del soldat Bienvenido Soro Bonet, enterrat a Nonasp, lo 3 d’abril de 1875, i que al llibre de morts diu: “Día tres de abril de 1875, a la madrugada, se encontró en las afueras de este pueblo un cadáver; y reconocido que fue, resultó ser Bienvenido Soro, natural y vecino de Mequinenza y voluntario de la fuerza armada de la misma, de edad de veinte y siete años, y marido de Carmen Ferrer.”
Lo Diario de Avisos, de 7 de juliol de 1875, diu: “La ronda de Fabara quedaba anoche en Nonaspe cobrando la contribución. Algunos individuos de ella se dejan ver por los altos que dominan esta población, espiando sin duda cualquier movimiento del ejército”.
Lo mateix diari, a l’edició del 12 de juliol, es pot llegir: “Mequinenza 9 julio 1875 – A las diez de la noche del día 7 salió la compañía de voluntarios movilizados de esta villa por el camino de Caspe, y al amanecer cayó sobre el pueblo de Nonaspe con objeto de ver si recogía algún disperso de los que pudieron desertar por el momento del grueso de las facciones al pasar el río Ebro por dicha ciudad; más no le fue dado conseguir fruto alguno, porque se hallaba la población limpia de toda aquella gente. El vecindario, aunque carlista, está de enhorabuena, pues sus habitantes se encuentran ya cansados y extenuados con la guerra.”
Cortes Borroy, al seu llibre, explica com estaven distribuïdes les tropes governamentals al mes de juliol: “Como hemos visto, la importancia de defender los pasos del Ebro era fundamental para impedir la movilidad de las tropas enemigas (…) El General Joaquín Montenegro envió una relación de las tropas que defendían los puntos fuertes, así como de los acantonamientos permanentes de la Primera División del Ejército del Centro, que en lo concerniente a la comarca eran los siguientes (…) Nonaspe: Dos compañías del Provincial de Valencia, cuatro del 2º Batallón del Regimiento de Infantería de Albuera, una sección de Artillería y 12 caballos de Sagunto.”
Cortes Borroy, diu de l’Ajuntament de Casp: “El 1 de agosto de 1875, se leyó un oficio del Comisario de Guerra de la Segunda División del Ejército del Centro para que todos los días hasta nueva orden se condujeran a Nonaspe 1.000 raciones de pan y 200 de cebada…”
Lo Diario de Avisos, d’11 d’agost de 1875, diu: “Tenemos un batallón cuyo centro es Caspe (…) Además se hallan otras fuerzas acantonadas en Nonaspe y otros puntos hasta Mequinenza donde estaba el 7 el general Sr. Salamanca (…) En Fabara han sido presos y conducidos a Nonaspe los conocidos liberales D. Joaquín y D. Narciso Vallespí y el Sr. Millán…”.
Continuant llegint lo Diario de Avisos, lo 25 d’agost de 1875, diu: «El general Salamanca, que dije en mi anterior había salido para Escatrón, a su vuelta revistó el batallón acantonado en Nonaspe, que ya ha vuelto a su destino, cuya fuerza está mandada por el coronel Sr. Buil y comandante graduado Sr. Padules, tan conocidos en esa capital. El 20 regresó a Caspe el general…”
És lo General Salamanca, qui impulse la construcció de les torres de telegrafia òptica, en lo cas de Nonasp, la construcció del Castellet de Faió. Segons un document del «ASHM, Sección Guerras carlistas, legajo 90”: “todas (las torres) han sido construidas por el cuerpo de Ingenieros, con auxilio de peones, materiales y jornales, satisfechos por los pueblos por prestación vecinal, y sin más coste para el Erario, que los aparatos telegráficos” Lo Castellet de Faió, encara que es va construir, segurament ja no és va utilitzar, perquè ja s’estava casi al final de la guerra.
Lo Diario de Barcelona, d’1 de setembre de 1875, diu: “Terminadas las obras de organización de la defensa del Ebro (…) el general Salamanca ha publicado en la orden general la organización de las fuerzas que a sus órdenes han de impedir el paso del enemigo (…) En ella se divide la línea del Ebro desde Zaragoza a Tortosa en tres zonas, que comprenden: de Zaragoza a Caspe, de Caspe a Flix y de Flix a Tortosa. La primera se halla a cargo del coronel Montero, la segunda del Coronel Buill, y al mando del coronel Zuvieta la tercera, situándose los centros de operaciones en Hijar, Nonaspe y Gandesa.
Lo 23 de desembre de 1875, mor a Nonasp, Mariano Valimaña, natural de Casp i veí de Mequinensa, voluntari de la Companyia Mobilitzada de Mequinensa, a conseqüència d’una caiguda d’un cavall.
La darrera notícia documentada, és del Diario de Avisos, i diu: «Mequinenza 21 enero 1876 – La única noticia que puedo darle es que en la noche del 19 salió el capitán de movilizados de esta villa con veinte individuos, por orden del excelentísimo señor capitán general, con dirección a Nonaspe, y a consecuencia de haberse dado en dicho pueblo algunos vivas a Carlos VII llevando la misión de hacer presos a todos los perturbadores del orden, y ayer por la tarde regresó a esta dicho capitán con tres paisanos presos, que se hallan en el castillo a disposición de la autoridad militar.”
La tercera guerra carlista s’acaba lo 28 de febrer de 1876, en què Carlos VII abandone Espanya.
Foto d’Àngel Albiac Salvador. 1939-1940 Beneint los animals al Portal
Des de temps immemorial, a Nonasp, cada 17 de gener, s’ha celebrat una de les festes més importants de l’hivern, Sant Antoni Abat, conegut popularment com a Sant Antoni dels rucs, patró de tots los animals, però sobretot, dels cavalls, mules, matxos, rucs i someres, és a dir, dels animals de peu redó empleats per treballar.
La festa té los seus orígens en celebracions paganes precristianes, en les que ja se fee homenatge als animals que servien d’aliment i per treballar, al mateix temps que s’encenien fogueres per celebrar el solstici d’hivern, simbolitzant en lo foc la vida, la purificació i la renovació. En l’arribada del cristianisme aquestes celebracions paganes es van vincular a Sant Antoni Abat, patró dels animals.
Fotos de Daniel Maza. 1ª Sant Antoni 1995 al carrer Trinquet – 2ª Sant Antoni 1996 al carrer Maestro.
Les fogueres de Sant Antoni, s’encenen la vespra per la nit, i a Nonasp, encara que avui en dia es continuen fent, si ho comparam en fa alguns anys, es pot afirmar que se’n fan més bé poques. A n’això ha contribuït que molts carrers s’han buidat de població autòctona, a més d’un considerable envelliment de la població.
Los meus records de les fogueres, los situarem a finals dels anys 70 i principis dels 80. En este període de temps, es podie veure més d’una foguera a n’alguns carrers. Per preparar-la, com los carrers ja estaven cimentats, lo primer ere portar terra per fer lo foc a damunt i no fer malbé el ciment, després arribave una bona tractorada de llenya, i si s’havie arrencat arbres, les soques eren les que feen cap a la foguera. En estos anys, los veïns s’ajuntaven per cenar la vespra i dinar lo dia de Sant Antoni.
He preguntat a persones d’edat més avançada com són los seus records, que los ham de situar a la dècada dels 40 del segle passat. Tots coincidíssen en el fet que per fer la foguera, cada veí portave un tronc de casa seua, i que com encara la gent estave collint les aulives, després de retirar, es cenave a casa, i ere en acabat quan s’ajuntaven tots los veïns al voltant de la foguera. Algunes voltes se fee un topí de xocalate, i altres, se portaven pastes fetes de casa, que se compartien en los veïns, acompanyades d’un trago de vi ranci o mistela.
Lo dia de Sant Antoni, com ere la festa dels animals, estos no s’albardaven i los llauradors feen festa. Aquell dia, lo primer ere traure’ls de l’estable sols en lo cabeçó i al carrer se lligaven del ramal a l’estaca que hi havie a la frontera de la casa, i en lo rascador li traïen tota la terra i brutícia que l’animal portave a damunt, quedant ben llimplo.
1º Foto de Mario Rius, Sant Antoni 1997 al carrer Eres – 2ª Foto de Daniel Maza, los Amics de Nonasp al carrer Soldevila.
Després se portaven a la plaça de Missa, a on se concentraven los animals, i una volta acabada la missa, lo mossèn los beneïe per estar protegits de malalties i caigudes durant tot l’any. Los entrevistats recorden que, després de la benedicció, Eusebio Llop Andreu «lo Sant», cridant ben fort, die: Viva Sant Antoni! I la gent contestave: Viva! Donant per acabat l’acte i tornant los animals a l’estable.
La fotografia de Sant Antoni més antigua que tenim, és d’Àngel Albiac Salvador, i encara que és una excepció, los rucs són beneits al Portal. Este fet, mos situa entre l’any 1939 i 1940, en què després d’acabada la Guerra Civil, com una part de l’església estave derruïda, los actes religiosos se celebraven provisionalment a la capella de Sant Sebastià i això explica que la benedicció sigo al Portal.
Si mos fixam bé en la fotografia, la càmera està situada a ca la tia «Buixana» (Teresa Buisán Millán), i la gent està mirant a la càmera, però los animals estan tots mirant a la desapareguda capella de Sant Sebastià. Un altre detall interessant és que alguns animals estant a pèl en l’amo dret al costat i, d’altra banda, hi ha animals que al llom se’ls ha posat una manta morellana, perquè van montats per l’amo.
La festa de Sant Antoni, lo Primer Dissabte, la Castanyà, Cagar lo Tronc, Plegar Cap d’Any, l’Home dels Nassos, la nostra llengua, i segurament altres exemples més, formen part del nostre patrimoni immaterial, i conformen la nostra identitat com a poble, i entre tots ho tenim de preservar i transmetre a les generacions venidores.
Fotos de Daniel Maza, any 2003. 1º Sant Antoni al carrer Tello – 2º lo mossèn beneint a la porta de missa. 1ª Foto de Daniel Maza, any 2011, los Amics de Nonasp, al carrer Soldevila – 2ª – Autor desconegut. Sant Antoni al carrer del Tiro la Bola.
