Una data redona sempre és una bona ocasió per recordar, i com fa uns dies que s’han complit deu anys que es va morir mon pare, Agustín Rius Llop, m’he decidit per compartir una de les moltes històries que me contave i que jo, sempre atent, anava prenent notes. En este cas, és de tot allò relacionat en los animals que hi havie a totes les cases per treballar la terra. Este és lo seu testimoni:
“Durant molts anys, a casa, vam tindre dos animals, però quan me vaig casar (1961) ja sol teníem una somera grossa, molt maja i molt bona. En esta somera llaurava tota la terra que teníem a prop del poble. Lo mas de la Cova, al terme de Mequinensa, lo donàvem a llaurar.
Naltros, a l’estable, teníem quatre pessebres i lo menjar encara que sol tinguéssem un animal lo posàvem en dos pessebres, ja que si lo posaves tot a un i estave molt ple, al menjar en tiraven a terra. A la nit, a cada animal que teníem, li donava la palla de l’ordi o del blat, en una mica d’alfals barrejat, i una almosta d’ordi, que prèviament l’havíem passat per l’arera, per traure alguna aresta o brossa que hi pugues haver.
Los animals si podie ser s’havien de traure tots los dies de l’estable, i a les cases que los homes no podien perquè treballaven al jornal, les dones, a més de fer les faenes de casa, com havien d’anar a l’horta, aprofitaven per a prendre l’animal en la sària, posant dins l’aixà o lo que fos i per tornar a casa li carregaven l’hortalissa que havien collit. Mentre feien estes faenes lligaven l’animal en una soga a on poguessen pasturar, també aprofitaven per a abeurar-los al riu o als abeuradors de la costa del Sot o als de la sèquia de Matarranya, que estaven al costat de la cabana de la Silveria.
També hi havia gent, que los traïa de l’estable sol per portar-los a pasturar i abeurar, i los lligaven en una soga llarga a un xop o als juncs del riu. S’ha de tenir en compte, que va ser a finals de 1961 quan va arribar aigua a les cases, i, per tant, los animals s’havien d’abeurar almenys una volta al dia al riu.
Als estables no sé traient les taraganyes que se posaven a les bigues del trèvol, ja que com als animals sempre hi anaven los tavans, mosques i mosquits, estos se quedaven enganxats a les taraganyes que teixien les aranyes, per agarrar-los i alimentar-se.
A l’estable s’havie de posar pallús, sobretot quan los animals no sé traient gaire, o bé, si ere un animal gros, i l’havies fet treballar tot lo dia, se fotie dos cànters d’aigua, i clar, després l’havie de pixar, imaginat lo xafarranxo que se fotie. Un animal petit com una somera o ruquet, pixave poc.
Lo fem, de tant en tant, s’havie de traure en lluna vella de l’estable perquè si no s’hi avivaven les puces. En la forca se posave a un catró i després se buidave als cornalons de la sària. La sària prèviament, se li posave un puntal a cada cornaló per que al buidar lo fem del pes no l’arrossegués fent-la caure. La sària quan ere nova s’enlliçave molt, al cap del temps ja agarrave lo motlle. Lo primer catró s’havie de tirar a poc a poc i en la mà emparellar bé lo fem al cul del cornaló, perquè agarres bon motlle. Una volta tret lo fem, a l’estable s’hi tirave pallús nou, o palla de centeno, que com ere molt corretjuda no valie per menjar-se-la los animals.
La gent tenie los seus femers pels voltants del poble. Naltros lo teníem damunt lo camp de futbol, a un morret de pedra fava, al costat de la Creueta. Al cap d’uns dies d’haver-lo tret s’havie de regirar en lluna vella, ja que fermentave i la palla que s’havie tirat a l’estable, s’anave coent i tot se tornave fem. A quant estave ben cuit se deie que estave trit. Si no se regirave lo fem podie arribar a cremar-se de la fermentació.
Si lo fem se traïe en lluna nova encara que se calentave, no fermentave i, per tant, era més bé una barreja de pallús i de les caguerades de l’animal. Jo de primer no i creia, però ho vaig poder comprovar lo de la lluna, que sí que era veritat.
L’animal a naltros mol ferrave José Giner “lo ferrer”, que tenie la ferreria al Portal Nou. Al poble també ferrave l’oncle Jala, al carrer Maella. Segons lo que sé traient de l’estable los animals, és dir, lo que se feien treballar, s’havien de ferrar més o menys sovint. Prop dels dos ferrers, davant lo Centro, hi vivia l’oncle Romaldos Albiac “l’esquilador”, que se dedicave a esquilar los animals.
Al plegar de la mina, la somera, me la vaig traure i vaig comprar un matxo al Fumat, que ere un tractant d’animals de Fraga. Però li va eixir mal a la pota i anave coix, i no se li acabà de curar mai, con que lo vaig tindre de canviar.
Lo següent animal ere molt bo per treballar, però sol que estès un dia a l’estable no se podie aguantar i jo a voltes estava alguns dies sense traure’l, perquè a lo millor anava a fer algun jornal. Així és que lo vaig tindre que tornar a canviar.
Lo nou animal ja va ser lo darrer que vaig tindre, ere una mula blanca, que era molt mansa i encara que estès uns dies a l’estable, no passave res. Va ser l’animal que vaig tindre durant més temps i me’l vaig traure a finals de juliol de 1975 en què vam comprar lo tractor “Barreiros”. La mula se la va quedar lo Fumat.
Després de plegar de la mina vam comprar un carro vell, de rodes en cèrcols de ferro, però al cap de poc temps vam comprar un carro de la marca Rigual a Batea, en les rodes de goma, i ere un carro mol majo. A quant vam comprar lo tractor mol vam vendre a l’oncle Manuel “Valero”, lo pare de Rosita i Susi, li vam demanar lo mateix que mos havie costat, no recordo bé si eren dotze o catorze mil pessetes, ja que després un carro nou ja en valie vint o vint-i-cinc.
També vam vendre l’albarda a Batiste “lo Merdero”. Li vam demanar 1.000 pessetes, que eren perres, però és que estave nova, no feie ni un any que mos l’havie fet Enrique “lo Guarnicioner”. A quant la va veure, li va agradar i no va dir res del preu.”
Agustín Rius Llop, llaurant la vinya al mas de la Cova
LO RUC QUE S’ESPANTAVA
Lo meu pare, a més de contar-me tot lo relacionat en los animals per treballar la terra, me va contar una història familiar molt interessant, i que ell recordave, més bé, com un fet desgraciat:
“L’oncle Antonio “Mata-gossos” estave casat en la tia Ramona, i ere cosina germana de la mare i vivien al costat de casa nostra. L’oncle Antonio treballave les terres de l’oncle Àngel “lo dels mobles” i li havie de collir les patates i com no tenie animal li va dir al pare que li deixarà un ruc que teníem per portar-li les patates.
Lo pare li va deixar, ja que tenien molt bona relació, però lo va avisar que lo tinguere sempre lligat, perquè a quant veie un altre ruc o somera se tornave boig i arrencave a córrer cap a l’animal i li haguera fet mal.
L’oncle Antonio va anar a collir les patates i los sacs los va carregar al ruc, un a cada costat de l’albarda i un tercer damunt los carrejadors i los va lligar en les sogues. Després va anar a ca l’oncle Àngel que vivie al carrer Hutxe, al costat del Castell i allí va deslligar los sacs i los hi va entrar a casa seua.
Mestres feia això, la mare havie anat al corral que teníem al carrer Amades, i allí per casualitats, va aguaitar al cap de carrer, i va veure que passave un altre animal i que lo ruc nostre no l’havie lligat a l’estaca. Al veure això la mare va anar a agarrar-lo, perquè se va dir: s’aviarà darrere del ruc que ha passat.
Just a quant arribave al ruc, este va arrencar a córrer i les sogues que estaven a terra, però d’un extrem lligades als carrejadors, se li van embolicar per una cama i lo ruc va arrastrar a la mare per tot lo carrer de la Presó i Teixidors.
L’oncle Portomeu “lo Ferrer” i l’oncle Portomeu “lo Sapo”, que estaven al carrer de la Mardedeu, van veure lo ruc com baixave corrent i arrossegant a la mare, i se van posar davant del ruc i li van dir: ¡Sooo!. I lo ruc se va parar allí, davant la barberia de l’oncle Sapo. La mare no se va xafar res, però se va fer bastant mal.
A quant va passar això, jo tindria uns catorze anys (1946), perquè encara vivia ma germana.”
A finals del segle XIX, a Nonasp, un dels problemes més importants per l’ensenyament, ere lo local a on estaven les escoles. En les desamortitzacions del segle XIX, lo Castell que durant segles hi havie set de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, passe a mans de l’ajuntament, i també a albergar les escoles locals.
Això canvie a finals del segle XIX, en què l’alcalde D. Joaquín Albiac Roc 1891-1895, decideix canviar-les i passen a ocupar un local a la plaça del Portal. La discissió no està exempta de polèmica, ja que lo nou local està ruïnós, i les escoles s’han de tornar a traslladar al Castell provisionalment, mentre duren les obres de remodelació.
Un altre problema, que ere comú a tots los pobles, ere la baixa escolarització, però que tal com avançe el segle XX, va augmentant, i per tant s’han de construir unes escoles noves al carrer Maella, entre los anys 1917-1919.
A la sessió de l’ajuntament de 07 de setembre de 1924, s’aprove lo Cens escolar, i es diu que 144 xiquets i xiquetes saben llegir i escriure i 314 no en saben, sumant un total de 458; l’any 1928, en sessió de 22 de juliol, es diu que d’un Cens escolar de 172 nois, l’assistència mitjana ere de 65; i l’any 1933, d’un Cens escolar de 187 nois, hi ha matriculats 113 i l’assistència mitjana és de 73.
Les escoles de 1917, són insuficients per albergar a tota la població escolar, i l’any 1935, l’ajuntament les reforme per passar d’un mestre i una mestressa, a dos mestres i dos mestresses.
Estos mestres de xiquets, a més d’ocupar-se de l’ensenyança, s’impliquen en la vida local, influint en los nonaspins per mig de la seua participació en deports, reivindicacions d’obres públiques, participació en la política local, etc.
1897-1910 ENRIQUE SORIA HERNAN Al Boletín Oficial de la Provincia de Saragossa, del 12 d’octubre 1897, s’anuncie la permuta del mestre de Nonasp, D. Bernardo Ezquer i el de Villarroya de la Sierra, D. Enrique Soria.
Lo mestre D. Enrique Soria, és natural de Teruel, i està casat en Lamberta Latorre Pascual, natural de Maluenda. Durant la seua estada a Nonasp, naixen los fills: Herminia (1899), Herminia (1901), Higinia (1902) i Fuensanta (1904). Totes quatre es moren pocs mesos després de nàixer.
Durant los anys que ocupe la plaça de mestre a Nonasp, també s’implica en la formació del comitè local de Unión Republicana. Segons la Wikipedia, este partit se va fundar l’any 1903 per Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux, i es va dissoldre l’any 1910.
Lo mestre D. Enrique Soria, col·labore en lo diari republicà de Saragossa “El Progreso”, publicant durant los anys 1904 i 1905 articles defensant l’ideari republicà. A les cròniques parla del primer acte de la Unión Republicana, que va ser una festa l’11 de febrer de 1904, per commemorar l’aniversari de la proclamació de la Repùblica de 1873; pocs dies després la constitució del primer comitè local de Unión Republicana; al març de 1904 D. Enrique Soria, assisteix a un míting a Maella, i parla en nom dels republicans de Nonasp; al maig de 1904, lo mestre D. Enrique Soria i Joaquín Gimeno, assisteixen a la “Asamblea Provincial de Unión Republicana”, que es celebre a Saragossa; i al febrer de 1905, publica una altra crònica de la festa de l’11 de febrer, de la que diu:
“Grandiosa ha sido la fiesta que los republicanos de esta villa han organizado para conmemorar la fecha del 11 de febrero (…) para asistir a la modesta cena preparada, sentáronse a la mesa 50 comensales (…) la banda de música que dirige D. Romualdo Albiac, nos hizo oír las más escogidas piezas de su repertorio, cosechando infinidad de aplausos, pero el entusiasmo se desbordó (…) al escucharse las valientes notas de La Marsellesa…”
1910-1914 ROMAN GARCIA GARATE La revista El Magisterio Español, de 3 de setembre de 1910, anuncie lo nomenament del mestre D. Román García Garate per l’escola de Nonasp. Està casat en Luisa Alegre Colera, i los dos són naturals de Albalate del Arzobispo. Durant l’estada a Nonasp, naixen los fills José María (1911) i Antonio Luis (1913).
Lo 20 de febrer de 1913, el Diario de Avisos publica una interessant crònica: “La fiesta de árbol (…) el vecindario acudió en masa a la explanada de la ermita, lugar elegido para la plantación; que los Sres. Castañer y García, alcalde i maestro respectivamente pronunciaron elocuentes discursos (…) Después de plantados cerca de 200 árboles, se obsequió a cada niño con espléndida merienda por cuenta del Ayuntamiento y con una pastilla de chocolate, lapiceros y hermosas postales, regalo del fabricante zaragozano Sr. Orús…”
Al diari La Correspondencia de España, de 10 d’abril de 1913, es fa ressò de la campanya iniciada per El Magisterio Español, donant suport a la protecció de l’ensenyança religiosa a les escoles públiques, i entre los metres que firmen a favor i està D. Román García Garate.
1914-1917 ANTONIO GALVEZ La revista El Magisterio Español, de 19 de desembre de 1914, anuncie la permuta entre los mestres de Nonasp i Urrea de Gaén, D. Román García i D. Antonio Gálvez respectivament.
Durant la seua estança a Nonasp, compagine el treball de docent, en lo de corresponsal al Diario de Avisos i Heraldo de Aragón. A les cròniques parle de la festa de l’arbre; de les obres al pont de Matarranya; de les festes de Sant Portomeu; de la mort de Joaquín Franc, del que diu que és un heroi de la campanya d’Àfrica de 1860; de les campanyes d’oliva, cereals i vi; etc.
Una de les cròniques més interessants de D. Antonio Gálvez, se publica al Diario de Avisos, de 28 d’agost de 1915, a on, a més de parlar de les festes, parla de Dionisio Millán, lo seu fill, i d’algunes donacions fetes per la Mardedeu:
“De un hecho extraordinario que ha llamado la atención de propios y extraños, he de dar cuenta en esta crónica. Se trata de la inauguración del púlpito de la ermita. Es una verdadera obra de arte, digna de una catedral, que por sí sola constituye una gloria de la industria nacional: ha sido construido en los talleres mecánicos de los Sres. Cucurulla Hermanos, de Barcelona. Esa obra constituye una pequeña muestra de la piedad y esplendidez de un hijo de este pueblo, de D. Dionisio Millán, almacenista de carbones minerales de Barcelona. No es el púlpito el único obsequio que ha hecho a la ermita, pues a él se debe la magnífica corona de la Virgen y parte de la pavimentación del piso. También los pobres de Nonaspe conocen su caridad ardiente.
Su hijo D. Enrique, concejal y teniente alcalde de Barcelona, ha sido nuestro huésped estos días, motivando su viaje el visitar a su deudos y amigos y, sobre todo, a la Virgen de Dos Aguas, a la que profesa singular devoción.”
La revista El Magisterio Español, en l’edició de 24 de juliol de 1917, anuncie lo trasllat de D. Antonio Gálvez, a les escoles d’Andorra.
1918-1921 FRANCISCO CATALAN INSA Després de marxar D. Antonio Gálvez, lo Bolletí Oficial de la Província de Saragossa, de 22 de setembre de 1917, porte lo nomenament de mestre interí per les escoles de Nonasp de D. Martín P. Gómez. Però com la plaça s’ha d’ocupar en propietat, la revista El Magisterio Español publica la vacant lo 19 de novembre de 1917 i lo 17 de gener de 1918. És lo diari La Crónica, del dia 10 de maig de 1918, qui publica la notícia del nomenament D. Francisco Catalán Insa, com a mestre per Nonasp.
1921-1926 ENRIQUE CASAUS BERNAD La revista El Magisterio Español, de 06 de gener de 1921, publica la permuta entre D. Francisco Catalan, mestre de Nonasp, i D. Enrique Casaus, mestre de Chiprana.
D. Enrique Casaus, a més exercir de mestre, s’involucre en la política local, i dins del període conegut com la dictadura de Primo de Rivera, és elegit regidor municipal a la sessió de 8 d’abril de 1924, i a la sessió de 1 d’agost de 1924, després de la dimissió de vuit dels onze components de la corporació, és elegit alcalde de Nonasp.
Per lo nou alcalde, les coses no devien anar massa bé, ja que lo 21 de setembre de 1925, presenta la dimissió al·legant: “siéndole de todo punto imposible el atender al cargo debido al excesivo trabajo que pesa sobre él y por otras causas que se reserva”. Posada la proposta a votació secreta no és acceptada, per lo que D. Enrique Casaus continue en el càrrec, encara que no serà per massa temps, ja que a la sessió de 17 de març de 1926 és substituït per D. Miguel Vilella Roc.
Als mesos d’octubre i novembre de 1926 firma dos cròniques per lo diari La Voz de Aragón, en què parla de la festa de Sant Miquel al Sindicat i de notícies relacionades en l’agricultura. L’exalcalde i mestre de xiquets, D. Enrique Casaus, demane que sigo traslladat i a finals d’any abandone Nonasp.
1926 D. Enrique Casaus Bernad
1927-1949 ENRIQUE MUÑOZ GOMEZ Després de la marxa de D. Enrique Casaus, l’ajuntament en sessió de 2 de gener de 1927, nomene mestre interí D. José Besti Gómez, i en sessió de 15 de maig de 1927, lo cessa, i pren possessió lo mestre D. Enrique Muñoz Gómez.
D. Enrique Muñoz, és natural de Saragossa, i està casat en Maria Pelegrí Garriga. A Nonasp arriben en los fills Miguel Ángel i Enrique; al nostre poble naix Carmen (1928); Natividad es mor en cinc anys (1926-1931); Pablo es mor al poc de nàixer (1936); i Ana Maria (1937).
D. Enrique és potser un dels mestres que més s’involucren en la vida local. Una de les facetes és la de corresponsal. A la revista Caspe, de l’any 1928, firma dos cròniques en què parla de conferències culturals a Nonasp. Però, al diari a on fa de corresponsal de manera continuada entre 1927 a 1935, és La Voz de Aragón. Cal destacar les cròniques del Pantà de Pena; homenatge al tinent Albiac; diferents excursions en los xiquets d’estudi; la defensa de la construcció de la carretera de Batea; i les cròniques dels partits de futbol de l’equip local, del que fa d’entrenador.
Després d’iniciada la Guerra Civil, actue de secretari del Jutjat de Nonasp, del setembre de 1936 a finals de gener de 1937. A més, és secretari habilitat de la Federación Española Trabajadores de la Enseñanza, en seu a Casp, almenys, al mes de desembre de 1937.
Lo dia 30 de març de 1938, l’exèrcit nacional ocupa Nonasp. D. Enrique continua exercint de mestre, ja que segons diu Iván Heredia, a l’article “Apuntes sobre la Prisión del Partido de Caspe”, publicat a Cuadernos Caspolinos, és detingut a Nonasp i traslladat a la presó de Casp lo 9 de juny de 1939, a on encara hi està a 30 de novembre de 1939, en què és traslladat a Saragossa.
Durant la dècada dels anys 40, D. Enrique continua tenint en propietat la plaça de Nonasp, però no la pot ocupar per trobar-se desterrat. De suplir-lo, s’encarrega mossèn Alejandro Burillo, qui havia arribat a Nonasp a l’estiu de 1941, i fa les funcions de mestre dels xiquets més petits.
A la sessió de l’ajuntament de 21 de febrer de 1948, se diu:“Se dio cuenta de una carta que el Maestro D. Enrique Muñoz dirige a esta Alcaldía, en súplica de que sea resuelto su expediente de depuración y repuesto en el cargo de Maestro de la escuela de este pueblo (…) por unanimidad acuerdan que sin tocar para nada su conducta política puesto que existen competentes Tribunales para juzgarla, hacer llegar al Excmo. Sr. Ministro de Educación Nacional por conducto regular una instancia, solicitando la resolución del referido expediente y a su fallo, sea repuesto en la escuela nº 1 que venía regentando con excelente competencia y celo”.
D. Enrique lo van tornar a habilitar per exercir de mestre, encara que a Nonasp, ja no va tornar.
L’any 1949, va ser destinat per exercir de mestre a l’escola Unitaria nº 3 de Boltaña (Huesca) i a Nonasp, va poder vindre un nou mestre.
1932-33 D. Enrique Muñoz Gómez
1934-1936 LEOPOLDO RUIZ VERA El 19 d’agost de 1934, es reuneix l’Ajuntament, per tractar dels locals per instal·lar dos noves escoles, assistint a la sessió D. José Mora Ràfales, com a president del Centro Republicà i D. Joaquín Barberán Borraz, com a president del Sindicat Agrícola, que es comprometen a cedir los seus locals.
És a mitjan de novembre de 1934 quan arriben a Nonasp D. Leopoldo Ruiz Vera, que es farà càrrec de l’Escola de xiquets instal·lada a saló de ball del Centre Republicà, i Dª Natividad Moles Miravete, que s’ocuparà de l’escola de xiquetes, instal·lada al Sindicat Agrícola. A finals de 1935, l’edifici de les escoles ja es trobe reformat, i passa a albergar les quatre escoles unitàries.
D. Leopoldo a més de mestre, va ser un dels jugadors més destacats de l’equip de futbol local. Va morir lo 27 de setembre de 1936, en 24 anys, a conseqüència d’una Septicèmia Estreptocòccia. Se die que se li va infectar un gra que tenie a la cara a l’afaitar-se.
1938-1950 VICENTE JUSTE CAMBRA Natural de Biescas, a finals de 1936, ja he pogut documentar que es trobe a Nonasp. Se case en la mestressa Dª Natividad Moles. D. Vicente formarà part de la Junta per la reconstrucció de l’església, que se constitueix en sessió de l’ajuntament, de 8 d’octubre de 1939. D. Vicente i Dª Nati, estaran a les escoles de Nonasp hasta l’any 1951, en què los dos són traslladats a les escoles de Maella.
Enguany fa quaranta anys de la recuperació de la festa de Carnestoltes, una de les més populars que hi ha a Nonasp. De la seua antiguitat no hi ha cap constància documental, però si que trobam dins de les tradicions orals de Nonasp, una cançoneta que parle d’esta festa:
“Carnestoltes dotze voltes,
i Nadal a més a més,
tots los dies sigon festa
i el domenge que plogués”.
També hi ha lo testimoni de Pedro Tena Ferrer “de cal Guillermet”, arreplegat a l’abril de 1985, dins d’unes entrevistes que va fer Marino Jambrina, locutor de Radio Nacional d’Espanya, per lo programa radiofònic “Por los caminos de Aragón”. En totes les entrevistes es van emetre dos programes, los dies cinc i dotze de maig de 1985.
A Pedro Tena Ferrer, se’l va entrevistar perquè en aquells moments ere la persona de més edat de Nonasp, ja que tenie 98 anys. Una de les moltes preguntes que li van fer, ere si recordave antiues festes del poble, a lo que va explicar que son pare, Miguel Tena Mestre, nascut l’any 1858, quan ere jove celebrave el carnestoltes, i los amics lo posaven dins d’un banasto, i en dos barres, posant-se un jove davant i un altre radere, lo pasajaven per tot lo poble, mentre que ell anave dient:
Per la senyal, aquí veo un animal
Por la Santa Cruz, que aquí veo un avestruz
Estos barrancs d’aquí
Que mos baixessen plens de vi
Estos d’aquí baix,
Que baixessen plens de pans
Estos carrers que hi ha ampedregats,
Coca i foradat
Que bien estaríamos hijos, que bien,
I los músicos en la solfa, do, re, mi, fa, sol
Que no fan mes que minjar coca i bunyols.
Por la tarde encontré un municipal
Y le dije ¿como está?
Estoy muy bien de sal
I a Ca lo Guillermet ya no cale gos,
que Tomasa la vieja munte la paella.
La celebració de la festa del carnestoltes va quedar interrompuda en l’inici de la Guerra Civil, i la posterior prohibició durant los anys del franquisme. Va ser en la arribada de la democràcia, quan es va començar a recuperar la festa. A Nonasp, va ser l’any 1985, dins del context de l’Educació d’Adults.
L’Ajuntament, al mes d’agost de 1984 acordave demanar al Ministeri d’Educació i Ciència la inclusió de Nonasp al programa de la Educació d’Adults. Quan va arribar l’aprovació de la sol·licitud, se va fer una reunió informativa a lo que ere lo “Ball” del Sindicat per explicar aquella iniciativa que se volie portar cap davant. A la reunió hi va acudir molta gent jove i la proposta va comptar en l’acceptació i posterior partició dels assistents.
Per fer de professors se va parlar en Gabriel Albiac Mora i en l’home d’una mestressa dels estudis que estave sense faena. Lo primer dia de l’Educació d’Adults, se va fer un examen de cultura general a tots los assistents i en funció del nivell de cada un, se van partir la mitat dels alumnes per cada professor. A la Sessió Ordinària de 6 de desembre de 1984, l’Alcalde informave del començament de la Educació d’Adults.
Dins d’este ambient de participació, va sorgir la iniciativa de recuperar la festa del Carnestoltes. Lo dia senyalat va ser lo dissabte 16 febrer de 1985. A l’hora acordada, tots los “alumnes” en los seus disfrassos van fer una volta per los carrers del poble acabant al Portal. Després van entrar a lo que era lo saló del ball del Sindicat. Allí, en un “tocadiscos” que hi havie se va posar música apropiada per celebrar la festa.
La recuperació del Carnestoltes per part dels alumnes de l’Educació d’Adults, va tindre gran acceptació i a l’any següent ja va ser la Comissió de Festes la que va proposar a l’Ajuntament fer-se càrrec de la seua organització.
A “Lo Portal” nº 25, del febrer de 1986, se fee la crònica de la festa:
“1 Febrero. A las siete de la tarde hubo una sesión de baile por la orquesta Bumerang, gratuita para todos los niños a los cuales se les obsequió con un antifaz. A las diez de la noche se concentraron todos los disfrazados en el Portal, alrededor de la hoguera recién encendida. Acto seguido empezó el pasacalle, amenizado por la orquesta Bumerang, y en el que la gente pudo lucir sus vistosos disfraces. Al finalizar el pasacalle empezó el baile de disfraces en un ambiente distendido y cordial. Al acabar el baile, y al calor de la hoguera, se invitó a chocolate y vino a todos los allí presentes”
A partir de després i de forma ininterrompuda s’ha fet tots los anys. Primer a la pista del ball del Sindicat; després va ser més de carrer i a l’acabar s’anave a les discoteques del poble: la Dragons o la Nirvana; uns anys després es va fer al pavelló municipal i ara es fa al Centro. Se faigo a on es faigo, lo que importe és que la festa continuo i no se perdo.
Foto: Escuela de pueblo en 1848 (1896) de Albert Anker
Les primeres notícies que tenim de l’ensenyament a Nonasp i els seus metres són de la segona mitat del segle XVIII. Per les xiques la formació en valors es continue fent per mig de la família i de l’Església. Les primeres mestresses de xiquetes que he pogut documentar ja són de la segona mitat del XIX.
La Casa de la Vila (ajuntament), ere la que s’encarregave de contractar aquells primers mestres de minyons (paraula desapareguda i que equival a noi, xic, xiquet…) i contribuir al manteniment de l’ensenyança i proporcionar locals públics. Si fem cas al topònim de carrer dels Minyons, potser mos indica a on va estar la primera escola a Nonasp, que també podrie ser la casa a on vivie el mestre, ja que encara que pogués ser una casa petita, hem de tenir en compte que l’assistència escolar serie molt baixa.
Les fons per fer este treball són los Quinque libris de l’església, que comprenen los llibres de batejos, bodes, morts, confirmacions i compliment pasqual. A partir de meitat del segle XIX, se sumen los llibres de jutjat municipal i la premsa regional.
1761 PEDRO SIERRA Lo 04 de novembre de 1761, es casen Joseph Llop i Theresa Andrés, i és testimoni de la boda Pedro Sierra, “maestro de niños”.
1768 ANTONIO BERNAUL Lo 27 de setembre de 1768, a l’església parroquial de Nonasp, s’enterre en missa de cos present a Antonio Bernaul, “maestro de primeras letras”, que s’havie mort lo dia anterior i estave casat en Bernarda Gisbert.
1774 MANUEL PAÑOS Lo 06 de juliol de 1774, a l’església parroquial de Nonasp, s’enterre a Manuel Paños, “maestro de niños”, de 70 anys, que s’havie mort lo dia anterior i estave casat en Rita Usón.
Carrer Minyons – Estudi de xiquets al segle XVIII
1777-1780 ANTONIO BERNE És mestre de xiquets o de primeres lletres. Lo 23 de juny de 1777 és testimoni de la boda de Josef Alfonso i Theresa Andreu. També fa de padrí en quatre batejos, lo darrer és lo 10 d’octubre de 1780, en què bategen a Francisca Llop Taberner.
1784-1790 MIGUEL ROCA SILVESTRE Es mestre de xiquets o de primeres lletres, està casat en Antonia Torres i los dos són naturals de Mequinensa. Lo 31 de gener de 1784, és testimoni de la boda de Josef Borruey i Joaquina Comas. Lo 14 d’abril de 1785, a l’església parroquial de Nonasp, se bateje al seu fill Pablo Roca Torres. L’any 1790 encara està de mestre a Nonasp, segons diu Gabriel Albiac Sebastián, a lo Portal 130, en què publica una relació dels mestres a Nonasp.
1798 JOAQUIN SORIANO Lo 11 de novembre de 1798, a l’església parroquial de Nonasp, se celebre l’enterro de Joaquín Soriano, mestre de xiquets a Nonasp, casat en Gertrudis Herreros, los dos naturals de Mas de les Mates.
1801-1821 FRANCISCO MORA SAMANIEGO És mestre de primeres lletres, natural de Tortosa i casat en Antonia Monclús, de Casp. Segons Gabriel Albiac és mestre a Nonasp de 1801 a 1807 i 1811. Jo he pogut documentar que ere mestre al bateig del seu fill Josef (1805), Basilia (1809), León (1811), i al bateig de Juan Francisco l’any 1814 no consta l’ofici. També fa de secretari de l’ajuntament, així consta a una boda celebrada l’any 1820 en què fa de testimoni, i a la seua partida de mort lo 03 de gener de 1821.
1821 AGUSTIN MORA MONCLUS Fill de Francisco Mora i Antonia Monclús. És natural de Casp, i es casa a Nonasp lo 27 d’abril de 1816 en Maria Theresa Llop Aguiló, de Batea. Quan es case resideix a Maella, i possiblement es trasllade a viure a Nonasp quan sé mort lo seu pare, al que substitueix en los càrrecs de mestre de xiquets i secretari de l’ajuntament. En lo pas dels anys deixe lo càrrec de mestre, i exerceix sols de secretari, fent-ho hasta que es mor lo 23 d’octubre de 1865.
1832 MANUEL CASTILLO Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1833 PABLO BALLARIN Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1840 FRANCISCO PONZ Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1843-1864 RAMON OMELLA SEGURA Natural de Torredarques, és a Nonasp almenys des de 1843. Se casa en la nonaspina Mariana Ràfales Borraz, lo 09 de juny de 1849, exercint de mestre hasta que es mor lo 23 de març de 1864.
A la “Revista de Instrucción Pública, Literatura y Ciencias” de 21 de juny de 1860, parla de D. Ramón Omella: “Zaragoza. -Nonaspe- Según nos dicen de este pueblo está el infeliz profesor sin cobrar un solo maravedí de sueldo desde septiembre del año pasado. Le suplicamos que no moleste a nadie con sus reclamaciones, y busque el maná como pueda ¡Oh centralización!”
1865-1866 FRANCISCO ANTONIO ESTRADA Lo 16 de febrer de 1865, es mor María Concepción Pasquala Barceló, natural de Maella i veïna de Nonasp, casada en D. Francisco Antonio Estrada, mestre de xiquets a Nonasp. A principis de 1866, lo mossèn D. Domingo Casanova, demanda al mestre per què li deu 80 reals de velló, de l’enterro de la seua dona.
1870-1874 PEDRO GUARCH LACUEVA Lo 15 de gener de 1870, naix Amado Guarch Moreno, fill de D. Pedro Guarch, de Jaulin, mestre de xiquets, i Lucia Moreno, de Maella. L’any 1872, es bateje un altre fill del matrimoni, al que li posen per nom Pedro.
A la revista El Magisterio Español, de 10 de febrer de 1871, D. Pedro Guarch forme part d’una relació de mestres que reclamen lo pagament dels salaris atraçats.
Del període de temps en què està lo mestre a Nonasp, cal destacar que a la “Gaceta de Madrid” del 22 d’agost de 1872, es publica lo següent acord: “Dirección General de Instrucción Pública. Esta Dirección General ha acordado destinar la colección de libros núm. 264 que ha de servir de base a una biblioteca popular a la Escuela de Instrucción primaria que dirige en Nonaspe, D. Pedro Guarch…”
A la revista El Magisterio Español, de 25 de desembre de 1873, D. Pedro Guarch, publica un llarg article titulat “Método de vida que debe seguir el Maestro”, a on després de fer algunes reflexions acaba dient: “El Maestro no debe olvidar que su bella y noble misión es enseñar a los niños a que sean virtuosos; que practiquen siempre la máxima de lo que no quieras para ti no lo desees para los demás; y que se acostumbren a vivir satisfechos en medio de la pobreza y de cualquier contrariedad; tampoco olvidará que después del Párroco es él para los pobres el representante de la Misericordia divina, y que para el desempeño de su profesión en esta España con honra, se necesita poco menos paciencia que tuvo el virtuoso Job.”
1873-1879 MANUEL CASANOVA PIU És mestre de xiquets, natural de Casp, i està cassat en Pabla París Bonete. Jo crec que no exerceix de mestre a Nonasp i sols resideixen per què ja són grans, i viuen en lo fill, mossèn D. Domingo Casanova. Pabla es mor lo 10 de març de 1873 i Manuel Cananova lo 07 de novembre de 1879, a l’edat de 75 anys.
1877-1888 SEBASTIAN LATOGETA SANTOLARIA Pel “Boletín Oficial de la Provincia” sabem que la plaça de mestre a Nonasp està vacant almenys des de lo setembre de 1875 al febrer de 1876. A principis de 1877, està documentat que D. Sebastián Latogeta ja és mestre a Nonasp. Està casat en primeres núpcies en Eusebia Lacostena, en la que té dos fills, Florencia i D. Matías Latogeta Lacostena, que durant molts anys serà lo farmacèutic de Nonasp. D. Sebastian Latogeta se jubile de mestre l’un de gener de 1888. Mor a Nonasp, lo 15 de març de 1901, a l’edat de 79 anys.
1883 AMADO NUEZ Encara que la plaça de mestre de Nonasp és de D. Sebastián Latogeta, per raons que desconec, a l’agost de 1882, es publica a la premsa escrita anuncis per fer una substitució, oferint 433,75 pessetes anuals. En este context arriba D. Amado Nuez, professor de primera ensenyança, per fer-se càrrec de la substitució a l’escola. Ho compagine en lo treball de secretari accidental del Jutjat de Nonasp.
1884-1890 MANUEL MERENCIANO INSA És professor d’instrucció primera. Natural de Torrijo del Campo (Terol), casat en Norberta Jaime. Se li adjudica la plaça de mestre a Nonasp per fer una substitució a meitat de 1884 i l’ocupa la plaça hasta l’hivern de 1888-89.
A l’arxiu històric del Jutjat municipal, hi ha diferents expedients que afecten a D. Manuel Merenciano: 1885 Maria Bes, demanda per impagament de lloguer a D. Manuel Merenciano; 1888 D. Manuel Merenciano demanda a mossèn Domingo Casanova per injúries; 1888 D. Manuel Merenciano demanda a D. Matías Latogeta, alcalde, per impagament de retribucions; 1889 D. Manuel Merenciano, demanda a D. Isidro Ràfales Cepera.
La dolenta relació en les autoritats locals, farà que deixo la plaça de mestre a Nonasp. Per fer-nos una idea de com era el conflicte ho podem fer llegint la notícia que publica el “Diario Mercantil de Zaragoza” del 06 de febrer de 1889:
“Tenemos entendido que el Maestro de niños de Nonaspe, se halla en esta capital importunando al señor Gobernador, Banco de España, Junta provincial, etc. etc.
¡Palo a él, señor Gobernador!
¿Dónde se ha visto molestar a tanta gente porque en 19 meses no ha cobrado un cuarto?
Y si el Maestro le deben la friolera de 1.070 pesetas, queda el consuelo de decir que en 15 meses no han escrito una plana los niños de aquel pueblo, por no haber material.
Señor Gobernador: suprima V. E. de una vez la Escuela, el pueblo, los niños y el Maestro de Nonaspe, ytodo habrá concluido”.
1889 MARIANO GONZALEZ BUISAN Al febrer de 1889 aprova les oposicions i si li adjudica la plaça de mestre a les escoles de Nonasp. Segons lo llibre de defuncions, es mor lo 06 de maig de 1889, a les deu de la nit. Ere natural de Saragossa, de 24 anys, solter, i domiciliat al carrer de la Mardedeu.
1986 Castell – Estudi de xiquets al segle XIX
1891-1897 BERNARDO EZQUER GIMENEZ Al juny de 1891 aprove les oposicions i se li adjudica la plaça de mestre a les escoles. L’etapa a Nonasp acaba al setembre de 1897, en què s’aprove la permuta entre Bernardo Ezquer i lo mestre de Villaroya de la Sierra, Enrique Soria.
Per la premsa d’aquells anys, podem conèixer alguns detalls dels exàmens. Al diari “La Derecha” de 21 de juliol 1892, es pot llegir: “El día 16 del actual, se celebraron los exámenes en la escuela de niños, dirigida por el inteligente y celoso profesor D. Bernardo Ezquer. Tuvieron lugar en la iglesia parroquial, por ser el local más espacioso; a las ocho de la mañana dieron principio, estando de antemano ocupado todo el local de la nave principal, por lo más florido de las familias…”
Per la premsa també es pot conèixer lo conflicte que es va produir al traslladar les escoles al castell. A “Heraldo de Aragón”, de 25 d’octubre de 1895, podem llegir la queixa del mestre: “El maestro de Nonaspe ha acudido en queja al señor Gobernador civil, porque el alcalde ha trasladado la escuela a un antiguo castillo, derruido y destartalado, muy distante de la población, y que hoy solo sirve para albergue de gitanos y vagabundos”.
Al cap de pocs dies trobem la resposta de l’alcalde a “Heraldo de Aragón”, de 30 d’octubre de 1895: “Referente al traslado de la escuela (…) el Sr. D. Miguel Franc, alcalde de Nonaspe, nos dice, que no es exacto lo informado por el maestro, puesto que el local nuevamente designado para escuela de niños no se halla fuera de la población ni deja de reunir las condiciones para el objeto que se destina, una vez que desde tiempo inmemorial en aquel local ha estado instalada la escuela, hasta que el Alcalde saliente la trasladó por instigación del maestro, y que en las visitas giradas por el señor inspector de escuelas en años anteriores encontró el local en condiciones pedagógicas, por cuya razón el autor de la comunicación ha desfigurado completamente los hechos a juicio del expresado alcalde”.
Al “Heraldo de Aragón” de 04 de gener de 1896, i trobem més queixes del mestre: “El maestro de Nonaspe, participa al Gobernador que a pesar de ingresar la alcaldía de dicho pueblo en la Depositaría municipal las cantidades destinadas al pago de atenciones de primera enseñanza, no ha percibido desde hace mucho tiempo, ni un solo céntimo.”
A l’arxiu històric del Jutjat municipal, hi troben que lo 28 de març de 1896, Isidro Ráfales Cepera demanda a D. Bernardo Ezquer, reclamant-li 66,75 pessetes que li deu per arrendament d’una habitació a la casa del carrer la Mardedeu núm. 10. Una altra demanda la presenta Maria Rius Comella, viuda, per estafa i engany de 150 pessetes, perquè lo seu fill no fos en quintes a Ultramar.
Per saber com exercia de mestre D. Bernardo, tenim lo testimoni d’Angel Albiac Salvador, que a les seues memòries, explica com lo recorda:“Tenía ya ocho años, era un mocito en miniatura, en la escuela me comportaba bien con todos, especialmente con el señor maestro, hombre severo a quien, miraba con mucho temor, como todos los niños de la escuela a quienes trataba con crueldad, castigándoles continuamente, golpeándoles con palos y también con un cuadradillo de hierro con el que en distintas ocasiones producía heridas de las que manaba abundante sangre, su presencia en la escuela sembraba el terror entre los niños.
Si fem una passejada pels carrers del nostre poble, mos podem trobar en plaques que indiquen noms de carrers o de famílies que habiten o han habitat alguna casa, i que guarden històries que desconeixem perquè són anteriors a naltres. Un exemple d’això es trobe al carrer del Raval, a on hi ha una casa en una placa a on es llegeix “Antiga casa Ribot”.
A principis del segle XVIII, lo poble de Nonasp encara estave tancat per quatre portes, això mos ho confirme la defunció de Josepha Grandes, lo 17 d’octubre de 1711, a on es diu que no se li va poder donar l’extremunció, per què “habiendo guarnición en el lugar, el comandante no quiso abrir las puertas”.
De la partida de defunció també es pot deduir que fora del recinte murallat de la vila, ja hi havia cases habitades. I si fem cas al topònim de Raval, arabisme que indica un grup de cases a extramurs, este serie un dels primers carrers que es formen.
La necessitat de créixer, fa que a n’este carrer es construeixen les cases d’algunes de les famílies més importants del segle XVIII i XIX. A la part alta estava la casa familiar de “Cal Santo”, que ocupave les actuals cases de Santiago Orta i Mari Carmen Zurita; i a la part baixa la casa de la família Franc, situada a lo que era lo forn i despatx de pa de “Panaderías Reunidas”. A les dos cases les portes d’accés estaven al carrer Raval, cosa que mos dona la importància que en lo seu moment va tindre este carrer.
Dels orígens de la família Franc, Gabriel Albiac, a Lo Portal nº 146, diu: “Esta familia llego a Nonaspe en el siglo XVII procedente de Francia, probablemente escapando de las persecuciones dirigidas por el Cardenal Richelieu, con ejecuciones en la nobleza gala. Llegó esta familia siendo fuerte económicamente, adquiriendo fincas y una casa en la calle del Raval...”
Si fem un repàs de les diferents generacions d’esta família, podem veure que la seua economia estava basada en l’agricultura i en indústries locals, com molins d’oli. A més, ocupen càrrecs d’alcaldes i jutges. També hi trobem alguns mossens i membres que es casen en rics propietaris dels pobles del voltant.
Un exemple és lo de Enrique Franc Vallespí, que l’any 1857 es va casar en Concepción Sasot Callén, de Ballobar (Osca). L’abril de 1858, va nàixer a Nonasp lo primer fill del matrimoni i que es va morir al cap de vuit mesos. Esta circumstància, potser va influir, perquè Concepción Sasot anés a tindre lo segon fill a la casa dels seus pares.
L’any 1859, va nàixer i va ser batejada a Ballobar, Pilar Franc Sasot. Ella va créixer a la casa familiar dels seus pares al carrer del Raval. Es case lo 18 de març de 1882, en 22 anys, en Juan Mullerat Brufau, de 34 anys, comerciant, i natural de Santa Coloma de Queralt (Tarragona).
La casa que coneixem per Ribot, possiblement es construeix per Pilar Franc i Juan Mullerat, ja que al cap de nou mesos (15-12-1882), naix la primera filla del matrimoni, Elisa Mullerat Franc, i al registre es diu que los seus pares estan domiciliats al carrer del Raval.
És Elisa Mullerat Franc, la que es case en Antonio Ribot Sudor, lo 04 d’abril de 1907, a l’església de Sant Portomeu de Nonasp. Ell, és natural de Sant Martí de Provençals (Barcelona) i veí de Fraga, de 24 anys. Lo matrimoni, almenys los primers anys viuen entre Fraga i Nonasp, i és aquí a on naixen los seus fills: Carmen (1908-1908); Emilio (1909-1974); Antonio (1911- ); Dolores (1913-1913); Juan Manuel (1915-1918); Pilar (1916- ); i José (1921- ).
Durant el temps que viuen a Nonasp, ell actue de secretari accidental de l’ajuntament del 07 de gener de 1912 al 04 de febrer de 1912, en què és nomenat secretari Miquel Simó Solé; a Fraga treballe per l’ajuntament com a Oficial d’Estadística, del 07 de desembre de 1913 al 18 de gener de 1916; i a Nonasp ocupe la plaça de nova creació d’Auxiliar de la Secretaria de l’ajuntament de 01 de gener de 1918 a 14 de desembre de 1919. Acabat este període de temps, Antonio Ribot i Elisa Mullerat, es traslladen a viure a Saragossa, a on los seus fills podran cursar estudis.
Lo 12 de setembre de 1935, hi va haver a Nonasp una gran tronada, i d’un llamp caigut al carrer Eres Baixes va morir Joaquina Altés Suñer i un animal que hi havia a l’estable, quedant la casa molt afectada. L’ajuntament decideix instal·lar “pararraios” i es demanen pressupostos a diferents cases, sent aprovat finalment lo de D. Antonio Ribot Sudor, que per 2.425 pessetes, es compromet a instal·lar-ne cinc: A les Escoles municipals; Centro Republicà; Sindicat Agrícola; Ajuntament; i a una casa de la Muela.
Antonio Ribot Sudor, es mor a Nonasp lo 10 de desembre de 1938 i Elisa Mullerat Franc, a Reus, lo 17 de desembre de 1949.
EMILIO RIBOT MULLERAT estudia medecina, i en el temps lliure juga al futbol, i en les seues estances a Nonasp, formarà part d’aquells primers equips. Lo primer partit de futbol que he documentat, és per una crònica de El Noticiero, de 22 de setembre de 1923:
“En Fayón – El Sporting Club de Nonaspe ha devuelto la visita que el domingo próximo pasado le hizo el equipo local “Unión Deportiva Fayonense” (…) es el primer encuentro con equipos de fuera (…) recoge el balón el medio centro Paco Albiac quien lo manda a sus delanteros y estos en una preciosa combinación en la cual sortearon a medios y defensas, chuta Ribot, aprovechando una falsa salida del portero local Cervelló entrando el balón en la red y logrando el empate a un gol…”
Emilio Ribot, curse los estudis de medecina a la Universitat de Saragossa, i lo servei militar lo farà a Saragossa. Al Diario Oficial del Ministerio de la Guerra, d’11 de novembre de 1932, se diu que és Alférez de complemento, del Regiment d’Infanteria núm. 22.
Acabada la carrera de medecina ve a Nonasp, a on començe a fer de doctor particular de tots los veïns que així li demanen, ja que la plaça de doctor titular pertany a José Macipe Indurain. A finals de 1934, a l’Arxiu Municipal, hi ha constància documental que ja exerceix de doctor a Nonasp i així ho farà hasta mitjans de 1937, que s’incorporà a les files del exèrcit de la República. Al “Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional” de 21 de gener de 1938, és nomenat tinent mèdic provisional del “XI Cuerpo de Ejército”.
Acabada la guerra, lo 16 de juny de 1940, l’Ajuntament acorda proposar-li que se faigo càrrec de la plaça de doctor del poble, ja que lo titular ha hagut de marxar. A la Sessió de 08 d’octubre de 1940, l’Ajuntament acorda fer-li un contracte per un any per la quantitat de 12.000 pessetes, prorrogant-se al cap de l’any si les dos parts continuen estant d’acord en les condicions.
Emilio Ribot es case cap a l’any 1940 en Victòria Aran Cases, de la població d’Almatret (Tarragona). Durant la seua estada de doctor a Nonasp, lo 14 d’octubre de 1941, naix Victòria Ribot Aran, única filla del matrimoni. És batejada per mossèn Alejandro Burillo lo 25 d’octubre de 1941.
Lo 10 de juliol de 1942, lo BOE, publica adjudicació de places per a doctors titulars. Emilio Ribot, se li adjudica la població de Marçà (Tarragona) y la de Nonasp, per Alberto Rupérez Ochoa. A Marçà a més de ser lo doctor titular de la població, és doctor dels ferroviaris d’esta població i altres pròximes a esta població.
En una entrevista a Gabriel Albiac Sebastian, l’agost de 2017, me va dir: “A Marçà hi va estar uns quants anys, potser hasta que la seua filla va començar a fer-se gran, traslladant-se després a Terol, ciutat en què va continuar exercint de doctor hasta lo dia en què mort, lo 25 de gener de 1974, a l’edat de 64 anys”.
Emilio Ribot Mullerat i Victoria Aran Cases
ANTONIO RIBOT MULLERAT Les primeres notícies documentades les he trobat a la premsa dels anys trenta. La primera és a El Diluvio, de 08 maig 1931, a on hi ha una extensa crònica des de Flix, de l’homenatge que se li va fer a Paco Albiac Franc, per la seua participació en la insurrecció de Jaca, a on va anar acompanyat de familiars, lo doctor de Nonasp José Macipe i d’Antonio Ribot, del que se diu:
“El estudiante Antonio Ribot hizo una historia detallada de los acontecimientos acaecidos desde el año 23 hasta la fecha, y con una energía impropia de sus años, ya que es muy joven, atacó a los culpables de tantas humillaciones y enalteció la obra que en pocos días han realizado los actuales gobernantes.”
A La República de 31 maig 1931, hi ha una crònica de la inauguració del Centro Republicà de Favara, firmada per Narciso Castañer, en la que detalla les intervencions dels diferents oradors:
“Mitin en Fabara – Grandioso fue el recibimiento hecho por el pueblo en masa a los propagandistas zaragozanos señores Goñi, Esqué y Ribot (…) D. Antonio Ribot, de la F. U. E. habla con elocuencia y seguridad impropia de sus años, atacando duramente a la dictadura y a la monarquía, que intentaba arruinar a España, haciendo una reseña de los males y atropellos que una y otra han acarreado a España.”
Al diari La Voz de Aragón, de 07 de juliol de 1932, hi ha un interessant article d’opinió titulat “Labor Aragonesista”, i que firmen Santiago Vilella, president del Sindicat Agrícola; Antonio Ribot, advocat; Gabriel Albiac, teixits; Luis Cañardo, tractant; Angel Sarasa, practicant; Germán Mestre, barber; Ramón Mompel, electricista.
Per “Expediente de Procedimiento Sumarísimo” instruït a Antonio Ribot Mullerat, sabem que a l’inici de la Guerra Civil, ocupa la plaça de Secretari de l’Ajuntament de Fraga, de la que és destituït lo 21 de juliol de 1936. Després és obligat a construir refugis i quan intenten enrolar-lo a les Milícies confederals, s’escapa a Barcelona.
A l’abril de 1937 s’incorpora a la 3º Divisió de l’exèrcit com a Oficial de Complement; a primers d’agost passa al 18º Cos d’Exercit; al novembre al 6º Cos d’Exercit, estant sempre encarregat del registre d’entrada i eixida dels cossos; al juny de 1938 és destinat al 3º Cos d’Exercit, a on pateix un accident de cotxe i és donat de baixa del servei per lesions.
Acabada la guerra és detingut, empresonat, i jutjat per lo delicte de “Auxilio a la rebelión”. A l’expedient hi ha diferents testimonis a favor d’Antonio Ribot, entre los que hi estan algunes de les autoritats locals que hi havia a Nonasp a finals de 1939. Lo judici acabe en lo sobreseïment de la causa i Antonio Ribot quede en llibertat.
Recuperada la llibertat torne a Nonasp, i ocupe la plaça de secretari de l’ajuntament del 28 de gener de 1940 al 26 de desembre de 1942 en què presente la dimissió; a més, fa de secretari del Sindicat Agrícola del 19 de gener de 1940 al 31 de desembre de 1940 en què renuncie al càrrec.
Durant este període de temps, es case en Mercedes Sánchez Muñoz, natural de Lleida, i lo 20 de setembre de 1941, naix a Nonasp, lo primer fill del matrimoni, Antonio Ribot Sánchez.
Treballae de secretari de l’Ajuntament de Vinaròs entre los anys 1946-1961, i de secretari de l’Ajuntament de Tortosa de 1962 a 1972 en què se jubile.
Dels germans petits Pilar i José Ribot Mullerat, no he trobat res d’interès, encara que per testimonis me diuen que venien a Nonasp de tant en tant. La casa Ribot del carrer del Rabal, va passar a ser propietat del doctor Emilio Ribot i mai va deixar de vindre a Nonasp. La seua viuda, Victòria Aran Cases, passave llargues temporades a Nonasp hasta ben entrats los anys vuitanta, i va morir a Terol lo 18 d’octubre de 1990. L’única filla del matrimoni, Victòria, mor a Terol, lo 15 de març de 2004.
Pepito Ribot Mullerat – Mercedes Sánchez i Antonio Ribot Mullerat
