La Revolució de setembre de 1868, coneguda com la Gloriosa, va ser un aixecament militar en elements civils, que va suposar lo destronament i exili de la reina Isabel II, i l’inici del Sexenni Revolucionari o Democràtic. Les Juntes Revolucionàries van exercir lo poder hasta la constitució del govern provisional del general Serrano, en el que s’iniciarà el procés polític per elegir rei d’Espanya a Amedo I.
Al llibre “Caspe y el Sexenio Revolucionario” de Francisco Javier Cortes Borroy, diu: “En Caspe, el 30 de septiembre de 1868 se destituye a todos los empleados y funcionarios municipales, así como a los concejales y al propio Alcalde… Ese mismo día se constituyó la Junta Revolucionaria…”
A Nonasp, també es destitueix l’ajuntament i es nomene una Junta Revolucionària. Així es corrobore al registre de morts, a on es diu que lo 8 d’octubre de 1868, mor José Vicente Andrés, a un despoblat del terme municipal, i l’endemà lo mossèn l’enterre, per ordre del “Presidente de la Junta revolucionaria de este pueblo”.
Cortes Borroy, diu al seu llibre, que a Casp: “La Junta Revolucionaria tuvo una vida corta, disolviéndose el 23 de octubre. Había cumplido su papel, realizar la transición política. Ya no tenía sentido porque a nivel nacional el Gobierno Provisional del General Serrano se hallaba consolidado y a nivel local se había constituido un nuevo Ayuntamiento…”
A Nonasp, es nomene a Miguel Franc Vallespí, com nou alcalde. Encara que no hi ha llibres d’actes de l’ajuntament, per diferents documents, he pogut documentar que el 19 de novembre de 1868 ja ocupe l’alcaldia, i ho farà hasta finals de 1971.
Lo diari El Descamisado, que s’editave a Casp, lo 19 de novembre de 1868, diu: “Porque hay liberales muy probados y decididos hasta en las pequeñas localidades como Nonaspe, que en un caso dado resultarían no poco comprometidos”. I lo mateix diari lo 31 de desembre de 1868, continue dient: “Nuestros buenos amigos del pequeño pueblo de Nonaspe, Franc, Ráfales, Mora y demás, sabemos que, en cuanto les sea dable, con la lealtad y patriotismo que les caracteriza, han de conducir bien aquel vecindario, que tan identificado se halla con las eternas leyes del progreso”.
L’aprovació del matrimoni civil a Espanya va arribar en la Ley Provisional de Matrimonio Civil de 1870 i serà lo jutge municipal l’encarregat de celebrar-lo. A Nonasp, se celebre una sola boda civil, i és lo 12 de setembre de 1870, en què lo jutge municipal Alejandro Altés Albiac, case a José Viñas Roc i Francisca Antònia Andrés.
Al llibre de Cortés Borroy, és pública un informe del T. Coronel, Jaime Bernabeu, del Regiment d’Infanteria de Cadis, Columna de Casp, de data 6 de març de 1870, a on es diu de Nonasp: “Nonaspe es pueblo en su mayor parte liberal monárquico (…) el nombre de republicanos que han dado en llamar en todo este País a los liberales en general, carece de fundamento, por la circunstancia de llamar Carlistas a los que lo son, y republicanos a todos los de la escuela liberal; por la expresión de sus sentimientos que me han manifestado todos los pudientes, y por la lectura de los periódicos monárquicos liberales a los están suscritos, me he convencido de esta verdad (…) También en este pueblo hay trabajos Carlistas, aunque en muy pequeña escala, y se cree que están dirigidos por el Cura, pero con pocos resultados, por el buen sentido en que está la población”.
Lo mossèn de Nonasp, que se supose que dirigeix lo moviment carlista, és Domingo Casanova París, que havie arribat a Nonasp l’any 1861, i ocuparà la vicaria hasta la seua mort, l’any 1904.
Archivo General Militar de Madrid/Biblioteca Virtual de Defensa
REGNAT D’AMADEO I
Amadeo de Saboya, va ser rei d’Espanya del 2 de gener de 1871 a l’11 de febrer de 1873. Va ser lo primer intent a la història d’Espanya de posar en pràctica la forma de govern de la monarquia parlamentària.
Lo diari El Eco de Aragón, de 23 de febrer de 1871, hi ha una crònica que fan des de Maella, a on es parle dels resultats de les eleccions a diputats provincials: “Entusiasmado tomo la pluma a fin de manifestar el feliz éxito que los liberales hemos conseguido en las elecciones para diputado provincial en este distrito, compuesto de Fabara, Nonaspe, Fayón, Chiprana y Maella, con el resultado de 1.095 votos, para D. Juan Samper y Pellón”.
A Nonasp, a partir de 1872, l’alcaldia és ocupada per Enrique Franc Vallespí. Per diferents documents examinats, és alcalde almenys del 26 de gener de 1872 a 22 d’abril de 1873.
Lo 21 d’abril de 1872, va ser la data del començament de la tercera guerra carlista. Va ser una guerra civil, de 1872 a 1876, i que va enfrontar als partidaris de Carlos, duc de Madrid, pretendent carlista al trono i los governs de Amadeo de Saboya, de la Primera República i del rei Alfonso XII.
La primera notícia de partides carlistes que he trobat, és del BOPZ de 5 de maig de 1872, i que diu: “La facción Gamundi se hallaba anoche en Monroyo, y otra partida de 30 caballos que apareció cerca de Nonaspe se había corrido hacia Caspe, donde pidió raciones, que pagaron enseguida, marchándose después con dirección a Maella, perseguidas activamente por la fuerza del ejército tanto una como otra”.
En l’inici de la guerra carlista, les autoritats locals que eren de signe lliberal, van crear un grup anomenat “Voluntaris de la llibertat”, en la finalitat de defensar-se de les incursions de les partides carlistes. Al llibre de batejos, mossèn Domingo Casanova, diu que lo 3 de maig de 1872, no va poder batejar a Agustín Martín Galcera a l’església parroquial “en atención a estar ocupada en armas por los Voluntarios de la libertad de este Pueblo”, i ho ha de fer a la capella de Sant Sebastià, que estave al Portal.
Los batejos continuen celebrant-se a la capella de Sant Sebastià hasta lo 2 de juliol. Lo següent bateig, que se celebre la 18 de juliol de 1872, ja torne a oficiar-se a l’església parroquial. Per tant, la utilització de l’església per estos Voluntaris de la llibertat dura tres mesos. I com no disposem de més informació, no podem saber quants voluntaris hi havie, qui los manave, o si esta organització va tenir continuïtat o es va dissoldre.
Archivo General Militar de Madrid/Biblioteca Virtual de Defensa
LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA
L’11 de febrer de 1873, renuncie Amadeo de Saboya a la corona d’Espanya, i el Congrés i Senat proclamen la República per immensa majoria. Aquesta experiència republicana acabe lo 3 de gener de 1874 després del colp d’estat del General Pavia, que aplane lo camí al pronunciament de Martínez Campos lo 29 de desembre d’eixe mateix any i retorne la monarquia borbònica en la persona d’Alfonso XII, fill d’Isabel II.
En l’arribada del nou govern, també hi ha nous ajuntaments. A Nonasp, l’alcalde sirà Agustín Mora Llop, que en anys anteriors havie fet de secretari de l’ajuntament. Per l’examen de diferents documents, hem pogut comprovar que almenys ho és del 4 de novembre de 1873 al 8 de febrer de 1877.
Cortes Borroy, al llibre “Caspe y el Sexenio Revolucionario”, diu: Con la proclamación de la I República, el 11 de febrero de 1873, la Tercera Guerra Carlista alcanzó su grado de mayor intensidad. Fue entonces cuando se crearon los Comités Locales Republicanos de Caspe, Mequinenza, Sástago, Escatrón, Maella, Nonaspe… (…) el nuevo Ayuntamiento (de Caspe) tomará como medida fundamental la reorganización de los Voluntarios que pasarán a llamarse de la República.”
A Nonasp, cal destacar, que lo 6 d’octubre de 1873, són cremats los libres de Registre civil, per la partida carlista coneguda com la Ronda de Favara. Tres dies després, al diari El Estado Aragonès, hi ha una molt interessant crònica, que firma “El corresponsal”, i que explica aquells fets:
“Hace ya días que por aquí corrían frecuentes rumores de que en Fabara se verificaban reuniones de personas de opinión carlista, con el fin de ponerse de acuerdo para salir al campo; pero todos creían que solo era música celestial, por cuanto se decía además que entre ellos había varios que querían la jefatura de la partida.
Hoy se han confirmado dichos rumores; pues a las cinco de la mañana se ha presentado en esta villa al frente de unos 30 hombres mal armados, don Macario Latorre, titulado comandante, que es uno de los buenos contribuyentes de Fabara. En esta se le han agregado unos seis vecinos.
Los descompasados gritos de, ¡viva la Religión! Que los Tersistas daban al entrar a este pueblo, despertaron al Recaudador de contribuciones que se hallaba en esta, éste sin esperar a concluirse de vestir, cogió el dinero del trimestre que ayer concluyó de recaudar y los demás accesorios, y saltando una buena pared por la parte de detrás de la casa, tomó con valor las de Villadiego. No tardaron en hacerle una escrupulosa visita, pero los resultados fueron nulos para los carlistas.
Luego después el jefe carlista pidió al Ayuntamiento el importe de un trimestre de contribución, pero se contentó con 3.000 rs. que adelantaron algunos propietarios. Además, se llevaron unas pocas de malas carabinas, registraron inútilmente unas casas soprestesto de que había armas, quemaron el registro civil; y sin incomodar a nadie emprendieron el camino que se dirige a Cataluña (…) El Corresponsal”
Les incursions de les partides carlistes són molt freqüents, hi estan la “Ronda de Favara”, el “cura de Flix”, Gamundi i altres. De la premsa de l’època, destacarem que l’octubre de 1873, el Diario de Zaragoza, diu: “Una partida carlista al mando del cabecilla el cura de Flix, compuesta de unos 80 a 100 hombres, entraron en Nonaspe llevándose 300 rs. y la yegua del alcalde, diciéndole al mismo que si no aprovechaba se la volverían”. I el diari La Fraternidad diu: “Las cantidades cobradas en Nonaspe, por el cura de Flix son 2.800 reales”.
També podem destacar alguns fets al setembre de 1874. Al Diario de Avisos, se diu: “La Ronda de Fabara ha cometido infinitos desmanes en dicho pueblo (Favara) y en el de Nonaspe persiguiendo a varios vecinos a tiros y apaleando a los que podía coger.” Lo mateix diari, uns dies després, continua dient: “Todavía, en el pueblo de Fabara, existe la Comandancia de armas carlista cobrando contribuciones y quemando la correspondencia oficial y particular de estos pueblos. En Nonaspe, la ronda de Fabara ha cometido estos días algún exceso, así como en Fabara, donde, según se me asegura, han herido gravemente a uno de los mozos que, como es costumbre, se hallaba rondando el pueblo con otros compañeros”.
Aparato Salamanca – Tratado de telegrafía de D. Manuel Bringas
REGNAT D’ALFONSO XII
Lo pronunciament del general Martínez Campos, de 29 de desembre de 1874, restaure la dinastia borbònica en la figura d’Alfonso XII. El nou rei arribe a Barcelona lo 9 de gener de 1875 i a Madrid el dia 14.
Al llibre Caspe y el Sexenio Revolucionario, de Cortes Borroy, diu: “Hasta junio (1875) hubo una tranquilidad relativa en Caspe, ya que los carlistas estuvieron más ocupados en diferentes pueblos de la comarca: Nonaspe, Mequinenza, Fabara y Escatrón.”
Dels enfrontaments entre les tropes governamentals i les carlistes, és la mort del soldat Bienvenido Soro Bonet, enterrat a Nonasp, lo 3 d’abril de 1875, i que al llibre de morts diu: “Día tres de abril de 1875, a la madrugada, se encontró en las afueras de este pueblo un cadáver; y reconocido que fue, resultó ser Bienvenido Soro, natural y vecino de Mequinenza y voluntario de la fuerza armada de la misma, de edad de veinte y siete años, y marido de Carmen Ferrer.”
Lo Diario de Avisos, de 7 de juliol de 1875, diu: “La ronda de Fabara quedaba anoche en Nonaspe cobrando la contribución. Algunos individuos de ella se dejan ver por los altos que dominan esta población, espiando sin duda cualquier movimiento del ejército”.
Lo mateix diari, a l’edició del 12 de juliol, es pot llegir: “Mequinenza 9 julio 1875 – A las diez de la noche del día 7 salió la compañía de voluntarios movilizados de esta villa por el camino de Caspe, y al amanecer cayó sobre el pueblo de Nonaspe con objeto de ver si recogía algún disperso de los que pudieron desertar por el momento del grueso de las facciones al pasar el río Ebro por dicha ciudad; más no le fue dado conseguir fruto alguno, porque se hallaba la población limpia de toda aquella gente. El vecindario, aunque carlista, está de enhorabuena, pues sus habitantes se encuentran ya cansados y extenuados con la guerra.”
Cortes Borroy, al seu llibre, explica com estaven distribuïdes les tropes governamentals al mes de juliol: “Como hemos visto, la importancia de defender los pasos del Ebro era fundamental para impedir la movilidad de las tropas enemigas (…) El General Joaquín Montenegro envió una relación de las tropas que defendían los puntos fuertes, así como de los acantonamientos permanentes de la Primera División del Ejército del Centro, que en lo concerniente a la comarca eran los siguientes (…) Nonaspe: Dos compañías del Provincial de Valencia, cuatro del 2º Batallón del Regimiento de Infantería de Albuera, una sección de Artillería y 12 caballos de Sagunto.”
Cortes Borroy, diu de l’Ajuntament de Casp: “El 1 de agosto de 1875, se leyó un oficio del Comisario de Guerra de la Segunda División del Ejército del Centro para que todos los días hasta nueva orden se condujeran a Nonaspe 1.000 raciones de pan y 200 de cebada…”
Lo Diario de Avisos, d’11 d’agost de 1875, diu: “Tenemos un batallón cuyo centro es Caspe (…) Además se hallan otras fuerzas acantonadas en Nonaspe y otros puntos hasta Mequinenza donde estaba el 7 el general Sr. Salamanca (…) En Fabara han sido presos y conducidos a Nonaspe los conocidos liberales D. Joaquín y D. Narciso Vallespí y el Sr. Millán…”.
Continuant llegint lo Diario de Avisos, lo 25 d’agost de 1875, diu: «El general Salamanca, que dije en mi anterior había salido para Escatrón, a su vuelta revistó el batallón acantonado en Nonaspe, que ya ha vuelto a su destino, cuya fuerza está mandada por el coronel Sr. Buil y comandante graduado Sr. Padules, tan conocidos en esa capital. El 20 regresó a Caspe el general…”
És lo General Salamanca, qui impulse la construcció de les torres de telegrafia òptica, en lo cas de Nonasp, la construcció del Castellet de Faió. Segons un document del «ASHM, Sección Guerras carlistas, legajo 90”: “todas (las torres) han sido construidas por el cuerpo de Ingenieros, con auxilio de peones, materiales y jornales, satisfechos por los pueblos por prestación vecinal, y sin más coste para el Erario, que los aparatos telegráficos” Lo Castellet de Faió, encara que es va construir, segurament ja no és va utilitzar, perquè ja s’estava casi al final de la guerra.
Lo Diario de Barcelona, d’1 de setembre de 1875, diu: “Terminadas las obras de organización de la defensa del Ebro (…) el general Salamanca ha publicado en la orden general la organización de las fuerzas que a sus órdenes han de impedir el paso del enemigo (…) En ella se divide la línea del Ebro desde Zaragoza a Tortosa en tres zonas, que comprenden: de Zaragoza a Caspe, de Caspe a Flix y de Flix a Tortosa. La primera se halla a cargo del coronel Montero, la segunda del Coronel Buill, y al mando del coronel Zuvieta la tercera, situándose los centros de operaciones en Hijar, Nonaspe y Gandesa.
Lo 23 de desembre de 1875, mor a Nonasp, Mariano Valimaña, natural de Casp i veí de Mequinensa, voluntari de la Companyia Mobilitzada de Mequinensa, a conseqüència d’una caiguda d’un cavall.
La darrera notícia documentada, és del Diario de Avisos, i diu: «Mequinenza 21 enero 1876 – La única noticia que puedo darle es que en la noche del 19 salió el capitán de movilizados de esta villa con veinte individuos, por orden del excelentísimo señor capitán general, con dirección a Nonaspe, y a consecuencia de haberse dado en dicho pueblo algunos vivas a Carlos VII llevando la misión de hacer presos a todos los perturbadores del orden, y ayer por la tarde regresó a esta dicho capitán con tres paisanos presos, que se hallan en el castillo a disposición de la autoridad militar.”
La tercera guerra carlista s’acaba lo 28 de febrer de 1876, en què Carlos VII abandone Espanya.
Foto d’Àngel Albiac Salvador. 1939-1940 Beneint los animals al Portal
Des de temps immemorial, a Nonasp, cada 17 de gener, s’ha celebrat una de les festes més importants de l’hivern, Sant Antoni Abat, conegut popularment com a Sant Antoni dels rucs, patró de tots los animals, però sobretot, dels cavalls, mules, matxos, rucs i someres, és a dir, dels animals de peu redó empleats per treballar.
La festa té los seus orígens en celebracions paganes precristianes, en les que ja se fee homenatge als animals que servien d’aliment i per treballar, al mateix temps que s’encenien fogueres per celebrar el solstici d’hivern, simbolitzant en lo foc la vida, la purificació i la renovació. En l’arribada del cristianisme aquestes celebracions paganes es van vincular a Sant Antoni Abat, patró dels animals.
Fotos de Daniel Maza. 1ª Sant Antoni 1995 al carrer Trinquet – 2ª Sant Antoni 1996 al carrer Maestro.
Les fogueres de Sant Antoni, s’encenen la vespra per la nit, i a Nonasp, encara que avui en dia es continuen fent, si ho comparam en fa alguns anys, es pot afirmar que se’n fan més bé poques. A n’això ha contribuït que molts carrers s’han buidat de població autòctona, a més d’un considerable envelliment de la població.
Los meus records de les fogueres, los situarem a finals dels anys 70 i principis dels 80. En este període de temps, es podie veure més d’una foguera a n’alguns carrers. Per preparar-la, com los carrers ja estaven cimentats, lo primer ere portar terra per fer lo foc a damunt i no fer malbé el ciment, després arribave una bona tractorada de llenya, i si s’havie arrencat arbres, les soques eren les que feen cap a la foguera. En estos anys, los veïns s’ajuntaven per cenar la vespra i dinar lo dia de Sant Antoni.
He preguntat a persones d’edat més avançada com són los seus records, que los ham de situar a la dècada dels 40 del segle passat. Tots coincidíssen en el fet que per fer la foguera, cada veí portave un tronc de casa seua, i que com encara la gent estave collint les aulives, després de retirar, es cenave a casa, i ere en acabat quan s’ajuntaven tots los veïns al voltant de la foguera. Algunes voltes se fee un topí de xocalate, i altres, se portaven pastes fetes de casa, que se compartien en los veïns, acompanyades d’un trago de vi ranci o mistela.
Lo dia de Sant Antoni, com ere la festa dels animals, estos no s’albardaven i los llauradors feen festa. Aquell dia, lo primer ere traure’ls de l’estable sols en lo cabeçó i al carrer se lligaven del ramal a l’estaca que hi havie a la frontera de la casa, i en lo rascador li traïen tota la terra i brutícia que l’animal portave a damunt, quedant ben llimplo.
1º Foto de Mario Rius, Sant Antoni 1997 al carrer Eres – 2ª Foto de Daniel Maza, los Amics de Nonasp al carrer Soldevila.
Després se portaven a la plaça de Missa, a on se concentraven los animals, i una volta acabada la missa, lo mossèn los beneïe per estar protegits de malalties i caigudes durant tot l’any. Los entrevistats recorden que, després de la benedicció, Eusebio Llop Andreu «lo Sant», cridant ben fort, die: Viva Sant Antoni! I la gent contestave: Viva! Donant per acabat l’acte i tornant los animals a l’estable.
La fotografia de Sant Antoni més antigua que tenim, és d’Àngel Albiac Salvador, i encara que és una excepció, los rucs són beneits al Portal. Este fet, mos situa entre l’any 1939 i 1940, en què després d’acabada la Guerra Civil, com una part de l’església estave derruïda, los actes religiosos se celebraven provisionalment a la capella de Sant Sebastià i això explica que la benedicció sigo al Portal.
Si mos fixam bé en la fotografia, la càmera està situada a ca la tia «Buixana» (Teresa Buisán Millán), i la gent està mirant a la càmera, però los animals estan tots mirant a la desapareguda capella de Sant Sebastià. Un altre detall interessant és que alguns animals estant a pèl en l’amo dret al costat i, d’altra banda, hi ha animals que al llom se’ls ha posat una manta morellana, perquè van montats per l’amo.
La festa de Sant Antoni, lo Primer Dissabte, la Castanyà, Cagar lo Tronc, Plegar Cap d’Any, l’Home dels Nassos, la nostra llengua, i segurament altres exemples més, formen part del nostre patrimoni immaterial, i conformen la nostra identitat com a poble, i entre tots ho tenim de preservar i transmetre a les generacions venidores.
Fotos de Daniel Maza, any 2003. 1º Sant Antoni al carrer Tello – 2º lo mossèn beneint a la porta de missa. 1ª Foto de Daniel Maza, any 2011, los Amics de Nonasp, al carrer Soldevila – 2ª – Autor desconegut. Sant Antoni al carrer del Tiro la Bola.
Lo refranyer, mos parle de la importància que tenie lo gorrino, i com es podie presumir dient: «No és per diu, però tenim gorrino mort i gorrino viu». I en lo cas d’haver criat un bon gorrino, és a dir, que fos ben gros, és die: «Un gorrino gros, en porte un altre dins del cos». També n’hi ha un altre que diu: «Allà a on no hi ha sang, botifarres no se’n fan», i que en este cas, parle de les relacions familiars. En l’entrevista feta a la meua mare, Alicia (1934), recorde com ere d’important tindre diferents animals de corral, i especialment, criar un bon gorrino:
«Quan jo era petita la gent criave tota classe d’animals: galls i gallines, i al mateix corral posaven la lloca en los ous, que després de covar-los vint-i-un dies naixien los pollets; conills, i al mateix coniller, tiraven lo mascle a la conilla i quedave prenyada, i dins la llorca naixien una mitja de set o buit catxaps; cabra per obtenir llet (la meua mare Joaquina en tenia una, i cada dia la portava a l’hora de soltar lo bestiar, a ca l’oncle Zurita, que ere pastor, i tenie lo corral a casa seua, al carrer La Burra, i al tard, quan ja retirave, la mare estave al tanto, i la cabra quan la veie, ja arrancave a córrer cap a casa); i lo gorrino.
Lo gorrino, lo compràvem a finals d’octubre o principis de novembre, a un home que li deien “Lo Comvá”, que ere de la part de Fraga, i anave venent-los per los pobles, portant-los en gàbies dins d’un carro.
Un altre personatge important, ere lo del capador, que anunciave la seua presència, tocant un xiulet, i que la gent, ja l’identificave d’un any per l’altre. Venie poc temps després d’haver comprat los gorrinets, ja que se capaven quan encara eren petits.
Per criar lo gorrino, li donàvem als matins una galleta ben plena de menjar, fet de carbasses rodones, patata i remolatxa, que després de cuit, se li afegie una o dos almostes de segó. A les tardes, li donàvem centeno cuit.
A més, al setembre, roplegàvem les figues, i les d’en terra, després d’assecar-les, eren destinades al gorrino. Com los gorrinos se mataven al desembre i les figues a l’octubre ja estaven seques, se’ls donaven una almosta cada dia, (més no, ja que eren una mica ardents), perquè eren molt d’aliment, ja que són molt dolces, porten molt sucre i la gent die que los donave les figues per embasti’ls. Les figues s’arreplegaven totes, i ja se die: “La que no és bona per les persones, per los animals”.
Los gorrinos estaven dins de l’espai que es coneixie com la “caseta del gorrino”. A l’interior hi havie una pila d’arena o de pedra de cala, a on es posave el menjar. Com lo gorrino feie les seues necessitats dins d’aquesta caseta, naltros una volta a la setmana, i traiem tot lo que havie cagat, i li posàvem palla nova.
Quan s’arrimave lo dia de matar lo gorrino, l’home de la casa, feie un parell de trosses d’argilagues, i les portave cap a casa en lo carro, o bé, en l’animal, lligades als carrejadors, i les deixave al corral, a punt per lo dia de la matança.
Les dones, lo dia antes, ja tenien preparat un o dos cabassos de cebes, segons com ere lo gorrino de gros, i les pelaven, tallaven a bocins i les coïen al calder. Una volta cuites, en l’esbromadora, les posàvem dins d’una saca, que ja guardàvem d’un any per l’altre. La saca es revoltave per escórrer tota l’aigua que es pogués, i després la posàvem dins d’un cartró de vímens, que prèviament l’havíem posat damunt d’un grivell, per plegar l’aigua escorreguda de la ceba. Quan mos pareixie, baixàvem lo cartró en la ceba als baixos de la casa, prop del corral, i deixàvem lo cartró un poc en alt, i damunt de la saca de la ceba, hi posàvem pedres, perquè en tota la nit quedes ven escorreguda.
També lo dia antes, ratllàvem cinc o sis pans, que estesen eixuts, però no secs, i que havíem guardat del darrer dia que havíem pastat. Per fer-ho preparàvem lo cabàs fariner, que ere gran, i dins hi posàvem un llençol. La dona en les cames una mica escarramades, s’assentave a una silla de bova, i posave lo rallador dret dins del cabàs i repenjat a la silla, i ja començave a ratllar los pans. Acabada la feina, en les puntes del mateix llençol, tapave lo pa ratllat.
Per matar lo gorrino, la gent die: “Per fira a Maella, ja es poden començar a matar”. És a dir, a partir del 8 de desembre, ja es mataven gorrinos tots los dies, menys lo dia de Santa Llúcia, en què no en volien matar. A naltros, mol matave Tomàs Ferrer, lo pare de la tia Colasa. Dels darrers que en van matar, eren Jesús Estañ “Bacul” i José Ferrer “Burrego”.
La dia assenyalat, al corral o al carrer, segons a on s’havie de matar lo gorrino, de bon matí s’encenie una foguera, i se posave un calder en aigua per calentar-la. Com los matadors cada dia en podien matar tres o quatre de gorrinos, sempre al matí, podien vindre a punta de dia, o a mig matí. Lo matador, portave com una estella allargada, en tots los ferraments a dins, i l’ajudant, lo banc de matar lo gorrino, penjat a l’esquena.
Lo matador entrave dins la caseta del gorrino, i en un ganxo en forma de “S”, li clavave al coll, i, aidat dels hòmens de la casa, l’arrossegaven cap de fora, i agarrant-lo de les potes lo posaven de costat damunt lo banc, en mig dels xisclets i forts moviments del gorrino.
Los homes aguantaven al gorrino tan fort com podien, i ere costum, als xiquets que per allí estaven, fer-los aguantar lo gorrino de la coga. Lo matador, ràpidament li clavave al coll un ganivet per degollar-lo. La sang xorrave dins d’un grivell i la dona de la casa, no parave de regirar-la mentre estès calenta perquè no es coagulés, i quan ja estave freda, quedave líquida, i es podie guardar per fer lo mondongo.
Una volta mort lo gorrino, en argilagues enceses, se socarrave, de primer d’un costat, i després de girar-lo, de l’altre, i al mateix temps es rascave el cremat, en una espècie de cassoleta en mànec. En l’aigua calenta que estave al foc, es llavave i en una pedra tosca, es tornave a rascar tot, ven bé, i per acabar es repassave en un ganivet.
El gorrino es posave damunt lo banc, com si estigués agenollat, i de primer li tallaven les potes. Se continuave en lo cap, que es marcave en lo ganivet per on s’havie de tallar, acabant de fer-ho en l’estral.
Es continuave, en lo gorrino agenollat al banc, i es feie dos talls paral·lels en lo ganivet, de davant a darrere, deixant a la vista l’esquenàs, i en l’estral es tallaven les costelles i ja es podie traure l’esquenàs. A continuació, es traïen les tripes, fetge i lleus. Per acabar, s’esbocinave, traient les costelles, llomillo, blancs, cuixots i espatlles.
Acabada la feina, als matadors, se’ls convidava a pastes que sempre es feien a casa, i per beure, se’ls oferie lo porró en vi ranci, o una copeta d’aiguardent. Una mostra de carn del gorrino mort, que havien preparat los matadors, es portave al manescal per analitzar-la. Si bé, era costum, que acabat de matar lo gorrino, la coga posar-la a les brases de la foguera, i menjar-se-la entre los xiquets i grans que hi havie.
Una volta, havien marxat los matadors, les dones, lo primer que feien era llimplar los budells. Per començar, en les mans escorrien tot lo que tenien dins, després una obria el budell per un extrem i una altra dona hi tirave aigua calenta. En acabat, es giraven, i los llavaven en sal, és a dir, se refregaven en sal, i per acabar, s’esbandien en aigua calenta.
Los budells més dobles eren per fer les botifarres, i dels que és dient “llanguanissals”, los més dobles eren per fer les llonganisses, i los més prims, per fer los currotacos, que se feien en la mateixa pasta de les botifarres.
Per fer les botifarres, los sagins del gorrino (peça de greix), se tallaven a trossos ben petits, i una paella es fregien, quedant líquids. Després es posaven a un grivell, a on ja teníem la sang, i la ceba cuita, que a més, l’havien trinxat, i el pa que també ja tenien ratllat, afegint la sal i pebre. La dona quan ho preparava, estave tota arremangada, i ho remenava en les mans, tot ben bé. Acabat, a una paella, hi fregien una mica d’aquella pasta, per comprovar si estave bé de sal i espècies, o n’havien d’afegir més. Si estave bé, dient: “Ja se sent la sal i el pebre”.
La botifarra ja es podie embotir i lligar, i com ja es tenie al foc lo calder en aigua calenta, es posaven dins per bullir-les. Les botifarres, que cada una porta lo seu cordell, però per bullir-les, es feien carrassos, lligant-les en un cordell, i deixant un extrem fora, d’esta manera, quan estaven cuites, estiraven lo cordell i ajudats per l’esbromadora, les posaven dins d’un grivell, al que prèviament li havien posat un plat de cul per avall, perquè es pogués escórrer l’aigua que portaven de bullir. Les botifarres, una volta gelades, ja es podien penjar al rebost.
Les botifarres del budell cular, que es caracteritzaven perquè moltes tenien a lo llarg una veta de greix, quan es coïen, pel fet de ser més dobles, se comprovave que estesen ben cuites, i estirant del cordell s’alçave lo carràs, i en una agulla de fer calcetins, es punxaven, i si no sanguejaven, ere senyal d’estar ben cuites.
Si a l’embotir les botifarres, s’acabaven los budells, i encara quedave pasta, se feien «boles», d’una mida aproximada d’un ou, les enfarinaven, i les posaven al calder a on hi havie aigua bollint, durant poc temps, és a dir, ficaes i tretes. Del calder es traïen en l’esbromadora i es ficaven esteses damunt d’un llançol, a un canyís, perquè s’eixuguessen.
La botifarra blanca es feie dels lleus (inclòs el cor), lo cap que es bullie, es desossave i es trinxave, alguna corna, sal i pebre negre. Una volta embotida, es bullie un poc, i ja es podie penjar al rebost. S’havie de menjar prompte, ja que al portar molt de greix podie ranciejar.
La llonganissa es feie dels blans (panceta), traient la magra per fer la llonganissa, i dixant la cansalada per salar-la, resultant ser la cansalada virada. També es podien afegir part del llomillos i dixar una altra part fer fregir. Es posave sal i pebre negre, i ja es podie embotir, i directament es penjaven al rebost. Una part de les llonganisses, era costum fregir-les, i posar-les en adob.
Los xoriços es feien de la cansalada dels blans, i de carn de corder, i es posave sal i pebre roig. Una volta embotits, ja es podien penjar al rebost.
L’esquenàs, en l’estral es tallave a bocins a un piló de fusta, i es posave tot dins d’un grivell, i se salave un poc per conservar-ho, i s’anave gastant per fer caldo, o posar-lo al topí quan es coïen fesols o cigrons.
Les costelles també se salaven un poc (que no sigues salat al menjar-les). I al cap d’uns pocs dies, es tallaven a bocins, se fregien, i després es posaven dins d’una tenalleta en oli, és a dir, en adob. Es guardaven per la sega, ja que es considerave un treball molt dur, i s’havie de menjar bé.
Los cuixots i espatlles, es posaven damunt d’un canyís, es salaven, s’embolicaven en un llençol, i damunt es posave un poc de pes, per aidar a traure l’aigua. Per recollir l’aigua, davall lo canyís es posave un grivell. Passats cinc o sis dies, es tornaven a salar, deixant-los al canyís, cinc o sis dies més. Després ja es penjaven al rebost, a on es procurave que hi toqués l’aire, així s’acabaven d’assecar millor. Lo primer que mos menjàvem eren les espatlles, i los cuixots los guardavem per la sega.
La bufa del gorrino, que ere a on estave lo pixum, o es llançave, o si hi havie xiquets, se buidave i se li passave una aigua, i s’unflave, fent de pilota per jugar-hi hasta que es rebentave. També hi havie qui la guardave per Nadal, per fer de ximbomba… Lo refranyer diu dels que parlen molt: “T’has de rebentar, com la bufa de Nadal”.
La primera notícia que he trobat de l’escola de xiquetes a Nonasp, és al Diccionario Geográfico Estadístico Histórico 1845-1850 MADOZ, a on diu que a Nonasp hi ha una: “escuela de niños dotada con 1.600 reales, otra de niñas con 800 de dotación, ambas poco concurridas”.
Va ser la Ley de Instrucción Pública, de 9 desetembre de 1857, coneguda per la llei Moyano, la que per primera volta recollie lo dret de les xiquetes a l’educació, i establie l’obligatorietat de l’ensenyança primària per a xiquets i xiquetes. Les matèries per les xiquetes eren religió i moral, lectura, escriptura, aritmètica, gramàtica, i feines de cosir o brodar.
1850-1856 ANA MARIA SERRANO VALLES Es la primera mestra de xiquetes a Nonasp. Així ho afirma Gabriel Albiac Sebastián a la revista “Lo Portal” nº 130, a l’article “Maestros o Profesores de Nonaspe”. Ana María Serrano Vallés, és natural de la Cañada de Veric, i possiblement és exercint de mestra a Nonasp quan es pose a festejar en Tomás Franc Vallespí, en lo qui es case a l’església de Nonasp, lo 29 de desembre de 1852. Ana Maria és mort lo 19 de març de 1868, i deixe sis fills: Salustiano de dotze anys, Balbina d’onze, Teodoro de sis, Miguel de quatre, María Concepción de dos anys i Càndida de quatre dies.
Possiblement durant l’any 1856 deixe d’exercir de mestra, ja que al BOP de Saragossa, de 17 de gener de 1857, s’anuncie la vacant en una dotació de 1.500 rals de velló; lo 24 de desembre de 1857, se torna anunciar la plaça, ara en una dotació de 2.200 rals de velló; lo 31 de juliol de 1858, s’anuncia la vacant en una dotació de 2.310 rals de velló; l’any 1860 s’anuncia la vacant al gener i octubre; després al gener de 1861; octubre de 1862; i juliol de 1863.
1864-1867 EUSEBIA GASPAR ROY És natural de Arándiga i possiblement arribe a Nonasp l’any 1864. Per los llibres de l’església sabem que es case a Nonasp lo 31 de gener de 1865, en Manuel Villuendas, de Calatorao, d’ofici sastre. Lo 4 de gener de 1866, se bateje a Genoveva, primera filla del matrimoni. Lo 12 de juny de 1867, se bateje a Juana, segona filla.
1870-1874 JOAQUINA VICENTE GARGALLO Casada en Pablo Gros, d’ofici confiter, los dos naturals de Gelsa. A Nonasp, lo 24 de juny de 1870, naix i es bateje a Jesús María, quint fill del matrimoni; i lo 7 de febrer de 1874, los sisè fill, al que li posen de nom Cándido. Lo BOP de Saragossa, de 15 de desembre de 1874, anuncie la vacant de l’escola de xiquetes.
1875 VICTORIA ANDRES Lo Diario de Avisos, de 18 de març de 1875, diu que Victoria Andrés, a set nomenada mestressa per l’escola de xiquetes de Nonasp. No he trobat cap altra referencia d’esta mestressa, però possiblement marxa de Nonasp entre finals de 1878 o principis de 1879, ja que lo BOP de Saragossa, de 28 de maig de 1879, anuncia la vacant a l’escola de xiquetes, en una retribució anual de 577,50 pessetes. Lo BOP torna a anunciar la vacant al setembre i al desembre del mateix any.
1880-1884 BENIGNA SALVADOR Arribe possiblement l’any 1880. La primera notícia documentada és del BOP de Saragossa, de 05 d’abril de 1882, a on diu que se concedeix un més de llicència a dona Benigna Salvador, mestressa de xiquetes de Nonasp. Lo BOP de Saragossa, de 20 de febrer de 1883, publica la vacant de la plaça de mestra i a l’agost es torne a publicar. Encara que ja no està a Nonasp, lo 17 de novembre de 1884, fa de padrina a Maria Asunción Buisán Millán.
1884-1894 GENARA FERRER VILLANOVA La revista El Magisterio Español, de 25 d’abril de 1884, publica lo nomenament de Genara Ferrer, natural d’Escatró, com a mestra de xiquetes de Nonasp. Al maig de 1893 la premsa regional es fa ressò de què no ocupe la plaça de mestra de Nonasp i es desconeix a on pot estar, per lo que l’alcalde demana la jubilació de la mestra; al juliol es publica la desestimació de la permuta de les mestres d’Escatró i Nonasp. Lo BOP de Saragossa d’11 de juliol de 1894, diu que Genara Ferrer continua sent la mestra de Nonasp.
1897-1901 PURIFICACION CALVET RAIS És natural de Casp. La Gaceta de Instrucción Pública, de 7 d’octubre de 1897, diu que Maria Purificación Calvet Rais, té lo títol Superior, en un sou de 825 pessetes, i és la mestra de xiquetes de Nonasp. Lo Diario de Huesca, de 12 de gener de 1901, diu que està vacant l’escola de xiquetes de Nonasp perquè a la mestra Purificación Calvet, l’han traslladat a Tarazona de la Mancha (Albacete). Al mes d’agost de 1901, encara continua vacant la plaça de mestra.
1902-1908 AGUSTINA SALAFRANCA BARLUENDA És natural de Villanueva de Gállego. Lo diari Heraldo de Aragón, de 30 d’abril de 1902, porta la notícia de l’adjudicació a Agustina Salafranca, de la plaça de mestra de Nonasp, dotada en un sou de 825 pessetes. Lo 16 de març de 1905, se casa en lo nonaspí Agustín Altés Pallás, i dels fills que tenen, naixen a Nonasp, Juan Antonio (1905-1905), i Juan Antonio Valerio (1907). L’any 1908 Agustina i Agustín Altés, se traslladen a Sos del Rey Católico, a on Agustín es fa càrrec del Jutjat de primera instància.
1910-1915 ELISA FELISA ABAD SALCEDO Durant l’any 1909, es nomenen diferents mestresses interines, però la plaça en propietat ja sirà ocupada a l’any següent. La revista El Magisterio Español, de 17 de març de 1910, informa de la presa de possessió de Elisa Abad, com mestra de xiquetes de Nonasp. Al diari La Correspondencia de España, de 10 d’abril de 1913, es fa ressò de la campanya iniciada per El Magisterio Español, donant suport a la protecció de l’ensenyança religiosa a les escoles públiques, i entre los mestresses que firmen a favor i està Elisa Abad. La revista La Escuela Moderna, de 3 de febrer de 1915, informa del trasllat d’Elisa Abad a Fraga, quedant vacant l’escola Nonasp. Lo BOP de Saragossa, de 20 de setembre de 1915, s’anuncia la vacant de Nonasp.
1916-1918 BENIGNA EMILIA CANO VICENTE La revista La Escuela Moderna, de 15 de desembre de 1915, informa de l’adjudicació a Benigna Cano, la plaça de mestra de Nonasp. La revista El Magisterio Español, de 28 de setembre de 1918, informa de la permuta de Benigna Cano, de Nonasp, i Dominica Grácia, de Morés.
1918-1922 DOMINICA GRACIA SANZ La revista El Magisterio Español, de 28 de setembre de 1918, informa de la permuta de Benigna Cano, de Nonasp, i Dominica Grácia, de Morés. Lo diari El Imparcial, de 31 d’octubre de 1922, informa de la jubilació de Dominica Gracia Sanz, mestra de Nonasp.
1923-1926 MARIA TERESA SERRANO TAGÜEÑA La revista La Escuela Moderna, d’un de setembre de 1923, informa que Maria Teresa Serrano a set destinada a l’escola de xiquetes de Nonasp. La revista El Magisterio Español, de 13 de desembre de 1926, diu que Maria Teresa Serrano encara és la mestra de Nonasp.
1923-1926 María Teresa Serrano Tagüeña
1927-1934 RESURRECCION MARTINEZ SANCHEZ Natural de Casalarreina (La Rioja).La Gaceta de Madrid, de 18 de març de 1927, publica lo trasllat de Resurrección Martínez Sánchez, de San Clemente (Cuenca), a l’escola de xiquetes de Nonasp. La Gaceta de Madrid, de 2 de novembre de 1934, publica lo trasllat de “doña Resu”, nom en què era coneguda popularment, a l’escola d’Hernani (Guipúscoa).
1927-1934 Resurrección Martínez Sánchez
1934-1951 NATIVIDAD MOLES MIRAVETE Natural de Maella.Lo diari La Voz de Aragón, de 13 de novembre de 1934, publica l’elecció de places de mestres i mestresses pels llicenciats del 33, i a Natividad Moles Miravete li toca l’escola núm. 2 de Nonasp, de recent creació, i que lo primer any s’instal·la provisionalment al saló de ball del Sindicat Agrícola. Se casa en lo mestre Vicente Juste, que arriba a Nonasp l’any 1936. L’any 1951, son traslladats los dos a les escoles de Maella.
1934-1951 Natividad Moles Miravete
1952-1957 JOSEFINA ANDRES PINA La revista Escuela Española, suplement de 1952, publica que la mestra Josefina Andrés Pina, es trasllada d’Alloza (Terol), a l’escola unitària núm. 2 de Nonasp. La mateixa revista l’any 1957 es diu que Josefina Andrés, encara és la mestra de Nonasp. Era natural de Saragossa, i durant l’estada a Nonasp, va estar a dispesa a la casa de Emilio Ráfales “Sinyoreta” i Josepa Miró, a l’avinguda Millán.
1952-1957 Josefina Andrés Pina
1934-1946 PILAR PEREZ HERNANDO Lo diari La Voz de Aragón, de 13 de novembre de 1934, publica l’elecció de places de mestres i mestresses pels llicenciats del 33. A Pilar Pérez Hernando li toca l’escola núm. 1 de Nonasp, en la que substitueix a “doña Resu”.
1942 Pilar Pérez Hernando
1946-1948 ENRIQUETA USON OSETE La revista Escuela Española, de 8 d’agost de 1946, publica que Enriqueta Usón Osete, es trasllada de Aguarón (Saragossa), a l’escola unitària núm. 1 de Nonasp. La mateixa revista, de 4 d’agost de 1948, diu que es trasllada de Nonasp a l’escola unitària núm. 1 de Mallen (Saragossa).
1948-1949 MARIA VICENTE GUILLEN És mestra interina lo curs escolar 1948-49.
1949-1964 MARIA FACUNDA CUBELES ZAPORTA Testimonis orals me diuen:Era natural de Casp, i durant la seua estada a Nonasp, de primer va estar a dispesa a ca la tia Carmen de Blaset, al carrer Major, i després a ca la tia Remedios, també al carrer Major. Venia lo dilluns al matí en lo tren a Nonasp, i lo divendres marxava a Casp. Va deixar la plaça de Nonasp, quan la van traslladar a Casp, a on tenia los pares i família.
Una data redona sempre és una bona ocasió per recordar, i com fa uns dies que s’han complit deu anys que es va morir mon pare, Agustín Rius Llop, m’he decidit per compartir una de les moltes històries que me contave i que jo, sempre atent, anava prenent notes. En este cas, és de tot allò relacionat en los animals que hi havie a totes les cases per treballar la terra. Este és lo seu testimoni:
“Durant molts anys, a casa, vam tindre dos animals, però quan me vaig casar (1961) ja sol teníem una somera grossa, molt maja i molt bona. En esta somera llaurava tota la terra que teníem a prop del poble. Lo mas de la Cova, al terme de Mequinensa, lo donàvem a llaurar.
Naltros, a l’estable, teníem quatre pessebres i lo menjar encara que sol tinguéssem un animal lo posàvem en dos pessebres, ja que si lo posaves tot a un i estave molt ple, al menjar en tiraven a terra. A la nit, a cada animal que teníem, li donava la palla de l’ordi o del blat, en una mica d’alfals barrejat, i una almosta d’ordi, que prèviament l’havíem passat per l’arera, per traure alguna aresta o brossa que hi pugues haver.
Los animals si podie ser s’havien de traure tots los dies de l’estable, i a les cases que los homes no podien perquè treballaven al jornal, les dones, a més de fer les faenes de casa, com havien d’anar a l’horta, aprofitaven per a prendre l’animal en la sària, posant dins l’aixà o lo que fos i per tornar a casa li carregaven l’hortalissa que havien collit. Mentre feien estes faenes lligaven l’animal en una soga a on poguessen pasturar, també aprofitaven per a abeurar-los al riu o als abeuradors de la costa del Sot o als de la sèquia de Matarranya, que estaven al costat de la cabana de la Silveria.
També hi havia gent, que los traïa de l’estable sol per portar-los a pasturar i abeurar, i los lligaven en una soga llarga a un xop o als juncs del riu. S’ha de tenir en compte, que va ser a finals de 1961 quan va arribar aigua a les cases, i, per tant, los animals s’havien d’abeurar almenys una volta al dia al riu.
Als estables no sé traient les taraganyes que se posaven a les bigues del trèvol, ja que com als animals sempre hi anaven los tavans, mosques i mosquits, estos se quedaven enganxats a les taraganyes que teixien les aranyes, per agarrar-los i alimentar-se.
A l’estable s’havie de posar pallús, sobretot quan los animals no sé traient gaire, o bé, si ere un animal gros, i l’havies fet treballar tot lo dia, se fotie dos cànters d’aigua, i clar, després l’havie de pixar, imaginat lo xafarranxo que se fotie. Un animal petit com una somera o ruquet, pixave poc.
Lo fem, de tant en tant, s’havie de traure en lluna vella de l’estable perquè si no s’hi avivaven les puces. En la forca se posave a un catró i després se buidave als cornalons de la sària. La sària prèviament, se li posave un puntal a cada cornaló per que al buidar lo fem del pes no l’arrossegués fent-la caure. La sària quan ere nova s’enlliçave molt, al cap del temps ja agarrave lo motlle. Lo primer catró s’havie de tirar a poc a poc i en la mà emparellar bé lo fem al cul del cornaló, perquè agarres bon motlle. Una volta tret lo fem, a l’estable s’hi tirave pallús nou, o palla de centeno, que com ere molt corretjuda no valie per menjar-se-la los animals.
La gent tenie los seus femers pels voltants del poble. Naltros lo teníem damunt lo camp de futbol, a un morret de pedra fava, al costat de la Creueta. Al cap d’uns dies d’haver-lo tret s’havie de regirar en lluna vella, ja que fermentave i la palla que s’havie tirat a l’estable, s’anave coent i tot se tornave fem. A quant estave ben cuit se deie que estave trit. Si no se regirave lo fem podie arribar a cremar-se de la fermentació.
Si lo fem se traïe en lluna nova encara que se calentave, no fermentave i, per tant, era més bé una barreja de pallús i de les caguerades de l’animal. Jo de primer no i creia, però ho vaig poder comprovar lo de la lluna, que sí que era veritat.
L’animal a naltros mol ferrave José Giner “lo ferrer”, que tenie la ferreria al Portal Nou. Al poble també ferrave l’oncle Jala, al carrer Maella. Segons lo que sé traient de l’estable los animals, és dir, lo que se feien treballar, s’havien de ferrar més o menys sovint. Prop dels dos ferrers, davant lo Centro, hi vivia l’oncle Romaldos Albiac “l’esquilador”, que se dedicave a esquilar los animals.
Al plegar de la mina, la somera, me la vaig traure i vaig comprar un matxo al Fumat, que ere un tractant d’animals de Fraga. Però li va eixir mal a la pota i anave coix, i no se li acabà de curar mai, con que lo vaig tindre de canviar.
Lo següent animal ere molt bo per treballar, però sol que estès un dia a l’estable no se podie aguantar i jo a voltes estava alguns dies sense traure’l, perquè a lo millor anava a fer algun jornal. Així és que lo vaig tindre que tornar a canviar.
Lo nou animal ja va ser lo darrer que vaig tindre, ere una mula blanca, que era molt mansa i encara que estès uns dies a l’estable, no passave res. Va ser l’animal que vaig tindre durant més temps i me’l vaig traure a finals de juliol de 1975 en què vam comprar lo tractor “Barreiros”. La mula se la va quedar lo Fumat.
Després de plegar de la mina vam comprar un carro vell, de rodes en cèrcols de ferro, però al cap de poc temps vam comprar un carro de la marca Rigual a Batea, en les rodes de goma, i ere un carro mol majo. A quant vam comprar lo tractor mol vam vendre a l’oncle Manuel “Valero”, lo pare de Rosita i Susi, li vam demanar lo mateix que mos havie costat, no recordo bé si eren dotze o catorze mil pessetes, ja que després un carro nou ja en valie vint o vint-i-cinc.
També vam vendre l’albarda a Batiste “lo Merdero”. Li vam demanar 1.000 pessetes, que eren perres, però és que estave nova, no feie ni un any que mos l’havie fet Enrique “lo Guarnicioner”. A quant la va veure, li va agradar i no va dir res del preu.”
Agustín Rius Llop, llaurant la vinya al mas de la Cova
LO RUC QUE S’ESPANTAVA
Lo meu pare, a més de contar-me tot lo relacionat en los animals per treballar la terra, me va contar una història familiar molt interessant, i que ell recordave, més bé, com un fet desgraciat:
“L’oncle Antonio “Mata-gossos” estave casat en la tia Ramona, i ere cosina germana de la mare i vivien al costat de casa nostra. L’oncle Antonio treballave les terres de l’oncle Àngel “lo dels mobles” i li havie de collir les patates i com no tenie animal li va dir al pare que li deixarà un ruc que teníem per portar-li les patates.
Lo pare li va deixar, ja que tenien molt bona relació, però lo va avisar que lo tinguere sempre lligat, perquè a quant veie un altre ruc o somera se tornave boig i arrencave a córrer cap a l’animal i li haguera fet mal.
L’oncle Antonio va anar a collir les patates i los sacs los va carregar al ruc, un a cada costat de l’albarda i un tercer damunt los carrejadors i los va lligar en les sogues. Després va anar a ca l’oncle Àngel que vivie al carrer Hutxe, al costat del Castell i allí va deslligar los sacs i los hi va entrar a casa seua.
Mestres feia això, la mare havie anat al corral que teníem al carrer Amades, i allí per casualitats, va aguaitar al cap de carrer, i va veure que passave un altre animal i que lo ruc nostre no l’havie lligat a l’estaca. Al veure això la mare va anar a agarrar-lo, perquè se va dir: s’aviarà darrere del ruc que ha passat.
Just a quant arribave al ruc, este va arrencar a córrer i les sogues que estaven a terra, però d’un extrem lligades als carrejadors, se li van embolicar per una cama i lo ruc va arrastrar a la mare per tot lo carrer de la Presó i Teixidors.
L’oncle Portomeu “lo Ferrer” i l’oncle Portomeu “lo Sapo”, que estaven al carrer de la Mardedeu, van veure lo ruc com baixave corrent i arrossegant a la mare, i se van posar davant del ruc i li van dir: ¡Sooo!. I lo ruc se va parar allí, davant la barberia de l’oncle Sapo. La mare no se va xafar res, però se va fer bastant mal.
A quant va passar això, jo tindria uns catorze anys (1946), perquè encara vivia ma germana.”
A finals del segle XIX, a Nonasp, un dels problemes més importants per l’ensenyament, ere lo local a on estaven les escoles. En les desamortitzacions del segle XIX, lo Castell que durant segles hi havie set de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, passe a mans de l’ajuntament, i també a albergar les escoles locals.
Això canvie a finals del segle XIX, en què l’alcalde D. Joaquín Albiac Roc 1891-1895, decideix canviar-les i passen a ocupar un local a la plaça del Portal. La discissió no està exempta de polèmica, ja que lo nou local està ruïnós, i les escoles s’han de tornar a traslladar al Castell provisionalment, mentre duren les obres de remodelació.
Un altre problema, que ere comú a tots los pobles, ere la baixa escolarització, però que tal com avançe el segle XX, va augmentant, i per tant s’han de construir unes escoles noves al carrer Maella, entre los anys 1917-1919.
A la sessió de l’ajuntament de 07 de setembre de 1924, s’aprove lo Cens escolar, i es diu que 144 xiquets i xiquetes saben llegir i escriure i 314 no en saben, sumant un total de 458; l’any 1928, en sessió de 22 de juliol, es diu que d’un Cens escolar de 172 nois, l’assistència mitjana ere de 65; i l’any 1933, d’un Cens escolar de 187 nois, hi ha matriculats 113 i l’assistència mitjana és de 73.
Les escoles de 1917, són insuficients per albergar a tota la població escolar, i l’any 1935, l’ajuntament les reforme per passar d’un mestre i una mestressa, a dos mestres i dos mestresses.
Estos mestres de xiquets, a més d’ocupar-se de l’ensenyança, s’impliquen en la vida local, influint en los nonaspins per mig de la seua participació en deports, reivindicacions d’obres públiques, participació en la política local, etc.
1897-1910 ENRIQUE SORIA HERNAN Al Boletín Oficial de la Provincia de Saragossa, del 12 d’octubre 1897, s’anuncie la permuta del mestre de Nonasp, D. Bernardo Ezquer i el de Villarroya de la Sierra, D. Enrique Soria.
Lo mestre D. Enrique Soria, és natural de Teruel, i està casat en Lamberta Latorre Pascual, natural de Maluenda. Durant la seua estada a Nonasp, naixen los fills: Herminia (1899), Herminia (1901), Higinia (1902) i Fuensanta (1904). Totes quatre es moren pocs mesos després de nàixer.
Durant los anys que ocupe la plaça de mestre a Nonasp, també s’implica en la formació del comitè local de Unión Republicana. Segons la Wikipedia, este partit se va fundar l’any 1903 per Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux, i es va dissoldre l’any 1910.
Lo mestre D. Enrique Soria, col·labore en lo diari republicà de Saragossa “El Progreso”, publicant durant los anys 1904 i 1905 articles defensant l’ideari republicà. A les cròniques parla del primer acte de la Unión Republicana, que va ser una festa l’11 de febrer de 1904, per commemorar l’aniversari de la proclamació de la Repùblica de 1873; pocs dies després la constitució del primer comitè local de Unión Republicana; al març de 1904 D. Enrique Soria, assisteix a un míting a Maella, i parla en nom dels republicans de Nonasp; al maig de 1904, lo mestre D. Enrique Soria i Joaquín Gimeno, assisteixen a la “Asamblea Provincial de Unión Republicana”, que es celebre a Saragossa; i al febrer de 1905, publica una altra crònica de la festa de l’11 de febrer, de la que diu:
“Grandiosa ha sido la fiesta que los republicanos de esta villa han organizado para conmemorar la fecha del 11 de febrero (…) para asistir a la modesta cena preparada, sentáronse a la mesa 50 comensales (…) la banda de música que dirige D. Romualdo Albiac, nos hizo oír las más escogidas piezas de su repertorio, cosechando infinidad de aplausos, pero el entusiasmo se desbordó (…) al escucharse las valientes notas de La Marsellesa…”
1910-1914 ROMAN GARCIA GARATE La revista El Magisterio Español, de 3 de setembre de 1910, anuncie lo nomenament del mestre D. Román García Garate per l’escola de Nonasp. Està casat en Luisa Alegre Colera, i los dos són naturals de Albalate del Arzobispo. Durant l’estada a Nonasp, naixen los fills José María (1911) i Antonio Luis (1913).
Lo 20 de febrer de 1913, el Diario de Avisos publica una interessant crònica: “La fiesta de árbol (…) el vecindario acudió en masa a la explanada de la ermita, lugar elegido para la plantación; que los Sres. Castañer y García, alcalde i maestro respectivamente pronunciaron elocuentes discursos (…) Después de plantados cerca de 200 árboles, se obsequió a cada niño con espléndida merienda por cuenta del Ayuntamiento y con una pastilla de chocolate, lapiceros y hermosas postales, regalo del fabricante zaragozano Sr. Orús…”
Al diari La Correspondencia de España, de 10 d’abril de 1913, es fa ressò de la campanya iniciada per El Magisterio Español, donant suport a la protecció de l’ensenyança religiosa a les escoles públiques, i entre los metres que firmen a favor i està D. Román García Garate.
1914-1917 ANTONIO GALVEZ La revista El Magisterio Español, de 19 de desembre de 1914, anuncie la permuta entre los mestres de Nonasp i Urrea de Gaén, D. Román García i D. Antonio Gálvez respectivament.
Durant la seua estança a Nonasp, compagine el treball de docent, en lo de corresponsal al Diario de Avisos i Heraldo de Aragón. A les cròniques parle de la festa de l’arbre; de les obres al pont de Matarranya; de les festes de Sant Portomeu; de la mort de Joaquín Franc, del que diu que és un heroi de la campanya d’Àfrica de 1860; de les campanyes d’oliva, cereals i vi; etc.
Una de les cròniques més interessants de D. Antonio Gálvez, se publica al Diario de Avisos, de 28 d’agost de 1915, a on, a més de parlar de les festes, parla de Dionisio Millán, lo seu fill, i d’algunes donacions fetes per la Mardedeu:
“De un hecho extraordinario que ha llamado la atención de propios y extraños, he de dar cuenta en esta crónica. Se trata de la inauguración del púlpito de la ermita. Es una verdadera obra de arte, digna de una catedral, que por sí sola constituye una gloria de la industria nacional: ha sido construido en los talleres mecánicos de los Sres. Cucurulla Hermanos, de Barcelona. Esa obra constituye una pequeña muestra de la piedad y esplendidez de un hijo de este pueblo, de D. Dionisio Millán, almacenista de carbones minerales de Barcelona. No es el púlpito el único obsequio que ha hecho a la ermita, pues a él se debe la magnífica corona de la Virgen y parte de la pavimentación del piso. También los pobres de Nonaspe conocen su caridad ardiente.
Su hijo D. Enrique, concejal y teniente alcalde de Barcelona, ha sido nuestro huésped estos días, motivando su viaje el visitar a su deudos y amigos y, sobre todo, a la Virgen de Dos Aguas, a la que profesa singular devoción.”
La revista El Magisterio Español, en l’edició de 24 de juliol de 1917, anuncie lo trasllat de D. Antonio Gálvez, a les escoles d’Andorra.
1918-1921 FRANCISCO CATALAN INSA Després de marxar D. Antonio Gálvez, lo Bolletí Oficial de la Província de Saragossa, de 22 de setembre de 1917, porte lo nomenament de mestre interí per les escoles de Nonasp de D. Martín P. Gómez. Però com la plaça s’ha d’ocupar en propietat, la revista El Magisterio Español publica la vacant lo 19 de novembre de 1917 i lo 17 de gener de 1918. És lo diari La Crónica, del dia 10 de maig de 1918, qui publica la notícia del nomenament D. Francisco Catalán Insa, com a mestre per Nonasp.
1921-1926 ENRIQUE CASAUS BERNAD La revista El Magisterio Español, de 06 de gener de 1921, publica la permuta entre D. Francisco Catalan, mestre de Nonasp, i D. Enrique Casaus, mestre de Chiprana.
D. Enrique Casaus, a més exercir de mestre, s’involucre en la política local, i dins del període conegut com la dictadura de Primo de Rivera, és elegit regidor municipal a la sessió de 8 d’abril de 1924, i a la sessió de 1 d’agost de 1924, després de la dimissió de vuit dels onze components de la corporació, és elegit alcalde de Nonasp.
Per lo nou alcalde, les coses no devien anar massa bé, ja que lo 21 de setembre de 1925, presenta la dimissió al·legant: “siéndole de todo punto imposible el atender al cargo debido al excesivo trabajo que pesa sobre él y por otras causas que se reserva”. Posada la proposta a votació secreta no és acceptada, per lo que D. Enrique Casaus continue en el càrrec, encara que no serà per massa temps, ja que a la sessió de 17 de març de 1926 és substituït per D. Miguel Vilella Roc.
Als mesos d’octubre i novembre de 1926 firma dos cròniques per lo diari La Voz de Aragón, en què parla de la festa de Sant Miquel al Sindicat i de notícies relacionades en l’agricultura. L’exalcalde i mestre de xiquets, D. Enrique Casaus, demane que sigo traslladat i a finals d’any abandone Nonasp.
1926 D. Enrique Casaus Bernad
1927-1949 ENRIQUE MUÑOZ GOMEZ Després de la marxa de D. Enrique Casaus, l’ajuntament en sessió de 2 de gener de 1927, nomene mestre interí D. José Besti Gómez, i en sessió de 15 de maig de 1927, lo cessa, i pren possessió lo mestre D. Enrique Muñoz Gómez.
D. Enrique Muñoz, és natural de Saragossa, i està casat en Maria Pelegrí Garriga. A Nonasp arriben en los fills Miguel Ángel i Enrique; al nostre poble naix Carmen (1928); Natividad es mor en cinc anys (1926-1931); Pablo es mor al poc de nàixer (1936); i Ana Maria (1937).
D. Enrique és potser un dels mestres que més s’involucren en la vida local. Una de les facetes és la de corresponsal. A la revista Caspe, de l’any 1928, firma dos cròniques en què parla de conferències culturals a Nonasp. Però, al diari a on fa de corresponsal de manera continuada entre 1927 a 1935, és La Voz de Aragón. Cal destacar les cròniques del Pantà de Pena; homenatge al tinent Albiac; diferents excursions en los xiquets d’estudi; la defensa de la construcció de la carretera de Batea; i les cròniques dels partits de futbol de l’equip local, del que fa d’entrenador.
Després d’iniciada la Guerra Civil, actue de secretari del Jutjat de Nonasp, del setembre de 1936 a finals de gener de 1937. A més, és secretari habilitat de la Federación Española Trabajadores de la Enseñanza, en seu a Casp, almenys, al mes de desembre de 1937.
Lo dia 30 de març de 1938, l’exèrcit nacional ocupa Nonasp. D. Enrique continua exercint de mestre, ja que segons diu Iván Heredia, a l’article “Apuntes sobre la Prisión del Partido de Caspe”, publicat a Cuadernos Caspolinos, és detingut a Nonasp i traslladat a la presó de Casp lo 9 de juny de 1939, a on encara hi està a 30 de novembre de 1939, en què és traslladat a Saragossa.
Durant la dècada dels anys 40, D. Enrique continua tenint en propietat la plaça de Nonasp, però no la pot ocupar per trobar-se desterrat. De suplir-lo, s’encarrega mossèn Alejandro Burillo, qui havia arribat a Nonasp a l’estiu de 1941, i fa les funcions de mestre dels xiquets més petits.
A la sessió de l’ajuntament de 21 de febrer de 1948, se diu:“Se dio cuenta de una carta que el Maestro D. Enrique Muñoz dirige a esta Alcaldía, en súplica de que sea resuelto su expediente de depuración y repuesto en el cargo de Maestro de la escuela de este pueblo (…) por unanimidad acuerdan que sin tocar para nada su conducta política puesto que existen competentes Tribunales para juzgarla, hacer llegar al Excmo. Sr. Ministro de Educación Nacional por conducto regular una instancia, solicitando la resolución del referido expediente y a su fallo, sea repuesto en la escuela nº 1 que venía regentando con excelente competencia y celo”.
D. Enrique lo van tornar a habilitar per exercir de mestre, encara que a Nonasp, ja no va tornar.
L’any 1949, va ser destinat per exercir de mestre a l’escola Unitaria nº 3 de Boltaña (Huesca) i a Nonasp, va poder vindre un nou mestre.
1932-33 D. Enrique Muñoz Gómez
1934-1936 LEOPOLDO RUIZ VERA El 19 d’agost de 1934, es reuneix l’Ajuntament, per tractar dels locals per instal·lar dos noves escoles, assistint a la sessió D. José Mora Ràfales, com a president del Centro Republicà i D. Joaquín Barberán Borraz, com a president del Sindicat Agrícola, que es comprometen a cedir los seus locals.
És a mitjan de novembre de 1934 quan arriben a Nonasp D. Leopoldo Ruiz Vera, que es farà càrrec de l’Escola de xiquets instal·lada a saló de ball del Centre Republicà, i Dª Natividad Moles Miravete, que s’ocuparà de l’escola de xiquetes, instal·lada al Sindicat Agrícola. A finals de 1935, l’edifici de les escoles ja es trobe reformat, i passa a albergar les quatre escoles unitàries.
D. Leopoldo a més de mestre, va ser un dels jugadors més destacats de l’equip de futbol local. Va morir lo 27 de setembre de 1936, en 24 anys, a conseqüència d’una Septicèmia Estreptocòccia. Se die que se li va infectar un gra que tenie a la cara a l’afaitar-se.
1938-1950 VICENTE JUSTE CAMBRA Natural de Biescas, a finals de 1936, ja he pogut documentar que es trobe a Nonasp. Se case en la mestressa Dª Natividad Moles. D. Vicente formarà part de la Junta per la reconstrucció de l’església, que se constitueix en sessió de l’ajuntament, de 8 d’octubre de 1939. D. Vicente i Dª Nati, estaran a les escoles de Nonasp hasta l’any 1951, en què los dos són traslladats a les escoles de Maella.
