Los apotecaris eren professors de farmàcia que preparaven i venien medicaments que havien set receptats pels doctors als malalts. A Nonasp, estos professors de farmàcia se’ls die «Potacaris». Per preparar remeis, una base fonamental eren les herbes medicinals que barrejaven en altres components. Se feien servir morters, botelles de vidre, i es venien des d’ungüents a substàncies basades en botànica.
A l’hora de documentar los apotecaris que hem tingut a Nonasp durant los segles XVIII i XIX, ho he fet principalment per mig dels llibres de registres de batejos i morts de l’església. Per tant, el període de temps en el que dic que l’apotecari ocupa la plaça a Nonasp, és el que he pogut documentar, encara que hi estaria un període de temps més llarg a la nostra vila.
1743-1773 JOSEPH CALVED La primera notícia documentada és del dia 5 de gener de 1743, en què fa de padrí a un xiquet que és batejat. Torna a fer de padrí l’any 1749, 1753 i 1758. Mor a Nonasp, i és enterrat lo 22 de juliol de 1773 «enterré en la Iglesia a Joseph Calved, Botecario, marido de Francisca Arnaldos, de edad de 60 años, el que murió el día antes…”
1774-1776 JOSEF VALLÉS És d’Ascó i está casat en Josepha Albesa. Lo 24 de febrer de 1774, bategen a Antonio, primer fill del matrimoni; i lo 6 d’octubre de 1776, bategen a Maria Josefa, segon fill del matrimoni. Lo registre de morts de l’església, diu que l’11 de novembre de 1776 “enterré a Josef Vallés, Aboticario, el que murió el día antes. Quedan dos hijos menores de edad habidos de el presente matrimonio con Josefa Albesa, cuyos nombres son Antonio y María Josefa Vallés. Murió de edad de cincuenta años”.
Farmàcia del Museu de Nonasp
1777-1791 ESTEBAN TORRES BONDIA Mestre Apotecari, és natural de Maella i està casat en Maria Rosa Llop Suñer, natural de la Pobla de Massaluca. La primera notícia és del 23 de juny de 1777, en què fa de testimoni de boda; a la nostra vila naixen cinc fills: 1778 Mariano Hilario, 1779 Juan Esteban, 1782 Mariana Josefa, 1785 Esteban Francisco, i 1788 Maria Rosa; a més, es moren tres fills: 1784 Maria Rosa, 1789 Francisco, i 1791 Maria Rosa.
1809-1819 FRANCISCO BONFILL Al llibre de morts de l’església, lo 22 de maig de 1809, es registra la de Cathalina Balart: «Murió de fiebre maligna Cathalina Balart, de sesenta y dos años, natural de La Fatarella en Cataluña, mujer de Francisco Bonfil, Aboticario…” A l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa (AHPZ_J_001282_0007) hi ha un document de 1829, en el que un fill de Francisco Bonfill fa una reclamació a l’Ajuntament de Nonasp: “Que su padre Francisco Bonfill fue Boticario de la Villa de Nonaspe, en los años pasados de 1817, 1818 y 1819, y de lo que por su salario de conducido le correspondía, se le adeuda todavía la cantidad de dos mil doscientos reales, seis reales de vellón, que obran en poder de los Regidores primeros que lo fueron en dichos años, a saber Agustín Altés veinte y ocho libras, seis sueldos y once dineros; Francisco Pons, cuarenta libras, diez y siete sueldos, diez dineros; y Juan José Comas, cuarenta y cinco duros, tres reales, trece maravedís vellón…”
1834-1839 MANUEL PAÑOS és natural de Massalió i està casat en Manuela Alcoberro. Una de les filles del matrimoni, Fernanda Paños Alcoberro, es casa en lo nonaspí Miguel Franc Vicente. Encara que no sabem quan arriben a Nonasp, sí que podem dir que los darrers anys que Manuel Paños exerceix de Apotacari ho fa a Nonasp.
La primera notícia que he trobat, és al llibre «Rebeldía campesina y primer carlismo: Orígenes de la Guerra Civil en Aragón 1833-1835»de Pedro Rújula López, a on fa referència a un document de l’Arxiu municipal d’Alcanyís, que arroplega uns fets que es van produir a les tres del matí del 26 de novembre de 1834: “En Nonaspe a las 3 de la madrugada de ayer hubo un alboroto y disparo de tiros y presentándose un grupo de gentes en casa de Don Manuel Paños boticario del pueblo y hecho abrir la puerta furiosamente le hicieron el pedido de 60 duros y como no podía hacerles la entrega le fue preciso a su mujer ir con dicho grupo a casa del Regidor, y con varias amenazas extrajeron 19 duros a nombre del citado Paños.” Lo 05 de gener de 1836, mor a Nonasp, Manuela Alcoberro, de seixanta anys i el 26 d’agost de 1839 se mort Manuel Paños, de setanta i sis anys, apotecari.
1840-1844 JAYME GILI Lo 26 de desembre de 1840, se batege a Manuel Gili Segura, i se diu: «Hijo de D. Jayme Gili, natural de Benaven, Diócesis de Lérida, y de Doña Josefa Segura, natural de Elche, Reyno de Murcia, Aboticarios y parroquianos de Nonaspe”. L’any 1843, se batege a Teresa Gili Segura, i lo darrer apunt que he trobat, és del 25 de gener de 1844, en què se bateja a José Roc Bes, i Jayme Gili, fa de testimoni.
1860 DOMINGO BEL Al llibre de morts de l’església, lo 08 d’octubre de 1860, se registra la de Domingo Bel, i diu: “Murió en esta Parroquia de Nonaspe, Domingo Bel, viudo de María Ignacia Monge, natural de Tortosa, de edad de sesenta y tres años, oficio Boticario de esta Villa...”
1861 MANUEL BEL No sabem si Manuel Bel és fill o germà de Domingo Bel. Al llibre de morts sols se diu, que lo 16 d’octubre de 1861: «Murió de enfermedad común Manuel Bel, de profesión Boticario, de edad de cuarenta y siete años, natural de Cherta y vecino de esta Villa, marido de Teresa Insa y al día siguiente fue enterrado con sepultura Eclesiástica en el cementerio de esta Parroquia de Nonaspe, con defunción sencilla”.
1866 MANUEL ALBAREDA A l’Arxiu Municipal de Nonasp, hi ha l’expedient d’un judici verbal que se celebra lo 31 d’agost de 1866. L’alcalde Enrique Franc: «Reclamaba al demandado Vicente Martell, satisficiese siete reales vellón que adeuda a los intereses comunales, procedentes de lo que le ha correspondido por media anualidad del pago del Boticario D. Manuel Albareda de Caspe, según así convino en la reunión que se tuvo de mayores Contribuyentes para contratar con él y dar la asistencia necesaria de las medicinas a todo el vecindario.”
Matias Latogeta Lacostena
MATIAS LATOGETA LACOSTENA
Naix a Mediana (Saragossa), lo 28 de gener de 1856. Estudia farmàcia a la Universitat de Madrid. Acabada la carrera, com lo seu pare, Sebastián Latogeta és mestre de xiquets a Nonasp des de 1876, i es troba vacant la plaça de farmacèutic, la demana i se li concedeix. Se casa lo 28 de gener de 1884, en Brigida Adelaida Telesfora Ràfales Cepera (cal Santo), en la que té un únic fill, Arturo (1885-1891). És alcalde de 1885 a 1889, i de 1904 a 1909; Jutge municipal de 1891 a 1893, i de 1895 a 1901; i fundador i president del Sindicat Agrícola Catòlic l’any 1916. Mor a Nonasp, lo 15 de juliol de 1919.
De Matias Latogeta, a l’actual Av. Catalunya, encara hi ha un corral que va ser propietat seua i se coneix com «lo corral del Potacari», que ere com se coneixie als farmacèutics antiuament.
Lo diccionari de «MADOZ Diccionario Geográfico Estadístico Histórico 1845-1850» diu de Nonasp que produís: blat, vi i oli, té bestiars de llana, i es cacen conills i perdius. En l’apartat de la indústria les activitats són: l’agrícola, hi ha quatre teixidors de llenços comuns, un molí de farina i tres d’oli.
Los tres molins d’oli que hi ha a Nonasp al segle XIX són de premses de biga: A la plaça del Portal, un molí d’una sola premsa; baixant al riu Algars per la Plana, a mà dreta hi està lo molí d’oli de Franc, en dos premses; i a mà esquerra un molí en tres premses de biga, conegut com del «Panyero» i que passarà a ser de la Societat de la Plana.
Durant lo segle XIX, a Nonasp, són desamortitzades i subhastades les propietats del convent de Sant Joan de Casp i del municipi. Les petites finques agrícoles, de poc valor, passen a mans dels nonaspins. Però en lo cas de les deveses i propietats de més valor econòmic, són adquirides per grans propietaris forasters.
Molí de Franc – 1992 Mario Rius
Del molí de la Plana, se desconeix lo seu origen, sols sabem que l’any 1838 era d’Antonio Pérez, o més ben dit tenia part de la propietat i a més era l’administrador. És l’any 1856, quan un grup de nonaspins s’ajunten i formen la Societat de la Plana, en la finalitat de comprar lo molí d’oli situat a la partida de la Plana de Nonasp. Aquesta societat, uns anys després, compra un altre molí d’oli, ara situat a la plaça del Portal (actual Sindicat), i lo transforma en forn de pa.
La compravenda del molí de la Plana, se fa lo 21 de desembre de 1856, davant de Bernardo Bosque, notari de Nonasp, trobant-se los venedors: Tomás Figueras i Susana Bielsa, cònjuges i veïns de Favara, Antonio Pérez veí de Nonasp, Mariano Piera i Magdalena García, cònjuges, i Pedro Giraldos, los dos veïns de Casp. Los compradors són: Alejandro Altés, Ramón Vallés (és lo mossèn de Nonasp), Miguel Roc, Miguel Andreu i José Llop Bes, tots veïns de Nonasp, i se formalitza la compravenda d’un Molí d’oli de tres premses, a la partida de la Plana, per lo preu de 64.000 Reals de Velló, pagables lo dia primer de març de l’any 1862.
Lo mateix dia, davant lo notari Bernardo Bosque, se fa un conveni de funcionament de la Societat de la Plana, a on se diu que està formada per Alejandro Altés, Ramon Vallés, Miguel Roc, Miguel Andreu, José Llop Bes i Antonio Pérez, tots ells en una acció; i Agustín Moreno, Mariano Giner, Pablo Andrés mayor, Antonio Andreu, Rafael Llop, Manuel Roc Altés, Vicenta Martell, viuda d’Agustín Andreu, Sebastián Andreu, José Ráfales Andreu, José Ráfales Folquer, en mitja acció; i Pablo Andrés menor, Raymundo Ráfales, José Ráfales Maus y Marcelino Alfonso, en un terç d’acció cada un, fent un total de dotze accions i un terç. Los socis estan obligats a moldre al molí de la Plana, encara que sense pagar. Tan sols hauran de pagar si es fan repartiments per conservar o millorar les instal·lacions.
Com ja he dit, la Societat de la Plana, uns anys més tard, compre lo molí d’oli de la plaça del Portal. D’este molí, he pogut documentar per mig del «Boletín Oficial de la Provincia» de Saragossa, que los anys 1848, 1849, 1855, 1860 i 1861, l’ajuntament publica l’arrendament per subhasta, ja que és de «bienes de propios», és a dir, de propietat del municipi.
L’un de maig de 1855, s’aprova la llei coneguda com la Desamortització de Madoz, que posa en venda forçosa béns de l’Estat, l’Església, i sobretot, dels municipis. A Nonasp, lo molí d’oli del Portal, és un dels béns subhastats. L’anunci es publica a la «Gaceta de Madrid”, lo 23 de novembre de 1862, i diu:
“Núm. 209 del inventario.- Un molino oleario, procedente de los propios de Nonaspe, sito en dicho pueblo, plaza de San Bartolomé, confrontante con Rafael Pérez, José Ráfales y camino de Batea. Consta su superficie de 309 varas cuadradas de sitio, equivalentes a 184 metros, 15 decímetros; tiene una prensa útil, un ruejo de piedra para deshacer la oliva del terreno; este anda con caballería; un infierno o depósito de oleazas de 5 pilas. No produce renta, y los peritos le han calculado la de 1.200 reales, por los que ha sido capitalizado en 21.600, y tasado en 38.602; y no habiendo tenido postor en las dos subastas celebradas el 3 de marzo y 9 de julio últimos, se procedió a su retasa por orden de la Dirección del ramo, en cuyo concepto deberá rematarse, sirviendo de tipo para la subasta los 18.602 reales vellón.”
Desmontant pedres molí de la Plana – 1996 Mario Rius
La subhasta se celebra l’un demà, 24 de novembre de 1862, i s’adjudica a D. Benito Garcés, veí de Casp, per 1.872 escuts i 200 mil·lèsimes, a pagar en los deu terminis assenyalats per la vigent llei de desamortització. L’escriptura de venda, es fa lo 16 de desembre de 1868, i se diu que lo molí és de los propis de Nonasp, i s’ignora des de quan ho és.
No sabem en què moment, lo molí d’oli del Portal, és comprat per la Societat de la Plana i lo transforma en un forn de pa. Al llibre d’actes i comptabilitat de la Societat 1887-1919, a la primera acta del llibre, de sis de gener de 1887, ja se diu que de l’any passat s’han ingressat 57 pessetes de l’arrendament del forn. Estos ingressos s’aniran registrant tots los anys mentre duro la Societat.
A n’esta primera acta del llibre de la Societat, es presente un resum de les comptes anuals de la campanya de moldre olives 1886-87. La segona acta és de setembre de 1887, a on es parla d’obrir el molí, i ja es fa un salt de nou anys, continuant en les actes l’any 1896.
Les causes de la falta d’actes podrien estar en les fortes gelades dels olivers que hi va haver al mes de desembre de 1887 i gener 1888, i que van ser la causa de la pèrdua dels olivers. Lo nou de juliol de 1888, lo Diario de Huesca, fa referència a una notícia publicada al Diario de Avisos, que parla de les conseqüències de les gelades: «En Nonaspe, según carta que recibimos, es desesperada la situación de los olivareros. No solo la cosecha está totalmente perdida, sino que algunos propietarios se proponen cortar los olivos helados…» L’un de desembre de 1888, lo Diario Mercantil de Zaragoza, diu: “La emigración comienza a presentar alarmante carácter en algunos pueblos del bajo Aragón; solo en Nonaspe (…) han marchado ya de 80 a 100 familias en busca de trabajo que allí no encuentran…”
Aquestes notícies mos donen a entendre que tots los olivers de les hortes de Nonasp es van gelar, potser sols se salvarien alguns olivers dels secans. Los anys següents, les collites serien mínimes, i un fet que aidarà a les famílies a sobreviure, siran les obres del ferrocarril, que començaran a principis de 1891 i acabaran a finals de 1893.
Desmontant pedres molí de la Plana – 1996 Daniel Maza Pons
Lo llibre continua en l’acta d’un de març de 1896. Los socis Manuel Navarro Ráfales i Felipe Ráfales Borraz, encarregats de gestionar la Societat durant l’any 1895 donen compte del resultat econòmic. Cal destacar al capítol d’ingressos les 57,60 pessetes per l’arrendament del forn. I com a resultat final, es reparteixen de beneficis 638,25 pessetes entre los socis. Per acabar, s’anomene per gestionar la Societat l’any 1896 als socis Felipe Ráfales Rius i Rafael Llop Torner.
La major part dels anys, se posen en funcionament dos premses del molí, però la campanya de 1905 a 1906, que comença lo sis de novembre i acaba lo quatre de gener, és l’única de les registrades al llibre d’actes que es fan servir les tres:
“Abierto el molino según acuerdo de los socios el día seis de noviembre. En dicho día se procedió a la limpieza del mismo por el parador Bartolomé Andreu y los dos mozos y se empezó a moler el siete a las ocho de la mañana con dos moladas, una amerada de repaso saliendo dos arrobas de aceite (…) Abierta la prensa de Manuel Andreu el día 16 de noviembre (…) Se abrió la tercera prensa el día 5 de diciembre, y el parador Agustín Moreno, después de las ameradas molió para el particular el día 6 a las cuatro de la tarde…”
L’any 1917, en junta de 23 de setembre, s’acorda vendre una de les tres premses del molí: “Como eran mayoría de socios acordaron se vendiera la prensa que había inservible, la cual fue vendida al Ayuntamiento para construcción de la nueva escuela por la cantidad de 600 pesetas (…) Dicha cantidad ha sido repartida entre todos los socios”
La venda i dissolució de la Societat de la Plana, fa que la darrera campanya del molí d’oli sigo la de 1918-1919. Comença lo 25 de novembre i acaba lo 12 de març. Sols és molt en una premsa, estant de parador Gabriel Llop Comella, que cobra 3,25 pessetes de jornal; aidat de dos mossos a 3 pessetes de jornal; i la mula per moure les pedres per rotllar les olives a 5 pessetes diàries.
Lo Diario de Barcelona de 20 de maig de 1911 portava la següent notícia: «En Nonaspe se trata de fundar un Sindicato Agrícola para impedir la vergonzosa explotación de los prestamistas en los periodos de crisis agrícola». Lo 27 de setembre de 1916, lo governador civil aprova los estatuts del «Sindicato Agrícola de la Villa de Nonaspe», sent president D. Matías Latogeta Lacostena, i com no te seu social, pressiona a la Societat de la Plana, per fer-se en l’edifici del forn de pa que té a la plaça del Portal.
L’onze de febrer de 1919, s’arriba a un acord, i per mig d’un document privat, Mariano Ráfales Llop «Sinyoreta», en nom de la Societat de la Plana, de la que és accionista majoritari, diu: «Que en virtud de litigio pendiente sobre la adquisición del Horno de pan cocer, sito en la plaza de San Bartolomé, perteneciente a una mancomunidad de la cual forman parte los comparecientes y habiendo mediado entre estos ciertas diligencias encaminadas a formalizar un arreglo para evitar pleitos, disgustos, molestias, etc. (…) el dicente Mariano Ráfales, retirará la demanda presentada ante el Juzgado de 1ª instancia de Caspe…” D’altra banda, signa el document Matías Latogeta, president del Sindicat Agrícola, que es compromet en un termini de dos anys a construir un forn nou al carrer Eres, tenint mentrestant lo «Sinyoreta» dret a fer servir lo vell, hasta lo moment en què se li entrego lo nou.
Traslladant pedres a la Mardedeu – 1996 Daniel Maza Pons
La darrera acta de la Societat de la Plana, és de 23 de març de 1919, i després d’informar als socis del resultat econòmic de la passada campanya del molí d’oli, es reparteixen beneficis de 401,43 pessetes, entre les 12 accions i un terç en què es compon la societat. També s’informa que “dicho molino se halla en vísperas de venderse o está vendido ya a D. Dionisio Millán.”
A les Alteracions de Rústica de l’any 1919, figura la compra per Dionisio Millán del molí d’oli de la Societat de la Plana, la finca de la Plana, i unes deveses al terme de Nonasp comprades a Carmen Martón Poblador. Lo nou propietari, contracta al paleta Tomás Tomás Giner «Coco» per fer les reformes necessàries al molí i instal·la unes modernes premses hidràuliques.
Dionisio Millán és en aquells anys, un dels empresaris del carbó més importants a la Barcelona de principis de segle XX. Com de petit se queda sense pares, i es fa càrrec d’ell i sa germana Maria Teresa, la germana de sa mare, Raimunda Albiac, casada en Casildo Altés Albiac, en agraïment cedeix les propietats i molí d’oli al descendent Casildo Altés Vallés «Mensiana», en la condició que cada any li ha de donar l’oli per la seua família. La família «Mensiana» té activat al molí d’oli hasta principis dels anys 60.
Al Diario de Barcelona, de 22 de novembre de 1967, se publica un anunci judicial, subhastant-se les propietats de Joaquim Torres Millán, a instància del Banco Condal, i en lo cas del molí d’oli, es fa en una valoració de setanta mil pessetes. Les finques subhastades passen a mans d’un propietari local.
L’any 1996, JM Gravat, Daniel i Hipolit, se reunissen en freqüència per preparar la programació de la TV de Nonasp i un dels temes de conversa, és la preocupació de veure com al fer obres al molí de la Plana, se van a tirar les pedres de les antigues premses de biga. Això los anima a parlar en l’ajuntament i s’aconsegueix salvar-les, deixant les pedres provisionalment al costat del parc de la Mardedeu. Aquesta acció per salvar una part del nostre patrimoni, los anima a crear l’associació Amics de Nonasp.
Uns anys més tard, l’ajuntament recupera i exposa una d’aquestes premses de biga al parc de la Mardedéu, i a la revista Lo Portal nº 176, de gener-març de 2011, a la portada i pàgines interiors, es publicaven fotografies. Per fer-ho, a més de les pedres guardades, s’utilitzen les bigues o jous de l’antigua escola, aquelles bigues que un dia es van comprar a la Societat de la Plana per la seua construcció, i que possiblement, als cap dels anys, són les que formen part de la premsa de biga recuperada i exposada al parc de la Mardedéu.
Al llibre «La red de hospitales en el Aragón medieval, ss. XII-XV» de Raúl Villagrasa Elías, publicat per la Institución Fernando el Católico, se diu que a finals de l’Edat Mitja, la major part de les ciutats, viles i nuclis habitats d’Aragó, contaven en un hospital, que a voltes se’ls die «sants» per lo seu caràcter caritatiu i religiós, al que hi podien fer cap, peregrins, malalts, invàlids, expòsits, vells, etc.
Aquestos hospitals estaven atesos per un matrimoni, que s’anomenaven hospitalers. S’encarregaven del manteniment de l’Hospital, de la recepció, allotjament, alimentació i higiene. Los hospitals es mantenien de la caritat de l’església, dels senyors locals, dels municipis i confraries, i atenien viatgers, pobres i malalts.
La primera informació de l’Hospital de Nonasp, l’he trobat al llibre «Geografía e Historia de Nonaspe», de Manuel Freixa Bondia, a on parla de la Visita Pastoral de 1595, i diu: “el Hospital y se pide que aunque se mantenga de limosnas se haga un aposento aparte, para que las mujeres no estén con los hombres. Fuera del Portal al lado del Hospitalhay una Ermita de San Sebastián, no tiene renta más que limosnas, llevan cabales las cuentas”.
Aquesta Visita Pastoral confirma que l’Hospital es manté de la caritat. També diu que està situat fora del Portal i al costat de la capella de Sant Sebastià. Hem de recordar que Nonasp estave tancat per uns Portals, i el que es fa referència és lo Portal de Sant Portomeu, que estave al sol del carrer Major.
Enfront d’este Portal, a extramurs, és a dir, fora del recinte murallat que tancave la vila de Nonasp, estave la capella de Sant Sebastià (actual Ibercaja), i que segons la tradició, es va construir per protegir la població de la pesta, no deixant que entrés dins la vila.
A l’esquerra Capella de Sant Sebastià i a la dreta estava lo Sant Hospital
Tot just, al costat d’esta capella, estave l’Hospital de Nonasp, per tant, també estave fora del recinte murallat, ja que un dels objectius principals ere aconseguir l’aïllament de tots los desgraciats que allí es trobaven.
Los llibres de morts de l’església, són una bona font de coneixement. Fent un repàs al segle XVII, trobam algunes persones que al fer testament, fan donacions a l’hospital: L’any 1621 mor Juan de Ráfales i «deja de limosna al Hospital del lugar de Nonaspe una márfega, una manta y una sábana”; Lo 1622 mor Juan Trillon, i “deja al Hospital del lugar de Nonaspe una cama con un colchón, una sábana, una almohada y una manta”; Al 1630, mor Pedro Vallespir, i “deja limosna al Hospital de Nonaspe”.
Per los llibres de morts, també podem saber com eren los enterraments. Al 1623 mor a l’Hospital, Domingo Soro, i diu: «enterrose en el cementerio común con todos los clérigos y se le dijo una misa cantada todo gratis (…) es costumbre hacerle asi en todos los pobres que mueren en el Hospital, pero no es costumbre hacerles honras.”
Altres morts són: Al1631, Juan Ornacino, pobre, francès, mor a l’Hospital; 1637, Jaima Torner, pobra, mor a l’Hospital; 1638, Pedro Forges, mor a l’Hospital, pobre, enterrat al cementeri comú i lloc acostumat dels pobres; 1667, Martin Andreu, mor a l’Hospital, pobre; i 1693, María Buendia, morta al «Santo Hospital».
Al segle XVIII, de l’Hospital, o com també se’l nomene «Sant Hospital», hi trobam moltes notícies. A l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa (AHPZ_J_001249_0004) hi ha un document de 1744, en què uns veïns de Nonasp es queixen, i diuen: “Que tenía este lugar un solanar en el Santo Hospital donde los pobres tenían su recreo en el invierno y el señor Alcalde que tenemos ha levantado una pared y lo ha dejado a oscuras de que a quedado privado de todo…”
Tornant al llibre de Freixa, este documente que l’any 1773, a una Visita Pastoral, se diu: “Hay un Hospital, del que es patrono el pueblo, que no tiene ni cerraja ni llave. Cuando llega un enfermo se recoge limosna. Tiene un hospiciero que nombra el pueblo y vive en la casa vecina a dicho Hospital. El médico y demás asisten de limosna”.
Lo llibre de morts de l’església, també mos done informació d’alguns dels encarregats de l’Hospital al segle XVIII. L’any 1718, mor Maria Plana, de 65 anys, hospitalera, casada en Isidro Thomás; Lo 1719, mor Isidro Thomás, de 99 anys, hospitaler, viudo de María Plana; I l’any 1729, mor Lorenzo Miró, de 55 anys, hospitaler, pobre, no tenie res.
També a este segle hi ha exemples de donatius per l’Hospital. Als Quinqué Libris de l’església, Visita Pastoral de l’any 1732, se diu: «Mandamos a los administradores de la Primicia de dicha Iglesia que las caridades de la Cuaresma predicadas en los años de 1728 y 1729 por el Vicario de aquella queda adjudicado este de limosna para el Hospital de dicho lugar y abastecerlo de ropas, las entreguen al administrador de dicho Hospital, para que junto con dicho Vicario las empleen en los más preciso para el mantenimiento de aquel.” Un altre exemple és lo de Catalina Campos, que mor l’any 1752: «Deja para el Santo Hospital de Nonaspe una sábana y una almohada llena».
Un altre capítol interessant és lo dels parts a l’Hospital. Lo 1726, mossèn Gabriel Altés, bateje a Francisca Ventura Expósito «una niña expósita de padres incógnitos. Se le puso por nombre Francisca Ventura y se llevó a Maella, encargando de lugar en lugar al Santo Hospital.” L’any 1740 se bateje a Francisco Verge, fill de Juan Verge i Maria Viernes Olim, “pobre vagabunda, que parió en el Hospital.” Lo 1753, es registre la mort de Concòrdia Soler «pobre de Hospital, de edad de 27 años (…) estaba preñada y adelantada y después de muerta la abrieron y sacaron la criatura viva, a la cual yo le eché agua y persigné. La finada era hija de Ribarroja, mujer de Pedro Puig, pobre de toda solemnidad, se le hizo entierro doble por amor de Dios.”
Al llibre de morts, també hi ha registrats cinc nonaspins que l’any 1710 moren a altres poblacions, en plena guerra de Successió: Marco Antonio Suñer, mor al Sant Hospital de Azuara; Juan Suñer al Sant Hospital de Casp; Estasia Taverner al Sant Hospital de Daroca; Jacinto Camps i Manuela Ráfales al Sant Hospital de Saragossa.
Los morts al Sant Hospital de Nonasp, durant lo segle XVIII són: 1706, Chaques, francès, rodamon; 1710, Domingo Bel, de Casp, viu a Nonasp; 1712, Maria Lacueva, pobra, de Cobatillas (Terol); 1715, Joseph Lanes, moliner de Faió, natural de Maella; 1715, Baltasar Jovany, pobre; 1718, Joseph Palau, passatger, de Pla d’Urgell; 1729, Thomasa Vilagrasa, pobra; 1735, Miguel, muntanyes, de la Seu d’Urgell; 1737, Vicente Verga, «natural de la Ciudad de Sila, soldado del segundo Batallón de Inválidos de Valencia, de la Compañía del Capitán D. Andrés Cantero.” ; 1750, Francisca Vigons, natural d’Albelda; 1752, Blas Xiner; 1760, Pedro Ravinat, de Casp, “Ermitaño en esta Villa en la Ermita de Nª Sª de Dos Aguas, murió en el Hospital.”; 1777, Joaquin Gil Thallada; 1780, Maria Andreu; 1781, Josef Aguilar.
A principis del segle XIX, es produeix el conflicte bèl·lic conegut com la guerra de la Indepèndencia, i dins d’este context, l’Hospital se fa servir per los soldats. Aixó, es corrobora quan l’11 de març de 1814, s’enterra al fossar de Nonasp a: “Tomás Almostí, natural de Borja, soldado del Regimiento de Cariñena, y según noticias casado en su pueblo, el que murió el día antes en el Santo Hospital donde están los enfermos de la tropa.”
A este segle, l’Hospital continua albergant la gent necessitada de Nonasp: Al 1864, mor al Sant Hospital, Juan Sampietro, de 69 anys, viudo de Teresa Moreno; Al 1868, mor Antonia Roc, de 43 anys, casada en Joaquin Viñas, i que ja feie temps que estave trastornada del cap; Al 1869, mor Maria Soler, vídua, de 46 anys; L’any 1890, mor Engracia Turlán Ráfales, de 56 anys, vídua.
Los forasters, igual que en segles passats, continuen sent usuaris freqüents i alguns d’ells es moren a l’Hospital: L’any 1802, mor una dona “murió de fiebre maligna en ese Santo Hospital, una mujer de unos treinta, a treinta y cuatro años que llegó a este pueblo pidiendo limosna con dos hijos, el uno de unos seis años, y el otro de unos tres años.” L’any 1812 mor a l’Hospital “el transeúnte Domingo Murt, marido de Rosa Llop, vecinos de la Villa de Flix.” L’any 1873 mor Sebastian Cros Sostres, de Massalió.
A partir de 1875, los llibres de morts del registre civil, mos aporten informacions més detallades: L’any 1892, mor José Espallargas Garcia, de Alcorisa, de 33 anys, i diu: “Que al tiempo de fallecer se encontraba enfermo en el Hospital de esta villa como pobre transeúnte en el albergado.Da cuenta del fallecimiento María Zurita Borraz, Hospitalera, natural de Nonaspe, casada, encargada del Hospital.” Un altre cas interessant és lo de Buenaventura Martínez, de quatre anys i sis mesos, que mor l’any 1894, i se diu: “Que estaba sacado de la inclusa de Zaragoza.Que al tiempo de fallecer se encontraba con su encargado Bartolomé Ramón Asensio, y familia del mismo, albergados en el Hospital de esta Villa.”
Lo 2 de setembre de 1892, dins de les obres del ferrocarril, en la construcció del túnel del Sol de l’Horta, es produeix un despreniment de pedra, produint la mort instantània de dos jornalers i dos ferits greus, que treballaven a càrrec del contractista Sr. Joaquín Almuzara. Los ferits són traslladats a l’Hospital de Nonasp.
També al segle XIX, es registren al llibre de morts de l’església nonaspins que han mort a altres poblacions: Al 1817, Maria Bielsa Borbon, de 12 anys, mor i s’enterra al Sant Hospital de Barbastro; Al 1823, Josef Suñer, mor al Sant Hospital de Tarazona; Al 1849, Placida Andres, mor al Sant Hospital «de San Julián y Santa Ana de la Villa de Atienza, en Castilla la Vieja”
Al segle XIX, lo Sant Hospital de Nonasp, en lo pas dels anys va perdent importància. En un qüestionari enviat l’any 1849 per la parròquia de Nonasp a l’arquebisbe de Saragossa, se l’informe: “Hay unHospital derruido casi del todo, no tiene bienes. No se sabe el tiempo de su fundación ni por quien. El Ayuntamiento manda en él.”
Aquesta decadència de l’Hospital, farà que a finals del segle XIX, los estudis de Nonasp, que durant molts anys han estat al Castell, es traslladon al local de l’Hospital, situat a la plaça del Portal. La discissió no està exempta de polèmica, ja que lo nou local està ruïnós, i les escoles s’han de tornar a traslladar al Castell provisionalment, mentre durant les obres de remodelació.
Entrats al segle XX, les funcions de l’Hospital es fan al Castell, únic local que disposa l’ajuntament. Això m’ho confirmen alguns entrevistats, que m’han dit que ells sempre van sentir dir que al Castell hi estave l’Hospital.
Als registres del segle XX sols he trobat dos apunts: Lo primer, al registre civil, és lo naixement de Marcelino Ferrer Pérez, l’any 1907, a la casa de l’Hospital, al carrer de la Costa. És fill de Marcelino, natural de Lleida, d’ofici quincallaire, i Júlia, de Castejón de Monegros; Lo segon, és al llibre de morts de l’església, en què l’any 1919, Patricio Rico Heras, de 37 anys, «falleció en el Santo Hospital dos días después de llegar a este pueblo.”
L’any 1938, durant la Guerra Civil, se produeix la batalla de l’Ebre, i l’exèrcit franquista instal·la un petit hospital militar a Nonasp. A la revista Lo Portal nº 134, Daniel Maza, deia: “Igualmente en lo que hoy es el Bar Galdón en la calle Nueva, instalaron un pequeño hospital, para atender a los soldados heridos que eran trasladados a Nonaspe desde el frente. En la planta baja de la casa estaban instaladas las calderas que servían para desinfectar la ropa de los soldados, sucia y llena de piojos en la mayoría de los casos. Para ayudar en las tareas propias del hospital, cada día acudían un grupo de jóvenes nonaspinas, que bajo las ordenes de un capitán médico, hacían las primeras curas a los heridos, siendo los más graves trasladados al hospital de Caspe, mucho mejor dotado de personal médico y material”.
Com a continuïtat d’aquell ideari dels Sants Hospitals, l’any 1961, a proposta de l’alcalde Àngel Gimeno Comella, en sessió ordinària de 13 de maig, s’acorde: “No existiendo en la localidad local alguno ni establecimiento benéfico de ninguna clase donde poder alojar en caso de necesidad al personal transeúnte que de paso por las diferentes vías de comunicación pudieran sentirse enfermos, se propone a la Corporación, que en el edificio llamado Castillo se habilite una habitación con las debidas condiciones de construcción y limpieza y dotarla de una cama, (…) pues se trata de una medida a su juicio de humanidad y amor al prójimo al mismo tiempo que se ayuda al necesitado; y al propio tiempo habilitar también otra habitación donde puedan recogerse durante la noche aquellos transeúntes que sin estar enfermos no dispongan de medios económicos para el pago de fonda o cama; la Corporación ve con agrado esta iniciativa del Sr. Alcalde y acuerda por unanimidad proceder sin pérdida de tiempo a dotar de este humanitario servicio al pueblo de Nonaspe.”
Entre los meus records de joventut (per sentir-ho dir), quan arribava un rodamon al nostre poble, l’alguatzil s’encarregave de donar-li alguna cosa de menjar a n’algun bar, lo portave a dormir al castell, i l’un demà lo baixave a l’estació del ferrocarril i si li pagave un bitllet per pujar al tren.
Aquesta habitació al castell desapareix al començar les obres de rehabilitació a la segona meitat dels anys 80 del segle passat. Li he preguntat a José Albiac Altés, alcalde de Nonasp en aquells moments, i m’ha dit que en aquells anys ja no hi dormia ningú. Lo que se fee quan arribave un rodamon al poble, ere pagar-li alguna cosa de minjar als bars i el bitllet de tren.
Foto: Marcial Roc – Castell de Nonasp. A la porta de l’esquerra estava l’habitació habilitada l’any 1961 per als rodamons
Avui vull contar-vos una història espectacular, per als que mos apassiona saber del passat -i si és de Nonasp encara mos agrade més- podríem dir que és un fet de traca i mocador. Quan pensa’m que sabem moltes coses -no totes, és impossible- a nivell local, relacionades en lo passat del nostre poble, un dia apareix de manera documentada una informació que mos deixa descol·locats.
Aniré poc a poc, intentant situar aquest relat, perquè és per sucar pa. Ho faré de manera abreviada, pos el principi de la història ve de molt lluny, hi hagut diferents historiadors que ho han contat de diferent manera, perquè les persones som així, diverses en pensaments i maneres d’explicar.
Cap a l’any 326 de la nostra era, se conte que la mare de Constantí el Gran, Helena va trobar a Jerusalem la Creu en la que havia set crucificat Jesús Crist. De les restes de aquella creu de fusta, segles desprès van fer-se relíquies que estan repartides per esglésies i catedrals de diversos països del món.
Una d’aquestes va fer cap a Casp. Johan Ferrández d’Heredia –Juan Fernández de Heredia– gran mestre de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, que estava molt vinculat a Casp, tant que el 1394 va fundat a esta població lo Convent del mateix nom de l’ordre. Quan va morir va voler ser enterrat a la ciutat del Compromís. També van arribar en les restes mortals joies i relíquies diverses, una d’aquestes era la Veracreu o Vera Cruz -la Verdadera creu- que li havia regalat poc abans de morir el Papa de Roma Clement VII, que la feia servir com a pectoral.
Aquesta relíquia és dels trossos que se conserven més grans del mon, tant sol per darrere dels de Notre Dame a París, Roma i Santo Toribio de Liébana a Santander. La creu medis 20 cm. d’altura i 18 cm d’ample, i esta protegida dintre d’un reliquiari d’or i de plata.
Fins aquí una historia interessant, però la cosa no acaba aquí per als que som de Nonasp. I algú dels que llegiu podeu pensar, i que hi pot haver més?
Agarro aire i allà vaig…… Resulte que sabem de manera documentada que l’any 1716, sent jurat Bernardo Andreu de l’església de Nonasp, d’un calze –caliz- que hi havia trencat d’un pes de 27 onzes de plata, és va encarregar al joier de Fraga fer una creu reliquiari. Ere Vicari de l’església de Nonasp Gabriel Altés, aquest se’n va anar a Casp en la creu reliquiari feta i li va suplicar al Prior Major Agustín Guiral i Xancho i a tots los senyors del convent de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem -de la que també era membre la parròquia nonaspina- tingueren la caritat de donar un tros del Sant Signum -Veracreu- per a la recent creu feta pels nonaspins. I així va ser que en presencia del senyor Prior i demés membres del convent, Joseph Guiral sagrista major va posar una porció de la Veracreu al reliquiari acabat de fer de Nonasp. Acaba el document dient que van donar autentica firma lo senyor Prior i lo Sagristà Major Notari Apostòlic del convent, i així va quedar autenticat al arxiu de la parròquia.
Senyores i senyors això és una història casi impossible, ni d’imaginar, es igual si un és creient o no creient, és igual si un és devot o no, és indiferent la fe que un puga tindre.
Això es una història increïble. Saber que al nostre poble hi va haver una relíquia d’aquesta mena es extraordinari, i torno al que dia al principi, pensa’m a voltes que sabem molt i resulte que no sabem quasi res. I parlant del saber o no saber, ja ho dia fa 2500 anys el filòsof grec Sòcrates, …Només sé que no sé res.
A dia d’avui l’únic que sabem d’aquesta relíquia és que l’any 1849 encara estave inventariada a una visita pastoral que se va fer aquest any. Després, degut a guerres i mes guerres, han fet desaparèixer un patrimoni inimaginable que seria admirat per tothom, però com sempre ha passat les persones som com som, erràtiques i no aprenem. Esperem que els que vinguin en el futur no caiguén en aquestos errors.
Vull acabar dient en veu alta, que aquesta historia i d’altres que potser sabrem en el futur sobre el passat nonaspí, ho hem pogut averiguar gracies al treball d’Hipòlit, amic i company, que treballave des de l’anonimat, en segon pla, sense donar-se a veure, recuperant d’una pèrdua gairebé segura, un material impagable.
Hipòlit quant te troba’m a faltar… i més que trobarem a faltar la teua absència en el futur.
L’any 2015, va ser lo segon any del projecte «El Museu Parla», per fer un inventari i recull de la memòria oral de les col·leccions del Museu Etnològic de Nonasp. Un dels entrevistats per l’antropòloga Pepa Nogués, va ser Pere Suñer Suñer, que va explicar la seua història de vida i la dels seus pares en relació a tots els oficis que van desenvolupar i treballs que van emprendre: comerciants de materials de construcció, comissionistes d’olives i armelles, matarife, transportista i botiguer.
Dins del treball de transportista, parlava del transport d’animals de llaurança que va fer per Daniel Miró Llop, que es dedicava a la compra i venda d’animals per los llauradors. Daniel era de la Fatarella, i era almenys la segona generació de tractants. Vivia al carrer de les Moreres, i un carrer més avall tenia la quadra a on tenia els animals.
Com la història me va parèixer interessant, l’any 2018, vaig entrevistar a l’oncle Pere, per aprofundir i conèixer millor com era l’ofici de tractant i el transport d’animals. Este és lo seu testimoni:
«A Daniel, lo transport d’animals en camió li feia Matarrals, que era de la Fatarella, però quan los va tocar d’anar-hi als seus nois, no van voler saber res.
Jo vaig començar a fer lo transport d’animals per Daniel a finals dels anys seixanta, quan tenia lo segundo camió, i encara que ho fèiem en dissabte i domenge, no m’importava, ja que me guanyava uns diners que m’anaven molt bé per passar la setmana.
Recordo a Daniel com una persona molt oberta. A la butxaca sempre portava un Sant Crist, potser perquè havia estudiat al Seminari de Reus. També portava una pistola petita, que a mi me la va ensenyar, però jo no li vaig veure traure-la mai.
Cada cap de setmana, havia de ficar un pam de terra a la caixa del camió per poder portar dins los animals. Havia de conduir en molt cuidado, i a les corbes no frenar, perquè si no, ja tenies tots los animals en un munt. A quant això passava, si algun animal havia quedat de peus, l’havies de traure i los altres mirar-los d’adreçar.
Hi havia voltes que fèiem la ruta de Falset i tots aquells pobles del Priorat. Altres voltes fèiem la ruta de Bot, Horta, Arenys i Arnes. També fèiem la de Vall-de-roures, Calaceit, Cretes, Massalió, Maella… A Nonasp durant molts anys l’oncle Sustanciero, se’n va cuidar de fer-li de representant.
Daniel Miró Llop
Quan arribava lo cap de setmana, Daniel ja tenia la ruta preparada, perquè als pobles ja tenia un que li die: Allí n’hi ha un matxo que se’l volen traure. Pos, ell hi anava, i tenia una gràcia que quan hi estava la dona, los quartos que oferia los ensenyava i com que les dones són tant (fa el gest d’arroplegar cap a casa), enseguida feia el tracte. I me die: Has vist Pere? Li he posat les 30.000 peles davant i enseguida (fa el gest de qué les ha arroplegat, la dona). I si no, no m’hauria arreglat en l’home.
Les dones sa conformaven més prompte. A lo millor discutien per 1.000 pessetes i ell feie: Ti. Si vols, venga! Món n’anem i agarro la mula. I posave les pessetes damunt la taula. I ell que no, però ella lo convencie que sí. Ja està! Si estave la dona davant, ell feie millor tracte, perquè si l’animal ja no valie pa treballar, l’home volie traure lo màxim possible, però ella quan vie les perres, pos feien la tracte.
Los animals la major part de la gent se’ls traïen per vells, o bé, per què tenien algun defecte, eren guits (que tiraven coces), o per ser mossegadors. Si l’animal era bo per treballar, ningú se’l traïa.
Los animals vells los portàvem a Reus, cap al matadero. Algun animal que encara estava de bon veure, si era cavall o egua i estava grasset, me die: “Este farà cap al Vendrell” (Rioleón Safari).
Si era jove i se l’havien canviat per algun defecte, ell lo mirava de tornar a vendre, ja que al comportament dels animals, també i feia molt lo tracte de l’amo.
Ell estava sempre al tanto, i quan algú li criava algun animal, ell si podia lo comprava. A una masia de Prat del Compte, vam carregar moltes voltes.
Si se tire un ruc a una egua, naix una mula o matxo; de la somera i ruc, naix somera o ruc, cada volta una cosa; de cavall i egua, naix cavall i egua; somera i cavall, naix mula o matxo. Lo matxo i la mula no valen per criar.
Hi vaig anar en ell de 12 a 14 anys, hasta que me vaig xafar lo fèmur al camp de futbol de la Fatarella. Vaig recular lo camió Ebro per carregar tres mules, per baixar-les a Reus al matadero. Al baixar del camió, en lo taló vaig pisar una pedra, i ja vaig notar que s’havia partit la cama.
Vam telefonar i va vindre l’ambulància de la Creu Roja de Mora, i com no podia eixir de la província me va portar hasta Maella, a on me van canviar a una altra ambulància que me va portar a Saragossa. Tenia 56 anys i ja me van donar la jubilació per invàlides. Després hi va anar David durant algun temps».
L’any 1934, va ser lo quart any de la Segona República, i a Nonasp, van nàixer vint-i-vuit xiquets-es, dels que es van batejar denou i los altres nou restants, los pares van decidir no batejar-los. La meua mare, Alícia Roc Tomàs, estave dins del segon grup. Ella, segons lo registre civil, va nàixer lo 10 de desembre, a les quinze hores, a l’avinguda de la República, nº 61.
Lo 17 i 18 de juliol de 1936, un grup de generals donen un cop d’estat militar contra lo govern de la Segona República, que fracasse parcialment i desencadene la Guerra Civil. Dos anys més tard, lo 30 de març de 1938, Nonasp serà ocupat per l’exèrcit nacional. Es nomenen noves autoritats locals d’acord en la nova legalitat i s’inicie entre los republicans que han quedat al poble un procés de depuració de responsabilitats polítiques, al mateix temps que s’han d’adaptar al nou règim.
Dins d’aquest context, lo 2 de juny de 1938, un franciscà va batejar a Alícia, a son germà Benicio i sa cosina Maria. Van ser padrins tres soldats: de Maria un que li diuen Joaquin Esteve, de Benicio ho és Manuel Bernal i d’Alícia ho es Serafín Romero, que és d’Alcolea de Tajo (Pontevedra).
La Guerra Civil acabe lo 1 d’abril de 1939, en la derrota de l’exèrcit de la República i s’estableix lo règim franquista a Espanya. Als estudis de Nonasp, hi estan los mestres Enrique Muñoz, que serà detingut lo 9 de juny de 1939, i traslladat a la presó de Casp, i posteriorment a la de Saragossa, quedant sense ocupar la seua plaça; Vicente Juste; i les mestresses Natividad Moles Miravete i Pilar Pérez Hernando.
L’any 1940, en sis anys, Alícia comença a anar a la «mestra», que es com diuen les xiques, mentre que los xics diuen «estudi». L’ensenyança que s’impartís, transmet los valors del nacionalcatolicisme, en què el nou Estat i la religió catòlica van junts.
A continuació, faig la transcripció dels records d’Alícia, del temps en que va anar a la «mestra»:
«Quan era petita, i per tant per anar a la «mestra», se pot dir que totes les xiquetes portaven trenes. A mi la mare sempre me’n feie, ja que així anava més ben pentinada. A voltes me’n feie dos, altres voltes en feie quatre, dos de baixes i unes altres dos que les començave a fer ven altes, les anave baixant, i acabave ajuntant-les en les de baix, com si sol foren una sola trena. També a quant me’n feie quatre, a voltes les de dalt les creuave en les de baix. Foren com foren les trenes, al partir lo monyo per fer les trenes, al mig del cap havia de quedar la ratlla del pèl vent recta.
Durant los anys que vaig anar a la «mestra», vaig anar vestida de negre durant molt de temps. Lo 12 de novembre de 1944, quan me faltave un mes per complir los deu anys, se va morir la meua iaia Leonor Moreno Andreu. Com encara era una cria, me van posar de mig dol. Això ere que te posaven un vestit negre en una flor blanca, un vestit negre en alguna ratlla blanca, o un vestit blanc en algun motiu negre.
Lo 15 de maig de 1946, en onze anys, se va morir lo pare. Vaig portar dol quatre anys, al complir los quinze ja me’l van traure. Portava tot negre, sabates, calcetins i vestit. L’únic que no me van posar va ser lo mocador al cap.
A les escoles, los mestres estaven a la planta del carrer, i al pis de dalt, estaven les mestresses. Los dos o tres anys primers de la «mestra», vaig anar en donya Pilar, que ere molt bona mestressa i ensenyava molt. Ere de Saragossa, soltera, i vivia en una germana que també ere soltera, al Portal, al pis de dalt de ca D. Alfredo. Després ja vaig anar sempre en donya Nati, que ere de Maella, i s’havie casat en lo mestre Vicente Juste.
L’horari de la «mestra» ere al matí de 10 a 1 i per la tarde de 3 a 5. Si arribàvem a la «mestra» prompte, mos quedàvem jugant pel carrer, i quan ere l’hora i mos feien entrar, sempre hi havie algun xiquet o xiqueta que deie: «A dentro», i ràpidament se li contestave:«Mentira», a lo que es responia:«Agarra un xixó i estira, i contra més estiraràs, més tonto siràs».
Una volta a dins de la “mestra”, antes de assentar-nos, és dir, dretes, mos feien dir:
– Buenos días. ¿Como esta usted?(entonan una mica). Després mos havíem que senyar. Fet tot això mos assentàvem i començave la mestressa a donar-nos la lliçó que tocave.
A quant havíem de marxar, mos aixecàvem i dretes havíem de dir: «Paso bien”. I apretavem a córrer i baixant les escaleres cantàvem: “Paso bien, a la tarde tornarem, si volem i si podem”
Per la tarde, antes de marxar, mos posàvem dretes i aixecant la mà, cantaven lo «Cara el Sol», i també una cançó que diem«Gloria», que ere l’himne nacional en lletra.
1942 donya Natividad Moles Miravete
Als matins donàvem la llissó que tocave de memòria, i fèiem comptes i mos feien escriure fent un dictat. Tot lo temari estave a un sol llibre que se die la «Enciclopedia Escolar”, era molt doble i hi havie de tot: història d’Espanya, història Sagrada, Aritmètica, los verbos… A mig matí eixíem al recreo i jugavem pel carrer Maella. Cada temporada es jugave a jocs diferents: Saltar a la corda, jocs de corro, a la pilota, los ossets, patacons i molts més.
Per la tarde mos feien llegir algun text del llibre«Lecturas»i a més fèiem«Labors». A les tendes de roba venien unes teles en dibuixos de fruits i flors, que eren per les xiquetes que anaven a la mestra i havien d’aprendre a brodar. La mestressa, mos ensenyave a cosir a mà i a brodar en lo bastidor.
Tant una mestressa com l’altra, nos mos van pegar mai, per castigar-nos mos feien posar un bon rato dretes i sense moure-mos, al costat de la seua taula.
A l’hivern, s’encenia l’estufa, i mos feien portar una rameta cada dia. Les noies més grans eren les que se’n cuidaven de traure la cendra i encendre-la. L’estufa estave prop de la mestressa, però sí feie molt fred, mos feie anar a calentar-nos.
Quan tenia uns set o vuit anys, per acabar el curs, vam fer com una representació teatral, a un escenari que hi havia al saló del pis de dalt del Centro. Cada grup lo van vestir d’acord en la cançó que havia de cantar. Jo, que estava en lo grup de les més petites, mos van vestir de «mariposes», i fent un corro al mateix temps que anaven girant, vam cantar la cançó que mos havie ensenyat la nostra mestressa. Los nois petits, entre els que hi estava mon germà Benicio, anaven de «baturros»; los nois grans anaven de pescadors; i les noies més grans anaven vestides per cantar «las segadoras.
També recordo, que un any, l’ajuntament va plantar xiprers a la Costa i pel camí de la Mardedeu, i es va aprofitar per què los xiquets d’estudi, celebréssem la festa de l’arbre. Naltros no hem vam plantar cap, però los mestres mos van assignar un xiprer per cada u, dient-nos que era lo nostre, i que l’havíem de cuidar i regar. Després, a la plaça de la Mardedeu, mos van donar berena: un panet, dos tomes de xocolate i una taronja. Per acabar, vam cantar una cançó al·lusiva a la festa de l’arbre.
Donya Nati no ensenyave tant com donya Pilar i sobretot després de tindre el fill. Molts dies no venie i si venie de matí eren les onze. I naltros anàvem jugant a conillets, amagant-nos al quarto de la llenya o dins de l’armari. I com lo trebol era de ges, aixecàvem bona polseguera, encara que potser, ere perquè no s’agranave.
Recordo que Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” moltes voltes se posaven dins de l’armari i feien de Gramola (en aquells anys al Sindicat se ballave en música de la Gramola). I dins de l’armari anaven cantant cançons que després estaven de moda. I de tant en tant obrien una mica la porta i mos dient:Us agrada?
I mentre això passave sempre hi havie alguna xiqueta que aguaitave al cap de les escaleres per mirar si venie la mestressa o potser D. Vicente que, de tant en tant, passave a donar volta lo dia que no estave la seua dona, donya Nati.
Però un dia no mos vam adonar que D. Nati ja estave a dalt i quan la vam veure, totes corrent, mos vam assentar, cada una a la seua taula. I Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” continuaven fent la Gramola dins l’armari, hasta que donya Nati va obrir la porta i se va acabar la diversió.»
Lo dia 30 de març de 1938, és quan l’exèrcit nacional ocupe Nonasp, i per tornar a celebrar actes religiosos, s’ha de buscar un local. Per lo que se decideix, que el que havie set el Centro Republicà, sigui a on es celebron los actes religiosos.
A l’estiu de 1941, arriba a Nonasp mosén Alejandro Burillo, que s’ocupara de l’ensenyament dels xiquets més petits de 1941 a 1949, ja que lo titular D. Enrique Muñoz es trobe desterrat. A més, impulsarà la reconstrucció de l’església, perquè segons diu al «Libro de Culto de la Iglesia Parroquial de Nonaspe», poc antes de entrar los soldats de Franco:«Se colocan dos cajas dinamita en cada una de las claves de los arcos por las hordas rojas, y se derrumba la bóveda en sus tramos primero y arco Toral…”
L’any 1943 es nomena una comissió per fer la reconstrucció de l’església. Com diu mossèn Alejandro: «Se sentía verdadera necesidad de tener la Iglesia, el pueblo compartía también esta imperiosa necesidad debido al gran inconveniente y antipatía que los buenos fieles albergaban en su interior, al Salón Republicano-Comunista, adaptado a Capilla, al que no acudían algunos para cumplir con sus deberes religiosos odiando al citado Centro a pesar de haber sido bendecido y vivir en el, el Divino Prisionero”.
Una volta acabades les obres, los dies 5 i 6 d’octubre de 1946, s’inaugure la reforma. Estos anys en què es fan les celebracions religioses al Centro, coincideixen en los que Alicia va a la «mestra», i tornant als seus records, me diu:
«Durant la Quaresma que són set setmanes, dos tardes per setmana mos portaven a l’església del Centro i resàvem lo Rosari, mentre lo mossèn i naltros, anàvem voltant les estacions del Viacrucis.
Lo maig ere lo mes de “las Flores”, lo mes de “Maria”, i tots los dies per la tarde, cap allà les quatre, la mestressa, mos portave en fila de dos a l’església del Centro, a on resàvem lo rosari i després ja marxàvem cap a casa.
Lo mes de juny era lo mes del “Sagrado Corazón” i també anàvem moltes tardes a l’església del Centro i resàvem lo Rosari.
Los altres mesos ho venia lo mossèn a estudi, o mos feien anar a l’església del Centro a dependre la doctrina.
Durant los anys que vaig anar a la mestra, los domenges al matí, anava a missa i per la tarde al rosari i al catecisme. Una volta eixies de la mestra ja no t’obligaven, però mira, com sempre ho havies fet, pos ja te mudaves, hi anaves, i tot lo dia festa.»
Benicio, lo germà d’Alícia, en 12 anys va deixar d’anar a estudi, per fer de «pinxe» d’un encarregat d’obres, que treballave a la reforma del pont de la Montfalla. Alícia ho va fer en 13 anys, per aidar a l’economia familiar, portant aigua en un ruquet a les cases que li demanaven.
Uns anys més tard, quan Alicia tindria 16 o 17 anys, per un any tornaria a estudi, ja que la mestressa Maria Facunda, feia repàs gratuït per les noies durant una hora, a l’hivern, i una volta ja s’havia fet de nit. Lo que més recorda és que feien dictats de coses pràctiques, com menjars, cuidar les mans i altres
