Al llibre «La red de hospitales en el Aragón medieval, ss. XII-XV» de Raúl Villagrasa Elías, publicat per la Institución Fernando el Católico, se diu que a finals de l’Edat Mitja, la major part de les ciutats, viles i nuclis habitats d’Aragó, contaven en un hospital, que a voltes se’ls die «sants» per lo seu caràcter caritatiu i religiós, al que hi podien fer cap, peregrins, malalts, invàlids, expòsits, vells, etc.
Aquestos hospitals estaven atesos per un matrimoni, que s’anomenaven hospitalers. S’encarregaven del manteniment de l’Hospital, de la recepció, allotjament, alimentació i higiene. Los hospitals es mantenien de la caritat de l’església, dels senyors locals, dels municipis i confraries, i atenien viatgers, pobres i malalts.
La primera informació de l’Hospital de Nonasp, l’he trobat al llibre «Geografía e Historia de Nonaspe», de Manuel Freixa Bondia, a on parla de la Visita Pastoral de 1595, i diu: “el Hospital y se pide que aunque se mantenga de limosnas se haga un aposento aparte, para que las mujeres no estén con los hombres. Fuera del Portal al lado del Hospitalhay una Ermita de San Sebastián, no tiene renta más que limosnas, llevan cabales las cuentas”.
Aquesta Visita Pastoral confirma que l’Hospital es manté de la caritat. També diu que està situat fora del Portal i al costat de la capella de Sant Sebastià. Hem de recordar que Nonasp estave tancat per uns Portals, i el que es fa referència és lo Portal de Sant Portomeu, que estave al sol del carrer Major.
Enfront d’este Portal, a extramurs, és a dir, fora del recinte murallat que tancave la vila de Nonasp, estave la capella de Sant Sebastià (actual Ibercaja), i que segons la tradició, es va construir per protegir la població de la pesta, no deixant que entrés dins la vila.
A l’esquerra Capella de Sant Sebastià i a la dreta estava lo Sant Hospital
Tot just, al costat d’esta capella, estave l’Hospital de Nonasp, per tant, també estave fora del recinte murallat, ja que un dels objectius principals ere aconseguir l’aïllament de tots los desgraciats que allí es trobaven.
Los llibres de morts de l’església, són una bona font de coneixement. Fent un repàs al segle XVII, trobam algunes persones que al fer testament, fan donacions a l’hospital: L’any 1621 mor Juan de Ráfales i «deja de limosna al Hospital del lugar de Nonaspe una márfega, una manta y una sábana”; Lo 1622 mor Juan Trillon, i “deja al Hospital del lugar de Nonaspe una cama con un colchón, una sábana, una almohada y una manta”; Al 1630, mor Pedro Vallespir, i “deja limosna al Hospital de Nonaspe”.
Per los llibres de morts, també podem saber com eren los enterraments. Al 1623 mor a l’Hospital, Domingo Soro, i diu: «enterrose en el cementerio común con todos los clérigos y se le dijo una misa cantada todo gratis (…) es costumbre hacerle asi en todos los pobres que mueren en el Hospital, pero no es costumbre hacerles honras.”
Altres morts són: Al1631, Juan Ornacino, pobre, francès, mor a l’Hospital; 1637, Jaima Torner, pobra, mor a l’Hospital; 1638, Pedro Forges, mor a l’Hospital, pobre, enterrat al cementeri comú i lloc acostumat dels pobres; 1667, Martin Andreu, mor a l’Hospital, pobre; i 1693, María Buendia, morta al «Santo Hospital».
Al segle XVIII, de l’Hospital, o com també se’l nomene «Sant Hospital», hi trobam moltes notícies. A l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa (AHPZ_J_001249_0004) hi ha un document de 1744, en què uns veïns de Nonasp es queixen, i diuen: “Que tenía este lugar un solanar en el Santo Hospital donde los pobres tenían su recreo en el invierno y el señor Alcalde que tenemos ha levantado una pared y lo ha dejado a oscuras de que a quedado privado de todo…”
Tornant al llibre de Freixa, este documente que l’any 1773, a una Visita Pastoral, se diu: “Hay un Hospital, del que es patrono el pueblo, que no tiene ni cerraja ni llave. Cuando llega un enfermo se recoge limosna. Tiene un hospiciero que nombra el pueblo y vive en la casa vecina a dicho Hospital. El médico y demás asisten de limosna”.
Lo llibre de morts de l’església, també mos done informació d’alguns dels encarregats de l’Hospital al segle XVIII. L’any 1718, mor Maria Plana, de 65 anys, hospitalera, casada en Isidro Thomás; Lo 1719, mor Isidro Thomás, de 99 anys, hospitaler, viudo de María Plana; I l’any 1729, mor Lorenzo Miró, de 55 anys, hospitaler, pobre, no tenie res.
També a este segle hi ha exemples de donatius per l’Hospital. Als Quinqué Libris de l’església, Visita Pastoral de l’any 1732, se diu: «Mandamos a los administradores de la Primicia de dicha Iglesia que las caridades de la Cuaresma predicadas en los años de 1728 y 1729 por el Vicario de aquella queda adjudicado este de limosna para el Hospital de dicho lugar y abastecerlo de ropas, las entreguen al administrador de dicho Hospital, para que junto con dicho Vicario las empleen en los más preciso para el mantenimiento de aquel.” Un altre exemple és lo de Catalina Campos, que mor l’any 1752: «Deja para el Santo Hospital de Nonaspe una sábana y una almohada llena».
Un altre capítol interessant és lo dels parts a l’Hospital. Lo 1726, mossèn Gabriel Altés, bateje a Francisca Ventura Expósito «una niña expósita de padres incógnitos. Se le puso por nombre Francisca Ventura y se llevó a Maella, encargando de lugar en lugar al Santo Hospital.” L’any 1740 se bateje a Francisco Verge, fill de Juan Verge i Maria Viernes Olim, “pobre vagabunda, que parió en el Hospital.” Lo 1753, es registre la mort de Concòrdia Soler «pobre de Hospital, de edad de 27 años (…) estaba preñada y adelantada y después de muerta la abrieron y sacaron la criatura viva, a la cual yo le eché agua y persigné. La finada era hija de Ribarroja, mujer de Pedro Puig, pobre de toda solemnidad, se le hizo entierro doble por amor de Dios.”
Al llibre de morts, també hi ha registrats cinc nonaspins que l’any 1710 moren a altres poblacions, en plena guerra de Successió: Marco Antonio Suñer, mor al Sant Hospital de Azuara; Juan Suñer al Sant Hospital de Casp; Estasia Taverner al Sant Hospital de Daroca; Jacinto Camps i Manuela Ráfales al Sant Hospital de Saragossa.
Los morts al Sant Hospital de Nonasp, durant lo segle XVIII són: 1706, Chaques, francès, rodamon; 1710, Domingo Bel, de Casp, viu a Nonasp; 1712, Maria Lacueva, pobra, de Cobatillas (Terol); 1715, Joseph Lanes, moliner de Faió, natural de Maella; 1715, Baltasar Jovany, pobre; 1718, Joseph Palau, passatger, de Pla d’Urgell; 1729, Thomasa Vilagrasa, pobra; 1735, Miguel, muntanyes, de la Seu d’Urgell; 1737, Vicente Verga, «natural de la Ciudad de Sila, soldado del segundo Batallón de Inválidos de Valencia, de la Compañía del Capitán D. Andrés Cantero.” ; 1750, Francisca Vigons, natural d’Albelda; 1752, Blas Xiner; 1760, Pedro Ravinat, de Casp, “Ermitaño en esta Villa en la Ermita de Nª Sª de Dos Aguas, murió en el Hospital.”; 1777, Joaquin Gil Thallada; 1780, Maria Andreu; 1781, Josef Aguilar.
A principis del segle XIX, es produeix el conflicte bèl·lic conegut com la guerra de la Indepèndencia, i dins d’este context, l’Hospital se fa servir per los soldats. Aixó, es corrobora quan l’11 de març de 1814, s’enterra al fossar de Nonasp a: “Tomás Almostí, natural de Borja, soldado del Regimiento de Cariñena, y según noticias casado en su pueblo, el que murió el día antes en el Santo Hospital donde están los enfermos de la tropa.”
A este segle, l’Hospital continua albergant la gent necessitada de Nonasp: Al 1864, mor al Sant Hospital, Juan Sampietro, de 69 anys, viudo de Teresa Moreno; Al 1868, mor Antonia Roc, de 43 anys, casada en Joaquin Viñas, i que ja feie temps que estave trastornada del cap; Al 1869, mor Maria Soler, vídua, de 46 anys; L’any 1890, mor Engracia Turlán Ráfales, de 56 anys, vídua.
Los forasters, igual que en segles passats, continuen sent usuaris freqüents i alguns d’ells es moren a l’Hospital: L’any 1802, mor una dona “murió de fiebre maligna en ese Santo Hospital, una mujer de unos treinta, a treinta y cuatro años que llegó a este pueblo pidiendo limosna con dos hijos, el uno de unos seis años, y el otro de unos tres años.” L’any 1812 mor a l’Hospital “el transeúnte Domingo Murt, marido de Rosa Llop, vecinos de la Villa de Flix.” L’any 1873 mor Sebastian Cros Sostres, de Massalió.
A partir de 1875, los llibres de morts del registre civil, mos aporten informacions més detallades: L’any 1892, mor José Espallargas Garcia, de Alcorisa, de 33 anys, i diu: “Que al tiempo de fallecer se encontraba enfermo en el Hospital de esta villa como pobre transeúnte en el albergado.Da cuenta del fallecimiento María Zurita Borraz, Hospitalera, natural de Nonaspe, casada, encargada del Hospital.” Un altre cas interessant és lo de Buenaventura Martínez, de quatre anys i sis mesos, que mor l’any 1894, i se diu: “Que estaba sacado de la inclusa de Zaragoza.Que al tiempo de fallecer se encontraba con su encargado Bartolomé Ramón Asensio, y familia del mismo, albergados en el Hospital de esta Villa.”
Lo 2 de setembre de 1892, dins de les obres del ferrocarril, en la construcció del túnel del Sol de l’Horta, es produeix un despreniment de pedra, produint la mort instantània de dos jornalers i dos ferits greus, que treballaven a càrrec del contractista Sr. Joaquín Almuzara. Los ferits són traslladats a l’Hospital de Nonasp.
També al segle XIX, es registren al llibre de morts de l’església nonaspins que han mort a altres poblacions: Al 1817, Maria Bielsa Borbon, de 12 anys, mor i s’enterra al Sant Hospital de Barbastro; Al 1823, Josef Suñer, mor al Sant Hospital de Tarazona; Al 1849, Placida Andres, mor al Sant Hospital «de San Julián y Santa Ana de la Villa de Atienza, en Castilla la Vieja”
Al segle XIX, lo Sant Hospital de Nonasp, en lo pas dels anys va perdent importància. En un qüestionari enviat l’any 1849 per la parròquia de Nonasp a l’arquebisbe de Saragossa, se l’informe: “Hay unHospital derruido casi del todo, no tiene bienes. No se sabe el tiempo de su fundación ni por quien. El Ayuntamiento manda en él.”
Aquesta decadència de l’Hospital, farà que a finals del segle XIX, los estudis de Nonasp, que durant molts anys han estat al Castell, es traslladon al local de l’Hospital, situat a la plaça del Portal. La discissió no està exempta de polèmica, ja que lo nou local està ruïnós, i les escoles s’han de tornar a traslladar al Castell provisionalment, mentre durant les obres de remodelació.
Entrats al segle XX, les funcions de l’Hospital es fan al Castell, únic local que disposa l’ajuntament. Això m’ho confirmen alguns entrevistats, que m’han dit que ells sempre van sentir dir que al Castell hi estave l’Hospital.
Als registres del segle XX sols he trobat dos apunts: Lo primer, al registre civil, és lo naixement de Marcelino Ferrer Pérez, l’any 1907, a la casa de l’Hospital, al carrer de la Costa. És fill de Marcelino, natural de Lleida, d’ofici quincallaire, i Júlia, de Castejón de Monegros; Lo segon, és al llibre de morts de l’església, en què l’any 1919, Patricio Rico Heras, de 37 anys, «falleció en el Santo Hospital dos días después de llegar a este pueblo.”
L’any 1938, durant la Guerra Civil, se produeix la batalla de l’Ebre, i l’exèrcit franquista instal·la un petit hospital militar a Nonasp. A la revista Lo Portal nº 134, Daniel Maza, deia: “Igualmente en lo que hoy es el Bar Galdón en la calle Nueva, instalaron un pequeño hospital, para atender a los soldados heridos que eran trasladados a Nonaspe desde el frente. En la planta baja de la casa estaban instaladas las calderas que servían para desinfectar la ropa de los soldados, sucia y llena de piojos en la mayoría de los casos. Para ayudar en las tareas propias del hospital, cada día acudían un grupo de jóvenes nonaspinas, que bajo las ordenes de un capitán médico, hacían las primeras curas a los heridos, siendo los más graves trasladados al hospital de Caspe, mucho mejor dotado de personal médico y material”.
Com a continuïtat d’aquell ideari dels Sants Hospitals, l’any 1961, a proposta de l’alcalde Àngel Gimeno Comella, en sessió ordinària de 13 de maig, s’acorde: “No existiendo en la localidad local alguno ni establecimiento benéfico de ninguna clase donde poder alojar en caso de necesidad al personal transeúnte que de paso por las diferentes vías de comunicación pudieran sentirse enfermos, se propone a la Corporación, que en el edificio llamado Castillo se habilite una habitación con las debidas condiciones de construcción y limpieza y dotarla de una cama, (…) pues se trata de una medida a su juicio de humanidad y amor al prójimo al mismo tiempo que se ayuda al necesitado; y al propio tiempo habilitar también otra habitación donde puedan recogerse durante la noche aquellos transeúntes que sin estar enfermos no dispongan de medios económicos para el pago de fonda o cama; la Corporación ve con agrado esta iniciativa del Sr. Alcalde y acuerda por unanimidad proceder sin pérdida de tiempo a dotar de este humanitario servicio al pueblo de Nonaspe.”
Entre los meus records de joventut (per sentir-ho dir), quan arribava un rodamon al nostre poble, l’alguatzil s’encarregave de donar-li alguna cosa de menjar a n’algun bar, lo portave a dormir al castell, i l’un demà lo baixave a l’estació del ferrocarril i si li pagave un bitllet per pujar al tren.
Aquesta habitació al castell desapareix al començar les obres de rehabilitació a la segona meitat dels anys 80 del segle passat. Li he preguntat a José Albiac Altés, alcalde de Nonasp en aquells moments, i m’ha dit que en aquells anys ja no hi dormia ningú. Lo que se fee quan arribave un rodamon al poble, ere pagar-li alguna cosa de minjar als bars i el bitllet de tren.
Foto: Marcial Roc – Castell de Nonasp. A la porta de l’esquerra estava l’habitació habilitada l’any 1961 per als rodamons
Avui vull contar-vos una història espectacular, per als que mos apassiona saber del passat -i si és de Nonasp encara mos agrade més- podríem dir que és un fet de traca i mocador. Quan pensa’m que sabem moltes coses -no totes, és impossible- a nivell local, relacionades en lo passat del nostre poble, un dia apareix de manera documentada una informació que mos deixa descol·locats.
Aniré poc a poc, intentant situar aquest relat, perquè és per sucar pa. Ho faré de manera abreviada, pos el principi de la història ve de molt lluny, hi hagut diferents historiadors que ho han contat de diferent manera, perquè les persones som així, diverses en pensaments i maneres d’explicar.
Cap a l’any 326 de la nostra era, se conte que la mare de Constantí el Gran, Helena va trobar a Jerusalem la Creu en la que havia set crucificat Jesús Crist. De les restes de aquella creu de fusta, segles desprès van fer-se relíquies que estan repartides per esglésies i catedrals de diversos països del món.
Una d’aquestes va fer cap a Casp. Johan Ferrández d’Heredia –Juan Fernández de Heredia– gran mestre de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, que estava molt vinculat a Casp, tant que el 1394 va fundat a esta població lo Convent del mateix nom de l’ordre. Quan va morir va voler ser enterrat a la ciutat del Compromís. També van arribar en les restes mortals joies i relíquies diverses, una d’aquestes era la Veracreu o Vera Cruz -la Verdadera creu- que li havia regalat poc abans de morir el Papa de Roma Clement VII, que la feia servir com a pectoral.
Aquesta relíquia és dels trossos que se conserven més grans del mon, tant sol per darrere dels de Notre Dame a París, Roma i Santo Toribio de Liébana a Santander. La creu medis 20 cm. d’altura i 18 cm d’ample, i esta protegida dintre d’un reliquiari d’or i de plata.
Fins aquí una historia interessant, però la cosa no acaba aquí per als que som de Nonasp. I algú dels que llegiu podeu pensar, i que hi pot haver més?
Agarro aire i allà vaig…… Resulte que sabem de manera documentada que l’any 1716, sent jurat Bernardo Andreu de l’església de Nonasp, d’un calze –caliz- que hi havia trencat d’un pes de 27 onzes de plata, és va encarregar al joier de Fraga fer una creu reliquiari. Ere Vicari de l’església de Nonasp Gabriel Altés, aquest se’n va anar a Casp en la creu reliquiari feta i li va suplicar al Prior Major Agustín Guiral i Xancho i a tots los senyors del convent de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem -de la que també era membre la parròquia nonaspina- tingueren la caritat de donar un tros del Sant Signum -Veracreu- per a la recent creu feta pels nonaspins. I així va ser que en presencia del senyor Prior i demés membres del convent, Joseph Guiral sagrista major va posar una porció de la Veracreu al reliquiari acabat de fer de Nonasp. Acaba el document dient que van donar autentica firma lo senyor Prior i lo Sagristà Major Notari Apostòlic del convent, i així va quedar autenticat al arxiu de la parròquia.
Senyores i senyors això és una història casi impossible, ni d’imaginar, es igual si un és creient o no creient, és igual si un és devot o no, és indiferent la fe que un puga tindre.
Això es una història increïble. Saber que al nostre poble hi va haver una relíquia d’aquesta mena es extraordinari, i torno al que dia al principi, pensa’m a voltes que sabem molt i resulte que no sabem quasi res. I parlant del saber o no saber, ja ho dia fa 2500 anys el filòsof grec Sòcrates, …Només sé que no sé res.
A dia d’avui l’únic que sabem d’aquesta relíquia és que l’any 1849 encara estave inventariada a una visita pastoral que se va fer aquest any. Després, degut a guerres i mes guerres, han fet desaparèixer un patrimoni inimaginable que seria admirat per tothom, però com sempre ha passat les persones som com som, erràtiques i no aprenem. Esperem que els que vinguin en el futur no caiguén en aquestos errors.
Vull acabar dient en veu alta, que aquesta historia i d’altres que potser sabrem en el futur sobre el passat nonaspí, ho hem pogut averiguar gracies al treball d’Hipòlit, amic i company, que treballave des de l’anonimat, en segon pla, sense donar-se a veure, recuperant d’una pèrdua gairebé segura, un material impagable.
Hipòlit quant te troba’m a faltar… i més que trobarem a faltar la teua absència en el futur.
Lo passat cinc de novembre, vaig quedar en Javier Garcia Cortés perquè me contés com ell jugave als jocs de boletes, ja que durant molts anys va ser un dels més populars dels xiquets del nostre poble, i que en la mida en quèse van anar encimentant los carrers, se va anar deixant de jugar-hi, pel fet que ere quasi obligat que la superfície a on se jugave fos de terra. Ell recordeque en les boletes jugave a la catxonda i al triangle per los voltants d’estudi, a voltes per l’empedrat de davant la porta de l’església, i a les nits d’estiu, al carrer de la Mardedeu, entre cal Jerret i Xiringuito, aprofitant la llum d’una farola.
CATXONDAPer jugar-hi, lo primer ere fer la «catxonda», que ere un clot a terra, no gaire fondo, arredonit i en los costats en pendent. Després, a una distància acordada, se feie la ratlla d’on se començavelo joc. Per fer l’ordre de tirar los jugadors, se feie una tirada prèvia de darrere de la catxonda a la ratlla, sense passar-se’n. L’ordre quedave establert per la proximitat de les boletes a la ratlla, i en lo cas de què s’haguessen passat, es continuave també per l’ordre de proximitat a la ratlla.
Per tirar la boleta, lo xiquet s’havie de posar aponat o agenollat a terra, i de la ratlla, en la mà esquerra se medie un pam, i a continuació se posave la mà dreta tancada, i en la boleta descansant al dit índex, es propulsave en l’ungla del dit polze. Al primer llançament, s’havie d’intentar posar la boleta dins de la catxonda, i si s’aconseguie es podie tornar a tirar, ara per mirar de tocar una boleta dels altres jugadors que no hagués entrat a la catxonda, i si no se fallave, s’anaven fent les tirades necessàries per a conduir-la hasta la catxonda, guanyant la boleta, o bé, un perrot. A voltes s’acordave jugar a les boletes sense jugar-se res. Quan es fallave, passave a tirar un altre jugador, hasta que no quedaven boletes en joc.
TRIANGLEEn un totxo o pedra, es dibuixave un triangle a terra, i com aposta per jugar, s’havie de posar una boleta al triangle. Los tres primers la posaven a cada un dels vèrtexs del triangle i si havie més jugadors les repartien pels costats del triangle. A voltes, a més de la boleta, es posave un perrot repenjat a la boleta. Aquí Javier Garcia, puntualitze que per apostar se feie en boletes, que eren de fang cuit, i per jugar, se feie en catxurrins, que eren de vidre i un poc més petits.
La dinàmica per establir l’ordre de fer les tirades, ere lo mateix que al joc de la catxonda. I per tirar, també es medie lo pam en la mà esquerra i en los dits índex i polze de la mà dreta se feien les tirades.
Com a la primera tirada ere molt difícil traure una boleta o perrot del triangle, es procurave que el catxurrí quedésben arrimat. En les següents tirades, es podie tirar a matar, és dir, a tocar la boleta d’un altre jugador, quedant eliminat, o bé, tirar a traure la boleta o perrot. En cas d’aconseguir-ho, es guanyave la boleta o perrot i es tornave a tirar. Lo joc s’acabave, quan s’havien tret totes les boletes i perrots del triangle.
L’any 2015, va ser lo segon any del projecte «El Museu Parla», per fer un inventari i recull de la memòria oral de les col·leccions del Museu Etnològic de Nonasp. Un dels entrevistats per l’antropòloga Pepa Nogués, va ser Pere Suñer Suñer, que va explicar la seua història de vida i la dels seus pares en relació a tots els oficis que van desenvolupar i treballs que van emprendre: comerciants de materials de construcció, comissionistes d’olives i armelles, matarife, transportista i botiguer.
Dins del treball de transportista, parlava del transport d’animals de llaurança que va fer per Daniel Miró Llop, que es dedicava a la compra i venda d’animals per los llauradors. Daniel era de la Fatarella, i era almenys la segona generació de tractants. Vivia al carrer de les Moreres, i un carrer més avall tenia la quadra a on tenia els animals.
Com la història me va parèixer interessant, l’any 2018, vaig entrevistar a l’oncle Pere, per aprofundir i conèixer millor com era l’ofici de tractant i el transport d’animals. Este és lo seu testimoni:
«A Daniel, lo transport d’animals en camió li feia Matarrals, que era de la Fatarella, però quan los va tocar d’anar-hi als seus nois, no van voler saber res.
Jo vaig començar a fer lo transport d’animals per Daniel a finals dels anys seixanta, quan tenia lo segundo camió, i encara que ho fèiem en dissabte i domenge, no m’importava, ja que me guanyava uns diners que m’anaven molt bé per passar la setmana.
Recordo a Daniel com una persona molt oberta. A la butxaca sempre portava un Sant Crist, potser perquè havia estudiat al Seminari de Reus. També portava una pistola petita, que a mi me la va ensenyar, però jo no li vaig veure traure-la mai.
Cada cap de setmana, havia de ficar un pam de terra a la caixa del camió per poder portar dins los animals. Havia de conduir en molt cuidado, i a les corbes no frenar, perquè si no, ja tenies tots los animals en un munt. A quant això passava, si algun animal havia quedat de peus, l’havies de traure i los altres mirar-los d’adreçar.
Hi havia voltes que fèiem la ruta de Falset i tots aquells pobles del Priorat. Altres voltes fèiem la ruta de Bot, Horta, Arenys i Arnes. També fèiem la de Vall-de-roures, Calaceit, Cretes, Massalió, Maella… A Nonasp durant molts anys l’oncle Sustanciero, se’n va cuidar de fer-li de representant.
Daniel Miró Llop
Quan arribava lo cap de setmana, Daniel ja tenia la ruta preparada, perquè als pobles ja tenia un que li die: Allí n’hi ha un matxo que se’l volen traure. Pos, ell hi anava, i tenia una gràcia que quan hi estava la dona, los quartos que oferia los ensenyava i com que les dones són tant (fa el gest d’arroplegar cap a casa), enseguida feia el tracte. I me die: Has vist Pere? Li he posat les 30.000 peles davant i enseguida (fa el gest de qué les ha arroplegat, la dona). I si no, no m’hauria arreglat en l’home.
Les dones sa conformaven més prompte. A lo millor discutien per 1.000 pessetes i ell feie: Ti. Si vols, venga! Món n’anem i agarro la mula. I posave les pessetes damunt la taula. I ell que no, però ella lo convencie que sí. Ja està! Si estave la dona davant, ell feie millor tracte, perquè si l’animal ja no valie pa treballar, l’home volie traure lo màxim possible, però ella quan vie les perres, pos feien la tracte.
Los animals la major part de la gent se’ls traïen per vells, o bé, per què tenien algun defecte, eren guits (que tiraven coces), o per ser mossegadors. Si l’animal era bo per treballar, ningú se’l traïa.
Los animals vells los portàvem a Reus, cap al matadero. Algun animal que encara estava de bon veure, si era cavall o egua i estava grasset, me die: “Este farà cap al Vendrell” (Rioleón Safari).
Si era jove i se l’havien canviat per algun defecte, ell lo mirava de tornar a vendre, ja que al comportament dels animals, també i feia molt lo tracte de l’amo.
Ell estava sempre al tanto, i quan algú li criava algun animal, ell si podia lo comprava. A una masia de Prat del Compte, vam carregar moltes voltes.
Si se tire un ruc a una egua, naix una mula o matxo; de la somera i ruc, naix somera o ruc, cada volta una cosa; de cavall i egua, naix cavall i egua; somera i cavall, naix mula o matxo. Lo matxo i la mula no valen per criar.
Hi vaig anar en ell de 12 a 14 anys, hasta que me vaig xafar lo fèmur al camp de futbol de la Fatarella. Vaig recular lo camió Ebro per carregar tres mules, per baixar-les a Reus al matadero. Al baixar del camió, en lo taló vaig pisar una pedra, i ja vaig notar que s’havia partit la cama.
Vam telefonar i va vindre l’ambulància de la Creu Roja de Mora, i com no podia eixir de la província me va portar hasta Maella, a on me van canviar a una altra ambulància que me va portar a Saragossa. Tenia 56 anys i ja me van donar la jubilació per invàlides. Després hi va anar David durant algun temps».
L’any 1934, va ser lo quart any de la Segona República, i a Nonasp, van nàixer vint-i-vuit xiquets-es, dels que es van batejar denou i los altres nou restants, los pares van decidir no batejar-los. La meua mare, Alícia Roc Tomàs, estave dins del segon grup. Ella, segons lo registre civil, va nàixer lo 10 de desembre, a les quinze hores, a l’avinguda de la República, nº 61.
Lo 17 i 18 de juliol de 1936, un grup de generals donen un cop d’estat militar contra lo govern de la Segona República, que fracasse parcialment i desencadene la Guerra Civil. Dos anys més tard, lo 30 de març de 1938, Nonasp serà ocupat per l’exèrcit nacional. Es nomenen noves autoritats locals d’acord en la nova legalitat i s’inicie entre los republicans que han quedat al poble un procés de depuració de responsabilitats polítiques, al mateix temps que s’han d’adaptar al nou règim.
Dins d’aquest context, lo 2 de juny de 1938, un franciscà va batejar a Alícia, a son germà Benicio i sa cosina Maria. Van ser padrins tres soldats: de Maria un que li diuen Joaquin Esteve, de Benicio ho és Manuel Bernal i d’Alícia ho es Serafín Romero, que és d’Alcolea de Tajo (Pontevedra).
La Guerra Civil acabe lo 1 d’abril de 1939, en la derrota de l’exèrcit de la República i s’estableix lo règim franquista a Espanya. Als estudis de Nonasp, hi estan los mestres Enrique Muñoz, que serà detingut lo 9 de juny de 1939, i traslladat a la presó de Casp, i posteriorment a la de Saragossa, quedant sense ocupar la seua plaça; Vicente Juste; i les mestresses Natividad Moles Miravete i Pilar Pérez Hernando.
L’any 1940, en sis anys, Alícia comença a anar a la «mestra», que es com diuen les xiques, mentre que los xics diuen «estudi». L’ensenyança que s’impartís, transmet los valors del nacionalcatolicisme, en què el nou Estat i la religió catòlica van junts.
A continuació, faig la transcripció dels records d’Alícia, del temps en que va anar a la «mestra»:
«Quan era petita, i per tant per anar a la «mestra», se pot dir que totes les xiquetes portaven trenes. A mi la mare sempre me’n feie, ja que així anava més ben pentinada. A voltes me’n feie dos, altres voltes en feie quatre, dos de baixes i unes altres dos que les començave a fer ven altes, les anave baixant, i acabave ajuntant-les en les de baix, com si sol foren una sola trena. També a quant me’n feie quatre, a voltes les de dalt les creuave en les de baix. Foren com foren les trenes, al partir lo monyo per fer les trenes, al mig del cap havia de quedar la ratlla del pèl vent recta.
Durant los anys que vaig anar a la «mestra», vaig anar vestida de negre durant molt de temps. Lo 12 de novembre de 1944, quan me faltave un mes per complir los deu anys, se va morir la meua iaia Leonor Moreno Andreu. Com encara era una cria, me van posar de mig dol. Això ere que te posaven un vestit negre en una flor blanca, un vestit negre en alguna ratlla blanca, o un vestit blanc en algun motiu negre.
Lo 15 de maig de 1946, en onze anys, se va morir lo pare. Vaig portar dol quatre anys, al complir los quinze ja me’l van traure. Portava tot negre, sabates, calcetins i vestit. L’únic que no me van posar va ser lo mocador al cap.
A les escoles, los mestres estaven a la planta del carrer, i al pis de dalt, estaven les mestresses. Los dos o tres anys primers de la «mestra», vaig anar en donya Pilar, que ere molt bona mestressa i ensenyava molt. Ere de Saragossa, soltera, i vivia en una germana que també ere soltera, al Portal, al pis de dalt de ca D. Alfredo. Després ja vaig anar sempre en donya Nati, que ere de Maella, i s’havie casat en lo mestre Vicente Juste.
L’horari de la «mestra» ere al matí de 10 a 1 i per la tarde de 3 a 5. Si arribàvem a la «mestra» prompte, mos quedàvem jugant pel carrer, i quan ere l’hora i mos feien entrar, sempre hi havie algun xiquet o xiqueta que deie: «A dentro», i ràpidament se li contestave:«Mentira», a lo que es responia:«Agarra un xixó i estira, i contra més estiraràs, més tonto siràs».
Una volta a dins de la “mestra”, antes de assentar-nos, és dir, dretes, mos feien dir:
– Buenos días. ¿Como esta usted?(entonan una mica). Després mos havíem que senyar. Fet tot això mos assentàvem i començave la mestressa a donar-nos la lliçó que tocave.
A quant havíem de marxar, mos aixecàvem i dretes havíem de dir: «Paso bien”. I apretavem a córrer i baixant les escaleres cantàvem: “Paso bien, a la tarde tornarem, si volem i si podem”
Per la tarde, antes de marxar, mos posàvem dretes i aixecant la mà, cantaven lo «Cara el Sol», i també una cançó que diem«Gloria», que ere l’himne nacional en lletra.
1942 donya Natividad Moles Miravete
Als matins donàvem la llissó que tocave de memòria, i fèiem comptes i mos feien escriure fent un dictat. Tot lo temari estave a un sol llibre que se die la «Enciclopedia Escolar”, era molt doble i hi havie de tot: història d’Espanya, història Sagrada, Aritmètica, los verbos… A mig matí eixíem al recreo i jugavem pel carrer Maella. Cada temporada es jugave a jocs diferents: Saltar a la corda, jocs de corro, a la pilota, los ossets, patacons i molts més.
Per la tarde mos feien llegir algun text del llibre«Lecturas»i a més fèiem«Labors». A les tendes de roba venien unes teles en dibuixos de fruits i flors, que eren per les xiquetes que anaven a la mestra i havien d’aprendre a brodar. La mestressa, mos ensenyave a cosir a mà i a brodar en lo bastidor.
Tant una mestressa com l’altra, nos mos van pegar mai, per castigar-nos mos feien posar un bon rato dretes i sense moure-mos, al costat de la seua taula.
A l’hivern, s’encenia l’estufa, i mos feien portar una rameta cada dia. Les noies més grans eren les que se’n cuidaven de traure la cendra i encendre-la. L’estufa estave prop de la mestressa, però sí feie molt fred, mos feie anar a calentar-nos.
Quan tenia uns set o vuit anys, per acabar el curs, vam fer com una representació teatral, a un escenari que hi havia al saló del pis de dalt del Centro. Cada grup lo van vestir d’acord en la cançó que havia de cantar. Jo, que estava en lo grup de les més petites, mos van vestir de «mariposes», i fent un corro al mateix temps que anaven girant, vam cantar la cançó que mos havie ensenyat la nostra mestressa. Los nois petits, entre els que hi estava mon germà Benicio, anaven de «baturros»; los nois grans anaven de pescadors; i les noies més grans anaven vestides per cantar «las segadoras.
També recordo, que un any, l’ajuntament va plantar xiprers a la Costa i pel camí de la Mardedeu, i es va aprofitar per què los xiquets d’estudi, celebréssem la festa de l’arbre. Naltros no hem vam plantar cap, però los mestres mos van assignar un xiprer per cada u, dient-nos que era lo nostre, i que l’havíem de cuidar i regar. Després, a la plaça de la Mardedeu, mos van donar berena: un panet, dos tomes de xocolate i una taronja. Per acabar, vam cantar una cançó al·lusiva a la festa de l’arbre.
Donya Nati no ensenyave tant com donya Pilar i sobretot després de tindre el fill. Molts dies no venie i si venie de matí eren les onze. I naltros anàvem jugant a conillets, amagant-nos al quarto de la llenya o dins de l’armari. I com lo trebol era de ges, aixecàvem bona polseguera, encara que potser, ere perquè no s’agranave.
Recordo que Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” moltes voltes se posaven dins de l’armari i feien de Gramola (en aquells anys al Sindicat se ballave en música de la Gramola). I dins de l’armari anaven cantant cançons que després estaven de moda. I de tant en tant obrien una mica la porta i mos dient:Us agrada?
I mentre això passave sempre hi havie alguna xiqueta que aguaitave al cap de les escaleres per mirar si venie la mestressa o potser D. Vicente que, de tant en tant, passave a donar volta lo dia que no estave la seua dona, donya Nati.
Però un dia no mos vam adonar que D. Nati ja estave a dalt i quan la vam veure, totes corrent, mos vam assentar, cada una a la seua taula. I Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” continuaven fent la Gramola dins l’armari, hasta que donya Nati va obrir la porta i se va acabar la diversió.»
Lo dia 30 de març de 1938, és quan l’exèrcit nacional ocupe Nonasp, i per tornar a celebrar actes religiosos, s’ha de buscar un local. Per lo que se decideix, que el que havie set el Centro Republicà, sigui a on es celebron los actes religiosos.
A l’estiu de 1941, arriba a Nonasp mosén Alejandro Burillo, que s’ocupara de l’ensenyament dels xiquets més petits de 1941 a 1949, ja que lo titular D. Enrique Muñoz es trobe desterrat. A més, impulsarà la reconstrucció de l’església, perquè segons diu al «Libro de Culto de la Iglesia Parroquial de Nonaspe», poc antes de entrar los soldats de Franco:«Se colocan dos cajas dinamita en cada una de las claves de los arcos por las hordas rojas, y se derrumba la bóveda en sus tramos primero y arco Toral…”
L’any 1943 es nomena una comissió per fer la reconstrucció de l’església. Com diu mossèn Alejandro: «Se sentía verdadera necesidad de tener la Iglesia, el pueblo compartía también esta imperiosa necesidad debido al gran inconveniente y antipatía que los buenos fieles albergaban en su interior, al Salón Republicano-Comunista, adaptado a Capilla, al que no acudían algunos para cumplir con sus deberes religiosos odiando al citado Centro a pesar de haber sido bendecido y vivir en el, el Divino Prisionero”.
Una volta acabades les obres, los dies 5 i 6 d’octubre de 1946, s’inaugure la reforma. Estos anys en què es fan les celebracions religioses al Centro, coincideixen en los que Alicia va a la «mestra», i tornant als seus records, me diu:
«Durant la Quaresma que són set setmanes, dos tardes per setmana mos portaven a l’església del Centro i resàvem lo Rosari, mentre lo mossèn i naltros, anàvem voltant les estacions del Viacrucis.
Lo maig ere lo mes de “las Flores”, lo mes de “Maria”, i tots los dies per la tarde, cap allà les quatre, la mestressa, mos portave en fila de dos a l’església del Centro, a on resàvem lo rosari i després ja marxàvem cap a casa.
Lo mes de juny era lo mes del “Sagrado Corazón” i també anàvem moltes tardes a l’església del Centro i resàvem lo Rosari.
Los altres mesos ho venia lo mossèn a estudi, o mos feien anar a l’església del Centro a dependre la doctrina.
Durant los anys que vaig anar a la mestra, los domenges al matí, anava a missa i per la tarde al rosari i al catecisme. Una volta eixies de la mestra ja no t’obligaven, però mira, com sempre ho havies fet, pos ja te mudaves, hi anaves, i tot lo dia festa.»
Benicio, lo germà d’Alícia, en 12 anys va deixar d’anar a estudi, per fer de «pinxe» d’un encarregat d’obres, que treballave a la reforma del pont de la Montfalla. Alícia ho va fer en 13 anys, per aidar a l’economia familiar, portant aigua en un ruquet a les cases que li demanaven.
Uns anys més tard, quan Alicia tindria 16 o 17 anys, per un any tornaria a estudi, ja que la mestressa Maria Facunda, feia repàs gratuït per les noies durant una hora, a l’hivern, i una volta ja s’havia fet de nit. Lo que més recorda és que feien dictats de coses pràctiques, com menjars, cuidar les mans i altres
Foto: La Creu de la Mardedeu on dixaven els xiquets. (1915) Autor Josep Salvany i Blanc. Font Arxiu de la Biblioteca de Catalunya.
Per entendre des d’un punt de vista històric quins hi han set los motius per abandonar una criatura acabada de nàixer, he llegit a la web los articles “Abandono infantil en España” i “Madres de los niños abandonados en España”.
Los dos articles coincideixen que a lo llarg de la història han set moltes les mares que s’han vist obligades per diferents motius a abandonar al seu fill. El perfil de les mares era de noies joves, solteres, pobres i quasi sempre analfabetes. Este fet va tindre lo seu moment de més auge entre meitat del segle XIX i meitat del segle XX, en què se van abandonar un milió de xiquets en tota Espanya.
Les causes més freqüents dels abandons eren per ser el fruit de relacions de parella il·lícites mal vistes per la societat i per l’Església catòlica, los motius econòmics (principalment la misèria), la falta de llet materna, los xiquets malalts o en discapacitat, i en menor mida los procedents de la prostitució o la violació.
A la problemàtica de l’embaràs no volgut, s’afegia la penalització legal de l’avortament a Espanya des de 1822 a finals del segle XX, encara que no es va erradicar la perillosa pràctica de l’avortament clandestí.
Dins d’este estudi dels xiquets abandonats, també he inclòs els no reconeguts per los pares, però als que la mare decidia no abandonar-los. Cosa que resultava un autèntic acte de valentia, ja que hasta la segona meitat del segle XIX, la formació en valors a les noies era exclusivament per mig de la família i de l’Església. La família era considerada la base de la societat, la que assegurava l’ordre moral i material. Dins d’ella, la dona, havia de ser la mare amorosa i abnegada, que havia d’engendrar, alimentar, cuidar i educar als fills.
Per fer este treball he revisat los llibres de batejos de l’església i los de naixements del registre civil. Estos xiquets abandonats, los he localitzat per l’apellit, ja que la majoria d’ells de primer se’ls posa DE GRACIA, també i trobem algun EXPOSITO, i en alguns casos se’ls posa per apellit perlo lloca on s’han trobat. En lo cas dels xiquets, que no són reconeguts per lo pare, però la mare decideix fer-se càrrec, de primer apellit porten DE GRACIA i en alguns casos de segundo lo de la mare.
Los llibres de batejos de l’església de Nonasp, comencen al segle XVII, concretament l’any 1620. Durant este segle no he trobat registrat cap xiquet abandonat. És al segle XVIII a quant ja es troben registrats sis casos, és a dir, es marquen posant-los De Gracia o Expósito.
N’hi ha quatre que es tracte de xiquets abandonats: Lo primer cas lo trobam l’any 1726 en què es bateje a Francisca Ventura Expósito, és diu que es “una niña expósita de padres incógnitos”, és padrí Francisco Camarasa, solter, i esta xiqueta se porte a Maella, al Santo Hospital, que es tractave d’una institució de beneficència; lo segon és el 1743, en què se bateje a Joseph de Jesús, i diu: “un niño Expósito de padres no conocidos, que trajeron de fuera (no era de Nonasp)con cédula de no estar bautizado…”; al 1774 Antonio de Gracia; i al 1778 Bartolomé Joaquin de Gracia, també de pares desconeguts.
Los altres dos casos són de xiquets no reconeguts per los pares, és a dir, que estos no es casen en la mare de la criatura, i per tant no reconeixen al fill. Però en estos dos casos la mare sí que es fa càrrec i reconeix al fill: Al 1765 es bateje a Matilde de Gracia, filla de Mariana Ráfales; i al 1774 a Pedro de Gracia, fill de Catalina Moreno.
A Nonasp, l’auge d’estos xiquets abandonats o no reconeguts per los pares, es produeix al segle XIX, en què he pogut documentar trenta i un cas. A l’hora de fer los apunts als registres, en trobam alguns que mos aporten poca informació i altres, en canvi, sí que hi ha informació molt interessant. Per tant, me centraré en los casos que aporten alguna informació interessant.
Casa de la Misericordia de Tortosa – Font web Ruta María Rosa Moles
1831 FRANCISCO EXPOSITO. De pares desconeguts. Es bateje a les 10 de la nit, un 18 de febrer, en un temps en què ja fa hores que és de nit, no hi ha llum als carrers, i encara fa bastant fred. El perquè, és per amagar, allò que es considerave el fruit del pecat.
1848 QUITERIA DE GRACIA. De pares desconeguts, i diu: “Bautizada por necesidad por la Comadre Magdalena Suñer...”Encara que los pares se diu que són desconeguts, però la xiqueta a set batejada per necessitat per la Comare (o partera). És a dir, que encara que s’abandone a la criatura, la mare va estar assistida al part, i una de les facultats que tenie la Comare, ere que si la criatura que venie al món estave en perill de morir, fer-li un senzill acte de bateig. Això ere lo de ser batejada per necessitat.
1861 IDELFONSO DE GRACIA EXPOSITO.
“Hallado a las seis y media de la mañana en la puerta del vecino Vicente Martell, hijo de padres desconocidos…”
1872 MARIANO DE GRACIA “un niño hallado en la calle Eras Bajas, y afueras de esta Villa, a las doce de la noche del día anterior, hijo de padres desconocidos”. És padrina Josefa Moreno, d’ofici Comare…
1873 MANUEL DE GRACIA. Diu: Bauticé un niño ayer hallado a las ocho de la noche en el Azaguán de José Albiac, calle del Arrabal, hijo de padres desconocidos. És padrina, Josefa Moreno, d’ofici Comare…
1875 GASPAR DE GRACIA. Diu: “Bauticé un niño que fue hallado a las doce y media de la noche de hoy en este pueblo, y calle de Pomar, hijo de padres desconocidos”
1876 JOSEFA PLANAS EXPOSITO Al registre civil, diu:
“Inscripción en el Registro a las ocho de la mañana del 20 junio 1876. Comparece Josefa Moreno, con domicilio en la calle Tejedores, presentando para se inscriba en el Registro civil una niña que fue hallada en la puerta de su misma casa. Sobre las diez de la noche del día anterior.
La niña expósita fue examinada encontrando las prendas siguientes: Una gorra blanca de muletón con una puntilla en la parte de delante; un gabán de indiana de rayas negras; un pañal de color, rayado, otro de aspillera; otro pañal blanco de lienzo; una camisa blanca de algodón con manga corta; no teniendo ninguna marca ni señal.
Que tanto los padres como los abuelos de dicha expósita son desconocidos. Y que a la expresada niña se le puso por nombre y apellido Josefa Planas.
Esta xiqueta que l’havien trobat abandonada a les 10 de la nit, l’endemà, la mare es presente al mossèn i reconeix a la seua filla. Al llibre de batejos li posen Josefa de Gracia, i aquí es diu:
“Bauticé solemnemente una niña ayer nacida a las diez de la noche; hija de Padre desconocido; y su madre legítima Antonia Llop, mujer de Esteban Altés, y hace que no viven juntos cinco años. Fue su madrina Josefa Moreno (la dona que l’havia trobat).
1879 GUILLERMA DE GRACIA. Diu al llibre de batejos:
“Bauticé una niña hija de padres incognitos, que se encontró en la calle de Maella, y en la puerta de Guillerma Mestre, casada con Manuel Bernad, entre la una y dos de la madrugada. Se le puso por nombre Guillerma de Gracia. Fue su padrina Guillerma Mestre”.
1880 Mor a Nonasp VICTORINO DE GRACIA
Era natural de Barcelona, de quatre mesos, fill il·legítim o natural de Isidro Albiac i de Maria Alfonso, veïns de Barcelona. Estave a Nonasp, en la seua dida Francisca Giner, casada en Antonio Llop…
1885-09-29 MIGUELA DE GRACIA. Se diu al Registre civil:
“Que nació en la casa de Ramón Claramunt, calle de Miñones. Es hija de padres desconocidos. Que en el acto de la presentación llevaba las ropas siguientes: Un capillo de tela de algodón blanco; dos gorras de tela blanca y algodón; una camisa de tela de algodón blanco; un jubón de indiana oscuro; un pañal blanco; otro de muletón negro; otro de cutiroyo y blanco; otro de indiana oscuro; una blusa de indiana de color blanco. Envuelto en un pañuelo de seda de color café y una faja blanca y azul”.
1890-07-26 ANA MARIA CALLE Als registres se diu:
“Fue encontrada en la calle de la Virgen y casa número 54, por Teresa Suñer Pastor, sobre las cuatro de la mañana. Que la encontró abandonada, llevando las prendas de ropa siguientes: Una camisa de algodón; tres pañales, uno de lienzo, otro de muletón blanco y otros de coti; un jubón de indiana de color con un trapo y una venda en el ombligo; dos pañuelos, uno blanco y otro de color; un capillón blanco; dos gorras, una blanca y otra de color; una faja azul y un pedazo de ropa de borreta también azul; dos pañuelos, uno negro y otro de color, los dos en mal uso; no se le ha encontrado ninguna seña particular ni escrito alguno. A la expresada niña se le había de poner el nombre de Ana María Calle. Fue su madrina la Comadrona Antonia Llop Calaf”.
1895 DIONISIO
Este és lo darrer xiquet que naix al segle XIX i que té una interessant història. És trobat a les cinc del matí, del 21 de juliol de 1895, per Dionisia Suñer, Ermitanya de la Mardedeu de les Dos Aigües. Lo van deixar dins d’un cabasset, penjat d’una creu que hi havia a la plaça, per lo que seria conegut com lo xiquet de la Creu. En aquell temps es va rumorejar que los pares eren de La Pobla de Massaluca.
Al registre civil, li van posar Dionisio de las Dos Aguas, i al registre de batejos, Dionisio De Gracia. Va ser criat a Nonasp per Tomasa Tena, i quan ja va ser mosso, se’n va anar a treballar a Barcelona, allí es va casar, va tenir fills, i aquí he d’aclarir que apellit nonaspí Dos Aguas, no el va portar mai, per lo que ess va perdre, ja que sempre va utilitzar lo del bateig, De Gracia. Va morir en un accident al port de Barcelona, l’any 1928, en 33 anys.
De tots estos xiquets abandonats, la major part, farien cap a les cases anomenades Incluses. Estes institucions eren les que es feien càrrec d’estos xiquets, i per criar-los, havien de buscar dones que tinguessen llet, per donar-los lo pit, ja que era l’única manera de criar-los. Estes dones s’anomenaven dides i ho feien a canvi d’una compensació econòmica.
Encara que no hi ha dades, als llibres de morts del registre civil, he trobat quatre casos d’estos xiquets. Lo 19 d’agost de 1889, mor Francisca de Paula, de la casa de Expósitos de Tortosa, que li donave llet Antonia Sillué; lo 4 de novembre de 1891, mor Jacoba Armisen de Gracia, que era de la casa de la Maternitat de Saragossa; lo 10 de desembre de 1891, mort Felix de Agosto, i era Leonor Suñer Lázaro, l’encarregada de donar-li llet i criar-lo per la casa de la Maternitat de Tortosa; i lo 20 d’abril de 1892, mort Emilio Inocente del Almendro, que li donave llet Maria Turlán, i era de la casa de la Misericòrdia de Tortosa.
En l’arribada del segle XX, hi ha una pèrdua d’influència de l’església i la seua moral. A Nonasp, hi ha una important corrent de les idees republicanes i anticlericals. Tot això influeix en un canvi de mentalitat, i a principis del segle XX, encara que hi podem trobar algun cas, desapareix la pràctica d’abandonar los xiquets, i posar-los De Gracia, i als xiquets que són de mare soltera, se’ls pose los apellits de la mare i són criats per ella i la seua família.
Maternitat i inclusa provincial de Saragossa – Font Alicia Sánchez Lecha
