Los jocs de falda són los primers que los pares i iaios compateixen en los xiquets, i que es poden situar durant los dos o tres primers anys de vida, és a dir, mentre que es pot tindre al xiquet al coll, a la falda, assentar-lo al peu fent veure que va a cavall, tirar-lo a l’aire, i qualsevol postura, sempre en la finalitat de passar-ho bé.
Aquestos jocs s’han transmès oralment de pares a fills, i buscar lo seu origen mos portaria a uns quants segles enrere. Los jocs van acompanyats d’un text senzill i divertit, en menjars, oficis i paraules del dia a dia d’aquells temps passats.
Los jocs serveixen per a transmetre l’estima i captar l’atenció del xiquet-a. La primera proposta que us faig, es tracta de dos cançonetes, en les que a més, es busca entretenir-los per aconseguir fer-los menjar i veure.
La rateta està al forat,
en lo cul arremangat,
ha cernut, ha pastat,
tot lo lleuto, s’ha menjat.
Jesús i bec,
aigua de set,
suc de raïm,
que tot vaigue a dins,
este vi és de la costa,
beu, beu que poc te costa.
Les cançonetes poden servir per a ensenyar a conèixer les parts del cos i com actuar davant d’algunes necessitats fisiològiques, algunes com les que hem citat de menjar i veure, i altres per fer de cos i com actuar per traure una brossa de l’ull.
Sant Martí, Sant Martà,
tinc caguera i no puc cagar,
aquí em pique, aquí em cou,
aquí tinc lo rovell de l’ou
Una brossa tinc a l’ull,
si és de enterra no la vull,
si és del cel sí que la vull,
Santa Llúcia Gloriosa me la traigo de l’ull.
Alguns exemples d’aquestes cançonetes i jocs, serveixen per a familiaritzar als xiquets-es en los fenòmens de la naturalesa i en l’entorn que los envoltava, ja que mos hem de situar en temps passats, en gent molt lligada a la terra i los treballs per viure d’ella.
Plou i fa sol,
les bruixes se pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.
Hi ha plou, hi ha neve,
a la bassa de Sant Pere,
hi ha neve, hi ha plou
tota l’aigua en un cargol.
Una altra de les necessitats fisiològiques és dormir, i per aconseguir-ho, mos hem de posar al xiquet-a al coll, i en veu suau, cantar-li aquestes cançonetes, mentre anem mirant com a poc a poc va tancant los ulls.
Fer cabanes és un dels pocs jocs al que l’ordinador, el mòbil, la televisió, els videojocs… no ha fet desaparèixer. De tant en tant, pels freginals que envolten el nostre poble, es poden veure xiquets fent cabanes, utilitzant diferents materials com fustes, pedres, cartons, plàstics, o qualsevol cosa que la imaginació los diu que allò val per poder-la construir.
En la construcció de la cabana fan servir el sentit de la creativitat i una volta feta, la imaginació los trasllade d’habitar la casa familiar a habitar la seua pròpia. Les cabanes passen a ser punts de reunió secrets, a on acorden les seues normes de funcionament i decideixen qui forma part del grup.
Al rebuscar en los meus records d’infància, me bé al cap, que lo més important de tindre una cabana, era lo de no xarrar-ho a ningú, perquè quan una altra colla de xiquets ho sabia, lo primer que feia era anar a espiar amagatons, i quedar-se esperant que los de la cabana marxessen cap a casa per poder-la xafar. L’un demà, quan los xiquets propietaris de la cabana tornaven a ella per continuar en los seus jocs, es trobaven en lo disgust de veure-la tota per terra.
També es podia donar el cas que si la colla de xiquets que descobrien la cabana era més nombrosa, o bé, més grans, desafiessen als xiquets que havien fet la cabana, acabant moltes voltes, fent una “guerra de terrosos o pedres”, en la finalitat d’espantar als xiquets propietaris de la cabana i fer-los marxar, per xafar-la tot seguit i consumar aquesta mena de victòria.
Les cabanes, no sempre són construïdes per los xiquets, a voltes a la naturalesa podem trobar formes capritxoses, a on la imaginació dels xiquets los fa veure cabanes. Un exemple que segur que som molts los que recordem, és l’om que hi havia a l’entrada de la plaça de la Mardedeu, i que a principis de la dècada dels 80 del segle passat, un aire huracanat, lo va arrencar per la soca.
L’om de la Mardedeu
L’om devia tindre uns centenars d’anys, ja que la seua tronca era d’un gran diàmetre, i com he dit, per capritxo de la naturalesa, al créixer, a la base s’havia obert un bon forat, que aparentava una misteriosa porta d’entrada a n’aquell arbre i als secrets que devia guardar.
Estos arbres, que són abundants a la Mardedeu de les Dosaigües, a Nonasp són coneguts per hostiers, ja que lo seu fruit, recorda l’hòstia sagrada utilitzada per celebrar l’eucaristia. Aquestos fruits, al consultar diferents pàgines web, llegisco que no són comestibles, però jo recordo que a Nonasp, és die, que lo seu fruit ere bo per menjar, segurament per parèixer-se a l’hòstia sagrada.
Altres formes de cabanes, les trobem aprofitant alguna petita cova que hi pot haver davall d’una roca. Dins del meu univers de jocs infantils, recordo que la darrera cabana que vaig fer en los meus amics, ja tindríem uns tretze anys, i va ser a una petita cova, que hi ha a mà esquerra al començament del barranc de Batea, uns cinquanta metres després del pontet de la sèquia del Fontanet.
Cabana al barranc de Batea
En l’acabament del període escolar de l’EGB als catorze anys, ja vam deixar enrere molts dels jocs infantils i mos vam incorporar al món laboral. De cabanes ja no en vam fer més, però en 15 anys ja vam fer per festes la nostra primera penya, ja que dins del nostre temps d’adolescència continuàvem tenint la necessitat de compartir un espai propi, en les nostres normes i poder decidir qui formava part del grup.
L’any 2015, los Amics de Nonasp, vam comprar una casa al carrer del Forn, propietat de la família dels “Pinets”. Aquesta casa es troba adossada al mur del antiu pati d’armes del Castell i dins d’ella hi ha un canyo excavat davall d’una gran roca. La sorpresa va ser quan estàvem traient l’enruna que d’antigues obres s’havia depositat dins, i vam trobar tres boles de ferro, cada una d’un diàmetre i pes diferent.
1º – Diàmetre 68 mm i pes 1.200 grams
2º – Diàmetre 87 mm i pes 2.280 grams
3º – Diàmetre 96 mm i pes 2.970 grams
Canyo a la casa dels Pinets
Després de fer les oportunes investigacions, vam poder determinar que eren bales de canó, utilitzades entre los segles XVII – XVIII. Però, a més dels usos bèl·lics, en temps de pau, eren fetes servir per jugar a un joc molt popular a les nostres terres, conegut per “Tiro la Bola”.
A Nonasp, és sabut, que hi ha un carrer que es coneix popularment com lo “Tiro la Bola” i que oficialment és lo carrer Saragossa. Un detall important és que al començament d’este carrer, a la paret d’un corral de ca Mensiana, es conserva l’antiu nom escrit a una rajola.
Per continuar lligant caps, faig una revisió de diferents cens electorals, a on apareixent los noms dels carrers. Lo mes antiu que reviso és de 1890, i continuo en altres de 1917 i 1934, i en tots ells, apareix lo nom de carrer la “Bola”. També reviso diferents llibres d’actes de l’ajuntament, i per fi, trobo lo canvi de nom. A la sessió de 17 d’abril de 1943, es canvien los noms dels principals carrers del poble, posant-los a molts d’ells, nom propers al nou règim, i per lo que fa al carrer que mos ocupa, es diu: “la calle de la Bola será la de Zaragoza”.
Carrer «Tiro la Bola»
Per explicar lo joc he consultat diferents fons, però especialment lo llibre de “GRACIA VICEN Luis: Juegos tradicionales aragoneses; Zaragoza 1978”. També he contat en lo testimoni oral recollit l’any 2008 de José Albiac Andreu “Xupeno” (1918-2013) que me va dir que als anys 20 del segle passat, quan ell era petit, recordava que els mossos de la Vila jugaven a Tirar la Bola, però ell, ja no hi va jugar mai.
El joc del Tiro la Bola, consistia a llançar una bola de ferro per un camí de terra, en aquest cas, l’eixida seria el punt d’este carrer a on s’acabaven les cases, fent un recorregut d’anar i tornar d’entre dos i tres kilòmetres pel camí de Favara (actual carretera) i acabant a la mateixa ratlla d’eixida. Es podia donar el cas de què es desafiessen los mossos de dos pobles veïns i el recorregut fos d’un poble a l’altre.
La bola empleada era de forma esfèrica i d’un pes entre dos i tres quilos. Als segles XVII i XIII eren de bales de canó, de ferro y plom. Al segle XIX eren fabricades pels ferrers dels pobles.
El joc podia ser un mà a mà entre dos jugadors o fent equips d’uns quants jugadors que anaven tirant successivament. Per fer el Tiro de la Bola, el tirador agarrava la bola en la mà, i des d’uns metres abans de la ratlla d’eixida prenia carrereta i a l’arribar a la ratlla efectuava el llançament de la bola a “sobaquillo”, és dir, en la mà fent un arc de darrere cap vall i cap davant en lo colze pegat al cos. Des d’on quedava la bola parada tornava a tirar quan li tornava a tocar.
Al tirador li acompanyava un company que feia de marcador del terreny, és a dir, li marcava on havia de tirar la bola, tenint en compte les revoltes dels camins, los clots o que el tirador per falta de visibilitat no tirés la bola a un bancal, ja que a l’estar la terra tova, la bola es quedava clavada, en canvi, al camí després de caure es podia buscar l’efecte de fer-la redolar per allargar més el tir. Per fer més efectiva la seua missió se plantava al mig del camí, marcant el punt exacte a on el tirador havia de fer tocar la bola a terra, aguantant la posició fins que quasi tenia la bola a damunt.
Guanyava qui feia el recorregut en menys tirades. Al Tiro de la Bola s’hi jugava los diumenges o festius, i els mossos i mosses de la Vila seguien les tirades acompanyant als jugadors per tot el recorregut.
Com ja sabeu, lo passat 16 d’abril, vam inaugurar a la casa dels Pinets, un espai dedicat a la mineria i un altre als refugis antiaeris de la Guerra Civil. Aprofitant este darrer espai, hem ficat exposades les tres bales de canó dels segles XVII-XVIII, i que també serien utilitzades per jugar al Tiro la Bola.
Confiem en un futur pròxim, fer dins del Museu un espai dedicat als jocs tradicionals a Nonasp i recuperar jocs avui en dia desapareguts i que molts recordam: Patacons, Rodanxa, Ossets, Cavall fort, Saltar i parar, Pis-pisiganya, Bolic, Conillets, Tello, Llançament d’Albarca, Bomigot i molts més.
Pocs dies després d’haver-se acabat les festes de Sant Portomeu, ja començave lo mes de setembre, i en ell, la tornada a l’escola. Ho fèiem en horaris de nou a una i de tres a cinc. A les tardes, després d’eixir d’estudi, deixar la cartera a casa i berenar, mos trobàvem los xiquets i com lo dia encara allargave molt, teníem temps per anar per les costes, rius i hortes del nostre poble.
Per los xiquets del meu temps, los voltants de la vila, formaven part del nostre espai per jugar. Fèiem cabanes, coneixíem tots los tolls a on podíem pescar i banyar-nos, les plantes per fer arcs i fletxes, los horts a on hi havia ginjolers o los camins i ribes del riu a on estaven los llidoners.
Lo mes de setembre, era el temps d’estar pendents del procés de maduració dels llidons. Estos de primer són de color verd, i quan, a finals de setembre, comencen a madurar es tornen grocs, i al mes d’octubre, una volta ja estant madurs, es posen negres i, per tant, ja es poden collir.
Los meus records d’anar a collir llidons, són d’una banda, en los meus amics, que tots junts, baixàvem per la costa de Matarranya, creuàvem lo pont, passàvem per davant la fonteta, i continuàvem per lo camí de Davant la Vila. A l’espona d’un dels primers bancals que donaven a n’este camí que va per la riba del riu, hi estava un llidoner, al que mos escarrassàvem per omplir de llidons la bossa de plàstic que mos havien donat a casa.
Llidons
Ja de tornada al poble, al pujar per la costa de Matarranya, era freqüent veure cagallons de corder, ja que en aquells anys, los pastors tancaven lo bestiar en corrals que estaven dins del poble. Una de les converses que teníem, era considerar la possibilitat de barrejar uns quants cagallons en los llidons, a causa al seu paregut físic, en la finalitat de convidar a n’algun xiquet per enganyar-lo.
També tinc molt pressent lo record del meu pare, que aprofitant quan anava al Cap de l’Horta a on feia l’hortalissa, baixàvem per la Carrereta i fèiem cap al llidoner que hi ha al Plantiu, a la riba que dóna al riu, per collir los llidons. Este exemplar és sense cap dubte, lo més gran que hi ha al nostre terme. Segons JM Gravat, en un programa dedicat als arbres singulars de Nonasp, diu que té una alçada aproximada de 15 metres i la tronca un diàmetre de 4,40 metres. A més, este llidoner durant molts anys, va donar nom a un toll que hi havia al riu, i que avui en dia està tapat per la glera.
Los llidons no es collien per menjar-los, sinó que es menjaven per disparar-los, i per això s’havia de fer un bon canut. En lo meu cas, ja de vent petit, me’l feia lo meu pare, que a més de collir los llidons, a qualsevol canyar que hi havia per la vora del riu o pel caixer de la sèquia, buscava una canya ben llarga i dobla, i que a la punta se’l veges un bon plomall. La tallava per baix, i de l’altre extrem, just la part anterior al plomall, ajudat per una navalla d’empeltar, era d’on feia un canut. Després ja sols quedava passar-li una vareta per l’interior per traure la pelussa.
Preparant les canyes per fer lo canut
Una volta teníem la bossa de llidons plena i lo canut fet, mos posàvem a la boca uns quants llidons i los anàvem rosegant per aconseguir que lo pinyol quedés ven pelat. Sense traure’l de la boca, mos posàvem lo canut als llavis, i en la llengua col·locàvem lo pinyol dins del canut i, unflant les galtes d’aire, lo disparem tot lo més fort que podíem.
Fèiem punteria a qualsevol cosa i les dianes podien ser fitxes o mòbils: com les cames d’algun xiquet-a, gossos, gats, pardals… Qualsevol cosa era bona per posar a prova la punteria, i en lo cas d’encertar, presumir d’ella davant la colla d’amics.
Ivan Ràfales Ferrer i son iaio Santiago Ferrer Ràfales
També era freqüent prendre un grapat de llidons a l’escola. En aquells anys de principis dels 70, ja teníem molts pupitres nous i individuals, però encara en quedaven alguns de vells, que eren per dos xiquets, i en los seients que pujaven i baixaven. Pos bé, una malifeta era abans d’entrar lo mestre, posar pinyols de llidons, just a on descansava la fusta al baixar lo seient. I clar, quan entrava lo mestre, tots los xiquets corríem a assentar-nos, i al pressionar lo seient en lo pes del cos, lo pinyol s’esclafava com si d’un petard es tractés, produint-se les risses de tots los xiquets.
Però los temps anaven canviant i los xiquets anàvem innovant, i un bon exemple lo puc donar jo. En aquells anys de principis dels 70, les “basures” es tiraven per les costes, o bé, eren recollides per lo servei municipal i tirades en llocs prop del poble. En una de les moltes visites que hi fèiem, vaig trobar un tub metàl·lic d’una làmpada, tot niquelat, que pel diàmetre del tub, va resultar que era perfecte per fer de canut, i a més, no tenia l’inconvenient dels canuts de canya, que en lo pas dels dies es pansia i se n’havia de fer un de nou, per lo que lo vaig guardar d’un any per l’altre, i ja no en vaig tornar a fer més de canuts de canya.
Una variant del joc, i que es practicava a l’escola, era substituir lo canut de canya per un tubet de “boli” Bic i los pinyols de llidó per petites boletes de paper que fèiem a la boca per mig de la saliva. Mentre lo mestre parlava, o feien los treballs escolars, los xiquets que estaven assentats més enrere practicaven la punteria, tirant estos projectils de paper al clatell dels xiquets assentats més capdavant, i que, a l’impactar, quedaven pegats a la pell.
Remundo Ràfales Roc senyalant a on es posave lo pinyol
Us acordau d’aquelles agüeletes vestides totes de negre, en la cara pansideta i tota arrugadeta per los anys i a voltes per la falta de dents? Anaven vestides de colors obscurs, quasi sempre negre, perquè eren colors més soferts, i sobretot, per los dols dels familiars ja morts.
Calçaven espardenyes de vetes; portaven calces de punt anglès; les faldetes de davall blanques i les de damunt de color blau obscur o negres; per abrigar el cos, davall portaven la xambra (camisa) i damunt lo gavant (brusa); als muscles, si era hivern una toquilla feta de llana, i si era estiu, un mocador de tres puntes; al cap, portaven mocador si era per anar a l’horta i si era per anar a missa, es posaven una mantellina negra.
La imatge o record d’aquesta agüeleta és la que hem de tenir present a l’hora d’entendre este joc d’acaçar, en el que l’atreviment dels xiquets, o com diem a Nonasp, ser uns poques vergonyes, serveix d’excusa per a fer un joc que sigui divertit.
Lo xiquet-a què fa d’Agüeleta de Cocus és la que “para”, i va caminant, fent veure que va a missa, mentre els altres xiquets es posen a caminar darrere d’ella, produint-se el següent diàleg:
Xiquets – Agüeleta de Cocus, on aneu?
Agüeleta – A missa.
Xiques – Mos deixeu vindre?
Agüeleta – No, no que us petareu.
Xiquets – No mos petarem, deixeu-nos vindre.
En arribar a la porta de missa, els xiquets es peten. I l’agüeleta diu:
– Bruts, més que bruts, ja ho sabia jo que us petaríeu.
Al mateix temps que diu això, l’agüeleta es posa a acaçar als xiquets, i el que agarra és el que perd i, per tant, haurà de fer d’agüeleta de Cocus al tornar a començar el joc.
Lo joc del “Pare carbasser” com també molts altres que he anat arreplegant, ja sol és un record de la gent més gran, que es troba retingut a n’algun racó de la seua memòria.
Precisar en què moment un joc cau un l’oblit, és sense cap dubte missió impossible, encara que quan tiram la vista enrere tots som conscients dels canvis que es van produint, si bé, en el dia a dia no els apercebem.
Entre els meus records, no hi està el d’haver-hi jugat. Però sí que tinc, el d’haver empleat com a frase feta: “Pareixes lo Pare carbasser”, dit a n’algú que dins d’un grup de gent acapara l’atenció dels altres, centrant en ell el protagonisme del moment.
Les persones entrevistades per recuperar, o bé, deixar constància escrita d’este joc, em diuen que hi jugaven a quant anaven a estudi i a meitat matí eixien al “recreo” al pati de darrere; també quan es trobaven pels carrers i places de la nostra Vila; i ja de més grans era un bon joc per jugar-hi en colla al voltant d’una taula, després d’haver menjat i begut, i ja tothom començava a estar ben engrescat.
Al “Pare carbasser” i poden jugar tants nois i noies com es vol i s’han de posar fent una redona. Un d’ells és el que fa de Pare i posa números a cada un dels jugadors.
Lo que fa de pare inicia el joc dient: “Lo pare carbasser quan va morir de vell va deixar… (exemple) vuit carbasses!”. El qui té este número ha de dir molt de pressa “De vuit al…” i dir un altre número. I així successivament hasta que un s’equivoca i queda eliminat.
Los jugadors han de demostrar la seua habilitat i rapidesa oral, ja que el que importa és fer que els altres s’equivoquen i siguen eliminats. El joc es torne a repetir i es van eliminant jugadors, resultant cada volta més fàcil equivocar-se, perquè es pot dir el número d’un jugador que no hi és, no contestar quan toca o feu quan no toca.
