Foto: Octubre 1979, autor Andrés Llop
Dins del recorregut que fem en les visites guiades al Museu de Nonasp, hi ha un espai a on parlam dels treballs i de la importància de la dona dins de l’economia familiar al segle XX. Elles treballaven de sol a sol als treballs del camp: birbar, veremar, plegar sarments, plegar aulives i armelles, regar i collir hortalissa, etc. A casa havien de fer lo minjar, pastar lo pa, llavar la roba al riu, anar a buscar aigua en càntirs a riu, cuidar i donar minjar al gorrino, gallines, conills… També de criar los fills, cuidar malalts i vells.
Les noies joves també havien d’aportar a l’economia familiar, i segur que tots coneixem o ham sentit parlar de noies que ja a principis del segle XX se’n van anar a «servir», és a dir, a fer de mosses a n’alguna bona casa de Barcelona. A mitat del segle XX van ser moltes les noies que van treballar en faenes temporals al camp, tant a Nonasp, com a altres poblacions, i dins d’este context, he roplegat lo testimoni de la meua mare, Alicia Roc Tomás (1934), que recorde algunes vivències en los diferents treballs que va fer:
AVELLANES A VILALLONGA
«Quan jo era jove, algunes noies, per guanyar diners, se posaven a servir a cases de Mora, Reus i Tarragona. I altres, anaven als masos d’Artemio o de Mensiana, a on hi havia vinyes, a fer les feines de birbar i veremar. També anaven als pobles que estaven prop de Reus a plegar avellanes i garrofes.
La primera volta que jo vaig anar a l’avellana, va ser per mig de Rosa «la Santa», que havia anat altres anys a l’avellana a Vilallonga, i se coneix que li van dir si podia trobar cinc o sis dones, per una altra finca.
Hi vam anar Pilarin «la Vendrella» i sa mare Francisca, Lola «la Maneta», Pepita «la Topeta», Conchita «la Poqueta», i jo que tenia setze anys, i era la més jove.
L’un demà de Sant Portomeu, en lo tren vam arribar a Morell, que ere la primera estació després de passar Reus. Allí vam baixar del tren i caminant vam passar per Vilallonga, i un tros més avant vam arribar a la finca que és diè «La Montolica».
La finca, encara que estave més prop de Vilallonga, estave al terme de la Selva del Camp i dien que tenie tants jornals com dies té l’any. Los propietaris eren los barons de la Selva del Camp, i a la masia que hi havia dins de la finca, hi vivien la baronessa, que era una dona gran, l’hereu i família. Una volta mos van fer pujar a la casa i recordo que el saló ere molt gran, hi havia grans quadros.
A la finca tenien animals per treballar la terra i per consum: gallines, gorrinos, vaques… A naltros mos van posar a una casa petita que hi havie al costat de la dels amos. A dalt dormíem i a baix hi estave la cuina i menjador. Mos cuinàvem naltros, i ells mos donaven la verdura i patates, i naltros mos compràvem lo tall i lo pa a Vilallonga.
La roba per treballar a la terra, en aquells temps, eren unes faldetes llargues, que en tenien totes les dones, i sol eren per anar a l’auliva, l’armella, verema, o en este cas, per roplegar avellanes; una brusa vella i al cap lo mocador, que protegia del sol, la terra i pols.
Plegar avellanes ere una faena de dones, i se plegaven totes d’en terra, ho feem aponades o agenollades, i com diem a Nonasp, a ungleta, és dir, en lo dit gros i índex. Ho feem en les dos mans alhora, i les anaven posant dins la mà, i quan ja no en cabien més les posaven al cabàs de palma que cada una de naltros portave.
Treballàvem los set dies de la setmana, ja que les avellanes s’havien de mirar de plegar en tot lo mes de setembre. Jo anava el Lola «la Maneta», perquè plegàvem dos per arbre i anaven una per cada costat. En naltros venia un noi que fee d’encarregat, i mos buidava los cabassos d’avellanes, les ensacava i cada dia les prenia en lo carro. A este noi li dien Modesto, i a voltes quan lo cridàvem pel nom, i ell mos contestave: «Modesto no moc del puesto».
Per roplegar totes les avellanes, hi vam fer dos o tres passades als arbres, i la darrera, com encara en quedava alguna als arbres, Modesto los espolsava movent-lo en les mans. I si en quedava alguna era perquè estava fallada. Després d’acabar l’avellana, com tenien vinya també los vam veremar. Me penso que mos van pagar vint pessetes per dia, quant a Nonasp, al mas d’Artemio, en pagaven 12 a les dones.»
AVELLANES ALS PALLARESOS
«A l’any següent vaig anar a plegar avellanes als Pallaresos en Rosa la de l’Almatret. En lo tren vam anar a Morell, i allí mos esperava un home en un carro, que mos va carregar les maletes que portàvem.
Naltros vam anar caminant als Pallaresos i mos van portar a una casa de pagesos que hi vivia un matrimoni que los dien Josep i Pepita, i tenien una filla que li dien Anna Maria. A més, a n’esta casa i treballava un noi de Nonasp, que li dient Pepito «lo Cagonet».
La finca a on estaven los avellaners la treballaven, i per entrar hi havia una reixa, i a dins hi havia una masia molt gran. A més, hi havia una altra casa per los que treballaven la finca. Dins la finca hi havia un aqüeducte. (L’aqüeducte de Les Ferreres o Pont del Diable, és una construcció romana del segle I a. C. per portar l’aigua a l’antiga Tarraco).
A n’esta casa mos feen lo gasto. Al migdia dinàvem al tros, i a la nit minjàvem i dormíem als Pallaresos. Quan vam acabar de plegar les avellanes, com tenien vinya, mos vam quedar a veremar.
Durant lo temps que hi vaig estar, vaig fer molta amistat en la filla, Anna Maria, que tindria uns nou anys, i encara que no recordo com va ser, a manera de joc, cada nit, després de cenar, cantàvem i ballàvem los cançons de moda. Uns anys més tard, lo senyor Josep, es va comprar una moto, i en dos o tres ocasions va vindre de visita al poble, acompanyat de la filla. Ell es quedava a dormir a ca Pepito «lo Cagonet» i la filla venia a dormir a casa en jo.»
AVELLANES A LA SELVA DEL CAMP
«A l’any següent, degut a la bona amistat que m’havia quedat en los pares de l’Anna Maria, ells ja confiaven que jo hi tornaria, i jo també ho pensava, però en aquesta confiança que ho donàvem per fet, ningú vam dir res, i jo em vaig decidir per anar a una altra casa, produint-se un malentès que el vam aclarir temps més tard.
Aquesta volta vaig anar a l’avellana a la Selva del Camp, en Montserrat la del Savel i Amàlia la Flora. En lo tren vam anar a Reus, i allí en vam agarrar un altre que anave a Lleida, encara que naltros vam baixar a la primera estació, que era la de la Selva del Camp.
Vam plegar avellanes per dos cases, tot i que ho portaven tot junt. A una casa hi vivia una dona gran i la seua filla soltera que ere la pubilla. A l’altra casa hi vivia una germana de la pubilla, que estava casada en un pagès que era el que treballava los avellaners.
A les finques més petites anaven a dormir al poble, però en vam collir una que era bastant gran i allí mos quedaven a dormir, ja que hi havia una masia molt gran i ben arreglada. Lo gasto molt feen ells, i los domenges plegàvem a mitja tarde i mos portaven al poble. Montserrat i jo que érem mes joves, anàvem a ballar a un local que hi havia una pista d’estiu i tocava una orquestra.»
AULIVES ARBEQUINES A MAIALS
«Tindria uns denou o vint anys quan vaig anar a collir aulives a Maials. Va ser perquè Cantidiano, l’home de la Sole, treballave a una mina que estave prop de Maials i en ell treballava gent d’este poble. Resulta que parlant, un company de la mina que també era miner, li va dir que tenia un tros d’olivers i que si trobava dos o tres dones, junt en la seua que li deien Madalena, les anirien a collir.
Hi vam anar la Sole, Araceli i jo. En lo tren vam anar a Riba-roja, i allí en un camió que anava a la mina (me penso que era la Margarita), mos va portar als miners de Nonasp, de Riba-roja, i naltros, que mos van fer pujar a la cabina.
Lo tros de terra a on estaven los aulivers tocava a la mina. Tenien un mas bastant gran i mentre les vam collir, Cantidiano i l’home de Madalena, cada nit venien a dormir al mas perquè no estesem soles. Los aulivers eren arbequins i los collíem en un rascador de pues de ferro, com si fos un pinte, en lo que fèiem com si pentinéssem los brots de l’oliver, fent caure les olives a les borrasses.
Quan vam acabar esta finca, vam anar a collir per un germà del miner, que era camioner. A més de naltros, estaven collint lo pare i la dona del camioner, i a les nits, ells es quedaven a dormir al mas en naltres, ja que mai mos van deixar soles.
Durant tres o quatre dies que va ploure, vam anar a triar armelles per guanyar-mos lo jornal, perquè lo camioner tenia en uns socis una xafadora d’armelles i se coneix que ja ho tenia parlat, que si un dia no podíem collir havíem d’anar a triar armelles.
Hi vam estar tot lo mes de gener i febrer, i treballant los set dies de la setmana. Sol vam fer festa lo dia de Sant Sebastià, que ere festa major a Maials, i Araceli i jo vam anar a ballar. I per Santa Àgueda, que Araceli i jo, igual que los miners vam vindre a Nonasp en dissabte i en dilluns vam tornar a Maials.»
BIRBAR I BREREMAR AL DE MENSIANA
«La família Mensiana tenia a la Vall de Batea una finca molt gran tota plantada de vinya. La part de dalt ere de Mercedes Altés Latorre «Mensiana», que estava casada en Àngel Gimeno Comella «Catalino», i la part de baix era la de Manuel Altés Latorre «Mensiana».
La primera volta que hi vaig anar tindria uns 17 anys. La mare ja hi anava, i va ser perquè li vaig dir a la mare que no hi anés més, que ja hi aniria jo. La mare era molt treballadora, a més d’haver anat a birbar i veremar pa «Mensiana», també anava per ell a xafar armelles. Compraven armelles i llogaven unes quantes dones per xafar-les al corral que tenien al carrer la Burra. Cada una s’havia de portar lo piló i martell de casa i pagaven a tant lo doble armella xafada.
Les faenes que feem eren les de birbar, esperonar i veremar, unes buit o deu noies. Lo «Catalino» o «Mensiana», sempre un u altre estaven al tanto de la faena. En aquells anys estaven les finques del mas d’Artemio i «Mensiana». Al de «Mensiana» tenien totes les noies que volien, ja que pagaven a 15 pessetes i al d’Artemio a 12 pessetes. Encara que ton pare die que al d’Artemio, no vigilava ningú als que treballaven, i clar, pagaven més poc. Als homes a les dos finques pagaven dos o tres pessetes més.
Hi vaig anar cinc o sis anys, hasta que la mare es va posar malalta, quan tenia 22 anys. Hi anàvem pa tota la setmana, lo dilluns, a punta de sol, caminant pujàvem per la senda de la Punta Alta, ja que és més dret (los carros anaven pel camí del barranc de Vilalba). Tornàvem caminant cap a casa lo dissabte per la tarde, arribant quan encara era de dia.
Mos preníem dos mantes per dormir a la pallissa. Los amos tenien al pis de dalt dos habitacions en llits per dormir ells. També mos preníem l’estella (la ficàvem al carro) en lo minjar per tota la setmana i l’aigua per beure la traiem d’una cisterna molt gran que hi havia a la finca. Lo foc per cuinar lo feen defora del mas, perquè per fer-lo a dins ja fee massa calor, a més, s’havia de fer una bona foguera per calentar lo menjar per totes les noies, los jornalers que feen altres faenes i los amos.»
ANAR A PLEGAR PEDRES AL RIU
«A cal «Sarier», ere un parell de cases damunt lo «Centro», i allí hi vivie la tia Remunda «la Sariera» i lo seu home. Van tindre tres fills, i lo més gran: Sebastià Cervera Ferrer se va casar en Pilar Bové, que era d’Alcover (Tarragona), i se van posar a viure a Nonasp, a on lo 16 de setembre de 1948 van tindre un fill a qui li van posar Alberto.
Segons Joan Maria Llorens i Molné, a l’article «La pirotècnia a Alcover», diu que Mariano Bové, cap a l’any 1947 o 48 empren lo negoci de fer coets i aurís una fàbrica a una finca de la seua propietat en 4 o 5 treballadors.
A l’aurir la fàbrica, los pares de Pilar los van donar faena a la fàbrica i se’n van anar a viure a Alcover. Uns dels petards que feen ere en pedres de riu, que es tiraven en força a terra i explotaven. I pot ser que tindria uns 20 anys, i al ser veïns, va vindre Sebastià a casa a dir-me si voldria anar a plegar pedres al riu, i que busquesa alguna noia més. Com que li vaig dir a Nora i Rosita (germanes), Carmeta la Delgaeta i Paquita la Seroleta, que ja anava en elles al de Mensiana.
Les pedres havien de ser rodones, de la mida d’un ou de colomina. Les vam plegar al riu Matarranya, començant al molí i acabant al pont de Matarranya. Les ficàvem a uns saquets que mos van donar, i després les dixàvem a munts a la vora del riu, prop dels camins, per poder-les carregar. En vam roplegar 4 o 5 dies.»
