Tal com van passant los anys, cada volta recordo més les coses de la meua infància, i entre los molts records, a l’estiu estan los de veure a la gent trillar per les moltes eres que hi havie per voltant del poble, i com tots los crios, anàvem que mos les pelavem per pujar als trills. Després arribarien les trilladores, que eren unes grans màquines que facilitaven molt la feina. També tinc records d’haver acompanyat al meu pare a segar. Però potser lo més important, va ser arroplegar dels meus pares com es feien aquelles feines, que ara ja sol són records cada dia més llunyans. Així m’ho van contar:
SEMBRAR Naltres no teníem molta terra per a poder sembrar, ja que lo mas estave plantat d’armelles i sol podíem sembrar entremig d’ells. Sembràvem sol per tindre palla i gra, pa l’animal. La terra que s’havie sembrat a l’any següent se deixave descansar.
A principis d’any, al rompre, en l’aladre se llaurave lo restoll del sembrat de l’any passat i la terra se deixave descansar per quan s’havie de tornar a sembrar. Lo millor temps per sembrar ere de Sant Miquel al Pilar, perquè al sembrar prompte si feie alguna ploguda ja naixie lo sembrat i s’arrelave antes de fer fred.
Per fer la sembra se posave lo gra a un cabàs, al que se lligave un vencill a una ansa i se penjave del muscle i s’aguantave en una mà de l’altra ansa i en la mà lliure s’anave escampant lo gra al mateix temps que se caminave. Després per colgar lo gra se llaurave en l’aladre de fusta, que com portave les orelles, agarraves una amplada de dos pams. Més avant va vindre l’aladre de tres relles.
Una volta feta la sembra, s’ataulave en taula de ganxos, per què se trencaven los terrossos i se deixave la terra plana, per què a l’hora de segar se feie millor.
SEGAR Naltros sempre vam segar en la dalla, però alguns anys antes sols se segave en la falç i ere una feina que feien los homes. Al segar lo sembrat quedave estes a terra en un rem. Les dones en lo rasclet feien les gavelles, per fer-les se col·locaven al mig del rem i tiraven el rasclet a un costat i l’altre i arrossegaven lo sembrat per amuntonar-lo i fer la gavella, després posaven lo rasclet damunt la gavella pitjant lo sembrat i lo mocaven, que consistie a traure als dos costats les espigues se sobreeixien i emparellant-les a la gavella.
En quatre gavelles se feie la garba. Per fer-la s’estenie un vencill a terra i s’anave col·locant les gavelles, l’una damunt l’altra, i posant les espigues i soques alternades, per evitar que s’esbotifarrés la garba al lligar-la.
Després en l’animal se carrejaven les garbes per portar-les a l’era. A l’animal, damunt l’albarda, se li posaven los carrejadors, que ere on se lligaven les sogues per poder aguantar la carga. La carga, era quatre garbes a cada costat de l’animal, és dir vuit garbes feien lo que se deie la “carga”. A quant se recollie lo gra després de trillar se deie mos ha donat a tant la carga. Un any normal donave a quartera la carga. (quartera és un sac de quatre dobles).
Los anys que no plovie, lo sembrat potser sol creixie un pam, al ser tan curt no se podia segar i la gent lo que feia era arrencar-lo en la mà. No se deixava perdre res, la gent pensava almenys que puga arreplegar dos borrasses de palla. A voltes encara que sigues petit, l’espiga era lo que tenia millor.
Als anys 50 i 60 van arribar les màquines de segar tirades per l’animal. Les tenien los que sembraven molt, però la gent que sol ho feie per tindre palla i gra per l’animal, va continuar segant en la dalla.
TRILLAR L’era per trillar, era una superfície redona, d’un diàmetre d’entre deu a quinze metres, hi estave situada al costat de les pallisses que hi havie als masos. La seua ubicació, a més, d’estar al costat dels masos, sempre estaven a un punt alt, i que no estès voltat d’arbres, ja que era important durant lo procés de la trilla que hi corres l’aire a l’hora de ventar lo gra.
Al mes d’abril o maig, aprofitant alguna ploguda, se rotllave l’era. Si se donave lo cas que no hagués plogut, es portave aigua del riu en cànters, i se remullave tota l’era. Després, en los dos casos, si tirave palla, perquè al rollar-la en la terra humida, la palla evitave que la terra s’apegués al roll. La finalitat, era aconseguir que la terra quedes ben compactada, ja que si al trillar es feia terra, lo trill no tallave bé.
Un altre treball preparatori, ere lo de fer graneres de granadella o de baladre. De la planta escollida, sempre es triaven les més llargues, perquè no s’hi posave cap mànec. Una volta fet un bon feix, s’havie de lligar en un cordell o fil ferro deixant-lo ben apretat. Lo baladre que ere més curt se lligave almenys per dos punts i la granadella que ere més llarga, per tres punts. Una volta lligada la granera, com la planta encara estave verda, se deixave a terra, i a la punta s’hi posava una llosa de pedra de cala per aplanar-la mentre durave lo procés d’assecat.
Los sembrats que se feien prop del poble, com per les hortes i valletes, se trillaven a les eres del voltant del poble. Tal com s’anave segant, la gent carrejave les garbes, en lo carro o en l’animal, i li les anaven amuntonant a l’era. Acabada la sega, a finals de juny o principis de juliol ere lo moment de trillar. Naltros trillàvem a una era que estave a la Creueta.
Se començave fent la parva, que consistie en deslligar los vencills de les garbes, al mateix temps que s’escampaven per tota l’era, i en la forca s’havien de sostovar i emparellar bé los feixos, deixant la mateixa doblària a tota la parva, quedant a punt per batre’s.
Los trills més antius eren los de pedrenyera, que consistie en una taula de fusta allargada, i que a la part de davall tenie trossos de metall i pedres de sílex incrustades. Després arribarien los trills en uns rolls en destrals, i los darrers i que es consideraven més moderns eren d’uns discos metàl·lics dentats. A Nonasp se deie que los millors trills eren los que es feien a la ferreria de l’oncle Jala.
La feina de batre consistie en lo trill tirat de l’animal, anar donant voltes per damunt la parva, del mig cap a les vores. Lo qui trillave anave a cavall del trill, ja que al pesar més, també tallave millor la palla. Quan se veie que la palla de damunt estave tallada, en la forca s´havie de girar la parva, perquè la palla de davall no se tallave, tornat a donar voltes en lo trill. L’operació se repetie les voltes necessàries perquè la palla quedés tallada a una bona mida per menjar-se-la los animals.
Lo refranyer die: “Qui no bat pal juliol, no bat quan vol”. Això volie dir, que tal com avançave juliol i s’entrave a l’agost, les nits eren més llargues, i los matins més humits, i per tant les condicions ja no eren les més idònies per trillar, ja que la palla havie d’estar ben seca. A més, se sumave lo perill d’alguna tronada.
Quan ja s’havie fet palla, en lo redable tirat per l’animal, se feie la tonga, que consistie a cavallonar la barreja de palla i gra, fent un munt allargat enmig de l’era. Després en una granera de baladre o de granadella, s’agranaven los dos costats, acabant d’amuntonar-ho tot.
La feina de trillar es feie al matí, i la de ventar es feie més per la tarde. A voltes es feie aprofitant lo sers, però en la major part dels casos, s’havie d’esperar per ventar quan alenave lo garbí.
La tonga o cavalló de palla i gra, l’havíem fet entravessat o perpendicular a l’aire. D’esta manera al ventar en la forca, marxave la palla i lo gra al pesar més tornava a caure al mateix puesto. A continuació lo munt del gra s’havie de palejar en la pala de fusta, per traure alguna palla que encara havie quedat barrejada en lo gra.
Per acabar, lo gra s’havie de arerar. L’arera si ere per porgar lo blat ere de cuiro muntat en un cèrcol de fusta, i si ere per l’ordi ere de fill ferro muntat en un cèrcol de fusta. A l’arera se li lligave un cordell, fent una mena d’anell, que se posave a un dels forcons de la forca, que posant-la dreta feie de punt de suport. Al mateix temps l’arera ere agarrada en les mans i s’anave movent, mentre una altra persona, en lo cabàs, anave tirant lo gra a l’erera, deixant lo gra definitivament sense cap palla i aresta.
Lo gra, lo posàvem en sacs de quatre dobles, i després lo portava cap a casa per ficar-lo a l’aiguarí. La palla la guardàvem al corral del carrer Amades, al trebol del primer pis. Per portar-la la posava en borrasses, i si ho feia en l’animal en carregava dos, una a cada costat i lligades als carrejadors. Quan les portava en lo carro ficava totes que hi cabien. La iaia Encarnación, cada dia baixave a casa una saca de palla per l’animal.
La gent va deixar de trillar quan van començar a vindre les màquines de trillar. A Nonasp, la primera va ser d’un que era del cal Guapo de la Pobla de Massaluca, i se’n cuidava Manuel lo Bo que treballava per ell.
En més d’una ocasió, ja he comentat, que a l’arxiu parroquial se conserven los llibres a on des de 1620 s’han registrat los batejos, confirmacions, matrimonis, morts i visites pastorals, i que mos poden donar informació dels nonaspins que mos van precedir en segles passats.
Però, en lo cas del doctor Agustín Ferrer Altés, la principal font d’informació es la premsa escrita, i que es pot consultar per mig de l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España, DARA Documentos y Archivos de Aragón i la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
Los pares d’Agustín van ser la nonaspina Teresa Altés Albiac (ca Altés) i Senén Ferrer Navarro, que era natural de Visiedo (Terol) i vivia a Fraga, d’ofici comerciant. Es van casar a l’església de Sant Portomeu de Nonasp, lo 18 de febrer de 1850, per mossèn Ramón Vallés.
Per lo llibre de batejos sabem que Agustín Ferrer Altés va nàixer a Nonasp lo 18 d’agost de 1852 i va ser batejat dos dies després. També se diu que los pares són parroquians de San Pablo de Saragossa. Per lo que es pot deduir que Teresa Altés Albiac, encara que vivia a Saragossa, va vindre a tenir el fill a la casa dels seus pares, al carrer de la Mardedeu.
Continuant en los llibres parroquials, trobem un altre fill nascut a Nonasp, ja que lo 3 de desembre de 1853, es bateja a Teresa, Francisca, Javiera Ferrer Altés. Esta xiqueta es mor en poc més d’un any, lo 21 de març de 1855, i serà un dels darrers enterraments que es faran a l’ermita de la Mare de Deu de les Dos Aigües.
La darrera informació d’esta família, que es troba als llibres parroquials, és la mort a Nonasp de Senén Ferrer Navarro, lo 31 d’octubre de 1880. Es diu que tenia 62 anys, d’ofici comerciant, i estava casat en segones núpcies, en Mariana Altés, de qui no deixa fills. Del primer matrimoni, en Teresa Altés, deixa a Agustín, Àngela i Teresa Ferrer Altés.
A la Revista de Sanidad Militar, de 1 de maig de 1902, se diu Agustín Ferrer Altés, es gradua de Llicenciat en Medicina i Cirurgia, per la Universitat de Saragossa, lo 12 de setembre de 1873.
A La Gaceta de Sanidad Militar, se diu que per una “Real Orden” de 16 de juny de 1876, se li ha concedit “por méritos de guerra la Cruz roja de primera clase del Mérito militar al Médico provisional D. Agustín Ferrer y Altés.” Potser, una volta llicenciat com a doctor l’any 1873, va deure fer el servei militar, i este va coincidir en lo que es coneix com la tercera Guerra Carlista (1872-1876).
Per los Anuario Almanaque del Comercio, la Magistratura y de la Administración de 1880 i 1882, sabem que està de doctor a Gelsa (Saragossa), i uns anys més tard, al Cens electoral de 1895 de Bujaraloz (Saragossa), lo trobem com a doctor d’aquesta població.
La Revista de Sanidad Militar, d’un de setembre de 1896, és publiquen los resultats de les oposicions celebrades al mes d’agost, per cobrir places de “Médicos segundos”, per ser destinats a l’Illa de Cuba. A n’esta relació apareix Agustín Ferrer Altés, de qui hem de tenir en compte que ja tenia 44 anys.
La Revista de Sanidad Militar, d’un de maig de 1902, diu: “D. Agustín Ferrer y Altés (…) Ingresó en el Cuerpo, con el empleo de Médico segundo, en 28 de agosto de 1896 y previa oposición especial para la Isla de Cuba. Desempeñó el servicio de eventualidades en Santiago, y sirvió después en el batallón de Asia y en la clínica del Cobre, siendo repatriado en octubre de 1898.”
Dins de lo que se coneix com la repatriació final dels militars que hi havia a Cuba, lo diari El Correo Militar, del 2 de setembre de 1898, informa de l’arribada del “Covadonga” al port de Santander:“En la tarde de ayer fondeó en el puerto de Santander el vapor de la trasatlántica Covadonga, a bordo del cual regresan a la Península 2.000 soldados pertenecientes a los batallones Asia, Talavera e Isabel la Católica. Durante la travesía han fallecido los 72 individuos (…) Regresan a bordo del Covadonga (…) El médico D. Agustín Ferrer Altés…”
Tornant a la Revista de Sanidad Militar, d’un de maig de 1902, se diu:“Había obtenido el empleo de Médico primero el 31 de agosto de 1898. Destinado seguidamente al regimiento Caballería del Rey, pasó en julio de 1900 al batallón Cazadores de Barbastro hasta el 15 de abril (1902) próximo pasado, en que falleció en esta Corte, a consecuencia de una apoplejía. Estaba en posesión de dos cruces rojas de primera clase del Mérito Militar, una de ellas pensionada, y de la cruz de María Cristina de primera clase.”
La revista La Defensa, de 16 d’agost de 1902, publica la concessió de pensions: “A doña Josefa Enriqueta Celestino Santa Romana, viuda del médico primero de Sanidad Militar, D. Agustín Ferrer Altés”
La darrera informació, l’he trobat al Boletín Oficial de la Provincia de Zaragoza, del 4 d’abril de 1905, en què lo Jutjat de Primera Instància de Casp, anuncia per lo 26 d’abril, una subhasta: “Que para el reintegro del importe de 375 pesetas que le fueron facilitadas para atenciones de su última enfermedad al médico militar don Agustín Ferrer Altés, como de la propiedad de este se venden las fincas siguientes en Nonaspe:
1º – Tercera parte finca rústica, partida Carrera de Algars, tasada esta parte en 132 pesetas.
2º – Tercera parte finca rústica, partida Pla del Consell, tasada en 41 pesetas
3º – Tercera parte finca rústica, masada en Val Perera, tasada en 35 pesetas.
Los pares són Mariano Gimeno Llop i Concepción Vicente Sabaté, casats a l’església de Sant Portomeu de Nonasp, lo 11 de març de 1918. Mariano treballe al ferrocarril, a la Brigada que s’encarrege del manteniment de les infraestructures.
Batiste és lo fill gran i naix lo 19 de novembre de 1918 a Nonasp, després vindran Mariano (1921), Gabriel (1923), Ramón (1924) que naix a la casella de les Tasconeres, Joaquín (1931) que naix a La Zaida, i Palmira (1936) que naix a Nonasp.
Batiste, l’any 1945, es case en Pepita Tomás Moreno, i segons un cens electoral d’este any treballae de miner a Mequinensa.
Al programa de festes de 1950, hi trobam un anunci que diu: “Bautista Gimeno Vicente, Herrería y cerrajería – Especialidad en cocinas económicas” Calle La Virgen, 28”. Al cens electoral de 1951, diu que l’ofici de Batiste és lo de ferrer”.
No sabem en què moment tanca la ferreria, però al cens de 1955, l’ofici ja torne a ser lo de miner, i per testimonis sabem que treballe a la Carbonífera de l’Ebre o la mina Virgen del Pilar de Mequinesa, a on estarà hasta l’any 1957, en què la família se’n van a viure a Barcelona, treballant de primer al port i després a un taller de metal·lúrgia.
Bautista Gimeno mort lo 22 d’agost de 1990, a l’edat de setanta i un any.
ANGEL VIÑAS MORENO
Los pares són Mariano Viñas Ráfales i Rosa Moreno Andreu, que es casen a l’església de Sant Portomeu de Nonasp, lo 22 de setembre de 1928. Tenen dos fills: Àngel (1929) i Pepito (1933)
Àngel Viñas Moreno, naix lo 23 de juliol de 1929 a Sitges (Barcelona), segurament a n’esta població és a on viuen i treballen los seus pares.
Acabada la guerra civil, la família ara viuen a Nonasp. Lo pare d’Àngel, Mariano, fa de recader, i cada dia va dos voltes a l’estació del tren, per replegar los paquets que porte el tren correu, i pujar-los al poble i entregar-los als destinataris.
La mare, Rosa, es dedica a vendre peix, ho fa a la plaça del Portal, entre lo cantonet del carrer del Tello i lo de la tia Alfreda. Si no ho pot vendre tot, se’n va a voltar lo carrers del poble per acabar-lo de vendre.
Lo fill gran, Àngel Viñas, per un cens electoral de 1951, sabem que treballe de miner, però decideix plegar i posar una ferreria als baixos de casa seua al carrer del Tello. Al cens electoral de 1955, consta com ofici seu lo de “mecànic”, però també d’este any tenim factures que són de treballs de ferrer. També tenim alguns testimonis que ho recorden i que diuen que va tindre la ferreria hasta que se va casar lo 24 de març de 1963, en Josefa Algueró Callizo, de Mequinensa, i se’n va anar a viure al poble de la seua dona.
A Mequinensa continua fent treballs de ferrer i a finals dels anys 70 també d’alumini. Però si preguntem a la gent, segur que tots lo recordam com a “Mequifoto”, en la càmera fotogràfica i fent fotos a totes les festes importants. Àngel Viñas va morir lo 05 de febrer de 2024 a Barbastro i va ser enterrat a Mequinensa.
Àngel Viñas Moreno
FLORENCIO ROC MARCHES
Florencio Roc Marches naix a Nonasp lo 23 de maig de 1948 i és fill de Florencio Roc Llop i Teresa Marches Tena.
Als catorze anys, sols eixir d’estudi s’apunta a CEAC, per fer un curs per correspondència enfocat a fer treballs en construccions metàl·liques. Aquí me diu que tot lo que va aprendre li va servir a Barcelona per a començar en l’ofici.
Als 15 anys, se’n va anar a l’Hospitalet de Llobregat, allotjant-se a ca Emilia “la Rubia”. Allí se va posar a treballar a una ferreria a la Travessera de les Corts, a on hi havia deu o dotze operaris. A n’este taller va aprendre a treballar en plànols, soldar, tallar los materials i conèixer les seues característiques.
L’any 1969 acaba l’etapa barcelonina, ja que ha d’anar a fer la mili a Saragossa. Una volta acabat lo servei militar, un ferrer de Vilalba dels Arcs li ofereix feina i l’accepta. A n’este poble i està durant un any i mig, i aquí aprèn a fer tot tipus d’aladres.
A Nonasp, l’any 1972, obris lo que podrien dir una ferreria tradicional, en la “fragua” per “calentar” lo ferro i forjar-lo; la manxa de ferrer, que ja és un poc moderna i va equipada en un molinet elèctric per fer l’aire; l’enclusa per treballar lo ferro a cops de martell; i totes les eines pròpies d’una ferreria.
Als anuncis dels programes de festes dels anys 70, s’anuncia com “Especialidad en aperos agrícolas”, i és que durant estos anys, los llauradors, es van traure los animals i es van comprar tots tractors, per lo que va haver-hi molta demanda d’aladres.
En l’experiència adquirida a Vilalba, va continuar a Nonasp fent tot tipus d’aladres, cultivadors, tragelles, rolls i lo que li demanaven. Una de les coses que va tindre més èxit, i que ell va dissenyar, va ser un cavador de vinya que “s’acoplava” a l’aladre o cultivador, i que en va fer per tots los pobles del voltant: Batea, La Pobla de Massaluca, Favara… Este cavador va anar a registrar-lo a Saragossa. A més d’estos treballs, feia tot tipus de construccions metàl·liques, portes, balcons, reixes, forja…
Al programa de festes de 1982, a més d’anunciar-se en treballs de serralleria i aladres per tractors, també anuncia que fa treballs d’alumini, i és que, los paletes li diuen que hauria de treballar l’alumini, per lo que es va decidir i va comprar la maquinària necessària per a fer estos treballs. Així va ser com va començar a fer portes, finestres i tot lo que li demanaven. A poc a poc, lo treballs d’alumini van anar a més, i los treballs en ferro es van quedar en una cosa esporàdica per algun client.
Continuant revisant los anuncis del programa de festes, l’any 2005 l’empresa familiar s’anuncie com “Alu-Roc”, i junt en lo nom de Florencio Roc i està lo del seu fill Javier Roc Segura; Al 2012 anuncien una nova tenda d’exposició de cortines a Gandesa; i des de lo 2016 compten en tenda Online per los treballs d’alumini i venda de cortines i cobrellits a mida.
BATISTE ROC – TALLERS JABA
Bautista Roc Marches, naix a Nonasp, lo 06 d’octubre de 1954 i es fill de Florencio Roc i Teresa Marches.
De petit ja l’interessave la mecànica, i sols eixir d’estudi als 14 anys, se va apuntar a CEAC, que ere un Centre d’estudis per correspondència, per fer un curs de Mecànica de Cotxes. Als 17 anys ja l’havie acabat i havie obtingut lo diploma corresponent.
L’any 1972, quan son germà Florencio va obrir lo taller de ferreria, es va posar a treballar en ell, hasta que se’n va tindre que anar a fer la mili. Durant este temps, va aprendre los treballs de ferrer, com fer aladres, cultivadors i altres tipus de feines de ferrer.
Als 20 anys se’n va anar a fer lo servei militar a Valencia, a un “cuartel” d’enginyers. Al poc d’arribar, van preguntar si hi havie algun mecànic, i com ell tenie lo títol obtingut del Centre d’estudis CEAC, lo van fer “jefe” de taller de mecànics. Allí diu que va agarrar molta experiència arreglant cotxes, camions, tanquetes i tots los vehicles hi havie.
Acabada la mili, a l’avinguda Catalunya, ell mateix, es va fer la casa i taller als baixos. A l’abril de 1978 va obrir lo nou taller, i al programa de festes s’anunciave com a “Mecànic de cotxes, reparació de maquinària agrícola, servei oficial Pasquali i assistència tècnica Barreiros”.
Als anuncis dels anys 80, a més de lo dit anteriorment, destaca la fabricació d’ensulfatadores suspeses de 300 i 400 litres per tractor. D’estos anys diu que va vendre 84 motocultors, i que va compaginar lo treball de mecànic de cotxes i maquinària agrícola, en los treballs de ferreria. Destaca que va fer moltes portes per granges de Nonasp i Favara; a més d’aladres, cultivadors, rolls i tot lo que li demanaven.
L’any 1993, Batiste, trasllada lo taller al carrer Maella nº 86, a un local més gran i en més bones condicions. És per estos anys, quan Javier Gil Lombarte, després de fer la mili voluntari a la Creu Roja, es posa a treballar a un taller de ferreria que és die “Higueruela” a Valderrobres. Passats uns vuit anys li fan una millor oferta de treball i se passa al taller “Hermanos Ráfales”, també de Valderrobres, a on estarà dos anys.
A Nonasp, ve l’any 2002 i enganxa com a treballador al taller de Batiste del carrer Maella. És al 2006, quan Javier Gil i Batiste Roc s’associen, i obrissen “Talleres Jaba”, al polígon industrial de la Mitjana. Durant los anys que han passat, Batiste ha continuat fent de mecànic de cotxes i maquinària agrícola; i Javi s’ha dedicat a fer tot tipus de soldadures i construccions metàl·liques. Avui en dia, es pot dir, que és l’únic successor d’aquells antius ferrers…
TALLERS JULIO
Francisco Roc, conegut per tots com “Julio”, i Laura Taverner, es van casar lo 23 de setembre de 1973, i segons ells, lo “Taller Julio” és lo projecte de vida que es van fer.
Laura en catorze anys se’n va a Barcelona a on treballa de perruquera hasta l’any 1971, en què per circumstàncies familiars decideix tornar a Nonasp. Aquí obre una perruqueria al carrer Eres a on treballarà hasta l’agost de 1973, poc antes de casar-se, en què decideix posar punt final a n’esta etapa.
Lo primer treball de Julio, després d’eixir d’estudi, va ser en Anía, que estava construint la carretera de Faió. Després continuarà treballant en diferents feines. Al mateix temps es forma com electricista per mig d’un curs que fa per correspondència en CEAC.
Una volta feta la mili, cap a l’any 1971, s’associa en Manolo Ráfales “Fumarra”, en lo que diu que de sempre havia tingut molt bona relació, i que estava treballant a la ferreria de son sogre al Portal Nou. Fan un taller al carrer Extensión Agraria, i li posen de nom “Talleres Unión”, a on fan treballs d’electricitat, mecànica i ferreria.
L’any 1973, al casar-se Julio i Laura, decideixen començar un nou projecte los dos, per lo que Julio deixa Talleres Unión, i se’n va a treballar dos anys a Flix. Durant este període de temps aprofiten per fer a la carretera de Batea una nau, a on instal·laran “Talleres Julio”. Allí de primer fan treballs de mecànica i ferreria, i en lo temps alumini i calefacció.
A l’any 1982 traslladen a Móra d’Ebre “Talleres Julio”, a on de primer aposten per dos línies de treball: Fabricació d’alumini i calefacció. Al tractar-se d’una població gran, es troben en moltes possibilitats de créixer, ja que troben molt poca competència. Tant és així, que en lo temps decideixen deixar les calefaccions i centrar-se en l’alumini.
L’empresa arriba a tindre cinquanta treballadors i Julio i Laura sempre comparteixen la seua gestió. Estan actius hasta l’any 2012, en què decideixen tancar-la, i es fan càrrec de la continuïtat un petit grup de treballadors que formen una cooperativa.
Lo passat mes d’agost, los Amics de Nonasp, vam dedicar la Nit d’Estiu a parlar dels ferrers de Nonasp. Un ofici que tenie dos objectius: lo de fer tots los treballs propis de l’ofici, com fabricació y reparació de ferraments, reixes, balcons, etc; i lo de ferrar los animals.
Per saber dels ferrers de Nonasp, ho he fet revisant los Quinque Libris de l’arxiu parroquial, i he pogut documentar los següents:
– Domingo Taverner, ho és el 1647; Joseph Ferrer, al 1710; Francisco Viñas entre 1738-1742; Manuel Bello al 1768; Antonio Montolí al 1802; Manuel Sancho al 1806; Bautista Canalda al 1815. Al llibre de morts he trobat una dona, al 1838 hi està Rita Ferrer, d’ofici ferrera, i casada en Jaime Reyes, ferrer; Alberto Jordan, ho es lo 1845; Ventura Huguet lo 1861; i Salvador Pallarès Montañés, natural de Ráfales, i que se casa en Mariana Giner Auba, ho serà de 1878 a 1894 en què és mort.
A continuació parlaré dels ferrers, que a més de la constància documental, es conserva lo seu record entre la gent de Nonasp. Per començar, ho farem en Reyes, Giner, Jala i Albiac, unes famílies de ferrers en molta tradició al nostre poble.
REYES
Tots los que teniu uns quants anys, segur que heu sentit parlar d’Agustín Reyes Comas “l’oncle Quico”, un ferrer de Nonasp que es va fer famós per la fabricació de rateres de conill. Ell ere la quarta generació d’una família de ferrers.
Lo seu revis-iaio, Francisco Reyes Rufí, ere de Batea i es va casar l’any 1834 en la nonaspina Josefa Albiac Llop, i va ser lo primer ferrer d’aquesta família. Va passar l’ofici de ferrer al seu fill Agustín Reyes Albiac, lo iaio de l’oncle Quico; i després al net Agustín Reyes Aliaga, que és lo pare d’Agustín Reyes Comas, conegut com “l’oncle Quico”. Per saber d’ell ho farem per mig una biografia que Daniel Maza va publicar a la revista Lo Portal núm. 119, l’any 1996:
“Fill d’Agustín Reyes i de Josefa Comas, va nàixer a Nonasp lo 17 de maig de 1891. Als 12 anys va deixar d’anar a estudi i va començar a treballar a la ferreria que lo seu pare tenie al número 18 del carrer de la Mardedeu. Quinto de 1912, va fer la mili a Tetuan, que en aquells dies formave part del Protectorat Espanyol al nord d’Àfrica. En ser llicenciat va tornar a Nonasp on va continuar treballant a la ferreria del seu pare… L’any 1918, es va casar en María Barberán Borraz, en la que va tindre tres fills…
A les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, forma part de la candidatura presentada pel Centro Republicà Radical, sent elegit primer tinent d’Alcalde al constituir-se lo nou ajuntament. Degut a les prolongades absències de l’alcalde Mariano Llop Tomás, a partir de 1933, ocupe lo càrrec d’alcalde, hasta que en los primers dies de la Guerra Civil, un Comitè Revolucionari es fa càrrec del municipi.
Home inquiet i innovador va voler eixir de la rutina que representave el treball tradicional de ferrer d’un poble, i per això a principis dels anys vint, es va passar alguns mesos experimentant la millor manera de temperar l’acer, de manera que la molla, peça essencial de les rateres de conill que havie decidit fabricar, tingues la flexibilitat idònia, pel fet que del seu encert en el tremp (temple) depenie que aquestes isqueren fluixes o que ho feren rígides i es trencaren en el moment de parar la ratera per la caça.
Aquestes rateres de conill dels quals fabricave dos diaris i costaven sis pessetes, en lo temps van arribar a distribuir-se per Barcelona, Saragossa, Sòria i Guadalajara, ciutats a on l’oncle Quico tenia representants. Va morir lo 18 de setembre de 1960, i el seu fill Daniel va continuar en la fabricació de rateres, hasta l’any 1964, en què es va traslladar a Saragossa, en la idea de continuar fent-les allí, no obstant això, una volta instal·lat va optar per dedicar-se a altres negocis”.
Si fem un repàs als anuncis del programa de festes, veiem que la ferreria de l’oncle Quico, estava a l’avinguda Millán nº4 i l’any 1944 s’anunciave en “Treballs de ferreria, serralleria” i en la “especialitat en ratares de conill”. Mos han contat com anècdota, que si al ferrer Jala algun foraster li encarregave rateres de conill, (los del poble ja sabien qui les feie) este li passave l’encàrrec a l’oncle Quico. I com l’oncle Quico i lo seu fill Daniel, es pot dir que no feien altra cosa més que rateres, alguns treballs de ferreria, ells los hi passaven a Jala.
L’any 1959, ja trobem l’anunci del programa de festes a nom del seu fill Daniel Reyes Barberán, i a l’anunci diu “Ferreria i maquinària agrícola” i “Casa especialitzada en rateres de conill”. Però és al programa de 1962 a on veiem que dóne una nova orientació al negoci familiar, ja que a més d’anunciar la ferreria i les rateres de conill, i diu: “Instal·lacions d’aigua i Fontaneria en general”.
Hem de recordar que segons los llibres d’actes de l’ajuntament lo servei d’aigua potable a les cases entre en funcionament a partir de l’un de desembre de 1961. Al programa de festes de 1962, se diu que lo nou servei és utilitzat per 450 usuaris.
Daniel Reyes és lo primer fontaner de Nonasp, i és lo que fa les instal·lacions a totes les cases de Nonasp, aidat per un noi que començe a treballar en ell als 16 anys. Es tracte de Santiago Roc Ráfales “lo fontaner”, que l’any 1964, quan Daniel Reyes se’n va a viure i treballar a Saragossa, se queda en tots los materials de fontaneria i passe a ser ell el fontaner del nostre poble.
GINER
D’aquesta saga de ferrers, el primer que he pogut documentar és Manuel Giner Auba, que l’any 1861, es va casar en la nonaspina Maria Teresa Alfonso Campanales. Al registre de la boda, és diu que es solter, natural de Gandesa, de vint-i-quatre anys, i d’ofici ferrer. Manuel és mort a Nonasp lo 28 d’agost de 1911.
Continua en la ferreria, lo seu fill, Jose Giner Alfonso, nascut lo 14 d’octubre de 1872. Este se casa en María Ràfales Llop, lo 14 de setembre de 1895, i és mort lo 10 de febrer de 1948.
Lo tercer d’aquesta saga de ferrers és Jose Giner Ráfales “lo ferrer”, nascut lo 3 de març de 1904. Se casa lo 20 d’agost de 1938, en Rosa Llop Salvador, de Faió. La ferreria la té als baixos de casa seua al Portal Nou. L’any 1938 naix Victoria i l’any 1948 Blanca, les dos filles del matrimoni. José Giner, mort lo set de gener de 1989.
Blanca Giner, festeja en Manolo Ráfales, i este, l’any 1969, comença a treballar a la ferreria del Portal Nou. L’any 1970 es casen, i decideixen engrandir la ferreria fent un taller nou al carrer Extensió Agrària. Este taller en lo temps serà el més important que hi ha hagut a Nonasp, a n’ell arriben a treballar dotze operaris, i es fan treballs metàl·lics, però potser l’activitat principal és la fabricació de tot tipus de remolcs. Lo taller es tanca cap a l’any 2010, en qué se jubile Manolo Ráfales.
JALA
L’any 1997, JM “Gravat”, Hipòlit Solé i Daniel Maza, feien la TV de Nonasp, i van entrevistar a Santiago Jala, membre d’una saga de ferrers. Durant l’entrevista explicave que lo seu iaio Antolino Jala, era d’una família de ferrers de Maella, i que com es va casar en la favarola María Llop Bielsa, se’n va anar a viure a Favara a on se va instal·lar com a ferrer.
Lo matrimoni va tindre dos fills: Emilio Jala Llop, que va continuar en la ferreria de son pare a Favara, i Vicente Jala Llop, que l’any 1916, va decidir vindre a Nonasp, obrin una ferreria pròpia al carrer Nou i després passant-la a un corral del carrer Maella.
Al poc temps d’arribar a Nonasp, es pose a festejar en María Salvador Gracia, de ca “Pim pom”, en la que es case lo 28 de desembre 1918. Una volta casats, los pares de María, los van donar un corral al carrer Maella, a on se van fer la casa i la ferreria que tots recordem.
L’any 1919, va nàixer Vicenta Jala Salvador, l’única filla del matrimoni. Esta, una volta es va fer gran, es va posar a festejar en son cosí germà, Santiago Jala Aranda, nascut l’any 1918 i fill del ferrer que s’havie quedat a Favara. Estos se van casar 28 d’abril de 1945, a la basílica del Pilar a Saragossa. L’any 1945 va nàixer Maria, única filla del matrimoni.
Santiago va treballar a la ferreria junt en son sogre Vicente Jala Llop, hasta que es va morir lo 27 de novembre de 1976. Després va continuar treballant sol, hasta que es va jubilar. Santiago Jala Aranda, es va morir lo dos de maig de 2009.
LUIS ALBIAC SALVADOR
Los pares son Romaldos Albiac i Maria Cinta Salvador, i tenen cafè o taverna als baixos de casa seua, al carrer de la Mardedeu. A més, Romaldos es molt aficionat a la música, i es director de la Banda Municipal de música i de la Rondalla.
Lo matrimoni te set fills, dels que sobreviuen: Joaquín (1884), que serà llaurador; Miguel (1886) comerciant en fabrica de gasoses; Angel, en fàbrica de mobles; Carmen (1894), i Luis que naix lo 1895 i serà lo ferrer.
En aquells anys de finals del segle XIX i principis dels XX, l’assistència als estudis era molt baixa, i per tant, la tassa d’analfabetisme era al menys del 50% o superior. Però los germans son dels pocs xiquets que van als estudis, que en aquells temps estant situats a la plaça del Portal. Luis al complir los sis anys, inicia l’etapa escolar i ho farà en lo mestre D. Enrique Soria, anant a estudi hasta que compleix los catorze anys.
Los quintos de 1916, lo formen un grup de vint-i-dos joves i Luis es un d’ells. Segurament que serà quant torna de la mili quan s’estableix com a ferrer al carrer del Tello, al costat de la premsa de vi de l’oncle Marquet. Lo pare de JM, Agustí “lo Gravat”, contava que encara anave a estudi i per les tardes anave d’aprenent, i que en dos o tres ocasions es va agarrar los dits a la màquina de foradar.
Lo 13 de novembre de 1920 Luis Albiac se casae en Maria Andreu Vilella i lo 1922 naix l’única filla del matrimoni Pilar Albiac Andreu. Maria, la dona de Luis, mort lo 24 d’abril de 1929 i com Luis no es pot fer càrrec de cuidar a la filla que en aquells moments te set anys, esta se’n anirà a viure a Casp en lo germà de son pare Miguel Albiac i Josefa Ráfales, a on es quedarà a viure en ells per sempre.
Lo 13 de setembre de 1930, Luis es torne a casar, ara en Francisca Catalán Roc, en la que te dos fills: Liria que naix lo 1931 i Luis lo 1933 i que es mort a finals de 1935.
Si consultam lo cens electoral, veiem que Luis als anys 30 esta domiciliat a la plaça Pi Margall nº 2, es dir, a la plaça de l’Església, i que l’ofici es lo de ferrer. Treballarà mentre te salut, ja que es mort lo set d’agost de 1943 a la edat de quaranta i cinc anys.
Enguany ha fet quaranta anys de la inauguració de les piscines municipals, i encara que als joves los pugue parèixer que sempre en hi hagut, als que tenim més de quaranta anys, sabem que no sempre a set així, i que la gent per banyar-se havia d’anar als tolls dels rius.
En lo meu cas, recordo que de jove, a quant deia que volia anar al riu, lo primer que me die la meua mare, era que hasta que no fes tres hores que havia acabat de menjar, no podia banyar-me, ja que me podia agarrar “un corte de digestió”.
Quan ja hi podia anar, en lo banyador posat i la tovallola al coll, baixava per la costa de Matarranya vella i passava lo riu al dret per fer cap al toll del “Pinxo”. Allí, descalç, caminava per la glera com podia, ja que a més de cremar, aquestes pedres rodones me feien malt als peus, però la qüestió ere arribar a l’aigua i disfrutar del bany en la colla d’amics.
Per documentar este treball he revistat los llibres de morts parroquials dels segles XIX i XX, per veure qui s’havia ofegat als rius, sempre pensant que podien ser els primers banyistes documentats. Però al veure les causes per les quals s’ofeguen, he trobat que en n’hi ha uns que és al banyar-se, però altres és al passar el riu. Cal recordar, que Nonasp està pegat als rius Matarranya i Algars i, per tant, hasta que es van fer los pons, per viatjar i per treballar les terres s’havia de passar los rius, i quan baixaven crescuts això ho dificultave molt.
Lo 5 de maig de 1812, en plena Guerra de la Independència, s’enterre a un jove, del que se desconeix lo nom i que s’ha trobat ofegat. Si tenim en compte que és al mes de maig, l’accident es produiria en l’intent de passar lo riu.
Un altre cas paregut es produeix lo 01 de maig de 1823. Es tracte de Mariano Borrás, natural del Pinell, de 56 anys, que se trobe ofegat al riu Algars, a la partida de les Planes. Se pren declaració a un company seu que es diu Vicent Puchol, natural de Miravet, a Mariano Taverner, mesoner de Favara i Thomas Pedrol, també de Favara, que testifiquen que s’havie ofegat al passar lo riu per anar a Batea.
Lo 31 de març de 1848, mort ofegat al riu Algars, Tomás Llop, viudo, de 80 anys. Dos dies després és enterrat en presència del notari de Favara D. Miguel Bosque, i Plàcido Tena, sagristà de l’església de Nonasp.
Lo 23 de març de 1879, s’ofege Mateo Roc Mestre, un xiquet de vuit anys, i que segons lo llibre de morts, a les nou i quart del matí, lo van traure ofegat del riu Matarranya, davant lo poble.
Durant les obres de construcció del ferrocarril, lo 28 de maig de 1892, es va ofegar lo treballador Joaquín Ripollés Martí, natural de Bel (Castelló de la Plana), de 23 anys. Se diu que va ser entre les 11 i les 12 del matí, al riu Matarranya, partida de la Montfalla.
Lo darrer cas, del que us parlaré, l’hem de situar durant la Guerra Civil, poc antes de començar la batalla de l’Ebre, en què a Nonasp hi havia soldats de l’exèrcit de Franco. Era lo 12 de juny de 1938, segurament un dia de molta calor, en que aquells soldats, estaven al toll de les Planes al riu Algars, quan Miguel Lozada del Pilar, de 23 anys i natural de Arroyomuerto (Salamanca), va morir ofegat. A partir d’este fet, es va conèixer lo toll com lo de la “Roca Engullidora”.
Estos soldats que hi havia a Nonasp, vivien en relativa tranquil·litat, que se veu trencada a la matinada del 25 de juliol de 1938, quan les tropes del exèrcit republicà travessen lo riu Ebre, començant lo que se coneix com la batalla de l’Ebre.
D’aquell 25 de juliol, tinc lo testimoni de Pere Tena Campanales, que en aquells dies tenie 11 anys, i me va contar com ho va viure ell:
“Estava en los amics nadant als tolls del Molí i del Llidoner, que estaven molt junts. En naltres també hi estaven nadant molts dels legionaris que hi havie al poble. Tots eren soldats espanyols, de moros no en hi havie al riu.
Recordo que de dalt de la Costa del Sot, un soldat que ere corneta va tocar a “generala” i los legionaris que hi havie al toll en naltres, mos dient:
– Iros a casa, que vienen los rojillos!
Al cap d’un parell d’hores marxaven per lo camí del Volter -ara carretera-, a peu, carregats en l’armament: morters, metralladores, etc. També portaven animals, als que carregaven l’armament més pesat. Van anar cap al Julivert…”
Avança’m en lo temps, i mos situam als any 50, i en lo testimoni que Estela Rius va arreplegar de sa iaia Alicia, coneixerem com influeix la moral en les noies per banyar-se al riu, en un temps de postguerra i nacionalcatolicisme:
“Quan tenia 16 o 17 anys, les noies no solien anar a banyar-se al riu perquè –en certa manera- per algunes persones estave mal vist. Alguna mare deie: Si home, aquí anirà la meua filla a banyar-se al riu, a què la vegon…
En tot i en això, si s’anave al riu los nois i les noies mai ens banyàvem junts, és a dir, nois en nois i noies en noies.
Les que sí que hi anàvem ens banyàvem en bragues i en viso i al cap ens posàvem un mocador per no banyar-nos-el. Jo quasi sempre hi anava en Maria “la Sornyeta” i en Asunción “la Surdeta” (que tenien 4 o 5 anys més que jo) i anàvem al Toll de Llidora.
Quan venien les noies de la capital portaven traje de bany con que la mare un dia em va dir: Venga, que te’n faré un! (Ere molt traçuda). Me’l va fer d’un vestit color verd que m’havien regalat, però que no m’agradave.
Un dia, quan ja era més gran vaig anar en Montse (la del Prat), Paco (l’home de la Montse), Antonieta (sa padrina del Sec) i el seu home (que és lo que fa la foto) a davall lo pont d’Algars a banyar-nos. Aquí ja ere diferent, venien homes perquè ja estaven casats en les dones que he dit.
A pos, ara que parlam d’això, me’n recordo d’una… Un diumenge, los novios (que ja festejàvem) van anar a caçar conills i un d’ells va venir a avisar-nos aquí al poble que n’havien agarrat en sobra i que anéssem a dinar en ells al pont del Sol de l’Horta. Lo dinar segurament que el van coure ells perquè com anaven a la mina i al mas ja tenien pràctica.
Mentrestant se coie lo dinar, com no teníem res a fer, vam anar a banyar-nos al riu. Los nois es van posar a un puesto i les noies vam anar més avall. Com he dit antes, ens banyàvem en viso i bragues, però una de la colla que ere molt tremenda, va dir: Pos jo quasi que me’n vaig a traure la braga perquè sinó després com me l’he de posar banyada…
Con que si, se la va traure però claro, a l’entrar a l’aigua pos se li transparentave tot lo “mostatxo”. Con que claro, després se tapave tota avergonyida i se les va haver que posar.”
Dels tolls per banyar-se, los coneixem per la gent més gran i per los topònims: Al Matarranya cal destacar los tolls de la Trenca, Roca Redona, Sant Sebastià i del Llidoner; i a l’Algars lo toll dels Àngels, de Llidora, de les Planes i lo més important de tots, la Roca del Saladar, a on la gent continua anant los anys que baixe aigua a l’estiu.
Com los tolls a l’estiu se queden sense aigua, l’any 1974, l’ajuntament va decidir llogar la retroexcavadora que havia comprat l’oncle Pere (Pere Suñer), i que portava Manolo Vicente, conegut com lo “Pinxo”. En lo braç extensible de la retroexcavadora va fer un gran clot rectangular, a modo de piscina, damunt del pont de Matarranya, a Davant la Vila. A este toll, enseguida se’l va conèixer en lo nom del qui l’havia fet, lo “toll del Pinxo”.
Toll del Pinxo
La proximitat al poble va fer que hi anés tothom, i encara que quan lo riu s’assecave hi havia poca aigua, a les soltes del pantà de Pena es tornave a omplir, tornant a parèixer una piscina dins del riu.
L’any 1979 arriben los ajuntaments democràtics, i per lo de Nonasp, una de les primeres iniciatives es la construcció d’unes piscines municipals. A la sessió de 14 de gener de 1981, ja s’informe del projecte de piscines, redactat per l’arquitecte Jose Pallisa Ráfales. L’any 1982 se demanen ajudes per construir-les i les obres es fan entre los anys 1983 i 1984. Segons la revista local Lo Portal, lo cost de les obres de construcció de les piscines municipals, és de 30.121.586 pessetes.
1983 Obres
Lo dia de la inauguració va ser lo 15 de juny de 1984, a les set de la tarde, quan les autoritats locals, comarcals i provincials, acompanyats de la gent del poble, es van reunir per inaugurar les piscines municipals. Lo Heraldo de Aragón, del dia 20 de juny, publicava una crònica sense firmar, però que segurament es pot atribuir a Miguel Caballú, col·laborador habitual en aquell temps. Així es contave la notícia:
“El pasado viernes, 15 de junio, Nonaspe se convirtió en protagonista al congregar, a las siete de la tarde, a las autoridades máximas de la provincia para la inauguración de las piscinas municipales.
Estuvieron presentes los gobernadores civiles de Zaragoza y Huesca, Luis Ángel Serrano y Miguel Godia; Jesús Lasobras, en representación del presidente de la Diputación Provincial, y los alcaldes de Caspe, Maella, Fabara, Fayón y Mequinenza, así como todo el concejo municipal nonaspino y representantes de entidades que han colaborado en la realización.
Se comenzaron los actos en el Ayuntamiento, cuya fachada está restaurada en el armonioso conjunto de la plaza con la iglesia al fondo. Tras visita a las dependencias municipales y entre clamor popular, las autoridades e invitados se trasladaron a las piscinas a pie, seguidos de numeroso público…
El gobernador cortó la cinta de acceso a la piscina, que fue después troceada y repartida al pueblo. Bendijo las instalaciones el cura párroco, y el alcalde, José Albiac, dijo unas palabras que traslucían su satisfacción por la presencia de autoridades y de unas quinientas personas que abarrotaban las instalaciones. Todo el mundo fue obsequiado por el Ayuntamiento con pastas y cervezas.
Posteriormente se trasladaron las autoridades al castillo, cuyas ruinas claman por una urgente consolidación y adecuación para que no solo sean históricas, sino útiles. El arquitecto José Pallisa explicó las características del castillo y los posibles usos una vez llevada a cabo la necesaria restauración.
Se concluyeron los actos con una cena magnifica en el bar Frontón, donde se pudo degustar la carne en horno de pan cocer y el auténtico vino Castillo de Nonaspe, embotellado especial para Paco Freixa, que fue el restaurador de la jornada”.
Les piscines municipals, lo primer any són arrendades a Rafael Ambrona Ráfales i Pepito Suñer Domènech, i des del principi van tindre bona acceptació per part de la gent i tal com han anat passant los anys, i en ells les generacions, lo públic s’ha anat ampliant, anant-hi des dels petits hasta los grans. Los rius, especialment a l’Algars la Roca del Saladar, que és lo toll més gran, han continuat recibint banyistes perquè, molts, es resisteixen a canviar lo riu per la piscina.
15 de juny de 1984 Inauguració de les piscines municipals de Nonasp
Foto: Lo 2 de juny de 2024, Bartolomé Bilve, acompanyat de Henri Thoureau, fan entrega de la Copa del partit de futbol Nonasp-Montsaunès (França), de 1989, a Mario Rius, dels Amics de Nonasp.
Ere lo passat diumenge 2 de juny per la tarde, quan JM “lo Gravat” i jo estàvem al Xiringuito bevent-mos una cervesa, i sé mos va arrimar Henri Thoureau. Mos va dir que anéssem a casa seua, ja que allí mos esperave Bartolomé Bilve, per donar-mos una copa del futbol de Nonasp i dixar-mos un bon grapat de fotos.
La copa va resultar ser del partit de futbol celebrat lo 24 d’agost de 1989, entre los equips del Nonasp i el Montsaunès (França), i que segons va explicar, va guanyar l’equip francès per 2 a 5 gols. Mos va dir que l’equip francès era la tercera volta que venia a Nonasp, i com les dos primeres havien perdut, segons ell, per anar de festa la nit antes i beure massa, l’any 1989 los van dir als jugadors que “primer a jugar i després la festa”, aconseguint d’aquesta manera guanyar lo partit.
Per fer una cronologia dels partits entre los dos equips, he procurat documentar-me, i he preguntat a n’alguns dels protagonistes d’aquells partits, i a més, he demanat fotos.
Tot va començar l’any 1983, en què Agustín Alfonso Serrate, i son (germà de la seua dona), Bartolomé Bilve, que en aquells moments era lo porter de l’equip francès del Montsaunès, es van posar en contacte en lo president del Club de Futbol Nonasp, que segons un text de Daniel Maza, en aquell moment ho ere Antonio Galdón, per organitzar un partit de futbol entre los dos equips. Lo partit es va celebrar lo dia de Sant Portomeu, durant les festes majors, i segons Bilve, va guanyar l’equip local.
Foto 1ª: 1983-08-24 Nonasp-Montsaunès – Foto 2ª: 1984 a França, lo Nonasp i Montsaunés
Molts dels jugadors de l’equip de Nonasp, potser va ser l’any següent, es van desplaçar a la població de Montsaunès, per tornar lo partit, jugant lo Nonasp en camiseta roja i pantaló blau, com es pot veure a la foto dixada per Bilve.
L’any 1987, va ser un bon any per lo futbol a Nonasp, ja que al mes de juny l’equip local se va proclamar campió del torneig “Copa de Primavera”. Però, a més, per lo programa de festes de 1987 sabem que lo 24 d’agost, a les 17:30h de la tarde, es va tornar a disputar un altre partit entre los dos equips. Ara lo president del C. F. Nonasp és Miguel Rams Suñer “Collet”, l’entrenador és lo doctor Mario Lossio Dávalos, massatgista Mariano Ráfales Andreu i lo capità de l’equip Javi Roc de Gràcia. Lo resultat, segons la revista Lo Portal, va ser de Nonasp 4 – Montsaunès 3.
A l’any següent, lo C. F. Nonasp, sol·licita una ajuda econòmica a l’ajuntament per desplaçar-se a França, i en sessió de 23 de juny de 1988, s’aprova: “Por el viaje a Francia del equipo de fútbol de Nonaspe, en continuación del intercambio deportivo iniciado por el equipo de la localidad francesa de Montsaunés (Toulouse), se acuerda la concesión de una ayuda económica para tal viaje del importe del coste del autocar”. Lo viatge es va fer a mig agost, i a la revista Lo Portal se diu: “Les dispensaron una magnífica acogida y todos han quedado con deseos de volver. A parte de lo bien que se lo pasaron, debemos decir que nuestro equipo perdió por tanda de penaltis. El resultado final fue de 4 a 3 goles a favor del equipo de Montsaunés”.
Foto 1ª: 1987-08-24 partit de festes Nonasp – Montasaunès – Foto 2ª: 1988 equip de Nonasp a Montsaunès (França)
L’any 1989, es disputa lo darrer partit, que continua sent concertat per part del Montsaunès per Serrate i Bilve, i per la part del Nonasp, per la junta directiva que continua presidint Miguel Rams “Collet”. Lo partit es disputa lo 24 d’agost a les cinc trenta de la tarde, lo capità continua sent Javi Roc, i lo resultat segons Bartolomé Bilve, va ser de 2 a 5 a favor de l’equip del Montsaunès.
La Copa donada per la CAI “Caja de Ahorros de la Inmaculada” va viatjar a França, i ara, després de trenta i cinc anys, ha tornat a Nonasp, per guardar-la i exposar-la al museu. Gràcies, Sebastian Bilve, per donar-nos la Copa de 1989.
Foto 1ª: 1989-08-24 equip de Nonasp – Foto 2ª: 1989-08-24 equip de Montsaunès
