L’any 1934, va ser lo quart any de la Segona República, i a Nonasp, van nàixer vint-i-vuit xiquets-es, dels que es van batejar denou i los altres nou restants, los pares van decidir no batejar-los. La meua mare, Alícia Roc Tomàs, estave dins del segon grup. Ella, segons lo registre civil, va nàixer lo 10 de desembre, a les quinze hores, a l’avinguda de la República, nº 61.
Lo 17 i 18 de juliol de 1936, un grup de generals donen un cop d’estat militar contra lo govern de la Segona República, que fracasse parcialment i desencadene la Guerra Civil. Dos anys més tard, lo 30 de març de 1938, Nonasp serà ocupat per l’exèrcit nacional. Es nomenen noves autoritats locals d’acord en la nova legalitat i s’inicie entre los republicans que han quedat al poble un procés de depuració de responsabilitats polítiques, al mateix temps que s’han d’adaptar al nou règim.
Dins d’aquest context, lo 2 de juny de 1938, un franciscà va batejar a Alícia, a son germà Benicio i sa cosina Maria. Van ser padrins tres soldats: de Maria un que li diuen Joaquin Esteve, de Benicio ho és Manuel Bernal i d’Alícia ho es Serafín Romero, que és d’Alcolea de Tajo (Pontevedra).
La Guerra Civil acabe lo 1 d’abril de 1939, en la derrota de l’exèrcit de la República i s’estableix lo règim franquista a Espanya. Als estudis de Nonasp, hi estan los mestres Enrique Muñoz, que serà detingut lo 9 de juny de 1939, i traslladat a la presó de Casp, i posteriorment a la de Saragossa, quedant sense ocupar la seua plaça; Vicente Juste; i les mestresses Natividad Moles Miravete i Pilar Pérez Hernando.
L’any 1940, en sis anys, Alícia comença a anar a la «mestra», que es com diuen les xiques, mentre que los xics diuen «estudi». L’ensenyança que s’impartís, transmet los valors del nacionalcatolicisme, en què el nou Estat i la religió catòlica van junts.
A continuació, faig la transcripció dels records d’Alícia, del temps en que va anar a la «mestra»:
«Quan era petita, i per tant per anar a la «mestra», se pot dir que totes les xiquetes portaven trenes. A mi la mare sempre me’n feie, ja que així anava més ben pentinada. A voltes me’n feie dos, altres voltes en feie quatre, dos de baixes i unes altres dos que les començave a fer ven altes, les anave baixant, i acabave ajuntant-les en les de baix, com si sol foren una sola trena. També a quant me’n feie quatre, a voltes les de dalt les creuave en les de baix. Foren com foren les trenes, al partir lo monyo per fer les trenes, al mig del cap havia de quedar la ratlla del pèl vent recta.
Durant los anys que vaig anar a la «mestra», vaig anar vestida de negre durant molt de temps. Lo 12 de novembre de 1944, quan me faltave un mes per complir los deu anys, se va morir la meua iaia Leonor Moreno Andreu. Com encara era una cria, me van posar de mig dol. Això ere que te posaven un vestit negre en una flor blanca, un vestit negre en alguna ratlla blanca, o un vestit blanc en algun motiu negre.
Lo 15 de maig de 1946, en onze anys, se va morir lo pare. Vaig portar dol quatre anys, al complir los quinze ja me’l van traure. Portava tot negre, sabates, calcetins i vestit. L’únic que no me van posar va ser lo mocador al cap.
A les escoles, los mestres estaven a la planta del carrer, i al pis de dalt, estaven les mestresses. Los dos o tres anys primers de la «mestra», vaig anar en donya Pilar, que ere molt bona mestressa i ensenyava molt. Ere de Saragossa, soltera, i vivia en una germana que també ere soltera, al Portal, al pis de dalt de ca D. Alfredo. Després ja vaig anar sempre en donya Nati, que ere de Maella, i s’havie casat en lo mestre Vicente Juste.
L’horari de la «mestra» ere al matí de 10 a 1 i per la tarde de 3 a 5. Si arribàvem a la «mestra» prompte, mos quedàvem jugant pel carrer, i quan ere l’hora i mos feien entrar, sempre hi havie algun xiquet o xiqueta que deie: «A dentro», i ràpidament se li contestave:«Mentira», a lo que es responia:«Agarra un xixó i estira, i contra més estiraràs, més tonto siràs».
Una volta a dins de la “mestra”, antes de assentar-nos, és dir, dretes, mos feien dir:
– Buenos días. ¿Como esta usted?(entonan una mica). Després mos havíem que senyar. Fet tot això mos assentàvem i començave la mestressa a donar-nos la lliçó que tocave.
A quant havíem de marxar, mos aixecàvem i dretes havíem de dir: «Paso bien”. I apretavem a córrer i baixant les escaleres cantàvem: “Paso bien, a la tarde tornarem, si volem i si podem”
Per la tarde, antes de marxar, mos posàvem dretes i aixecant la mà, cantaven lo «Cara el Sol», i també una cançó que diem«Gloria», que ere l’himne nacional en lletra.
1942 donya Natividad Moles Miravete
Als matins donàvem la llissó que tocave de memòria, i fèiem comptes i mos feien escriure fent un dictat. Tot lo temari estave a un sol llibre que se die la «Enciclopedia Escolar”, era molt doble i hi havie de tot: història d’Espanya, història Sagrada, Aritmètica, los verbos… A mig matí eixíem al recreo i jugavem pel carrer Maella. Cada temporada es jugave a jocs diferents: Saltar a la corda, jocs de corro, a la pilota, los ossets, patacons i molts més.
Per la tarde mos feien llegir algun text del llibre«Lecturas»i a més fèiem«Labors». A les tendes de roba venien unes teles en dibuixos de fruits i flors, que eren per les xiquetes que anaven a la mestra i havien d’aprendre a brodar. La mestressa, mos ensenyave a cosir a mà i a brodar en lo bastidor.
Tant una mestressa com l’altra, nos mos van pegar mai, per castigar-nos mos feien posar un bon rato dretes i sense moure-mos, al costat de la seua taula.
A l’hivern, s’encenia l’estufa, i mos feien portar una rameta cada dia. Les noies més grans eren les que se’n cuidaven de traure la cendra i encendre-la. L’estufa estave prop de la mestressa, però sí feie molt fred, mos feie anar a calentar-nos.
Quan tenia uns set o vuit anys, per acabar el curs, vam fer com una representació teatral, a un escenari que hi havia al saló del pis de dalt del Centro. Cada grup lo van vestir d’acord en la cançó que havia de cantar. Jo, que estava en lo grup de les més petites, mos van vestir de «mariposes», i fent un corro al mateix temps que anaven girant, vam cantar la cançó que mos havie ensenyat la nostra mestressa. Los nois petits, entre els que hi estava mon germà Benicio, anaven de «baturros»; los nois grans anaven de pescadors; i les noies més grans anaven vestides per cantar «las segadoras.
També recordo, que un any, l’ajuntament va plantar xiprers a la Costa i pel camí de la Mardedeu, i es va aprofitar per què los xiquets d’estudi, celebréssem la festa de l’arbre. Naltros no hem vam plantar cap, però los mestres mos van assignar un xiprer per cada u, dient-nos que era lo nostre, i que l’havíem de cuidar i regar. Després, a la plaça de la Mardedeu, mos van donar berena: un panet, dos tomes de xocolate i una taronja. Per acabar, vam cantar una cançó al·lusiva a la festa de l’arbre.
Donya Nati no ensenyave tant com donya Pilar i sobretot després de tindre el fill. Molts dies no venie i si venie de matí eren les onze. I naltros anàvem jugant a conillets, amagant-nos al quarto de la llenya o dins de l’armari. I com lo trebol era de ges, aixecàvem bona polseguera, encara que potser, ere perquè no s’agranave.
Recordo que Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” moltes voltes se posaven dins de l’armari i feien de Gramola (en aquells anys al Sindicat se ballave en música de la Gramola). I dins de l’armari anaven cantant cançons que després estaven de moda. I de tant en tant obrien una mica la porta i mos dient:Us agrada?
I mentre això passave sempre hi havie alguna xiqueta que aguaitave al cap de les escaleres per mirar si venie la mestressa o potser D. Vicente que, de tant en tant, passave a donar volta lo dia que no estave la seua dona, donya Nati.
Però un dia no mos vam adonar que D. Nati ja estave a dalt i quan la vam veure, totes corrent, mos vam assentar, cada una a la seua taula. I Carmen “la Patxera” i Maria “la Carolina” continuaven fent la Gramola dins l’armari, hasta que donya Nati va obrir la porta i se va acabar la diversió.»
Lo dia 30 de març de 1938, és quan l’exèrcit nacional ocupe Nonasp, i per tornar a celebrar actes religiosos, s’ha de buscar un local. Per lo que se decideix, que el que havie set el Centro Republicà, sigui a on es celebron los actes religiosos.
A l’estiu de 1941, arriba a Nonasp mosén Alejandro Burillo, que s’ocupara de l’ensenyament dels xiquets més petits de 1941 a 1949, ja que lo titular D. Enrique Muñoz es trobe desterrat. A més, impulsarà la reconstrucció de l’església, perquè segons diu al «Libro de Culto de la Iglesia Parroquial de Nonaspe», poc antes de entrar los soldats de Franco:«Se colocan dos cajas dinamita en cada una de las claves de los arcos por las hordas rojas, y se derrumba la bóveda en sus tramos primero y arco Toral…”
L’any 1943 es nomena una comissió per fer la reconstrucció de l’església. Com diu mossèn Alejandro: «Se sentía verdadera necesidad de tener la Iglesia, el pueblo compartía también esta imperiosa necesidad debido al gran inconveniente y antipatía que los buenos fieles albergaban en su interior, al Salón Republicano-Comunista, adaptado a Capilla, al que no acudían algunos para cumplir con sus deberes religiosos odiando al citado Centro a pesar de haber sido bendecido y vivir en el, el Divino Prisionero”.
Una volta acabades les obres, los dies 5 i 6 d’octubre de 1946, s’inaugure la reforma. Estos anys en què es fan les celebracions religioses al Centro, coincideixen en los que Alicia va a la «mestra», i tornant als seus records, me diu:
«Durant la Quaresma que són set setmanes, dos tardes per setmana mos portaven a l’església del Centro i resàvem lo Rosari, mentre lo mossèn i naltros, anàvem voltant les estacions del Viacrucis.
Lo maig ere lo mes de “las Flores”, lo mes de “Maria”, i tots los dies per la tarde, cap allà les quatre, la mestressa, mos portave en fila de dos a l’església del Centro, a on resàvem lo rosari i després ja marxàvem cap a casa.
Lo mes de juny era lo mes del “Sagrado Corazón” i també anàvem moltes tardes a l’església del Centro i resàvem lo Rosari.
Los altres mesos ho venia lo mossèn a estudi, o mos feien anar a l’església del Centro a dependre la doctrina.
Durant los anys que vaig anar a la mestra, los domenges al matí, anava a missa i per la tarde al rosari i al catecisme. Una volta eixies de la mestra ja no t’obligaven, però mira, com sempre ho havies fet, pos ja te mudaves, hi anaves, i tot lo dia festa.»
Benicio, lo germà d’Alícia, en 12 anys va deixar d’anar a estudi, per fer de «pinxe» d’un encarregat d’obres, que treballave a la reforma del pont de la Montfalla. Alícia ho va fer en 13 anys, per aidar a l’economia familiar, portant aigua en un ruquet a les cases que li demanaven.
Uns anys més tard, quan Alicia tindria 16 o 17 anys, per un any tornaria a estudi, ja que la mestressa Maria Facunda, feia repàs gratuït per les noies durant una hora, a l’hivern, i una volta ja s’havia fet de nit. Lo que més recorda és que feien dictats de coses pràctiques, com menjars, cuidar les mans i altres
La primera notícia que he trobat de l’escola de xiquetes a Nonasp, és al Diccionario Geográfico Estadístico Histórico 1845-1850 MADOZ, a on diu que a Nonasp hi ha una: “escuela de niños dotada con 1.600 reales, otra de niñas con 800 de dotación, ambas poco concurridas”.
Va ser la Ley de Instrucción Pública, de 9 desetembre de 1857, coneguda per la llei Moyano, la que per primera volta recollie lo dret de les xiquetes a l’educació, i establie l’obligatorietat de l’ensenyança primària per a xiquets i xiquetes. Les matèries per les xiquetes eren religió i moral, lectura, escriptura, aritmètica, gramàtica, i feines de cosir o brodar.
1850-1856 ANA MARIA SERRANO VALLES Es la primera mestra de xiquetes a Nonasp. Així ho afirma Gabriel Albiac Sebastián a la revista “Lo Portal” nº 130, a l’article “Maestros o Profesores de Nonaspe”. Ana María Serrano Vallés, és natural de la Cañada de Veric, i possiblement és exercint de mestra a Nonasp quan es pose a festejar en Tomás Franc Vallespí, en lo qui es case a l’església de Nonasp, lo 29 de desembre de 1852. Ana Maria és mort lo 19 de març de 1868, i deixe sis fills: Salustiano de dotze anys, Balbina d’onze, Teodoro de sis, Miguel de quatre, María Concepción de dos anys i Càndida de quatre dies.
Possiblement durant l’any 1856 deixe d’exercir de mestra, ja que al BOP de Saragossa, de 17 de gener de 1857, s’anuncie la vacant en una dotació de 1.500 rals de velló; lo 24 de desembre de 1857, se torna anunciar la plaça, ara en una dotació de 2.200 rals de velló; lo 31 de juliol de 1858, s’anuncia la vacant en una dotació de 2.310 rals de velló; l’any 1860 s’anuncia la vacant al gener i octubre; després al gener de 1861; octubre de 1862; i juliol de 1863.
1864-1867 EUSEBIA GASPAR ROY És natural de Arándiga i possiblement arribe a Nonasp l’any 1864. Per los llibres de l’església sabem que es case a Nonasp lo 31 de gener de 1865, en Manuel Villuendas, de Calatorao, d’ofici sastre. Lo 4 de gener de 1866, se bateje a Genoveva, primera filla del matrimoni. Lo 12 de juny de 1867, se bateje a Juana, segona filla.
1870-1874 JOAQUINA VICENTE GARGALLO Casada en Pablo Gros, d’ofici confiter, los dos naturals de Gelsa. A Nonasp, lo 24 de juny de 1870, naix i es bateje a Jesús María, quint fill del matrimoni; i lo 7 de febrer de 1874, los sisè fill, al que li posen de nom Cándido. Lo BOP de Saragossa, de 15 de desembre de 1874, anuncie la vacant de l’escola de xiquetes.
1875 VICTORIA ANDRES Lo Diario de Avisos, de 18 de març de 1875, diu que Victoria Andrés, a set nomenada mestressa per l’escola de xiquetes de Nonasp. No he trobat cap altra referencia d’esta mestressa, però possiblement marxa de Nonasp entre finals de 1878 o principis de 1879, ja que lo BOP de Saragossa, de 28 de maig de 1879, anuncia la vacant a l’escola de xiquetes, en una retribució anual de 577,50 pessetes. Lo BOP torna a anunciar la vacant al setembre i al desembre del mateix any.
1880-1884 BENIGNA SALVADOR Arribe possiblement l’any 1880. La primera notícia documentada és del BOP de Saragossa, de 05 d’abril de 1882, a on diu que se concedeix un més de llicència a dona Benigna Salvador, mestressa de xiquetes de Nonasp. Lo BOP de Saragossa, de 20 de febrer de 1883, publica la vacant de la plaça de mestra i a l’agost es torne a publicar. Encara que ja no està a Nonasp, lo 17 de novembre de 1884, fa de padrina a Maria Asunción Buisán Millán.
1884-1894 GENARA FERRER VILLANOVA La revista El Magisterio Español, de 25 d’abril de 1884, publica lo nomenament de Genara Ferrer, natural d’Escatró, com a mestra de xiquetes de Nonasp. Al maig de 1893 la premsa regional es fa ressò de què no ocupe la plaça de mestra de Nonasp i es desconeix a on pot estar, per lo que l’alcalde demana la jubilació de la mestra; al juliol es publica la desestimació de la permuta de les mestres d’Escatró i Nonasp. Lo BOP de Saragossa d’11 de juliol de 1894, diu que Genara Ferrer continua sent la mestra de Nonasp.
1897-1901 PURIFICACION CALVET RAIS És natural de Casp. La Gaceta de Instrucción Pública, de 7 d’octubre de 1897, diu que Maria Purificación Calvet Rais, té lo títol Superior, en un sou de 825 pessetes, i és la mestra de xiquetes de Nonasp. Lo Diario de Huesca, de 12 de gener de 1901, diu que està vacant l’escola de xiquetes de Nonasp perquè a la mestra Purificación Calvet, l’han traslladat a Tarazona de la Mancha (Albacete). Al mes d’agost de 1901, encara continua vacant la plaça de mestra.
1902-1908 AGUSTINA SALAFRANCA BARLUENDA És natural de Villanueva de Gállego. Lo diari Heraldo de Aragón, de 30 d’abril de 1902, porta la notícia de l’adjudicació a Agustina Salafranca, de la plaça de mestra de Nonasp, dotada en un sou de 825 pessetes. Lo 16 de març de 1905, se casa en lo nonaspí Agustín Altés Pallás, i dels fills que tenen, naixen a Nonasp, Juan Antonio (1905-1905), i Juan Antonio Valerio (1907). L’any 1908 Agustina i Agustín Altés, se traslladen a Sos del Rey Católico, a on Agustín es fa càrrec del Jutjat de primera instància.
1910-1915 ELISA FELISA ABAD SALCEDO Durant l’any 1909, es nomenen diferents mestresses interines, però la plaça en propietat ja sirà ocupada a l’any següent. La revista El Magisterio Español, de 17 de març de 1910, informa de la presa de possessió de Elisa Abad, com mestra de xiquetes de Nonasp. Al diari La Correspondencia de España, de 10 d’abril de 1913, es fa ressò de la campanya iniciada per El Magisterio Español, donant suport a la protecció de l’ensenyança religiosa a les escoles públiques, i entre los mestresses que firmen a favor i està Elisa Abad. La revista La Escuela Moderna, de 3 de febrer de 1915, informa del trasllat d’Elisa Abad a Fraga, quedant vacant l’escola Nonasp. Lo BOP de Saragossa, de 20 de setembre de 1915, s’anuncia la vacant de Nonasp.
1916-1918 BENIGNA EMILIA CANO VICENTE La revista La Escuela Moderna, de 15 de desembre de 1915, informa de l’adjudicació a Benigna Cano, la plaça de mestra de Nonasp. La revista El Magisterio Español, de 28 de setembre de 1918, informa de la permuta de Benigna Cano, de Nonasp, i Dominica Grácia, de Morés.
1918-1922 DOMINICA GRACIA SANZ La revista El Magisterio Español, de 28 de setembre de 1918, informa de la permuta de Benigna Cano, de Nonasp, i Dominica Grácia, de Morés. Lo diari El Imparcial, de 31 d’octubre de 1922, informa de la jubilació de Dominica Gracia Sanz, mestra de Nonasp.
1923-1926 MARIA TERESA SERRANO TAGÜEÑA La revista La Escuela Moderna, d’un de setembre de 1923, informa que Maria Teresa Serrano a set destinada a l’escola de xiquetes de Nonasp. La revista El Magisterio Español, de 13 de desembre de 1926, diu que Maria Teresa Serrano encara és la mestra de Nonasp.
1923-1926 María Teresa Serrano Tagüeña
1927-1934 RESURRECCION MARTINEZ SANCHEZ Natural de Casalarreina (La Rioja).La Gaceta de Madrid, de 18 de març de 1927, publica lo trasllat de Resurrección Martínez Sánchez, de San Clemente (Cuenca), a l’escola de xiquetes de Nonasp. La Gaceta de Madrid, de 2 de novembre de 1934, publica lo trasllat de “doña Resu”, nom en què era coneguda popularment, a l’escola d’Hernani (Guipúscoa).
1927-1934 Resurrección Martínez Sánchez
1934-1951 NATIVIDAD MOLES MIRAVETE Natural de Maella.Lo diari La Voz de Aragón, de 13 de novembre de 1934, publica l’elecció de places de mestres i mestresses pels llicenciats del 33, i a Natividad Moles Miravete li toca l’escola núm. 2 de Nonasp, de recent creació, i que lo primer any s’instal·la provisionalment al saló de ball del Sindicat Agrícola. Se casa en lo mestre Vicente Juste, que arriba a Nonasp l’any 1936. L’any 1951, son traslladats los dos a les escoles de Maella.
1934-1951 Natividad Moles Miravete
1952-1957 JOSEFINA ANDRES PINA La revista Escuela Española, suplement de 1952, publica que la mestra Josefina Andrés Pina, es trasllada d’Alloza (Terol), a l’escola unitària núm. 2 de Nonasp. La mateixa revista l’any 1957 es diu que Josefina Andrés, encara és la mestra de Nonasp. Era natural de Saragossa, i durant l’estada a Nonasp, va estar a dispesa a la casa de Emilio Ráfales “Sinyoreta” i Josepa Miró, a l’avinguda Millán.
1952-1957 Josefina Andrés Pina
1934-1946 PILAR PEREZ HERNANDO Lo diari La Voz de Aragón, de 13 de novembre de 1934, publica l’elecció de places de mestres i mestresses pels llicenciats del 33. A Pilar Pérez Hernando li toca l’escola núm. 1 de Nonasp, en la que substitueix a “doña Resu”.
1942 Pilar Pérez Hernando
1946-1948 ENRIQUETA USON OSETE La revista Escuela Española, de 8 d’agost de 1946, publica que Enriqueta Usón Osete, es trasllada de Aguarón (Saragossa), a l’escola unitària núm. 1 de Nonasp. La mateixa revista, de 4 d’agost de 1948, diu que es trasllada de Nonasp a l’escola unitària núm. 1 de Mallen (Saragossa).
1948-1949 MARIA VICENTE GUILLEN És mestra interina lo curs escolar 1948-49.
1949-1964 MARIA FACUNDA CUBELES ZAPORTA Testimonis orals me diuen:Era natural de Casp, i durant la seua estada a Nonasp, de primer va estar a dispesa a ca la tia Carmen de Blaset, al carrer Major, i després a ca la tia Remedios, també al carrer Major. Venia lo dilluns al matí en lo tren a Nonasp, i lo divendres marxava a Casp. Va deixar la plaça de Nonasp, quan la van traslladar a Casp, a on tenia los pares i família.
A finals del segle XIX, a Nonasp, un dels problemes més importants per l’ensenyament, ere lo local a on estaven les escoles. En les desamortitzacions del segle XIX, lo Castell que durant segles hi havie set de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, passe a mans de l’ajuntament, i també a albergar les escoles locals.
Això canvie a finals del segle XIX, en què l’alcalde D. Joaquín Albiac Roc 1891-1895, decideix canviar-les i passen a ocupar un local a la plaça del Portal. La discissió no està exempta de polèmica, ja que lo nou local està ruïnós, i les escoles s’han de tornar a traslladar al Castell provisionalment, mentre duren les obres de remodelació.
Un altre problema, que ere comú a tots los pobles, ere la baixa escolarització, però que tal com avançe el segle XX, va augmentant, i per tant s’han de construir unes escoles noves al carrer Maella, entre los anys 1917-1919.
A la sessió de l’ajuntament de 07 de setembre de 1924, s’aprove lo Cens escolar, i es diu que 144 xiquets i xiquetes saben llegir i escriure i 314 no en saben, sumant un total de 458; l’any 1928, en sessió de 22 de juliol, es diu que d’un Cens escolar de 172 nois, l’assistència mitjana ere de 65; i l’any 1933, d’un Cens escolar de 187 nois, hi ha matriculats 113 i l’assistència mitjana és de 73.
Les escoles de 1917, són insuficients per albergar a tota la població escolar, i l’any 1935, l’ajuntament les reforme per passar d’un mestre i una mestressa, a dos mestres i dos mestresses.
Estos mestres de xiquets, a més d’ocupar-se de l’ensenyança, s’impliquen en la vida local, influint en los nonaspins per mig de la seua participació en deports, reivindicacions d’obres públiques, participació en la política local, etc.
1897-1910 ENRIQUE SORIA HERNAN Al Boletín Oficial de la Provincia de Saragossa, del 12 d’octubre 1897, s’anuncie la permuta del mestre de Nonasp, D. Bernardo Ezquer i el de Villarroya de la Sierra, D. Enrique Soria.
Lo mestre D. Enrique Soria, és natural de Teruel, i està casat en Lamberta Latorre Pascual, natural de Maluenda. Durant la seua estada a Nonasp, naixen los fills: Herminia (1899), Herminia (1901), Higinia (1902) i Fuensanta (1904). Totes quatre es moren pocs mesos després de nàixer.
Durant los anys que ocupe la plaça de mestre a Nonasp, també s’implica en la formació del comitè local de Unión Republicana. Segons la Wikipedia, este partit se va fundar l’any 1903 per Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux, i es va dissoldre l’any 1910.
Lo mestre D. Enrique Soria, col·labore en lo diari republicà de Saragossa “El Progreso”, publicant durant los anys 1904 i 1905 articles defensant l’ideari republicà. A les cròniques parla del primer acte de la Unión Republicana, que va ser una festa l’11 de febrer de 1904, per commemorar l’aniversari de la proclamació de la Repùblica de 1873; pocs dies després la constitució del primer comitè local de Unión Republicana; al març de 1904 D. Enrique Soria, assisteix a un míting a Maella, i parla en nom dels republicans de Nonasp; al maig de 1904, lo mestre D. Enrique Soria i Joaquín Gimeno, assisteixen a la “Asamblea Provincial de Unión Republicana”, que es celebre a Saragossa; i al febrer de 1905, publica una altra crònica de la festa de l’11 de febrer, de la que diu:
“Grandiosa ha sido la fiesta que los republicanos de esta villa han organizado para conmemorar la fecha del 11 de febrero (…) para asistir a la modesta cena preparada, sentáronse a la mesa 50 comensales (…) la banda de música que dirige D. Romualdo Albiac, nos hizo oír las más escogidas piezas de su repertorio, cosechando infinidad de aplausos, pero el entusiasmo se desbordó (…) al escucharse las valientes notas de La Marsellesa…”
1910-1914 ROMAN GARCIA GARATE La revista El Magisterio Español, de 3 de setembre de 1910, anuncie lo nomenament del mestre D. Román García Garate per l’escola de Nonasp. Està casat en Luisa Alegre Colera, i los dos són naturals de Albalate del Arzobispo. Durant l’estada a Nonasp, naixen los fills José María (1911) i Antonio Luis (1913).
Lo 20 de febrer de 1913, el Diario de Avisos publica una interessant crònica: “La fiesta de árbol (…) el vecindario acudió en masa a la explanada de la ermita, lugar elegido para la plantación; que los Sres. Castañer y García, alcalde i maestro respectivamente pronunciaron elocuentes discursos (…) Después de plantados cerca de 200 árboles, se obsequió a cada niño con espléndida merienda por cuenta del Ayuntamiento y con una pastilla de chocolate, lapiceros y hermosas postales, regalo del fabricante zaragozano Sr. Orús…”
Al diari La Correspondencia de España, de 10 d’abril de 1913, es fa ressò de la campanya iniciada per El Magisterio Español, donant suport a la protecció de l’ensenyança religiosa a les escoles públiques, i entre los metres que firmen a favor i està D. Román García Garate.
1914-1917 ANTONIO GALVEZ La revista El Magisterio Español, de 19 de desembre de 1914, anuncie la permuta entre los mestres de Nonasp i Urrea de Gaén, D. Román García i D. Antonio Gálvez respectivament.
Durant la seua estança a Nonasp, compagine el treball de docent, en lo de corresponsal al Diario de Avisos i Heraldo de Aragón. A les cròniques parle de la festa de l’arbre; de les obres al pont de Matarranya; de les festes de Sant Portomeu; de la mort de Joaquín Franc, del que diu que és un heroi de la campanya d’Àfrica de 1860; de les campanyes d’oliva, cereals i vi; etc.
Una de les cròniques més interessants de D. Antonio Gálvez, se publica al Diario de Avisos, de 28 d’agost de 1915, a on, a més de parlar de les festes, parla de Dionisio Millán, lo seu fill, i d’algunes donacions fetes per la Mardedeu:
“De un hecho extraordinario que ha llamado la atención de propios y extraños, he de dar cuenta en esta crónica. Se trata de la inauguración del púlpito de la ermita. Es una verdadera obra de arte, digna de una catedral, que por sí sola constituye una gloria de la industria nacional: ha sido construido en los talleres mecánicos de los Sres. Cucurulla Hermanos, de Barcelona. Esa obra constituye una pequeña muestra de la piedad y esplendidez de un hijo de este pueblo, de D. Dionisio Millán, almacenista de carbones minerales de Barcelona. No es el púlpito el único obsequio que ha hecho a la ermita, pues a él se debe la magnífica corona de la Virgen y parte de la pavimentación del piso. También los pobres de Nonaspe conocen su caridad ardiente.
Su hijo D. Enrique, concejal y teniente alcalde de Barcelona, ha sido nuestro huésped estos días, motivando su viaje el visitar a su deudos y amigos y, sobre todo, a la Virgen de Dos Aguas, a la que profesa singular devoción.”
La revista El Magisterio Español, en l’edició de 24 de juliol de 1917, anuncie lo trasllat de D. Antonio Gálvez, a les escoles d’Andorra.
1918-1921 FRANCISCO CATALAN INSA Després de marxar D. Antonio Gálvez, lo Bolletí Oficial de la Província de Saragossa, de 22 de setembre de 1917, porte lo nomenament de mestre interí per les escoles de Nonasp de D. Martín P. Gómez. Però com la plaça s’ha d’ocupar en propietat, la revista El Magisterio Español publica la vacant lo 19 de novembre de 1917 i lo 17 de gener de 1918. És lo diari La Crónica, del dia 10 de maig de 1918, qui publica la notícia del nomenament D. Francisco Catalán Insa, com a mestre per Nonasp.
1921-1926 ENRIQUE CASAUS BERNAD La revista El Magisterio Español, de 06 de gener de 1921, publica la permuta entre D. Francisco Catalan, mestre de Nonasp, i D. Enrique Casaus, mestre de Chiprana.
D. Enrique Casaus, a més exercir de mestre, s’involucre en la política local, i dins del període conegut com la dictadura de Primo de Rivera, és elegit regidor municipal a la sessió de 8 d’abril de 1924, i a la sessió de 1 d’agost de 1924, després de la dimissió de vuit dels onze components de la corporació, és elegit alcalde de Nonasp.
Per lo nou alcalde, les coses no devien anar massa bé, ja que lo 21 de setembre de 1925, presenta la dimissió al·legant: “siéndole de todo punto imposible el atender al cargo debido al excesivo trabajo que pesa sobre él y por otras causas que se reserva”. Posada la proposta a votació secreta no és acceptada, per lo que D. Enrique Casaus continue en el càrrec, encara que no serà per massa temps, ja que a la sessió de 17 de març de 1926 és substituït per D. Miguel Vilella Roc.
Als mesos d’octubre i novembre de 1926 firma dos cròniques per lo diari La Voz de Aragón, en què parla de la festa de Sant Miquel al Sindicat i de notícies relacionades en l’agricultura. L’exalcalde i mestre de xiquets, D. Enrique Casaus, demane que sigo traslladat i a finals d’any abandone Nonasp.
1926 D. Enrique Casaus Bernad
1927-1949 ENRIQUE MUÑOZ GOMEZ Després de la marxa de D. Enrique Casaus, l’ajuntament en sessió de 2 de gener de 1927, nomene mestre interí D. José Besti Gómez, i en sessió de 15 de maig de 1927, lo cessa, i pren possessió lo mestre D. Enrique Muñoz Gómez.
D. Enrique Muñoz, és natural de Saragossa, i està casat en Maria Pelegrí Garriga. A Nonasp arriben en los fills Miguel Ángel i Enrique; al nostre poble naix Carmen (1928); Natividad es mor en cinc anys (1926-1931); Pablo es mor al poc de nàixer (1936); i Ana Maria (1937).
D. Enrique és potser un dels mestres que més s’involucren en la vida local. Una de les facetes és la de corresponsal. A la revista Caspe, de l’any 1928, firma dos cròniques en què parla de conferències culturals a Nonasp. Però, al diari a on fa de corresponsal de manera continuada entre 1927 a 1935, és La Voz de Aragón. Cal destacar les cròniques del Pantà de Pena; homenatge al tinent Albiac; diferents excursions en los xiquets d’estudi; la defensa de la construcció de la carretera de Batea; i les cròniques dels partits de futbol de l’equip local, del que fa d’entrenador.
Després d’iniciada la Guerra Civil, actue de secretari del Jutjat de Nonasp, del setembre de 1936 a finals de gener de 1937. A més, és secretari habilitat de la Federación Española Trabajadores de la Enseñanza, en seu a Casp, almenys, al mes de desembre de 1937.
Lo dia 30 de març de 1938, l’exèrcit nacional ocupa Nonasp. D. Enrique continua exercint de mestre, ja que segons diu Iván Heredia, a l’article “Apuntes sobre la Prisión del Partido de Caspe”, publicat a Cuadernos Caspolinos, és detingut a Nonasp i traslladat a la presó de Casp lo 9 de juny de 1939, a on encara hi està a 30 de novembre de 1939, en què és traslladat a Saragossa.
Durant la dècada dels anys 40, D. Enrique continua tenint en propietat la plaça de Nonasp, però no la pot ocupar per trobar-se desterrat. De suplir-lo, s’encarrega mossèn Alejandro Burillo, qui havia arribat a Nonasp a l’estiu de 1941, i fa les funcions de mestre dels xiquets més petits.
A la sessió de l’ajuntament de 21 de febrer de 1948, se diu:“Se dio cuenta de una carta que el Maestro D. Enrique Muñoz dirige a esta Alcaldía, en súplica de que sea resuelto su expediente de depuración y repuesto en el cargo de Maestro de la escuela de este pueblo (…) por unanimidad acuerdan que sin tocar para nada su conducta política puesto que existen competentes Tribunales para juzgarla, hacer llegar al Excmo. Sr. Ministro de Educación Nacional por conducto regular una instancia, solicitando la resolución del referido expediente y a su fallo, sea repuesto en la escuela nº 1 que venía regentando con excelente competencia y celo”.
D. Enrique lo van tornar a habilitar per exercir de mestre, encara que a Nonasp, ja no va tornar.
L’any 1949, va ser destinat per exercir de mestre a l’escola Unitaria nº 3 de Boltaña (Huesca) i a Nonasp, va poder vindre un nou mestre.
1932-33 D. Enrique Muñoz Gómez
1934-1936 LEOPOLDO RUIZ VERA El 19 d’agost de 1934, es reuneix l’Ajuntament, per tractar dels locals per instal·lar dos noves escoles, assistint a la sessió D. José Mora Ràfales, com a president del Centro Republicà i D. Joaquín Barberán Borraz, com a president del Sindicat Agrícola, que es comprometen a cedir los seus locals.
És a mitjan de novembre de 1934 quan arriben a Nonasp D. Leopoldo Ruiz Vera, que es farà càrrec de l’Escola de xiquets instal·lada a saló de ball del Centre Republicà, i Dª Natividad Moles Miravete, que s’ocuparà de l’escola de xiquetes, instal·lada al Sindicat Agrícola. A finals de 1935, l’edifici de les escoles ja es trobe reformat, i passa a albergar les quatre escoles unitàries.
D. Leopoldo a més de mestre, va ser un dels jugadors més destacats de l’equip de futbol local. Va morir lo 27 de setembre de 1936, en 24 anys, a conseqüència d’una Septicèmia Estreptocòccia. Se die que se li va infectar un gra que tenie a la cara a l’afaitar-se.
1938-1950 VICENTE JUSTE CAMBRA Natural de Biescas, a finals de 1936, ja he pogut documentar que es trobe a Nonasp. Se case en la mestressa Dª Natividad Moles. D. Vicente formarà part de la Junta per la reconstrucció de l’església, que se constitueix en sessió de l’ajuntament, de 8 d’octubre de 1939. D. Vicente i Dª Nati, estaran a les escoles de Nonasp hasta l’any 1951, en què los dos són traslladats a les escoles de Maella.
Foto: Escuela de pueblo en 1848 (1896) de Albert Anker
Les primeres notícies que tenim de l’ensenyament a Nonasp i els seus metres són de la segona mitat del segle XVIII. Per les xiques la formació en valors es continue fent per mig de la família i de l’Església. Les primeres mestresses de xiquetes que he pogut documentar ja són de la segona mitat del XIX.
La Casa de la Vila (ajuntament), ere la que s’encarregave de contractar aquells primers mestres de minyons (paraula desapareguda i que equival a noi, xic, xiquet…) i contribuir al manteniment de l’ensenyança i proporcionar locals públics. Si fem cas al topònim de carrer dels Minyons, potser mos indica a on va estar la primera escola a Nonasp, que també podrie ser la casa a on vivie el mestre, ja que encara que pogués ser una casa petita, hem de tenir en compte que l’assistència escolar serie molt baixa.
Les fons per fer este treball són los Quinque libris de l’església, que comprenen los llibres de batejos, bodes, morts, confirmacions i compliment pasqual. A partir de meitat del segle XIX, se sumen los llibres de jutjat municipal i la premsa regional.
1761 PEDRO SIERRA Lo 04 de novembre de 1761, es casen Joseph Llop i Theresa Andrés, i és testimoni de la boda Pedro Sierra, “maestro de niños”.
1768 ANTONIO BERNAUL Lo 27 de setembre de 1768, a l’església parroquial de Nonasp, s’enterre en missa de cos present a Antonio Bernaul, “maestro de primeras letras”, que s’havie mort lo dia anterior i estave casat en Bernarda Gisbert.
1774 MANUEL PAÑOS Lo 06 de juliol de 1774, a l’església parroquial de Nonasp, s’enterre a Manuel Paños, “maestro de niños”, de 70 anys, que s’havie mort lo dia anterior i estave casat en Rita Usón.
Carrer Minyons – Estudi de xiquets al segle XVIII
1777-1780 ANTONIO BERNE És mestre de xiquets o de primeres lletres. Lo 23 de juny de 1777 és testimoni de la boda de Josef Alfonso i Theresa Andreu. També fa de padrí en quatre batejos, lo darrer és lo 10 d’octubre de 1780, en què bategen a Francisca Llop Taberner.
1784-1790 MIGUEL ROCA SILVESTRE Es mestre de xiquets o de primeres lletres, està casat en Antonia Torres i los dos són naturals de Mequinensa. Lo 31 de gener de 1784, és testimoni de la boda de Josef Borruey i Joaquina Comas. Lo 14 d’abril de 1785, a l’església parroquial de Nonasp, se bateje al seu fill Pablo Roca Torres. L’any 1790 encara està de mestre a Nonasp, segons diu Gabriel Albiac Sebastián, a lo Portal 130, en què publica una relació dels mestres a Nonasp.
1798 JOAQUIN SORIANO Lo 11 de novembre de 1798, a l’església parroquial de Nonasp, se celebre l’enterro de Joaquín Soriano, mestre de xiquets a Nonasp, casat en Gertrudis Herreros, los dos naturals de Mas de les Mates.
1801-1821 FRANCISCO MORA SAMANIEGO És mestre de primeres lletres, natural de Tortosa i casat en Antonia Monclús, de Casp. Segons Gabriel Albiac és mestre a Nonasp de 1801 a 1807 i 1811. Jo he pogut documentar que ere mestre al bateig del seu fill Josef (1805), Basilia (1809), León (1811), i al bateig de Juan Francisco l’any 1814 no consta l’ofici. També fa de secretari de l’ajuntament, així consta a una boda celebrada l’any 1820 en què fa de testimoni, i a la seua partida de mort lo 03 de gener de 1821.
1821 AGUSTIN MORA MONCLUS Fill de Francisco Mora i Antonia Monclús. És natural de Casp, i es casa a Nonasp lo 27 d’abril de 1816 en Maria Theresa Llop Aguiló, de Batea. Quan es case resideix a Maella, i possiblement es trasllade a viure a Nonasp quan sé mort lo seu pare, al que substitueix en los càrrecs de mestre de xiquets i secretari de l’ajuntament. En lo pas dels anys deixe lo càrrec de mestre, i exerceix sols de secretari, fent-ho hasta que es mor lo 23 d’octubre de 1865.
1832 MANUEL CASTILLO Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1833 PABLO BALLARIN Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1840 FRANCISCO PONZ Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1843-1864 RAMON OMELLA SEGURA Natural de Torredarques, és a Nonasp almenys des de 1843. Se casa en la nonaspina Mariana Ràfales Borraz, lo 09 de juny de 1849, exercint de mestre hasta que es mor lo 23 de març de 1864.
A la “Revista de Instrucción Pública, Literatura y Ciencias” de 21 de juny de 1860, parla de D. Ramón Omella: “Zaragoza. -Nonaspe- Según nos dicen de este pueblo está el infeliz profesor sin cobrar un solo maravedí de sueldo desde septiembre del año pasado. Le suplicamos que no moleste a nadie con sus reclamaciones, y busque el maná como pueda ¡Oh centralización!”
1865-1866 FRANCISCO ANTONIO ESTRADA Lo 16 de febrer de 1865, es mor María Concepción Pasquala Barceló, natural de Maella i veïna de Nonasp, casada en D. Francisco Antonio Estrada, mestre de xiquets a Nonasp. A principis de 1866, lo mossèn D. Domingo Casanova, demanda al mestre per què li deu 80 reals de velló, de l’enterro de la seua dona.
1870-1874 PEDRO GUARCH LACUEVA Lo 15 de gener de 1870, naix Amado Guarch Moreno, fill de D. Pedro Guarch, de Jaulin, mestre de xiquets, i Lucia Moreno, de Maella. L’any 1872, es bateje un altre fill del matrimoni, al que li posen per nom Pedro.
A la revista El Magisterio Español, de 10 de febrer de 1871, D. Pedro Guarch forme part d’una relació de mestres que reclamen lo pagament dels salaris atraçats.
Del període de temps en què està lo mestre a Nonasp, cal destacar que a la “Gaceta de Madrid” del 22 d’agost de 1872, es publica lo següent acord: “Dirección General de Instrucción Pública. Esta Dirección General ha acordado destinar la colección de libros núm. 264 que ha de servir de base a una biblioteca popular a la Escuela de Instrucción primaria que dirige en Nonaspe, D. Pedro Guarch…”
A la revista El Magisterio Español, de 25 de desembre de 1873, D. Pedro Guarch, publica un llarg article titulat “Método de vida que debe seguir el Maestro”, a on després de fer algunes reflexions acaba dient: “El Maestro no debe olvidar que su bella y noble misión es enseñar a los niños a que sean virtuosos; que practiquen siempre la máxima de lo que no quieras para ti no lo desees para los demás; y que se acostumbren a vivir satisfechos en medio de la pobreza y de cualquier contrariedad; tampoco olvidará que después del Párroco es él para los pobres el representante de la Misericordia divina, y que para el desempeño de su profesión en esta España con honra, se necesita poco menos paciencia que tuvo el virtuoso Job.”
1873-1879 MANUEL CASANOVA PIU És mestre de xiquets, natural de Casp, i està cassat en Pabla París Bonete. Jo crec que no exerceix de mestre a Nonasp i sols resideixen per què ja són grans, i viuen en lo fill, mossèn D. Domingo Casanova. Pabla es mor lo 10 de març de 1873 i Manuel Cananova lo 07 de novembre de 1879, a l’edat de 75 anys.
1877-1888 SEBASTIAN LATOGETA SANTOLARIA Pel “Boletín Oficial de la Provincia” sabem que la plaça de mestre a Nonasp està vacant almenys des de lo setembre de 1875 al febrer de 1876. A principis de 1877, està documentat que D. Sebastián Latogeta ja és mestre a Nonasp. Està casat en primeres núpcies en Eusebia Lacostena, en la que té dos fills, Florencia i D. Matías Latogeta Lacostena, que durant molts anys serà lo farmacèutic de Nonasp. D. Sebastian Latogeta se jubile de mestre l’un de gener de 1888. Mor a Nonasp, lo 15 de març de 1901, a l’edat de 79 anys.
1883 AMADO NUEZ Encara que la plaça de mestre de Nonasp és de D. Sebastián Latogeta, per raons que desconec, a l’agost de 1882, es publica a la premsa escrita anuncis per fer una substitució, oferint 433,75 pessetes anuals. En este context arriba D. Amado Nuez, professor de primera ensenyança, per fer-se càrrec de la substitució a l’escola. Ho compagine en lo treball de secretari accidental del Jutjat de Nonasp.
1884-1890 MANUEL MERENCIANO INSA És professor d’instrucció primera. Natural de Torrijo del Campo (Terol), casat en Norberta Jaime. Se li adjudica la plaça de mestre a Nonasp per fer una substitució a meitat de 1884 i l’ocupa la plaça hasta l’hivern de 1888-89.
A l’arxiu històric del Jutjat municipal, hi ha diferents expedients que afecten a D. Manuel Merenciano: 1885 Maria Bes, demanda per impagament de lloguer a D. Manuel Merenciano; 1888 D. Manuel Merenciano demanda a mossèn Domingo Casanova per injúries; 1888 D. Manuel Merenciano demanda a D. Matías Latogeta, alcalde, per impagament de retribucions; 1889 D. Manuel Merenciano, demanda a D. Isidro Ràfales Cepera.
La dolenta relació en les autoritats locals, farà que deixo la plaça de mestre a Nonasp. Per fer-nos una idea de com era el conflicte ho podem fer llegint la notícia que publica el “Diario Mercantil de Zaragoza” del 06 de febrer de 1889:
“Tenemos entendido que el Maestro de niños de Nonaspe, se halla en esta capital importunando al señor Gobernador, Banco de España, Junta provincial, etc. etc.
¡Palo a él, señor Gobernador!
¿Dónde se ha visto molestar a tanta gente porque en 19 meses no ha cobrado un cuarto?
Y si el Maestro le deben la friolera de 1.070 pesetas, queda el consuelo de decir que en 15 meses no han escrito una plana los niños de aquel pueblo, por no haber material.
Señor Gobernador: suprima V. E. de una vez la Escuela, el pueblo, los niños y el Maestro de Nonaspe, ytodo habrá concluido”.
1889 MARIANO GONZALEZ BUISAN Al febrer de 1889 aprova les oposicions i si li adjudica la plaça de mestre a les escoles de Nonasp. Segons lo llibre de defuncions, es mor lo 06 de maig de 1889, a les deu de la nit. Ere natural de Saragossa, de 24 anys, solter, i domiciliat al carrer de la Mardedeu.
1986 Castell – Estudi de xiquets al segle XIX
1891-1897 BERNARDO EZQUER GIMENEZ Al juny de 1891 aprove les oposicions i se li adjudica la plaça de mestre a les escoles. L’etapa a Nonasp acaba al setembre de 1897, en què s’aprove la permuta entre Bernardo Ezquer i lo mestre de Villaroya de la Sierra, Enrique Soria.
Per la premsa d’aquells anys, podem conèixer alguns detalls dels exàmens. Al diari “La Derecha” de 21 de juliol 1892, es pot llegir: “El día 16 del actual, se celebraron los exámenes en la escuela de niños, dirigida por el inteligente y celoso profesor D. Bernardo Ezquer. Tuvieron lugar en la iglesia parroquial, por ser el local más espacioso; a las ocho de la mañana dieron principio, estando de antemano ocupado todo el local de la nave principal, por lo más florido de las familias…”
Per la premsa també es pot conèixer lo conflicte que es va produir al traslladar les escoles al castell. A “Heraldo de Aragón”, de 25 d’octubre de 1895, podem llegir la queixa del mestre: “El maestro de Nonaspe ha acudido en queja al señor Gobernador civil, porque el alcalde ha trasladado la escuela a un antiguo castillo, derruido y destartalado, muy distante de la población, y que hoy solo sirve para albergue de gitanos y vagabundos”.
Al cap de pocs dies trobem la resposta de l’alcalde a “Heraldo de Aragón”, de 30 d’octubre de 1895: “Referente al traslado de la escuela (…) el Sr. D. Miguel Franc, alcalde de Nonaspe, nos dice, que no es exacto lo informado por el maestro, puesto que el local nuevamente designado para escuela de niños no se halla fuera de la población ni deja de reunir las condiciones para el objeto que se destina, una vez que desde tiempo inmemorial en aquel local ha estado instalada la escuela, hasta que el Alcalde saliente la trasladó por instigación del maestro, y que en las visitas giradas por el señor inspector de escuelas en años anteriores encontró el local en condiciones pedagógicas, por cuya razón el autor de la comunicación ha desfigurado completamente los hechos a juicio del expresado alcalde”.
Al “Heraldo de Aragón” de 04 de gener de 1896, i trobem més queixes del mestre: “El maestro de Nonaspe, participa al Gobernador que a pesar de ingresar la alcaldía de dicho pueblo en la Depositaría municipal las cantidades destinadas al pago de atenciones de primera enseñanza, no ha percibido desde hace mucho tiempo, ni un solo céntimo.”
A l’arxiu històric del Jutjat municipal, hi troben que lo 28 de març de 1896, Isidro Ráfales Cepera demanda a D. Bernardo Ezquer, reclamant-li 66,75 pessetes que li deu per arrendament d’una habitació a la casa del carrer la Mardedeu núm. 10. Una altra demanda la presenta Maria Rius Comella, viuda, per estafa i engany de 150 pessetes, perquè lo seu fill no fos en quintes a Ultramar.
Per saber com exercia de mestre D. Bernardo, tenim lo testimoni d’Angel Albiac Salvador, que a les seues memòries, explica com lo recorda:“Tenía ya ocho años, era un mocito en miniatura, en la escuela me comportaba bien con todos, especialmente con el señor maestro, hombre severo a quien, miraba con mucho temor, como todos los niños de la escuela a quienes trataba con crueldad, castigándoles continuamente, golpeándoles con palos y también con un cuadradillo de hierro con el que en distintas ocasiones producía heridas de las que manaba abundante sangre, su presencia en la escuela sembraba el terror entre los niños.
