Foto de Mario Rius: Aurelles de ruc
He buscat a diferents pàgines web que és la por per als xiquets, i totes la defineixen com un mecanisme de defensa que ajude a evitar situacions potencialment perilloses. Apareix quan lo xiquet se sent en perill, sigo per una amenaça real o imaginària. És una resposta que prepara lo cos per a reaccionar davant la situació.
Los xiquets, de ben petits, poden tindre por a l’obscuritat, d’estar sols, d’animals, d’éssers imaginaris… D’este darrer cas, a Nonasp, en tenim uns quants exemples, que hi han set recursos dels pares, per fer creure als xiquets.
L’HOME DEL SAC És un personatge que segons la llegenda, als xiquets que no es porten bé, los pren dins d’un sac. Quan los xiquets fan alguna “trastada”, los pares l’amenacen fent-li por, i li diuen: “Si no té portes bé, vindrà l’home del sac i té prendrà”.
LO COCON És un altre ser imaginari, i que quan los pares es veuen en situacions desesperades perquè los fills no volen dormir, menjar, o bé, ploren per qualsevol “perreria”, per fer-los canviar d’actitud, los diuen: “Si no té portes bé, vindrà lo Coco o lo Cocón”, donant-los a entendre que se’ls emportarà, menjarà, o qualsevol cosa dolenta per ells.
LO MUSSOL DE LA POBLA Sense cap dubte, per una mare, una les situacions més desesperades, és quan el fill no vol menjar. Un dels recursos més freqüents al nostre poble, és dir-los: “T’ha de passar com al mussol de la Pobla” (La Pobla de Massaluca, poble veí de Nonasp). I s’afegís: “Que no volia menjar, i quan es va acostumar, es va morir”.
LA XUTA En les diferents entrevistes que he fet, m’han contat una altra frase feta per amenaçar als xiquets quan no volen menjar, que diu: “Si no menges, vindrà la Xuta” (moixó nocturn paregut al mussol, però més petit). Donant a entendre que la xuta se li menjarà lo dinar, berena…
Aprofito per a contar una curiositat que m’explica la meua mare, Alicia Roc (1934) al parlar d’estos moixons. “A Nonasp, a les xutes, les anomenaven com: “Una xuta oliera”. I dient que era perquè, tant a l’església com a la Mardedeu (ermita de la Mare de Déu de les Dosaigües), sempre hi havia una llàntia encesa, i se die que les xutes entraven dins i es bevien l’oli. A més, lo bancal que hi ha al costat de la Mardedeu, a on ara està lo càmping municipal, era d’olivers i l’oli que es produïa sempre es va dir que era pa la llàntia de la Mardedeu.”
CAÇAR LA SIBECA La Xibeca és un altre moixó nocturn, en castellà conegut per “lechuza”. Però l’expressió “Anar a caçar la Sibeca”, s’ha d’entendre per anar a caçar coses imaginàries. La víctima de l’engany, solia ser una persona jove, que davant d’incertesa d’allò que es podia trobar, es debatia entre el coratge i la por.
Per entendre com és feie l’engany, he arroplegat dos testimonis. Lo primer és d’Alicia Albiac Albiac (1935): “Lo pare me va dir: Venga, que anirem a caçar la Sibeca. I me va donar un sac, i me va fer posar en lo sac obert a la porta d’un mas per si aixie poder-la agarrar. I jo li deia: Pos sí este mas no té porta! I ell me die: Tu para lo sac. Ja veus, que havíem d’agarrar a n’aquell mas, si segur que sols hi havia muriets dins.”
Lo segon és de Demetrio Roc Suñer (1936), que m’ho explica així: “A caçar la Sibeca s’anave en un sac i al jovenot que enganyaven, lo feien posar a n’alguna aigüera, i li dient: Tu estaste parant lo sac, que quan baixo la Sibeva, entrarà dins i la podràs agarrar. I allí s’estave, hasta que los altres cansats de riure, l’anaven a buscar i li dient: Vinga home, anem, que avui la Sibeca no baixarà per l’aigüera.”
ORELLES DE RUC Un altre tipo de por que es pot donar en xiquets, és a fer lo ridícul, i aquí jo puc donar un bon exemple. Passades les festes de 1966, i en quatre anys acabats de complir, vaig començar a anar a l’estudi de pàrvuls en una mestressa que li diem “la señorita Visi”. Ella portave los dos cursos de pàrvuls, i si fem cas al llibre de naixements, seríem uns quaranta entre xiquetes i xiquets. D’aquella mestressa me diuen, que quan arribava a casa, sempre parlava d’ella en admiració, contant tot lo que aquell dia mos havia ensenyat. Però també guardo el record, de què quan algun xiquet en feia alguna de molt grossa, li posava les orelles de ruc, i lo feia passejar per davant de tots en la finalitat d’avergonyir-lo i que lo castic fos un bon escarment. A jo, no me les va posar mai les orelles de ruc, però m’ha quedat lo record de la por al ridícul que tenia en lo cas que m’hagués tocat.
MOSSEN DOROTEO Del temps d’estudi, una volta acabat pàrvuls, lo primer curs 1968-69, lo vaig fer en un mestre que li dient D. Àngel i lo de segon en D. Jesús Susín. D’aquells cursos, recordo que una tarde a la setmana, venia mossèn Doroteo a ensenyar-mos lo que després dèiem lo “catecismo”.
Segurament que l’home tindria les seues coses bones, però jo lo recordo com a molt autoritari i vestit en sotana negra. Quan mos donava lo “catecismo”, es passejava per entremig dels xiquets, de darrere cap davant, vigilant molt atentament lo que feiem, i si algun no es comportave com ell volia, o bé, no s’havia aprés lo que tocava aquell dia, soltava la mà i li fotie un bon clatellot.
Este comportament tan autoritari, és veie augmentat als xiquets que preparava per a fer la comunió, cosa que a mi, me produïa un sentiment de por que arribés este dia. Per sort per mi, quan vaig fer la Primera Comunió, al maig de 1970, ja feia un any que hi estava mossèn Manuel Almor, que era jove, no vestia sotana, i en lo seu bon caràcter es va saber guanyar a tots los xiquets.
PILAR LA MANXORETA Pilar Rams Taberner “la Manxoreta” (1916-2003) La recordo com una dona ja gran, i que la seua característica principal era la poca altura que tenia, ja que no tindria molt més d’un metre. Era molt freqüent veure-la passejant per qualsevol carrer del poble, o bé, a la Mardedeu buscant pinyons. Als acabats de nàixer sempre es parava a conèixer-los i als batejos quan es tiraven les peladelles, es barrejava en tots los crios per arreplegar-ne unes quantes.
Lo ser menudeta i el seu caràcter una mica especial, feien d’ella una persona vulnerable, ja que a voltes era víctima d’insults i bromes pesades d’algunes criatures ja grandetes, encara que he de puntualitzar que eren una minoria. La seua reacció, davant la impotència que sentia, era tirar-los alguna pedra, al mateix temps que els soltava un llarg repertori de cagaments. La conseqüència d’estos episodis, era que los xiquets més petits veiessen a Pilar “la Manxoreta” en por, i que en més d’una ocasió, per no creuar-se en ella, anessen a voltar per un altre carrer.
MANOLO LO BO Manolo Cubeles Gil (1962), a set un dels molts xiquets, que jugant per les Costes que donen al riu Matarranya, ha caigut redolant. He recollit lo seu testimoni, per saber com va ser, i les conseqüències que va tenir la caiguda.
“Era molt petit, no tindria més de tres o quatre anys. Aquell dia los meus pares estaven a la Vall de Batea plantant vinya i m’havien dixat en la iaia Josefina, que vivie a una casa que donave al carrer Maella i la Raval, a prop del Portal.
Jo jugava en un xiquet de la meua edat que li dient Paquito, que ere fill d’una gent que treballave al pantà de Mequinensa. La iaia Josefina mos va fer com un remolc, en una caixa de fusta i un cordell que li va lligar. Mos vam ficar a jugar remolcant-nos un i altre, pujant per lo carrer Raval amunt i fent cap a la plaça de la Costa, a on al costat que donava al riu hi havia un dels punts a on la gent, des de sempre, hi tirave les “busures”.
Cosa de crios, hi vam fer cap i jo vaig veure una “bombilla”. A l’anar a agarrar-la, vaig caure redolant costa avall. Al riu hi estave Teresina Zurita Borraz, que ho va veure i enseguida va vindre i me va portar cap a casa. Los pares van avisar al doctor D. Alberto Rupérez, i va comprovar que no m’havia xafat res. En Teresina vam quedar molt agraïts, i sempre la vam convidar a les celebracions familiars.
A conseqüència de la caiguda, me va entrar por a les altures per petites que fossen. Una volta que anava en mon pare a cavall del tractor a la Montfalla, quan vam arribar a l’Estret, com lo camí queda en alt, en un bon tallat que done al riu, me va entrar la por i no volia passar de cap manera. La mare sempre me die que en lo temps, la por me va anar desapareixent”.
Del testimoni de Manolo “lo Bo”, vull aclarir que als anys 60, les “basures” que es produïen a les cases, es tiraven per la Costa de Matarranya, en dos punts principalment. El citat per Manolo, que estava enfront de la plaça de la Costa, i que ara hi ha un mirador; i l’altre estava situat davall de la casa de Francis “de ca Anselmo”, just a on ara hi ha un mur de pedra. Lo servei de “recogida de desperdicios alimentarios”, l’ajuntament l’aprova per primera volta en sessió de 29 de juny de 1971, i l’adjudica a Ramón Mur Roc, per la quantitat de 5.000 pessetes mensuals.
La meua infància coincideix en la de Manolo “lo Bo”, i puc dir, que per los xiquets del nostre temps, descobrir les afores del poble, era com l’inici d’una aventura. Anàvem a les “basures” que es tiraven per les costes; los més atrevits, es passejaven per les roques que hi ha entre los contraforts del castell; recorríem les sendes que hi havia per la costa de Matarranya i exploraven los roques buscant petites coves; anàvem als tolls de riu, tant per banyar-nos, com per pescar; a totes les “minetes” (refugis antiaeris de la guerra)…
Tot això i més, vist en la perspectiva que dona l’edat, puc afirmar, que moltes voltes mos ficavem en situacions de perill, i l’únic que mos ficave el límit ere la por. Com esta no era igual en tots los xiquets, i sempre n’hi havia de més atrevits, estos los dient als que tenien por: “Sos un porica”, “Estàs mort de por” o “Estàs cagat de por”, en la finalitat de fer-los superar la por i continuar tots junts l’aventura de descobrir los voltants del poble.
