Dibuix fer per Gemma Ferrer Ràfales
Quan he començat a preparar este joc, m’ha vingut al cap la frase de què quan un és jove tot són primeres voltes. En lo cas d’este joc, això va ser l’any 1984, ja fa trenta-sis anys, que lo vaig arroplegar de la meua mare per publicar-lo a la revista municipal de Nonasp Lo Portal. Van passar vint-i-tres anys (2007), i va arribar una segona volta, publicant-se de nou a Lo Portal. Ara després de tretze anys més, lo torno a recuperar, esta tercera volta, per los Amics de Nonasp.
Però en esta ocasió, també hi ha una primera volta, ara és per Luis Meseguer Mira, músic i compositor, que com lo joc és cantat, mos ha escrit la partitura de la cançoneta, iniciant una nova etapa de col·laboracions. Ell és renet de Domingo Meseguer Ràfales, ferroviari durant tota la seua vida laboral i que va arribar a ser “jefe” de l’estació de França (Barcelona).
Lo joc de Pis-Pissiganya, és segons la meua opinió, un dels més populars de Nonasp. Hi poden jugar tants xiquets com vulguen, fent una rodona o corro i ficant tots la mà oberta i en palma per avall, mentre que lo xiquet/a que fa de mare s’ha de ficar al mig de la rodona, al mateix temps que cante:
Pis pissiganya,
oli de la ganya.
Al corral de França
n’hi havie una gansa,
al corral d’Aragó,
n’hi havie un falçó.
Marieta agrana a casa,
que la mare no ho pot fer,
que té la ma torta,
de la manxa del ferrer.
Ruc, caga pinyes
per les vinyes.
Ruc, caga diners
pels carrers.
Plateret d’enciam,
Oli i vinagre, oli i vinagre.
Plateret d’enciam,
Oli i vinagre, pebre i sal.
Repartirem un bocinet de pa,
per qui toco, per qui toco.
repartirem un bocinet de pa,
per qui toco de marxar.
A cada paraula de la cançoneta, la mare pessiga la mà d’un jugador i al qui li toca la paraula “marxar” queda eliminat. La mare torne a cantar la cançoneta i se van eliminant jugadors. La darrera mà o jugador que queda, és el que guanya i que passarà a fer de mare, en cas de tornar a jugar.
La meua mare i informadora del joc, va naixer l’any 1934, per tant, la seua infància i temps de joc, van transcórrer entre finals de la guerra civil i los anys 40 del segle passat. En este temps que li va tocar viure, va ser freqüent la presència de soldats al nostre poble. De primer per la guerra, i una mica més tard, en motiu de les obres dels ponts del ferrocarril i los sabotatges dels maquis, torna a ser habitual la presència de Guardia Civil i soldats de cavalleria.
Este context, possiblement justificaria una segona part del joc, que en tota seguretat és un afegit d’aquella època, en què la presència dels soldats, per los xiquets formava part de la seua normalitat.
La meua mare recorda que una volta acabat lo joc, tant lo qui havia guanyat, com los que havien set eliminats, col·locaven los punys un damunt de l’altre i la que feia de mare al joc, introduïe un dit a l’interior del puny més alt, al mateix temps que se produïa lo següent diàleg:
– Mare: ¿Quién hay aquí dentro?
– Xiquets: Un soldadito.
– Mare: ¿Dónde va a parar?
– Xiquets: A la plaza.
– Mare: Anda a tu casa, anda a tu casa.
Després, los jugadors retiraven los punys i tiraven les mans enlaire com si anessen a volar.
