Foto: Marcial Roc, 1985
Parlar del Castell de Nonasp és parlar de la primera edificació que conforma el nucli de població de Nonasp. Segons diu José Pallisa (1933-2015) al projecte de rehabilitació: «La Villa de Nonaspe, creció al amparo del castillo, formando sus calles, de trazado árabe-medieval, sucesivos anillos defensivos”.
Al 1133, Alfonso I, després de la conquesta de Mequinensa als àrabs al mes de juny, fa donació de la vila i castell de Nonasp, als seus cavallers, Pedro de Bioca, Ennego Fortuñon i Eximen Garces, en premi als seus mèrits en la conquesta de Mequinensa.
Lo Castell des de 1248 pertany a l’orde del Temple, i l’any 1314 al ser executat lo Gran Maestre d’esta orde a l’Aragó i Catalunya, passen los béns a ser propietat de la Orde de l’Hospital, despenent Nonasp de la Castellania d’Amposta.
A principis del segle XV lo Castell i la Vila de Nonasp, per mig d’una permuta passen a mans del Convent de Sant Joan de Casp. Lo Prior del Convent, era qui anomenava al senyor temporal que administrava los interessos del convent a Nonasp, i vivia al Castell. Este senyor temporal ere l’encarregat de cobrar los delmes, que segons un document de 1605 que se conserva a l’Arxiu Històric Nacional, són:
“En este lugar (Nonasp) paga al Convento toda la décima de trigo, cebada, centeno, abena, mijo, panizo, daca, vino, aceite, corderos, azafrán, lino, cáñamo, ajos, cebollas y cualesquiera otras semillas que se cogen en los términos de dicho lugar.”
Dels graners per cobrar los delmes o “diezmos” que hi havia fa uns segles no queda res. Però encara tenim dins del castell un pou o trull, una mica més modern per guardar gra. Este dipòsit de gra, lo trobem documentat al “Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal”, fet per Sebastián de Miñano l’any 1827. Diu de Nonasp que té 1.023 habitants, 1 parròquia i un pósito. La RAE descriu “pósito” com: “Institución de carácter municipal y de muy antiguo origen, dedicada a hacer acopio de cereales, principalmente de trigo, y prestarlos en condiciones módicas a los labradores y vecinos durante los meses de escasez”.
A la portalada del Castell, destaquen les tres dovelles centrals, a on hi ha esculpit a cada una un escut d’armes: al centro, la creu plana de l’orde de l’Hospital; a l’esquerra, l’escut d’Antonio de Fluvia –Gran Maestre entre 1421 y 1437- i a la dreta lo de Salvador de Lluna, que va ser Comendador l’any 1409. De l’època dels Lluna, sons los elements gòtics que se conserven a l’edifici. Així ho demostren les dos finestres gòtiques a on estan gravats la creu dels Hospitalaris i l’escut de la casa dels Lluna.
Les finestres quadrades són del segle XVII. A conseqüència de la guerra de Successió, Nonasp va patir importants saquejos i incendis, i segurament lo castell va partir les conseqüències. La restauració la van fer constructors militars, obrin set grans finestres-balconeres, per donar abundant llum i ventilació, ja que està planta elevada estaria destinada a dormitori de tropa u hospital. A la part de la costa, se fan quatre contraforts o pilars de pedra pica, per reforçar la roca que fa de voladís a on està assentat lo Castell.
Les desamortitzacions posen punt final al fet que el Convent de Sant Joan de Casp sigo lo propietari del Castell i la Vila de Nonasp. Lo Castell a lo llarg dels segles a set casa-palau, caserna de tropes, dipòsit de los impostos en espècies, escola, presó, hospital o refugi de pobres que anaven de poble en poble.
Però deixant al marge la seua interessant història, lo Castell, la seua plaça i los voltants, van ser un dels espais per los jocs de molts xiquets com jo. En lo meu cas, uns anys més tard, ja feta la mili, i de la mà de la revista local Lo Portal, vaig tindre l’oportunitat de conèixer i compartir la seua història, i després sent regidor de cultura de l’Ajuntament de Nonasp, vaig poder participar de l’il·lusionant projecte de restauració i inauguració. Avui, este edifici mil·lenari, alberga l’ajuntament, i per tant podem afirmar que és lo cor de la nostra Vila.
Entre los meus records d’infància estan l’admiració per aquella gran casa, a la que se li deia lo Castell, i que a la porta tenie tres escuts esculpits a la dovelles centrals, com també a les dos cantonades que donen a la part del poble. La gran plaça que hi havie davant, i que en altres temps havia set lo pati d’armes del castell, servie per los nostres jocs.
Lo castell és de tipologia roquera, és a dir, està assentat damunt d’una gran roca, i a la part que done al riu Matarranya hi ha quatre grans contraforts, per aguantar les roques a les quals s’assente la façana nord del castell. Pos a n’estos contraforts i el voladís de roques que l’aguanten, servien per què los xiquets més atrevits s’hi passegessen posant-se en perill, ja que ho feien a una altura d’uns quants metres.
A la part de baix d’estos contraforts se podie accedir per mig d’una senda, i allí hi havie unes parets d’un corral caigut, i a n’este espai se li deie «lo femer de Nyoto», encara que a principis dels anys 70 ja no hi havie cap femer en fem dels molts animals que hi havie a la vila. Lo que sí que hi havie ere moltes caguerades d’algunes persones que no havien perdut la costum d’anar a cagar als afores del poble, ja que hem de tenir en compte que l’aigua corrent, i les aigües brutes van arribar a Nonasp entre finals de 1961 i principis de 1962.
Lo castell tenie tres portes, a la de la dreta durant molts anys hi va estar lo «matadero» per los carnissers. La Central que ere per entrar al castell i donave a un espai que durant molts anys del segle XX havie estat llogat per fer de magatzem de fusta per un fuster del poble. A més, per mig d’unes escales es podie pujar al pis superior, que ja feie uns anys que estave abandonat per culpa del mal estat del trebol. A n’este pis durant el segle XIX, i van estar les escoles, i durant el segle XX, va servir per a fer reunions per la gent, com per exemple les juntes generals de les séquies. La tercera porta, situada a l’esquerra del castell, donave a una habitació-dormitori, que l’any 1961, l’ajuntament havie arreglat per fer-la servir per a albergar gent que estave de passo.
Recordo que quan arribave algun rodamon a la vila, que moltes voltes es tractave d’algú que havie pujat al tren sense bitllet, potser a Casp, lo revisor lo feie baixar a Nonasp, ja que ere la primera estació que estave prop del poble. L’alguatzil, que li deien Rogelio, ja estave alerta, i li pagave un entrepà a n’algun dels bars del poble, després lo portave a dormir al Castell, i l’endemà l’acompanyave a l’estació del ferrocarril, i se li pagave un bitllet de tren per anar a n’algun altre poble pròxim, com podrie ser Móra la Nova.
Lo castell de Nonasp sempre ha estat envoltat d’històries fantàstiques, ja que la gent gran deien havie un túnel que anave del castell a l’església, també se deie que en hi havie un altre que anave al riu Matarranya, i los més atrevits deien que si arribave al poble vell de los Vilars, un assentament d’època romana, i a on segons la tradició oral estave l’antiu poble de Nonasp.
Recordo que quan s’havia d’inaugurar la rehabilitació del castell l’any 1988, des de la redacció de la revista local Lo Portal, vam mirar de recollir-ne algunes d’estes llegendes, i dins d’este context l’historiador local Gabriel Albiac, va escriure a Lo Portal nº 54 de juliol de 1988, l’article «El Castillo – Época moderna», i die:
«Y finalmente no se puede hablar del Castillo de Nonaspe sin mencionar el túnel o mazmorra que fue tapiado por orden ¿Gubernativa? sobre el año 1940 que, según tengo entendido, es un túnel abovedado que en la actualidad solo se conserva desde la pared de la iglesia hasta el edificio de la calle Nueva n. 1. Este túnel, según noticias, contiene asientos de piedra con argollas a lo largo de él. ¿Llegaba antes de la edificación de la Iglesia hasta el Castillo? ¿O solo dependía de él pero alejado? ¿O no llegó a ser nunca de él y si perteneció a la Inquisición? De todos modos es de suponer que esa mazmorra es la que alimentó la leyenda que ha llegado hasta nuestros días de que el Castillo de Nonaspe, en época de dominación musulmana, era la cárcel comarcal de los prisioneros cristianos.”
En un altre article a Lo Portal nº 105 de març-abril de 1994 i parlant de la casa del carrer Nou, die: “Esta casa es la que tiene un túnel tapado en su entrada y según parece, actualmente hundido en alguno de sus tramos, que ya he citado en escritos anteriores y se supone conducía a la Iglesia o al Castillo por un lado y fuera de las paredes de protección o muralla por el otro”.
Segons alguns testimonis, l’existència d’un túnel des de lo carrer Nou a l’església era real. Un era lo del meu oncle Tomás Tomás Moreno (1905-1996) que me va dir que als anys 40 del segle passat, quan se feien obres a l’Església, abans de posar el mosaic a terra, recordava que després de passar la porta d’entrada, va veure a terra una gran llosa d’arena aixecada, en una anella de ferro al mig i va poder veure un ram d’escales que baixaven a dins d’un túnel en direcció a la plaça.
Un altre testimoni important és lo de Pepita Turlàn, ja que este túnel anava de la seua casa del carrer Nou a l’església. Ella me va dir que lo seu pare li havia contat que lo túnel anava en direcció a l’església, si bé, no se va adentrar mai, perquè estava mig afonat. En aquella conversa també me va contar una història molt interessant relacionada en lo túnel:
«L’any 1966 me vaig casar en Ramón Navarro, i mos vam posar a viure a la casa dels meus pares al carrer Nou nº 3. Seria al cap de tres o quatre anys d’haver-mos casat, quan un dia tornaven de l’horta en la mula, Ramón i el meu pare José Turlán, i a l’arribar a casa van descarregar l’animal i quan l’anaven a entrar per deixar-lo a l’estable, sol creuar la porta del carrer, se’ls va afonar i va caure dins d’un túnel que hi havia a la casa. Sol se li veien les orelles. Entre uns quants homes la van poder traure de dins del túnel sense que la mula se fes mal. S’entrava al túnel per la part de darrere de la casa, la creuava tota i anava en direcció a la església, recordo que ere de terra i bastant ample. Mes avant vam tapar la entrada i allí a on s’havia afonat l’animal van fer la cisterna, sense picar res, sols fen les parets.»
Per la meu part, puc dir, que durant les obres de rehabilitació del castell vaig poder comprovar que estave assentat damunt d’una gran roca i jo no vaig poder comprovar que hi hagués restes de cap túnel o passadís. Encara que el dubte sempre quedarà, ja que la tradició oral assegurave la seua existència.
Lo procés per fer la rehabilitació del Castell va durar alguns anys. La primera notícia o acord de l’ajuntament és de l’any 1981, que es fa un dictamen del cost de les obres, per fer-lo servir d’ajuntament; L’any 1984, s’encarrega a l’arquitecte José Pallisa Ràfales, la redacció d’un Ante-projecte de reconstrucció del castell; l’any 1985 s’aprova el projecte de reforma i restauració del Castell, primera fase per arreglar los contraforts; i l’any 1986, s’aprova el projecte de reconstrucció i restauració del castell, per un import de 49.789,831 pessetes, redactat per l’arquitecte José Pallisa.
Los criteris d’intervenció per la restauració del castell, van ser de conservar los elements arquitectònics per la seua significació històrica-artística i la creació d’espais per les necessitats culturals i de serveis de Nonasp. Se va potenciar l’estructura general interna de l’edifici resultat de l’evolució històrica, mantenint els seus elements significatius i adaptant l’espai per a la seua utilització com a Ajuntament, biblioteca, sala d’usos múltiples i museu. Exteriorment se va seleccionar la imatge global gòtica.
Lo dia 9 de juliol de 1988, va ser lo dia d’inauguració de les obres de la rehabilitació del Castell. L’alcalde de Nonasp ere José Albiac Altés i a l’acte hi va estar present tot lo poble, i també molts polítics de Saragossa i pobles veïns.
