Moltes voltes hem parlat de la importància de l’arribada del ferrocarril a Nonasp per la gent del nostre poble. Una conseqüència immediata va ser que va facilitar la marxa del molts nois i noies a treballar a la Barcelona de finals del segle XIX i principis de XX, a on hi havia una indústria molt potent, per tant, necessitada de mà d’obra. És potser a n’esta ciutat, a on podríem situar als primers nonaspins que van sentir parlar d’aquell nou deport que s’anomenava “foot-ball”.
En l’arribada del segle XX, lo joc del futbol s’escampa ràpidament, i no para de formar-se nous clubs a tot el país. L’any 1913, es forma la Reial Federació Espanyola de Futbol; l’any 1920 la Selecció Espanyola de Futbol; i l’any 1929 naix lo Campionat Nacional de Lliga Professional.
Però tornant a Nonasp, la nostra gent, potser va tenir primer notícies de la fabricació de les pilotes per jugar, que l’oportunitat de veure un partit de futbol. Al llibre de Lola Bielsa Masdeu “Fabara, capital del “pilotón”, es diu que l’any 1915, lo favarol Alfonso Meseguer, transforma lo taller de guarnicioneria, en un petit taller per fabricar aquelles primeres pilotes per jugar al futbol. Este pioner en la fabricació de pilotes, l’any 1923, ja n’exporta a Mèxic algunes quantitats.
De nonaspins corrent darrere d’una pilota, la primera notícia que he trobat és a Heraldo de Aragón de 23 d’agost de 1923, a on hi ha una crònica de les festes de Favara, i diu que es va celebrar un partit de futbol entre l’equip local i el de Nonasp:
“Nota saliente de las fiestas fue un partido de futbol entre el once de Nonaspe y el Club Fabarol (…) En el primer tiempo dominó Fabara, por unos momentos, pero reaccionó Nonaspe y consiguió apuntarse dos tantos. En el segundo tiempo hubo gran animo en los de Fabara, para buscar el desquite , que no pudieron conseguir (…) El partido terminó dentro de la más completa amistad, quedando invitado este equipo para luchar en las próximas fiestas de Nonaspe.”
Un article molt interessant que parle dels inicis del futbol a Nonasp, es pot llegir a la revista dels Amics de Nonasp, L’Eixam núm. 13, de juliol de 2007, dedicada al futbol de la primera meitat del segle XX. És un article de Daniel Maza (1944-2021), titulat “El futbol a Nonasp”, a on es pot llegir:
“El senyor Francisco Albiac Franc (Nonasp 1904-Madrid 1987), que havia fet el batxillerat a Saragossa i va passar per l’acadèmia d’infanteria de Toledo per estudiar la carrera militar, durant els viatges que feia a la vila en vacances, ocupava els moments d’oci practicant el futbol amb altres amics per l’era de Roc. Ell portava de l’acadèmia les pilotes per jugar. (…) Com a curiositat direm que, quan es feia malbé alguna pilota, la portaven a arreglar al guarnicioner Meseguer, de Favara…»
1931 Partit de futbol homenatge al tinent Francisco Albiac Franc. Manchoro, Carmen Bernús, capità equip foraster i Francisco Albiac
Lo temps d’acadèmia de Francisco Albiac, i que D. Maza, durant les vacances lo situa jugant en los amics al futbol a l’era de Roc, seria los anys 1925-26, ja que l’any 1927, estava destinat a l’aquarterament de La Legió Estrangera de Dar-Riffien, a sis kilòmetres de Ceuta.
Continuant en l’article de D. Maza, mos explica com es va fer lo primer camp per jugar al futbol a Nonasp:
“En uns terrenys agrícoles que se sembraven de cereal i que els propietaris van cedir per adequar-los per a la pràctica del futbol (avui els carrers Extensió Agrària i Faió). En el seu condicionament van participar de manera altruista molts aficionats, entre els quals es trobaven José Alfonso (Marco), que el va llaurar amb els seus animals. La terra per aplanar-lo va ser transportada pels carros de Mariano Ráfales Llop “Sinyoreta” i Miguel Vilella Roc “Roc”. La torreta de Fumarra, on ara es troba el taller de Manuel Ráfales, servia de vestidor.”
Lo primer partit de futbol documentat a Nonasp en fotografies, forma part dels actes d’homenatge al tinent Francisco Albiac, que se celebren a Nonasp a finals d’abril de 1931, per la seua participació en la insurrecció de Jaca, el posterior empresonament, i la posta en llibertat una volta proclamada la II República.
Es tracta de tres fotografies, a on el tinent Albiac es va fotografiar en l’equip local, el visitant, i una tercera foto en los capitans i Carmen Bernús, de catorze anys, que portava una banda en los colors de la bandera republicana i un trofeu a la mà. Per los fotografies, deduïm que l’abril de 1931, ja estava fet lo camp de futbol; les samarretes d’aquells anys eren blaugrana, com les del Barcelona; i l’equip ja es distingia en l’escut que ha arribat als nostres dies.
1931 – Partit d’homenatge al tinent Francisco Albiac Franc
Per saber com es jugava al futbol, en aquells primers anys de la república, ho farem llegint un altre article de la revista, L’Eixam núm. 13, escrit per Juan Manuel Llop Albiac (1927-2014), i titulat “Historia del Club Deportivo Nonaspe”:
“Según he calculado, por oír conversaciones a gente mayor, la práctica del juego del fútbol en Nonaspe comenzó a finales de los años 20 o principios de los 30, impulsado por el recordado maestro D. Enrique Muñoz. Cuando D. Leopoldo Ruiz Vera vino a Nonaspe el año 1934, ya se jugaba, pero de forma muy rutinaria: todos a correr tras la pelota para meter gol y otros para que no marcasen (…) A su llegada, ese grupo de jóvenes fuertes que corrían tras una pelota fueron clasificados según sus aptitudes en sus posiciones dentro del campo y D. Leopoldo consiguió formar un equipo potente que pronto fue la sensación de toda la comarca, y todos consideraban un gran honor enfrentarse al muy solicitado equipo de Nonaspe”.
A mig novembre de 1934, arriben a Nonasp, los mestres Leopoldo Ruiz Vera i Natividad Moles Miravete, per fer-se càrrec de dos noves escoles de xiquets-es, que provisionalment són instal·lades als salons de ball del Centre Republicà i lo Sindicat Agrícola. D. Leopoldo que després té 22 anys, va resultar ser un gran futbolista i a més, segons diferents testimonis, un dels principals impulsors del futbol a Nonasp.
Un altre promotor del futbol a Nonasp, va ser lo doctor nonaspí Emilio Ribot Mullerat, que s’estableix a Nonasp, com doctor particular a finals de 1934 i, per tant, coincideix en l’arribada de D. Leopoldo. La revista fragatina “Fogaril i calaixera”, (desconec el número i any) diu:
“Emilio Ribot Mullerat, 1909-1974. Delantero Centro. El fútbol fue para él mucho más que una afición. En sus años de estudiante de medicina, vendrá a pasar los veranos con sus familiares. Jugará al fútbol, hará las crónicas y entrenará a los más jóvenes. Pero no solo en Fraga dejará su huella. En Nonaspe, donde estará destinado, creará un equipo de futbol…”
Una altra persona clau és lo mestre D. Enrique Muñoz, que s’encarrega de gestionar l’equip de futbol, d’arbitrar los partits que es juguen a Nonasp, i segurament de fer les cròniques dels partits que es publiquen al periòdic La Voz de Aragón. Aquestes van firmades per “Corresponsal”, però podem considerar a D. Enrique lo corresponsal de Nonasp a n’este periòdic, ja que són molt freqüents les cròniques firmades per ell. De l’any 1935, hi ha cinc extenses cròniques de futbol, de les que us faré un resum, perquè és la millor manera de conèixer la història del nostre futbol.
NONASPE 2 – FAYON 1
–La Voz de Aragón, de 01-01-1935 – “Existía enorme expectación ante la celebración de este partido, primero de los que la naciente Asociación Deportiva de Nonaspe celebraba contra equipos forasteros. La Junta directiva hubo de acorazar sus oídos ante los deseos de todos por figurar en el “once” que hubiere de formarse. Con el campo rebosante de público, y después de los saludos de rigor, se alinearon los equipos, a las órdenes del maestro nacional D. Enrique Muñoz (…) Por Nonaspe: Gimeno; Taberner I, Ráfales II; Suñer, Algar, Vicente; Andreu, Gimeno, Manolo, Taberner II y Ráfales I. Elige campo Fayón. Tiró el “kid-off” la señorita Inocencia Gimeno. Empezó el partido (…) finaliza con la victoria del Nonaspe”.
1935 Faió L. Algar, J. M. Suñer, E. Gimeno, D. Leopoldo, P. Vilella, Paquito, Taberner I, Ràfales II, S. Andreu, Buisàn, Taberner II, Vicente
CASPE 0 – NONASPE 0
– La Voz de Aragón, de 31-01-1935 – “Con un tiempo pésimo, por el frio y por viento, empezó el partido Caspe-Nonaspe, primero de los que la Asociación Deportiva de Nonaspe juega fuera de su campo (…) Juegan por Nonaspe: Salamó; Vilella, Ráfales II; Suñer, Algar, Vicente; Andreu, Gimeno, Ruiz, Taberner, Ráfales I (…) El Caspe nos causó buena impresión. Fuertes sus componentes, buenos chutadores (…) Por ello este empate es altamente significativo para los chicos de Nonaspe, a quienes felicitamos sin reservas por su acertada actuación.”
FAYON 1 – NONASPE 4
– La Voz de Aragón, de 05-04-1935 – “Con un tiempo espléndido y muchísimo público dio principio este encuentro (…) Por el Nonaspe: Gimeno; Juncar, Ráfales; Vicente, Algar, Suñer; Andreu, Vilella, Ruiz, Taberner y E. Gimeno (…) Marca primero Fayón (…) El empate lo logra Ruiz a los treinta minutos de juego con un tiro formidable que empalma desde lejos (…) En la segunda parte los jugadores del Nonaspe van por la victoria (…) Un córner forzado por Nonaspe lo tira Taberner y lo recoge Ruiz, que de cabeza lo convierte en gol (…) Se castiga al Fayón con otro penalti, y que esta vez convierte Taberner en gol (…) Y cuando faltan escasos minutos, E. Gimeno recoge un balón, corre la línea, se interna rápidamente y de un tiro sosegado consigue el cuarto tanto…”
NONASPE 3 – MAELLA 1
– La Voz de Aragón, de 11-04-1935 – “A las órdenes de D. Enrique Muñoz, se alinearon los equipos. Por Nonaspe: Solé; Vilella, Ráfales II; Vicente, Algar, Suñer; Andreu, Gimeno, Taberner, E. Ráfales y Ráfales I (…) El pequeño Taberner, tras una afiligranada preparación y regateo de contrarios, marcó el primer gol (…) En la segunda parte (…) el segundo gol a favor de Nonaspe se consigue al rematar Taberner un córner (…) Tanto del honor del capitán del Maella (…) Un pase de Taberner a Ráfales I es centrado por éste y vuelto a recoger por Taberner, que tira templado a gol, sin que Alcober pueda evitar el tanto…”
NONASPE 5 – MEQUINENZA 2
– La Voz de Aragón, de 01-05-1935 – “Se celebró un encuentro entre la peña “Mesalsé” de Mequinenza y el primer equipo local. Por la Asociación Deportiva de Nonaspe juegan: Solé; Taberner, Ráfales II; Suñer, Algar, Vicente; Ráfales I, Continente, Ruiz, Gimeno y Andreu. A los 18 minutos Ruiz, chuta rápido y bate al portero (…) gol del extremo derecha Andreu (…) El tercer gol es también obra de Andreu (…) En la segunda parte el Mequinenza marco su primer gol (…) Godia II logra el segundo gol para el Mequinenza (…) Ruiz marca el cuarto gol para el Nonaspe, consiguiendo el quinto Continente…”
De l’any 1935, ja no tenim cap més informació relacionada en lo futbol, per la qual cosa passarem a l’any 1936. Revisant los llibres d’actes de l’ajuntament, he trobat que a les sessions de 05 i 12 d’abril, s’acorda fer un programa d’actes per commemorar lo 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la república. Entre los acords, hi està que l’Associació Deportiva de Futbol, organitze un partit en un equip fora del poble, concedint-los una subvenció de 50 pessetes per cobrir les despeses de portar l’equip foraster.
Tornant a l’article de Daniel Maza, “El futbol a Nonasp”, dona lo testimoni d’un partit de futbol, disputat a Batea lo 6 de juny de 1936:
“Los jugadors del Nonasp, com altres voltes, van anar caminant pel barranc de Batea fins al mas de Sinyoreta, a on els esperava un camió per portar-los vall amunt fins a Batea i, una volta allí, a l’hora de jugar, ho van fer pel Nonasp: Porter: Josep Llop Turlán. Defenses: Bautista Vicente i Emilio Ràfales Viñas. Mitjos: José M. Sunyer Adriola, Luis Algar i Miguel Taverner. Davanters: Francisco Andreu Andrés, Leopoldo Ruiz, Joaquin Taverner, Emilio Ráfales Fillola i Agustín Ráfales Ráfales.
El partit va començar molt bé per al Nonasp, que només posar la pilota en joc, va marcar l’únic gol de l’equip. La jugada es va iniciar així: el mestre Leopoldo va passar la pilota a Taverner, que la va enviar al centre sobre Paquito centrant-la davant la línia frontal de l’àrea, on Fillola va connectar un potent xut que el porter del Batea no va poder aturar, i va haver de replegar la pilota del fons de la porteria. A partir del gol, Fillola, a qui van confondre pel mestre Leopoldo, va ser sotmès a un sever marcatge i van anar arribant els gols del Batea, conseqüència del joc brut que practicaven els seus jugadors i la descarada parcialitat de l’àrbitre, que va expulsar fins a set jugadors del Nonasp que es queixaven de les patacades rebudes. De tot això van resultar uns quants jugadors lesionats. Davant tots eixos incidents, el partit de tornada d’uns dies després es presentava calent. Però l’equip local, sense haver de recórrer al joc brut i en un excel·lent partit, va guanyar per 5 gols a 1…”
Al juliol de 1936, es disputen dos partits de futbol en l’equip del Favara. Lo primer es juga al camp favarol, i guanya l’equip local. A la crònica es destaca l’actuació d’un jugador que es diu “Gravat”, pos bé, es tracta del nonaspí Agustí Ráfales Ráfales “Gravat”, que jugava en l’equip favarol, ja que en aquell temps vivia a Favara, a on treballava a la ferreria d’Elio.
1º fila: Paquito Andreu, Emilio «Catalino», Manuel Maza, Manchoro «Narcisa», José «Sinyoreta» i D. Enrique Muñoz «mestre» – 2º fila: Pitanyo, Luis Algar «mestre» i «Blanco i Negro» – 3º fila: Manchoro, Àngel Gimeno i Emilio «Sinyoreta»
FABARA 2 – NONASPE 0
– Diario de Aragón, de 08-07-1936 – “El domingo se celebró en el campo Matarraña un interesante partido (…) resultando vencedor el Fabarol, por 2 a 0. El primer tiempo terminó con 1 a 0 a favor del Fabarol, marcado a los 26 minutos por Gravat, de un magnifico chut. A los 20 minutos del segundo tiempo consigue el Fabarol el segundo, por medio de Bielsa, que remató espléndidamente un gran pase de Gravat…”
NONASPE 5 – FABARA 1
– Diario de Aragón, de 15-07-1936 – “El domingo (12 julio) jugó la Asociación Deportiva de Nonaspe, en octavo partido de esta temporada, adjudicándose la sexta victoria de la misma (…) A los diez minutos se tira a puerta un free-kik, que convierte Taberner en gol (…) A los pocos minutos de empezar la segunda parte, Fabara consigue su primer gol (…) Nonaspe, en una serie de jugadas bonitas (…) marca los cuatro goles de la victoria, conseguidos, dos por Taberner I, otro por Domenech y el último por Soler II (…) La alineación del Nonaspe: Llop; Ráfales, B. Vicente; Domenech, Suñer, Fillola; Domenech, Soler, Taberner, Soler II y Andreu.”
Uns pocs dies després, concretament lo dissabte 18 de juliol, arriba la notícia del cop d’estat dels militars contra el govern de la República. L’endemà és destituït l’Ajuntament, fent-se càrrec del poble un Comitè Revolucionari. S’inicia la guerra civil, i en ella, un període de temps, en què no es jugarà al futbol.
Però, al poc de començar la guerra, es produeix un fet destacat, la mort de D. Leopoldo Ruiz, a causa de la infecció d’un gra a la cara, produïda a l’afaitar-se. Per saber com va ser lo dol, ho farem per mig d’una biografia del D. Leopoldo, publicada per Daniel Maza a la revista Lo Portal, núm. 127, de gener-febrer de 1998:
“El entierro celebrado a última hora de la tarde del día siguiente, fue toda una impresionante manifestación de duelo que encabezaban los miembros del Comité Revolucionario, a los que seguían las niñas y niños de la escuela con los maestros y la mayoría de personas de la población. Una vez la comitiva llegó al cementerio frente al nicho ubicado en la pared norte, se guardaron unos minutos de silencio, que sólo rompieron los disparos de algunas armas de fuego (Salvas), dándose así, por finalizada esta emotiva ceremonia.”
Lapida al cementeri de Leopoldo Ruiz Vera
Lo mestre D. Leopoldo, a més de jugar en lo Nonasp, també va jugar en l’equip de Mora d’Ebre, així es confirma al diari Mundo Deportivo, de 13 desembre de 1936, a on es pot llegir:
“El Mora de Ebro no podrá desplazarse mañana a Amposta para jugar con el titular de dicha localidad el partido correspondiente al Campeonato de la Segunda Preferente. Causa de esta forzada decisión, es la de tener el Mora enfermos a sus jugadores Tobeñas, Bonfill y Torá; inhabilitado a Martí; a Inglés y Pascual movilizados y, por último y más sensible, haber fallecido su interior izquierda Ruiz en Nonaspe, donde desempeñaba su funciones de maestro…”
Juan Manuel Llop Albiac, a l’article que he citat anteriorment, i ja parlant del futbol dels anys 40, diu que era molt freqüent que alguns jugadors, presumissen satisfets de què los havia ensenyat a jugar al futbol D. Leopoldo. La gran personalitat d’este mestre i esportista, sense cap dubte, va contribuir per aconseguir que l’equip de Nonasp fos respectat i valorat en tots los pobles del voltant, i que lo seu record, hagi perdurat a lo llarg dels anys en tots los seus alumnes i aficionats al futbol local.
Després del cop d’Estat del juliol de 1936, Aragó quede dividit en dos. La part occidental, incloses les tres capitals, queda en mans de l’exèrcit franquista, i la part oriental passa majoritàriament a mans de les milícies anarquistes arribades de Catalunya.
A Nonasp, lo dia 19 de juliol a la nit, se constitueix un Comitè Revolucionari, presidit pel cenetista Eugenio Suñer Llop. Lo 23, a proposta del president del Comitè, es reuneix la Corporació Municipal i el Comitè, acordant que este darrer es farà càrrec del poble, quedant destituït l’alcalde, regidors i secretaris de l’ajuntament i jutjat.
Des d’un primer moment, s’expropien finques rústiques i urbanes d’alguns grans propietaris, se col·lectivitzen les terres i es propicia la supressió total dels diners per instaurar el lliure intercanvi. Per aconseguir-ho es crea una tenda anomenada lo “Control” a on los membres de la col·lectivitat poden obtenir los productes necessaris per ells en funció de la seua necessitat.
Lo 18 de gener de 1937, es publica al Boletín Oficial del Consejo de Aragón, un decret de dissolució de tots los Comitès, i s’ordena la constitució dels ajuntaments, que ara s’anomenen Consells Municipals, a on estaran representades les diferents organitzacions antifeixistes locals.
Per les Memòries de Benito Bernús, sabem que a Nonasp es constitueix lo Consell Municipal lo 7 de març de 1937, i que de manera unànime es decideix que lo presideixo Eugenio Suñer, és a dir, lo mateix que havia presidit lo Comitè. De tots los membres del Comitè, Eugenio, és l’únic que passa a formar part del Consell Municipal. La composició, la trobem publicada al diari Nuevo Aragón, de 26 de març de 1937:
– President: Eugenio Suñer Llop – CNT
– Vicepresident: Agustín Andreu Navarro – UGT
– Francisco Pallisa Laporta – CNT
– Benito Bernús Roc – IR (Izquierda Republicana)
– Manuel Giner Ràfales – IR
– José Mora Ráfales – IR
– Francisco Hipólito Domènec – CNT
– Andrés Alfonso Soler – IR
– Miguel Muner Suñer – CNT
– Secretari: Gregorio Mompel Andreu
Esquerra: Eugenio Suñer Llop, primer president del Consell Municipal – Dreta: Agustín Andreu Navarro, segon president del Consell Municipal
En una entrevista feta per Daniel Maza a Eugenio Suñer a finals dels anys noranta, diu que al mes de maig de 1937, va marxar voluntari al front. Per tant, a partir d’este moment passa a ocupar la presidència del Consell Municipal l’ugetista Agustín Andreu Navarro “Obreret”. Segons lo diari Nuevo Aragón, d’11 de juliol de 1937, a Eugenio lo substitueix Daniel Ràfales Roc, també militant de la CNT.
Lo temps d’actuació del Consell Municipal, ja comença condicionat per lo sofriment de la gent a causa de les víctimes produïdes per les conseqüències de la guerra. Cal recordar que estes es produeixen des del primer moment: al juliol mossèn Luciano; a l’agost dos nonaspins que es troben prop de Saragossa són víctimes de la repressió de l’exèrcit franquista; al setembre comença lo goteig de soldats morts al front; al febrer de 1937 tretze nonaspins són afusellats pels anarquistes…
Coincidint en la formació de Consell Municipal, la major part dels joves se n’han anat a la guerra. Segons lo llibre de Quintes que hi ha a l’arxiu municipal, de les quintes de 1937, 1938 i 1939, van marxar voluntaris vint-i-set joves. Altres ho fan obligats al ser mobilitzades les seues quintes, i a poc a poc, es van incorporant a diferents batallons.
Esquerra: Gregorio Mompel Andreu, secretari provisional del Consell Municipal – Dreta: Benito Bernús Roc, tercer president del Consell Municipal
Un bon exemple lo trobem a la Causa General 1426, exp. 45, a on hi ha un document datat al març de 1937, que diu: “En esta Ciudad de Caspe, organizado por la Comisión de Reclutamiento del Frente Popular de Aragón, se encuentra el Batallón “Konsomol”…” Continua el document en la relació de soldats que l’integren, i entre ells hi trobem trenta-tres joves nonaspins, que van des de la quinta de 1927 a la de 1937.
De los joves que van anar al front, he pogut documentar a trenta-dos víctimes, que van des de la quinta de 1921 a la quinta de 1940. Per tant, després de fer una revisió del llibre de Quintes, he pogut comprovar que en estes vint quintes hi havia uns 360 joves, dels que la major part van haver d’anar a lluitar, afegint més sofriment a les famílies que es quedaven al poble, davant la incertesa de la sort que podien córrer.
Pel que fa a la gestió del Consell Municipal, en les primeres setmanes, es va haver de fer càrrec de la construcció de refugis antiaeris. La nit del 23 de febrer de 1937, l’aviació franquista bombardeja a Flix l’Electro-Química, per considerar-la objectiu militar, ja que es fabriquen explosius de cloratita. Després, estos mateixos avions, seguint la via del tren, arriben a Nonasp i deixen caure quatre bombes a les cases de l’estació del ferrocarril, no produint-se cap desgràcia personal.
Es construeixen quatre refugis: un a la costa de Matarranya, dins del que són los actuals terrenys de “Villa Pepita”; un altre dins de l’assecador d’herbes d’Hilario; un altre a la costa de Matarranya, prop de la casa de Miguel Rams “Collet” (e.p.d.); un refugi a on està avui lo “matadero” municipal, pensat per refugiar los xiquets d’estudi; i a més, es va començar a construir un refugi davall l’era d’Altés, que dona a la Plana, però no lo van acabar; també a la costa de Matarranya, baixant per un camí que es deia “la costa Espanyola”, aprofitant una gran roca es va excavar una petita cova.
Un altre exemple de les activitats del Consell Municipal la trobem al diari Nuevo Aragón, de 3 d’abril de 1937, a on podem llegir: “Relación de los víveres que el Consejo Municipal de Nonaspe ha mandado a los heroicos defensores de Madrid, el día 30 del pasado marzo: Harina, 2 sacos, con un peso de 200 kilos; patatas, 45 sacos, que pesan 2.823 kilos; cebollas, 3 sacos, 171 kilos; judías, 2 sacos, 115 kilos; garbanzos, 1 saco, 15 kilos; tocino salado, 3 cajas, 253 kilos; ajos, 1 kilo; huevos, 232 y media docenas; aceite, tres garrafas, 140 litros; conservasy leche, 2 cajas, 83 botes; chocolate, 12 pastillas.”
Un dels molts problemes que es troba lo Consell Municipal és la falta de monedes per fer la gent les compres diàries. Al juliol de 1936, les monedes fraccionàries encunyades en plata eren de 5 pessetes, 2 pessetes, 1 pesseta i 50 cèntims; de níquel eren les monedes de 25 cèntims; i en coure les de 10 i 5 cèntims.
Una de les conseqüències de la guerra, va ser la desaparició de la moneda divisionària per diversos motius. Un d’ells va ser l’atresorament per la gent de les monedes de plata, motivada per la incertesa del conflicte, i preveient que la plata era un valor segur, passés el que passés. També el govern de la República, per diverses raons, per mig d’un decret de 13 d’octubre de 1936, va retirar les monedes de plata, substituint-les per certificats en paper.
De les emissions de bitllets que fa el Consell Municipal per solucionar el problema, no disposem d’una informació completa. Possiblement, un dels primers bitllets a posar-se en circulació, és un que vaig localitzar a la web Todocolección. L’exemplar està fet en cartolina marró, imprès a una sola cara, sense numeració, valor de 25 cèntims, al mig en un arbre envoltat per una espècie d’orla, en el lema Consejo Municipal – Nonaspe (Zaragoza).
Bitllet (1a edició)
La que podem considerar com una segona emissió, es tracta d’un bitllet d’una pesseta, fet en paper blanc i imprès en blau. Posa com a data el 13 de maig de 1937, que fa referència a l’acord del Consell Municipal per la seua emissió. Està signat a mà pel president, Agustín Andreu; depositari, Benito Bernús; i secretari, Gregorio Mompel. Segons diu Antoni Turró, al seu llibre “El paper moneda català a la Franja de Ponent 1936-1939”, es va fer una tirada de 5.000 bitllets.
Bitllet (2a edició)
En la tercera i darrera emissió, los bitllets són impresos per Gràfiques Launes de Móra d’Ebre. Segons Antoni Turró, d’1 pesseta, es fa un tiratge de 6.000 bitllets; de 50 cèntims, 4.000 bitllets; i de 25 cèntims, 4.000 bitllets. Aquestos bitllets estan avalats per les mateixes autoritats, però ara les signatures estan impreses.
Un dels fets que influirà en la vida dels nonaspins és la dissolució del Consell d’Aragó i, per tant, de les estructures de poder anarquistes, per mig d’un decret publicat a la Gaceta de la República, l’11 d’agost de 1937. Per fer-ho possible i evitar reaccions contràries és traslladada a Casp, la 11ª Divisió, manada pel comunista Enrique Lister.
Bitllet 1 pesseta (3a edició)
Per saber la repercussió que va tindre este fet a Nonasp, ho farem per mig d’un testimoni arreplegat l’any 1995 a Montserrat Ràfales Viñas “Sinyoreta” (1916-2004):
“Al tard va arribar un home i va convocar a tot lo poble al Portal. Ell se va posar al balcó de la tia Alfreda, i va dir que vendrien uns Guàrdies de Asalto i es tornarien totes les propietats requisades.
L’un demà, 15 d’agost de 1937, van arribar los Guàrdies d’Asalto. Lo president del Consell Municipal, Agustín Andreu, va preguntar a la meua mare, Francisca Viñas, que quants guàrdies podia tindre a casa, contestant que cinc. Van estar al poble durant sis o set dies, lo temps necessari per fer tornar les propietats requisades. Lo meu pare, Mariano Ràfales, que després dels fets de l’11 de febrer, vivia a Sitges en un nebot, ja va tornar al poble”.
Un altre document que mos aporta llum d’aquells dies, està tret de l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, i es diu “Informe del Secretario de organización del partido Comunista de España en su viaje a Nonaspe”. En ell apareixen queixes i denúncies d’alguns veïns per los fets de l’11 de febrer i altres episodis protagonitzats per alguns membres del Comitè i la Col·lectivitat. L’informe que porta data d’haver-se redactat a Casp, lo 21 d’agost, segurament uns dies després d’haver-se efectuat la visita del dirigent comunista, acaba dient:
“Lo denunciado por los vecinos de dicho pueblo de Nonaspe, es suficiente para darles satisfacción a su demanda de que a la mayor urgencia posible se trasladen a dicha localidad fuerzas del orden público que hagan prevalecer la justicia y sancionen a los culpables de los delitos a la vez que le liberen del terror en que está sumido esperando la llegada de las dichas fuerzas para denunciar nuevos hechos que no denuncian ahora, ante el temor de verse perseguidos.”
Bitllet 50 cts (3a edició)
Un altre document molt important lo trobem a l’Arxiu Històric Nacional, carpeta de la “Causa General 1429, expedient 2” a on es troba l’acta de dissolució de la Col·lectivitat:
“Acta de la reunión celebrada el día 28 de septiembre de 1937 en el pueblo de Nonaspe, en la casa Consistorial, para proceder a la liquidación de las existencias habidas en dicha fecha en la Colectividad.
Asisten, por una parte, en representación del Consejo Municipal, Agustín Andreu Navarro, Benito Bernús Roc, José Mora Ráfales, Francisco Hipólito Doménec, Manuel Giner Ráfales, Andrés Alfonso Soler i Manuel Muner Suñer; en representación de Izquierda Republicana, Cándido Tena Soler y Antonio Taberner Andrés; en representación de la CNT Rosendo Llop Ferrer, Manuel Ráfales Albiac y Enrique Roca. Por la Junta Calificadora Pablo Llop Mora y Manuel Giner Orero; en representación del Partido Comunista, Isidro Suñer Andrés; Agustín Ráfales Vidal en representación de la UGT; José Franc Turlán y Romualdo Albiac Barberán en representación de Izquierda Republicana; y el delegado del Instituto de Reforma Agraria, Alberto Pérez Marquina, de la delegación provincial del Zaragoza…”.
Una de les conseqüències de la destrucció del sistema col·lectivista, és la detenció d’alguns membres que la integren a tots los pobles d’Aragó. Julian Casanova, al seu llibre “Anarquismo y revolución en la Sociedad rural aragonesa 1936-1938”, diu que al setembre de 1937, a la presó de Casp s’havien tancat a 130 cenetistes, el 90% de les detencions s’havien fet entre el 12 i 30 d’agost. Benito Bernús, a les seues memòries, també mos hi parla:
“Se personaron en el pueblo de Nonaspe, varios números de Guardias de Asalto, con una disciplina acérrima, hicieron algunas represalias a algunos socios de CNT y fueron detenidos y encarcelados en Caspe, los socios de CNT Daniel Ráfales Roc y Mariano Ráfales Albiac.”
Bitllet 25 cts (3a edició)
Continuant en les Memòries de Benito Bernús, diu que després dels fets anteriorment relatats, el vocal cenetista del Consell Municipal, F. Pallisa, se’n va a viure a la població catalana de Vilanova.
De finals d’any cal destacar, que a la Gaceta de la República, del 2 de desembre de 1937, es publica el nomenament de jutge municipal a Agustín Ráfales Vidal; suplent de jutge municipal a Miguel Taberner Llop; fiscal municipal a Isidro Suñer Andrés; suplent de fiscal municipal a Miguel Vidal Llop.
Ja entrats a l’any 1938, al Boletín Oficial de Aragón, de 23 de febrer, es publica el nomenament de secretari interí del Consell Municipal a D. Abundio Carlos Núñez, substituint a Gregorio Mompel Andreu, que des de la formació del Consell Municipal ocupava el càrrec provisionalment.
Tornant a les Memòries de Benito Bernús, diu que en una reunió del Consell Municipal, el president, Agustín Andreu, presenta la dimissió, passant a ocupar lo càrrec d’alcalde-president Benito Bernús. Això ho hem de situar a finals de febrer, ja que en una acta d’arqueig de l’ajuntament de 28 de febrer de 1938, ja consta com a alcalde B. Bernús.
Seguint en les Memòries, podem saber que al mes de març, los primers refugiats van arribar en camions del poble d’Aguilar, se’n distribuïts entre Nonasp i Faió, i en els pròxims dies en van continuar arribant més d’altres poblacions; de Vinaroz arriba la 222 Brigada mixta, i fa nit repartida entre Nonasp i Favara; o que quan ja estant les tropes nacionals a prop de Casp, s’obren les portes de la presó, quedant en llibertat los cenetistes Daniel Ráfales i Mariano Ráfales, que aquell mateix dia tornen a Nonasp.
En vista de la proximitat de les forces nacionals, Benito Bernús, com a president del Consell Municipal, decideix traure de la caixa municipal los diners i documents que hi ha depositats, ja que pensa que en l’entrada dels soldats, la caixa pot ser sabotejada, i després fer-lo a ell responsable d’haver-se’ls quedat.
Lo dia 29 de març, Benito i la seua família, així com molta gent comencen a evacuar lo poble. En los carros carregats en tot lo més necessari, agarren lo camí que los porta a la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa, Mora… per refugiar-se en terres catalanes, ja que continuen estant baix l’autoritat de la República.
Trobant-se refugiat a Reus, li fan saber que el Governador General d’Aragó, ha convocat a tots los presidents dels Consells Municipals al Centro Aragonés de Barcelona, en la finalitat d’informar-los que si guarden diners municipals, los ingresson a la sucursal del Banc d’Espanya a Barcelona. Enseguida s’hi desplaça en tren, i lo 18 d’abril de 1938, deposita al Banc d’Espanya, la quantitat de 24.356,50 pessetes.
Estan refugiats a Barcelona, diu que lo 26 de març de 1939, les tropes de Franco entren per la carretera de Sants. A la vista dels esdeveniments, es decideixen ell i la dona per tornar al poble. Ho faran lo 2 de març de 1938, i diu que al pont de Matarranya és detingut i portat a l’ajuntament, a on a més de ser interrogat, farà entrega al nou alcalde dels documents que guardava del Consell Municipal i lo rebut dels diners depositats al Banc d’Espanya, donant a n’este dia per acabades les responsabilitats de president del Consell Municipal.
Lo Mas de la Cova està situat al terme de Mequinensa, a la partida de Vallaserra, prop de la Bassa Emplassa. Antiguament era conegut com lo mas de Borràs, ja que com deia lo meu pare, Agustín Rius Llop (1932-2015), havia set de la seua iaia, a la que li deien Josepaa Mestre Borràs (1869-1942).
D’ella me contave que va festejar en l’oncle Blaset, i die que “ja tenien los cigrons a remulla”, (que estaven a punt de casar-se), i ell se la va dixar. Després se va casar en Antonio Navarro Moreno (1890) i un dia que estaven dormint al mas de la Cova, ell ja no es va despertar, se va morir a la pallissa (1892). Al cap de nou mesos (1893) se va casar en lo iaio Josep Rius Ráfales (1870-1954).
La iaia Josepa, va morir quan lo meu pare tenia deu anys. La recordava com una dona en molt temperament i quasi sempre assentada a la vora del foc. I me deia “si ma germana i jo estàvem per allí enredant i la marejàvem, com li costava caminar, agarrava l’espardenya, a la que die el “silencio” i mos la tirava. També en alguna ocasió mos va tirar la paleta o les tenasses del foc”.
Agustin Rius llaurant la vinya al Mas de la Cova
Lo meu pare, dels records del mas de la Cova en tenia de ben petit. Als sis anys, durant la Guerra Civil, es produeix la batalla de l’Ebre. Dins d’este context, l’exercit nacional, al camí que passa per davant lo Mas, i que puja per la vall a on està lo mas de Satué, va fer una pista en matxaca, treballant-hi soldats presoners republicans. Ell m’ho contava així:
“Als dos masos que teníem, a les nits, feien cap a dormir soldats nacionals que tenien “mando”. Sol mos van deixar lliure l’estable a on teníem los animals.
Los soldats tenien la cuina a un portell que hi havia a un bancal de la finca de Satué. Hi havia una estesa de presoners treballant. Estos soldats presoners en naltros sempre se van portar bé. Durant los treballs, tots los dies anàvem a buscar per esmorzar lo cafè i per dinar lo ranxo.
Del mas mos van prendre les tenalles per ficar aigua de veure a on treballaven. Les van posar colgades a terra, arran del coll, perquè l’aigua s’aguantés més fresca. Després, tal com anaven avançant, les anaven canviant per tindre-les prop del tall.
Quan ja van acabar i va quedar la “pista” feta, mos van avisar i les vam anar a buscar, lo iaio, lo pare i jo, que los vaig acompanyar. Com no teníem carro les van portar carregades al coll i encara recordo que n’hi havia una de molt gran que es van veure en lo fang al coll per arribar al Mas. També en vam arreplegar una de Calandina que no era nostra i que havia quedat allí.”
Lo meu pare va deixar d’anar a estudi als deu anys, ja que al seu iaio Rius li va agarrar una embòlia, i a partir d’aquell dia lo va tindre d’acompanyar allà on anés: A blanquejar per les cases, a l’horta, o al mas de la Cova, a on s’hi quedaven tota la setmana. D’aquelles primeres voltes me die:
“M’han recordo que les nits que passàvem al Mas de la Cova eren molt llargues i com era un crio, per entretindrem jugàvem a “Marro, pixo i cago”. En un tió, dibuixàvem al banc de pedra que envolta el foc la figura del joc i les fitxes les feien en qualsevol cosa que teníem a mà: pedretes, armelles, fesols, cigrons…”
Agustin Rius en un conill a la ratera
D’aquells primers anys, que eren de postguerra, racionament i estraperlo, també tenia molt presents los records de com es feien l’oli al mas en una petita premsa, ja que als molins, si bé, es pagaven totes les olives, d’oli sols se donava l’assignat per la quota del racionament, sent aquesta quantitat molt inferior a les necessitats familiars. Així m’ho contava:
“Los anys del racionament mos fèiem l’oli al mas. Al tard mos posàvem un remig d’olives al coll i lo portaven a una roca plana que hi ha prop del Mas. Allí havíem portat lo roll de l’era i anàvem posant les olives damunt la roca i entre lo pare i jo les rotllàvem, a continuació arreplegàvem la pasta i la posaven dins d’una galleda de zinc i la portàvem cap al mas.
A quant arribàvem, la mare ja havia fet foc. La galleda de zinc en la pasta de les olives, l’arrimava a la vora del foc (sense que hi toqués la flama) per “calentar” la pasta, i de tant en tant, la mare en la mà l’anava remenant perquè ho fes de manera uniforme.
En la pasta calenta, l’oli començava a surar i la mare decantava la galleda a la tenalla de l’oli per traure’l. Després sense deixar-la refredar, posàvem la pasta a una petita premsa casera, en uns cofins que eren del diàmetre d’una boina, per acabar d’extraure l’oli i que sol quedés la sansa. Això ho fèiem cada dia, ja que sols traiem com a molt dos litres d’oli diaris.”
1999 Agustin Rius collint olives al Mas de la Cova
Un faena bàsica per poder fer vida al mas, era l’aprovisionament d’aigua. Això es feia mig de basses, que eren un clot excavat a terra, i que per mig d’aigüeres recollien les aigües pluvials. Lo refranyer diu: “Si plou i fa bufetes, aigua a les bassetes”. Lo meu pare així ho recordava:
“La bassa la teníem al costat del pi d’ombra i era més bé petita. Quan plovia i se posava aigua, omplíem les tres tenalles que teníem, cada una de deu cànters, per veure aigua nosaltres. L’aigua a la bassa sols durava dos setmanes, perquè encara que la bassa l’aguantava, també en venien a buscar altres veïns, com mon cosí Agustín Giner Rius “Bufit” i los del mas de “Flinflam”.
Durant molts anys vam tindre dos animals de llaurança i si los anàvem a abeurar a la Bassa Emplassa, sol bevien una volta al dia. Hi anàvem al tard, després de plegar. Al mateix temps a un dels animals li posàvem los argadells i omplíem los quatre cànters d’aigua, que després la gastàvem per fregar i abeurar als animals l’un demà.
Anys més tard, a quant jo treballava a la mina, vam fer la cisterna. Li vam dir per fer-la a l’oncle José (de Favara), lo germà de la mare, que no era paleta, però era molt manyós. Al costat del mas, aprofitant un forat que hi havia a la roca, van excavar lo pou i després lo van arrebossar tot en ciment. Quan es va ficar aigua, ja no vam haver d’anar a buscar-ne més a altres basses.”
En aquells anys que la gent es quedava a dormir als masos, la bona relació en los veïns era una cosa molt important. Lo veí que teníem més prop, era l’oncle “Flinflam”, que era de Faió. Lo meu pare die: “Ell i la seua dona estaven quasi sempre al mas, i quan arribàvem, ja venien de seguida a veure-mos”. I afegia que havia set “jefe” de Falange a Faió.
1979 Agustin Rius i Alicia Roc bremant al Mas de la Cova
A continuació hi estava lo mas de Camarasa que també era de Faió, i lo treballava Targa, que eren mitgers del mateix poble. En aquesta família també hi havia una bona relació i d’ells contava:
“Quan Targa treballava los mas de Camarasa, lo sembrava i anava una “cosetjadora” per arreplegar lo gra. Com la palla no la volia, mos la donava a naltros. Durant dos o tres anys, la vam arreplegar en la mula i lo rascle que teníem per tirar-lo de l’animal, hasta omplir la pallissa del mas. Esta palla era una mica llarga per menjar-la l’animal, per anar bé s’hauria hagut que donar-li unes quantes voltes en lo trill, perquè fos més curta, ja que per menjar-la l’animal aquest set millor”
De veïns també hi estaven, son cosí Agustín Giner Rius “Bufit” i un poc més lluny hi estava lo mas de l’oncle Nicasio, que era de Mequinensa. Estos tenien les masades més petites, per tant, les estades eren més curtes.
La masada més gran que ajuntava en naltros era de Favara i era coneguda com de Satué. A n’este mas hi havia corral de bestiar i durant molts anys hi va tancar Manuel Rodes Rubio (1914-1996). D’ell recordo com s’anava arrimant en lo ramat de bestiar a les nostres terres, i quan ja estava prop, lo meu pare anava a saludar-lo. D’ell me die:
“Manolo “lo Garrut” era de Mequinensa i va començar a fer de pastor en un ramat que li va donar a mitges l’oncle Tarroner, que ja era un home gran, en la condició que al cap cinc anys havien de partir lo ramat.
Després de partir-lo, ell es va buscar un mas a on hi hagués corral de bestiar i així va ser com va fer cap al mas de Satué. En aquell moment, jo tindria deu u onze anys i va estar a n’este mas hasta que se va jubilar.
A naltros mos va demanar permís per poder agarrar la terra del nostre mas en lo bestiar i com li vam dir que si, cada any mos donava tres o quatre vellons. Un velló era la llana que eixia d’una ovella a l’esquilar-la.
Al prompte si algun dia no podia traure al bestiar, venia lo seu pare i ho feia ell. Lo seu pare, moltes voltes, si venia pel mas, i si estava pel bancal de davall lo mas, mos cridava i deia: Baixeu una olla. I mos donava llet.”
Manuel Rodes Rubio «Garrut» al Mas de Satué
Una de les històries que li vaig sentir contar moltes voltes a mon pare, era relacionada en una gran collita d’olives al mas i que li va passar allò que diu lo refrany: “Quan un pobre paste, li cau lo forn damunt”. Aquesta és la història com me la va contar:
“A finals de 1962 vaig demanar un permís de tres mesos a la mina, ja que hi havia al mas una bona collita d’olives i vaig pensar que en este temps les podria collir totes i deixar la terra llaurada. Vaig començar lo permís a partir de l’un de desembre i al poc de començar a collir se va posar a nevar, tardant a desfer-se la neu més d’un mes, per tant, vaig estar a casa sense poder fer res. Damunt, a la mina no me van donar ni la paga de Nadal.
Després de la nevada, la collita ja no va ser allò que esperava, ja que les olives estaven totes mortes. Les que havíem collit antes de començar a nevar, les havíem posat a l’era del mas i quan se va desfer la neu encara vam medi 40 dobles i això que sol havíem collit quatre olivers i no eren dels més grans.”
D’aquells temps en què los meus pares es quedaven al Mas, jo també tinc alguns records. Als estius, coincidint en les vacacions escolars, en més d’una ocasió els vaig acompanyar. Per mi, anar al mas era tota una aventura, que començava a quant pujava al carro i empreníem llarg camí del mas, que recordo molt bé, i que lo meu pare sempre die que durava tres hores. Durant lo trajecte, tenia temps d’observar-ho tot: les serres, los masos, pins d’ombra i quan ja arribàvem, la Bassa Emplassa, en la fita de la cabanyera al mig, i un poc més lluny, lo Mas de la Cova.
Parlant ara en la meua mare, me diu que la falta de mitjos per conservar los aliments, condicionava los menjars al mas. L’estella la preparava en patates, verdures del temps, abadejo, alguna botifarra o llonganissa, ous i alguna llauna de sardines. Aquestos aliments, una volta estàvem al mas, los guardava dins d’una tenalla ben tapada, per evitar les rates.
Com de carn fresca, sols se’n podia prendre per lo mateix dia, lo meu pare parava rateres de conill. Al migdia, mentre descansàvem, anava a veure si trobava algun “punt”, i al tard jo l’acompanyava a parar-les. Les rateres les prenia dins d’un sac que se posava a l’esquena, i a la mà prenia un cabasset a on portava una aixaelleta i un pot foradat per porgar la terra.
Quan ja arribàvem al “punt”, me die: Veus, aquí lo conill te lo femeret. Per aquí entra lo conill. Veus la senda? I antes de fer res, es refregava les mans en romer, perquè no es quedés la seua olor a la ratera, feia lo clot, la posava, i en molt de compte la tapava en terra.
L’un demà al matí a quant clarejava lo dia, anava a “reconèixer” i si agarrava algun conill, la mare era l’encarregada d’espelletar-lo. La primera menjada feia conill en patata a l’estil de caçador i lo de més lo fregia, perquè no es fes malbé.
Altres dels meus records, són de després d’acabar la jornada i quan ja es feia de nit. Per fer llum dins del mas, ho fèiem en una llum de carbur. Cada dia, lo meu pare l’obria i posava aigua al compartiment de dalt i carburo al de baix. Després la tancava i l’encenia. Mentrestant, la meua mare encenia lo foc i començava a fer la cena. De fons a la ràdio de transistors, que havien comprat a Milio lo “Gravat”, es podia sentir alguna de les novel·les que feien per la SER: Lucecita, Cumbres borrascosas… També recordo d’aquell temps el Consultorio de Elena Francis.
Com era jove, lo meu pare, em va fer un trenet per jugar, aprofitant les llaunes buides de sardines. En una llauna que era un poc més gran va fer la màquina, i en les més petites los vagons, unint-les entre elles en un petit filferro.
També recordo que a les nits que no hi havia lluna, per tant, eren molt obscures, després de cenar, mentre la mare fregava los plats, lo pare me portava a l’era del mas, i mirant als estels, m’ensenyava a on estava la constel·lació del carro. Així mateix m’ensenyava les llums de la Pobla de Massaluca, i unes altres més fembriletes, que eren de Vilalba dels Arcs.
Quan tornàvem al mas, la mare ja havia acabat de fregar, havia apagat lo foc, tenia posades les mantes a la pallissa i me feia gitar. Lo pare donava un darrer cop d’ull a la mula blanca que teníem, després apagava la llum de carbur i ja tots mos gitàvem, quedant jo col·locat al mig dels dos.
A finals de juliol de 1975, los meus pares van comprar un tractor “Barreiros”, un remolc i cultivadors per llaurar la terra. L’arribada de la nova maquinària, va tenir com a conseqüència la venda de la mula blanca al “Fumat”, que era un tractant d’animals de Fraga i lo carro que era rodes de goma i de la marca “Rigual”, lo va comprar l’oncle Manuel “Valero”.
Aquestos canvis van permetre que al mas hi anéssem i tornéssem en lo mateix dia, per tant, ja no mos hi vam quedar més a dormir, ni vam haver de parar rateres per tindre carn fresca, ni carburo per fer llum… Vam dixar enrere una manera de viure de la que sol mos quede lo record.
Quan era jove, vam anar bastants anys a Pasqua i a passar lo Dia del Gos (28 d’agost) en la colla. La Cova se va fer “famosa” entre els meus amics perquè no ere un mas convencional i estic segur, que tots conservam un bon record d’ella. Prova d’això és la foto, feta per mon cosí Marcial, del 7 d’abril de 1985, que acompanye a n’este escrit.
Les tradicions de Nadal me traslladen al temps de la infància, a un punt molt llunyà en què la memòria se perd, i los records són una barreja d’allò que m’han contat i de lo que la meua memòria ha guardat, donant aquesta suma un record més bé imprecís, però molt entranyable…
Los primers records meus són de la casa familiar del carrer Soldevila nº 25, a on vaig nàixer, viure i jugar pel carrer los primers buit anys, ja que los meus pares després de fer-se una casa nova, van vendre aquella antiga casa a una gent de Barcelona, descendents de Nonasp, que venien a passar los estius al nostre poble.
Aquella casa situada a un dels carrers més antics del poble, me porta al cap lo record de les diferents habitacions i racons que la conformaven, així com d’un vocabulari ja desaparegut en lo que coneixíem cada una de les seus parts: Canyo, estable, pallissa, foc, sala, alcova, post, aiguarí, algorfa, quarto de pastar, solonar…
Lo cor d’aquella casa, com totes les d’aquells temps, era la estància que s’anomenava “lo foc”, que com lo nom indica era a on se feia lo foc a terra per cuinar i estar calents, i al seu voltant era a on se menjava i feia la vida la gent de la casa.
Al “foc” i tinc los primers records de jocs comptats per la meua mare: “Tindries dos o tres anys, i ton pare que després treballava a les mines de Mequinensa,cada setmana, a un economat de la mina, comprava per tu uns caramels molt grossos. Quan arribava a casa, tu ja te posaves a regirar l’estella, buscant los caramels. Mentre-tant ton pare se posava agenollat, en les mans a terra, quedant-li l’esquena horitzontal, perquè tu poguesses pujar a cavall seu, i donar-te unes quantes voltes al voltant de la taula, mentre te die perquèho diguesses tu: Arri ruc, arri ruc!”
1968 Mario Rius anant a buscar un regal
A esta mateixa estància “lo foc” és a on per primera volta me van fer Cagar lo Tronc. Un escenari perfecte, propi d’altres segles, ja que estàvem davant d’un d’aquells focs tan antics, en un fumeral de grans dimensions, en la campana d’uns tres metres d’amplada, és a dir, tot l’ample de l’habitació a on estava. Allí mos reuníem mon pare, ma mare i la iaia Encarnación.
També los primers records dels Reixos són d’aquella casa, ja que a principis dels anys 60 del segle passat, la festa era celebrada en l’àmbit familiar, és a dir, cada un a casa seua, potser com s’anava fent de segles enrere.
La vespra dels Reixos, en l’ajuda dels meus pares, preparava un cabasset ple d’ordi i lo posava al balcó, per què al passar aquella nit los Reixos pel carrer Soldevila, estos poguessen prendre l’ordi per alimentar als seus cavalls i a canvi, dins del cabasset me deixessin un regal.
Quan he dit que venien en cavalls ho he dit bé, ja que als camells ni se’ls coneixia. A Nonasp de sempre havien vingut en cavalls, i estos ja se sap que menjaven ordi, i clar, a totes les cases n’hi havia, pos era lo que se donava per menjar als animals de llaurar.
1968 Los Reixos arriben al Portal
La nit de Reixos era màgica, quan ja s’arrimava l’hora d’anar a dormir, en los meus pares posaven lo cabasset d’ordi al balcó, i després ja me portaven al llit. Tancada la llum i tot en silenci, escoltava per si sentia lo soroll dels cavalls al passar pel carrer i me proposava no dormir. Però clar, la son podia més que les ganes de veure’ls i me quedava adormit.
L’un demà, dia de Reixos, quan me despertava, lo primer que feia era anar corrent al balcó, a on estava lo cabasset, ara sense l’ordi, ja que com era tradició los Reixos se l’havien emportat per menjar los seus cavalls, i a canvi m’havien deixat un regalet, fent-se realitat la vinguda dels Reixos.
Començava l’article parlant de la memòria, i ara he d’afegir un nou element que m‘aida a recordar. Os parlo d’una foto meua, en la que be cert que tindria uns cinc o sis anys, i estic davant de missa, arreplegant un regal de les mans del Rei Gaspar.
1968 Los primers Reixos a missa
La foto és testimoni de què los anys 60 van ser temps de canvis, i encara que no puc precisar quin va ser lo primer any que se va fer l’arribada dels Reixos i l’entrega dels regals als xiquets, potser ho hauríem de situar a la segona meitat de la dècada dels anys 60.
Però jo, en este cas, aprofitant la foto meua en què he reconegut alguns dels protagonistes, he decidit tirat d’este fil per entrevistar-los, demanar-los fotos i reconstruir com van ser los Reixos d’aquell any, que com era tradició van vindre a Nonasp en los seus cavalls.
La suma de les diferents entrevistes me porta a la conclusió de què la foto de Reixos meua és de l’any 1968. Pel que fa als protagonistes van ser:
– Melchor: Rafel Llop Llop, en lo cavall blanc d’Arturo, i lo seu patge era son germà Leopoldo Llop Llop.
– Gaspar: Jesús Navarro Navarro, en lo cavall de l’oncle Poquet, i lo seu patge era Isidro Puértolas Llop.
– Baltasar: José Vicente Silué, (lo cavall no se de qui era), i lo seu patge era son germà Miguel Angel Vicente Silué.
– Herald: Sebastian Andreu Albiac, en lo cavall de l’oncle Pimpom
– Sant Josep i Mare de Deu: Germán Vidal Tomás i Virginia Puértolas Campanales
1968 Los primers Reixos
Dels entrevistats, cap d’ells s’acorda d’on va eixir la comitiva reial la vespra dels Reis. Però a canvi, m’han comptat detalls interessants, com que los vestits dels Reixos se van portar llogats de Reus, dins d’un bagul.
Lo que recordant tots és que van baixar pel carrer de la Mare de Déu. De primer anava Sebastià vestit d’Herald en lo cavall de l’oncle Pimpom i tocant un tambor, fent la sensació que lo cavall anava marcant lo pas al ritme del tambor.
A continuació anaven los Reixos pujats als seus cavalls, que eren agarrats del ramal pels respectius patges, ja que estos anaven caminant. Jesús Navarro (Gaspar), recorda que a meitat carrer de la Mare de Deu, al pas dels Reixos, la gent que mirava des de los balcons se va posar aplaudir, i lo seu cavall se va espantar, posant-se dret, a dos potes. Per sort no va caure, i la comitiva va continuar la seua marxa.
Arribats al Portal, van pujar pel carrer Major per fer cap a la plaça de Missa, a on los esperava Sant Josep i la Mare de Déu. Baixats tots dels cavalls, Sebastià que feia d’Herald, va llegir un text que portava escrit a un pergamí i a continuació los Reixos van fer les ofrenes.
L’endemà se van trobar tots al bar “Fronton”, per vestir-se i anar junts a l’església, a on mossèn Doroteo va celebrar la missa de Reixos. A més dels ells, també van assistir uns xiquets vestits de pastorets.
Acabada la missa, los Reixos se van posar a la porta de l’església, i cridant d’un en un a tots los xiquets del poble, van anar repartint los regals que guardaven dins de la casa del mossèn.
JM Ràfales «Gravat» en un regal dels Reixos
Un altre detall d’aquells anys, me l’aporta lo meu amic Remundo Ràfales Roc, quan me recorda que en aquells anys, al Portal, hi estava l’estanc del poble, i los dies previs als Reixos, de la seua paret i penjaven un cap de cartó pedra, que potser seria una representació d’un patge, i per una gran boca que tenia oberta, tots los que érem xiquets en aquells anys, podíem fer arribar les cartes als Reixos, i demanar-los los joguets en los que somiaven.
Parlant en JM Gravat de com eren los Reixos d’aquells anys, vam coincidir en que los regals potser no eren tan abundants com avui en dia, però en la conversa vam recordar alguns que per nosaltres havien tingut una significació especial.
Ell me va parlar de dos regals, evidentment d’anys diferents, que li va fer lo seu padrí Vicente Tomás Ferrer (1939-1919), dels que guarda lo record gràcies a les fotos que en lo moment d’entrega del regal li feia, ja que era un gran aficionat a la fotografia.
A la primera foto està a prop d’un tractor en remolc, en un petit motor elèctric per fer-lo córrer, que s’accionava a distància per mig d’un fil elèctric, en un comandament a l’altre extrem. A la segona foto, de l’any 1970, lo veiem vestit de pistoler-xerif, robes i armament tot inclòs.
JM Ràfales «Gravat» vestit de xerif
Jo també us vull parlar d’un regal, m’atrevisc a dir dels bons, que no recordava, però la meua mare m’ha fet memòria al contar-m’ho: “Un any vaig veure a l’aparador de la tenda de Ca Toni un gran carro, com lo que teniu al Museu, i sense pensar-ho dos voltes, te’l vaig comprar perquè te’lportessen los Reixos. Hi vas jugar molt, lo baixaves al carrer i en Pedro i Ricardo que eren de la mateixa edat jugàveu. Un pujava al carro i l’altre tirava. Va durar bastant, però com tot, va arribar un dia en quèse va xafar”.
La festa dels Reixos, a set de sempre un motiu d’il·lusió per tots los xiquets. Però quan jo era petit, los dies anteriors a la festa potser eren més bé de preocupació, ja que una condició imprescindible perquè portessen un regal era que lo xiquet durant l’any s’hagués portat bé, perquè en cas contrari, los mateixos pares dient als xiquets que los Reixos los podien portar carbó.
Però al mateix temps, se podia donar lo cas, que davant la pregunta seriosa entre xiquets de: – Que te portaran los Reixos? La resposta fos més bé divertida: Una nina, un ninot i un castanyot! Passant en la darrera paraula a l’acció, fotent-li lo corresponent castanyot a qui havia formulat la pregunta.
Foto: Raquel Albiac Franc fent cagar lo Tronc de Nadal
Un any més arriben les festes de Nadal, i com en anys anteriors, m’he proposat parlar de les nostres tradicions. Estos anys passats he parlat de “l’Home dels Nassos”, de “plegar Capd’Any” i de “Medir lo Pam”. Ara toca parlar de “Cagar lo Tronc”, una tradició que sense cap dubte, continua molt viva a les cases a on hi ha xiquets petits.
Cagar lo Tronc és una tradició pròpia dels pobles d’Aragó i Catalunya, que segons los experts se tracte d’una tradició en segles d’antiguitat, que tindria lo seu origen en costums precristianes i litúrgies paganes.
Per conèixer millor esta tradició i com ha anat canviant los darrers anys, he parlat en Maria José Ràfales Puértolas, Maria Alfonso Andreu i Alicia Roc Tomàs. Les tres, a més de nonaspines, son octogenàries i han vist com los cagava lo tronc a elles, als fills i als nets.
Lo primer testimoni és lo de Maria José Ràfales Puértolas, que va nàixer lo 7 de gener de 1935. Ella és filla del matrimoni format per Felipe Ràfales Ràfales i Mariana Puértolas Soler, casats a Nonasp l’any 1928.
Maria José Ràfales Puértolas en sons pares
Cagar lo tronc és per ella una tradició de tota la vida. Me diu que a son pare i sa mare, quan eren petits, a les seues respectives cases, ja los cagava lo tronc. A ella de ben petita també li van fer cagar.
Son pare, en temps, portava cap a casa un bon tronc, a poder ser d’oliver i que tingues lo cor foradat per poder cagar. La vespra de Nadal, al tard, després de retirar-se (ere llaurador), ho començava a preparar tot, mentre que sa mare en qualsevol excusa la prenia a una altra habitació de la casa.
Son pare ficava lo tronc a un costat del foc, perquè anés cremant d’un extrem i a l’altre ficava lo sac en tot lo que havia de cagar a dins. Una volta tot preparat, i tots reunits al voltant del foc, son pare li donava un garrot que li havia fet per l’ocasió i li feia pegar al tronc, al mateix temps que cantava: “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”.
Li feia cantar la cançoneta unes quantes voltes, hasta que son pare li deia: “Ja ha degut de cagar prou este tronc”. Con que deixava lo garrot, s’agenollava i tota emocionada anava traient tot que havia cagat.
De les coses que li cagava, recorda especialment una serpeta de massapà, que anava dins d’una capsa de cartó i portava una cirereta a la boca (la tenia oberta); també recorda que li cagava un parell de mandarines, un parell de taronges, alguna barreta de “birlatge”, tarrons, palomes fetes a casa… M’aclarís que “si se comprava a casa dos barres de tarrons pa Nadal, estes se ficaven al tronc” i que això del tronc va durar hasta que es va adonar que ho feien los pares.
Lo 16 de novembre de 1963, se casa en Delfín Roc Llop i a l’any següent tenen un xiquet al que li fiquen per nom Delfín. D’ell me diu: “Al meu fill també li fèiem cagar lo tronc. Va continuar com jo, coses de menjar, tarrons i dolços de Nadal. Los joguets eren pals Reis. Son pare ere lo que li feia cagar i sa iaia Mariana i jo miràvem.”
Per acabar, me diu que al seu net que també li diuen Delfín, al no viure a Nonasp, a casa seua ja no li han fet cagar lo tronc.
Lo segon testimoni és lo de Maria Alfonso Andreu. Comença parlant-me dels pares i germans, dient-me que es filla d’Agustín i Júlia, casats a Nonasp lo 2 de febrer de 1910. Van tindre quatre fills, la primera Serafina, que va nàixer l’any 1911 i va morir l’any 1915. Després Agustín, l’any 1915, del que destaca que va anar a la Guerra en lo batalló del Komsomol, va passar per camps de treball forçosos i al tornar a Nonasp va treballar a les mines de Mequinensa, morint l’any 1947, a l’edat de 32 anys. Lo tercer fill és Francisco, que naix l’any 1926, però mor als quatre mesos; i la darrera és Maria, que naix lo 22 de novembre de 1930.
Maria recorda que a ella de petita li cagava lo tronc. Ere un tronc del corral en un forat perquè pogués cagar. Al mateix temps que picava al tronc li feien cantar la cançoneta “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”. Lo tronc li cagava un grapat de nous, algun codony, mangrana, etc. A quant se’n va adonar que això ho feien los pares ja se va acabar.
Olga Ràfales Albiac fent cargar lo Tronc de Nadal
Lo 6 de juliol de 1953 se casa en Joaquín Albiac Ràfales. Tenen quatre fills: Paco (1954), María (1955), Agustina (1958) i Rosabel (1965). A tots los fan cagar lo tronc, seguint en la tradició, però lo tronc ara ja cage alguna barra de tarró i algun dolç propi de les festes de Nadal.
Uns anys més tard, arriben los nets: Raquel i David, los fills de Paco; Cristian i Laura, los fills de Maria; Marc, Gemma, Núria i Arnau, los fills d’Agustina; Silvia i Olga, les filles de Rosabel.
La vespra de Nadal, al tard, a la casa dels iaios Maria i Joaquin se troben los fills i néts. Lo foc ja està encès, son iaio ha pujat del corral un tronc foradat que guardava per este dia. Los pares porten los regals per cada un dels seus fills i mentre ho preparen, son iaio Joaquin en qualsevol excusa pren als nets. Al cap d’un rato tornen, lo sac ja està ficat al tronc, i dins, los regals en lo nom de cada xiquet.
Los iaios los demanen que tots junts canton la cançoneta “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”, al mateix temps que algun d’ells pegava al tronc. Després arriba lo moment més esperat, tots s’amorren al sac per veure que los ha cagat a cada un. A esta nova generació, als més petits los cague dolços de Nadal, i als més grans, alguna cosa de roba, és a dir, coses d’aprofitar.
La tercera entrevistada és Alicia Roc Tomàs, la meua mare. Los seus pares, Amado Roc Giner i Joaquina Tomàs Moreno, se van casar a Nonasp, lo 21 de novembre de 1931. Tenen dos fills, Benicio (1932) i Alicia que naix lo 10 de desembre de 1934.
Alicia de primer me diu que sa mare, Joaquina, tenia molt bona relació en Remunda Muner, que vivia al Prat de Llobregat. La seua mare, a voltes de Nadal, després de matar lo gorrino, li enviava a Remunda una canastra en coses de menjar que li facturava en lo tren, ficant-li una mica de gorrino, mostillo, patates, mangranes, figues seques, és a dir, coses del temps.
Remunda li tornava la canastra, en taronges, alguna barra de tarrons, “birlatge” i coses de menjar per Nadal. Joaquina, quan arribava ho amagava i la vespra de Nadal ho ficava per fer cagar lo tronc a Benicio i ella.
Com a totes les cases a on hi havia criatures, la vespra de Nadal al tard, ficaven al foc un tronc, a poder ser foradat, que anava cremant-se. A l’altre extrem lo sac en tot lo que havia de cagar. En tot a punt, ella i son germà, se preparaven per picar al tronc, un en les tenasses i l’altre en la paleta del foc, al mateix temps que cantaven la cançoneta: “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”.
Desprès de fer-los cantar i picar dos o tres voltes, diu que s’agenollaven i Alicia quasi clavava lo cap dins del sac i com més coses treien, diu que millor, encara que reconeix que desprès no menjava res de lo que li havia cagat.
Alicia se casa en mon pare, Agustín Rius Llop, lo 29 d’octubre de 1961. Jo nasc l’any 1962, al carrer Soldevila nº 25. La casa dels meus pares, pot considerar-se de les més velles del poble, allí hi ha un canyo, l’estable, algorfa, l’algorí, solonar, alcoves, i com no, un dels focs d’aquells tant antics, en una campana de grans dimensions, d’uns tres metes d’amplada, és a dir, tot que ere l’estança on estava lo foc.
Este tipus de campana permet entrar la llum durant lo dia, però te l’inconvenient de que entre l’aigua quan plou, l’aire i fred. A l’arribar la llum elèctrica a les cases l’any 1923, los fumerals se fan més petits, tal com lo coneixem a la majoria de les cases velles.
En este escenari propi d’altres segles, era a on jo feia cagar lo tronc. Allí mos reuníem lo meu pare, la meua mare i la iaia Encarnación. Ficaven un bon tronc al foc i per l’altre extrem un sac en lo que m’havia de cagar lo tronc. Me feien picar i cantar la cançoneta dos o tres voltes, i quan me dient que ja havia degut de cagar prou lo tronc, pos a traure los dolços que aquell Nadal se menjarien a casa nostra.
Uns anys més tard, concretament lo 1998, arriba Estela. De ben petita, a la casa dels iaios Agustín i Alicia, en la il·lusió renovada per l’arribada de la neta, se torna a preparar un tronc d’oliver en un bon forat per fer-li cagar lo tronc, igual que feia uns anys li havien fet cagar a son pare.
Estela Rius Ferrer en los seus iaios fent cargar lo Tronc de Nadal
També li fan cagar lo tronc los iaios Manuel i Amelia i a esta casa hi ha una petita variant en la cançoneta: “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc. Tronc de Sant Esteve, pixa per davant i caga per darrere”. Això s’explica perquè la cançoneta és originària de La Fatarella. La iaia Amelia, és filla de Josepa Miró, de la Fatarella i casada a Nonasp en Emilio Ràfales “Sinyoreta”. Per tant, la iaia Amelia li ensenya la cançoneta com a ella li cantava sa mare, després li cantaria a la seua filla Gema i ara a la neta.
Com a conclusió, després d’haver parlat en María Jose, María i Alicia, podem afirmar, que és una tradició que continua molt viva i que se transmet de generació en generació entre la gent del nostre poble. Los xiquets petits són los protagonistes de cagar lo tronc, però als que més il·lusió los fa, m’atrevisc a dir, es als pares i iaios, que com diem a Nonasp: “los cau la bava” mentre veuen com cague lo tronc.»
Foto: Irene Roc Ferrer medint un pam de llonganissa
Ja arriben les festes de Nadal, i durant estos dies, al nostre poble, tenim petites tradicions, que durant generacions s’han transmès de pares a fills. Fa dos anys us vaig parlar de l’Home dels Nassos, l’any passat de plegar Cap d’Any i enguany us vull parlar de “Medir lo Pam”.
Per començar a investigar he buscat per internet, i he de dir, que no he trobat cap referència a esta tradició, a difèrencia d’altres que compartim en pobles i comarques veïnes i que sí que estan documentades.
Lo segon pas, a set anar a parlar en tres persones octogenàries, les tres bones col·laboradores meues: Angeles Marches Llop, Alicia Albiac Albiac i la meua mare, Alicia Roc Tomás. En elles sí que he tingut sort i m’han explicat alguns aspectes que desconeixia, perquè jo, la tradició l’associava sols a la nit de Nadal, que després d’acabar la celebració de la missa del Gall, les colles anaven a Medir lo Pam. Però les tres coincideixen en contar-ho com ho vivien a casa de petites.
Per començar m’expliquen que al novembre, una volta passat Tots Sants, a les cases ja se començave a matar los gorrinos i un dels embotits que se feien eren les llonganisses, en carn del gorrino trinxada, sal i pebre. Les llonganisses una volta fetes, se posaven a eixugar, penjades al solonar o un quarto en bona ventilació. Si feia cerç s’eixugaven de pressa, però si feia boira, al ser humida ja costava més.
A quant ja començaven a estar seques, se’n deixava dos o tres per menjar i les altres se posaven en adob a una parreta, perquè la llonganissa a quant començava a fer calor, se tornava rància.
L’adob se guardava per la sega i la trilla, perquè eren feines dures. La jornada començava al clarejar lo dia, i cap allà les nou del matí s’esmorzava. Se feia una mica de foc a dins del mas, i a una paella, se posava un xorret d’aigua, un tros de llonganissa, un ou esclafat i se sofregia tot una mica. Una volta fet, al plat o també a mateixa paella, aquells homes i dones, hi muntaven un bon tros de pa, i a continuar la feina, que lo dia era molt llarg.
Germans Albiac Albiac: Teresa, Alicia, José, Isidro, Paco i Romaldos. Darrere los pares.
Però les llonganisses que a naltros mos interessen, son les que se deixaven per menjar. Alicia Albiac, diu que a quant los seus pares mataven lo gorrino, en feien una de ben llarga, i ja deien: Per “Medir lo Pam” la nit de Nadal. Aquesta nit del 24 de desembre, la seua iaia i mare, antes de començar a cenar, posaven damunt la taula la llonganissa que havien guardat, i a ella i los seus germans, un per un, los feien medir lo pam a la llonganissa, i segons com era lo pam de cada xiquet, tallaven lo tros i los feien a la brasa. Mentre se coïa, se menjaven de primer un plat de bròquil, d’una pinya que l’oncle Tabola los havia guardat per l’ocasió.
Angeles Marches, me diu que de petita vivia al carrer Amades i que eren cinc germans: Joaquina, Angeles, Hermenegildo, Antonio i José. M’explica que al matar lo gorrino se guardava tres o quatre llonganisses, i les altres se posaven en adob. Lo dia de Nadal, per esmorzar, la seua mare los feia medir lo pam de llonganissa a tots los germans, i diu que antes d’este dia no se’n menjava. La seua mare per esmorzar los feia un plat de sopes escaldades, acompanyades de la llonganissa, menjant-se-la cada un dels germans, com més li agradava: a la brasa, barrejada al plat de sopes, o crua, és a dir, cullerada de sopes i mos de llonganissa.
Germans Marches Llop: Joaquina, Àngeles, Hermenegildo, Antonio, José i Juanito
Lo darrer testimoni, és lo de la meua mare, Alicia Roc, que m’ho conte així: “Lo de medir lo pam, jo crec que la iaia i la revís-iaia jo ho feien. A mon germà Benicio i jo, la mare, lo dia de Nadal pel matí, a quant mos despertàvem, per esmorzar mos die: venga que medirem lo pam. I baixava una llonganissa del solonar, a on les teníem a eixugar, i mos feia medir un pam.
En aquells temps, a l’hivern ere molt de costum fer per esmorzar un plat de sopes escaldades, per calentar lo cos, i aquell dia s’acompanyaven de la llonganissa. Altres dies s’acompanyaven un ou esclafat, una sardina salada, o lo que fos.
A mi lo que m’agradave molt era un plat de sopes en una torrà escaldà. La mare pel matí, a quant s’aixecava, lo primer que feia era encendre lo foc, ja que a més calentar la casa, servia per a fer lo menjar. Com que a quant me feia este esmors, tallava una rodanxa de pa i la posava a la vora de foc per fer la torrà. Al mateix temps posava un topí en aigua i un pessic de sal, per fer-la bullir. A continuació en lo pa feia les sopes i les posava directament al plat, posant-les un xorret d’oli.
Germans Alicia i Benicio Roc Tomàs
Una volta feta la torrà, la posava al plat, damunt les sopes. A quant l’aigua del topi ja havia arrencat lo bull, la feia servir per escaldar les sopes i la torrà. Després la mare la traïa la torrà en cuidado del plat de les sopes i me la posava a un altre plat, i per damunt en lo setrill la posava ben olia-da.
Tot preparat, primer me menjava lo plat de les sopes, perquè no se refredés l’aigua i a continuació me menjava la torrà escalda, i tot això acompanyat de tant en tant, d’un bon mos de llonganissa”.
Per poder il·lustrar esta petita història, vaig parlar en lo meu veí i amic Javi Roc, i vam recrear en les seues filles lo “medir lo pam”. La filla petita, Eva, volie tallar ella la llonganissa i Javi tenie que aguantar-li lo ganivet no sigues que se tallés de l’emoció. I la filla gran, Irene, se va pintar les mans en rotulador per fer la broma que s’havie tallat fent lo pam.
Eva Roc Ferrer i son pare Javi Roc Segura
Esta petita tradició penso que ja sol se conserve en alguna colla de gent, que almenys sigo de mitjana edat o més, i que ho celebro la nit de Nadal, després de la Missa del Gall. Pel que fa a medir los xiquets lo pam de llonganissa per esmorzar lo dia de Nadal, és una costum que segur que ja ha desaparegut de les famílies des de fa bastants anys. En lo pas del temps, han canviat les costums, la manera de viure, lo menjar dels grans i dels xiquets, i s’ha deixat de matar lo gorrino, de fer llonganisses a casa, d’esmorzar sopes i de medir lo pam los xiquets lo dia de Nadal.
