Enguany fa quaranta anys de la recuperació de la festa de Carnestoltes, una de les més populars que hi ha a Nonasp. De la seua antiguitat no hi ha cap constància documental, però si que trobam dins de les tradicions orals de Nonasp, una cançoneta que parle d’esta festa:
“Carnestoltes dotze voltes,
i Nadal a més a més,
tots los dies sigon festa
i el domenge que plogués”.
També hi ha lo testimoni de Pedro Tena Ferrer “de cal Guillermet”, arreplegat a l’abril de 1985, dins d’unes entrevistes que va fer Marino Jambrina, locutor de Radio Nacional d’Espanya, per lo programa radiofònic “Por los caminos de Aragón”. En totes les entrevistes es van emetre dos programes, los dies cinc i dotze de maig de 1985.
A Pedro Tena Ferrer, se’l va entrevistar perquè en aquells moments ere la persona de més edat de Nonasp, ja que tenie 98 anys. Una de les moltes preguntes que li van fer, ere si recordave antiues festes del poble, a lo que va explicar que son pare, Miguel Tena Mestre, nascut l’any 1858, quan ere jove celebrave el carnestoltes, i los amics lo posaven dins d’un banasto, i en dos barres, posant-se un jove davant i un altre radere, lo pasajaven per tot lo poble, mentre que ell anave dient:
Per la senyal, aquí veo un animal
Por la Santa Cruz, que aquí veo un avestruz
Estos barrancs d’aquí
Que mos baixessen plens de vi
Estos d’aquí baix,
Que baixessen plens de pans
Estos carrers que hi ha ampedregats,
Coca i foradat
Que bien estaríamos hijos, que bien,
I los músicos en la solfa, do, re, mi, fa, sol
Que no fan mes que minjar coca i bunyols.
Por la tarde encontré un municipal
Y le dije ¿como está?
Estoy muy bien de sal
I a Ca lo Guillermet ya no cale gos,
que Tomasa la vieja munte la paella.
La celebració de la festa del carnestoltes va quedar interrompuda en l’inici de la Guerra Civil, i la posterior prohibició durant los anys del franquisme. Va ser en la arribada de la democràcia, quan es va començar a recuperar la festa. A Nonasp, va ser l’any 1985, dins del context de l’Educació d’Adults.
L’Ajuntament, al mes d’agost de 1984 acordave demanar al Ministeri d’Educació i Ciència la inclusió de Nonasp al programa de la Educació d’Adults. Quan va arribar l’aprovació de la sol·licitud, se va fer una reunió informativa a lo que ere lo “Ball” del Sindicat per explicar aquella iniciativa que se volie portar cap davant. A la reunió hi va acudir molta gent jove i la proposta va comptar en l’acceptació i posterior partició dels assistents.
Per fer de professors se va parlar en Gabriel Albiac Mora i en l’home d’una mestressa dels estudis que estave sense faena. Lo primer dia de l’Educació d’Adults, se va fer un examen de cultura general a tots los assistents i en funció del nivell de cada un, se van partir la mitat dels alumnes per cada professor. A la Sessió Ordinària de 6 de desembre de 1984, l’Alcalde informave del començament de la Educació d’Adults.
Dins d’este ambient de participació, va sorgir la iniciativa de recuperar la festa del Carnestoltes. Lo dia senyalat va ser lo dissabte 16 febrer de 1985. A l’hora acordada, tots los “alumnes” en los seus disfrassos van fer una volta per los carrers del poble acabant al Portal. Després van entrar a lo que era lo saló del ball del Sindicat. Allí, en un “tocadiscos” que hi havie se va posar música apropiada per celebrar la festa.
La recuperació del Carnestoltes per part dels alumnes de l’Educació d’Adults, va tindre gran acceptació i a l’any següent ja va ser la Comissió de Festes la que va proposar a l’Ajuntament fer-se càrrec de la seua organització.
A “Lo Portal” nº 25, del febrer de 1986, se fee la crònica de la festa:
“1 Febrero. A las siete de la tarde hubo una sesión de baile por la orquesta Bumerang, gratuita para todos los niños a los cuales se les obsequió con un antifaz. A las diez de la noche se concentraron todos los disfrazados en el Portal, alrededor de la hoguera recién encendida. Acto seguido empezó el pasacalle, amenizado por la orquesta Bumerang, y en el que la gente pudo lucir sus vistosos disfraces. Al finalizar el pasacalle empezó el baile de disfraces en un ambiente distendido y cordial. Al acabar el baile, y al calor de la hoguera, se invitó a chocolate y vino a todos los allí presentes”
A partir de després i de forma ininterrompuda s’ha fet tots los anys. Primer a la pista del ball del Sindicat; després va ser més de carrer i a l’acabar s’anave a les discoteques del poble: la Dragons o la Nirvana; uns anys després es va fer al pavelló municipal i ara es fa al Centro. Se faigo a on es faigo, lo que importe és que la festa continuo i no se perdo.
Foto: Escuela de pueblo en 1848 (1896) de Albert Anker
Les primeres notícies que tenim de l’ensenyament a Nonasp i els seus metres són de la segona mitat del segle XVIII. Per les xiques la formació en valors es continue fent per mig de la família i de l’Església. Les primeres mestresses de xiquetes que he pogut documentar ja són de la segona mitat del XIX.
La Casa de la Vila (ajuntament), ere la que s’encarregave de contractar aquells primers mestres de minyons (paraula desapareguda i que equival a noi, xic, xiquet…) i contribuir al manteniment de l’ensenyança i proporcionar locals públics. Si fem cas al topònim de carrer dels Minyons, potser mos indica a on va estar la primera escola a Nonasp, que també podrie ser la casa a on vivie el mestre, ja que encara que pogués ser una casa petita, hem de tenir en compte que l’assistència escolar serie molt baixa.
Les fons per fer este treball són los Quinque libris de l’església, que comprenen los llibres de batejos, bodes, morts, confirmacions i compliment pasqual. A partir de meitat del segle XIX, se sumen los llibres de jutjat municipal i la premsa regional.
1761 PEDRO SIERRA Lo 04 de novembre de 1761, es casen Joseph Llop i Theresa Andrés, i és testimoni de la boda Pedro Sierra, “maestro de niños”.
1768 ANTONIO BERNAUL Lo 27 de setembre de 1768, a l’església parroquial de Nonasp, s’enterre en missa de cos present a Antonio Bernaul, “maestro de primeras letras”, que s’havie mort lo dia anterior i estave casat en Bernarda Gisbert.
1774 MANUEL PAÑOS Lo 06 de juliol de 1774, a l’església parroquial de Nonasp, s’enterre a Manuel Paños, “maestro de niños”, de 70 anys, que s’havie mort lo dia anterior i estave casat en Rita Usón.
Carrer Minyons – Estudi de xiquets al segle XVIII
1777-1780 ANTONIO BERNE És mestre de xiquets o de primeres lletres. Lo 23 de juny de 1777 és testimoni de la boda de Josef Alfonso i Theresa Andreu. També fa de padrí en quatre batejos, lo darrer és lo 10 d’octubre de 1780, en què bategen a Francisca Llop Taberner.
1784-1790 MIGUEL ROCA SILVESTRE Es mestre de xiquets o de primeres lletres, està casat en Antonia Torres i los dos són naturals de Mequinensa. Lo 31 de gener de 1784, és testimoni de la boda de Josef Borruey i Joaquina Comas. Lo 14 d’abril de 1785, a l’església parroquial de Nonasp, se bateje al seu fill Pablo Roca Torres. L’any 1790 encara està de mestre a Nonasp, segons diu Gabriel Albiac Sebastián, a lo Portal 130, en què publica una relació dels mestres a Nonasp.
1798 JOAQUIN SORIANO Lo 11 de novembre de 1798, a l’església parroquial de Nonasp, se celebre l’enterro de Joaquín Soriano, mestre de xiquets a Nonasp, casat en Gertrudis Herreros, los dos naturals de Mas de les Mates.
1801-1821 FRANCISCO MORA SAMANIEGO És mestre de primeres lletres, natural de Tortosa i casat en Antonia Monclús, de Casp. Segons Gabriel Albiac és mestre a Nonasp de 1801 a 1807 i 1811. Jo he pogut documentar que ere mestre al bateig del seu fill Josef (1805), Basilia (1809), León (1811), i al bateig de Juan Francisco l’any 1814 no consta l’ofici. També fa de secretari de l’ajuntament, així consta a una boda celebrada l’any 1820 en què fa de testimoni, i a la seua partida de mort lo 03 de gener de 1821.
1821 AGUSTIN MORA MONCLUS Fill de Francisco Mora i Antonia Monclús. És natural de Casp, i es casa a Nonasp lo 27 d’abril de 1816 en Maria Theresa Llop Aguiló, de Batea. Quan es case resideix a Maella, i possiblement es trasllade a viure a Nonasp quan sé mort lo seu pare, al que substitueix en los càrrecs de mestre de xiquets i secretari de l’ajuntament. En lo pas dels anys deixe lo càrrec de mestre, i exerceix sols de secretari, fent-ho hasta que es mor lo 23 d’octubre de 1865.
1832 MANUEL CASTILLO Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1833 PABLO BALLARIN Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1840 FRANCISCO PONZ Mestre de primeres lletres (Gabriel Albiac Sebastián – Lo Portal 130)
1843-1864 RAMON OMELLA SEGURA Natural de Torredarques, és a Nonasp almenys des de 1843. Se casa en la nonaspina Mariana Ràfales Borraz, lo 09 de juny de 1849, exercint de mestre hasta que es mor lo 23 de març de 1864.
A la “Revista de Instrucción Pública, Literatura y Ciencias” de 21 de juny de 1860, parla de D. Ramón Omella: “Zaragoza. -Nonaspe- Según nos dicen de este pueblo está el infeliz profesor sin cobrar un solo maravedí de sueldo desde septiembre del año pasado. Le suplicamos que no moleste a nadie con sus reclamaciones, y busque el maná como pueda ¡Oh centralización!”
1865-1866 FRANCISCO ANTONIO ESTRADA Lo 16 de febrer de 1865, es mor María Concepción Pasquala Barceló, natural de Maella i veïna de Nonasp, casada en D. Francisco Antonio Estrada, mestre de xiquets a Nonasp. A principis de 1866, lo mossèn D. Domingo Casanova, demanda al mestre per què li deu 80 reals de velló, de l’enterro de la seua dona.
1870-1874 PEDRO GUARCH LACUEVA Lo 15 de gener de 1870, naix Amado Guarch Moreno, fill de D. Pedro Guarch, de Jaulin, mestre de xiquets, i Lucia Moreno, de Maella. L’any 1872, es bateje un altre fill del matrimoni, al que li posen per nom Pedro.
A la revista El Magisterio Español, de 10 de febrer de 1871, D. Pedro Guarch forme part d’una relació de mestres que reclamen lo pagament dels salaris atraçats.
Del període de temps en què està lo mestre a Nonasp, cal destacar que a la “Gaceta de Madrid” del 22 d’agost de 1872, es publica lo següent acord: “Dirección General de Instrucción Pública. Esta Dirección General ha acordado destinar la colección de libros núm. 264 que ha de servir de base a una biblioteca popular a la Escuela de Instrucción primaria que dirige en Nonaspe, D. Pedro Guarch…”
A la revista El Magisterio Español, de 25 de desembre de 1873, D. Pedro Guarch, publica un llarg article titulat “Método de vida que debe seguir el Maestro”, a on després de fer algunes reflexions acaba dient: “El Maestro no debe olvidar que su bella y noble misión es enseñar a los niños a que sean virtuosos; que practiquen siempre la máxima de lo que no quieras para ti no lo desees para los demás; y que se acostumbren a vivir satisfechos en medio de la pobreza y de cualquier contrariedad; tampoco olvidará que después del Párroco es él para los pobres el representante de la Misericordia divina, y que para el desempeño de su profesión en esta España con honra, se necesita poco menos paciencia que tuvo el virtuoso Job.”
1873-1879 MANUEL CASANOVA PIU És mestre de xiquets, natural de Casp, i està cassat en Pabla París Bonete. Jo crec que no exerceix de mestre a Nonasp i sols resideixen per què ja són grans, i viuen en lo fill, mossèn D. Domingo Casanova. Pabla es mor lo 10 de març de 1873 i Manuel Cananova lo 07 de novembre de 1879, a l’edat de 75 anys.
1877-1888 SEBASTIAN LATOGETA SANTOLARIA Pel “Boletín Oficial de la Provincia” sabem que la plaça de mestre a Nonasp està vacant almenys des de lo setembre de 1875 al febrer de 1876. A principis de 1877, està documentat que D. Sebastián Latogeta ja és mestre a Nonasp. Està casat en primeres núpcies en Eusebia Lacostena, en la que té dos fills, Florencia i D. Matías Latogeta Lacostena, que durant molts anys serà lo farmacèutic de Nonasp. D. Sebastian Latogeta se jubile de mestre l’un de gener de 1888. Mor a Nonasp, lo 15 de març de 1901, a l’edat de 79 anys.
1883 AMADO NUEZ Encara que la plaça de mestre de Nonasp és de D. Sebastián Latogeta, per raons que desconec, a l’agost de 1882, es publica a la premsa escrita anuncis per fer una substitució, oferint 433,75 pessetes anuals. En este context arriba D. Amado Nuez, professor de primera ensenyança, per fer-se càrrec de la substitució a l’escola. Ho compagine en lo treball de secretari accidental del Jutjat de Nonasp.
1884-1890 MANUEL MERENCIANO INSA És professor d’instrucció primera. Natural de Torrijo del Campo (Terol), casat en Norberta Jaime. Se li adjudica la plaça de mestre a Nonasp per fer una substitució a meitat de 1884 i l’ocupa la plaça hasta l’hivern de 1888-89.
A l’arxiu històric del Jutjat municipal, hi ha diferents expedients que afecten a D. Manuel Merenciano: 1885 Maria Bes, demanda per impagament de lloguer a D. Manuel Merenciano; 1888 D. Manuel Merenciano demanda a mossèn Domingo Casanova per injúries; 1888 D. Manuel Merenciano demanda a D. Matías Latogeta, alcalde, per impagament de retribucions; 1889 D. Manuel Merenciano, demanda a D. Isidro Ràfales Cepera.
La dolenta relació en les autoritats locals, farà que deixo la plaça de mestre a Nonasp. Per fer-nos una idea de com era el conflicte ho podem fer llegint la notícia que publica el “Diario Mercantil de Zaragoza” del 06 de febrer de 1889:
“Tenemos entendido que el Maestro de niños de Nonaspe, se halla en esta capital importunando al señor Gobernador, Banco de España, Junta provincial, etc. etc.
¡Palo a él, señor Gobernador!
¿Dónde se ha visto molestar a tanta gente porque en 19 meses no ha cobrado un cuarto?
Y si el Maestro le deben la friolera de 1.070 pesetas, queda el consuelo de decir que en 15 meses no han escrito una plana los niños de aquel pueblo, por no haber material.
Señor Gobernador: suprima V. E. de una vez la Escuela, el pueblo, los niños y el Maestro de Nonaspe, ytodo habrá concluido”.
1889 MARIANO GONZALEZ BUISAN Al febrer de 1889 aprova les oposicions i si li adjudica la plaça de mestre a les escoles de Nonasp. Segons lo llibre de defuncions, es mor lo 06 de maig de 1889, a les deu de la nit. Ere natural de Saragossa, de 24 anys, solter, i domiciliat al carrer de la Mardedeu.
1986 Castell – Estudi de xiquets al segle XIX
1891-1897 BERNARDO EZQUER GIMENEZ Al juny de 1891 aprove les oposicions i se li adjudica la plaça de mestre a les escoles. L’etapa a Nonasp acaba al setembre de 1897, en què s’aprove la permuta entre Bernardo Ezquer i lo mestre de Villaroya de la Sierra, Enrique Soria.
Per la premsa d’aquells anys, podem conèixer alguns detalls dels exàmens. Al diari “La Derecha” de 21 de juliol 1892, es pot llegir: “El día 16 del actual, se celebraron los exámenes en la escuela de niños, dirigida por el inteligente y celoso profesor D. Bernardo Ezquer. Tuvieron lugar en la iglesia parroquial, por ser el local más espacioso; a las ocho de la mañana dieron principio, estando de antemano ocupado todo el local de la nave principal, por lo más florido de las familias…”
Per la premsa també es pot conèixer lo conflicte que es va produir al traslladar les escoles al castell. A “Heraldo de Aragón”, de 25 d’octubre de 1895, podem llegir la queixa del mestre: “El maestro de Nonaspe ha acudido en queja al señor Gobernador civil, porque el alcalde ha trasladado la escuela a un antiguo castillo, derruido y destartalado, muy distante de la población, y que hoy solo sirve para albergue de gitanos y vagabundos”.
Al cap de pocs dies trobem la resposta de l’alcalde a “Heraldo de Aragón”, de 30 d’octubre de 1895: “Referente al traslado de la escuela (…) el Sr. D. Miguel Franc, alcalde de Nonaspe, nos dice, que no es exacto lo informado por el maestro, puesto que el local nuevamente designado para escuela de niños no se halla fuera de la población ni deja de reunir las condiciones para el objeto que se destina, una vez que desde tiempo inmemorial en aquel local ha estado instalada la escuela, hasta que el Alcalde saliente la trasladó por instigación del maestro, y que en las visitas giradas por el señor inspector de escuelas en años anteriores encontró el local en condiciones pedagógicas, por cuya razón el autor de la comunicación ha desfigurado completamente los hechos a juicio del expresado alcalde”.
Al “Heraldo de Aragón” de 04 de gener de 1896, i trobem més queixes del mestre: “El maestro de Nonaspe, participa al Gobernador que a pesar de ingresar la alcaldía de dicho pueblo en la Depositaría municipal las cantidades destinadas al pago de atenciones de primera enseñanza, no ha percibido desde hace mucho tiempo, ni un solo céntimo.”
A l’arxiu històric del Jutjat municipal, hi troben que lo 28 de març de 1896, Isidro Ráfales Cepera demanda a D. Bernardo Ezquer, reclamant-li 66,75 pessetes que li deu per arrendament d’una habitació a la casa del carrer la Mardedeu núm. 10. Una altra demanda la presenta Maria Rius Comella, viuda, per estafa i engany de 150 pessetes, perquè lo seu fill no fos en quintes a Ultramar.
Per saber com exercia de mestre D. Bernardo, tenim lo testimoni d’Angel Albiac Salvador, que a les seues memòries, explica com lo recorda:“Tenía ya ocho años, era un mocito en miniatura, en la escuela me comportaba bien con todos, especialmente con el señor maestro, hombre severo a quien, miraba con mucho temor, como todos los niños de la escuela a quienes trataba con crueldad, castigándoles continuamente, golpeándoles con palos y también con un cuadradillo de hierro con el que en distintas ocasiones producía heridas de las que manaba abundante sangre, su presencia en la escuela sembraba el terror entre los niños.
Si fem una passejada pels carrers del nostre poble, mos podem trobar en plaques que indiquen noms de carrers o de famílies que habiten o han habitat alguna casa, i que guarden històries que desconeixem perquè són anteriors a naltres. Un exemple d’això es trobe al carrer del Raval, a on hi ha una casa en una placa a on es llegeix “Antiga casa Ribot”.
A principis del segle XVIII, lo poble de Nonasp encara estave tancat per quatre portes, això mos ho confirme la defunció de Josepha Grandes, lo 17 d’octubre de 1711, a on es diu que no se li va poder donar l’extremunció, per què “habiendo guarnición en el lugar, el comandante no quiso abrir las puertas”.
De la partida de defunció també es pot deduir que fora del recinte murallat de la vila, ja hi havia cases habitades. I si fem cas al topònim de Raval, arabisme que indica un grup de cases a extramurs, este serie un dels primers carrers que es formen.
La necessitat de créixer, fa que a n’este carrer es construeixen les cases d’algunes de les famílies més importants del segle XVIII i XIX. A la part alta estava la casa familiar de “Cal Santo”, que ocupave les actuals cases de Santiago Orta i Mari Carmen Zurita; i a la part baixa la casa de la família Franc, situada a lo que era lo forn i despatx de pa de “Panaderías Reunidas”. A les dos cases les portes d’accés estaven al carrer Raval, cosa que mos dona la importància que en lo seu moment va tindre este carrer.
Dels orígens de la família Franc, Gabriel Albiac, a Lo Portal nº 146, diu: “Esta familia llego a Nonaspe en el siglo XVII procedente de Francia, probablemente escapando de las persecuciones dirigidas por el Cardenal Richelieu, con ejecuciones en la nobleza gala. Llegó esta familia siendo fuerte económicamente, adquiriendo fincas y una casa en la calle del Raval...”
Si fem un repàs de les diferents generacions d’esta família, podem veure que la seua economia estava basada en l’agricultura i en indústries locals, com molins d’oli. A més, ocupen càrrecs d’alcaldes i jutges. També hi trobem alguns mossens i membres que es casen en rics propietaris dels pobles del voltant.
Un exemple és lo de Enrique Franc Vallespí, que l’any 1857 es va casar en Concepción Sasot Callén, de Ballobar (Osca). L’abril de 1858, va nàixer a Nonasp lo primer fill del matrimoni i que es va morir al cap de vuit mesos. Esta circumstància, potser va influir, perquè Concepción Sasot anés a tindre lo segon fill a la casa dels seus pares.
L’any 1859, va nàixer i va ser batejada a Ballobar, Pilar Franc Sasot. Ella va créixer a la casa familiar dels seus pares al carrer del Raval. Es case lo 18 de març de 1882, en 22 anys, en Juan Mullerat Brufau, de 34 anys, comerciant, i natural de Santa Coloma de Queralt (Tarragona).
La casa que coneixem per Ribot, possiblement es construeix per Pilar Franc i Juan Mullerat, ja que al cap de nou mesos (15-12-1882), naix la primera filla del matrimoni, Elisa Mullerat Franc, i al registre es diu que los seus pares estan domiciliats al carrer del Raval.
És Elisa Mullerat Franc, la que es case en Antonio Ribot Sudor, lo 04 d’abril de 1907, a l’església de Sant Portomeu de Nonasp. Ell, és natural de Sant Martí de Provençals (Barcelona) i veí de Fraga, de 24 anys. Lo matrimoni, almenys los primers anys viuen entre Fraga i Nonasp, i és aquí a on naixen los seus fills: Carmen (1908-1908); Emilio (1909-1974); Antonio (1911- ); Dolores (1913-1913); Juan Manuel (1915-1918); Pilar (1916- ); i José (1921- ).
Durant el temps que viuen a Nonasp, ell actue de secretari accidental de l’ajuntament del 07 de gener de 1912 al 04 de febrer de 1912, en què és nomenat secretari Miquel Simó Solé; a Fraga treballe per l’ajuntament com a Oficial d’Estadística, del 07 de desembre de 1913 al 18 de gener de 1916; i a Nonasp ocupe la plaça de nova creació d’Auxiliar de la Secretaria de l’ajuntament de 01 de gener de 1918 a 14 de desembre de 1919. Acabat este període de temps, Antonio Ribot i Elisa Mullerat, es traslladen a viure a Saragossa, a on los seus fills podran cursar estudis.
Lo 12 de setembre de 1935, hi va haver a Nonasp una gran tronada, i d’un llamp caigut al carrer Eres Baixes va morir Joaquina Altés Suñer i un animal que hi havia a l’estable, quedant la casa molt afectada. L’ajuntament decideix instal·lar “pararraios” i es demanen pressupostos a diferents cases, sent aprovat finalment lo de D. Antonio Ribot Sudor, que per 2.425 pessetes, es compromet a instal·lar-ne cinc: A les Escoles municipals; Centro Republicà; Sindicat Agrícola; Ajuntament; i a una casa de la Muela.
Antonio Ribot Sudor, es mor a Nonasp lo 10 de desembre de 1938 i Elisa Mullerat Franc, a Reus, lo 17 de desembre de 1949.
EMILIO RIBOT MULLERAT estudia medecina, i en el temps lliure juga al futbol, i en les seues estances a Nonasp, formarà part d’aquells primers equips. Lo primer partit de futbol que he documentat, és per una crònica de El Noticiero, de 22 de setembre de 1923:
“En Fayón – El Sporting Club de Nonaspe ha devuelto la visita que el domingo próximo pasado le hizo el equipo local “Unión Deportiva Fayonense” (…) es el primer encuentro con equipos de fuera (…) recoge el balón el medio centro Paco Albiac quien lo manda a sus delanteros y estos en una preciosa combinación en la cual sortearon a medios y defensas, chuta Ribot, aprovechando una falsa salida del portero local Cervelló entrando el balón en la red y logrando el empate a un gol…”
Emilio Ribot, curse los estudis de medecina a la Universitat de Saragossa, i lo servei militar lo farà a Saragossa. Al Diario Oficial del Ministerio de la Guerra, d’11 de novembre de 1932, se diu que és Alférez de complemento, del Regiment d’Infanteria núm. 22.
Acabada la carrera de medecina ve a Nonasp, a on començe a fer de doctor particular de tots los veïns que així li demanen, ja que la plaça de doctor titular pertany a José Macipe Indurain. A finals de 1934, a l’Arxiu Municipal, hi ha constància documental que ja exerceix de doctor a Nonasp i així ho farà hasta mitjans de 1937, que s’incorporà a les files del exèrcit de la República. Al “Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional” de 21 de gener de 1938, és nomenat tinent mèdic provisional del “XI Cuerpo de Ejército”.
Acabada la guerra, lo 16 de juny de 1940, l’Ajuntament acorda proposar-li que se faigo càrrec de la plaça de doctor del poble, ja que lo titular ha hagut de marxar. A la Sessió de 08 d’octubre de 1940, l’Ajuntament acorda fer-li un contracte per un any per la quantitat de 12.000 pessetes, prorrogant-se al cap de l’any si les dos parts continuen estant d’acord en les condicions.
Emilio Ribot es case cap a l’any 1940 en Victòria Aran Cases, de la població d’Almatret (Tarragona). Durant la seua estada de doctor a Nonasp, lo 14 d’octubre de 1941, naix Victòria Ribot Aran, única filla del matrimoni. És batejada per mossèn Alejandro Burillo lo 25 d’octubre de 1941.
Lo 10 de juliol de 1942, lo BOE, publica adjudicació de places per a doctors titulars. Emilio Ribot, se li adjudica la població de Marçà (Tarragona) y la de Nonasp, per Alberto Rupérez Ochoa. A Marçà a més de ser lo doctor titular de la població, és doctor dels ferroviaris d’esta població i altres pròximes a esta població.
En una entrevista a Gabriel Albiac Sebastian, l’agost de 2017, me va dir: “A Marçà hi va estar uns quants anys, potser hasta que la seua filla va començar a fer-se gran, traslladant-se després a Terol, ciutat en què va continuar exercint de doctor hasta lo dia en què mort, lo 25 de gener de 1974, a l’edat de 64 anys”.
Emilio Ribot Mullerat i Victoria Aran Cases
ANTONIO RIBOT MULLERAT Les primeres notícies documentades les he trobat a la premsa dels anys trenta. La primera és a El Diluvio, de 08 maig 1931, a on hi ha una extensa crònica des de Flix, de l’homenatge que se li va fer a Paco Albiac Franc, per la seua participació en la insurrecció de Jaca, a on va anar acompanyat de familiars, lo doctor de Nonasp José Macipe i d’Antonio Ribot, del que se diu:
“El estudiante Antonio Ribot hizo una historia detallada de los acontecimientos acaecidos desde el año 23 hasta la fecha, y con una energía impropia de sus años, ya que es muy joven, atacó a los culpables de tantas humillaciones y enalteció la obra que en pocos días han realizado los actuales gobernantes.”
A La República de 31 maig 1931, hi ha una crònica de la inauguració del Centro Republicà de Favara, firmada per Narciso Castañer, en la que detalla les intervencions dels diferents oradors:
“Mitin en Fabara – Grandioso fue el recibimiento hecho por el pueblo en masa a los propagandistas zaragozanos señores Goñi, Esqué y Ribot (…) D. Antonio Ribot, de la F. U. E. habla con elocuencia y seguridad impropia de sus años, atacando duramente a la dictadura y a la monarquía, que intentaba arruinar a España, haciendo una reseña de los males y atropellos que una y otra han acarreado a España.”
Al diari La Voz de Aragón, de 07 de juliol de 1932, hi ha un interessant article d’opinió titulat “Labor Aragonesista”, i que firmen Santiago Vilella, president del Sindicat Agrícola; Antonio Ribot, advocat; Gabriel Albiac, teixits; Luis Cañardo, tractant; Angel Sarasa, practicant; Germán Mestre, barber; Ramón Mompel, electricista.
Per “Expediente de Procedimiento Sumarísimo” instruït a Antonio Ribot Mullerat, sabem que a l’inici de la Guerra Civil, ocupa la plaça de Secretari de l’Ajuntament de Fraga, de la que és destituït lo 21 de juliol de 1936. Després és obligat a construir refugis i quan intenten enrolar-lo a les Milícies confederals, s’escapa a Barcelona.
A l’abril de 1937 s’incorpora a la 3º Divisió de l’exèrcit com a Oficial de Complement; a primers d’agost passa al 18º Cos d’Exercit; al novembre al 6º Cos d’Exercit, estant sempre encarregat del registre d’entrada i eixida dels cossos; al juny de 1938 és destinat al 3º Cos d’Exercit, a on pateix un accident de cotxe i és donat de baixa del servei per lesions.
Acabada la guerra és detingut, empresonat, i jutjat per lo delicte de “Auxilio a la rebelión”. A l’expedient hi ha diferents testimonis a favor d’Antonio Ribot, entre los que hi estan algunes de les autoritats locals que hi havia a Nonasp a finals de 1939. Lo judici acabe en lo sobreseïment de la causa i Antonio Ribot quede en llibertat.
Recuperada la llibertat torne a Nonasp, i ocupe la plaça de secretari de l’ajuntament del 28 de gener de 1940 al 26 de desembre de 1942 en què presente la dimissió; a més, fa de secretari del Sindicat Agrícola del 19 de gener de 1940 al 31 de desembre de 1940 en què renuncie al càrrec.
Durant este període de temps, es case en Mercedes Sánchez Muñoz, natural de Lleida, i lo 20 de setembre de 1941, naix a Nonasp, lo primer fill del matrimoni, Antonio Ribot Sánchez.
Treballae de secretari de l’Ajuntament de Vinaròs entre los anys 1946-1961, i de secretari de l’Ajuntament de Tortosa de 1962 a 1972 en què se jubile.
Dels germans petits Pilar i José Ribot Mullerat, no he trobat res d’interès, encara que per testimonis me diuen que venien a Nonasp de tant en tant. La casa Ribot del carrer del Rabal, va passar a ser propietat del doctor Emilio Ribot i mai va deixar de vindre a Nonasp. La seua viuda, Victòria Aran Cases, passave llargues temporades a Nonasp hasta ben entrats los anys vuitanta, i va morir a Terol lo 18 d’octubre de 1990. L’única filla del matrimoni, Victòria, mor a Terol, lo 15 de març de 2004.
Pepito Ribot Mullerat – Mercedes Sánchez i Antonio Ribot Mullerat
