Dibuix fet per Gemma Ferrer Ràfales
Les pantalles estan canviant la manera de relacionar-se als xiquets, com també, són causa de què es perden molts dels jocs tradicionals. Una sorpresa agradable, la vaig tindre no fa gaires dies, quan vaig veure unes xiquetes que jugaven al joc de pica paret. Enseguida se me’n va obrir una finestra a la meua memòria, i vaig recordar lo joc. Lo següent pas va ser entrevistar a gent de diferents edats per replegar-lo, i he de dir, que tots han coincidit en lo més essencial de com se jugave.
Los jugadors s’han de situar darrere una ratlla feta a uns quants metres de la paret, i que se considera lo punt d’eixida per iniciar lo joc. Lo xiquet-a què pare, s’ha de posar de cara a la paret, d’esquena als jugadors, i dir “un, dos, tres, pica paret”, simulant-ho en la mà. Mentre diu això, los xiquets que estan darrere la ratlla, s’han d’anar arrimant al que pare. Quan lo que pare acaba de dir la frase, se gire ràpidament i ha de comprovar que tots estiguen quiets, com estàtues, ja que no val ni tan sols riure. Si algun l’agarre en moviment, ha de tornar a la ratlla d’eixida.
Lo qui pare diu “un, dos, tres, pica paret”, tantes voltes que faige falta perquè los xiquet-a més avançat pogué tocar l’esquena del qui pare, o bé, la paret. A n’este moment, arrenquen tots a córrer en direcció a la ratlla d’eixida, mentre que lo qui pare ha d’intentar agarrar-ne algun antes de crusar la ratlla. Si n’agarre algun este és lo que pare a la nova partida, en cas contrari tornarà a parar.
