Tal com van passant los anys, cada volta recordo més les coses de la meua infància, i entre los molts records, a l’estiu estan los de veure a la gent trillar per les moltes eres que hi havie per voltant del poble, i com tots los crios, anàvem que mos les pelavem per pujar als trills. Després arribarien les trilladores, que eren unes grans màquines que facilitaven molt la feina. També tinc records d’haver acompanyat al meu pare a segar. Però potser lo més important, va ser arroplegar dels meus pares com es feien aquelles feines, que ara ja sol són records cada dia més llunyans. Així m’ho van contar:
SEMBRAR Naltres no teníem molta terra per a poder sembrar, ja que lo mas estave plantat d’armelles i sol podíem sembrar entremig d’ells. Sembràvem sol per tindre palla i gra, pa l’animal. La terra que s’havie sembrat a l’any següent se deixave descansar.
A principis d’any, al rompre, en l’aladre se llaurave lo restoll del sembrat de l’any passat i la terra se deixave descansar per quan s’havie de tornar a sembrar. Lo millor temps per sembrar ere de Sant Miquel al Pilar, perquè al sembrar prompte si feie alguna ploguda ja naixie lo sembrat i s’arrelave antes de fer fred.
Per fer la sembra se posave lo gra a un cabàs, al que se lligave un vencill a una ansa i se penjave del muscle i s’aguantave en una mà de l’altra ansa i en la mà lliure s’anave escampant lo gra al mateix temps que se caminave. Després per colgar lo gra se llaurave en l’aladre de fusta, que com portave les orelles, agarraves una amplada de dos pams. Més avant va vindre l’aladre de tres relles.
Una volta feta la sembra, s’ataulave en taula de ganxos, per què se trencaven los terrossos i se deixave la terra plana, per què a l’hora de segar se feie millor.
SEGAR Naltros sempre vam segar en la dalla, però alguns anys antes sols se segave en la falç i ere una feina que feien los homes. Al segar lo sembrat quedave estes a terra en un rem. Les dones en lo rasclet feien les gavelles, per fer-les se col·locaven al mig del rem i tiraven el rasclet a un costat i l’altre i arrossegaven lo sembrat per amuntonar-lo i fer la gavella, després posaven lo rasclet damunt la gavella pitjant lo sembrat i lo mocaven, que consistie a traure als dos costats les espigues se sobreeixien i emparellant-les a la gavella.
En quatre gavelles se feie la garba. Per fer-la s’estenie un vencill a terra i s’anave col·locant les gavelles, l’una damunt l’altra, i posant les espigues i soques alternades, per evitar que s’esbotifarrés la garba al lligar-la.
Després en l’animal se carrejaven les garbes per portar-les a l’era. A l’animal, damunt l’albarda, se li posaven los carrejadors, que ere on se lligaven les sogues per poder aguantar la carga. La carga, era quatre garbes a cada costat de l’animal, és dir vuit garbes feien lo que se deie la “carga”. A quant se recollie lo gra després de trillar se deie mos ha donat a tant la carga. Un any normal donave a quartera la carga. (quartera és un sac de quatre dobles).
Los anys que no plovie, lo sembrat potser sol creixie un pam, al ser tan curt no se podia segar i la gent lo que feia era arrencar-lo en la mà. No se deixava perdre res, la gent pensava almenys que puga arreplegar dos borrasses de palla. A voltes encara que sigues petit, l’espiga era lo que tenia millor.
Als anys 50 i 60 van arribar les màquines de segar tirades per l’animal. Les tenien los que sembraven molt, però la gent que sol ho feie per tindre palla i gra per l’animal, va continuar segant en la dalla.
TRILLAR L’era per trillar, era una superfície redona, d’un diàmetre d’entre deu a quinze metres, hi estave situada al costat de les pallisses que hi havie als masos. La seua ubicació, a més, d’estar al costat dels masos, sempre estaven a un punt alt, i que no estès voltat d’arbres, ja que era important durant lo procés de la trilla que hi corres l’aire a l’hora de ventar lo gra.
Al mes d’abril o maig, aprofitant alguna ploguda, se rotllave l’era. Si se donave lo cas que no hagués plogut, es portave aigua del riu en cànters, i se remullave tota l’era. Després, en los dos casos, si tirave palla, perquè al rollar-la en la terra humida, la palla evitave que la terra s’apegués al roll. La finalitat, era aconseguir que la terra quedes ben compactada, ja que si al trillar es feia terra, lo trill no tallave bé.
Un altre treball preparatori, ere lo de fer graneres de granadella o de baladre. De la planta escollida, sempre es triaven les més llargues, perquè no s’hi posave cap mànec. Una volta fet un bon feix, s’havie de lligar en un cordell o fil ferro deixant-lo ben apretat. Lo baladre que ere més curt se lligave almenys per dos punts i la granadella que ere més llarga, per tres punts. Una volta lligada la granera, com la planta encara estave verda, se deixave a terra, i a la punta s’hi posava una llosa de pedra de cala per aplanar-la mentre durave lo procés d’assecat.
Los sembrats que se feien prop del poble, com per les hortes i valletes, se trillaven a les eres del voltant del poble. Tal com s’anave segant, la gent carrejave les garbes, en lo carro o en l’animal, i li les anaven amuntonant a l’era. Acabada la sega, a finals de juny o principis de juliol ere lo moment de trillar. Naltros trillàvem a una era que estave a la Creueta.
Se començave fent la parva, que consistie en deslligar los vencills de les garbes, al mateix temps que s’escampaven per tota l’era, i en la forca s’havien de sostovar i emparellar bé los feixos, deixant la mateixa doblària a tota la parva, quedant a punt per batre’s.
Los trills més antius eren los de pedrenyera, que consistie en una taula de fusta allargada, i que a la part de davall tenie trossos de metall i pedres de sílex incrustades. Després arribarien los trills en uns rolls en destrals, i los darrers i que es consideraven més moderns eren d’uns discos metàl·lics dentats. A Nonasp se deie que los millors trills eren los que es feien a la ferreria de l’oncle Jala.
La feina de batre consistie en lo trill tirat de l’animal, anar donant voltes per damunt la parva, del mig cap a les vores. Lo qui trillave anave a cavall del trill, ja que al pesar més, també tallave millor la palla. Quan se veie que la palla de damunt estave tallada, en la forca s´havie de girar la parva, perquè la palla de davall no se tallave, tornat a donar voltes en lo trill. L’operació se repetie les voltes necessàries perquè la palla quedés tallada a una bona mida per menjar-se-la los animals.
Lo refranyer die: “Qui no bat pal juliol, no bat quan vol”. Això volie dir, que tal com avançave juliol i s’entrave a l’agost, les nits eren més llargues, i los matins més humits, i per tant les condicions ja no eren les més idònies per trillar, ja que la palla havie d’estar ben seca. A més, se sumave lo perill d’alguna tronada.
Quan ja s’havie fet palla, en lo redable tirat per l’animal, se feie la tonga, que consistie a cavallonar la barreja de palla i gra, fent un munt allargat enmig de l’era. Després en una granera de baladre o de granadella, s’agranaven los dos costats, acabant d’amuntonar-ho tot.
La feina de trillar es feie al matí, i la de ventar es feie més per la tarde. A voltes es feie aprofitant lo sers, però en la major part dels casos, s’havie d’esperar per ventar quan alenave lo garbí.
La tonga o cavalló de palla i gra, l’havíem fet entravessat o perpendicular a l’aire. D’esta manera al ventar en la forca, marxave la palla i lo gra al pesar més tornava a caure al mateix puesto. A continuació lo munt del gra s’havie de palejar en la pala de fusta, per traure alguna palla que encara havie quedat barrejada en lo gra.
Per acabar, lo gra s’havie de arerar. L’arera si ere per porgar lo blat ere de cuiro muntat en un cèrcol de fusta, i si ere per l’ordi ere de fill ferro muntat en un cèrcol de fusta. A l’arera se li lligave un cordell, fent una mena d’anell, que se posave a un dels forcons de la forca, que posant-la dreta feie de punt de suport. Al mateix temps l’arera ere agarrada en les mans i s’anave movent, mentre una altra persona, en lo cabàs, anave tirant lo gra a l’erera, deixant lo gra definitivament sense cap palla i aresta.
Lo gra, lo posàvem en sacs de quatre dobles, i després lo portava cap a casa per ficar-lo a l’aiguarí. La palla la guardàvem al corral del carrer Amades, al trebol del primer pis. Per portar-la la posava en borrasses, i si ho feia en l’animal en carregava dos, una a cada costat i lligades als carrejadors. Quan les portava en lo carro ficava totes que hi cabien. La iaia Encarnación, cada dia baixave a casa una saca de palla per l’animal.
La gent va deixar de trillar quan van començar a vindre les màquines de trillar. A Nonasp, la primera va ser d’un que era del cal Guapo de la Pobla de Massaluca, i se’n cuidava Manuel lo Bo que treballava per ell.
