Del riu a les piscines
Enguany ha fet quaranta anys de la inauguració de les piscines municipals, i encara que als joves los pugue parèixer que sempre en hi hagut, als que tenim més de quaranta anys, sabem que no sempre a set així, i que la gent per banyar-se havia d’anar als tolls dels rius.
En lo meu cas, recordo que de jove, a quant deia que volia anar al riu, lo primer que me die la meua mare, era que hasta que no fes tres hores que havia acabat de menjar, no podia banyar-me, ja que me podia agarrar “un corte de digestió”.
Quan ja hi podia anar, en lo banyador posat i la tovallola al coll, baixava per la costa de Matarranya vella i passava lo riu al dret per fer cap al toll del “Pinxo”. Allí, descalç, caminava per la glera com podia, ja que a més de cremar, aquestes pedres rodones me feien malt als peus, però la qüestió ere arribar a l’aigua i disfrutar del bany en la colla d’amics.
Per documentar este treball he revistat los llibres de morts parroquials dels segles XIX i XX, per veure qui s’havia ofegat als rius, sempre pensant que podien ser els primers banyistes documentats. Però al veure les causes per les quals s’ofeguen, he trobat que en n’hi ha uns que és al banyar-se, però altres és al passar el riu. Cal recordar, que Nonasp està pegat als rius Matarranya i Algars i, per tant, hasta que es van fer los pons, per viatjar i per treballar les terres s’havia de passar los rius, i quan baixaven crescuts això ho dificultave molt.
Lo 5 de maig de 1812, en plena Guerra de la Independència, s’enterre a un jove, del que se desconeix lo nom i que s’ha trobat ofegat. Si tenim en compte que és al mes de maig, l’accident es produiria en l’intent de passar lo riu.
Un altre cas paregut es produeix lo 01 de maig de 1823. Es tracte de Mariano Borrás, natural del Pinell, de 56 anys, que se trobe ofegat al riu Algars, a la partida de les Planes. Se pren declaració a un company seu que es diu Vicent Puchol, natural de Miravet, a Mariano Taverner, mesoner de Favara i Thomas Pedrol, també de Favara, que testifiquen que s’havie ofegat al passar lo riu per anar a Batea.
Lo 31 de març de 1848, mort ofegat al riu Algars, Tomás Llop, viudo, de 80 anys. Dos dies després és enterrat en presència del notari de Favara D. Miguel Bosque, i Plàcido Tena, sagristà de l’església de Nonasp.
Lo 23 de març de 1879, s’ofege Mateo Roc Mestre, un xiquet de vuit anys, i que segons lo llibre de morts, a les nou i quart del matí, lo van traure ofegat del riu Matarranya, davant lo poble.
Durant les obres de construcció del ferrocarril, lo 28 de maig de 1892, es va ofegar lo treballador Joaquín Ripollés Martí, natural de Bel (Castelló de la Plana), de 23 anys. Se diu que va ser entre les 11 i les 12 del matí, al riu Matarranya, partida de la Montfalla.
Lo darrer cas, del que us parlaré, l’hem de situar durant la Guerra Civil, poc antes de començar la batalla de l’Ebre, en què a Nonasp hi havia soldats de l’exèrcit de Franco. Era lo 12 de juny de 1938, segurament un dia de molta calor, en que aquells soldats, estaven al toll de les Planes al riu Algars, quan Miguel Lozada del Pilar, de 23 anys i natural de Arroyomuerto (Salamanca), va morir ofegat. A partir d’este fet, es va conèixer lo toll com lo de la “Roca Engullidora”.
Estos soldats que hi havia a Nonasp, vivien en relativa tranquil·litat, que se veu trencada a la matinada del 25 de juliol de 1938, quan les tropes del exèrcit republicà travessen lo riu Ebre, començant lo que se coneix com la batalla de l’Ebre.
D’aquell 25 de juliol, tinc lo testimoni de Pere Tena Campanales, que en aquells dies tenie 11 anys, i me va contar com ho va viure ell:
“Estava en los amics nadant als tolls del Molí i del Llidoner, que estaven molt junts. En naltres també hi estaven nadant molts dels legionaris que hi havie al poble. Tots eren soldats espanyols, de moros no en hi havie al riu.
Recordo que de dalt de la Costa del Sot, un soldat que ere corneta va tocar a “generala” i los legionaris que hi havie al toll en naltres, mos dient:
– Iros a casa, que vienen los rojillos!
Al cap d’un parell d’hores marxaven per lo camí del Volter -ara carretera-, a peu, carregats en l’armament: morters, metralladores, etc. També portaven animals, als que carregaven l’armament més pesat. Van anar cap al Julivert…”
Avança’m en lo temps, i mos situam als any 50, i en lo testimoni que Estela Rius va arreplegar de sa iaia Alicia, coneixerem com influeix la moral en les noies per banyar-se al riu, en un temps de postguerra i nacionalcatolicisme:
“Quan tenia 16 o 17 anys, les noies no solien anar a banyar-se al riu perquè –en certa manera- per algunes persones estave mal vist. Alguna mare deie: Si home, aquí anirà la meua filla a banyar-se al riu, a què la vegon…
En tot i en això, si s’anave al riu los nois i les noies mai ens banyàvem junts, és a dir, nois en nois i noies en noies.
Les que sí que hi anàvem ens banyàvem en bragues i en viso i al cap ens posàvem un mocador per no banyar-nos-el. Jo quasi sempre hi anava en Maria “la Sornyeta” i en Asunción “la Surdeta” (que tenien 4 o 5 anys més que jo) i anàvem al Toll de Llidora.
Quan venien les noies de la capital portaven traje de bany con que la mare un dia em va dir: Venga, que te’n faré un! (Ere molt traçuda). Me’l va fer d’un vestit color verd que m’havien regalat, però que no m’agradave.
Un dia, quan ja era més gran vaig anar en Montse (la del Prat), Paco (l’home de la Montse), Antonieta (sa padrina del Sec) i el seu home (que és lo que fa la foto) a davall lo pont d’Algars a banyar-nos. Aquí ja ere diferent, venien homes perquè ja estaven casats en les dones que he dit.
A pos, ara que parlam d’això, me’n recordo d’una… Un diumenge, los novios (que ja festejàvem) van anar a caçar conills i un d’ells va venir a avisar-nos aquí al poble que n’havien agarrat en sobra i que anéssem a dinar en ells al pont del Sol de l’Horta. Lo dinar segurament que el van coure ells perquè com anaven a la mina i al mas ja tenien pràctica.
Mentrestant se coie lo dinar, com no teníem res a fer, vam anar a banyar-nos al riu. Los nois es van posar a un puesto i les noies vam anar més avall. Com he dit antes, ens banyàvem en viso i bragues, però una de la colla que ere molt tremenda, va dir: Pos jo quasi que me’n vaig a traure la braga perquè sinó després com me l’he de posar banyada…
Con que si, se la va traure però claro, a l’entrar a l’aigua pos se li transparentave tot lo “mostatxo”. Con que claro, després se tapave tota avergonyida i se les va haver que posar.”
Dels tolls per banyar-se, los coneixem per la gent més gran i per los topònims: Al Matarranya cal destacar los tolls de la Trenca, Roca Redona, Sant Sebastià i del Llidoner; i a l’Algars lo toll dels Àngels, de Llidora, de les Planes i lo més important de tots, la Roca del Saladar, a on la gent continua anant los anys que baixe aigua a l’estiu.
Com los tolls a l’estiu se queden sense aigua, l’any 1974, l’ajuntament va decidir llogar la retroexcavadora que havia comprat l’oncle Pere (Pere Suñer), i que portava Manolo Vicente, conegut com lo “Pinxo”. En lo braç extensible de la retroexcavadora va fer un gran clot rectangular, a modo de piscina, damunt del pont de Matarranya, a Davant la Vila. A este toll, enseguida se’l va conèixer en lo nom del qui l’havia fet, lo “toll del Pinxo”.
La proximitat al poble va fer que hi anés tothom, i encara que quan lo riu s’assecave hi havia poca aigua, a les soltes del pantà de Pena es tornave a omplir, tornant a parèixer una piscina dins del riu.
L’any 1979 arriben los ajuntaments democràtics, i per lo de Nonasp, una de les primeres iniciatives es la construcció d’unes piscines municipals. A la sessió de 14 de gener de 1981, ja s’informe del projecte de piscines, redactat per l’arquitecte Jose Pallisa Ráfales. L’any 1982 se demanen ajudes per construir-les i les obres es fan entre los anys 1983 i 1984. Segons la revista local Lo Portal, lo cost de les obres de construcció de les piscines municipals, és de 30.121.586 pessetes.
Lo dia de la inauguració va ser lo 15 de juny de 1984, a les set de la tarde, quan les autoritats locals, comarcals i provincials, acompanyats de la gent del poble, es van reunir per inaugurar les piscines municipals. Lo Heraldo de Aragón, del dia 20 de juny, publicava una crònica sense firmar, però que segurament es pot atribuir a Miguel Caballú, col·laborador habitual en aquell temps. Així es contave la notícia:
“El pasado viernes, 15 de junio, Nonaspe se convirtió en protagonista al congregar, a las siete de la tarde, a las autoridades máximas de la provincia para la inauguración de las piscinas municipales.
Estuvieron presentes los gobernadores civiles de Zaragoza y Huesca, Luis Ángel Serrano y Miguel Godia; Jesús Lasobras, en representación del presidente de la Diputación Provincial, y los alcaldes de Caspe, Maella, Fabara, Fayón y Mequinenza, así como todo el concejo municipal nonaspino y representantes de entidades que han colaborado en la realización.
Se comenzaron los actos en el Ayuntamiento, cuya fachada está restaurada en el armonioso conjunto de la plaza con la iglesia al fondo. Tras visita a las dependencias municipales y entre clamor popular, las autoridades e invitados se trasladaron a las piscinas a pie, seguidos de numeroso público…
El gobernador cortó la cinta de acceso a la piscina, que fue después troceada y repartida al pueblo. Bendijo las instalaciones el cura párroco, y el alcalde, José Albiac, dijo unas palabras que traslucían su satisfacción por la presencia de autoridades y de unas quinientas personas que abarrotaban las instalaciones. Todo el mundo fue obsequiado por el Ayuntamiento con pastas y cervezas.
Posteriormente se trasladaron las autoridades al castillo, cuyas ruinas claman por una urgente consolidación y adecuación para que no solo sean históricas, sino útiles. El arquitecto José Pallisa explicó las características del castillo y los posibles usos una vez llevada a cabo la necesaria restauración.
Se concluyeron los actos con una cena magnifica en el bar Frontón, donde se pudo degustar la carne en horno de pan cocer y el auténtico vino Castillo de Nonaspe, embotellado especial para Paco Freixa, que fue el restaurador de la jornada”.
Les piscines municipals, lo primer any són arrendades a Rafael Ambrona Ráfales i Pepito Suñer Domènech, i des del principi van tindre bona acceptació per part de la gent i tal com han anat passant los anys, i en ells les generacions, lo públic s’ha anat ampliant, anant-hi des dels petits hasta los grans. Los rius, especialment a l’Algars la Roca del Saladar, que és lo toll més gran, han continuat recibint banyistes perquè, molts, es resisteixen a canviar lo riu per la piscina.
