Enguany ha fet quaranta anys de la inauguració de les piscines municipals, i encara que als joves los pugue parèixer que sempre en hi hagut, als que tenim més de quaranta anys, sabem que no sempre a set així, i que la gent per banyar-se havia d’anar als tolls dels rius.
En lo meu cas, recordo que de jove, a quant deia que volia anar al riu, lo primer que me die la meua mare, era que hasta que no fes tres hores que havia acabat de menjar, no podia banyar-me, ja que me podia agarrar “un corte de digestió”.
Quan ja hi podia anar, en lo banyador posat i la tovallola al coll, baixava per la costa de Matarranya vella i passava lo riu al dret per fer cap al toll del “Pinxo”. Allí, descalç, caminava per la glera com podia, ja que a més de cremar, aquestes pedres rodones me feien malt als peus, però la qüestió ere arribar a l’aigua i disfrutar del bany en la colla d’amics.
Per documentar este treball he revistat los llibres de morts parroquials dels segles XIX i XX, per veure qui s’havia ofegat als rius, sempre pensant que podien ser els primers banyistes documentats. Però al veure les causes per les quals s’ofeguen, he trobat que en n’hi ha uns que és al banyar-se, però altres és al passar el riu. Cal recordar, que Nonasp està pegat als rius Matarranya i Algars i, per tant, hasta que es van fer los pons, per viatjar i per treballar les terres s’havia de passar los rius, i quan baixaven crescuts això ho dificultave molt.
Lo 5 de maig de 1812, en plena Guerra de la Independència, s’enterre a un jove, del que se desconeix lo nom i que s’ha trobat ofegat. Si tenim en compte que és al mes de maig, l’accident es produiria en l’intent de passar lo riu.
Un altre cas paregut es produeix lo 01 de maig de 1823. Es tracte de Mariano Borrás, natural del Pinell, de 56 anys, que se trobe ofegat al riu Algars, a la partida de les Planes. Se pren declaració a un company seu que es diu Vicent Puchol, natural de Miravet, a Mariano Taverner, mesoner de Favara i Thomas Pedrol, també de Favara, que testifiquen que s’havie ofegat al passar lo riu per anar a Batea.
Lo 31 de març de 1848, mort ofegat al riu Algars, Tomás Llop, viudo, de 80 anys. Dos dies després és enterrat en presència del notari de Favara D. Miguel Bosque, i Plàcido Tena, sagristà de l’església de Nonasp.
Lo 23 de març de 1879, s’ofege Mateo Roc Mestre, un xiquet de vuit anys, i que segons lo llibre de morts, a les nou i quart del matí, lo van traure ofegat del riu Matarranya, davant lo poble.
Durant les obres de construcció del ferrocarril, lo 28 de maig de 1892, es va ofegar lo treballador Joaquín Ripollés Martí, natural de Bel (Castelló de la Plana), de 23 anys. Se diu que va ser entre les 11 i les 12 del matí, al riu Matarranya, partida de la Montfalla.
Lo darrer cas, del que us parlaré, l’hem de situar durant la Guerra Civil, poc antes de començar la batalla de l’Ebre, en què a Nonasp hi havia soldats de l’exèrcit de Franco. Era lo 12 de juny de 1938, segurament un dia de molta calor, en que aquells soldats, estaven al toll de les Planes al riu Algars, quan Miguel Lozada del Pilar, de 23 anys i natural de Arroyomuerto (Salamanca), va morir ofegat. A partir d’este fet, es va conèixer lo toll com lo de la “Roca Engullidora”.
Estos soldats que hi havia a Nonasp, vivien en relativa tranquil·litat, que se veu trencada a la matinada del 25 de juliol de 1938, quan les tropes del exèrcit republicà travessen lo riu Ebre, començant lo que se coneix com la batalla de l’Ebre.
D’aquell 25 de juliol, tinc lo testimoni de Pere Tena Campanales, que en aquells dies tenie 11 anys, i me va contar com ho va viure ell:
“Estava en los amics nadant als tolls del Molí i del Llidoner, que estaven molt junts. En naltres també hi estaven nadant molts dels legionaris que hi havie al poble. Tots eren soldats espanyols, de moros no en hi havie al riu.
Recordo que de dalt de la Costa del Sot, un soldat que ere corneta va tocar a “generala” i los legionaris que hi havie al toll en naltres, mos dient:
– Iros a casa, que vienen los rojillos!
Al cap d’un parell d’hores marxaven per lo camí del Volter -ara carretera-, a peu, carregats en l’armament: morters, metralladores, etc. També portaven animals, als que carregaven l’armament més pesat. Van anar cap al Julivert…”
Avança’m en lo temps, i mos situam als any 50, i en lo testimoni que Estela Rius va arreplegar de sa iaia Alicia, coneixerem com influeix la moral en les noies per banyar-se al riu, en un temps de postguerra i nacionalcatolicisme:
“Quan tenia 16 o 17 anys, les noies no solien anar a banyar-se al riu perquè –en certa manera- per algunes persones estave mal vist. Alguna mare deie: Si home, aquí anirà la meua filla a banyar-se al riu, a què la vegon…
En tot i en això, si s’anave al riu los nois i les noies mai ens banyàvem junts, és a dir, nois en nois i noies en noies.
Les que sí que hi anàvem ens banyàvem en bragues i en viso i al cap ens posàvem un mocador per no banyar-nos-el. Jo quasi sempre hi anava en Maria “la Sornyeta” i en Asunción “la Surdeta” (que tenien 4 o 5 anys més que jo) i anàvem al Toll de Llidora.
Quan venien les noies de la capital portaven traje de bany con que la mare un dia em va dir: Venga, que te’n faré un! (Ere molt traçuda). Me’l va fer d’un vestit color verd que m’havien regalat, però que no m’agradave.
Un dia, quan ja era més gran vaig anar en Montse (la del Prat), Paco (l’home de la Montse), Antonieta (sa padrina del Sec) i el seu home (que és lo que fa la foto) a davall lo pont d’Algars a banyar-nos. Aquí ja ere diferent, venien homes perquè ja estaven casats en les dones que he dit.
A pos, ara que parlam d’això, me’n recordo d’una… Un diumenge, los novios (que ja festejàvem) van anar a caçar conills i un d’ells va venir a avisar-nos aquí al poble que n’havien agarrat en sobra i que anéssem a dinar en ells al pont del Sol de l’Horta. Lo dinar segurament que el van coure ells perquè com anaven a la mina i al mas ja tenien pràctica.
Mentrestant se coie lo dinar, com no teníem res a fer, vam anar a banyar-nos al riu. Los nois es van posar a un puesto i les noies vam anar més avall. Com he dit antes, ens banyàvem en viso i bragues, però una de la colla que ere molt tremenda, va dir: Pos jo quasi que me’n vaig a traure la braga perquè sinó després com me l’he de posar banyada…
Con que si, se la va traure però claro, a l’entrar a l’aigua pos se li transparentave tot lo “mostatxo”. Con que claro, després se tapave tota avergonyida i se les va haver que posar.”
Dels tolls per banyar-se, los coneixem per la gent més gran i per los topònims: Al Matarranya cal destacar los tolls de la Trenca, Roca Redona, Sant Sebastià i del Llidoner; i a l’Algars lo toll dels Àngels, de Llidora, de les Planes i lo més important de tots, la Roca del Saladar, a on la gent continua anant los anys que baixe aigua a l’estiu.
Com los tolls a l’estiu se queden sense aigua, l’any 1974, l’ajuntament va decidir llogar la retroexcavadora que havia comprat l’oncle Pere (Pere Suñer), i que portava Manolo Vicente, conegut com lo “Pinxo”. En lo braç extensible de la retroexcavadora va fer un gran clot rectangular, a modo de piscina, damunt del pont de Matarranya, a Davant la Vila. A este toll, enseguida se’l va conèixer en lo nom del qui l’havia fet, lo “toll del Pinxo”.
Toll del Pinxo
La proximitat al poble va fer que hi anés tothom, i encara que quan lo riu s’assecave hi havia poca aigua, a les soltes del pantà de Pena es tornave a omplir, tornant a parèixer una piscina dins del riu.
L’any 1979 arriben los ajuntaments democràtics, i per lo de Nonasp, una de les primeres iniciatives es la construcció d’unes piscines municipals. A la sessió de 14 de gener de 1981, ja s’informe del projecte de piscines, redactat per l’arquitecte Jose Pallisa Ráfales. L’any 1982 se demanen ajudes per construir-les i les obres es fan entre los anys 1983 i 1984. Segons la revista local Lo Portal, lo cost de les obres de construcció de les piscines municipals, és de 30.121.586 pessetes.
1983 Obres
Lo dia de la inauguració va ser lo 15 de juny de 1984, a les set de la tarde, quan les autoritats locals, comarcals i provincials, acompanyats de la gent del poble, es van reunir per inaugurar les piscines municipals. Lo Heraldo de Aragón, del dia 20 de juny, publicava una crònica sense firmar, però que segurament es pot atribuir a Miguel Caballú, col·laborador habitual en aquell temps. Així es contave la notícia:
“El pasado viernes, 15 de junio, Nonaspe se convirtió en protagonista al congregar, a las siete de la tarde, a las autoridades máximas de la provincia para la inauguración de las piscinas municipales.
Estuvieron presentes los gobernadores civiles de Zaragoza y Huesca, Luis Ángel Serrano y Miguel Godia; Jesús Lasobras, en representación del presidente de la Diputación Provincial, y los alcaldes de Caspe, Maella, Fabara, Fayón y Mequinenza, así como todo el concejo municipal nonaspino y representantes de entidades que han colaborado en la realización.
Se comenzaron los actos en el Ayuntamiento, cuya fachada está restaurada en el armonioso conjunto de la plaza con la iglesia al fondo. Tras visita a las dependencias municipales y entre clamor popular, las autoridades e invitados se trasladaron a las piscinas a pie, seguidos de numeroso público…
El gobernador cortó la cinta de acceso a la piscina, que fue después troceada y repartida al pueblo. Bendijo las instalaciones el cura párroco, y el alcalde, José Albiac, dijo unas palabras que traslucían su satisfacción por la presencia de autoridades y de unas quinientas personas que abarrotaban las instalaciones. Todo el mundo fue obsequiado por el Ayuntamiento con pastas y cervezas.
Posteriormente se trasladaron las autoridades al castillo, cuyas ruinas claman por una urgente consolidación y adecuación para que no solo sean históricas, sino útiles. El arquitecto José Pallisa explicó las características del castillo y los posibles usos una vez llevada a cabo la necesaria restauración.
Se concluyeron los actos con una cena magnifica en el bar Frontón, donde se pudo degustar la carne en horno de pan cocer y el auténtico vino Castillo de Nonaspe, embotellado especial para Paco Freixa, que fue el restaurador de la jornada”.
Les piscines municipals, lo primer any són arrendades a Rafael Ambrona Ráfales i Pepito Suñer Domènech, i des del principi van tindre bona acceptació per part de la gent i tal com han anat passant los anys, i en ells les generacions, lo públic s’ha anat ampliant, anant-hi des dels petits hasta los grans. Los rius, especialment a l’Algars la Roca del Saladar, que és lo toll més gran, han continuat recibint banyistes perquè, molts, es resisteixen a canviar lo riu per la piscina.
15 de juny de 1984 Inauguració de les piscines municipals de Nonasp
Foto: Lo 2 de juny de 2024, Bartolomé Bilve, acompanyat de Henri Thoureau, fan entrega de la Copa del partit de futbol Nonasp-Montsaunès (França), de 1989, a Mario Rius, dels Amics de Nonasp.
Ere lo passat diumenge 2 de juny per la tarde, quan JM “lo Gravat” i jo estàvem al Xiringuito bevent-mos una cervesa, i sé mos va arrimar Henri Thoureau. Mos va dir que anéssem a casa seua, ja que allí mos esperave Bartolomé Bilve, per donar-mos una copa del futbol de Nonasp i dixar-mos un bon grapat de fotos.
La copa va resultar ser del partit de futbol celebrat lo 24 d’agost de 1989, entre los equips del Nonasp i el Montsaunès (França), i que segons va explicar, va guanyar l’equip francès per 2 a 5 gols. Mos va dir que l’equip francès era la tercera volta que venia a Nonasp, i com les dos primeres havien perdut, segons ell, per anar de festa la nit antes i beure massa, l’any 1989 los van dir als jugadors que “primer a jugar i després la festa”, aconseguint d’aquesta manera guanyar lo partit.
Per fer una cronologia dels partits entre los dos equips, he procurat documentar-me, i he preguntat a n’alguns dels protagonistes d’aquells partits, i a més, he demanat fotos.
Tot va començar l’any 1983, en què Agustín Alfonso Serrate, i son (germà de la seua dona), Bartolomé Bilve, que en aquells moments era lo porter de l’equip francès del Montsaunès, es van posar en contacte en lo president del Club de Futbol Nonasp, que segons un text de Daniel Maza, en aquell moment ho ere Antonio Galdón, per organitzar un partit de futbol entre los dos equips. Lo partit es va celebrar lo dia de Sant Portomeu, durant les festes majors, i segons Bilve, va guanyar l’equip local.
Foto 1ª: 1983-08-24 Nonasp-Montsaunès – Foto 2ª: 1984 a França, lo Nonasp i Montsaunés
Molts dels jugadors de l’equip de Nonasp, potser va ser l’any següent, es van desplaçar a la població de Montsaunès, per tornar lo partit, jugant lo Nonasp en camiseta roja i pantaló blau, com es pot veure a la foto dixada per Bilve.
L’any 1987, va ser un bon any per lo futbol a Nonasp, ja que al mes de juny l’equip local se va proclamar campió del torneig “Copa de Primavera”. Però, a més, per lo programa de festes de 1987 sabem que lo 24 d’agost, a les 17:30h de la tarde, es va tornar a disputar un altre partit entre los dos equips. Ara lo president del C. F. Nonasp és Miguel Rams Suñer “Collet”, l’entrenador és lo doctor Mario Lossio Dávalos, massatgista Mariano Ráfales Andreu i lo capità de l’equip Javi Roc de Gràcia. Lo resultat, segons la revista Lo Portal, va ser de Nonasp 4 – Montsaunès 3.
A l’any següent, lo C. F. Nonasp, sol·licita una ajuda econòmica a l’ajuntament per desplaçar-se a França, i en sessió de 23 de juny de 1988, s’aprova: “Por el viaje a Francia del equipo de fútbol de Nonaspe, en continuación del intercambio deportivo iniciado por el equipo de la localidad francesa de Montsaunés (Toulouse), se acuerda la concesión de una ayuda económica para tal viaje del importe del coste del autocar”. Lo viatge es va fer a mig agost, i a la revista Lo Portal se diu: “Les dispensaron una magnífica acogida y todos han quedado con deseos de volver. A parte de lo bien que se lo pasaron, debemos decir que nuestro equipo perdió por tanda de penaltis. El resultado final fue de 4 a 3 goles a favor del equipo de Montsaunés”.
Foto 1ª: 1987-08-24 partit de festes Nonasp – Montasaunès – Foto 2ª: 1988 equip de Nonasp a Montsaunès (França)
L’any 1989, es disputa lo darrer partit, que continua sent concertat per part del Montsaunès per Serrate i Bilve, i per la part del Nonasp, per la junta directiva que continua presidint Miguel Rams “Collet”. Lo partit es disputa lo 24 d’agost a les cinc trenta de la tarde, lo capità continua sent Javi Roc, i lo resultat segons Bartolomé Bilve, va ser de 2 a 5 a favor de l’equip del Montsaunès.
La Copa donada per la CAI “Caja de Ahorros de la Inmaculada” va viatjar a França, i ara, després de trenta i cinc anys, ha tornat a Nonasp, per guardar-la i exposar-la al museu. Gràcies, Sebastian Bilve, per donar-nos la Copa de 1989.
Foto 1ª: 1989-08-24 equip de Nonasp – Foto 2ª: 1989-08-24 equip de Montsaunès
Durant segles, les famílies se van organitzar en allò que se coneix com a economia de subsistència, que en lo cas de l’agricultura consistie en produir tot lo necessari per a alimentar a la família, als animals per treballar la terra i als de corral.
Un dels productes més importants en l’economia familiar ere lo blat. A finals d’any se sembrave, i al mes de juny, quan la planta ja estave seca se segave, per a després a l’era trillar-la per obtenir la palla i, d’altra banda, lo gra del blat.
Encara que al segle XX hi ha hagut molins de farina com la Fàbrica de Roc, i més tard a la Cooperativa, a set lo Molí del Cap de l’Horta, ja documentat al segle XVI, al que durant generacions los nonaspins han anat a moldre lo blat per obtenir la farina.
En la farina de blat, les dones pastaven a casa i després anaven al forn a coure los pans, com també les pastes i coques. A més, en la farina de blat també es feien los fideus, i com alguns ja sabeu, al museu tenim exposades la premsa de Cecilia Moreno Andreu i una màquina d’Escolàstica Alfonso Mestre. Elles dos, són les protagonistes d’este treball.
CECILIA MORENO ANDREU Lo pares són Antonio Moreno Folquer “Picardies” i Maria Andreu Sierra, que se casen a Nonasp lo 25 de gener de 1862, a l’edat de 29 i 15 anys respectivament. Com és costum en aquells temps tenen molts fills, però sols sobreviuen tres: Vicent (1879); Cecilia que naix lo 03 de juny 1882; i Miguel (1885). Lo 29 d’octubre de 1904, a l’església de Nonasp, se casa Cecilia, de 23 anys, en León Tomás Orcal, de 37 anys, viudo, de Samper.
Cecilia Andreu Moreno
No hi ha documentació per determinar des de quan Cecilia, o la seua família es dediquen a elaborar los fideus. Sols podem aventurar observant la premsa que tenim exposada al museu, que l’ofici ja haurie set transmès de generacions anteriors. Segons document facilitat per la família, Cecilia deixarie de fer fideus el març de 1941, en què se done de baixa de la Contribució Industrial, de “fàbrica de fideus”, possiblement per falta de salut, ja que és mort lo 27 de gener de 1946.
Per conèixer un poc més d’este ofici perdut, l’any 2016, li vaig preguntar a la meua mare, Alicia (1934), com s’elaboraven los fideus i si recordave d’haver-hi anat a ca la Cecilia:
“Jo a ca la tia Cecilia, al carrer de la Mardedeu, hi vaig anar en la mare a fer los fideus, pot ser que tindria vuit o deu anys. La premsa per fer-los la tenie a l’entrada de la casa. Segurament quan se va morir ja van deixar de fer-ne. De fideus en feien tot l’any, perquè a les cases se tenie farina de blat, ja que ere la mateixa que se feie servir per a pastar los pans.
Se pastave farina de blat en aigua calenta i si li posave uns quants ous ben batuts, perquè estos a més de donar-li bon gust a la pasta, li donaven una mica de color, gràcies al rovell de l’ou. També a la pasta se li ficave uns polsos de sal, com al pa. Recordo que en feie de dos mides, uns de més dobles i uns altres de més prims i tal com anaven eixint de la premsa, ventaven fent aire en un cartó o lo que fos, per gelar la pasta i que s’eixugués, ja que així se posaven durs.
També m’acordo, que a la mateixa premsa se feien pans de figues. S’omplie lo motlle en les figues, que s’havien assecat al canyís, i en col·locar-les, entremig, se posaven anisets, que eren com granets petits. Una volta estaven premsades les figues, al traure-les del motlle, se li posava uns polsets de farina, ja que com les figues son molt meloses, si no se li posava la farina s’enganxaven los dits”.
ESCOLASTICA ALFONSO MESTRE Los pares són José Alfonso Bernat i Maria Mestre Borraz, que se casen a Nonasp lo 26 de setembre de 1891, a l’edat de 26 i 18 anys respectivament. Escolàstica naix lo 01 d’agost de 1899.
Daniel Maza Pons, a la revista Lo Portal nº 43, d’agost de 1987, diu d’ella: “La tía Escolástica “la Marca”, nació en Nonaspe el año 1899, aprendió a guisar sirviendo en Barcelona, donde estuvo tres años y medio, antes de casarse. Ya viuda en los años cincuenta se trasladó otra vez a esta ciudad, siendo en la década de los setenta, cuando se encargó de preparar más de veinte bodas…”
Escolàstica se case en José Albiac Tomás, lo 12 de gener de 1938. Lo seu home conegut com a “Cucaracha”, compagina lo seu treball en lo d’entrenador del club de futbol de Nonasp, hasta la seua mort lo 26 de maig de 1951. És durant estos anys quan Escolàstica es dedica a fer fideus per la gent del poble. La meua mare, Alícia, recorde d’ella:
Escolàstica Alfonso Mestre
“La tia Escolàstica estave casada en l’oncle “Cucaracha”, que de nom li diuen Pepe. Vivien al carrer Hutxe, la casa que fa cantonada en lo carrer de la Presó. A n’esta casa antes de viure ells, ere la de l’oncle Miquelet (lo iaio de Miguel Caballú Albiac).
La tia Escolàstica feie fideus, de més cap aquí que la Cecilia. Encara que jo era jove, perquè també hi anava en la mare. A quant la mare se va morir, l’any 1957, a les tendes ja en venien a granel, per lo que jo, sola no hi vaig anar mai. Los fideus los feie al foc (lo foc com habitació de la casa), ja que ere bastant gran”.
La màquina de fideus, la tia Escolàstica, segons es pot llegir a Lo Portal nº 46, de novembre de 1987, la va donar a la Comissió de Cultura de l’ajuntament, dins d’una campanya de recollida de materials per la creació d’un museu etnològic. Escolàstica se mort lo 20 de març de 1994.
Uns anys més tard, la màquina dels fideus passarie als Amics de Nonasp, i des de fa uns anys està exposada de manera permanent al Museu Etnològic.
Màquina de fer fideus de Escolàstica Alfonso Mestre
Lo pas del temps esborre la memòria col·lectiva de qualsevol fet. Són los documents, premsa, testimoni escrit o fotografia los que poden aconseguir que un fet perduro en lo temps. En los cas de la vinguda de la Mare de Déu de Fátima a Nonasp, lo tenir un bon grapat de fotografies és lo que m’ha animat a investigar i escriure com va ser.
La Mare de Déu de Fátima, se diu que s’apareix l’any 1917 a tres xiquets pastors a la Cova da Iria, a Portugal. Lo 13 de maig de 1947, se corone la que se coneix com la “Virgen Peregrina de Fátima”, de la que se fan tretze rèpliques, en la finalitat de peregrinar fora de Portugal, sent Espanya lo primer país que visite.
A Saragossa capital arribe lo 30 de maig de 1948, i fa un recorregut de cent onze pobles de l’arxidiòcesi, visitant-ne tres la major part dels dies: pel matí, tarde i nit. A Nonasp arribe lo 3 de juliol per la tarde. Acabe la peregrinació per l’arxidiòcesi de Saragossa l’onze de juliol de 1948.
Lo Nonasp de 1948, com a tot arreu, eren temps de postguerra, nacionalcatolicisme, racionament, estraperlo… Un temps difícil per molta gent, ja que la guerra havie deixat una quantitat important de víctimes, afectant d’una manera o altra a totes les famílies. A més, los perdedors estaven condemnats al silenci, passar desapercebuts, i en molts casos col·laborar i assistir als actes de propaganda del règim per no ser assenyalats.
Durant este any, s’acaben les obres de reforma dels quatre ponts del ferrocarril que hi ha al terme de Nonasp. Los quatre anys que duren les obres hi ha un destacament de la Guàrdia Civil a la casa de Portomeu Meseguer i un altre a la Casella del Llentic, que s’encarreguen de fer guardar l’ordre als centenars de treballadors de les obres, al mateix temps que vigilen la presència dels maquis. Cal recordar que lo darrer sabotatge al terme de Nonasp, és lo 24 de març de 1948, en què fan descarrilar un tren de mercaderies a la Costa de Bernola.
També les conseqüències de la guerra encara sol molt presents, un exemple són Paulino Domènec Ràfales i Joaquín Franc Ràfales, que lo 14 d’agost de 1944 s’escapen del camp de penats de Belchite. Paulino torna a la presó lo 14 de març de 1948 i Joaquin és detingut a la Pobla de Massaluca mentre participa de les celebracions d’una boda i en lo trasllat a la presó de Casp, lo 23 d’abril de 1948, se li aplica la llei de fugues. Al Brigada de la Guardia Civil que hi participa, Julián Encabo, és proposat per la “Medalla del Mérito Militar” i l’Ajuntament de Nonasp, en sessió de 13 novembre 1948, acorda pagar-la perquè “se trata de un señor que sus actividades y méritos se han desenvuelto en su mayor parte en este pueblo”.
Potser són les dificultats del temps que toca viure als joves, que fa que hi hagi diferents iniciatives. De la mà d’un grup de joves d’Acció Catòlica, se fa teatre, i seria aproximadament l’any 1948, quan s’estrena “La Ermita, la fuente y el río”, de Eduardo Marquina. Al cine, propietat de doctor Alberto Rupérez, es fan setmanalment sessions de dissabte a la nit i domenges a la tarde. A les festes de 1948, es projecten les pel·lícules “El Valle del Destino”, “Murieron con las botas puestas” i “Ali Babá y los 40 ladrones”.
Una altra iniciativa molt interessant de meitat dels anys quaranta, és la de Manuel Ràfales Andreu “Coso”, que ocupa el càrrec de secretari del Sindicat i fa possible que un grup de joves aprenguen solfa, en la finalitat de formar una orquestra. Sira l’any 1948 quan l’orquestra “La Creación Nonaspina” a més de tocar al saló de ball del Sindicat, fa les primeres actuacions a les festes més importants del poble: La festa del Primer Dissabte; lo 26 d’agost, darrer dia de festes de Sant Portomeu; i lo 29 de setembre, festivitat de Sant Miquel.
Lo deport majoritari és lo futbol, i per jugar i competir se fan diferents penyes al poble. De tant en tant, s’organitza algun partit amistós en los pobles veïns, als que s’ha d’anar a peu o en lo tren si passe per ells. A les festes majors de 1948, lo dia 24, se juge en l’equip de la Pobla de Massaluca.
En este context de circumstàncies, al matí del 3 de juliol de 1948, la gent s’afanave per acabar en la decoració dels carrers per on havie de passar la Mare de Déu de Fàtima. Si observem les fotografies es pot arribar a la conclusió, que a Nonasp, mai s’ha fet un esforç tan gran per engalanar los carrers.
Lo periòdic “El Noticiero”, a l’edició de 26 de maig, publica tots los pobles a on anirà la Mare de Déu, i diu que anirà acompanyada de dos capellans, que s’encarregaran de fer los predics, a més, de dos joves acompanyants i un xofer. Lo dia tres de juliol, al matí visita Fabara, i després se dirigeix a Nonasp, segurament pel camí del Pinyeral (l’actual carretera a Fabara es va inaugurar al juliol de 1989), ja que entre per la carretera de Batea en un camionet de l’època. Lo mateix periòdic, lo 18 de juliol, publica la crònica de la visita:
“Jamás ha vivido Nonaspe fecha tan emotiva y feliz como la del pasado día 3, en que se dignó visitarnos Nuestra Señora del Rosario de Fátima. Quedará para siempre en nuestras retinas la visión de la Virgen blanca, con sus palomitas revoloteando en torno a su imagen…
En todas las calles que previamente se habían señalado como itinerario que había que recorrer la Señora, estaban sus vecinos, sin excepción, afanándose por engalanarlas como tan excelsa Señora merece. Todos rivalizaban en entusiasmo y así se consiguió aquel milagro de verdor en las calles y aquellos cuarenta arcos con inscripciones alegóricas…
A las cuatro de la tarde, las autoridades, presididas por el señor alcalde don José Llop, se dirigieron a la iglesia y, en unión del pueblo en masa y de muchos forasteros de los vecinos pueblos de Fayón, Ribarroja de Ebro, Ascó, Pobla de Masaluca y Batea, que habían venido a postrarse a los pies de la venerada imagen, se salió procesionalmente hacia la carretera de Batea al objeto de recibir allí a la Virgen.
Después de media hora de espera (…) se vio a lo lejos una nube de polvo, que fue saludada con una gran ovación. ¡La Virgen de Fátima, estaba llegando! (…) hombres y mujeres, pugnando por acercarse un poco más hasta tocar a la Señora, y mientras las enfervorizadas voces cantaban el Ave de Fátima, fueron tomadas las andas por las autoridades y trasladada la imagen a la plaza de San Bartolomé, donde fue colocada en un artístico templete erigido allí, procediéndose seguidamente al besamanos de la Virgen.
El Secretario del Ayuntamiento, don Maximiano Rodríguez, dio lectura al acta de la sesión extraordinaria de la Corporación municipal en la que se acordaba, entre otras cosas, dar carácter oficial a la venida de la Virgen a Nonaspe y consagrar la villa a su Inmaculado Corazón, acogiendo el pueblo con una gran ovación estos acuerdos. El concejal don Antonio Llop, recitó una sencilla poesía original, dedicada a la Señora…
Se reanudo la procesión hacia la iglesia (…) hizo su entrada solemne en el templo la Señora (…) y se verificó la solemne ceremonia de bendecir a los enfermos.Llegó por fin la hora, y tuvimos que dejar marchar a la Virgen, ya que en otros sitios la esperaban. Rodeada siempre de multitud, fue lentamente avanzando hasta llegar a la carretera, y una vez colocada en su carroza, emprendió majestuosamente la marcha. Allí se quedó mudo el pueblo de Nonaspe en masa, con sus visitantes, con lágrimas en los ojos y agitando pañuelos…”
Quan la Mare de Déu de Fátima, va vindre a Nonasp, la meua mare, Alicia Roc, tenia tretze anys, i recorda que a estudi, la mestressa Dª Nati, los va ensenyar la cançó “El trece de mayo”, que després la van cantar mentre anaven en professó per los carrers del poble:
El trece de mayo a Cova de Iría,
bajo de los cielos la Virgen María.
Ave, ave, ave María.
Ave, ave, ave María.
Hermosa doncella radiante de amor,
a tres pastorcillos dirige su voz.
Ave, ave, ave María.
Ave, ave, ave María.
La Virgen de Fátima viene en procesión,
a dar un mensaje a nuestra nación.
Ave, ave, ave María.
Ave, ave, ave María.
A la fulleta de missa «Parroquia de Nonaspe», hi ha una poesia que se diu que va ser composta per Carmen Bernús Suñer i recitada pel seu fill, de sis anys, Pepito Gallardo Bernús, a la Mare de Deu de Fátima:
A la Virgen de Fátima
Le digo con ilusión
Bendita sea la hora
Que entraste en Aragón
Para que todos los mañicos
Te entreguen su corazón.
Como soy tan pequeñito
No sabia que existieras
Porque no hubo una persona
Que explicaciones me diera
Hoy que Te tengo delante
Para poderte contemplar
Yo te juro Virgen Santa
Que nunca te he de olvidar
La meua mare me done altres detalls relacionats en la família de Carmen Bernús, com que el seu home, José Gallardo, al carrer Soldevila a on vivien, va ser l’encarregat de fer la «alfombra» de joncs, i me diu: “Esta gent no eren gens de missa”.
Un altre detall que recorda, és: “A la peanya a on portaven a la Mare de Déu de Fátima, hi havia coloms, i la gent se preguntava si los tindrien lligats d’una pota, ja que no marxaven”. En este sentit, me diu que: “Gent del poble, en va tirar de coloms, pensant-se que anirien a on estava la Mare de Déu, i clar, van marxar volant a on van voler”.
Altres detalls i impressions que recorda d’aquell dia són: “Que van passar un saquet i la gent tirava perres. Quan va acabar tot, lo camió que estava arrimat a la capella de Sant Sebastià, li van carregar a la Mare de Déu i van marxar. La gent se va quedar desenganyada, ja que ho van fer com si portessen pressa i com aquell que diu, no es van ni “despedir” de mossèn Alejandro”.
Aquell 3 de juliol de 1948, la Mare de Déu de Fàtima, al matí va estar a Favara, per la tarde a Nonasp, i després la van portar a Casp a on va fer nit, per continuar l’un demà peregrinant per los pobles de l’arxidiòcesi de Saragossa.
Dins del treball de recerca que faig habitualment per internet, en la finalitat de buscar informació de personatges i episodis d’història relacionats en Nonasp, he trobat un llibre molt interessant, escanejat per Google dins d’un projecte que pretén que sigo possible descobrir per los usuaris llibres de domini públic de tot lo món.
Lo títol i autor del llibre es “Biblioteca nueva de los escritores aragoneses que florecieron desde el año de 1500 hasta 1599. Su autor: El Doctor Don Félix de Latassa y Ortin, Racionero de Mensa, con honores de Canónigo de la Santa Iglesia Metropolitana de Zaragoza, Socio de mérito de la Real Sociedad Aragonesa, Natural de esta Ciudad”.
Lo llibre, escrit l’any 1798, consta de més de sis-centes pàgines, i com diu lo títol és un recull de tres-centes-seixanta i cinc biografies d’escriptors aragonesos compresos de l’any 1500 a 1599. De totes elles, cal destacar, la de Juan Martínez Plana, sacerdot catòlic, religiós trinitari i escriptor, nascut a Nonasp cap a l’any 1532, i fill de N. Martínez i Margarita Plana.
Per saber un poc més de la família Martínez, en esta ocasió no puc recórrer a l’arxiu parroquial, ja que los batejos, confirmacions, matrimonis, morts i visites pastorals, es comencen a registrar a partir de 1620.
Una altra possibilitat que considero per trobar informació d’aquesta família, és lo llibre “La población de Aragón según el Fogaje de 1495”d’Antonio Serrano Montalvo, que recull un cens de població fet per ordre del rei Fernando el Catòlic, per recaptar un impost necessari per a finançar un nou exèrcit, per la intenció de Carles VIII de França d’invasió del regne d’Aragó.
Al citat cens, diu que Nonasp tenia 86 focs, i apareix un llistat de 86 noms d’homes que podem considerar caps de família. Segons l’autor del llibre, cada foc es pot considerar com una família de cinc membres, per lo que en lo cas de Nonasp, la població seria de 430 habitants.
És dins d’aquesta llista focs o caps de família, a on trobam que l’any 1495, en lo cognom de Martínez hi havia dos famílies: Miguel Martínez i Miguel Martínez, menor. Per tant, Juan Martínez Plana, nascut trenta-set anys més tard, seria descendent d’una d’aquestes dos famílies.
A continuació faig la transcripció de la biografia que Lastassa va publicar al seu llibre l’any 1798, i que roplega la biografia d’este nonaspí:
Monjo trinitari. Obra de Francisco Bushell i Laussat, segle XIX. Col.lecció privada.
“Religioso Trinitario (…) Nació en Nonaspe. Sus padres se llamaron N. Martínez y Margarita Plana. El año de 1552, a 14 de julio, profesó el referido Instituto en el Convento de San Lamberto de Zaragoza, como consta del libro de Profesiones del dicho Convento, y murió en Daroca el día de las Calendas de enero de 1592, de cerca de 60 años de edad.
Los Prelados viendo su buen talento y aplicación a los estudios, lo enviaron a Alcalá de Henares, al Colegio de su Orden. En la Universidad de esta Ciudad cursó la Teología, y recibió el Grado de Doctor, y el de Maestro por su Religión.
Fue Ministro de los Conventos de Daroca, y de Valencia, Secretario, Definidor, Ministro Provincial, Vicario, y Comisario General, y Definidor de su Provincia en el Capítulo General celebrado en Zaragoza en 1579 con asistencia de su Ministro General el Reverendísimo P. Maestro Fr. Bernardo de Metis: Cargos donde su religiosidad, sabiduría y prudencia se dejaron bien conocer, no menos que en la fundación del Colegio de su Instituto en Zaragoza a la que acudió con 1.000 libras Jaquesas el V. he Ilustrísimo Señor Obispo Don Pedro Cerbuna, ilustre Amplificador en el mismo tiempo, de la Universidad de la misma Ciudad: como consta del Lucidario de aquella, pag. 48. B. Dadiva que comprueba el amor que este Prelado tubo a dicha Religión.
Publicó varios Tratados, primeramente, de por si casi todos, y después juntos en un Volumen con este Título: Institutio, Regula, Manipulus floridus Privilegiorum; Constitutiones, Ceremonide el Formularium Ordinis SSma. Trinitaris – En Zaragoza, por Lorenzo y Diego Robles hermanos, 1584, 3n 4º.”
Los nonaspins estam d’enhorabona, ja que a l’arxiu parroquial se conserven los llibres a on des de 1620 s’han registrat los batejos, confirmacions, matrimonis, morts i visites pastorals, i a més del nom, es fa constar qui eren los pares, l’ofici o el càrrec. D’aquesta manera es pot saber de mestres, doctors, soldats, llauradors, teixidors, moliners i una llarga llista d’oficis.
Dins d’este treball de recerca, me vaig trobar en un nonaspí que se die Bernardo Borrás, i que a més, era “Teniente de Voluntarios de Aragón”, i tots los apunts estaven compresos dins del període de temps de la Guerra de la Independència.
Lo següent pas va ser posar lo nom al buscador del Google, i per sorpresa meua va sonar la flauta, van aparèixer diferents entrades a llibres del segle XIX a on se relata alguns dels episodis que va protagonitzar Bernardo Borrás, “Teniente de Voluntarios de Aragón”, i encara que no se diu d’on és, està clar que és lo mateix personatge, ja que coincideix lo nom, lo càrrec militar i el temps.
Però, a més, de llibres antius, he trobat a la web algunes pàgines actuals que parlen de la Guerra de la Independència a l’Aragó, i totes fan referència a Bernardo Borrás, com a guerriller que actuave per la zona de Beseit. Està clar, que si los llibres d’història parlen d’ell, cal conèixer qui ere.
Los iaios són Pedro Borrás, d’ofici doctor, natural de Falset, i Antònia Piquer, de Castellserás, que van arribar a Nonasp, a la segona mitat del segle XVIII. Los pares són Bernardo Borrás Piquer, nascut a Castellserás, i Antònia Andreu Viñas, de Nonasp, que se casen lo 07 de gener de 1776, a l’església de Sant Portomeu de Nonasp.
Lo nostre protagonista, Bernardo Borrás Andreu, naix lo 01 d’abril de 1782, i és batejat lo mateix dia a l’església de Sant Portomeu de Nonasp. A la partida de bateig diu que los pares se troben a Nonasp, però són parroquians (viuen) a Orta de Sant Joan. Hem de tindre en compte que lo iaio és lo doctor de Nonasp, i lo seu pare, també és doctor, per lo que hem de suposar que exercís a Orta, a on viu.
La mare de Bernardo Borrás, mor lo 12 de setembre de 1802 a Nonasp, i a la partida de la defunció, diu que lo seu home (pare de Bernardo) exercís de doctor, i viu a Aitona (Lleida).
A la primavera de 1808, les tropes de Napoleó envaeixen la Península Ibèrica. A l’Aragó, la lluita contra los francesos començe lo 24 de maig de 1808, després de l’aixecament popular a Saragossa dirigit per José de Palafox. Per respondre a l’imminent atac de les tropes franceses se decrete un allistament general de tots los homes entre 16 i 40 anys.
Bernardo Borrás, que té 26 anys acabats de complir, és un dels joves allistats. Durant l’any 1809, los francesos ocupen moltes de les principals poblacions i los aragonesos reorganitzen l’exèrcit en guerrilles, i és quan trobam a Bernardo formant part de les que actuen des de Beseit.
Bernardo Borrás, possiblement cursa estudis a Saragossa, i allí coneix i se case en Alberta Cruzado, que és natural d’aquesta ciutat. A finals de 1809, Alberta la trobam vivint a Nonasp, ja que és a on està la família de Bernardo, i com és un poble més bé petit, és de suposar que no hi cap guarnició de soldats francesos i, per tant, se viu en relativa tranquil·litat.
A més, la proximitat entre Beseit i Nonasp, fa possible que Bernardo pugue desplaçar-se per veure la família. Un exemple lo trobam als arxius parroquials, ja que lo 03 de febrer de 1810, es bateje a Maria Blasa, filla de D. Bernardo Borrás, “Alférez de Voluntarios” i d’Alberta Cruzado, natural de Saragossa.
Al llibre “Barcelona cautiva, o sea diario exacto de lo ocurrido en la misma Ciudad mientras la oprimieron los franceses”, escrit per Raymundo Ferrer, l’any 1819, estan arroplegades algunes de les activitats de guerriller de Bernardo Borràs, datades al setembre i octubre de 1810. De la primera, informe des de Lledó al seu Comandant D. Joseph Rambla, que es troba a Beseit i li diu:
“En cumplimiento de lo que V. me mandó con el objeto de interceptar un convoy de vestuarios del enemigo, salí inmediatamente con 200 hombres que mandaba, y a fin de llegar con oportunidad, marché toda la noche, pues que había diez horas de distancia. Al amanecer del 24 (09-1810) me avisó la avanzada, situada entre Batea y Gandesa, pasaba un grande convoy de acémilas (mula o macho de carga) y carros cargados de trigo. Embosqué mi tropa, y la di la conducente orden de que no tirase un solo tiro hasta tener el convoy en medio, y que la izquierda rompiese fuego, y sucesivamente la derecha, sucediendo al efecto como lo había ordenado, conseguí dirigir el convoy a la Villa de Beceyte, y me adelanté con las dos compañías que mandaba, para perseguir al enemigo a la bayoneta, haciendo prisioneros yo mismo tres enemigos, y cogido un caballo (…)Las acémilas apresadas al enemigo ascienden, creo, a 400 (…)El resultado de esta acción, ha sido el haber tenido el enemigo 34 muertos, 7 prisioneros, ignorando el número de sus heridos; por nuestra parte solo resultaron dos de esta clase, y eran bagajeros del convoy.”
Continuant llegint lo llibre, ara és lo Comandant D. Joseph Rambla, lo qui informa als seus superiors d’una altra acció armada que protagonitza Bernardo Borrás.
“En 28 (09-1810) del corriente salió de la Villa de Beceyte, con el objeto de hostilizar al enemigo en el destacamento de las armas del Rey (…) atacando por el centro al enemigo, que desalojó de la altura de que estaba posesionada una gruesa avanzada (…) El Teniente del segundo de Aragón, Don Bernardo Borrás al frente de una compañía trató de incomodar al enemigo por el flanco derecho, pero observando, que más de 200 enemigos venían de refuerzo de la parte de Pauls, se lo notició, y dispuso reunir Borrás su tropa, con la brevedad posible, y en seguida se retiró hacia Horta. Los enemigos tuvieron 10 muertos, 22 heridos, y entre estos 4 oficiales: por nuestra parte hemos tenido un muerto, 2 heridos y 2 prisioneros”
Per saber més, ara ho farem llegint la “Gaceta de la Regencia de España e Indias”, de 01 de gener de 1811, a on s’informa d’una acció dels guerrillers.
“El 8 (10-1810) salió D. José Rambla de Beceyte, en Aragón, con su partida para interceptar un convoy y mucho ganado que conducía el enemigo por la carretera de Fabara á Batea. En efecto, lo encontraron a las 10 de la mañana; y aunque se iban retirando los enemigos, cargó con tanto ardor sobre ellos el teniente D. Bernardo Borrás que los batió completamente. El resultado fue haber hecho al enemigo varios prisioneros, muerto 14, cogido más de 50 cahices de trigo, y 5000 cabezas de ganado. Se pasaron a nosotros 4 italianos. Por nuestra parte solo hubo un sargento de tiradores herido.”
Lo darrer fet que he pogut documentar, és de 14 d’octubre de 1810, i es troba al llibre anteriorment citat de Raymundo Ferrer. Es tracta d’un informe que lo Comandant Joseph Rambla, envia als superiors.
“El enemigo en número de 500 infantes y 50 caballos, se dirigían a Beceyte en cuatro divisiones. Con el fin de envolverle, Rambla, salió a esperarle en la altura del Coll den Querol, en donde les hizo un vivo fuego; pero habiendo sido flanqueado por la parte de Arnes, tuvo que desamparar dicha altura y apoyarse en la de Santa Bárbara, donde hizo frente a las fuerzas enemigas. En vista de la posición que había tomado Rambla, ocupó el enemigo la del Coll den Querol, haciendo bajar sus 40 caballos a las inmediaciones del puente de aquella Villa, pero fueron inmediatamente rechazados por el Teniente de voluntarios de Aragón, Don Bernardo Borrás, que con 30 hombres les hizo un terrible fuego desde las huertas, obligándolos a huir vergonzosamente a la altura de donde habían salido.
A las once y media de la noche intentó el indicado Don Joseph Rambla, sorprender el campamento enemigo. Para este efecto mandó al Teniente Borrás se acercase por la derecha, mientras que él lo practicaba por la izquierda: en efecto el Teniente se acercó hasta unos diez pasos del primer centinela francés, a quien dio muerte con su tercerola, y sin dar lugar a que se reconociesen, hizo una descarga a todas las hogueras, que los puso en la mayor confusión, y obligó a refugiarse en la cumbre de la sierra, donde formaron el cuadro. En este tiempo rompe por la derecha su fuego la partida de Rambla, que los acabó de poner en el mayor trastorno; siendo el resultado de esta gloriosa empresa, haberle muerto al enemigo 20 hombres, herido 30, con 2 caballos muertos y 5 heridos, no habiendo tenido por su parte la menor desgracia.”
Dins del treball d’investigació del personatge, he consultat diferents arxius, i al de l’Ajuntament de Saragossa, he trobat la còpia d’un document de 1812, en los militars espanyols que havien abandonat l’exèrcit. Se diu que lo document original és de l’arxiu de Vincennes (França).
Com no coneixem totes les peripècies de Bernardo Borrás durant la guerra, no sabem si va poder ser ferit, presoner, extorsionada la seua família o que va passar. El cas és que al citat document d’octubre de 1812, figura en una llista de militars espanyols que han abandonat l’exèrcit, i s’han acollit a l’indult públic, concedit per lo mariscal Suchet, Duc de l’Albufera. Diu que a Bernardo Borrás, li correspon lo sou anual de 5.400 rals de velló, equivalents a 1.439,10 francs, i a la casella a on firma, en ve de fer-ho en lo seu nom, ho fa posant “Nonaspe”.
Hi ha indicis que los darrers mesos de guerra, Bernardo los passe a Nonasp, junt en la seua família. Per lo llibre de batejos parroquial, sabem que lo 02 de març de 1813, naix i és batejada Pabla Borrás Cruzado, que se diu que és filla del tinent D. Bernardo Borrás, de Nonasp, i de Dª Alberta Cruzado, de Saragossa. Unes setmanes més tard, lo 18 d’abril de 1813, es bateja a Bernardo Pasqual Ráfales Roc, i los padrins són D. Bernardo Borrás i Dª Alberta Cruzado.
La darrera notícia que he pogut documentar de Bernardo, és uns anys després d’acabada la Guerra de la Independència. Segons lo llibre de batejos, lo 26 d’agost de 1818, fa de padrí al bateig de Bernardo Bartholome Andreu, i diu que Bernardo Borrás és natural de Nonasp, però puntualitza que viu a Saragossa.
