Segons lo CatAragonario, que és lo Diccionari dialectal del català d’Aragó, la paraula «bomigot» en castellà normatiu és «abejorro», i en català normatiu és «borinot». Lo mateix diccionari diu que «bomigot» es diu al Baix Aragó-Casp, encara que a Faió hi diuen «abogot». També consulto «Els parlars de la Terra Alta» de Pere Navarro Gómez, a on diu que a Maella diuen «bugant», a Favara «bamigot», i a altres pobles veïns com la Pobla de Massaluca «abigot» i a Batea «abegot». En lo cas de Favara, Javier Giralt, diu que es diu tant «bamigot» com «bomigot».
Lo bomigot és un insecte himenòpter paregut a l’abella, però molt més gros, i que es caracteritza per lo soroll que fa en les ales i la boca quan vola. Este soroll, més la imaginació dels jugadors, és lo fonament del joc. Encara que com dic hi pot haver diferents variants, d’aquesta va ser l’informant Agustín Rius Llop (1932-2015), l’any 2007.
Al joc de Bomigot, per les seues característiques, hi jugaven més bé nois grans. Qui parave, s’havie d’estar dret i sense moure´s, posant el braç dret apegat al cos, fent un angle de 90 graus i en la mà oberta cap avall. Al braç esquerre, li havie de tocar el colze a la mà dreta, i la mà s’havie de posar vertical a la cara, tapant la visió de l’ull de l’esquerra.
Los altres nois que jugaven s’havien de posar radere del qui parave, sense moure los peus, i en les dos mans davant la boca a manera d’embut, fent lo soroll del Bomigot: «Uuuuuuuu», al mateix temps que en lo cap feien un moviment d’esquerra a dreta i viceversa, és a dir, revolejant lo Bomigot, en la finalitat de despistar al que parave, perquè quan ja el tenien ben marejat, un noi qualsevol, li pegave al que parave una bona clatellà.
Lo noi que parave havie d’encertar que li havie fotut la clatellà, si ho feia pasave a fer de bomigot, i en cas de no fer-ho continuave parant, entre les risses dels nois que jugaven per les clatellades que pegaven.
Lo joc de Saltar i Parar, és un dels que recordo que hi jugava de petit pels carrers del nostre poble. Va ser l’any 2006, que aidat dels meus pares, lo vaig recuperar i el vaig publicar a la revista local Lo Portal nº 158, de gener-març del 2006. Este joc, si es consulte la Viquipèdia, es pot veure que és universal i que hi pot haver diferents variants, però en lo nostre cas, posarem en valor com es jugave al nostre poble.
És un joc de xiquets que hi poden jugar tants com es vol, com més millor. Los que paren o fan de rucs s’han de posar ajocats, descansant les mans als seus genolls, a una distància l’un de l’altre de tres o quatre passes. Quan estan tots preparats, lo darrer xiquet que s’ha quedat dret, per saltar començe a córrer i pose les mans damunt l’esquena del que fa de ruc, en la finalitat d’elevar-se més en l’impuls.
Quan lo xiquet ha saltat per damunt de tots, se pose unes passes més avant aponat, mentre que lo darrer que està aponat una volta ja han saltat tots per damunt d’ell, s’aixeque i se pose a saltar, hasta que després de saltar a tots torne a fer de ruc, i així successivament, mentre que van donant voltes al pati del col·legit, carrer o plaça a on juguen.
Lo passat cinc de novembre, vaig quedar en Javier Garcia Cortés perquè me contés com ell jugave als jocs de boletes, ja que durant molts anys va ser un dels més populars dels xiquets del nostre poble, i que en la mida en què se van anar encimentant los carrers, se va anar deixant de jugar-hi, pel fet que ere quasi obligat que la superfície a on se jugave fos de terra. Ell recorde que en les boletes jugave a la catxonda i al triangle per los voltants d’estudi, a voltes per l’empedrat de davant la porta de l’església, i a les nits d’estiu, al carrer de la Mardedeu, entre cal Jerret i Xiringuito, aprofitant la llum d’una farola.
CATXONDA Per jugar-hi, lo primer ere fer la «catxonda», que ere un clot a terra, no gaire fondo, arredonit i en los costats en pendent. Després, a una distància acordada, se feie la ratlla d’on se començave lo joc. Per fer l’ordre de tirar los jugadors, se feie una tirada prèvia de darrere de la catxonda a la ratlla, sense passar-se’n. L’ordre quedave establert per la proximitat de les boletes a la ratlla, i en lo cas de què s’haguessen passat, es continuave també per l’ordre de proximitat a la ratlla.
Per tirar la boleta, lo xiquet s’havie de posar aponat o agenollat a terra, i de la ratlla, en la mà esquerra se medie un pam, i a continuació se posave la mà dreta tancada, i en la boleta descansant al dit índex, es propulsave en l’ungla del dit polze. Al primer llançament, s’havie d’intentar posar la boleta dins de la catxonda, i si s’aconseguie es podie tornar a tirar, ara per mirar de tocar una boleta dels altres jugadors que no hagués entrat a la catxonda, i si no se fallave, s’anaven fent les tirades necessàries per a conduir-la hasta la catxonda, guanyant la boleta, o bé, un perrot. A voltes s’acordave jugar a les boletes sense jugar-se res. Quan es fallave, passave a tirar un altre jugador, hasta que no quedaven boletes en joc.
TRIANGLE En un totxo o pedra, es dibuixave un triangle a terra, i com aposta per jugar, s’havie de posar una boleta al triangle. Los tres primers la posaven a cada un dels vèrtexs del triangle i si havie més jugadors les repartien pels costats del triangle. A voltes, a més de la boleta, es posave un perrot repenjat a la boleta. Aquí Javier Garcia, puntualitze que per apostar se feie en boletes, que eren de fang cuit, i per jugar, se feie en catxurrins, que eren de vidre i un poc més petits.
La dinàmica per establir l’ordre de fer les tirades, ere lo mateix que al joc de la catxonda. I per tirar, també es medie lo pam en la mà esquerra i en los dits índex i polze de la mà dreta se feien les tirades.
Com a la primera tirada ere molt difícil traure una boleta o perrot del triangle, es procurave que el catxurrí quedés ben arrimat. En les següents tirades, es podie tirar a matar, és dir, a tocar la boleta d’un altre jugador, quedant eliminat, o bé, tirar a traure la boleta o perrot. En cas d’aconseguir-ho, es guanyave la boleta o perrot i es tornave a tirar. Lo joc s’acabave, quan s’havien tret totes les boletes i perrots del triangle.
Lo joc dels ossets, les tabes, o la marraquinca a les illes Balears, ja se jugave a l’antiguitat i al llarg de tota l’Edat Mitjana en bona part d’Europa. Són moltes les maneres que es pot jugar, segons l’època i el lloc. Peró també si preguntam a gent de Nonasp, de diferents generacions, segur que també hi podem trobar algun petit canvi.
Aquesta versió del joc dels Ossets la vaig roplegar a finals de l’any 2003 i se va publicar a la revista local Lo Portal nº 152, de gener-març del 2004. Les informants van ser Maria Alfonso Andreu (1930-2020) i Alicia Roc Tomás (1934). Elles, de petites van ser veïnes del carrer Maella, i encara que María era quatre anys més gran, sempre van ser bones amigues, i durant la infància van compartir jocs, i més tard, me diu Alicia, que de la mà de María va compartir les primeres voltes d’anar a banyar-se al riu i d’anar al ball que és feie al Sindicat.
Segons los records que conservaven, me van contar que a principis dels anys 40 del segle passat, al joc dels ossets hi podien jugar tantes xiquetes com volien, i es posaven assentades a terra, en les cames escarramades, fent un corro. Per poder jugar-hi, feia falta una boleta de fang i quatre ossets d’ovella o de cabra, que podien estar pintats o sense pintar. Cada cara de l’osset tenia un nom: Clot, Esquena, Motxes i Cangre.
Una xiqueta qualsevol començe el joc, agarrant en una mà quatre ossets i una boleta en los dits anular i gros de la mateixa mà. Aquesta boleta es tire a l’aire i, en l’interval de temps que va des que es tire a què la xiqueta la torne a agarrar, és quan es fa cada un dels moviments dels ossets. Si algun d’aquests moviments no es fa correctament o cau la boleta a terra, perd el joc i passe a jugar una altra xiqueta.
1ª PART
– Es tire la boleta a l’aire, es deixen los ossets a terra i es torne a agarrar la boleta en los dits.
– Es tire la boleta a l’aire, s’agarre un osset i es torne a agarrar la boleta, dient “a uneta”.
– Es tire la boleta a l’aire, s’agarre el segon osset i la boleta, dient “cebeta”.
– Es tire la boleta a l’aire, s’agarre el tercer osset i la boleta, dient “los ossets”.
– Es tire la boleta a l’aire, s’agarre el quart osset i la boleta, dient “la boleta”.
2ª PART
– Es tire la boleta a l’aire i es deixen a terra els ossets, dient “a do”.
– Es tire la boleta a l’aire i s’agarren dos ossets, dient “con do”.
– Es tire la boleta a l’aire i s’agarren dos ossets més, dient “meló”.
3ª PART
– Es tire la boleta a l’aire i es deixen los ossets a terra, dient “a tre”.
– Es tire la boleta a l’aire i s’agarre un osset, dient “con tre”.
– Es tire la boleta a l’aire i s’agarren tres ossets, dient “pararè”.
4ª PART
– Es tire la boleta a l’aire i els ossets a terra, dient “a quà”.
– Es tire la boleta a l’aire i s’agarren los quatre ossets, dient «a quà, patates al dinar”.
5ª PART * A CLOT*
– Es tire la boleta a l’aire i es deixen los ossets a terra.
– Los ossets que han caigut a clot, és a dir, en lo clot a la part de dalt, ja estan bé. Per als altres s’ha de tirar la boleta i cada volta posar un osset a clot, fent tantes tirades com ossets han caigut malament.
6ª PART * A ESQUENA*
– Es tire la boleta a l’aire i s’agarren los quatre ossets que s’han deixat a clot.
– Es tire la boleta a l’aire i es deixen los ossets a terra.
– Es fan les tirades necessàries per a posar els ossets a esquena.
7ª PART *A MOTXES*
– Es tire la boleta a l’aire i s’agarren los quatre ossets que s’han deixat a esquena.
– Es tire la boleta a l’aire i es deixen los ossets a terra.
– Es fan les tirades necessàries per a posar els ossets a motxes.
8ª PART *AL CANGRE*
– Es tira la boleta a l’aire i s’agarren los quatre ossets que s’han deixat a motxes.
– Es tira la boleta a l’aire i es deixen los ossets a terra.
– Es fan les tirades necessàries per posar els ossets al cangre.
9ª PART
– Es tira la boleta a l’aire i s’agarren los quatre ossets que s’han deixat al cangre.
– Es tira la boleta a l’aire i es deixen los ossets a terra.
– Es tira la boleta a l’aire i s’agarre un osset, dient “al cangre”.
– Es tira la boleta a l’aire i s’agarre el segon osset, dient “mulangre”.
– Es tira la boleta a l’aire i s’agarre el tercer osset, dient “mulengrón”.
– Es tira la boleta a l’aire i s’agarre el quart osset, dient “alaixón”
Fer sopetes, té dos accepcions o significats a Nonasp… Un pot ser lo diminutiu de fer sopes per menjar. Aquestes se fan d’un pa sec, o bé, de la part de més crosta. En lo ganivet, se talle lo pa molt finament, com si es tractés de fulles d’un arbre, sent lo resultat les sopes de pa.
A l’hora de cuinar-les es poden fer escaldades, i per preparar-les la cosa primera que s’ha de fer és posar un topí en aigua i un poc de sal al foc. Mentrestant, fem les sopes i les posem al plat en un xorret d’oli. Quan l’aigua arrenca lo bull, ja sol queda escaldar les sopes, i menjar-nos-les ben calentes. Recordo que lo meu pare li agradava molt d’escaldar-se-les en l’aigua del bròquil.
També poden ser sopes bullides, que com les altres es posa lo topí en aigua i una mica de sal al foc. Al mateix temps, a una paella es posa oli i se sofregissen un parell d’alls. Quan l’aigua del topí vol començar a arrencar el bull, s’afegissen les sopes i los alls en l’oli que hem fregit. Una volta tot bullit, les sopes ja estan llestes per ser menjades.
La segona accepció és per donar-li nom a un joc al qual jugàvem als nostres rius. Lo primer que hem de fer és buscar per la glera una pedra plana i rodona, més bé petita i, per tant, que peso poc. Quan la tenim, mos la posam a la mà, agarrant-la entre lo dit polze i l’índex, mos situem prop de l’aigua i la tiram horitzontal a l’aigua, en força i donant-li efecte de gir, de manera que quan pel seu pes va caient i toca a l’aigua, rebota tornant-se a elevar i a caure successivament, consistint lo joc en fer que la pedra faci lo major número de rebots a l’aigua, i sent estos rebots, allò que s’anomena fer sopetes.
Lo joc de la “carranxa” lo vaig arreplegar l’any 2005 dels meus pares, i se tracte d’un joc de saltar la soga, al que recordaven que hi jugaven de petits pels carrers i places de la vila. Però també me van dir que de grans, quan anaven a Pasqua, si fee bona tarde, a l’era del mas, tots junts nois i noies, entre altres jocs jugaven a la carranxa.
Les sogues en què jugaven eren de cànem i la major part d’elles les havie fet l’oncle Mompel (Gregorio Mompel Andreu 1897-1981), al filador del Consell, i se feien servir per lligar la càrrega als animals, com per exemple quan s’anave a llaurar i es carregave a l’animal lo forcat i l’aladre, també servien per lligar una càrrega de romers, llenya o qualsevol cosa. També es podie jugar en samogues, que eren més llargues que les sogues i eren per carrejar en lo carro. En qualsevol cas, unes sogues velles eren bones per poder jugar.
Dos jugadors eren els que “donaven” o feien voltar la soga, al mateix temps que cantaven:
Un i dos la carranxa, – Dos bots, el primer obrint los peus i el segon ajuntant los peus
un i dos lo peu coixet, – Dos bots al peu coixet
un i dos la sevillana, – Dos bots en les mans a la cintura
un i dos la revoltera, – Donar la volta en dos bots
un i dos a fora. – Dos bots i saltar fora de la soga
Los altres jugadors havien de saltar la soga un darrere de l’altre i fer los moviments segons la cançoneta, i quan algú fallava, s’havia de substituir a un dels que “donaven”, passant este a saltar la soga.
