Les pantalles estan canviant la manera de relacionar-se als xiquets, com també, són causa de què es perden molts dels jocs tradicionals. Una sorpresa agradable, la vaig tindre no fa gaires dies, quan vaig veure unes xiquetes que jugaven al joc de pica paret. Enseguida se me’n va obrir una finestra a la meua memòria, i vaig recordar lo joc. Lo següent pas va ser entrevistar a gent de diferents edats per replegar-lo, i he de dir, que tots han coincidit en lo més essencial de com se jugave.
Los jugadors s’han de situar darrere una ratlla feta a uns quants metres de la paret, i que se considera lo punt d’eixida per iniciar lo joc. Lo xiquet-a què pare, s’ha de posar de cara a la paret, d’esquena als jugadors, i dir “un, dos, tres, pica paret”, simulant-ho en la mà. Mentre diu això, los xiquets que estan darrere la ratlla, s’han d’anar arrimant al que pare. Quan lo que pare acaba de dir la frase, se gire ràpidament i ha de comprovar que tots estiguen quiets, com estàtues, ja que no val ni tan sols riure. Si algun l’agarre en moviment, ha de tornar a la ratlla d’eixida.
Lo qui pare diu “un, dos, tres, pica paret”, tantes voltes que faige falta perquè los xiquet-a més avançat pogué tocar l’esquena del qui pare, o bé, la paret. A n’este moment, arrenquen tots a córrer en direcció a la ratlla d’eixida, mentre que lo qui pare ha d’intentar agarrar-ne algun antes de crusar la ratlla. Si n’agarre algun este és lo que pare a la nova partida, en cas contrari tornarà a parar.
Este joc lo vaig replegar l’any 2007, i va ser publicat a la revista local Lo Portal nº 167. Los informants van ser de diferents edats, cosa que va evidenciar que este joc al llarg dels anys havia tingut canvis, possiblement per influències de xiquets vinguts a viure a la nostra vila, que van posar de moda noves versions del joc i deixant de racó les més antigues.
Los informants més grans van ser Agustín Rius Llop (1932-2015) i Alícia Roc Tomás (1934), que me van explicar com jugaven al Tello los primers anys de la dècada dels 40 del segle passat.
Tello de 1940
Com los carrers eren de terra, dibuixaven la figura en un totxo o en una pedra. Los quadrats se feien de manera que se pogués posar bé lo peu dins. Lo xiquet que començave a jugar havia de tirar una pedra, més aïna petita, al quadrat número u, després saltant al peu coixet anava movent la pedra en la punta del peu, de quadrat en quadrat, per completar tota la volta.
Continuava lo jugador tirant la pedra al número dos, i al peu coixet anava movent la pedra fent tota la volta; continuava en lo número tres i així successivament per completar tots los números. En el cas de pisar la ratlla o la pedra eixir fora del quadrat, perdia la partida, donat pas a un altre jugador.
Lo tercer informant va ser Gema Ferrer Ráfales (1967), que me va explicar com jugava ella i les seues amigues al voltant de 1980. Després los carrers ja estaven cimentats i la figura per jugar la dibuixaven en un guix o ges. Encara que lo joc era lo mateix, ara la figura era diferent i també la dinàmica del joc.
A la xiqueta que li tocava jugar, per començar havia de tirar la pedra al número u, i desprès saltar al peu coixet al número dos, ja que el quadrat a on estava la pedra no el podia pisar, continuava en lo tercer, després quart i quint posant un peu cada un, saltant al número sis al peu coixet i continuava en lo set i vuit posant un peu a cada un, i després al número nou on podia fer dos bots per girar i tornar cap enrere repetint els mateixos passos per arribar al número dos on s’havia d’ajocar i agarrar en la mà la pedra del número u, saltant fora sense pisar el quadrat de la pedra.
Continuava el joc tirant la pedra al segon quadrat i així successivament, per completar tots los quadrats. En el cas que la pedra al tirar-la quedés fora del quadrat que tocava o damunt la ratlla, la jugadora perdia la partida, donant pas a una altra xiqueta. Quan li tocava jugar una altra volta, començava a on s’havia quedat.
La definició de nas que hi ha a internet, diu: “Part que eixís del rostre humà situat entre los ulls i la boca, en dos orificis a la part inferior i que serveix per a respirar i olorar”.
També a la web es pot comprovar que hi ha diferents tipus nassos. Però a jo allò que més m’interesse en este cas, són les dites, refranys, cançonetes, jocs i tradicions de Nonasp, que formen part del nostre patrimoni cultural immaterial.
Si mos trobam a casa avorrits, podem anar-món a la plaça a veure qui té “lo nas més llarg” (més xafarder). Una volta hi estam podem “ficar lo nas” a qualsevol corro de gent per saber de què parlen, i potser explicaran algun cas “fet per nassos” (per tossuderia), o de la persona que “té més nassos” (la més valenta).
Dibuix de Estela Rius
De refranys i dites, en trobam per explicar diferents situacions. En lo cas d’avergonyir i posar-se la cara roja, es pot dir: “Té lo nas roig com un pimentó”. També és molt popular el que diu: “Qui té bon nas, té bon tris-tras”. Si parlam de temps passats, quan una noia quedave prenyada, és die: “Lo qui li ha fet lo nas, que l’aguanto al braç”. En lo cas de la persona que es pense que la gent parle malt d’ell, se li pot dir: “Si te pique lo nas, peix a la plaça”.
En lo cas d’un xiquet malt menjador, quan la mare li arrime la cullera o forquilla a la boca en lo menjar, si este es nega a obrir-la, un bon recurs de la mare és en los dits, a modo de pinça, pressionar-li lo nas. Com al mateix temps li estira suaument cap dalt i no pot respirar, la reacció immediata és obrir la boca, i clar, és quan la mare aprofite per introduir-li lo menjar.
De jocs també n’hi ha, i un molt popular que es pot fer als xiquets més bé petits, és estirar-los lo nas molt ràpidament, i a continuació ensenyar-los la mà tancada en lo dit gros en mig de l’índex i del mig. Al mateix temps que se’ls diu: “Ja t’he pres lo nas”. Aconseguint que la reacció sigo tocar-se’l en la mà per comprovar que no és cert.
Ja t’he pres lo nas
Una altra proposta relacionada en los nassos, és una cançoneta per un joc de falda, i que són los primers jocs que los pares i iaios comparteixen en los xiquets, en la finalitat que aprenguen a coordinar los seus moviments, transmetre’ls l’estima i captar la seua l’atenció.
Tum pare no té nas,
ta mare és xata,
i un germanet que tinc,
nas de patata.
Però si parlam de nassos i de xiquets, sense cap dubte, lo més famós és l’Home dels Nassos, que segons la tradició oral, té tants nassos com dies té l’any, i sols se pot veure lo darrer dia de l’any. Los xiquetes es creuen que pels carrers es podrà veure un home en 365 nassos, los mateixos que dies te l’any, i no s’adonen que només quede un dia i, per tant, el personatge sol té un nas i pot ser qualsevol.
Lo joc de l’avió, lo vaig roplegar l’any 2003 de José Monte Ráfales “lo Poquet” (1935-2011), que me va explicar que hi jugaven los dissabtes a Faió los miners de Nonasp, mentrestant esperaven lo tren Correu que los havia de portar cap a casa.
Per entendre lo context, faré cap al testimoni del meu pare, Agustín Rius Llop (1932-2015), que l’any 1951 va començar a treballar a la mina de lignit la “Canota”, que era una boca de la Carbonífera de l’Ebre al terme de Serós. Per anar-hi feien una part del trajecte en tren i l’altra en llaüt, i així m’ho contave:
“Lo dilluns a les onze del matí passave lo Correu que anave de Madrid a Barcelona. Tots los miners de Nonasp, de Casp i altres pobles de més amunt pujaven al tren per anar cap a Faió. Lo tren anave tan ple que pareixie tret d’algunes pel·lícules de l’oest.
A Faió ja mos esperaven los llaüts d’aquesta població, contractats per les diferents mines com la del Lluc, La Canota, La Pilar, etc., i cada llaüt arreplegave als seus miners per portar-los Ebre amunt. Los miners de la Canota i la Pilar pujàvem al llaüt tots junts, ja que les dos mines eren de la Carbonífera de l’Ebre.
Lo llaüt era arrossegat per un animal que anave pel camí de sirga i mos deixave al “malacate” de la mina (dos vagons en sirgues, que un pujave i l’altre baixave). Allí mos carregàvem al coll lo menjar per tota la setmana i camí amunt per arribar a la mina.
Lo dissabte plegàvem de treballar a les vuit del matí, després mos dutxàvem, agarràvem l’estella i anaven cap a l’Ebre per pujar al llaüt, que a més de pujar-nos a nosaltres, també pujave a l’animal perquè ara lo llaüt era arrossegat pel corrent de l’aigua.
A l’arribar a Faió havíem de fer temps per poder agarrar lo Correu que arribave a Nonasp a les cinc de la tarda. A Faió hi havie en aquells temps bastants cafès, jo anava a cal Floret, altres a ca Clareto, a la Societat, etc. Allí fèiem un mos del que mos havie sobrat de la setmana i preníem lo cafè, jugant després a jocs de cartes com la botifarra, guinyot, també n’hi havia que feien l’arrastrat”.
Dibuix: Gemma Ferrer Ràfales
És a n’este temps d’esperar lo tren, a on sorgia la necessitat de matar lo temps, i era a on l’ingeni d’alguns d’aquells miners, sobretot los més joves, los feia pensar per fer conya i ridiculitzar als més ingenus.
Per jugar a l’avió feien falta quatre jugadors, un d’ells feia d’avió i es posava llarg. Dos feien d’ales i motor de l’avió, per tant, los braços del que feia d’avió los posava pel coll d’estos dos. El quart es posava a la cua, per lo que les cames del que feia d’avió les posava als seus muscles, aguantant-les també en les mans.
Quan ja estaven tots preparats, los jugadors de les ales en la veu imitaven el so dels motors i començaven a córrer posant l’avió en marxa, però en un moment donat es paraven en sec, provocant que el jugador de la cua es fotés de nassos a la ullera del jugador que feia d’avió, sent la rissa de tots los que veien lo joc.
Lo joc de “Cassola”, és un joc de la infància de la meua mare, Alicia Roc Tomás (1934), que estave lligat a un espai molt concret: lo carrer Maella, a on los xiquets-es hi trobaven tots los elements necessaris per a fer lo joc.
La meua mare me diu que este espai ere molt freqüentat, tant per gent gran, com per petits, ja que en cinquanta metres estaven lo taller de ferreria de Jala; lo taller de fusteria de Candido Tena; i a l’inici del Portal Nou, l’esquilador Romaldos Albiac; i lo taller de ferreria de José Giner.
A més, hi estave l’antiu Centre Republicà, que si bé, havie set clausurat l’any 1938 en l’entrada de l’exércit nacional, durant les obres de restauració de l’església va estar habilitat per celebrar les cerimònies religioses. Aquí me recorde que lo dia 3 de juny de 1943, va fer la Primera Comunió al Centro. A n’este edifici es van oficiar cerimònies religioses hasta lo 5 i 6 d’octubre de 1946 en què es va fer la inauguració de la rehabilitació de l’església.
També me recorde, que lo Centro va servir d’allotjament de soldats de cavalleria, que van arribar a Nonasp a principis de 1947, després que los guerrillers de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA) que estaven pels voltants de Maella, preparessen algunes accions de sabotatge i propaganda, ficant explosius al tram de via de la costa de Vernola.
Acabe dient-me que es tractava d’un tram de carrer en molta activitat, i per tant ple de vida, i al que los xiquets-es també hi buscaven lo seu espai per jugar. Un dels molts jocs als quals ella jugave ere lo de Cassola, i així lo recorde:
“A quan jo era petita, los carrers eren de terra i quan plovie se ficaven fangosos. Al carrer Maella, los tros de costera que hi havie davant de lo que després ere la ferreria de Jala, ere molt argilenc. Quan plovie totes les xiquetes d’aquell veïnat, anàvem a buscar este fang que ere argilenc i lo portàvemal Centro, pos tot lo que ere la seua fatxada, hi havie una “acera” ampla feta en ciment molt fi.
Una volta estàvem allí, agarràvem un bon pessic de fang, lo posàvem entre les mans i fèiem una bola, procurant que lo fang quedes ben compactat. A continuació, en los dits, modelàvem lo que anomenàvem una cassola, procurant que lo cul i quedes lo més prim possible, però sense que arribes a foradar-se, ja que en este cas no servie. Mos ficàvem assentades a terra en les cames escarramades, la cassola a la palma de la mà, preparats per esclafar-la i diem preguntant a les altres xiquetes:
– Cassola, per dins o per defora?
I qualsevol contestave lo que li pareixie:
– “Per dins o per defora”
I continuàvem dient:
– Clareje, ascla-li lo fetge. Fes-li un forat i ascla-li lo cap.
Tot seguit, fèiem un moviment semicircular molt ràpidament i l’esclafàvem la cassola a la “acera” del Centro, i clar, com impactave per la part oberta a terra, se comprimie l’aire a l’interior, produint-se en l’impacte una petita explosió al rebentar-se”.
Lo joc dels patacons forme part dels jocs del meu temps d’infància, però he de dir, que lo recordo més com espectador que mirave com jugaven los nois més grans, que com a joc que del que jo hi participessa. Per això, l’any 2007, quan vaig roplegar com se jugave, ho vaig fer en l’ajuda del meu pare Agustín (1932) i la meua mare Alicia (1934), ja que ells lo recordaven com un dels jocs més populars a la seua infància.
Los dos van coincidir que ere un joc tant de nois com de noies. Per jugar lo primer que s’havie de fer ere buscar cartes d’una baralla vella, cosa que me dien que no ere gaire difícil, perquè als cafès los homes jugaven a la botifarra i al guinyot. També entre les dones los jocs de cartes eren molt populars, i los dies festius, segons l’època de l’any, es podien veure jugant al siset i al guinyot a l’entrada d’una casa, a un raser, un cara-sol, o bé, entre los meus records estan les que jugaven a la Fonteta del carrer Maella.
Dones jugant a les cartes a la Fonteta
Quan ja se tenien les cartes velles, es feien quatre trossos de cada una, i després, en cada tros, que havia quedat una mica allargat, se li doblegaven les puntes fent unes pestanyes, de manera que quedés quadrat. Per fer lo patacó, s’agarraven dos trossos i se posaven creuats, un damunt de l’altre, i aprofitant les parts doblegades s’aconseguie unir els dos trossos formant lo patacó. Per deixar-los més ben acabats, hi havie qui els posave dins o davall dels llibres d’estudi, en la finalitat que quedessen ben planxats, ja que dificultave la pèrdua durant el transcurs del joc.
A més a més dels patacons, per jugar es necessitave una pedra plana, és a dir, una lloseta, com la mà d’un xiquet o una mica més petita. No valie una pedra de riu, perquè al ser de cantons rodons, al tirar-la, no traïa els patacons del quadrat. Cada xiquet tenia la seua pedra, i s’amagave d’un dia per l’altre, o bé la prenien cap a casa, perquè una bona pedra era la clau per guanyar.
Patacons i lloseta
Quan tots los xiquets ja tenien los patacons a la butxaca i la pedra a la mà, als carrers de terra que en aquells temps hi havie al poble, s’havie de fer un quadrat d’un parell de pams aproximadament, i una ratlla a una distància de dos a tres metres des d’on se feien les tirades. L’ordre de tirades dels xiquets, es decidie fent una primera tirada, que consistie en tirar la pedra lo més pròxims del quadrat, i per l’ordre d’aproximació de la pedra es decidie l´ordre de tirar dels xiquets que jugaven als patacons. També es podia fer per determinar l’ordre de les tirades, que cada jugador tirés la seua pedra contra la paret d’una casa, fent-la rebotar, i al qui li quedave la pedra més a prop de la paret, ere qui començave el joc.
Cada xiquet posave un patacó dins del quadrat i començave a tirar el primer, si el tocave i el traïa fora del quadrat, guanyave lo patacó i tornave a tirar, si fallave continuave el joc el següent xiquet. Quan ja no quedaven més patacons es tornave a començar la partida.
