Que los temps canvien, això és una realitat. Des de fa uns anys cap aquí, los xiquets/es, després d’eixir d’estudi, tenen les hores programades i ocupades en activitats extraescolars i esportives.
Al meu temps d’infància tot era diferent, després d’eixir d’estudi, a les cinc de la tarde, anava cap a casa, deixava la cartera plena de llibres, la meua mare em donave la berena i quan ja me l’havia menjat, li deia: “Me’n vaig a jugar en los amics”.
Encara que l’Ajuntament, l’any 1972, va crear un espai preconcebut pels jocs dels xiquets, com va ser lo parc infantil de la carretera, equipat en “columpios”, tobogan i altres jocs, los verdaders espais per jugar a la meua infància van ser los carrers del poble, les costes, los rius i hortes.
En lo cas del joc d’avui, les plantes i arbres necessaris per a construir l’arc i fletxes, los trobàvem per los rius i per los caixers de les sèquies de les hortes. I en este cas, anar a fer l’arc i fletxes, ja era la primera aventura per naltres.
Per fer l’arc, recordo que lo meu pare va col·laborar molts anys. Una de les voltes, anant a l’hort de Davant la Vila, a prop del pujador, hi havia una vimenera, i d’aquesta planta va tallar un vímet, i en ell em va fer l’arc. Però la major part de les voltes en què ell o jo, vam fer l’arc, va ser d’un plançó de llidoner.
Sisques i plansons de llidoner
Una volta tenia lo vímet o plançó de llidoner, als extrems, en la navalla s’havia de fer un anell per lligar lo cordell. Com del temps en què parlo (1970-76), a quasi totes les cases es feia pilotes, i aquestes es cosien en uns cordells de niló, que eren molt prims i resistents, lo meu pare sempre me’n tenia un de guardat per fer l’arc.
Les fletxes, les anàvem a fer al riu d’Algars, d’unes plantes anomenades sisques. Com a curiositat he de dir, que al preparar lo joc, i buscar les plantes per fotografiar-les, sols les he trobat del pas del riu de la granja del Xorobio per amunt.
Localitzades les sisques per lo plomall que tenen, ja podíem començar a fer les fletxes. La part que aprofitàvem ere una canya prima que acabava en lo plomall. Per tant, de la punta tallàvem lo plomall i per l’altre extrem buscàvem el primer nus d’aquesta canya, tallant uns tres centímetres després del nus.
Plomalls i les fletxes ja fetes
Cal aclarir, que lo moment de fer les fletxes, és al mes d’octubre, ja que és quan la canya, ha passat d’estar verda, a estar “aterserada”, paraula empleada a Nonasp, per dir que la planta s’ha assecat i està bona per collir.
Ja tot preparat, tan sols quedava agarrar la fletxa, posar l’extrem del nus davant, perquè és lo costat que pesa més, i l’altre extrem posar-lo al cordell, tensar-lo i disparar.
Ja tot a punt, començava la segona part de l’aventura, que era passar-ho bé tirant les fletxes en l’arc. Veure quin dels arcs que portaven los xiquets allargava més, qui tenia més bona punteria…
Però a voltes, també era un joc que podia carregar-se de males intencions. Xiquets o nois més grans, les fletxes les feien de les varetes metàl·liques d’alguns paraigües vells, i en més d’un cas, tiraven als gats que hi havia per algun freginal, lluny de la presència dels amos.
Estos records em porten a preguntar-me si era un joc innocent, ho tenia lo seu perill, o més ben pesant, lo perill lo portaven alguns dels nois que jugaven en l’arc i fletxes, sense ser conscients del mal cap que tenien al tirar les fletxes, a qualsevol animal que hi hagués pels los carrers i freginals de la nostra vila.
En aquesta nova entrega, us proposo tres exemples molt coneguts del que s’anomene com jocs de falda. Aquestos han set transmesos de manera espontània de generació en generació i ja formen part de la memòria col·lectiva del nostre poble.
Los pares, o potser més ben dit, los iaios, són los encarregats de transmetre’ls, ja que estem parlant dels primers jocs que s’ensenye als xiquets, quan tan sols tenen uns pocs mesos.
Los tres jocs de falda, serveixen perquè els xiquets aprenguen a coordinar los seus moviments, i en les dificultats que troben, consisteix lo graciós de la situació.
Per jugar lo pare, mare o iaio-a ha d’estar assentat, i s’ha de posar al xiquet assentat als seus genolls, quedant els dos situats cara a cara.
El primer exemple és “Rateta mixaneta”, i per jugar l’adult ha d’agarrar les manetes del xiquet-a i en cada frase les manetes del xiquet-a s’han de passar per la cara de l’adult, com si es tractés d’una carícia.
En dir les paraules finals: “cap, cap, cap” s’ha de fer que a cada paraula, les mans del xiquet peguen a la cara de l’adult, com si es tractés d’una bufetada. Aquestos tipus de jocs se repetissen diverses voltes, davant les risses del xiquet-a.
Rateta mixaneta,
s’ha minjat les sopetes
de la cassoleta
i a mi no me n’ha guardat
cap, cap, cap…
Lo segon joc és el de “Toca manetes”, i també es tracte d’una cançoneta per aprendre a coordinar moviments. En aquesta ocasió l’adult agarra les munyeques del xiquet-a i cada frase li ha de fer tocar les manetes, en l’objectiu de què a la darrera frase ja les toque ell sol.
Pa manetes
toca manetes
que les toque …(nom xiquet-a)
que les té petitetes.
El tercer joc és lo de “Ralet” (un ral eren 25 cèntims i, per tant, quatre rals una pesseta) i per jugar, lo xiquet ha de tindre la ma oberta, i l’adult en la punta d’un dit ha de fer cercles a la palma de la mà del xiquet, mentre diu: “Ralet, ralet, ralet”. I quan ja diu: “Toca lo dineret”, en la seua mà li pega suaument una palmada a la mà del xiquet.
Lo joc que avui us proposo, lo vaig arroplegar de la meua mare l’any 1986, en la finalitat de publicar-lo a la revista Lo Portal. Este joc és sense cap dubte un dels més populars a Nonasp i, per tant, molt conegut per tothom. Quant a l’antiguitat del joc és impossible de posar una data, però si fem una lectura detinguda, mos trobam en algunes paraules que mos traslladen a un temps en què les necessitats i costums eren unes altres.
La primera paraula que vull destacar és “Kikiriqui” que fa al·lusió al cant del gall, una au de corral que junt en les gallines, hi havia a totes les cases del nostre poble i, per tant, lo seu cant era molt familiar.
A més, me crida l’atenció les paraules “llebre” i “conill”, dos animals que la seua caça ere fonamental quan la gent es quedava a dormir als masos. La falta de mitjos per conservar la carn fresca, en les llargues estades als masos, feia necessari la caça de conills per poder ficar un tall de carn al tupí.
Jo recordo que de petit anava al mas de la Cova, al costat de la bassa Emplaça, al temps de l’armella i de l’oliva. Al tard, acompanyava al meu pare a parar alguna ratera, ell tot carregat en les rateres i el cabasset a on portava les eines per parar-les, i mentre buscava los punts, m’anava dient: – “Veus aquella senda, per aquí entre lo conill! – Este femeretés vell, ja fa dies que no ha cagat lo conill!”
Sol parava dos o tres rateres, per no perdre molt de temps buscant los punts. En realitat no tenia massa afició per la cacera, ja que sols ho feia per omplir el topí. Al matí, a quant jo m’aixecava ell ja tornava de reconèixer. A voltes tot content portava un conill, que sense parar la meua mare l’espelletava, i el guardava a dins d’una tenalleta que la tapàvem en una llosa de pedra, esperant que es fes l’hora de fer lo menjar.
Aquesta manera de viure es va trencar als anys 70 del segle passat, en què los tractors van reemplaçar als carros i animals i la gent ja podia anar i venir cada dia de treballar del tros. També los animals de corral a poc a poc van anar desapareixent, i avui en dia pensar en un gall o conill, és pensar en comprar-lo a una carnisseria.
Al joc de Conillets hi poden jugar tants xiquets com es vol i per explicar la dinàmica del joc los numerarem. Lo nº 1 és la mare, lo nº 2 la llebre i els demès los conillets. La mare està assentada a una silla i als seus genolls fica lo cap de la llebre, a la que li tapa los ulls en les seues mans. Los altres jugadors, los conillets, també ajocats, estant a darrere en lo cap entre les cames del de davant. Es produeix un curt diàleg:
Mare: Penyarroca.
Nº 4: Kikiriqui.
Mare: Estira-li la pota i marxa.
Lo conillet nº 4 ha de fer allò que li mana la mare, estirar-li la pota al jugador nº 2 que és la llebre i marxar corrent a amagar-se.
Mare: Penyarroca.
Nº 3: Kikiriqui.
Mare: Estira-li l’orella i marxa.
El conillet nº 3 també li fa a la llebre lo dit per la mare i després s’amaga.
Mare: Conillets amagau-vos bé,
Que la llebre al·lego ve,
Que si ve, que si va,
Conillets portarà.
Solto la llebre?
3 i 4: Solta-la!
Mare: Ni de nit, ni de dia,
Bota foc a la basia.
Ni de nit, ni de matí,
Bota foc al bassi.
Solto la llebre?
3 i 4: Solta-la!
A continuació, la llebre perseguís als conillets, que han de mirar de no ser agarrats i tocar cau allà on és la mare. Si els conillets arriben al cau i la llebre no los ha pogut agarrar, el joc és torne a repetir. Si algun conillet és agarrat, li toca fer de llebre en el joc següent.
La memòria és la capacitat de recordar de les persones, per tant, ho podem considerar com un instrument meravellós, que en los pas dels anys mos permet recordar les nostres vivències, o bé, explicar-les a persones més joves interessades en conèixer-les.
Per recuperar lo joc de les Agulles, ho farem per mig de la memòria de dos testimonis: lo primer és lo de la meua mare Alícia Roc Tomàs (1934), que en lo seu dia va ser la informant al publicar este joc a la revista municipal Lo Portal núm. 177, l’any 2011. I ara, a més, contam en lo d’Alicia Albiac Albiac (1935).
Les dos informants coincidisen en lo fet que elles i les seues mares no hi van jugar mai. Mos parlen d’un temps de jocs, que mos porta a la meitat del segle XIX, fent-nos viatjar entre 140 i 170 anys enrere.
La meua mare recorde que quan ella ere petita, a voltes s’assentave a escoltar el que parlaven les dones velles quan es reunien als carasols per cosir, fent algun sorgit o ficant algun pedaç a la roba que els homes portaven per treballar.
Una d’aquelles dones octogenàries, li dien Francisca Llop Viñas, i havie nascut l’any 1869, i contave que sent molt jove ja li van fer el festeig, i recordave que el seu “novio”, que ere més gran que ella, quan anava a veure-la li donave una quaderna (moneda de vuit maravedís), per tindre-la contenta. I ella, que ere una cria, anave en les perres a comprar-se agulles, en les que jugave en les amigues.
Lo segon testimoni és lo d’Alicia Albiac, ella me parla de sa iaia Roseta, que vivie al cap del carrer Soldevila. A principis dels anys quaranta del segle vint, sent ella petita l’anave a veure, i la recorde al carrer assentada en un corro de dones i com li explicave històries que ella atentament escoltave.
Sa iaia Roseta va nàixer l’any 1875 i era filla del matrimoni format per Joaquin Barberán i Maria Giner, que s’havien casat l’any 1854, és dir, ja feia vint-i-un anys, sent el dècim fill del matrimoni.
Sa iaia Roseta li contave que la seua mare quan se va casar l’any 1854, tenie tretze anys i lo seu pare vint-i-dos. Diu que les famílies se devien conèixer, el cas és que los van fer el festeig i casament, per evitar que Joaquim Barberán anés a fer la mili, ja que los que estaven casats es lliuraven.
Joaquim Barberán ere d’una bona casa de Maella. Quan es va casar en Maria Giner va vindre a viure a Nonasp i va portar dos mules, a més, los seus pares li van comprar finques perquè pugues treballar a casa de llaurador.
La iaia Roseta explicave, que la seua mare, Maria Giner, sempre deia que la van fer casar tenint edat de jugar i sent una cria la feien dormir en l’home. Al cap de poc de casar-se, quan arribave l’home de treballar, ella estave pels carrers jugant en les amigues a les agulles, i la seua mare l’havie de cridar perquè fes cap a casa.
A l’hora d’explicar la dinàmica del joc, coincideixen les informants, en què ere un joc de xiquetes, les agulles eren de cap i se jugava als carrers que en aquells temps eren de terra.
Cada xiqueta que jugave ficave una agulla, i totes les agulles se ficaven juntes i se barrejaven en terra, de manera que quedaven amagades. Després se feia un caballonet i es partie en tants muntets com xiquetes. Cada una buscave al seu muntet de terra les agulles que hi havie amagades, i guanyave o perdie depenent les que trobave.
Quan he començat a preparar este joc, m’ha vingut al cap la frase de què quan un és jove tot són primeres voltes. En lo cas d’este joc, això va ser l’any 1984, ja fa trenta-sis anys, que lo vaig arroplegar de la meua mare per publicar-lo a la revista municipal de Nonasp Lo Portal. Van passar vint-i-tres anys (2007), i va arribar una segona volta, publicant-se de nou a Lo Portal. Ara després de tretze anys més, lo torno a recuperar, esta tercera volta, per los Amics de Nonasp.
Però en esta ocasió, també hi ha una primera volta, ara és per Luis Meseguer Mira, músic i compositor, que com lo joc és cantat, mos ha escrit la partitura de la cançoneta, iniciant una nova etapa de col·laboracions. Ell és renet de Domingo Meseguer Ràfales, ferroviari durant tota la seua vida laboral i que va arribar a ser “jefe” de l’estació de França (Barcelona).
Lo joc de Pis-Pissiganya, és segons la meua opinió, un dels més populars de Nonasp. Hi poden jugar tants xiquets com vulguen, fent una rodona o corro i ficant tots la mà oberta i en palma per avall, mentre que lo xiquet/a que fa de mare s’ha de ficar al mig de la rodona, al mateix temps que cante:
Pis pissiganya,
oli de la ganya.
Al corral de França
n’hi havie una gansa,
al corral d’Aragó,
n’hi havie un falçó.
Marieta agrana a casa,
que la mare no ho pot fer,
que té la ma torta,
de la manxa del ferrer.
Ruc, caga pinyes
per les vinyes.
Ruc, caga diners
pels carrers.
Plateret d’enciam,
Oli i vinagre, oli i vinagre.
Plateret d’enciam,
Oli i vinagre, pebre i sal.
Repartirem un bocinet de pa,
per qui toco, per qui toco.
repartirem un bocinet de pa,
per qui toco de marxar.
A cada paraula de la cançoneta, la mare pessiga la mà d’un jugador i al qui li toca la paraula “marxar” queda eliminat. La mare torne a cantar la cançoneta i se van eliminant jugadors. La darrera mà o jugador que queda, és el que guanya i que passarà a fer de mare, en cas de tornar a jugar.
La meua mare i informadora del joc, va naixer l’any 1934, per tant, la seua infància i temps de joc, van transcórrer entre finals de la guerra civil i los anys 40 del segle passat. En este temps que li va tocar viure, va ser freqüent la presència de soldats al nostre poble. De primer per la guerra, i una mica més tard, en motiu de les obres dels ponts del ferrocarril i los sabotatges dels maquis, torna a ser habitual la presència de Guardia Civil i soldats de cavalleria.
Este context, possiblement justificaria una segona part del joc, que en tota seguretat és un afegit d’aquella època, en què la presència dels soldats, per los xiquets formava part de la seua normalitat.
La meua mare recorda que una volta acabat lo joc, tant lo qui havia guanyat, com los que havien set eliminats, col·locaven los punys un damunt de l’altre i la que feia de mare al joc, introduïe un dit a l’interior del puny més alt, al mateix temps que se produïa lo següent diàleg:
– Mare: ¿Quién hay aquí dentro?
– Xiquets: Un soldadito.
– Mare: ¿Dónde va a parar?
– Xiquets: A la plaza.
– Mare: Anda a tu casa, anda a tu casa.
Després, los jugadors retiraven los punys i tiraven les mans enlaire com si anessen a volar.
Lo joc que avui us vull contar és lo de “Sant Jordi-Cervell”, que lo vaig arroplegar l’any 2008 i va ser publicat a Lo Portal a l’any següent. La informant principal va ser Maria Ràfales Tomàs, nascuda l’any 1935 i, per tant, lo seu temps d’anar a estudi o la “mestra” com diu ella, i de jugar pels carrers de la nostra vila, va ser als anys quaranta del segle passat.
En aquells anys de postguerra diu que a la “mestra” hi va anar poc temps. Als sis anys va començar l’etapa escolar en la mestressa Dª Pilar Pérez Hernando i va acabar en Dª Nati Moles Miravete.
Al joc de “Sant Jordi-Cervell” recorda que hi jugava en les xiquetes de la seua edat, i també en algun xiquet. A l’hora de recreo eixien al carrer, i qualsevol paret dels estudis o de les cases del voltant, eren bones per jugar.
Quan esteseu llegint lo joc, veureu que parla de pulçes, xocolate i botifarres. Tres coses que representen lo dolent i lo bo del seu temps d’infància, i que a l’entrevista feta l’any 2008 me va ficar com a exemples per jugar, i que el dia d’avui que en ple confinament, quan vaig tornar a parlar en ella per telèfon, per veure si me podia aportar alguna cosa nova, la seua memòria me va tornar a donar los mateixos exemples.
La segona informant, va ser Gemma Ferrer Ràfales (1967). Me va confirmar que cap a l’any 1980, quan anava a estudi, a l’hora del recreo, al pati de darrere dels estudis, que en aquells anys estava tancat en una tàpia, també hi jugava en les amigues: Maite Oset, Silvia Suñer, Ana-Cris Altés, Cristina Ráfales…
Per jugar a Sant Jordi-Cervell, les participants s’han d’agarrar de les mans, formant un semicercle, en los xiquetes dels extrems tocant la paret en la mà. Este semicercle representa el pont, les xiquetes les pilastres i les arcades són los braços estesos de les xiquetes agarrades de les mans.
Les xiquetes que estant als extrems, una fa de “Sant Jordi” i l’altra de “Cervell”, i entre elles s’estableix lo següent diàleg:
CERVELL: San Jordi?
SANT JORDI: Cervell.
CERVELL: Me dixau passar un mica de gent?
SANT JORDI: Encara que sigon cent.
CERVELL: Per quin pont?
SANT JORDI: Per lo de les pulçes.
XIQUETS: Oi, si me piquen!
La xiqueta que fa de Cervell, solte la mà de la paret i en l’altra arrastre a les altres, que en tot moment segueixen unides per les mans i les fa passar per davall de les mans de Sant Jordi i la primera xiqueta, que formen entre les dos la primera arcada del pont. La primera xiqueta se queda girada i en los braços creuats. Al passar pel pont, en este cas de les pulçes, s’han de moure com si los piquessen les pulçes, al mateix temps que diuen: Oi, si me piquen!
Continua lo joc i Cervell torna a preguntar a Sant Jordi, i este li diu per quin pont han de passar los xiquetes. Estes contesten i fan los moviments al·lusius al que ha dit Sant Jordi i Cervell fa passar los xiquetes per davall de les mans de la primera xiqueta i segona xiqueta, que forma la segona arcada del pont, quedant la segona xiqueta girada i en los braços creuats.
CERVELL: San Jordi?
SANT JORDI: Cervell.
CERVELL: Me deixeu passar un mica de gent?
SANT JORDI: Encara que sigon cent.
CERVELL: Per quin pont?
SANT JORDI: Per lo de botifarres.
XIQUETS: Oi, que bones! (Ho diuen los xiquets al passar lo pont, fent veure que se les mengen)
Les preguntes, respostes i los respectius moviments, se repeteixen tantes voltes com xiquetes hi ha, acabant totes girades, a excepció de Sant Jordi i Cervell.
CERVELL: San Jordi?
SANT JORDI: Cervell.
CERVELL: Me deixeu passar un mica de gent?
SANT JORDI: Encara que sigon cent.
CERVELL: Per quin pont?
SANT JORDI: Per lo del xocolate.
XIQUETS: Oi, que bo!
Quan ja s’ha acabat lo joc i los xiquetes estant totes girades, se solten de les mans i diuen al mateix temps que ho fan les unes contra les altres:
