L’any passat, per estos dies, parlava de l’home dels nassos, que com tots sabeu, se pot veure per los nostres carrers lo darrer dia de l’any. Però a més d’este home, també és un costum molt antiu que este dia los xiquets vaigon casa per casa a “Plegar Cap d’Any”.
Lo darrer dia de l’any, quan se començe a fer de nit, se poden veure per los carrers del poble grups de xiquets i xiquetes en bosses de plàstic on depositen lo que los donen per les cases, a les que després de picar al porter automàtic, una de les persones que hi viu los pregunte: Quiés?
Ells contesten: “Venim a plegar Cap d’Any i si no mos donau res us pendrem la clau del pany”.
Generalment, és la dona de la casa, la que obre la porta i baixa per les escaleres en alguna cosa pals xiquets. Així és com se conserva esta tradició, ja que lògicament, en lo pas del temps ha tingut canvis.
A mitat dels anys 80 vaig tenir l’ocasió de parlar en persones que eren octogenàries, i me van explicar com ho vivien ells a quan eren petits, a principis del segle XX. Per entendre lo sentit de la primera estrofa de la cançoneta que fa referència a la “clau del pany”, he de dir que per aquells anys, les portes de les cases eren més grans que les d’avui en dia, i per elles, a més de les persones, havien de passar los animals de llaurança per deixar-los a l’estable, ja que per la mateixa porta hi passaven animals i persones.
Estes portes s’obrien per mig d’un picaport i sol tenien una clau, feta per lo ferrer del poble, d’un pam de llarg, i sempre estava posada al pany, encara que fora per la part de dins. Se podia donar lo cas de què si la dona anava a comprar, al corral o lo que fos, tancava la porta en clau, però la deixava al pany o l’amagava posant la mà dins de la gatera, i al travesser de fusta que hi havia a la part de darrere de la porta, allí deixava la clau. Això ho feien perquè si mentrestant un altre membre de la família tornava a casa pugues trobar la clau, obrir la porta i entrar.
Explicada la importància de la clau, continuaré dient que després, igual que ara, los xiquets quan començava a fer-se de nit, anaven a “Plegar Cap d’Any”. Primer a les cases on tenien més confiança, algunes ja los havien dit que hi anessen, és a dir, familiars, veïns i amics dels pares o dels iaios. Acabades estes, si los xiquets eren ben decidits, a qualsevol casa provaven sort.
A l’arribar a la casa elegida, obrien la porta per mig del picaport, i al peu de les escaleres, cridaven vent fort, produint-se lo següent diàleg entre lo xiquet i la dona de la casa:
– Tia!
– Qui és?
– Vinc a plegar Cap d’Any i si no me donau res us prendré la clau del pany.
La dona de la casa, que ja tenia alguna cosa preparada, baixava per les escaleres i quan arribava a l’entrada de la casa, a on estaven los xiquets, estos continuaven dient:
Aquí està lo Rei petit
que per una botifarra
ballarà tota la nit.
Aquí està lo Rei gran
que per una botifarra
ballarà tot l’any.
Acabada la cançoneta, la dona los donava allò que ja tenia preparat i que podia ser unes monedes, alguna barreta de guirlatxe, un grapat de figues seques, un pessic d’armelles mollanes, etc. Los xiquets ho ficaen dins d’alguna estelleta que portaven i després de donar les gràcies, continuaven en la plega de Cap d’Any.
L’Ajuntament, al mes d’agost de 1984 acordava demanar al Ministeri d’Educació i Ciència la inclusió de Nonasp al programa de l’Educació d’Adults. Quan va arribar l’aprovació de la sol·licitud, l’Ajuntament va fer una reunió informativa a lo que era lo “Ball” del Sindicat per explicar aquella iniciativa que se volia portar capdavant. A la reunió hi va acudir molta gent jove i la proposta va comptar en l’acceptació i posterior partició dels assistents.
Carnestoltes 1985 a la pista de ball del Sindicat
Per fer de professors se va parlar en Gabriel Albiac Mora i en l’home d’una mestressa de les escoles que estava sense feina. Lo primer dia de l’Educació d’Adults, se va fer un examen de cultura general a tots los assistents i en funció del nivell de cada un, se van partir la meitat per cada professor. A la Sessió Ordinària de 6 de desembre de 1984, l’alcalde informava del començament de l’Educació d’Adults.
Dins d’este ambient de participació, va sorgir la iniciativa de recuperar la festa del Carnestoltes, una festa que antigament va ser molt popular al nostre poble i que des dels temps de la República no s’havia pogut celebrar per la seua prohibició.
Carnestoltes 1985
Lo dia assenyalat per fer lo Carnestoltes va ser lo dissabte 16 de febrer de 1985. A l’hora acordada, tots los “alumnes” en los seus disfrassos van fer una volta per los carrers del poble acabant al Portal. Després van entrar a lo que era lo saló del ball del Sindicat. Allí, en un “tocadiscos” que hi havia se va posar música apropiada per celebrar la festa.
La recuperació del Carnestoltes per part dels alumnes de l’Educació d’Adults, va tindre gran acceptació i a l’any següent ja va ser la Comissió de Festes la que va proposar a l’Ajuntament fer-se càrrec de la seua organització.
A “Lo Portal” nº 25, de febrer de 1986, se feia la crònica de la festa:
“1 Febrero. A las siete de la tarde hubo una sesión de baile por la orquesta Bumerang, gratuita para todos los niños a los cuales se les obsequió con un antifaz. A las diez de la noche se concentraron todos los disfrazados en el Portal, alrededor de la hoguera recién encendida. Acto seguido empezó el pasacalles, amenizado por la orquesta Bumerang, y en el que la gente pudo lucir sus vistosos disfraces. Al finalizar el pasacalles empezó el baile de disfraces en un ambiente distendido y cordial. Al acabar el baile, y al calor de la hoguera, se invitó a chocolate y vino a todos los allí presentes”
Carnestoltes infantil 1986
A partir de després i de forma ininterrompuda s’ha fet tots los anys. Primer a la pista del ball del Sindicat, després va ser més de carrer i a l’acabar anàvem tots a les discoteques del poble: la Dragons o la Nirvana. Des de fa uns pocs anys se fan al pavelló municipal. Se facin on se facin, lo que importe es que la festa continuo i no se perdo.
Lo darrer dia de l’any, segons la tradició, és lo dia que se pot veure a un home que té tants nassos com dies té l’any. Almenys això és lo que se diu als xiquets, que creguts de què si van pel Portal podran veure a un home en 365 nassos, no s’adonen que només queda un dia i que, per tant, el personatge pot ser qualsevol que tingo nas.
A continuació, us dono la visió de la meua mare, Alicia, de com ella recorda en la seua infància la història de l’home dels nassos:
“A la plaça de la Costa vivien los meus reví i iaios. Allí va nàixer la meua iaia Leonor Moreno, que al casar-se en lo iaio Tomàs se’n va anar a viure al carrer de la Mardedeu. Quan jo era petita (principis dels 40) hi vivie lo germà de la meua iaia que li dient Joaquin i a la seua dona Filomena. Com resulte que a aquella casa hi havie nascut la meua iaia, hi anava a veure als oncles moltes voltes.
En aquella casa hi havie un canyo i tant los oncles com les seues filles Maria, Joaquina i Leonor sempre mos dient que hi havie un home amagat i que tenie tant nassos com dies té l’any i sol eixie lo dia de Cap d’Any. I sempre mos dient: Ja vindreu a veure’l.
Recordo que més d’un any, cap allà al tard hi vaig anar en lo meu germà Benicio i los cosins Nuria, Remundo i Maria. Quan arribàvem mos dient: Ara veniu? Ara mateix s’ha amagat, haver si l’any que ve veniu més prompte. Com que mai lo vam veure, sempre vam arribar tard.”
Benicio i Alicia Roc Tomàs, Nuria, Maria i Remundo Ràfales Tomàs
Després d’escriure i recordar les històries dels túnels del Castell, me va vindre a la memòria una història relacionada en lo tema i sense “perea” vaig anar a parlar en Ramon Navarro i Pepita Turlán, i això és lo que me van contar:
Al casar-se l’any 1966 se van posar a viure a la casa de Pepita, al carrer Nou nº 3, la casa de damunt lo bar de Galdón. Seria al cap de tres o quatre anys d’haver-se casat, quan un dia tornaven de l’horta en la mula, Ramon i el seu sogre José Turlán, i a l’arribar a casa van descarregar l’animal i quan lo anaven a entrar per deixar-lo a l’estable, sol passar la porta del carrer, se’ls va afonar i va caure dins d’un canyo que hi havia a la casa. Sol se li veien les orelles. Entre uns quants homes la van poder traure de dins del canyo, sense que la mula se fes mal.
Abril 1965 – Pepita Turlàn en les amigues al balcó de casa
A este canyo s’entrave per la part de darrere de la casa, la creuava tota i anava en direcció a l’església, recorde que ere de terra i bastant ample. Més avant van tapar l’entrada del canyo i allí a on s’havie afonat l’animal van fer la cisterna, sense picar res, sols fent les parets.
Este canyo era un antic túnel. L’entrada estave dins lo que ere lo bar de Galdón. A finals dels anys 70 i principis del 80, los propietaris del bar van posar dintre de lo que era l’entrada del túnel una Sinfonola, després passave a la casa de Pepita Turlán, la creuava i arribave a l’església. He de dir que la casa del bar de Galdón i la de Pepita Turlán, antigament eren una sola. Segons Gabriel Albiac, està documentat que a mitat del segle XIX era la Casa Parroquial, i així encara ere a principis del segle XX en què se construeix la casa parroquial dins de lo que era el antiu fossar de l’església, i que se va deixar d’enterrar l’any 1856.
Pepita Turlàn a la porta de casa
Recordo lo testimoni del meu oncle Tomás Tomás Moreno (1905-1996) que me va dir que als anys 40 del segle passat, quan se feien obres a l’església, abans de posar el mosaic a terra, recordave que després de passar la porta d’entrada, va veure a terra una gran llosa d’arena aixecada, en una arnella de ferro al mig i va poder veure un ram d’escales que baixaven a dins d’un túnel en direcció a la plaça.
També Pepita Turlán m’ha dit que el seu pare li va contar que el túnel anave en direcció a l’església, si ve, no se va adentrar, ja que estava mig afonat.
L’historiador local, Gabriel Albiac, al Portal nº 54, de juliol de 1988 deia:
“Y finalmente no se puede hablar del Castillo de Nonaspe sin mencionar el túnel o mazmorra que fue tapiado por orden ¿Gubernativa? sobre el año 1940 que, según tengo entendido, es un túnel abovedado que en la actualidad solo se conserva desde la pared de la Iglesia hasta el edificio de la calle Nueva nº 1. Este túnel, según noticias, contiene asientos de piedra con argollas a lo largo de él…”
En un altre escrit a Lo Portal nº 105 de març-abril de 1994 parlant de la mateixa casa diu: “Esta casa es la que tiene un túnel tapado en su entrada y según parece, actualmente hundido en alguno de sus tramos, que ya he citado en escritos anteriores y se supone conducía a la Iglesia o al Castillo por un lado y fuera de las paredes de protección o muralla por el otro”.
