La Revolució de setembre de 1868, coneguda com la Gloriosa, va ser un aixecament militar en elements civils, que va suposar lo destronament i exili de la reina Isabel II, i l’inici del Sexenni Revolucionari o Democràtic. Les Juntes Revolucionàries van exercir lo poder hasta la constitució del govern provisional del general Serrano, en el que s’iniciarà el procés polític per elegir rei d’Espanya a Amedo I.
Al llibre “Caspe y el Sexenio Revolucionario” de Francisco Javier Cortes Borroy, diu: “En Caspe, el 30 de septiembre de 1868 se destituye a todos los empleados y funcionarios municipales, así como a los concejales y al propio Alcalde… Ese mismo día se constituyó la Junta Revolucionaria…”
A Nonasp, també es destitueix l’ajuntament i es nomene una Junta Revolucionària. Així es corrobore al registre de morts, a on es diu que lo 8 d’octubre de 1868, mor José Vicente Andrés, a un despoblat del terme municipal, i l’endemà lo mossèn l’enterre, per ordre del “Presidente de la Junta revolucionaria de este pueblo”.
Cortes Borroy, diu al seu llibre, que a Casp: “La Junta Revolucionaria tuvo una vida corta, disolviéndose el 23 de octubre. Había cumplido su papel, realizar la transición política. Ya no tenía sentido porque a nivel nacional el Gobierno Provisional del General Serrano se hallaba consolidado y a nivel local se había constituido un nuevo Ayuntamiento…”
A Nonasp, es nomene a Miguel Franc Vallespí, com nou alcalde. Encara que no hi ha llibres d’actes de l’ajuntament, per diferents documents, he pogut documentar que el 19 de novembre de 1868 ja ocupe l’alcaldia, i ho farà hasta finals de 1971.
Lo diari El Descamisado, que s’editave a Casp, lo 19 de novembre de 1868, diu: “Porque hay liberales muy probados y decididos hasta en las pequeñas localidades como Nonaspe, que en un caso dado resultarían no poco comprometidos”. I lo mateix diari lo 31 de desembre de 1868, continue dient: “Nuestros buenos amigos del pequeño pueblo de Nonaspe, Franc, Ráfales, Mora y demás, sabemos que, en cuanto les sea dable, con la lealtad y patriotismo que les caracteriza, han de conducir bien aquel vecindario, que tan identificado se halla con las eternas leyes del progreso”.
L’aprovació del matrimoni civil a Espanya va arribar en la Ley Provisional de Matrimonio Civil de 1870 i serà lo jutge municipal l’encarregat de celebrar-lo. A Nonasp, se celebre una sola boda civil, i és lo 12 de setembre de 1870, en què lo jutge municipal Alejandro Altés Albiac, case a José Viñas Roc i Francisca Antònia Andrés.
Al llibre de Cortés Borroy, és pública un informe del T. Coronel, Jaime Bernabeu, del Regiment d’Infanteria de Cadis, Columna de Casp, de data 6 de març de 1870, a on es diu de Nonasp: “Nonaspe es pueblo en su mayor parte liberal monárquico (…) el nombre de republicanos que han dado en llamar en todo este País a los liberales en general, carece de fundamento, por la circunstancia de llamar Carlistas a los que lo son, y republicanos a todos los de la escuela liberal; por la expresión de sus sentimientos que me han manifestado todos los pudientes, y por la lectura de los periódicos monárquicos liberales a los están suscritos, me he convencido de esta verdad (…) También en este pueblo hay trabajos Carlistas, aunque en muy pequeña escala, y se cree que están dirigidos por el Cura, pero con pocos resultados, por el buen sentido en que está la población”.
Lo mossèn de Nonasp, que se supose que dirigeix lo moviment carlista, és Domingo Casanova París, que havie arribat a Nonasp l’any 1861, i ocuparà la vicaria hasta la seua mort, l’any 1904.
Archivo General Militar de Madrid/Biblioteca Virtual de Defensa
REGNAT D’AMADEO I
Amadeo de Saboya, va ser rei d’Espanya del 2 de gener de 1871 a l’11 de febrer de 1873. Va ser lo primer intent a la història d’Espanya de posar en pràctica la forma de govern de la monarquia parlamentària.
Lo diari El Eco de Aragón, de 23 de febrer de 1871, hi ha una crònica que fan des de Maella, a on es parle dels resultats de les eleccions a diputats provincials: “Entusiasmado tomo la pluma a fin de manifestar el feliz éxito que los liberales hemos conseguido en las elecciones para diputado provincial en este distrito, compuesto de Fabara, Nonaspe, Fayón, Chiprana y Maella, con el resultado de 1.095 votos, para D. Juan Samper y Pellón”.
A Nonasp, a partir de 1872, l’alcaldia és ocupada per Enrique Franc Vallespí. Per diferents documents examinats, és alcalde almenys del 26 de gener de 1872 a 22 d’abril de 1873.
Lo 21 d’abril de 1872, va ser la data del començament de la tercera guerra carlista. Va ser una guerra civil, de 1872 a 1876, i que va enfrontar als partidaris de Carlos, duc de Madrid, pretendent carlista al trono i los governs de Amadeo de Saboya, de la Primera República i del rei Alfonso XII.
La primera notícia de partides carlistes que he trobat, és del BOPZ de 5 de maig de 1872, i que diu: “La facción Gamundi se hallaba anoche en Monroyo, y otra partida de 30 caballos que apareció cerca de Nonaspe se había corrido hacia Caspe, donde pidió raciones, que pagaron enseguida, marchándose después con dirección a Maella, perseguidas activamente por la fuerza del ejército tanto una como otra”.
En l’inici de la guerra carlista, les autoritats locals que eren de signe lliberal, van crear un grup anomenat “Voluntaris de la llibertat”, en la finalitat de defensar-se de les incursions de les partides carlistes. Al llibre de batejos, mossèn Domingo Casanova, diu que lo 3 de maig de 1872, no va poder batejar a Agustín Martín Galcera a l’església parroquial “en atención a estar ocupada en armas por los Voluntarios de la libertad de este Pueblo”, i ho ha de fer a la capella de Sant Sebastià, que estave al Portal.
Los batejos continuen celebrant-se a la capella de Sant Sebastià hasta lo 2 de juliol. Lo següent bateig, que se celebre la 18 de juliol de 1872, ja torne a oficiar-se a l’església parroquial. Per tant, la utilització de l’església per estos Voluntaris de la llibertat dura tres mesos. I com no disposem de més informació, no podem saber quants voluntaris hi havie, qui los manave, o si esta organització va tenir continuïtat o es va dissoldre.
Archivo General Militar de Madrid/Biblioteca Virtual de Defensa
LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA
L’11 de febrer de 1873, renuncie Amadeo de Saboya a la corona d’Espanya, i el Congrés i Senat proclamen la República per immensa majoria. Aquesta experiència republicana acabe lo 3 de gener de 1874 després del colp d’estat del General Pavia, que aplane lo camí al pronunciament de Martínez Campos lo 29 de desembre d’eixe mateix any i retorne la monarquia borbònica en la persona d’Alfonso XII, fill d’Isabel II.
En l’arribada del nou govern, també hi ha nous ajuntaments. A Nonasp, l’alcalde sirà Agustín Mora Llop, que en anys anteriors havie fet de secretari de l’ajuntament. Per l’examen de diferents documents, hem pogut comprovar que almenys ho és del 4 de novembre de 1873 al 8 de febrer de 1877.
Cortes Borroy, al llibre “Caspe y el Sexenio Revolucionario”, diu: Con la proclamación de la I República, el 11 de febrero de 1873, la Tercera Guerra Carlista alcanzó su grado de mayor intensidad. Fue entonces cuando se crearon los Comités Locales Republicanos de Caspe, Mequinenza, Sástago, Escatrón, Maella, Nonaspe… (…) el nuevo Ayuntamiento (de Caspe) tomará como medida fundamental la reorganización de los Voluntarios que pasarán a llamarse de la República.”
A Nonasp, cal destacar, que lo 6 d’octubre de 1873, són cremats los libres de Registre civil, per la partida carlista coneguda com la Ronda de Favara. Tres dies després, al diari El Estado Aragonès, hi ha una molt interessant crònica, que firma “El corresponsal”, i que explica aquells fets:
“Hace ya días que por aquí corrían frecuentes rumores de que en Fabara se verificaban reuniones de personas de opinión carlista, con el fin de ponerse de acuerdo para salir al campo; pero todos creían que solo era música celestial, por cuanto se decía además que entre ellos había varios que querían la jefatura de la partida.
Hoy se han confirmado dichos rumores; pues a las cinco de la mañana se ha presentado en esta villa al frente de unos 30 hombres mal armados, don Macario Latorre, titulado comandante, que es uno de los buenos contribuyentes de Fabara. En esta se le han agregado unos seis vecinos.
Los descompasados gritos de, ¡viva la Religión! Que los Tersistas daban al entrar a este pueblo, despertaron al Recaudador de contribuciones que se hallaba en esta, éste sin esperar a concluirse de vestir, cogió el dinero del trimestre que ayer concluyó de recaudar y los demás accesorios, y saltando una buena pared por la parte de detrás de la casa, tomó con valor las de Villadiego. No tardaron en hacerle una escrupulosa visita, pero los resultados fueron nulos para los carlistas.
Luego después el jefe carlista pidió al Ayuntamiento el importe de un trimestre de contribución, pero se contentó con 3.000 rs. que adelantaron algunos propietarios. Además, se llevaron unas pocas de malas carabinas, registraron inútilmente unas casas soprestesto de que había armas, quemaron el registro civil; y sin incomodar a nadie emprendieron el camino que se dirige a Cataluña (…) El Corresponsal”
Les incursions de les partides carlistes són molt freqüents, hi estan la “Ronda de Favara”, el “cura de Flix”, Gamundi i altres. De la premsa de l’època, destacarem que l’octubre de 1873, el Diario de Zaragoza, diu: “Una partida carlista al mando del cabecilla el cura de Flix, compuesta de unos 80 a 100 hombres, entraron en Nonaspe llevándose 300 rs. y la yegua del alcalde, diciéndole al mismo que si no aprovechaba se la volverían”. I el diari La Fraternidad diu: “Las cantidades cobradas en Nonaspe, por el cura de Flix son 2.800 reales”.
També podem destacar alguns fets al setembre de 1874. Al Diario de Avisos, se diu: “La Ronda de Fabara ha cometido infinitos desmanes en dicho pueblo (Favara) y en el de Nonaspe persiguiendo a varios vecinos a tiros y apaleando a los que podía coger.” Lo mateix diari, uns dies després, continua dient: “Todavía, en el pueblo de Fabara, existe la Comandancia de armas carlista cobrando contribuciones y quemando la correspondencia oficial y particular de estos pueblos. En Nonaspe, la ronda de Fabara ha cometido estos días algún exceso, así como en Fabara, donde, según se me asegura, han herido gravemente a uno de los mozos que, como es costumbre, se hallaba rondando el pueblo con otros compañeros”.
Aparato Salamanca – Tratado de telegrafía de D. Manuel Bringas
REGNAT D’ALFONSO XII
Lo pronunciament del general Martínez Campos, de 29 de desembre de 1874, restaure la dinastia borbònica en la figura d’Alfonso XII. El nou rei arribe a Barcelona lo 9 de gener de 1875 i a Madrid el dia 14.
Al llibre Caspe y el Sexenio Revolucionario, de Cortes Borroy, diu: “Hasta junio (1875) hubo una tranquilidad relativa en Caspe, ya que los carlistas estuvieron más ocupados en diferentes pueblos de la comarca: Nonaspe, Mequinenza, Fabara y Escatrón.”
Dels enfrontaments entre les tropes governamentals i les carlistes, és la mort del soldat Bienvenido Soro Bonet, enterrat a Nonasp, lo 3 d’abril de 1875, i que al llibre de morts diu: “Día tres de abril de 1875, a la madrugada, se encontró en las afueras de este pueblo un cadáver; y reconocido que fue, resultó ser Bienvenido Soro, natural y vecino de Mequinenza y voluntario de la fuerza armada de la misma, de edad de veinte y siete años, y marido de Carmen Ferrer.”
Lo Diario de Avisos, de 7 de juliol de 1875, diu: “La ronda de Fabara quedaba anoche en Nonaspe cobrando la contribución. Algunos individuos de ella se dejan ver por los altos que dominan esta población, espiando sin duda cualquier movimiento del ejército”.
Lo mateix diari, a l’edició del 12 de juliol, es pot llegir: “Mequinenza 9 julio 1875 – A las diez de la noche del día 7 salió la compañía de voluntarios movilizados de esta villa por el camino de Caspe, y al amanecer cayó sobre el pueblo de Nonaspe con objeto de ver si recogía algún disperso de los que pudieron desertar por el momento del grueso de las facciones al pasar el río Ebro por dicha ciudad; más no le fue dado conseguir fruto alguno, porque se hallaba la población limpia de toda aquella gente. El vecindario, aunque carlista, está de enhorabuena, pues sus habitantes se encuentran ya cansados y extenuados con la guerra.”
Cortes Borroy, al seu llibre, explica com estaven distribuïdes les tropes governamentals al mes de juliol: “Como hemos visto, la importancia de defender los pasos del Ebro era fundamental para impedir la movilidad de las tropas enemigas (…) El General Joaquín Montenegro envió una relación de las tropas que defendían los puntos fuertes, así como de los acantonamientos permanentes de la Primera División del Ejército del Centro, que en lo concerniente a la comarca eran los siguientes (…) Nonaspe: Dos compañías del Provincial de Valencia, cuatro del 2º Batallón del Regimiento de Infantería de Albuera, una sección de Artillería y 12 caballos de Sagunto.”
Cortes Borroy, diu de l’Ajuntament de Casp: “El 1 de agosto de 1875, se leyó un oficio del Comisario de Guerra de la Segunda División del Ejército del Centro para que todos los días hasta nueva orden se condujeran a Nonaspe 1.000 raciones de pan y 200 de cebada…”
Lo Diario de Avisos, d’11 d’agost de 1875, diu: “Tenemos un batallón cuyo centro es Caspe (…) Además se hallan otras fuerzas acantonadas en Nonaspe y otros puntos hasta Mequinenza donde estaba el 7 el general Sr. Salamanca (…) En Fabara han sido presos y conducidos a Nonaspe los conocidos liberales D. Joaquín y D. Narciso Vallespí y el Sr. Millán…”.
Continuant llegint lo Diario de Avisos, lo 25 d’agost de 1875, diu: «El general Salamanca, que dije en mi anterior había salido para Escatrón, a su vuelta revistó el batallón acantonado en Nonaspe, que ya ha vuelto a su destino, cuya fuerza está mandada por el coronel Sr. Buil y comandante graduado Sr. Padules, tan conocidos en esa capital. El 20 regresó a Caspe el general…”
És lo General Salamanca, qui impulse la construcció de les torres de telegrafia òptica, en lo cas de Nonasp, la construcció del Castellet de Faió. Segons un document del «ASHM, Sección Guerras carlistas, legajo 90”: “todas (las torres) han sido construidas por el cuerpo de Ingenieros, con auxilio de peones, materiales y jornales, satisfechos por los pueblos por prestación vecinal, y sin más coste para el Erario, que los aparatos telegráficos” Lo Castellet de Faió, encara que es va construir, segurament ja no és va utilitzar, perquè ja s’estava casi al final de la guerra.
Lo Diario de Barcelona, d’1 de setembre de 1875, diu: “Terminadas las obras de organización de la defensa del Ebro (…) el general Salamanca ha publicado en la orden general la organización de las fuerzas que a sus órdenes han de impedir el paso del enemigo (…) En ella se divide la línea del Ebro desde Zaragoza a Tortosa en tres zonas, que comprenden: de Zaragoza a Caspe, de Caspe a Flix y de Flix a Tortosa. La primera se halla a cargo del coronel Montero, la segunda del Coronel Buill, y al mando del coronel Zuvieta la tercera, situándose los centros de operaciones en Hijar, Nonaspe y Gandesa.
Lo 23 de desembre de 1875, mor a Nonasp, Mariano Valimaña, natural de Casp i veí de Mequinensa, voluntari de la Companyia Mobilitzada de Mequinensa, a conseqüència d’una caiguda d’un cavall.
La darrera notícia documentada, és del Diario de Avisos, i diu: «Mequinenza 21 enero 1876 – La única noticia que puedo darle es que en la noche del 19 salió el capitán de movilizados de esta villa con veinte individuos, por orden del excelentísimo señor capitán general, con dirección a Nonaspe, y a consecuencia de haberse dado en dicho pueblo algunos vivas a Carlos VII llevando la misión de hacer presos a todos los perturbadores del orden, y ayer por la tarde regresó a esta dicho capitán con tres paisanos presos, que se hallan en el castillo a disposición de la autoridad militar.”
La tercera guerra carlista s’acaba lo 28 de febrer de 1876, en què Carlos VII abandone Espanya.
Foto d’Àngel Albiac Salvador. 1939-1940 Beneint los animals al Portal
Des de temps immemorial, a Nonasp, cada 17 de gener, s’ha celebrat una de les festes més importants de l’hivern, Sant Antoni Abat, conegut popularment com a Sant Antoni dels rucs, patró de tots los animals, però sobretot, dels cavalls, mules, matxos, rucs i someres, és a dir, dels animals de peu redó empleats per treballar.
La festa té los seus orígens en celebracions paganes precristianes, en les que ja se fee homenatge als animals que servien d’aliment i per treballar, al mateix temps que s’encenien fogueres per celebrar el solstici d’hivern, simbolitzant en lo foc la vida, la purificació i la renovació. En l’arribada del cristianisme aquestes celebracions paganes es van vincular a Sant Antoni Abat, patró dels animals.
Fotos de Daniel Maza. 1ª Sant Antoni 1995 al carrer Trinquet – 2ª Sant Antoni 1996 al carrer Maestro.
Les fogueres de Sant Antoni, s’encenen la vespra per la nit, i a Nonasp, encara que avui en dia es continuen fent, si ho comparam en fa alguns anys, es pot afirmar que se’n fan més bé poques. A n’això ha contribuït que molts carrers s’han buidat de població autòctona, a més d’un considerable envelliment de la població.
Los meus records de les fogueres, los situarem a finals dels anys 70 i principis dels 80. En este període de temps, es podie veure més d’una foguera a n’alguns carrers. Per preparar-la, com los carrers ja estaven cimentats, lo primer ere portar terra per fer lo foc a damunt i no fer malbé el ciment, després arribave una bona tractorada de llenya, i si s’havie arrencat arbres, les soques eren les que feen cap a la foguera. En estos anys, los veïns s’ajuntaven per cenar la vespra i dinar lo dia de Sant Antoni.
He preguntat a persones d’edat més avançada com són los seus records, que los ham de situar a la dècada dels 40 del segle passat. Tots coincidíssen en el fet que per fer la foguera, cada veí portave un tronc de casa seua, i que com encara la gent estave collint les aulives, després de retirar, es cenave a casa, i ere en acabat quan s’ajuntaven tots los veïns al voltant de la foguera. Algunes voltes se fee un topí de xocalate, i altres, se portaven pastes fetes de casa, que se compartien en los veïns, acompanyades d’un trago de vi ranci o mistela.
Lo dia de Sant Antoni, com ere la festa dels animals, estos no s’albardaven i los llauradors feen festa. Aquell dia, lo primer ere traure’ls de l’estable sols en lo cabeçó i al carrer se lligaven del ramal a l’estaca que hi havie a la frontera de la casa, i en lo rascador li traïen tota la terra i brutícia que l’animal portave a damunt, quedant ben llimplo.
1º Foto de Mario Rius, Sant Antoni 1997 al carrer Eres – 2ª Foto de Daniel Maza, los Amics de Nonasp al carrer Soldevila.
Després se portaven a la plaça de Missa, a on se concentraven los animals, i una volta acabada la missa, lo mossèn los beneïe per estar protegits de malalties i caigudes durant tot l’any. Los entrevistats recorden que, després de la benedicció, Eusebio Llop Andreu «lo Sant», cridant ben fort, die: Viva Sant Antoni! I la gent contestave: Viva! Donant per acabat l’acte i tornant los animals a l’estable.
La fotografia de Sant Antoni més antigua que tenim, és d’Àngel Albiac Salvador, i encara que és una excepció, los rucs són beneits al Portal. Este fet, mos situa entre l’any 1939 i 1940, en què després d’acabada la Guerra Civil, com una part de l’església estave derruïda, los actes religiosos se celebraven provisionalment a la capella de Sant Sebastià i això explica que la benedicció sigo al Portal.
Si mos fixam bé en la fotografia, la càmera està situada a ca la tia «Buixana» (Teresa Buisán Millán), i la gent està mirant a la càmera, però los animals estan tots mirant a la desapareguda capella de Sant Sebastià. Un altre detall interessant és que alguns animals estant a pèl en l’amo dret al costat i, d’altra banda, hi ha animals que al llom se’ls ha posat una manta morellana, perquè van montats per l’amo.
La festa de Sant Antoni, lo Primer Dissabte, la Castanyà, Cagar lo Tronc, Plegar Cap d’Any, l’Home dels Nassos, la nostra llengua, i segurament altres exemples més, formen part del nostre patrimoni immaterial, i conformen la nostra identitat com a poble, i entre tots ho tenim de preservar i transmetre a les generacions venidores.
Fotos de Daniel Maza, any 2003. 1º Sant Antoni al carrer Tello – 2º lo mossèn beneint a la porta de missa. 1ª Foto de Daniel Maza, any 2011, los Amics de Nonasp, al carrer Soldevila – 2ª – Autor desconegut. Sant Antoni al carrer del Tiro la Bola.
Lo refranyer, mos parle de la importància que tenie lo gorrino, i com es podie presumir dient: «No és per diu, però tenim gorrino mort i gorrino viu». I en lo cas d’haver criat un bon gorrino, és a dir, que fos ben gros, és die: «Un gorrino gros, en porte un altre dins del cos». També n’hi ha un altre que diu: «Allà a on no hi ha sang, botifarres no se’n fan», i que en este cas, parle de les relacions familiars. En l’entrevista feta a la meua mare, Alicia (1934), recorde com ere d’important tindre diferents animals de corral, i especialment, criar un bon gorrino:
«Quan jo era petita la gent criave tota classe d’animals: galls i gallines, i al mateix corral posaven la lloca en los ous, que després de covar-los vint-i-un dies naixien los pollets; conills, i al mateix coniller, tiraven lo mascle a la conilla i quedave prenyada, i dins la llorca naixien una mitja de set o buit catxaps; cabra per obtenir llet (la meua mare Joaquina en tenia una, i cada dia la portava a l’hora de soltar lo bestiar, a ca l’oncle Zurita, que ere pastor, i tenie lo corral a casa seua, al carrer La Burra, i al tard, quan ja retirave, la mare estave al tanto, i la cabra quan la veie, ja arrancave a córrer cap a casa); i lo gorrino.
Lo gorrino, lo compràvem a finals d’octubre o principis de novembre, a un home que li deien “Lo Comvá”, que ere de la part de Fraga, i anave venent-los per los pobles, portant-los en gàbies dins d’un carro.
Un altre personatge important, ere lo del capador, que anunciave la seua presència, tocant un xiulet, i que la gent, ja l’identificave d’un any per l’altre. Venie poc temps després d’haver comprat los gorrinets, ja que se capaven quan encara eren petits.
Per criar lo gorrino, li donàvem als matins una galleta ben plena de menjar, fet de carbasses rodones, patata i remolatxa, que després de cuit, se li afegie una o dos almostes de segó. A les tardes, li donàvem centeno cuit.
A més, al setembre, roplegàvem les figues, i les d’en terra, després d’assecar-les, eren destinades al gorrino. Com los gorrinos se mataven al desembre i les figues a l’octubre ja estaven seques, se’ls donaven una almosta cada dia, (més no, ja que eren una mica ardents), perquè eren molt d’aliment, ja que són molt dolces, porten molt sucre i la gent die que los donave les figues per embasti’ls. Les figues s’arreplegaven totes, i ja se die: “La que no és bona per les persones, per los animals”.
Los gorrinos estaven dins de l’espai que es coneixie com la “caseta del gorrino”. A l’interior hi havie una pila d’arena o de pedra de cala, a on es posave el menjar. Com lo gorrino feie les seues necessitats dins d’aquesta caseta, naltros una volta a la setmana, i traiem tot lo que havie cagat, i li posàvem palla nova.
Quan s’arrimave lo dia de matar lo gorrino, l’home de la casa, feie un parell de trosses d’argilagues, i les portave cap a casa en lo carro, o bé, en l’animal, lligades als carrejadors, i les deixave al corral, a punt per lo dia de la matança.
Les dones, lo dia antes, ja tenien preparat un o dos cabassos de cebes, segons com ere lo gorrino de gros, i les pelaven, tallaven a bocins i les coïen al calder. Una volta cuites, en l’esbromadora, les posàvem dins d’una saca, que ja guardàvem d’un any per l’altre. La saca es revoltave per escórrer tota l’aigua que es pogués, i després la posàvem dins d’un cartró de vímens, que prèviament l’havíem posat damunt d’un grivell, per plegar l’aigua escorreguda de la ceba. Quan mos pareixie, baixàvem lo cartró en la ceba als baixos de la casa, prop del corral, i deixàvem lo cartró un poc en alt, i damunt de la saca de la ceba, hi posàvem pedres, perquè en tota la nit quedes ven escorreguda.
També lo dia antes, ratllàvem cinc o sis pans, que estesen eixuts, però no secs, i que havíem guardat del darrer dia que havíem pastat. Per fer-ho preparàvem lo cabàs fariner, que ere gran, i dins hi posàvem un llençol. La dona en les cames una mica escarramades, s’assentave a una silla de bova, i posave lo rallador dret dins del cabàs i repenjat a la silla, i ja començave a ratllar los pans. Acabada la feina, en les puntes del mateix llençol, tapave lo pa ratllat.
Per matar lo gorrino, la gent die: “Per fira a Maella, ja es poden començar a matar”. És a dir, a partir del 8 de desembre, ja es mataven gorrinos tots los dies, menys lo dia de Santa Llúcia, en què no en volien matar. A naltros, mol matave Tomàs Ferrer, lo pare de la tia Colasa. Dels darrers que en van matar, eren Jesús Estañ “Bacul” i José Ferrer “Burrego”.
La dia assenyalat, al corral o al carrer, segons a on s’havie de matar lo gorrino, de bon matí s’encenie una foguera, i se posave un calder en aigua per calentar-la. Com los matadors cada dia en podien matar tres o quatre de gorrinos, sempre al matí, podien vindre a punta de dia, o a mig matí. Lo matador, portave com una estella allargada, en tots los ferraments a dins, i l’ajudant, lo banc de matar lo gorrino, penjat a l’esquena.
Lo matador entrave dins la caseta del gorrino, i en un ganxo en forma de “S”, li clavave al coll, i, aidat dels hòmens de la casa, l’arrossegaven cap de fora, i agarrant-lo de les potes lo posaven de costat damunt lo banc, en mig dels xisclets i forts moviments del gorrino.
Los homes aguantaven al gorrino tan fort com podien, i ere costum, als xiquets que per allí estaven, fer-los aguantar lo gorrino de la coga. Lo matador, ràpidament li clavave al coll un ganivet per degollar-lo. La sang xorrave dins d’un grivell i la dona de la casa, no parave de regirar-la mentre estès calenta perquè no es coagulés, i quan ja estave freda, quedave líquida, i es podie guardar per fer lo mondongo.
Una volta mort lo gorrino, en argilagues enceses, se socarrave, de primer d’un costat, i després de girar-lo, de l’altre, i al mateix temps es rascave el cremat, en una espècie de cassoleta en mànec. En l’aigua calenta que estave al foc, es llavave i en una pedra tosca, es tornave a rascar tot, ven bé, i per acabar es repassave en un ganivet.
El gorrino es posave damunt lo banc, com si estigués agenollat, i de primer li tallaven les potes. Se continuave en lo cap, que es marcave en lo ganivet per on s’havie de tallar, acabant de fer-ho en l’estral.
Es continuave, en lo gorrino agenollat al banc, i es feie dos talls paral·lels en lo ganivet, de davant a darrere, deixant a la vista l’esquenàs, i en l’estral es tallaven les costelles i ja es podie traure l’esquenàs. A continuació, es traïen les tripes, fetge i lleus. Per acabar, s’esbocinave, traient les costelles, llomillo, blancs, cuixots i espatlles.
Acabada la feina, als matadors, se’ls convidava a pastes que sempre es feien a casa, i per beure, se’ls oferie lo porró en vi ranci, o una copeta d’aiguardent. Una mostra de carn del gorrino mort, que havien preparat los matadors, es portave al manescal per analitzar-la. Si bé, era costum, que acabat de matar lo gorrino, la coga posar-la a les brases de la foguera, i menjar-se-la entre los xiquets i grans que hi havie.
Una volta, havien marxat los matadors, les dones, lo primer que feien era llimplar los budells. Per començar, en les mans escorrien tot lo que tenien dins, després una obria el budell per un extrem i una altra dona hi tirave aigua calenta. En acabat, es giraven, i los llavaven en sal, és a dir, se refregaven en sal, i per acabar, s’esbandien en aigua calenta.
Los budells més dobles eren per fer les botifarres, i dels que és dient “llanguanissals”, los més dobles eren per fer les llonganisses, i los més prims, per fer los currotacos, que se feien en la mateixa pasta de les botifarres.
Per fer les botifarres, los sagins del gorrino (peça de greix), se tallaven a trossos ben petits, i una paella es fregien, quedant líquids. Després es posaven a un grivell, a on ja teníem la sang, i la ceba cuita, que a més, l’havien trinxat, i el pa que també ja tenien ratllat, afegint la sal i pebre. La dona quan ho preparava, estave tota arremangada, i ho remenava en les mans, tot ben bé. Acabat, a una paella, hi fregien una mica d’aquella pasta, per comprovar si estave bé de sal i espècies, o n’havien d’afegir més. Si estave bé, dient: “Ja se sent la sal i el pebre”.
La botifarra ja es podie embotir i lligar, i com ja es tenie al foc lo calder en aigua calenta, es posaven dins per bullir-les. Les botifarres, que cada una porta lo seu cordell, però per bullir-les, es feien carrassos, lligant-les en un cordell, i deixant un extrem fora, d’esta manera, quan estaven cuites, estiraven lo cordell i ajudats per l’esbromadora, les posaven dins d’un grivell, al que prèviament li havien posat un plat de cul per avall, perquè es pogués escórrer l’aigua que portaven de bullir. Les botifarres, una volta gelades, ja es podien penjar al rebost.
Les botifarres del budell cular, que es caracteritzaven perquè moltes tenien a lo llarg una veta de greix, quan es coïen, pel fet de ser més dobles, se comprovave que estesen ben cuites, i estirant del cordell s’alçave lo carràs, i en una agulla de fer calcetins, es punxaven, i si no sanguejaven, ere senyal d’estar ben cuites.
Si a l’embotir les botifarres, s’acabaven los budells, i encara quedave pasta, se feien «boles», d’una mida aproximada d’un ou, les enfarinaven, i les posaven al calder a on hi havie aigua bollint, durant poc temps, és a dir, ficaes i tretes. Del calder es traïen en l’esbromadora i es ficaven esteses damunt d’un llançol, a un canyís, perquè s’eixuguessen.
La botifarra blanca es feie dels lleus (inclòs el cor), lo cap que es bullie, es desossave i es trinxave, alguna corna, sal i pebre negre. Una volta embotida, es bullie un poc, i ja es podie penjar al rebost. S’havie de menjar prompte, ja que al portar molt de greix podie ranciejar.
La llonganissa es feie dels blans (panceta), traient la magra per fer la llonganissa, i dixant la cansalada per salar-la, resultant ser la cansalada virada. També es podien afegir part del llomillos i dixar una altra part fer fregir. Es posave sal i pebre negre, i ja es podie embotir, i directament es penjaven al rebost. Una part de les llonganisses, era costum fregir-les, i posar-les en adob.
Los xoriços es feien de la cansalada dels blans, i de carn de corder, i es posave sal i pebre roig. Una volta embotits, ja es podien penjar al rebost.
L’esquenàs, en l’estral es tallave a bocins a un piló de fusta, i es posave tot dins d’un grivell, i se salave un poc per conservar-ho, i s’anave gastant per fer caldo, o posar-lo al topí quan es coïen fesols o cigrons.
Les costelles també se salaven un poc (que no sigues salat al menjar-les). I al cap d’uns pocs dies, es tallaven a bocins, se fregien, i després es posaven dins d’una tenalleta en oli, és a dir, en adob. Es guardaven per la sega, ja que es considerave un treball molt dur, i s’havie de menjar bé.
Los cuixots i espatlles, es posaven damunt d’un canyís, es salaven, s’embolicaven en un llençol, i damunt es posave un poc de pes, per aidar a traure l’aigua. Per recollir l’aigua, davall lo canyís es posave un grivell. Passats cinc o sis dies, es tornaven a salar, deixant-los al canyís, cinc o sis dies més. Després ja es penjaven al rebost, a on es procurave que hi toqués l’aire, així s’acabaven d’assecar millor. Lo primer que mos menjàvem eren les espatlles, i los cuixots los guardavem per la sega.
La bufa del gorrino, que ere a on estave lo pixum, o es llançave, o si hi havie xiquets, se buidave i se li passave una aigua, i s’unflave, fent de pilota per jugar-hi hasta que es rebentave. També hi havie qui la guardave per Nadal, per fer de ximbomba… Lo refranyer diu dels que parlen molt: “T’has de rebentar, com la bufa de Nadal”.
Ja tenim als guanyadors de la “IV Marató Fotogràfica. Nonasp de Foto”, organitzada pels Amics de Nonasp i a la que es va poder participar lo passat mes de setembre.
Enguany lo tema ere “portes de Nonasp”.
Lo jurat ha estat format per dos professionals de la fotografia (Eduard Garcia Roc i Javier Belver) i un fotògraf aficionat de l’associació ASAFONA (Jesús García).
Han decidit que, entre les 52 fotos presentades al concurs, els guanyadors de les quatre categories de premis del “Nonasp de Foto” sigon:
LLUIS MORERA – Premi a la millor col·lecció de tres fotografies (160€)
ESTELA RIUS – Primer premi a la millor fotografia individual (100€)
MERCHE FRANC – Segon premi a la millor fotografía individual (60€)
DAVID ALBIAC – Tercer premi a la millor fotografia individual (40€)
Moltes gràcies a tots/es los participants d’esta edició. A continuació podeu veure les fotos guanyadores.
22 \22\+00:00 novembre \22\+00:00 2025 | Actualitat
Lo dissabte 22 de novembre, a les 11:00 h es va inaugurar al 5ª Fira d’Artesans, que organitza los Amics de Nonasp, en la col·laboració i patrocini de l’Ajuntament de Nonasp i la Comarca Baix Aragó-Casp.
Va presidir l’acte, l’alcalde de Nonasp, Fernando Taberner, acompanyat de la directora d’Administració Local de la DGA, Marina Sevilla; lo president de la Comarca Baix Aragó-Casp i alcalde de Chiprana, Javier Nicolás; lo diputat a Corts d’Aragó i alcalde de Bujaraloz, Dario Villagrasa; diputats provincials, Abraham Martínez, Miguel Sanz i Pablo Blanquet; l’alcalde d’Alcaniz, Miguel Ángel Esteban; l’alcalde de Faió, Roberto Cabistany; i la tinent d’alcalde de Mequinensa, Devora Bravo; i altres regidors dels pobles veïns.
Enguany lo pregoner va ser José Albiac Albiac “l’esquilador”.
